Vaga de fam de Jaume Sastre

Jaume Sastre fa vaga de fam des de fa més de trenta dies a Mallorca.

No entenc les vagues de fam. Comparteixo molts cops –com en aquest cas– al cent per cent els motius pels quals es fan les vagues de fam. Entenc que fer una vaga de fam és llançar a la cara de l’autoritat iniqua que nega uns drets legítims, bàsics –d’aquella persona concreta o de la societat a la qual representa–, un missatge molt potent de rebuig i de reivindicació.

Però no puc estar al costat d’algú que fa una vaga de fam... sense demanar-li, sisplau, que deixi de fer-la, que mengi, que hi ha altres armes per a aquesta guerra. No puc donar-li suport... perquè continuï.

La vaga de fam em sembla massa violenta... tret del cas, potser, que la féssim tots.

No puc entendre, quan me l’expliquen, la vaga de fam de Gandhi. No vaig entendre la de Bobby Sands, que vaig conèixer de molt jove. Ni la de Xirinacs. Ni altres que ara no em vénen al cap, perquè estic mig improvisant i no em ve de gust anar a buscar més dades que farien l’article massa erudit i molt complet, sí, però poc escrit des del cor.

Aquest article el faig des del cor.

Comparteixo al cent per cent el que reclama en Jaume. Estic d’acord que calen accions radicals, potents, contra aquestes imposicions injustes del PP. Sé que si Jaume Sastre finalment morís, la seva mort esdevindria una bandera davant l’opinió pública que podria fins i tot tombar aquest partit que ara mana. Però a mi em pesaria en la consciència no les raons de Jaume Sastre, sinó el seu sacrifici. Segur que si la vaga de fam arribés finalment a ser irreversible l’opinió pública internacional, fins i tot mundial, podria exclamar-se indignada contra el govern que ha causat això.

Però no puc aplaudir el soldat que surt de la trinxera per ser carn de canó. No puc. L’admiraré després, potser, però no el puc admirar ara, no el puc encoratjar que surti de la trinxera. No puc. No entenc que altres l’aplaudeixin, li facin costat. No puc. Aquest home concret, en Jaume!, es pot morir. No puc aplaudir que s’ofereixi a la mort.

Si jo estigués al seu costat, si jo pogués tenir influència sobre ell, si jo fos molt amic seu, si jo fos el seu germà, la seva mare, el seu pare, li diria: Jaume, no ho facis.

No puc aplaudir, no puc.

I el pitjor de tot és que, si ho dius, no et comprenen. I és veritat, jo mateix no em comprenc.

Jaume, sisplau, menja.

(Afortunadament, el 16 de juny, després de quaranta dies de vaga de fam que han posat en greu perill la seva vida, en Jaume ha decidit suspendre-la, en veure que el govern balear, malauradament, no havia mogut ni un dit ni pensava moure’l fes el que fes en Jaume.)

Perles (148): Felicitar els del PP si...

«Destacar els trets locals» [...] no és anar contra la llengua, contra això que a voltes sembla que deïfiquem amb el rètol “unitat”, perquè si els trets locals foren contraris a la llengua, entraríem en una paradoxa realment problemàtica per als que practiquem l’ús de la llengua. Aixina, els del PP ho tindrien ben fàcil per a carregar-se l’ús de la llengua, ¿oi? Mosatros mateixos mos encarregaríem de fer-los el joc si menyspreem l’ús de la llengua “local”, la de cada poble, la de cada barri, la de cada carrer...

»Crec que no els ho hem de posar tan fàcil, fins i tot convé que els felicitem com una gran cosa per fer servir la llengua i que els encoratgem a fer-ho sense la seua submissió habitual a l’ús del castellà, que és el problema real i el que realment practiquen (i no l’ús local, que és anecdòtic). La solució sempre serà l’ús local, encara que continuem pensant globalment i arribem a generar institucions de més abast. Però està bé que comencem per no renunciar als trets locals, perquè són els que conformen el global de la llengua.»

Miquel Boronat Cogollos (Eines de Llengua), Migjorn, 28 abril 2014

(La iŀlustració de l’encapçalament és una de les dues parts d’una vista estereoscòpia del Pi de les Tres Branques feta l’any 1919, autor desconegut)

Què passa a Mallorca

Del corresponsal Jordi Puig, Cas Concos des Cavaller (Migjorn), Mallorca

Tinc la impressió que al Principat no s’acaba d’entendre què està passant darrerament a Mallorca. Massa sovint els periodistes i tertulians parlen sense coneixement de causa.

Com tot, les coses són molt complexes, però una de les claus per entendre-ho és entendre què és el PP mallorquí. Si m’ho permeteu, aquí teniu la meva opinió. [...]

Dins del PP hi ha dos sectors: els regionalistes (molt majoritaris) i els castellans (encapçalats per Carlos Delgado, exbatle de Calvià [...]). Quan en Jaume Mates (sector regionalista) va perdre les eleccions autonòmiques, el 2007, va deixar la política i se’n va anar als Estats Units. El va succeir a la presidència del PP na Rosa Estaràs, el 2008, en un congrés on competí amb en Carlos Delgado (obtingueren, respectivament, el 66 per cent i el 34 per cent dels vots).

En aquell moment comencen a sortir amb força casos de corrupció que implicaven el govern anterior d’en Mates (del qual na Rosa Estaràs era vicepresidenta) i amb l’excusa d’unes taquicàrdies n’Estaràs deixa la presidència del PP. Sense necessitat de cap congrés, seguint els estatuts del partit, la succeeix un dels vicepresidents, en José Ramón Bauzá, batle de Marratxí (2009). El 2010 en Bauzá convoca un congrés extraordinari, on competeix amb en Carlos Delgado per la presidència del partit, i guanya amb el 69 per cent dels vots, un resultat gairebé idèntic al que havia obtingut n’Estaràs.

El fet de competir amb en Delgado feia creure (i en Bauzá se’n va cuidar bé prou de fer-ho creure) que representava el sector regionalista. Però tot plegat era un engany: tot seguit va integrar en Delgado a l’executiva del partit i el 2011 va farcir la llista electoral amb membres del sector castellà.

Després de guanyar les eleccions va fer tres coses. En primer lloc, va coŀlocar en Carlos Delgado al Govern (conseller de Turisme i Esports). En segon lloc, va eliminar el requisit del català per poder ser funcionari de l’Administració i el va deixar com a simple mèrit (la qual cosa va ser el detonant de la manifestació massiva del 25 de maig del 2012 i de les vagues de fam dels jubilats). En tercer lloc, donant compliment a un dels punts del programa electoral, va fer triar als pares la llengua vehicular de l’ensenyament. Feia comptes que a Ciutat* i a Eivissa guanyarien els que volien el castellà, i que a la part forana, Menorca i Formentera guanyarien els que volien el català.

Va quedar fotut quan el 80 per cent, a tot arreu (també a Ciutat i a Eivissa), van triar el català. Després d’aquest fracàs, va enviar una carta als pares de tots els alumnes de les Balears recordant-los que podien triar la llengua de l’ensenyament i va allargar els terminis d’inscripció perquè poguessin rectificar. Amb prou feines ho van fer. Un altre fracàs. És a partir d’aquí que s’inventa el projecte del tractament integral de llengües (TIL).

La situació actual és que el sector regionalista del PP s’ha sentit traït per en Bauzá. Els batles no parlen públicament perquè tenen por; no oblidem que el PP és un partit presidencialista i el president té un poder absolut. Però en privat sí que parlen, i el que diuen és que “en Bauzá ens ha enganat”. I als pobles els militants del PP estan incomodíssims amb aquesta situació, quan no la critiquen obertament.

Jo visc en un poblet de vuit-cents habitants on la immensa majoria és votant del PP. No he trobat absolutament ningú que defensi el Govern i tampoc ningú que critiqui els mestres, al contrari, majoritàriament els donen suport. És més, aquest poble majoritàriament “pepero” va omplir un autocar per anar a la manifestació d’ahir a Ciutat. A la manifestació hi havia moltíssims votants del PP, gent que deien obertament que no els tornarien a votar.

Hi ha un país mallorquí, tan desinformat i tan manipulat com vulgueu, que no és conscient de l’espoliació fiscal però sí que és conscient que hi ha una realitat “nostra” (Mallorca versus fora Mallorca, mallorquins versus forasters) [...]

