Perles (78): Els motius de Barcelona l’any 1714

«[...] Qui ha escrit mai que la Guerra de Successió fos una guerra independentista de Catalunya contra Espanya? I on, en quin text s’ha afirmat que el sistema juridicoinstitucional català abolit per la Nueva Planta fos el propi d’una democràcia contemporània? No podia ser-ho, com tampoc ho eren les llibertats i franquícies de les ciutats castellanes a començament del segle XVI, aquelles en la defensa de les quals van prendre les armes els Comuneros. Fet que no va impedir que, des del Vuit-cents, el seu alçament i el seu penó morat fossin reivindicats pel liberalisme espanyol, ni que avui la data de la batalla de Villalar sigui el dia de la comunitat de Castella i Lleó. [...]

»No, Felip V no va abolir una democràcia inexistent, però sí que va reduir Catalunya, d’estat sobirà amb lleis, impostos i institucions propis, a província subjecta a un absolutisme uniformitzador, i desterrà la llengua catalana de qualsevol ús oficial, i tot això no sembla que sigui una fotesa. [...] En la seva crida final a la resistència, Rafael Casanova va instar els barcelonins a lluitar “per la pàtria i per la llibertat de tot Espanya!”. En efecte: la pàtria dels catalans del 1714 era Catalunya, i la causa austriacista havia estat des del primer dia una causa panhispànica, o “espanyola”. Com es pot explicar, si no, el paper d’un Antonio de Villarroel? Tanmateix, la idea d’Espanya que els austriacistes defensaven [...] era la d’una entitat pluriestatal i plurilingüe, un aglomerat dinàstic de sobiranies diferents: l’Espanya que havia existit i funcionat durant dos segles i que, des del 1714, no ha tornat a ser possible ni per aproximació.»

(Joan B. Culla, historiador, extracte de l’article publicat a El País, 16 setembre 2011)