Des del pla del Magre a la prehistòria

Del pla del Magre n’hem parlat aquí força i per això em fa il·lusió copiar textualment aquest article que es va publicar fa trenta-cinc anys al periòdic bisetmanal Igualada (1942-1997), el 19 de desembre del 1987 (pàgina 28), recollint una excursió del 13 de desembre anterior organitzada pel Club Excursionista UEC-Anoia. L’article va aparèixer, sota l’epígraf «Matinals a la UEC», amb el mateix títol d’aquesta entrada del blog («Des del pla del Magre a la prehistòria»), i anava signat per «A. Caballé», és a dir, Amadeu Caballé i Solé (1926-2005), articulista habitual del periòdic, soci de la UEC i autor de la sèrie esmentada. El retall de l’article el va tenir arxivat el meu pare durant anys i després, durant més anys, l’ha tingut guardat un meu germà. El reprodueixo tal com raja, amb una mínima edició ortotipogràfica, i hi afegeixo algunes notes. 

 

Des del pla del Magre a la prehistòria 

Sens dubte el punt destacat de la matinal de diumenge passat fou el pla del Magre. Un planell que té quasi dos km de llargada per un km d’amplada. Situat a la zona oest de la Conca d’Òdena, la seva silueta allargada es veu des de la carretera a Tous. Lloc deshabitat, és poc visitat pels excursionistes. 

Aquest planell té la seva història humana, agrícola i industrial. Ens ho comentà Rafel Tort i Miquel,(1) qui a la vegada, junt amb Antoni Gili i Vich, es responsabilitzaren de tot l’itinerari. Fou aquest: inici des de la Mallola, cap a la Casa Roja, pla del Magre, coll Roig, font de l’Orant, font de la Nou, pla de Llenes, plans de Ferran i Mas del Vent. 

Un itinerari que als seixanta-quatre assistents que el trepitjàrem ens agradà molt. Racons, panoràmiques, serres i valls, ens oferiren una personalitat indubtable d’aquella part de l’Anoia. Una comarca, aquesta nostra, que, més bonica o no tant com altres, l’estimem i la sentim com a cosa molt pròpia. En aquesta estimació i coneixement hi té des de fa unes temporades, part positiva la UEC igualadina amb les seves matinals, que aglutinen un bon grup d’igualadins en contacte obert i franc. 

L’itinerari es feu sota cel ennuvolat. La pluja, però, ens respectà. La humitat, densa, es respirà en tot el trajecte on els trams de fangueig ens feren xipollejar una mica. Ambientació ja experimentada en sortides anteriors i que els «uequencs» (perdoneu!), acceptem amb tranquil·la serenitat per a moure’ns-hi adequadament. 

El pla del Magre 

A redós de les ruïnes de La Punta (masia que es troba així que arribes dalt el pla),(2) en Rafel Tort i Miquel ens feu una xerrada de la vida que allí hi hagué; les dades les havia recollit oralment. Hi era present Isidre Miquel i Saumell,(3) que l’ajudà a puntualitzar-ne detalls. Ambdós tenen una branca genealògica, que més llunyana o més propera, en procedeix. 

Al pla del Magre, l’any 1850 hi havia dotze masies. Tenien cisterna i bassa i es proveïen d’aigua a les fonts Grevalosa, la Mata, en un pou d’aigua viva i també a la bassa de coll Roig. Vivien de conrear les terres del pla i feixes de l’entorn. «Llavors guanyar-se la vida no tenia el significat d’ara. Si una família collia per alimentar-se ella, el matxo, l’aviram i el porc, ja ho tenia tot. L’estalvi es feia per a una malaltia, o per a comprar un altre matxo o eines de treball. Si tenien aviram, fruits, bolets i altra cosa sobrera ho venien a la plaça. Dels diners en compraven roba, trossos per apedaçar la vella i les espardenyes. L’home es feia un vestit en casar-se que servia pel bateig dels fills, casaments d’aquests i familiars, i de mortalla en morir. El vestit de núvia, sovint, també servia per a casar la filla. No els preocupava la vellesa, ja que era llei de vida que els fills atenguessin els pares quan eren vells i no podien valer-se per si sols.» 