El que és indubtable és que qualque cosa es mou, i tinc la intuïció que el procés català cap a la independència no n’és aliè. No vull dir que Mallorca s’estigui tornant independentista, potser ni tan sols nacionalista; diria que encara som lluny d’això. Però estan passant coses. I moltes més que en passaran, no en tingueu cap dubte.

Doncs això, les Illes es belluguen (no digueu mai ses Illes, és una expressió pedant de la qual es riu la majoria de la gent a Mallorca, quan la senten dir als catalans de la península).

* Pel que fa al territori, els mallorquins conceben el món amb aquesta divisió: Ciutat, part forana i fora Mallorca. Pel que fa a la gent: mallorquins, catalans i valencians (que “són els que parlen més o manco com noltros”), forasters (els qui parlen castellà) i estrangers.

Camps de reeducació

Em penso que quan serem independents hauré d’anar a un camp de reeducació català. Fins ara ha passat força desapercebut perquè no en parlo gaire, però no m’agrada ni la samfaina ni l’escalivada. Sobretot sobretot sobretot la ceba no la puc sofrir en estat escalivat –en altres formats sí.

Però és que encara és pitjor, no tolero els tortells ni les coques ni el pa de pessic ni els carquinyolis ni la ratafia ni la mistela. Ni la fruita confitada, ni els bunyols de quaresma, ni els pets de monja, ni la crema cremada, ni els panellets, ni les mones de xocolata o de crocant, ni tan sols els xuixos o les ensaïmades. Ni el braç de git..., el braç de català, vull dir.

Ara tampoc cal que ho esbombeu gaire, eh? Prou pena tinc.

Els postres de músic, el vi ranci, el fuet, la carn d’olla, el fricandó, la sobrassada, l’allioli, el romesco, els cargols, la botifarra amb seques, el suquet de peix i el mató sí –sense mel. Tot això que tinc guanyat. Però ja veieu que no arribaré a l’aprovat ni de bon tros, el dia que facin l’examen.

O sigui, que hauré d’anar a un dels centres de reeducació que suposo que hi haurà en un futur pròxim, en el meu cas un camp que tingui un pavelló dedicat a la normalització alimentària, amb la Rosa Gil o la Carme Ruscalleda com a cap de cuina i la Núria Feliu fent d’animadora i de punxadiscos –La santa espina i Boig per tu a tot drap. Les queixes per les disfuncions del camp les podria vehicular la Magda Oranich i el cronista del dia a dia dels interns estaria bé que fos en Carod-Rovira. El responsable de tot plegat crec que hauria de ser inexcusablement en Josep Espar i Ticó.

El camp podria estar, no ho sé... per allà a San Clemente Sasebas (Figueras, Jerona)? Té l’avantatge que ja s’hi havien fet campaments militars en temps del Franco.

Jo hi aniria de gust, no fos cas que després de tants esforços al final no pogués quedar-me aquí per falta d’idoneïtat.

(Aquest article és d’encàrrec. Era això, no, Alicia? Us ocupeu vosaltres de fer-lo córrer? D’acord, gràcies. A veure si em feu famós.)

Reformes

Tres apunts sobre la reforma constitucional de l’estat espanyol acordada entre el Partido Socialista Obrero Español i el Partido Popular, amb el suport de les respectives delegacions «provincials» i «autonòmiques» –així s’anomenen– d’aquests partits polítics, suport que no ha faltat mai fins ara durant els trenta-tres anys de vigència de la constitució espanyola:

- Diuen que la reforma s’ha fet per majoria no sols absoluta sinó qualificada i que per tant no tenen raó democràtica els que protesten. Amb aquest raonament, els partits que han fet la reforma haurien hagut d’acceptar sense queixar-se les reformes constitucionals que va fer el Partit Nacional Socialista a Alemanya, amb la majoria que requeria la constitució de Weimar, a mitjan anys 30 del segle passat. El pas següent, a Alemanya, va ser suprimir les eleccions, supressió també aprovada pel Reichstag. Aquí el pas següent serà, o podria ser, reduir al mínim o a zero, en les Cortes Generales d’Espanya, la representació de les formacions electorals que no es presentin a totes les províncies de l’estat i que, per tant, «distorsionen» i «condicionen» el normal funcionament del bipartidisme espanyol. D’això ja fa temps que se’n parla. I això mateix és el que es va fer a Alemanya fa poc menys de vuitanta anys: acumular a Madr... vull dir a Berlín tot el poder dels Länder, suprimir el Reichsrat (per autodissolució) i convertir el Reichstag en un parlament titella.

- Diuen que la reforma s’ha fet amb la majoria esmentada i que per tant ja no cal un referèndum, però no diuen que els dos partits polítics que han donat suport a la reforma no incloïen aquest objectiu en el seu programa electoral, de manera que la seva representativitat, en aquest punt, és nul·la.

- Diuen que els parlaments regionals i autonòmics no poden condicionar aquesta reforma ni podien pressionar els diputats i senadors que havien de prendre la decisió de reformar la constitució espanyola, encara que en algunes d’aquestes cambres regionals i autonòmiques hi pogués haver una majoria contrària a fer-la. En canvi, obvien que els partits polítics als quals pertanyen els diputats sí que condicionen el vot d’aquests diputats i senadors, alguns dels quals havien manifestat privadament la seva oposició a la reforma i sobretot a la manera de fer-la. O sigui, els partits poden pressionar i condicionar el vot dels representants de la ciutadania, els parlaments regionals i autonòmics no poden fer-ho.

I no sé per què escric sobre això, si és del tot inútil i infructuós. Quina manera de perdre el temps, tot plegat, quan ja sabem que ni els convencerem de res ni cediran un sol mil·límetre.

Es pot prohibir?

La Constitución española del 1978 prohibeix la pena de mort (art. 15). La Constitución española del 1978 diu que es poden prohibir reunions i manifestacions (art. 21). La Constitución española del 1978 prohibeix les associacions secretes i les paramilitars (art. 22). La Constitución española del 1978 prohibeix els tribunals d’honor (art. 26). El rei d’Espanya pot prohibir, segons la Constitución española del 1978, que es casin persones amb drets de successió a la corona espanyola (art. 57). La Constitución española del 1978 prohibeix la presentació de peticions a les Corts espanyoles fetes per manifestacions ciutadanes (art. 77). La Constitución española del 1978 prohibeix els tribunals d’excepció (art. 117). Etcètera.

El Parlament de Catalunya, el 28 de juliol del 2010, ha prohibit els espectacles públics en què es torturen i es maten toros.

Hi ha gent del PSOE (el president de la Generalitat de Catalunya, per exemple) i gent del PP, i altres (uns quants de CiU), que diuen que no s’ha de prohibir res. Van, doncs, contra la Constitución española del 1978, que prohibeix un munt de coses, i contra centenars de lleis que la desenrotllen. Tal vegada no ho saben o no se’n recorden. Per això ho he escrit. Perquè potser en les seves opinions hi ha un implícit: no és que no es pugui prohibir res, com diuen, sinó que Catalunya no pot prohibir res. Per prohibir ja hi ha l’amo.

Un partit marginal

Dijous, l’endemà del «dia històric», vaig trobar un conegut que feia temps que no veia. Barceloní. Vam xerrar una mica i, en un moment determinat, li vaig demanar si estava content per allò del Barça. Li va canviar la cara: diu que és afeccionat al futbol, però que no pot suportar el Barça. Se’m va escapar: «Que ets del PP?» Em va semblar que es tornava a enfadar: «Què té a veure una cosa amb l’altra? Que no podem separar la política del futbol?» Vaig callar, vam passar breument a un altre tema per desbloquejar la conversa i que no acabés així, de punta, i ens vam acomiadar. No li vaig demanar disculpes –tot i que la meva pregunta improvisada i ingènua pot considerar-se ofensiva, segons com– perquè em va semblar que, efectivament, devia ser votant del PP i que justament per això li havia molestat que ho descobrís en una conversa de tres minuts.

Per dins, tanmateix, li vaig donar una mica la raó, perquè en efecte hi ha moltes excepcions. Aquí et pots trobar fins i tot gent del Madrid que és independentista –per a mi és un misteri irresoluble, però el fet és que existeix. Ara, sí que em sembla incontrovertible que, a Barcelona, els del PP que són alhora antibarcelonistes arriben a uns percentatges molt superiors als que els pertocarien –i, amb una majoria encara més gran, anticatalanistes o directament anticatalans: contra la llengua i contra el fet diferencial que vagi més enllà del folklore regional.

