Una de ‘lo’ neutre

M’hi he trobat avui mateix, quina casualitat. Una empresa espanyola m’encarrega la traducció al català del text d’una campanya de publicitat el lema principal de la qual –desfiguro una mica la cosa, no fos cas– és el següent, en l’idioma original:

- Sientes que [tal cosa] es lo tuyo

Què, com ho faríeu (m’adreço als que coneguin l’espanyol)?

«Sents que és el teu» o «sents que és el que és teu» o fórmules similars no funcionen perquè canvien el significat de la frase o almenys el fan ambigu (possessió real / possessió ideal); «sents que és allò teu» o «sents que és allò que és teu» o «sents que és aquella cosa teva» i companyia són disbarats lingüístics que no sé qui va recomanar un dia i m’agradaria trobar-lo/la per dallonses-lo/la una estoneta; «sents que és el que vol(dr)ies» podria funcionar, però els dos que em penso que compliquen més del compte l’estructura (parlem d’un lema publicitari); etcètera.

Jo, si fos jo solet, tallaria caps sense dubtar-ho ni un moment: «Sents que és lo teu»*. Però no puc fer-ho. Ara com ara, si vull conservar la clientela, no puc fer-ho. Perquè encara que el client, al rebre la meva proposta, no la contrasti amb cap autoritat normativa, si aquest lema

aparegués en lletres grosses als carrers, buenoooo, un munt de patums s’adreçarien a l’empresa en qüestió, al IEC, als Ferrocarrils de la Generalitat –perquè m’atropellessin–, al pare Ruaix, fins i tot a la germana Forcades!, hi hauria una batalla de mesos a la secció de cartes dels lectors, se’m condemnaria a la quarta zona del novè cercle dels inferns del Dant, em llençarien diccionaris i gramàtiques pel cap, i tot de coses d’aquestes, i segons des d’on –de provinença sospitosa, segur– també se’m beatificaria i em tractarien d’heroi i de la llibertat guiant el poble. Hi hauria un merder de ca l’ample.

Però també cal dir-ho: potser n’hi hauria prou amb un sol cas d’aquests, que fos ben vistós i fes forrolla, perquè a continuació altres s’animessin a tirar-se de cap a la nova piscina probàtica, que ens guariria de tants maldecaps i de tants ara com m’ho faré.

Que com m’ho he fet jo? He canviat completament la frase –desfiguro també la solució, no fos cas.

Veus clar que ha de ser això

Hi havia altres possibilitats? Sí, ara mateix me’n ve una altra al cap. Però els clients solen tenir terminis en els seus processos de producció i passa força sovint que aquests terminis ja s’han esgotat la vigília del dia que se’n recorden que allò s’ha de traduir també a la llengua de cada país on volen que es publiqui l’anunci. Vull dir que de vegades et donen cinc minuts, i espavila’t.

Han acceptat la meva proposta? No idea. L’he enviada aquest mateix matí. Ara espero el motorista amb la sentència.

* Afegitó del 17 abril. Una lectora atenta em diu, i té tota la raó: «Quan els ulls m’han caigut en això de “Sents que és lo teu”, el primer que m’ha vingut al cap és que algun ebrenc em feia adonar que m’havien robat alguna cosa meva... o que hi faltava alguna cosa (lo meu cotxe? lo meu desodorant?).» Dic que té raó perquè, si tenim en compte tot el domini lingüístic català, l’equívoc –no el mateix equívoc, un altre– de què parlava quan descartava «Sents que és el teu» en alguns indrets es manté.

Qüestions de llengua (61) Més sobre el ‘lo’ neutre

Copio lleugerament extractat l’article d’Albert Pla Nualart, cap del departament lingüístic del diari Ara, publicat a Núvol, 26 març 2013. Conté reflexions que complementen les que feia jo sobre el lo masculí –aquell article també incloïa una aportació del mateix Pla Nualart sobre el tema d’avui– ara fa cinc anys. Dic això de “complementen”, que és una mica barroer des del punt de vista lingüístic, perquè per determinada gent que llegeix aquest blog potser no és tan fàcil distingir entre els diversos ‘lo’ del català [no us vull desanimar, però també hi ha el ‘lo’ pronom feble].