Posteriorment vingué l’auge de la pedra. Els qui no havien emigrat del pla s’hi dedicaren de ple. Per a treballar-la vingué gent de Jorba, Clariana, Tous, Igualada i també un grup de gallecs. La pedra era traslladada amb carro de trabuc de tres i quatre animals; els gallecs instal·laren un funicular elemental que funcionava amb el mateix pes de la pedra que davallava de dalt el pla. A Igualada, amb aquella pedra es feu l’asil del Sant Crist, les Escolàpies, molts portals, pilars, cantoneres i les voravies i lloses dels carrers. Amb el tren se n’enviava a Barcelona. 

La decadència del pla l’ocasionà de mica en mica l’evolució industrial, on la construcció utilitzà pedra artificial. També la mà d’obra absorbida per la indústria mateixa i la manca d’iniciativa en la modernització de la mecànica per a treballar la pedra. Actualment encara es treu pedra d’allí per a determinades construccions. 

La cista megalítica 

L’itinerari, en general, oferí ascensió lenta. Bona part per camí boscós, en el qual, fins arribar a l’Hostal del Vent, es trobà alguna llenega a la vorera i també pel mig, a més de pins joves que creixien en igual lloc. Poc transitats ni agençats per l’home, en aquests camins la naturalesa s’hi desenvolupa lliurement. 

En ésser al final teníem temps sobrer. I es decidí d’arribar-nos fins a la cista megalítica dels plans de Ferran, que no era lluny. És una tomba prehistòrica de l’edat del bronze, ja estudiada pels arqueòlegs, que conserva l’estructura exterior de lloses de pedra rudimentària i simple, resulta ben interessant. Hom, en fotografia, l’havia imaginat de grosses proporcions; la realitat no arriba a l’altura de l’home. 

Al seu entorn la imaginació pogué fer-se córrer des d’aquells habitants prehistòrics que enterraren allí un dels seus, en mig d’un paisatge ara difícil d’imaginar, fins els qui, avant- passats nostres, habitaren el pla del Magre austerament. Dues formes de vida plenament diferenciades i que en relació amb nosaltres encara ho són més. En reflexionar-ho, costa d’encaixar-nos-hi. 

A. Caballé. 

------ 

(1) Rafel Tort i Miquel era cosí germà d’Isidre Miquel, esmentat més endavant. 

(2) La Punta és un dels noms populars que reben les ruïnes encara anomenades «Cal Saumell» en els mapes oficials. En una de les dues cases que hi havia allà va néixer el meu pare. 

(3) Isidre Miquel i Saumell era, si no vaig errat, cosí segon del meu pare i, per tant, tenien besavis comuns, Joan Saumell Piquer i Maria Palomas Rovira, que van viure a Jorba i segurament al mateix pla del Magre.

Emili Saumell de Llavallol (i 2)

Ve d’aquí.

Emili Saumell de Llavallol s’havia casat cap a l’any 1870, a Barcelona, amb Dolors Parellada i Casanovas. El matrimoni va tenir dues filles: Carmen (1871-1910) i Matilde (+1917). De Matilde no tenim gaires dades exactes. Sí que sabem que es va casar el 1896 amb José Garcia Ruiz, procurador dels tribunals.

Carmen Saumell Parellada s’havia casat abans, l’any 1889, amb el farmacèutic Pau Borrell Oliveras.

Carmen Saumell Parellada, 1871-1910 (foto: família).

Emili Saumell i un soci seu anomenat Joan Aregall es fan fer una casa a la plaça Blasco de Garai, n. 4 (actual pl. del Sortidor), al Poble-sec, l’any 1887, però no sabem si era per a ells o com a inversió. Sembla això segon, perquè els Saumell van continuar vivint allà on ja vivien, a la ronda Universitat n. 14, a tocar del taller –és la mateixa illa de cases que Balmes n. 4 (vegeu la primera part d’aquest reportatge). I entre els anys 1888 i 1889 –casament de la seva filla Carmen– Emili Saumell comprà 1,7 hectàrees de terreny rústic per la zona de la font del Lleó, a Pedralbes. El fet cert –i per això explico tot això– és que per aquella època la família Saumell-Parellada té força liquiditat.