La prova la vam tenir ahir mateix, en una crònica del diari sobre un míting del PP a Barcelona:

Les crides als catalans a confiar en el PP per combatre la crisi econòmica i la “crisi de valors” de la qual responsabilitzen Zapatero es feien just mentre els carrers de Barcelona bullien de culerisme i catalanitat, amb l’arribada triomfal dels guanyadors de la Champions. Tant Mayor com Vidal-Quadras, Alícia Sánchez-Camacho, María Dolores de Cospedal o el mateix Rajoy –a través d’un telegrama llegit a l’inici del míting– van fer contínues felicitacions al Barça i van reclamar l’espanyolitat de la seva victòria. Alguns dels presents a l’acte també lluïen ensenyes del Barça, però es constatava certa incomoditat de bona part del públic, que es va posar de manifest amb alguns xiulets i amb el fet que els més grans aplaudiments se sentissin quan Mayor va dir que entre els assistents “n’hi ha d’altres equips”. [...] Les crides a la llibertat d’elecció d’idioma i contra la imposició del català també van ser constants. Mayor proposa més promoció per a l’espanyol. (Avui, 29 maig 2009).

En quin altre partit polític pot passar (a Barcelona estant) una cosa com aquesta? En cap més. Potser en el dels pallassos, certament, que són en molts aspectes com els del PP però una mica més extremats –només una mica, no us penséssiu; ja veureu com el PP creixerà amb la davallada d’aquests que venien a «regenerar la vida política» de Catalunya.

Et vénen calfreds, quan penses que aquesta gent té majoria absoluta al País Valencià, quan veus que s’alternen al poder a les Illes o quan saps que de manera alternativa amb el PSOE controlen tot l’Estat, que inclou Catalunya –i els nostres diners, i la internacionalitat de la nostra llengua, i, mentre no ens espavilem, el nostre futur.

(La foto de la nena i el nen emmanillats, per als qui no sabeu de què va, correspon a una cínica campanya recent del PP, que va voler denunciar d’aquesta manera goebbelsiana que els infants catalans no són lliures de triar la llengua. I no volien dir que no poden parlar en català amb moltíssima gent, ni poden llegir moltes coses en català, ni gairebé mirar la tele o anar al cine en català, ni tenir videojocs en català, ni còmics en català, ni ser atesos en català en molts indrets..., no, volien fer veure que no se’ls deixa aprendre espanyol!!)

Les aventures de Langdon

Em va sorprendre molt positivament l’article d’ahir de Matthew Tree sobre les aventures de Robert Langdon. No és normal, o no és freqüent, que un ateu tan militant i apostòlic com ell sigui capaç de criticar un company de feina com Dan Brown. Normalment tots callem com prostituts quan un col·lega de trinxera la vessa. «Que no ho sàpiga l’enemic!», ens diem. En aquest cas, Tree assenyala la nuesa del rei propi, potser per no perdre pistonada, que no li puguin dir que no és coherent. La feta parla, sens dubte, a favor de Tree. Altres serien incapaços d’una autocrítica –em refereixo injustament a l’antireligió com un col·lectiu compacte, de la mateixa manera com ells se solen referir injustament a la religió com un col·lectiu compacte– com aquesta. Gent com ara l’ínclit Fernando Savater, sectari per tants conceptes, segur que diuen davant l’esguerro de Brown: «Tot és bo el que amb olla es cou.»

(Per entendre’ns, un exemple d’un altre àmbit: oi que De Azúa, De Carreras, el mateix De Savater..., ai no, Savater, aquest sense de, i companyia no han dit re en contra de les barbaritats darreres del PP sobre el català? Que si és d’ignorants aprendre català, que si és com emmanillar els fills, que si «els meus avis van prohibir parlar en èuscar a casa i n’estic molt orgullós», etc. Doncs això: «Tot és bo el que amb olla es cou.»)

Escriu Tree:

El codi del dimoni

Divendres passat, a TV3 es va emetre El codi Da Vinci, un film basat en la novel·la. Fa un temps, en trobar-ne un exemplar per casualitat –o no tant: en circulen 70 milions de venuts–, vaig llegir la primera frase, escrita amb una graponeria difícil de superar (i això que conté només quatre mots, dos dels quals són noms propis); en comprovar que tres frases més, escollides a l’atzar, eren d’una lectura tan o més arduosa, vaig tancar el llibre convençut que mai no el llegiria encara que me’l pengessin davant dels nassos en una cel·la d’aïllament. Ara bé, la pel·lícula, vaig pensar, seria més fàcil d’empassar, i així, per fi, entendria per què l’argument d’El codi Da Vinci ha entusiasmat tanta gent. Però no, atès que anava d’una tirallonga d’antics tòpics pseudomístics (el Priorat de Sió, etc.), tots els quals havien estat exposats com a fraus fa dècades. Vaig apagar l’aparell del tot perplex per l’èxit del frau més gros de tots: aquesta història escruixidorament inversemblant sobre quatre no-temes. Que consti, però, que –al contrari del que se sol suposar d’escriptors que no venen a gavadals– mai no he sentit enveja envers els autors de bestsellers; un gènere inventat, per cert, per l’anglo-australià Nat Gould (1857-1919), que va batre tots els rècords de vendes de l’època amb les seves novel·les, avui caigudes en l’oblit més oblidat, igual que el seu autor: una mena de segona mort, que és el que els espera, a la immensa majoria dels escriptors d’aquest ram. Ara bé, si hi ha alguna cosa que m’empipa, és el fet que, per bé que no poden evitar aquest destí poc envejable, sí que els Dan Browns d’aquest món tenen –al contrari dels que escrivim no-bestsellers– un munt d’àngels i dimonis de la guarda per ajudar-los a fer la viu-viu abans del final definitiu.

(Matthew Tree, escriptor, Avui 15 maig 2009)

«Castellanisme radical»

Em pareix tan clar i tan ben argumentat el que el dia de Sant Jordi explicava Ferran Suay, professor de psicobiologia de la Universitat de València, que hui només copie.

Fa uns quants dies que TV3 emet una sèrie d’anuncis de la Generalitat Valenciana, que sembla que tenen la intenció de promocionar el turisme i estimular que les persones que resideixen a Catalunya viatgen a terres valencianes. Es tracta, per tant, d’una campanya publicitària, que es paga amb uns diners que són públics, i que –per això mateix– hauria d’estar encaminada a assolir la màxima eficàcia.

No cal ser un gran publicista per a saber que una de les normes bàsiques de la publicitat efectiva és acostar, tant com siga possible, el producte al consumidor. Si fem una ullada a l’oferta televisiva en català i en castellà, podrem constatar que hi ha moltes més emissores que emeten en aquesta segona llengua. Això vol dir que, molt probablement, una gran quantitat dels televidents de TV3 trien aquesta cadena precisament perquè emet en català. Això, unit al fet que la llengua d’aquesta cadena és precisament el català, fa pensar que la millor manera d’acostar el producte a aquesta clientela seria presentar-lo en la llengua del canal de TV que han seleccionat. I això és completament independent de si la llengua de TV3 és la mateixa que la de Canal 9 o no. El Govern basc, per exemple, s’anuncia en català a TV3, i ningú no diu que l’èuscar i el català siguen la mateixa llengua. Es tracta només de pragmatisme, o si ho voleu, de fer un ús efectiu i racional dels diners públics, per obtenir-ne tot el rendiment que puguen donar.

En comptes d’això, els actuals ocupants de la Generalitat Valenciana opten per fer una campanya en castellà. Hem de pensar, per tant, que no es tracta d’una campanya comercial, sinó d’una campanya ideològica, i que el seu objectiu no és el de reactivar el sector turístic valencià, sinó algun altre. La campanya és ideològica perquè, com ja hem vist, l’opció pragmàtica, la que aconsegueix l’objectiu d’aproximar el producte al seu client potencial, és la d’anunciar-se en la llengua de l’emissora. Per tant, fer-ho en castellà, pagant el preu d’allunyar el producte del consumidor, no respon a cap criteri de comercialitat, sinó que és un pronunciament ideològic en favor del castellanisme radical. Potser algú pensarà que n’hauria de dir espanyolisme. Crec que no. Hem de suposar que un posicionament espanyolista implicaria considerar que els catalans són plenament espanyols. Si això és així, aleshores la llengua dels catalans també hauria de ser una llengua espanyola –tal com l’anomena la Constitució vigent– i, per tant, des d’un plantejament espanyolista, s’hauria d’usar aquesta llengua, també espanyola, en uns anuncis emesos per un canal català i –conseqüentment, i seguint la mateixa lògica– també espanyol, i destinats a publicitar el turisme en un altre territori, el valencià, també –segons aquest postulat– plenament espanyol.