Algunes consideracions sobre el ‘lo’ neutre

per Albert Pla Nualart

Les raons a favor i en contra d’acceptar en l’estàndard l’article neutre són tan diverses com els factors socials, ideològics i lingüístics que envolten el procés d’estandardització. És un trencacolls complex i multifactorial i jo em limitaré a apuntar (enumerant-los però sense ànim de ser exhaustiu) alguns dels punts que crec que s’haurien de tenir en compte quan s’aborda aquest debat. [...]

1) Contra el que apunto massa alegrement en el meu llibre Això del català, i per tant aquí ho rectifico, no és clar que el pas del lo masculí a el en els dialectes de més pes social comportés automàticament el manteniment d’un lo neutre (i invariable morfològicament) que s’oposava al masculí el.

Crec que hi ha estudis publicats que demostren que en alguns documents anteriors al segle XX el el masculí conviu amb un el neutre. No sóc filòleg investigador i per tant és una pista que apunto i que demana treballar-hi. En tot cas, això demostraria que el lo neutre és d’influència castellana i potser no hauria mai arrelat sense aquesta influència.

Dit això, crec que quan parlem d’influència castellana hem de distingir la interferència de la convergència lingüística. És a dir, hi ha castellanismes que interfereixen en el sistema lingüístic català i d’altres que omplen buits necessaris, que el fan més estable i coherent. El fet que tant els pronoms febles com els demostratius tinguin formes específiques per al neutre (el, la, ho / aquest, aquesta, això / aquell, aquella, allò) permet aventurar que una forma específica també en els articles no és estranya sinó més aviat benvinguda en el nostre sistema lingüístic. És el que insinua Francesc de Borja Moll quan en la seva Gramàtica catalana afirma que “l’adopció de la forma lo [...] podria denotar, més que influència castellana, una tendència espontània del català a distingir la funció de l’article neutre per evitar la seva confusió amb l’article masculí”.

I el que és clar és que quan una forma s’integra en un sistema lingüístic (per molt que s’hi hagi arribat per la influència d’una altra llengua) presenta una forta resistència estructural a ser desallotjada, perquè el sistema queda coix quan se’n prescindeix.

2) El fet incontrovertible és que com a mínim a partir de finals del XIX el català oral dels dialectes en què el ja és la forma de masculí general manté una forma lo invariable i específica per al neutre, cosa que reconeix Fabra i que Badia Margarit corrobora quan diu en la seva Gramàtica de la llengua catalana (Barcelona, 1994, p. 453): “S’ha de reconèixer que, en el llenguatge corrent (modalitat oral), la forma lo és pràcticament universal en l’ús espontani de la llengua: no estranya ningú i ningú s’hi sent estrany.”

Badia continua dient els arguments que hi ha a favor d’acceptar el lo neutre. 1) Que “diu i no pesa”, com els pronoms febles i a diferència de substituts correctes com allò (allò té un accent i lo és àton). 2) Que permet una crucial distinció entre el masculí i el neutre que evita greus ambigüitats. 3) Que pertany a un sistema homogeni d’oposicions significatives en paraŀlel al que es dóna en el camp dels demostratius amb les formes específiques per al neutre açò / això / allò. 4) Que permet tot de girs castellans que, si no, sembla que no sabem com dir.

Però, havent dit tot això, Badia conclou sorprenentment que tot i que aquest lo és un element de la llengua des del punt de vista descriptiu, ha de ser considerat incorrecte des del punt de vista normatiu. [...]

3) Si som capaços d’entendre que per a Badia la llengua normativa i correcta no inclou els registres més informals (no inclou la coŀloquialitat) i que, en canvi, l’estàndard en l’actual univers mediàtic és en bona part oral i informal, el que no sembla que tingui sentit és que el lo neutre sigui també bandejat sistemàticament d’aquests registres en els llenguatges de ficció orals (almenys en els guions) i escrits, i sigui vist com a suspecte en la parla més espontània d’espais de no-ficció.

Aquesta sembla que seria l’aposta d’algú tan poc sospitós d’heterodòxies light com Badia Margarit, que al llarg de la seva gramàtica classifica les formes del català en tres nivells de llenguatge: N1 (nivell elevat), N2 (nivell corrent) i N3 (nivell coŀloquial). Badia ho deixa clar quan especifica a la seva gramàtica (p. 452) que les formes de l’article neutre per al català són el, el que, allò que, ço que, etc. per a N1 i lo per a N2 i N3.