Emili ha guanyat prou diners* per comprar també el 1896, el mateix any del casament de la seva filla Matilde, una finca a la banda muntanya del monestir de Pedralbes, a l’altre costat del carrer Montevideo, per passar-hi els estius amb la família, que anava creixent. Fa la compra en diverses fases, atès que eren parceŀles de propietaris diferents: la primera, de 1.165 m2, era de Francesc Casas i Barau –i no, em penso, Francesc Cocas i Barau, com registra diria que erròniament el nomenclàtor de Barcelona– i li va costar 10.000 pessetes.**

*O bé és patrimoni de la dona, Dolors Parellada i Casanovas? O una herència de la mare d’en Saumell? La finca de can Llavallol, a Vallvidrera, era de la seva família? Perquè per aquells anys (1896) la va comprar... Eusebi Güell i Bacigalupi!, que va ampliar fins allà dalt la seva finca de Pedralbes (Palau Reial), comprant terres i més terres muntanya amunt, amb la idea de fer-hi passar la portada d’aigües de Barcelona, un projecte faraònic per al qual estava disposat a pagar una morterada. I se la va gastar, però endebades. Ara bé, que tot això tingués a veure amb els Llavallol de què parlem aquí és pura especulació gratuïta.

**L’any 1896 no era un preu elevat; al Guinardó, per exemple, prop de la Torre dels Pardals, es pagaven aquests mateixos preus per terrenys sense construir. Pedralbes no era encara Pedralbes. Només cal recordar que el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) va fer una promoció d’habitatges a la zona al començament del segle, per a treballadors de la cooperativa. «La caseta i l’hortet», a Pedralbes, costava justament 10.000 pessetes cap a l’any 1920.

El monestir de Pedralbes, vist molts anys després des de la finca comprada per Saumell (foto: família).

Dins la primera parceŀla de Pedralbes –la que havia comprat a Casas i Barau– ja hi havia una torre, objectiu principal de l’adquisició, i Emili Saumell, en prendre’n possessió, l’anomenarà «Villa Dolores», en honor de la seva esposa Dolors Parellada. O potser l’havia pagat ella, de fet, amb el seu patrimoni familiar?

A la Villa Dolores s’hi accedia pel carrer aleshores anomenat genèricament «Montanya» (després carrer de la Roca, després Ferrer Bassa i finalment Joan Orpí). La Villa Dolores era el núm. 1 d’aquest carrer. Era un camí que unia el monestir de Pedralbes amb el convent de Santa Caterina, dels dominics, a la font del Lleó. Actualment, mig camuflat, serveix només per al trànsit dificultós de vianants, i queda tallat immediatament després de passar l’accés superior al passatge de Saumell.

Els propietaris de les altres parceŀles comprades, a part de la del Sr. Casas esmentat, eren el Sr. Domènech i Maranges (parceŀla adquirida el mateix any 1896, a títol de domini, 1.805 pessetes per 542 metres quadrats), Francesc Enrich i Asprer, prevere (també el 1896), i Adela Domènech i Paniagua (1904).

Un cop en possessió de la primera parceŀla, on hi ha la casa, havia demanat immediatament permís a l’ajuntament (Ajuntament de Sarrià, arxiu, 1896, lligall 232,27, i 1897, lligall 233,10) per engrandir l’edifici notablement, tant en planta com en altura, i de baixos i un pis passarà a tenir, a més de la planta baixa, dos pisos i un àtic.

La Villa Dolores, al centre, vista des del monestir de Pedralbes (foto: família).

Mentre anava completant i agençant els terrenys que envoltaven la Villa Dolores, fins a poc més de 12.000 m2, va tramitar els permisos per fer-hi arribar aigua des de la mina del Lleó, ja que, com he dit, pels voltants d’aquella font hi havia comprat una notable finca rústica de gairebé 1,7 hectàrees, amb vinya, arbres fruiters i garrofers. Els venedors havien estat Domingo Marsà i Campreciós (parceŀla comprada l’any 1888) i Joan Soler i Vilarasau (1889).

Plànol actual de situació de les dues finques: a la dreta, la de la Villa Dolores; a l’esquerra, la de la font del Lleó. Observeu, al terreny de la dreta, la S característica del futur passatge de Saumell (foto: Google Maps, 2017).

* * *

A la mort d’Emili Saumell, el 14 d’abril del 1916, ja l’havien precedit la seva dona Dolors (1914) i abans, malauradament, una de les filles (Carmen).