Evidentment no és aquest el plantejament que mou la Generalitat Valenciana a anunciar-se en castellà a TV3. No és que consideren que tots, catalans i valencians, som espanyols i que per tant la nostra llengua també ho és. És, més aïna, una altra cosa que podem anomenar, amb tota propietat, castellanisme radical, i que consisteix a utilitzar sempre el castellà, per damunt de qualsevol consideració comercial de caràcter pragmàtic, com ara la de traure el màxim benefici d’una inversió feta amb diners públics, o la d’aconseguir una major afluència de turistes catalans, en benefici del sector turístic valencià.

És així com, més enllà de les proclames (generalment fetes, no cal dir-ho, en castellà) sobre l’amor que senten per l’idioma dels valencians, els governants del Partit Popular ens diuen, amb claredat meridiana, quina és la llengua que s’estimen, i que estan disposats a promocionar, pagant-ho —això sí— amb els diners de tots. És veritat que no era cap secret per a qualsevol amb dos ulls a la cara: és la mateixa llengua que utilitzen a les Corts Valencianes i en els discursos institucionals, la mateixa que gasten per fer negocis amb els seus amics i la mateixa que transmeten als seus fills. I la que usen –dilapidant diners públics– per a la seua croada d’extirpació de la llengua que ens identifica com a valencians. Si això no és castellanisme radical i fanàtic, agrairia una explicació més benèvola.

(Levante-EMV, 23 abril 2009)

Fets diferencials (19): Trencar el bipartidisme

El director d’un diari important de Madrid em diuen que ha dit que el pacte PSOE-PP a Euskadi és «una qüestió d’estat». Doncs molt bé, si s’accepta la trampa espanyola prèvia de no deixar que es presenti a les eleccions tothom, hi tenen tot el dret. Si sumen la meitat més un dels diputats del Parlament basc, no hi ha res a dir. Res de res, ni un però.

No entenc els que diuen que «en principi» ha de governar «el qui guanya les eleccions». Els qui guanyen les eleccions són els ciutadans que voten. Si juguem a votar i acceptem les trampes que fa Madrid, vol dir que acceptem les regles del joc. I les regles del joc diuen que en un sistema parlamentari no guanya ningú fins que els parlamentaris decideixen qui és el president.

Amb tres o quatre exemples s’entendrà més bé. En un parlament de 100 escons hi ha un partit A, de dretes, que aconsegueix 26 escons a les eleccions; el partit B, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; el partit C, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; i el partit D, d’esquerres, aconsegueix 24 escons. Hi ha algú que pensi seriosament que el partit A ha de governar? No s’ho ha pensat prou bé, qui digui això. Cal que els tres partits d’esquerres expliquin abans de les eleccions que si els resultats són aquests, pactaran entre ells? No, no cal. La gent ja sap que segurament ho faran, o que és una de les opcions possibles.

Segon exemple: el partit A, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; el partit B, de dretes, 15 escons; el partit C, de dretes, 10 escons; el partit D, de dretes, 10 escons; el partit E, de dretes, 10 escons; el partit F, de dretes, 10 escons; el partit G, de dretes, 10 escons; resta de partits d’esquerres, 10 escons. A algú li sorprendrà que els partits B, C, D, E, F i G es posin d’acord per formar govern? Coi, si entre tots tenen el 65% dels escons d’aquell parlament i són tots sis de dretes! Per què no han de pactar?

Tercer exemple: el partit A, autoanomenat de centre i nacionalista barrufetista, aconsegueix 40 escons; el partit B, de centre-esquerra i nacionalista cidista moderat (ha pactat alguns cops amb el partit A, però la seva filiació nacional bàsica és la del Cid), aconsegueix 30 escons; el partit C, de dreta i nacionalista cidista radical, 21 escons; el partit D, d’esquerra-esquerra, 5 escons; el partit E, nacionalista barrufetista radical, 4 escons. Crec que a ningú li podrà sorprendre que el partit B (les fronteres del qual toquen tant les del partit A, amb el qual ha pactat altres cops, com les del C, amb el qual comparteix ideologia cidista) s’estimi més ser cap de lluç pactant amb el partit C que no cua del mateix lluç pactant amb el partit A, que lògicament exigirà el cap (perquè entre dos que pacten té preferència el més fort; però subratllo «entre dos» perquè ara parlem dels pactes entre dos partits, no dels pactes de tot el parlament, on hi ha més protagonistes). No crec, doncs, que el partit A es pugui arrogar cap dret a ser cap del lluç si no té prou diputats per ser-ho el dia que es facin les votacions al parlament.

Quart exemple, ara d’una competició esportiva: si en una cursa per equips un corredor arriba el primer però els seus companys arriben els últims, qui guanya? Serà injust que donin la copa a l’equip que arriba el primer tot sencer (era una cursa per equips!), ni que sigui amb fitxatges i pactes (legals) d’última hora amb corredors d’altres equips?

Per què hi ha gent que diu que investir president el líder del partit que ha quedat primer és «més respectuós» amb la voluntat dels electors que investir el que ha quedat segon, si el segon té el suport del tercer, del quart i del cinquè? És que els que han votat el segon, el tercer, el quart i el cinquè tenen menys drets que els que han votat el primer? La democràcia no és allò de la meitat més un? Doncs sí, és la meitat més un (amb respecte per les minories, que sovint s’oblida).

Els qui diuen que el partit que tingui més diputats, fent abstracció de la resta de partits, és el que ha de governar, volen fer el joc a l’Estat espanyol i carregar-se el sistema multipartidista? Volen que Catalunya, Euskadi, Galícia i les Illes Balears siguin com Espanya: un partit de dretes i un d’esquerres (tots dos igualment cidistes, això sí) i que guanyi el millor? A Espanya hi ha una llei electoral que tendeix a això, al bipartidisme. La llei d’Hondt té aquesta missió: penalitzar els partits petits i premiar els grans (demaneu-ho als de IU, què pensen de la llei d’Hondt). Llavors, resulta que en les «comunitats autònomes» anomenades «històriques» es produeixen, elecció rere elecció, resultats que trenquen aquesta dinàmica bipartidista i que permeten un joc de partits una mica més ric que el del conjunt de l’Estat, i els mateixos protagonistes del trencament –bàsicament, CiU i PNB– es queixen quan no aconsegueixen majoria absoluta?

Francament, se’m fa molt difícil d’entendre aquesta dèria pel bipartidisme. A mi no m’agrada ni el bipartidisme, ni el bilingüisme, ni el bifidisme, ni el dualisme, ni el maniqueisme, ni el jansenisme, ni, en general, el món dividit en bons i dolents. I encara menys quan parlem de política.

Afegitó 29 de març 2009. Toni Soler explica més bé que jo aquest fet diferencial: «En aquest país, malgrat la crispació i els enrenous, que aquí anomenem merders, la confrontació té menys arestes [que a Espanya]. No és debades que aquí hi ha sis opcions parlamentàries, que quasi tots els pactes són possibles i que l’herència antifranquista afavoreix la complicitat entre els dos grans partits. A més, la gent canvia de vot amb relativa facilitat, perquè deixant de banda algunes minories molt crispades el català comú és més pràctic que dogmàtic. A Espanya, i espero no dir res d’inconstitucional, la cosa és ben diferent, perquè hi ha només dos partits forts i un abisme cultural i ideològic entre ells. De manera que el frontisme és gairebé consubstancial a la política espanyola. El PSOE i el PP són partits antitètics i el seu ADN conserva les restes de l’enfrontament secular entre nacionals i republicans, que abans foren carlins i isabelins, i encara abans liberals i absolutistes. A Espanya o ets dels uns o ets dels altres, o sigui, vas contra els primers. [...] Malgrat tot, oh meravella, els dos grans partits nacionals han aconseguit enterrar tota l’animadversió, els prejudicis i la tradició històrica i han signat en un temps rècord un acord de govern a Euskadi [...] Aquesta entesa té un significat enorme, perquè posa de manifest que per al PP continua sent preferible “una España roja que rota”. I, per al PSOE, és vàlid el cèlebre adagi de Pla: el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. El motor del canvi a Euskadi ha estat Espanya. Espanya i res més. El nacionalisme ha pres Ajuria Enea.» (La Vanguardia, 29 març 2009). Em sembla clar que Soler critica les raons de fons (l'espanyolisme) que han portat a fer aquest pacte teòricament contra natura, no pas el fet que s'hagin posat d'acord dues forces parlamentàries que, juntes, apleguen prou diputats per tenir majoria. Que Soler prefereix els pactes crec que queda clar en les primeres frases que hem reproduït, quan explica que aquí (per sort) «quasi tots els pactes són possibles».