I en aquest sentit quan autors com Pep Coll o Quim Monzó demanen poder incloure el lo neutre en els seus diàlegs de ficció més informals, estan reclamant el que dicta el sentit comú. De fet, Monzó ja el fa servir en alguns dels seus últims contes publicats a Quaderns Crema. Però hi ha editors que no deixen que estengui aquest ús en altres llocs on publica, malgrat que ell ho demana.

La posició d’aquests editors no és gens excèntrica. Respon, de fet, al consens actual sobre el tema en el món de la correcció, un consens que fa que un dels alts responsables lingüístics del nostre principal mitjà públic, TVC, afirmi que el lo neutre no s’ha d’admetre en cap cas perquè és una càrrega de profunditat contra la gramàtica.

4) Aquesta última afirmació no és gens forassenyada en l’actual marc sociolingüístic català, ja que l’establiment encara molt precari de la codificació vigent fa poc prudent crear més inseguretats i desconcerts dels que ja hi ha.

Per aquest motiu sempre he cregut que seria bo assolir un consens màxim en lloc de donar via lliure a la indisciplina normativa des de posicions minoritàries. D’això n’exceptuaria aquells autors del món de la literatura, el teatre, la televisió o el cinema, etc. que volen fer ús del lo per reflectir la realitat del llenguatge més espontani [hi afegiria la gent que escriu en mitjans no convencionals, com ara blogs, xarxes socials, etc.]. Crec que negar-los aquest dret en aquests registres concrets atempta contra la seva creativitat, sobretot si són autors de prestigi [glups].

En tot cas, seria bo que aquest debat acabés desembocant en una flexibilització de la norma que assumís l’autoritat acadèmica. Ara mateix sembla molt difícil però sóc més partidari d’augmentar la complicitat i la pressió perquè algun dia es flexibilitzi la norma que no pas de saltar directament a una indisciplina indiscriminada.

5) Els arguments contra l’acceptació de lo posen una especial èmfasi en el fet que moltes construccions que aquesta forma encapçala són castellanismes. Temen, amb raó, que acceptar el lo obrirà la porta a un gran nombre de girs idiomàtics calcats del castellà.

En aquest sentit, és molt important distingir entre el lo abstractiu* i el lo intensiu**. L’enorme versatilitat d’aquest últim en castellà pot ser la principal font d’interferència, però tampoc hem d’oblidar, com remarca Badia a la seva gramàtica, que seria un greu error limitar-se a canviar lo per el en aquestes construccions, com fan alguns, ja que el calc no és pas morfològic sinó sintàctic. Per tant, fins i tot no admetent el lo, cal combatre aquests calcs quan es maquillen de formes correctes.

* El lo abstractiu és el de lo bo [de tal cosa], lo millor, lo interessant, lo temporal [‘les coses que són temporals’], lo positiu, lo divertit i tants altres, entre els quals els que dirà després, al n. 6, el mateix autor de l’article. És a dir, quan l’adjectiu es comporta com un substantiu i pot fer de subjecte, de complement directe, etc. Sovint tenen molt difícil alternativa: evidentment, no és el mateix “el divertit” (‘un noi que és divertit’) que “lo divertit” (‘les coses que són divertides’).

** El lo intensiu és el de “amb lo difícil que és, no crec que aprovi” (“sent tan difícil com és, no crec que aprovi”, “de difícil que és, no crec que aprovi”, etc.); “has vist lo gran que era?” (“has vist que gran que era?”, “has vist si n’era, de gran?”, “has vist com n’era, de gran?); “no està massa prim per lo molt que endrapa?” (“no està massa prim endrapant com endrapa?, “no està massa prim pel molt que endrapa?”); “té molta força molt per lo menut que és” (“té molta força sent tan menut”, “té molta força menut com és”, “té molta força, tan menut com és”). Normalment tenen fàcil substitució sense que es perdi cap matís ni s’atempti contra l’economia de llenguatge.

Per evitar aquest problema [els calcs del castellà], alguns (jo mateix) creiem que la prohibició s’hauria de relaxar primer en el lo abstractiu i, com ja he dit abans, començant pels registres més informals.

6) Començar pels registres més informals no ens hauria de fer oblidar que també en els més formals i, especialment, en el llenguatge filosòfic, la impossibilitat de substantivar el sentit abstracte d’un adjectiu (lo inteŀligent, lo terrible, etc.) crea una greu llacuna en català que dificulta la feina dels traductors i fa més enrevessada la versió catalana de textos d’un alt nivell d’abstracció.