Carmen Saumell Parellada, en efecte, s’havia mort l’any 1910, amb trenta-nou anys, durant el que era el seu novè part. Quan va morir Carmen, el vidu Pau Borrell i els seus fills, que fins aleshores vivien a la rambla de Santa Eulàlia, a Sant Andreu, es van traslladar a cals sogres: ronda Universitat n. 14, 2n 2a. Eren allà quan es va morir la senyora Saumell (Dolors Parellada de Saumell), el 1914, i també hi eren dos anys més tard, quan es va morir Emili Saumell.

Els estius, com fins aleshores, anaven a la Villa Dolores, segurament tots plegats fins que es van morir els sogres.

La casa de Pedralbes, en efecte, la utilitzaven només per a les vacances: hi anaven tant els Borrell com els Garcia, i hi estiuejava fins i tot una tercera família, la dels Samaranch –Francesc Samaranch Castro* i la seva primera dona, Paquita Rialb–, que els llogava l’àtic. I encara a la planta baixa hi vivien els masovers de la casa, que s’hi estaven tot l'any.

*Pare de Juan Antonio Samaranch Torelló.

La Villa Dolores, des del carrer Montevideo (foto: família)

El testament d’Emili Saumell de Llavallol estableix que els germans Borrell Saumell, per una part –els set fills supervivents dels nou que va tenir la difunta Carmen amb l’ara vidu Borrell: Ramona, Salvador, Carme, Joan, Lola, Júlia i Emili Borrell Saumell–, i Matilde Saumell Parellada, per l’altra, o, en defecte d’ella, els seus fills –n’havia tingut tres fins aleshores amb el seu marit José Garcia: Matilde, Emili* i Carmencita– heretaran a parts iguals el terreny de Pedralbes.

*Emili Garcia Saumell, fill de Matilde i José, que va ser inspector o interventor de l’estat, aglutinarà els cognoms (Garcia-Saumell) i els seus fills i nets han conservat d’aquesta manera –fins avui– el cognom Saumell. Si trobeu un Garcia-Saumell de primer o de segon cognom, podeu pujar-hi de peus: són d’aquesta branca.

Els Borrell Saumell, quan es va morir el sogre o poc després, deixen ronda Universitat –i no sabem quin destí va tenir aquesta casa; potser era de lloguer?– i es traslladen a la Villa Dolores, segur que amb l’aquiescència de Matilde Saumell Parellada, copropietària. El fet és que Matilde i el seu home, amb els fills, continuen vivint a casa seva, a l’avinguda de la República Argentina. Però Matilde mor un any després que el seu pare, el 1917.

A la mort de Matilde, de moment es continuarà igual que fins aleshores pel que fa a la Villa Dolores, per la via dels fets: s’hi queden els Borrell-Saumell. Però algun dia caldrà afrontar la divisió exacta de la finca entre els dos vidus, tal com diu el testament d’Emili Saumell.

El dibuix més antic que es conserva del passatge de Saumell, del 1922 (document familiar).

Cinc anys després, el 1922, es projecta la partició, amb un camí –el futur passatge de Saumell– que divideix la finca en dues meitats exactes de terreny, per repartir-les entre els hereus de les dues filles. La casa, tal com estava previst, no es pot dividir i quedarà com a propietat dels set fills de Pau Borrell, vidu de Carmen, juntament amb la part est del camí; a la família de Matilde els queda la part oest, dividida alhora en dos lots i encara sense construccions en aquell moment. No se sap amb seguretat, però la tradició familiar diu que pel mig hi va haver intervenció o almenys mediació judicial. No és difícil concloure que l’acord pel qual la casa queda definitivament en mans dels Borrell-Saumell es vagi produir en aquest tram de la història.

La partició del terreny, però, la signen pacíficament Pau Borrell Oliveras, vidu de Carmen Saumell Parellada, i José Garcia Ruiz, vidu de Matilde Saumell Parellada. La família de Matilde (els Garcia Saumell) es queden, probablement com a part de la compensació per la Villa Dolores, el mobiliari i les joies de les diverses propietats dels seus pares.

Sigui com sigui, el passatge de Saumell, el camí divisori per repartir aquella finca, un camí de 10 metres d’ample, projectat l’any 1922 i pressupostat el 1927 en 4.850 pessetes, no es farà... fins l’any 1945! Potser perquè els García Saumell i successors no utilitzaven el terreny –no hi tenien casa– i per tant no hi havia pressa? Potser perquè Pau Borrell, usuari habitual de la casa amb la seva família, mor l’any 1934 i llavors el moment, per les circumstàncies polítiques, no els sembla adequat per moure límits? No ho podem saber.