Afegitó juny 2011. «Es pot dir que no és democràtic que governin els perdedors? Si en un municipi un partit guanya les eleccions amb el 40% i altres dos les perden amb el 30% cadascun, seria bona la fórmula d’un govern amb el 70%, però un amb el suport del 60% continua representant clarament la voluntat popular, molt més que un del 40% en solitari. Posar en dubte la legitimitat democràtica d’un govern perquè no hi sigui la llista més votada, és confondre la gent i fer un flac favor a la democràcia.» (Joan Majó, El País 15 juny 2011)

Fets diferencials (1): Felicitats per la coherència
Fets diferencials (2): Som gent treballadora
Fets diferencials (3): Jo no sabia qui era
Fets diferencials (4): Els nounats
Fets diferencials (5): Els difunts
Fets diferencials (6): Madrid-Barcelona
Fets diferencials (7): Guti
Fets diferencials (8): El Real Madrid
Fets diferencials (9): Llengües prohibides
Fets diferencials (10): Els boicots
Fets diferencials (11): Trens de proximitat
Fets diferencials (12): Obrir els ulls
Fets diferencials (13): Un poble indòmit
Fets diferencials (14): Sant Jordi pencaire
Fets diferencials (15): «Bona tarda» i companyia
Fets diferencials (16): Quina vergonya
Fets diferencials (17): Els López
Fets diferencials (18): El múscul empresarial català

La deriva de l’Avui

Ahir al suplement dominical de l’Avui (Plaers d’Avui, 21 setembre 2008) hi havia un reportatge sobre best sellers, d’Anna Cabanillas. Per il·lustrar el reportatge, hi van incloure uns quants retrats d’autors i autores d’arreu del món i també vuit fotografies de portades de llibres d’èxit. Totes les cobertes reproduïdes menys un parell, que són d’autors espanyols, tenen edició catalana, però l’Avui va triar la versió castellana de totes les portades, menys d’una, que la va reproduir en anglès.

«Pus parla català, Déu li don raó» (Ramon Muntaner, segle XIII-XIV) o «puix parla català, vejam què diu» (Joan Fuster, segle XX) són lemes o màximes que tenen el seu què, però que cal contrastar sempre.* Ho dic perquè l’Avui està canviant l’orientació i emparant-se en la bona voluntat de la gent que tradicionalment li ha fet confiança pot introduir dins el catalanisme més o menys militant que el llegeix una manera de veure les coses des de la perspectiva espanyola, que com tothom sap és global i cosmopolita, al contrari que la perspectiva catalana. Com si no hi hagués prou diaris, també a Catalunya, i poderosos, que treballen en la mateixa direcció.

Perquè no digueu que exagero a partir d’una dada solta, us poso un altre exemple també d’ahir mateix. Atemptat contra l’hotel Marriot d’Islamabad, més de 60 morts (Avui, 21 de setembre 2008). Titular: «L’11-S pakistanès». Peça secundària: «No consten hostes espanyols». L’Avui dels nostres dies, al contrari que el d’altres temps, no ha d’informar en primer lloc de si hi havia cap català, incloent-hi els nord-catalans, els andorrans i els algueresos? O tenen por que els titllin de provincians i nacionalistes? Tots els diaris espanyols incloïen ahir aquesta mateixa peça informativa, o molt similar. Si parlant d’un atemptat a Islamabad no és provincià ni nacionalista explicar que allà no hi havia espanyols, l’Avui no pot fer el mateix respecte als catalans?

(Afegitó del 24 de setembre. Dos exemples més i paro, perquè com deia se’n poden trobar cada dia i no em vull fer pesat. Ahir, 23 de setembre, p. 40, sobre l’estrena de la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona: «Allen aconsegueix 2,2 milions de taquilla». Et demanes: això és a Catalunya, a l’Estat, a Europa, al món...? Comences a llegir i et queda clar: «als cinemes de tot l'Estat». No seria interessant que l’Avui ho deixés dit en el mateix titular? I no seria molt oportú, ja que d’aquesta pel·lícula, per excepció –la primera vegada a la història!–, se n’han distribuït tantes còpies en català com en castellà, que ens diguessin quant havia recaptat en cada idioma? Sé que un dia ho sabrem, però no és justament aquesta dada la que espera amb candeletes el lector mitjà de l’Avui? Segon exemple, d’avui mateix, dia 24, p. 18: «Els funcionaris cobraran un 2 per cent més l’any que ve». Un cop més parla de l’àmbit de l’Estat. Et demanes: els funcionaris de la Generalitat, els dels ajuntaments catalans, els de les diputacions que hi ha a Catalunya, hi estan inclosos? No? Tindran un augment superior? Inferior? No ho sabem. Però no és justament això el que es deuen demanar els lectors de l’Avui? Només compren l’Avui perquè és escrit en català, o el compren per més coses? Doncs això.)

Els exemples es multipliquen, si us hi fixeu n’hi ha molts en les pàgines informatives, i de manera especial en el suplement esmentat del diumenge.

Diu que el Sr. Lara està fins al capdamunt de l’Avui, com si no hagués sabut fins ara de quina mena de diari li van encolomar el 40% fa quatre anys (a canvi de...?). I llavors, tip de les trucades dels nacionalistes espanyols, entre els quals hi ha els també mig empleats seus de La Razón, que li deuen retreure un munt de coses lletges, ha pressionat els responsables del diari perquè donin una mica de peixet a Madrid. És la manera que tenen alguns catalans de demanar perdó: si ens acusen de provincians, encara que sigui mentida, ens afanyem a fer demostracions d’espanyolitat, que com tothom sap és sinònim de globalitat i d’obertura. Així el Sr. Lara, mentre no aconsegueixi vendre el diari (a qui?, qui l’hi voldrà, després d’aquest gir?), pot ensenyar als amics de Madrid uns quants retalls, cada cop més sovintejats, que compensen els continguts massa catalanistes –és l’Avui!!– d’algunes columnes d’opinió, un àmbit en el qual faria massa lleig introduir-hi censura. Tot i que darrerament hi ha opinadors i entrevistats que deunidó... Bé, segur que amb aquests canvis el Sr. Lara, i potser també el senyor comte, propietari d’un altre 40%, poden dormir més tranquils. Tranquil·litat i bons aliments, sí senyor, molt ben fet.

Atenció, doncs, a la deriva de l’Avui.


* En l’àmbit polític, per exemple, de manera molt especial. Convé tenir en compte que tots els líders que ha tingut el partit lerrou... perdó, el PP a Catalunya, incloent-hi don Alejo, que llavors fins i tot es feia dir Aleix, han parlat habitualment en català. Ara la presidenta és gironina i gasta un català correcte, fins i tot amb bona fonètica. I tenen la senyora Nebrera a la recambra, que també parla un bon català –més farcit de castellanismes, en el seu cas. Però tant ella com la Sánchez Camacho no s’estan de donar suport a les tesis anticatalanes, per arreplegar vots dels pallassos, i ara la Nebrera ha triat com a home seu a Barcelona un personatge de la ultradreta que no s’amaga de ser-ho. Segurament pensen tots plegats que és en aquest terreny on arreplegaran més suports. No seré jo qui els ho desmentirà. En qualsevol cas, el que volia dir és que parlar català no és garantia de bondat. Al llarg de la història n’hi ha hagut uns quants, de catalanoparlants racistes, imperialistes, nazis avant la lettre o dans la suite, botiflers... Cal no ser ingenus.


(Afegitó del 16 d'octubre. El Sr. Lara ha donat el premi Planeta, un fotimer de calés, al gran apòstol espanyol de l’anticatalanisme. No és que l’editorial no tingués alternatives. L’han anat a buscar. El jurat ha dit que aquest cop totes les obres finalistes eren molt bones. Feia temps que no ho deien. Cal no ser ingenus.)

(Afegitó del 23 d'abril 2009. L'Avui –si no m'ha fet algun veí una broma– regala avui, diada de Sant Jordi, un llibre als subscriptors... un llibre en castellà.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Dos que van per les seves

Em sembla estrany no haver vist reflectit als diaris –almenys, als que he llegit aquests dies– aquest tema.