Per aquest motiu em sembla que almenys el lo abstractiu també s’hauria d’acabar acceptant en aquests registres. De fet, estic convençut que, com en altres qüestions conflictives, el relaxament que comença pels registres informals es va estenent a poc a poc fins als més formals. Pot semblar una mica absurd fer-ho així però crec que resulta menys traumàtic i és, per tant, més efectiu estratègicament.

7) Un dels argument de més pes contra el tancament radical a acceptar el lo neutre és la tendència cada vegada més estesa, i en textos i autors més cultes, a trobar-li un substitut espuri.

Com a corrector em causa especial alarma la tendència a fer servir el demostratiu allò com a article neutre. Joan Solà ja ho va denunciar però la tendència no para d’avançar. [...] Si no ens afanyem, aquest allò acabarà formant part de l’estàndard i haurem acabat naturalitzant una aberració per l’obsessió de no acceptar una forma totalment integrada en la llengua de possible influència castellana.

L’aberració, entre altres coses, és que desplaça el nucli de sintagma. En efecte, a lo blau [‘les coses blaves’] el nucli és (i ha de ser, perquè porta la principal càrrega semàntica) l’adjectiu blau i, en canvi, a allò blau [‘aquella cosa que és blava’] és allò. (No cal ni dir que allò blau és una forma inqüestionablement correcta quan allò manté el sentit de díctic, és a dir, quan vol dir aquella cosa blava.) [...]

Espero que algunes de les meves observacions us puguin ser útils[...].

(Els elements escrits amb cursiva o inserits entre claudàtors, i també els enllaços i les notes introduïdes amb asterisc enmig del text, són aportacions del VF o bé per aclarir-se ell mateix o bé, en un cas, perquè hi té un interès egoista, amb tota la cara, tu: campa cavallo che l’erba cresce.)

Qüestions de llengua (XXVIII): L’article «lo»

Mireu què diu el diccionari de l’institut: «lo art. [LC] Antigament, i en el català nord-occidental en registres informals, forma masculina de l’article definit. Lo pare i los fills.» La sigla «LC» que encapçala l’entrada del diccionari vol dir «lèxic comú».

He llegit aquesta entrada gràcies a uns amics, que han volgut comprovar si el diccionari normatiu per excel·lència continuava beneint, ni que fos de manera vergonyant i indirecta –però prou explícita–, l’article lo. N’hi ha que han dit que no, que amb les expressions «registres informals» i «antigament» el diccionari vol deixar clar que l’entrada és una pura constatació d’un fet històric o marginal i que aquestes expressions certifiquen justament que ara com ara lo ja no és normatiu.

Però crec que aquests no tenen raó, perquè quan el IEC parla en els seus documents de «registres informals» es refereix –cito l’institut– «a unes altres maneres de dir, en les quals, sense perdre la correcció, l’equilibri ni l’elegància, aquells que s’hi emparen o bé no volen renunciar a l’espontaneïtat d’expressió, o bé apel·len a diverses connotacions que es justifiquen per la realitat social i psicològica de cada situació concreta». Deunidó, cal llegir-ho dues vegades, però la cosa és clara: dient lo no es perd la correcció en la parla. I doncs, lo és normatiu.

Ja el vell diccionari Fabra deia, en una accepció secundària de lo: «Forma arcaica, d[ialectal] i ocasional de l’article definit masculí.»

El fet és que les dues expressions esmentades –«arcaica» i «antigament»– són contradictòries amb la realitat, perquè el lo continua dient-se (o sigui, no és que es digués «antigament» o «arcaicament»). I llavors, és increïble que una forma com aquesta –en l’àmbit occidental de la llengua: a ponent i al sud de Catalunya, i al nord del País Valencià–, sobre la qual ens han insistit durant més d’un segle que era «arcaica» i que, com a màxim, era dialectal, informal, etcètera, continuï viva com una flor acabada de néixer, i que el diccionari tingui la barra de continuar escrivint «antigament». El Fabra tampoc ho deia bé, ens enganyava. Dir «arcaica» i «dialectal» ja sentencia que allò és una cosa «que es deia abans» i «que no queda bé dir-la segons com», i el parlant, en consultar el diccionari, devia pensar que era millor no dir-la gaire. Doncs ara, després d’un segle, els senyors del IEC volen continuar tancant els ulls a la realitat: lo, que no ha desaparegut malgrat tots els esforços, continua sent «antic» o «informal».