Amb els anys, a la part oest (Garcia Saumell) s’hi van arribar a construir fins a tres torres.

Al centre, dues de les torres de la parceŀla oest, des del monestir; a la dreta, una part de la Villa Dolores (foto: família).

La posició de les dues primeres torres de la família Garcia Saumell respecte al passatge; al centre, la situació de la Villa Dolores.

La finca de la font del Lleó es va repartir també equitativament l’any 1928: quatre parceŀles per als germans Borrell Saumell, fills de Carmen Saumell i Pau Borrell, i quatre parceŀles per als dos germans Emili i Carmen García Saumell –la germana gran, Matilde, havia mort l’any 1925–, fills de Matilde Saumell i José García Ruiz.

Cinc anys després, el 1933, Ramona Borrell Saumell, en representació dels seus germans, ofereix a l’ajuntament (expropiació pactada?, permuta?) una porció del seu terreny per al nou traçat de l’avinguda Pearson. Per l’altra banda, Carmen Garcia Saumell, a més de rebre el seu lot l’any 1928, ja havia comprat l’any anterior (1927) un altre terreny per la zona (carrer Ametllers), però no l’urbanitzà fins als anys 50.

* * *

La història de la Villa Dolores acaba malament. Corren els anys i, quan s’acosten els Jocs Olímpics del 1992, el traçat de la ronda de Dalt ha de passar, tot i que sigui soterrat, exactament per sota de la casa, i això condemna la torre.

Una de les últimes fotografies de la Villa Dolores, potser del 1989 o 1990 (foto: família).

L’any 1990 les excavadores posen fi a gairebé un segle d’ocupació ininterrompuda per part del matrimoni Saumell-Parellada, de les seves filles Carmen i Matilde i les famílies respectives, i dels descendents de Carmen, els Borrell-Saumell i els seus fills i nets.

Les ruïnes de la Villa Dolores, del passatge estant.

En qualsevol cas, aquesta és la història que hem pogut rescatar –fins ara– del pintor Emili Saumell de Llavallol, de la seva família més pròxima i del passatge de Saumell, que encara avui es conserva –com a passatge privat– tal com era, amb la forma de S característica, damunt mateix del monestir de Pedralbes, a la banda de muntanya del carrer Montevideo.

* * *

Fins a l’any 2017, la foto que segueix reflecteix la posició de les dues torres de la part Garcia-Saumell enganxades al passatge –n’hi havia una altra més amunt, a la part superior del terreny. On teníem la Villa Dolores ara hi ha arbres, i les construccions que es veuen a la part superior, enganxades a la dreta del passatge, són edificis baixos, relativament recents, d’una planta, i fora de la zona d’influència de la ronda que passa per sota de la part inferior de la finca.

(Foto: Google Maps)

Fins a l’any 2017... Perquè, actualment, les coses han canviat:

De les famoses "dues torres", només en queda una (a la dreta).

Aquesta és la torre que ha caigut (foto: Google Maps).

Aquesta sobreviu. De moment.

* * *

(Dec una bona part de les dades més substancioses d’aquest article a la documentació proporcionada per un besnet d’Emili Saumell de Llavallol; altres besnets i rebesnets, tant d’Emili com del seu germà Eugeni, hi han fet també contribucions esparses, tot i que no tan substancioses, fins ara, com penso que haurien pogut ser. Potser més endavant?)

Les fotografies, si no es diu res en contra, són del VF.

Emili Saumell de Llavallol (1)

Aquest passatge de la part alta de Barcelona, damunt mateix del monestir de Pedralbes, està dedicat a Emili Saumell de Llavallol (1847-1916), pintor i decorador.

Emili Saumell de Llavallol neix a Almeria, fill de Jaume Saumell (+Barcelona 1875?) i de Carmen de Llavallol (i Pons? +Barcelona 1892?). Emili Saumell de Llavallol tenia un germà segurament més gran, Eugeni. Els pares d’Eugeni i Emili, Jaume i Carmen, van ser enterrats al Cementiri General de Barcelona (Poblenou).