No crec que sigui casualitat que els recents congressos de dos partits tan allunyats ideològicament com Esquerra i el PP –tan allunyats en el funcionament intern i en les dependències nacionals, però potser no tant en qüestions com ara la representativitat que realment es poden arrogar de la població que els dóna suport– s’hagin caracteritzat per l’aparició de dos outsiders, que han ficat en doina els aparells dels respectius partits i han posat en un compromís seriós els candidats oficials.

Potser el fenomen, que hem vist en aquests dos partits, és extrapolable. Podria ser que fossin, tots dos, manifestacions d’un mar de fons que hi ha a la societat respecte al funcionament poc democràtic dels partits polítics i a la seva manera poc clara de traslladar al capteniment diari la voluntat de la majoria dels seus militants i sobretot de la majoria dels seus simpatitzants i possibles votants. Podria ser que els simpatitzants no militants d’aquests dos partits hagin trobat en els dos outsiders una escletxa –heterodoxa, però dins de la legalitat acceptada com a regles del joc– per fer arribar a la cúpula el descontentament que comparteix molta gent amiga d’aquests dos partits, un descontentament que és transversal, comú a tots els partits.

En el cas d’aquests dos partits que diem, no m’atreveixo a afirmar que els dos outsiders representen més la mitjana del votant de les respectives ideologies polítiques que no pas els dirigents finalment enlairats a la cúpula de tots dos partits. En el cas d’Esquerra, pot ser que sí. En el cas del PP, crec que no, que als actuals votants del PP, majoritàriament, ja els agrada l’«ordeno y mando» vingut de Madrid. Però i si un dia el PP català es planteja ser autònom i començar a recollir vots de debò de tota la gent que se sent «tan catalana com espanyola» i que és més o menys de dretes, que potser han votat alguna vegada CiU i que últimament no voten o voten tapant-se el nas? Potser llavors la senyora Nebrera els representarà més bé que no els que han manat fins ara i continuen manant, amb l’obediència a Madrid com a condició prèvia. Jo no la votaré, que quedi clar, parlo dels seus possibles votants. Però m’impressionen aquestes aventures dels qui van contra el corrent establert i alhora potser representen més del que ells mateixos es pensaven.

De manera que si aquesta teoria fos certa –dos que van pel seu compte i que representen un mar de fons transversal–, els que s’haurien de preocupar d’ara endavant són els partits polítics als quals no els aparegui un sector crític potent que reculli el descontentament del carrer, aquesta maregassa que, com dic, em sembla general i transversal. Els partits que es creguin que si no hi ha un sector crític cridaner i fins i tot crispat –cric, cric, cric, com els grills– vol dir que és que ho fan tot bé i que no hi ha cap mena de problema, són partits destinats a comptar més aviat poc, em penso, en un avenir no llunyà. Hi ha cada vegada més gent, especialment joves, als quals no els agraden les menges mastegades. S’estimen més pensar i decidir pel seu compte. I quedar-se quiets fins que no ho veuen clar.

Podria haver-hi, doncs, un possible xoc de trens en un futur a mitjà termini, posem-hi 6-8 anys, a Catalunya, entre el senyor Carretero com a representant dels catalanistes de centreesquerra, i la senyora Nebrera, com a representant d’una futura dreta espanyolista. Qui diu Carretero i Nebrera diu ells mateixos o algun o alguna dels companys i companyes dels seus partits que just ara han descobert que sense aparell i sense gaires mitjans també es pot fer soroll –sempre que hagis tingut o tinguis un càrrec que t’hagi fet prèviament visible, això em sembla també obvi. Que hi hagi altres contrincants, per exemple en representació de l’esquerra espanyolista o de la dreta catalanista o d’altres opcions, que puguin ser també protagonistes en aquest futur xoc de trens dependrà dels partits respectius, que es posin aviat el fonendoscopi i sàpiguen captar la ranera del malalt, que és força sorollosa. Si no, potser hauran de veure el xoc de trens només com a testimonis convidats.

Alguna cosa es belluga fora dels aparells dels partits, almenys a Catalunya, i això és bo, sens dubte. És clar que també és probable que tots aquests moviments de fons s’enterrin pietosament i discreta i els partits continuïn com aquells camioners espanyols de l’acudit, que es troben davant d’un túnel un senyal que diu «alt. màx. 2,40 m» i un diu «i ara què?, el nostre camió fa 2,50», i l’altre «va, tira endavant, que no ens veu ningú».


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Nous camps de concentració a Europa

La notícia era que el dia 18 de juny el Parlament Europeu va aprovar una nova directiva comunitària sobre immigració, que permet que els immigrants irregulars puguin passar fins a divuit mesos en un centre d’internament –o sigui, un camp de concentració– abans de ser expulsats del país i/o d’Europa. La normativa va ser aprovada per 367 vots favorables i 206 de contraris; hi va haver 109 abstencions. Les posicions dels grups eren força contraposades, i així com populars i liberals –PP i CiU, per entendre’ns– hi donaven suport des d’un principi, els socialistes van votar dividits, en funció dels interessos dels països d’on provenen. La majoria dels espanyols, incloent-hi els socialistes, hi van votar a favor i sembla que els que hi van votar en contra –un d’ells en Raimon Obiols, tot s’ha de dir– han estat amenaçats que se’ls expedientaria –no sé com ha acabat. Els verds volien que es retirés la proposta sense ni tan sols posar-la a votació.

La raó que alguns suposats «progressistes» –per exemple, els socialistes espanyols– o els de CiU s’han empescat per defensar aquesta mesura impresentable ha estat que «almenys ara hi ha una normativa» sobre aquest punt que afecta tots els països de la Unió, que abans podien fer el que volien. És exactament la mateixa raó que van argüir els nazis en aprovar les primeres lleis racistes: que eren per protegir els jueus, els homosexuals, els gitanos... de la «barbàrie», dels «abusos dels incontrolats», de l’«arbitrarietat», de la «crueltat gratuïta». Calia posar límits a tot això amb uns camps de concentració i uns guetos. Perquè la gent no molestés els jueus i companyia. Exactament igual.

Un IV Reich europeu pot estar de nou en marxa. Aquesta Europa no m’interessa.

(Tampoc, encara que sigui un tema menor comparat amb l’anterior, no m’interessa l’Europa d’un «màxim» de 65 hores de feina la setmana, per descomptat pactades «lliurement» entre empresaris i treballadors. S’han begut l’enteniment.)

I no dimiteix ningú, ningú no en fa cap escàndol, no ni ha sorollosos cops de porta. Tot continua igual.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Menteixen

Publiquen estadístiques del CIS, les comparen amb els resultats electorals i treuen conclusions falses. Menteixen. Les enquestes s’han de comparar amb les enquestes. Si ara segons el CIS el PSOE obtindria a Espanya el 43,6% del vots, la xifra s’ha de comparar amb el 40,2% de l’enquesta del febrer; i si el CIS diu que el PP trauria ara el 37,6%, la xifra s’ha de comparar amb el 38,7 de l’enquesta anterior. O sigui, segons el CIS, el PSOE puja 3,4 punts i el PP baixa 1,1 punts. I no com han dit tots els diaris, que el PSOE es manté i el PP baixa 2,5 punts. Enquestes són enquestes, i resultats són resultats.

No dic que amb això vulguin afavorir o perjudicar ningú. Dic senzillament que de facto manipulen les dades. I que ho saben. No sé què pretenen, perquè no puc jutjar intencions: només fets.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

En defensa de Baltasar

Sempre la mania aquesta meva de defensar causes perdudes. I en este cas, a més, sense tenir prou garanties de la bondat del producte. Un dia tindrem un disgust.

Eixe home, Francesc Baltasar i Albesa, que d’aquí una estona serà al Parlament a passar comptes, no té la culpa que no tinguem aigua. Aquest home, antic periodista del Mundo de l’Auger –res a veure amb el Mundo del Ramírez, tot i que també hi ha col·laborat– i antic militant del PSUC –llavors que només es podia ser o franquista o possibilista o militant del PSUC–, és un gestor capaç de menar la cosa pública i ho va demostrar de sobres amb la seva feina durant més de vint anys al capdavant de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, població de la qual va ser elegit alcalde a 29 anys i reelegit una vegada i una altra fins que va plegar per Iniciativa pròpia. Ara li ha tocat ballar amb la sequera i el pobre home fa el que pot.

