No faig vaga per la reforma laboral, perquè alguna reforma s’havia de fer, però sí que faig vaga perquè la reforma que han engiponat obre la porta a les empreses a canviar unilateralment les condicions contractuals de les persones que hi treballen només per sospites o indicis que les coses poden anar malament en aquella empresa, abans i tot que hi vagin. O sigui, s’obre la porta a la discrecionalitat absoluta. Per exemple.
No faig vaga per fer costat als sindicats, que no estic gens segur que hagin tingut una actitud gaire responsable els últims mesos i els últims anys, però sí per solidaritat amb els que sense cap culpa s’han quedat sense feina –també gent que treballava als sindicats– i que no tenen gairebé possibilitats d’aconseguir-ne.
No faig vaga per la gent jove que està a l’atur si han menyspreat alguna oportunitat laboral encara que fos lluny de casa o encara que fos en tasques poc relacionades amb la seva formació –jo vaig començar així–, però sí que faig vaga perquè molt jovent disposat a tot no aconsegueix feina o no li paguen la que ha fet, o ha estat enganyat amb promeses falses.
I faig vaga perquè veig com algunes persones desgraciades i escurades d’armilla perden judicis en un tres i no res i es queden sense la casa esquifida, sense unes propietats de per riure però seves i sense aquells estalvis més que treballats i suats. Mentre altres personatges van fent la viu-viu durant anys quan se sap del cert que han estafat, han enganyat, han extorquit, han creat trames corruptes i tenen pasta garantida en un lloc segur per gaudir-ne el dia que acabin els seus processos judicials i la seva hipotètica i efímera presó –si és que finalment els judiquen i els condemnen. Només això dóna motiu per fer una vaga salvatge que podria durar fins aquell dia que nostre Senyor posarà les ovelles en una banda i els cabrits a l’altra i actuarà en conseqüència. O sigui, són fets que clamen al cel i no n’hi ha prou que ens diguin que «és la llei» i que «cal donar garanties jurídiques». Doncs cal canviar la llei, mira que fàcil, igual com han fet la reforma laboral. I cal canviar-la a tota merda. Per això faig vaga, coi ja, no et fot.
Faig vaga perquè estic tip que em diguin que fer vaga «pot espantar els mercats» i no expliquen que el que espanta de debò els mercats i els capitals és aquesta corrua de gent de tots els partits, dretes i esquerres de tots els racons de l’estat, que van desfilant cada dia una darrere l’altra davant els tribunals, acusats de corrupció, malversació de cabals públics, evasió de capitals, extorsió, enriquiment il·lícit i tota la pesca. Això sí que fa mal a la confiança dels inversors externs. D’altra banda, «els mercats» –la borsa– són majoritàriament una colla d’especuladors als quals no els ve d’aquí ni que fem vaga ni que fem pam-i-pipa. Se’ls en fum.
No faig vaga per les retallades, tot i que a mi també m’han afectat i m’afecten –en sou i en prestacions socials–, però sí per determinats biaixos de les retallades, que a algunes persones afecten moltíssim i a altres molt poc. Per posar un exemple –n’hi ha milers–, no pot ser que enmig del drama que ara pateixen tants sense culpa alguns polítics i responsables d’empreses públiques o semipúbliques cobrin gairebé el mateix que cobraven abans. Realment necessiten tants diners, ara mateix? Els són imprescindibles? Se’ls mereixen?
No és el mateix rebaixar un 5% un sou de 1.500 € que un sou de 15.000 €, em penso. Ja sé que amb aquest punt concret no resoldríem gaire res, perquè no és d’aquí que plora la criatura, però és un punt simbòlic que ajudaria a fer veure a tothom com de malament està el país. Hi ha hagut un bisbe –només un, em sembla– que s’ha abaixat el sou fins als 900 €/mes, l’imprescindible, diu, per poder continuar fent de bisbe, i ha dedicat la resta a l’atenció dels pobres del seu bisbat. No dic que els polítics l’imitin –no els triem ni els paguem perquè se’ns facin eremites–, però no podrien mostrar gestos anàlegs suficientment contundents? Doncs no, no els fan. Per això faig vaga.
No faig vaga perquè hi hagi gent que no pot pagar la hipoteca. Jo sempre he estat contrari a gastar més del que es té o del que es pot avalar de manera raonable, almenys en l’economia domèstica, i per tant no he entès mai que algú hipotequi els seus futurs (suposats) guanys durant un munt d’anys. Sé de què parlo, perquè encara pago despeses de la darrera reforma de casa meva (de lloguer), reforma que vam acabar fa quatre anys. Però en cap moment no he posat en risc casa meva: ni el menjar, ni el llit ni el sostre de ningú de la meva família.
Però sí que faig vaga perquè els banquers que van encoratjar aquestes hipoteques no han patit en carn pròpia la part de responsabilitat que els pertoca. Per a ells, tot s’ha solucionat en intercanvis d’accions, en trasllat de despatx i secretària i xofer, en indemnitzacions multimilionàries i en jubilacions joioses. Tampoc no han pagat cap preu les autoritats polítiques i econòmiques que ens van portar fins a on estem, i les responsabilitats no comencen amb Zapatero i Maragall, sinó uns quants anys abans, quan es va dissenyar, crear i després fomentar la cultura del totxo i dels diners fàcils.
Faig vaga per suplir la gent que en faria i no en pot fer perquè no tenen feina o perquè la que tenen és tan precària que si se surten un dia del carril, ni que tinguin tot el dret de fer-ho, poden perdre-la. Perquè a l’hora de la veritat ningú els protegeix els seus drets bàsics.
O sigui, faig vaga perquè cadascú pot fer vaga pels motius que vulgui, que no han de ser exactament els motius al·legats pels primers que van convocar la vaga, encara que després s’apuntaran el
tanto. Faig vaga perquè hi ha prou raons per fer vaga, per sortir al carrer i per fer sentir la veu de molta gent impotent i veritablement indignada. Faig vaga per protestar. I perquè puc fer vaga: tinc feina i demà deixaré de fer-ne. I no cobraré.
Això sí, a partir de demà passat caldrà pencar el doble, qui pugui fer-ho, ja sabem que no ens regalaran res.