El que consta a l’arxiu de la Biblioteca de Catalunya és que Carmen Llavallol, vídua de Jaume Saumell, va pagar 80 pessetes, l’any 1875, pel títol de propietat del nínxol n. 813 del cementiri esmentat. Durant el primer terç del segle XX la família va perdre aquesta propietat; actualment, doncs, té un altre titular.

* * *

Els Llavallol,* com els Saumell, eren igualment d’origen català, però els més coneguts de cognom Llavallol han sigut argentins, descendents de Jaume Llavallol del Riu (Barcelona 1760 - Buenos Aires 1838), un comerciant que havia emigrat a aquell país l’últim terç del segle XVIII i que tenia una petita flota de vaixells per al transport de mercaderies i persones (?) (el seu primer fill baró, Jaime José Ramón Llavallol Merlo [n. 1801], que va heretar l’empresa, va ser després acusat d’esclavista). Els primers anys del s. XIX, Jaume Llavallol del Riu va formar part dels incipients moviments ciutadans que desembocaren el 1818 en la declaració d’independència. La família, amb tretze fills, va prosperar d’allò més. Hi ha fins i tot una barriada que porta aquest cognom, Llavallol, al costat de Buenos Aires, en honor d’un altre dels fills de Llavallol del Riu, Felipe Esteban Llavallol Merlo (1802-1874), que també havia treballat amb profit a l’empresa familiar però que s’enriquí encara més amb la construcció del primer ferrocarril sud-americà (1857) i va arribar a ser governador de Buenos Aires (1859) just abans que el famós general Bartolomé Mitre...

*A Barcelona també hi ha un passatge dedicat als Llavallol. Comunica Sant Antoni M. Claret amb Indústria, entre Sicília i Nàpols, al darrere de La Sedeta i davant per davant de l’església del Sagrat Cor dels claretians. Durant la guerra va ser conegut com a «passatge del Canó» perquè se n’hi va instaŀlar un, i hi ha veïns que encara reivindiquen aquest nom; l’església esmentada conserva senyals d’impactes del famós canó. Fa un segle hi havia allà una masia, Can Llavallol, de la qual el passatge va prendre el nom. Té relació amb els nostres Llavallol? Potser sí. Però no és en aquest article on toca parlar-ne.

A Catalunya ja consta, molts segles abans, un Jaume Llavallol que va estar al servei de Ramon Berenguer I (s. XI). És fàcil que els nostres Llavallol entronquessin amb família noble; això explicaria el de que precedeix aquest cognom (Saumell de Llavallol) en molts dels documents que he pogut consultar sobre aquesta família.

Ben a prop de Barcelona, hi hagué un mas anomenat Can Llavallol a Vallvidrera: una gran extensió (gairebé 100 ha) a prop del turó de Can Pasqual. Els anys 1950 aquelles terres eren propietat d’una neta de qui havia estat alcalde de Vallvidrera, Ramon Miralles i Vilalta, que com tothom sap havia sigut un gran propietari i també l’amo de la Viŀla Joana, on morí mossèn Cinto. Ara encara hi ha un camí, una creu i una font que duen el nom Llavallol.

* * *

No sabem res més dels pares o d’altres antecedents d’Eugeni i Emili Saumell de Llavallol, ni de com ni quan ni per què aquella família havia anat a parar a Almeria.

Sigui com sigui, els Saumell-Llavallol van tornar a Catalunya. Consta que els dos fills estan instaŀlats a Barcelona com a pintors i decoradors almenys des del 1870, cinc anys abans de la mort del pare a Barcelona mateix. De fet, és possible que haguessin vingut els pares quan els fills encara eren petits.

Els germans Saumell van obrir un taller que serà prestigiós, anomenat «Saumell i Vilaró», al carrer Balmes núm. 4. El soci dels Saumell era Jaume Vilaró Calvó.

Vestíbul de l'Hotel Internacional, 1888. Estucs de Saumell i Vilaró, amb dissenys d'Alexandre de Riquer, Joan Llimona i Dionís Baixeras.

 

Però Eugeni, per raons que desconeixem (potser un accident?), després d’haver signat obres excepcionals com a decorador –per exemple va ser coŀlaborador de Josep Puig i Cadafalch i August Font i Carreras a l’Exposició Universal del 1888, situada a la Ciutadella i als seus voltants–, abandona el taller cap al 1890 i obre una adrogueria a Gràcia, a la plaça del Sol.