No té més culpa que els del PSOE, ni que els del PP ni que els de CiU, pel fet que no tinguem aigua. De fet, ells –els d’ICV-EUiA– són els que han fet més –o han dit més: fer fer, no els deixen fer gaires coses, i a l’hora de posar-se a fer és normal que tinguin problemes, perquè els manca experiència– perquè tinguem aigua nosaltres, els nostres fills i els nostres néts. Són ells els que s’han inventat la sostenibilitat dels recursos naturals. Són ells els qui ens diuen que no podem resoldre els problemes pensant només en avui, que és l’únic que s’ha fet en aquest país durant anys i panys: calcular només el que ens cal fins a les eleccions vinents.

D’acord que això que proposa del Segre és una bestiesa, però no són els de CiU ni els del PP els que li ho poden retreure. I jo l’entenc quan diu que una cosa és una obra faraònica com el transvasament de l’Ebre projectat pel PP i aprovat per CiU i una altra cosa una obra conjuntural per canalitzar aigua d’una banda i portar-la a una altra en un moment determinat. Sens dubte, totes dues coses són transvasaments, perquè no hi ha una altra paraula més exacta, però hi ha molt de cinisme quan no es vol veure que allò de l’Ebre i això del Segre són dues coses diferents. I que consti que jo sóc contrari a tota mena de transvasaments: ni l’Ebre, ni el Segre ni el Roine.

Què cal fer si no hi ha aigua? Doncs, per mi, restriccions. Trens i vaixells d’aigua no, que això seria demagògic: no n’hi hauria ni per fer pixar el gat. I restriccions, començant pels que més en gasten, que no són les famílies normals i corrents de l’àrea metropolitana de Barcelona, que la majoria ja estalviem i molt, som campions mundials d’estalvi d’aigua. Restriccions, començant pels camps de golf, les piscines i les segones residències. Restriccions selectives, sí. Que la gent s’adoni que no es pot anar a la babalà amb l’aigua. Aquesta terra no té aigua, això és així, o en té poca, i si a algú no li agrada que se’n vagi a l’Ebre aigües amunt i allà –a Saragossa, a Logronyo– en tindrà, que per això els romans hi van fundar ciutats. Qui visqui a Barcelona ha de saber que aquí hi ha poca aigua. Tot és molt car i s’hi viu força bé i vénen molts turistes a veure pedres i tot això, però no hi ha aigua. Tot no es pot tenir. Hem de conèixer i fer conèixer la cultura de l’aigua. I de cara al futur, dessaladores, però poques: només les estrictament necessàries per sortir d’un mal pas com l’actual. I la resta del temps, tancades, que gasten molt. I llavors, inversió forta en les infraestructures de l’aigua, de manera que no es perdi ni un litre en les conduccions. I més cultura de l’escassetat de l’aigua. I així.

I encara defenso Baltasar per l’anècdota de la petició de pluja a la Mare de Déu de Montserrat. No em va semblar el recurs d’un desesperat ni d’un cínic ni d’una persona contradictòria. Em va semblar una ocurrència simpàtica d’algú que, trobant-se a la Muntanya –el nostre Sinaí, canta Verdaguer–, sap on és i, ateses les circumstàncies, es comporta com un conseller de tots. Com si fos un home normal i corrent.

El problema que té Francesc Baltasar és el de molts que es pensen que haver fet de periodista els dóna la saviesa necessària per continuar controlant els mecanismes del món mediàtic quan han esdevingut autoritats. Baltasar necessita urgentment un cap de comunicació, si no en té. O escoltar el que té. O despatxar-lo, si el té i l’ha escoltat fins ara, perquè ho ha fet de pena.


(Sobre el debat d’investidura del president espanyol, en tinc prou amb el que diu avui l’editorial d’El País: «Lo significativo fue el énfasis e incluso algún ribete jacobino en uno de los discursos más inequívocamente políticos de todos los pronunciados por Zapatero: la palabra España salió de su boca en más de 60 ocasiones.» Si El País parla de jacobinisme, ja podeu comptar com deuen anar les coses per allà a ponent. I com aniran. I com ens faran anar.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Guanys pornogràfics

Ja sabeu que no m’agrada la pornografia, però en aquest cas em sento obligat per la indignació a parlar-vos-en. És aquesta notícia: «Endesa va registrar un benefici net de 2.675 milions d’euros* l’any 2007. Si es comparen els resultats en termes homogenis, el benefici net hauria crescut un 14,2% respecte al 2006. Els ingressos de l’elèctrica van pujar a 21.931 milions d’euros, un 6,6% més, i les vendes van ser de 21.222 milions, un 8,1% per sobre de les obtingudes l’exercici anterior. El resultat brut d’explotació (ebitda) va ser de 7.485 milions d’euros, amb un increment del 4,9% respecte al 2006, mentre que el resultat net d’explotació (ebit) va arribar als 5.596 milions d’euros, un 6,8% més. Els recursos generats per les operacions es van situar en 5.258 milions d’euros, un 13,3% més, i totes les àrees de negoci de l’elèctrica van contribuir de forma positiva al rendiment de la companyia. En concret, el benefici net del negoci a Espanya i Portugal va ser de 1.785 milions d’euros, que va equivaler al 66,7% del total del grup presidit actualment per José Manuel Entrecanales i fins fa uns mesos pel senyor Manuel Pizarro, candidat del Partido Popular a les eleccions del 9 de març del 2008.» (Dels diaris d’avui.)

(Suposo que tots recordeu que el senyor Pizarro va assegurar el mes d’agost de l’any passat que en el cas hipotètic que fos possible fer més inversions a Catalunya –era hipotètic perquè va dir que aquí ja invertien més del que corresponia, que les inversions a la xarxa catalana eren les més potents de l’Estat–, caldria apujar les tarifes, perquè l’empresa ja estava al límit de la seva capacitat d’inversió. Al límit. Que si invertien un duro més, haurien de plegar. Ja es veu, ja.)


*444.852.000.000 pessetes, no re, una mica menys de mig bilió. L'any que ve hi arribaran (al mig bilió).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La raó d’una bestiesa

S’acosten eleccions i suposo que no me’n podré abstreure. La pressió és massa forta per a un periodista.

Miro d’entendre la raó per la qual els de CiU asseguren ara que si el PSOE depèn d’ells després de les eleccions del 9 de març, la condició que els posaran és que facin plegar Montilla. No entenc aquesta amenaça perquè:

1) Si fos veritat que CiU vol demanar aquesta barbaritat, no seria lògic que ho digués públicament.
2) CiU queda, dient això, com un partit absolutament fenici (per no dir coses més políticament incorrectes).
3) Zapatero és un mentider, un nacionalista espanyol bastant exacerbat i un home molt aferrat al poder, però no és tan ximple com per cometre un error d’aquesta grandària.
4) És veritat que PSOE i PSC són exactament la mateixa cosa –ara s’ha tornat a demostrar amb el repartiment dels espais electorals, ja que els del PSC han renunciat a la quota que els corresponia per afavorir que el PSOE pogués ser el primer a l’Estat–, però fins ara no hi ha precedents, em sembla, d’un partit que hagi fet un bescanvi govern espanyol - govern autonòmic com el que pretén fer ara CiU, i no crec que al senyor Zapatero li interessi enemistar-se per sempre més amb l’esquerra catalana. El PSOE pot guanyar sempre a Catalunya per golejada sense baixar de l’autocar, però potser deixaria de fer-ho si es verifiqués una hipòtesi com aquesta que planteja CiU: que el preu de governar a Madrid fos que governés la dreta a Catalunya (CiU + PP, amb l’abstenció almenys inicial del PSOE). Segur que els del PSOE que manen –vull dir els de Madrid, en aquest punt Montilla no és qui ha de decidir, no depèn d’ell–, quan s’acostin més les eleccions ho desmentiran. O no: potser faran servir l’amenaça aquella que «no podem dependre d’altres» com a esperó per motivar el vot dels seus. El vot de la por.

En canvi, hi ha una raó d’aquest anunci de CiU que sí que funciona i que naturalment no ens diran. Per a la gent que estigui fins al capdamunt del tripartit i alhora no els sembli malament Zapatero si l’alternativa és Rajoy –antics votants de CiU i, atenció, votants del PP desencantats de la deriva última d’aquest partit a Catalunya–, dir-los que ara també es pot votar contra Montilla votant CiU pot ser una raó suplementària per animar-se a anar a votar, ja que la majoria d’aquests dos segments són partidaris d’abstenir-se, estan desencantats i cansats de no aconseguir que les coses vagin com ells es pensen que haurien d’anar.