En resum, podeu fer-hi totes les voltes que vulgueu, però la conclusió de tot plegat només pot ser una: l’article lo és normatiu i ben normatiu. Agradi o no a la gent del IEC, que podrien oblidar-se ja d’una vegada del fet que sigui o no més o menys antic, el lo és perfectament viable en el català modern «sense perdre la correcció, l’equilibri ni l’elegància».

(Una precisió, per si algú la necessita: aquest lo no és el lo anomenat –no sé si prou correctament– «neutre», eh? Que ningú no tiri per la via del mig, ara. O sigui, no parlem del lo de quan diem «no és lo mateix això que allò». Aquest lo em sembla que encara és incorrecte, almenys de moment, perquè diu que ens ve directament del castellà. Ara, doncs, parlàvem del lo masculí, el de l’exemple del diccionari esmentat: Lo pare i los fills. O sigui: com que en castellà no diuen «lo padre», nosaltres podem dir «lo pare», però com que en castellà sí que diuen «lo mío», «lo mismo» i «lo que sea», nosaltres no podem dir «lo meu», «lo mateix» ni «lo que sigui». Si ho he entès bé, crec que ara com ara les coses estan així. Potser un dia convindrà oblidar-nos del castellà i fer un pensament autònom, perquè la veritat és que molts cops el lo anomenat «neutre» és força útil.)

(Un afegitó del 13 de juny del 2008 sobre aquest lo anomenat «neutre». Ara em passen un article del cap d’edició del diari Avui Albert Pla Nualart, publicat a començament d’any. Us en faig un extracte:

«Llegint l’excel·lent conte L’arribada de la primavera de Quim Monzó, que us recomano abordar amb el Prozac a mà, constato satisfet que no té cap mania per admetre el lo neutre en l’estil directe: “Lo millor –diu la mare– seria no menjar [...]. A mi em seria fàcil, amb lo poc que menjo”. Però sis pàgines després la veu del narrador ens sorprèn amb un “considerava que allò normal és que el pare fos a casa”. Semblaria, doncs, que Monzó admet el lo en el col·loquial més estricte, i opta per l’allò així que puja un graó de formalitat i parla com a narrador.

»Tot el que té de reconfortant l’espontani lo ho té d’inquietant el postís allò. És d’agrair que se salti la normativa per fer més creïble el diàleg, però neguiteja que poc després ens surti amb un allò que, a més de sonar fals, és agramatical. [...]

»No hauria estat gaire difícil admetre el lo neutre en l’etapa de codificació. Tot i que en origen potser és un castellanisme, [...] “l’adopció de la forma lo [...] podria denotar, més que influència castellana, una tendència espontània del català a distingir la funció de l’article neutre per evitar la seva confusió amb l’article masculí” (Francesc de B. Moll Gramàtica catalana 1968) [...] Més encara: la gran majoria dels que avui acaben filologia catalana ignoren que aquest “allò normal” sigui qüestionable i el disbarat està arrelant amb força en el llenguatge formal i correcte. L’usuari de la llengua sempre fa el que pot per agafar una drecera quan la normativa només li proposa fer marrada. I per aquest camí quan anem a parar a la residència d’aquí a 30 anys potser direm: “Allò millor seria no menjar. A mi em seria fàcil, amb allò poc que menjo”. [...]

»Amb quasi un segle de proscrit el pobre lo arrossega una immensa mala fama. És inútil que asseguri que ell no és com els absurds castellanismes de fa quatre dies, que ja era als llavis dels besavis que ni sabien castellà. [...] I, tanmateix, aquesta valuosa transgressió de Monzó, aquest camí que avui desbrossa per a l’estil directe, ¿no convindria fressar-lo perquè demà hi poguéssim caminar tots sense mala consciència? Quan els parlants troben la manera més àgil i efectiva de dir una cosa i la fan seva, ¿la pot condemnar la normativa invocant la identitat? I si ho fa, ¿no és un signe de vitalitat saltar-se-la? Al capdavall, els acadèmics són només notaris que posen fites a un terreny definitivament conquerit perquè ja fa temps que els parlants el llauren.» (Avui, 22 gener 2008)