L’empresa Saumell i Vilaró continua funcionant i coŀlaborant amb Puig i Cadafalch (p. ex., fan amb ell la joieria Macià del carrer Ferran) i altres arquitectes.

No a tothom agradava l’estil «recarregat» de Saumell i Vilaró:

La Vanguardia, 30 juliol 1881, p. 2

La marca perdurarà encara vint anys més, fins que poc després del 1900 Emili Saumell i Jaume Vilaró parteixen peres. Aquell any 1900, precisament, va desaparèixer el gran reclam que hi havia en una mitgera de la plaça de Catalunya que mirava a mar, damunt els Ferrocarrils de Sarrià: «Saumell y Vilaró / Pintores decoradores / 4 Balmes 4». El rètol –nou metres d’ample, sis d’altura– era conegut de tots els barcelonins d’aleshores, perquè hi va estar gairebé quinze anys ininterromputs.

La fotografia de dalt –la de sota n’és un detall–, de l’any 1890 aproximadament, va ser el motiu primer que va desfermar aquesta investigació que ara publico. La imatge és presa de la col·lecció de Giacomo Alessandro, Barcelona desapareguda (editada).

Quan se separen, Jaume Vilaró obre taller propi («Vilaró i Fill») a la Gran Via núm. 230 (núm. 604 després de la renumeració del carrer feta al cap de molt poc temps, l’any 1902), al xamfrà mateix de Balmes, a una illa i mitja de distància, doncs, del taller abans compartit amb Saumell. I poc després l’empresa de pintura i decoració canvia el nom a «Vilaró i Valls» (cognoms del fill?) i, ja amb aquest nou nom, es traslladarà al carrer Muntaner entre Còrsega i Rosselló, on ha aguantat amb prestigi i empenta fins l’any 2010, que la crisi se la va endur aigua avall. Un dels seus grans encàrrecs, en els primers temps, va ser la decoració del cine Coliseum, l’any 1923 –davant mateix del taller!–, o, just un any abans, tota l’ornamentació dels impressionants magatzems El Indio, al carrer del Carme, la façana dels quals, tot i que malmesa, encara avui perdura (2018).

L’empresa matriu, que a partir del 1900, aproximadament, dirigeix Emili Saumell en solitari, s’anomena ara, senzillament, «E. Saumell», i continua a Balmes núm. 4. Després, Saumell s’associa amb Francesc Garcia Escarré –que ja treballava a Saumell i Vilaró– i creen la marca «Saumell i Garcia», encara a la mateixa adreça.

A més d’obres poc conegudes escampades pertot arreu, moltes ja perdudes, van coŀlaborar amb Ricard de Capmany en la remodelació i decoració del Bar Torino, «El Palacio del Vermut», un projecte espectacular de l’any 1902, a la Gran Via / passeig de Gràcia de Barcelona –a tocar del seu taller–, que va tenir una gran anomenada perquè també hi van treballar Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner –oncle polític de Capmany–, Pere Falqués, Josep Puig i Cadafalch, Dídac Massana, Ricard Urgell... Malauradament, l’emblemàtic Torino tancà portes només nou anys després, segons diuen perquè el propietari, el torinès Flaminio Mezzalama, no havia calculat prou bé el negoci i no podia pagar l’impost de radicació –el que correspondria a l’actual impost sobre les activitats econòmiques. I, en pocs anys més, es perderen tots els tresors modernistes que s’hi havien acumulat i que en aquella època no es valoraven gaire. (Les fotos del Cafè Torino són preses de les revistes Hispania, 15 novembre 1902, i Iŀlustració Catalana, 18 octubre 1903; de l’Arxiu Càtedra Gaudí; i de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.)

El sostre de la sala, en aquesta última foto, és de Gaudí.

Una coŀlaboració de Saumell i Garcia que sí que ha perdurat és la decoració, pintura i daurats de la Casa Jeroni Granell, a la Gran Via 582. És una obra dels anys 1902-1904, restaurada l’any 2004 (vg. el blog Tot passejant [consulta maig 2018]).

També són del seu taller, però més concretament del soci Francesc Garcia Escarré, algunes ornamentacions com l’esplèndida aŀlegoria de les arts plàstiques (Pintura, Escultura, Arquitectura), conservada al sostre d’una sala de la Casa Pere Salisachs, construïda per l’arquitecte Salvador Viñals, a Roger de Llúria n. 72 (1904-1906) (vg. el blog Barcelona modernista i singular [consulta maig 2018]).