De tota manera, ja poden prendre-s’ho amb calma, tots plegats, perquè diguin el que diguin les enquestes crec que el PSOE guanyarà per pallissa i no necessitarà ningú per governar amb comoditat, o en tindrà prou amb els quatre d’Iniciativa - Izquierda Unida. Fa temps que ho dic i no em creu ningú. És clar que jo m’equivoco sovint ;-) Però encara més erren les enquestes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No se n’assabenten o no ho volen veure?

Hi ha catalans que no se n’assabenten. El president del Govern espanyol fa gires per les Espanyes enduent-se de bracet la ministra dels desastres, perquè la ministra dels desastres és una grandíssima captadora de vots espanyols... justament per allò que ha fet aquí. «Dales caña a los catalanes, Maleni», se sent en els mítings.

I l’altre, el Rajoy, com que veu que el Rodríguez se li escapa en les intencions de vot a Espanya, el que proposa és una llei anticatalana, antibasca i antigallega, per assegurar que qui vulgui ser monolingüe castellà actiu i passiu a Catalunya i al País Basc i a Galícia, ho pugui continuar sent sense cap problema. Quan el Rajoy va dir això, va recollir l’aplaudiment més llarg i més enèrgic de la nit.

I em direu: i els vots d’aquí, que no compten? I responc: no, no compten. Ací no votarem PP, i per tant al Rodríquez i companyia els és igual. I al Rajoy també... perquè sap que faci el que faci no votarem PP.

Aquest Estat és així com funciona. Però hi ha gent, aquí, que davant les ruixades i cagarades de ponent s’estimen més mirar cap a una altra banda i fer veure que plou.

(Afegitó del dia 24: El CIS diu que la ministra aquesta és la que els espanyols mateix valoren més malament de tot el Govern de Madrid. Això no invalida, penso, la meua anàlisi. Per a molts espanyols, els desastres que provoca aquesta ministra són no res comparats amb el fet que diu que està abocant un munt de calés a Catalunya, i això no agrada als espanyols; alhora, per als més pròxims, el fet que aboqui tants diners a Catalunya –diuen– queda compensat perquè ens ho fa pagar amb sang, i per això l’aplaudeixen als mítings. És com allò de fer veure que et fan un favor perquè no sigui dit ací, i alhora clavar-te un mastegot perquè no sigui dit allà. No sé si m’explico prou bé, però jo ja m’entenc. En qualsevol cas, també és possible que l’enquesta del CIS s’equivoqui i molt també en aquest punt concret, com ha passat altres vegades.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

De bracet

De vegades penso, seriosament, que el PSOE i el PP van de bracet, amb pactes secrets de sotamà, pel que fa al tractament dels «fets diferencials» peninsulars. O si no hi van, com si hi anessin, perquè de fet el PSOE s’aprofita constantment dels escarafalls histèrics del PP a cada petita modificació de l’statu quo, per xicoteta que sigui. Ja els va bé que els altres cridin, i tant. Fan de mosso bo sabent que al darrere vindrà el mosso dolent de la comissaria de les Corts que impedirà que hagin de complir les seves promeses. Si no hi ha ningú que mogui els fils d’aquest muntatge, més amunt –els anomenats poders fàctics, el gran capital–, sembla clar que cada pas que fa el PSOE el fa esperant sempre que tot seguit el PP muntarà un sidral i, per tant, aquell pas no serà possible «com nosaltres voldríem»: «Ja veieu que teníem bona voluntat, però mira com s’han posat aquests.» I així van passant els anys, els lustres, els decennis i els segles.

(Afegitó del dia 20: ahir es va conèixer que Josep Piqué, líder del «PP suposadament català», plegava. Deixant ara per un moment de banda la corrupció consubstancial del sistema de partits que patim i de la seva manera malvada de funcionar, crec que Piqué, dins d’aquest món, era potser un dels polítics més vàlids de tots. És, a més, un molt bon parlamentari –en faig fe. Un home que podria estar en qualsevol partit dels grans, PSC o CiU, sense desentonar, encara més, destacant-hi força. Les seves idees d’ara, tan retrògrades i tan nacionalistes espanyoles, em semblen conjunturals: simplement entèn que ha fitxat per un equip i llavors ha de defensar aquells colors. El món dels polítics professionals és aquest: un mig-mig o un poti-poti entre convicció i manca d’idees pròpies, entre interès personal i cinisme, entre capacitat d’empassar-te un munt de gripaus propis perquè els del contrari fan encara més mala fila. Ficats, doncs, en aquest món brut i tal volta necessari, algú ha dit que si Piqué hagués caigut dins de CiU, ara seria president de la Generalitat. Potser sí. Resulta, però, que pels motius que siguin va acabar caient dintre el PP. El PP tenia, doncs, segurament el millor polític dels que estan en actiu a casa nostra i ficats dins el sistema –que ja he dit que és essencialment corrupte. I l’han fet fora! Llavors, des de la perspectiva seva, des de la perspectiva dels partits, els del PP no és que siguin només perversos, mentiders, cruels, genocides, xenòfobs, barroers... És que són idiotes.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El gran mentider

Ara tothom comença a dir que el PP no té res a fer en les pròximes eleccions espanyoles, i això ja ho vam dir aquí fa molt de temps. Les enquestes es fan amb vot decidit i últimament els del PP tenen les idees molt clares –sempre apareixien molt ben posicionats a les enquestes–, perquè els que votaran dreta dura ho tenen decidit de fa temps i no es belluguen. Mentre que la resta van fent, diuen als enquestadors que ja s’ho rumiaran i qui dia passa any empeny. És per això que fins ara les enquestes parlaven d’un empat tècnic. Però tot és acostar-se l’hora de la veritat, i els que dubten i es van decidint ho fan molt majoritàriament pel gran mentider: a l’hora de les eleccions triaran, si són espanyols-espanyols –perquè els altres votarem altres coses, o no votarem–, el menys dolent dels dos grans. I, si no hi ha un daltabaix que no se m’acut què pot ser, perquè no n’hi hauria prou ni amb uns quants morts d’ETA, una gran gentada farà que el gran mentider guanyi la seva Moncloa amb majoria absoluta, o poc li’n faltarà. Tant de bo no hi arribi (a la majoria absoluta), perquè les majories absolutes signifiquen acumular desastre sobre desastre. I si parlo de «gran mentider» és perquè els altres almenys diuen les coses com les pensen: no s’amaguen d’anar a la guerra, són tan anticatalans com semblen, no dissimulen el seu racisme, no se’n donen vergonya de protegir la memòria històrica del franquisme, etc. I l’altre, en canvi, el malabarista de les promeses, és un cínic que no es creu res del que diu i ha superat fins i tot Pinocchio González, que tots els caricaturistes presentaven amb el nas llarg. Els socialistes són tan anticatalans com els conservadors, o, si algú creu que això s’ha de matisar, tan espanyolistes i centralistes com els del PP. Si no, mireu que quan canvien ministres no fan plegar la desastrosa de Foment, i quan pensen en un candidat estrella per a les eleccions, no se’ls acut cap altra bestiesa que proposar José Bono com a pròxim president del Congreso de los Diputados. Poca broma: la tercera autoritat de l’Estat, suposant que la primera sigui el senyor Borbó. Però és això, que en el fons ells ja s’entenen «en lo fundamental», que són els Principios del Movimiento Nacional que l’altre va deixar «atados y bien atados».

És clar que també teniu raó els que m’heu dit algun cop que es nota que estic molt desconnectat d’Espanya. És veritat: el que ha passat al País Valencià i a Madrid a les eleccions municipals recents potser és més revelador que no sembla del que es cou en els cervells de molts espanyols. Però fins a cert punt, perquè hi va haver molta abstenció i, com deia, això fa pujar el PP, que ara com ara són els que voten amb seguretat (com votaven amb seguretat els socialistes a mitjan anys 80). La veritat és que ja m’és igual qui guanyi a Espanya: per una banda, com és lògic, no em cau tan malament Zapatero com Àdolf Aznar i els seus, això va per endavant. Però per l’altra, tampoc no sóc partidari de continuar pensant que són millors els remeis adormidors que els desvetlladors. I encara per una altra, al capdavall sembla que no serveix per a res ni el Rifa ni el Rafa. Estic fet un embolic, ja ho veieu. Ara, pel que fa al que deia aquí a dalt, penso que no m’equivocaré de gaire, si no passa alguna cosa molt grossa abans de les eleccions espanyoles, i que guanyarà el Bambi fementit per pallissa.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)