Casa Salisachs. Sostre de Francesc Garcia, soci de Saumell i Garcia.

Hi ha almenys una obra conjunta, que encara es conserva parcialment, de les firmes «E. Saumell» i «Vilaró i Fill», quan ja treballen separadament. Són els acabats decoratius de la nova capella del que aleshores era la Casa de la Caritat: la pintura, les motllures i els esgrafiats de tot el temple (1902-1903) i de la capella annexa de la Medalla Miraculosa (1908) –tot això, del taller de Saumell–, i els frescos fets a la semicúpula del presbiteri –obra de Vilaró, 1913. Aquesta església està al costat del CCCB (carrer Montalegre, n. 5). Els frescos de Vilaró (cúpula del presbiteri) són l’única cosa que es conserva tal com eren. La resta es va perdre o bé durant la guerra incivil o bé durant un temps que l’església va estar semiabandonada (anys 1950-60).

Els laterals i els sostres de la nau, d'E. Saumell (decoració desapareguda). Com es pot veure, el sostre del presbiteri encara no està decorat.

Els laterals i el sostre de la capella de la Medalla Miraculosa, d'E.Saumell (decoració desapareguda). Aquesta fotografia i l'anterior estan preses del llibre de Josep Masabeu Santa Maria de Montalegre. Església de l’antiga Casa de Caritat. Centenari 1902-2002, Barcelona 2002

La mitja cúpula del presbiteri, de Vilaró (es conserva).

Continua.

Històries dels Saumell (14): Hipòtesis sobre l’origen dels Saumell (i 5)

Hipòtesi cinquena: la família Saumell no té res a veure amb Selmella i prové d’uns Xaumell occitans del bisbat de Sant Flor (Alta Alvèrnia, actual departament de Cantal) que van venir a Catalunya a començament del segle XVII.

Uns marxants occitans anomenats Xaumell que provenien de l’actual departament de Cantal, abans anomenat Alta Alvèrnia, van arribar a Catalunya entre el final del segle XVI i el començament del XVII (cf. Salvador-J. Rovira i Gómez, «Els marxants occitans de Reus (1607-1620)», a Pedralbes. Revista d’història moderna, n. 18-1, Departament d’Història Moderna, Universitat de Barcelona, 1998).

Consten almenys una persona anomenada Antoni Xaumell i una altra anomenada Miquel Xaumells, en efecte, entre els marxants occitans arribats al Camp de Tarragona i a la Conca de Barberà a començament del segle XVII, que es dedicaven a vendre teixits, teles i mocadors i que van establir societats a Catalunya. La majoria d’aquests marxants, que en general no van ser ben rebuts pels autòctons, al cap del temps tornaren a la seva terra, però alguns també es van integrar i es van quedar. No sabem què van fer els Xaumell esmentats, que només hem localitzat a Reus durant uns pocs anys.

En qualsevol cas, hi ha la possibilitat que l’aparició sobtada d’una nova família amb el cognom Saumell (o Saumells) a partir del 1600 aproximadament sigui causada pel trasllat definitiu d’algun d’aquests marxants, que aviat devia transformar –ell mateix o un escrivent oficial– la consonant inicial en una S per assimilació, ara sí, amb el nom del poble de Selmella o Saumella. Actualment només em consta una sola persona a Catalunya (i al món?) que es digui Xaumell, de segon cognom, en aquest cas. Els altres Xaumell que he localitzat o bé són errades tipogràfiques (per Saumell) o bé són antics (s’extingeixen el segle XIX).

En qualsevol cas, no apareixen Xaumells, ni ara ni mai, als registres parroquials de l’Arquebisbat de Tarragona amb aquesta grafia, de manera que o bé cal considerar-los no catòlics, o bé els que hi hagué igual com van venir van tornar a anar-se’n i no van deixar aquí família o bé, com he dit, van assimilar el cognom al del poble de l’Alt Camp. Però cal considerar que llavors aquell poblet estava mig abandonat i era poc conegut, que al castell ja no hi vivia ningú i segurament havia estat saquejat i que, en definitiva, Reus –tenint en compte l’època– era molt lluny de Selmella.

Hi ha un títol nobiliari d’Occitània, el de Chalmelh, ennoblit per Carles VIII de França al final del segle XV, que és segurament l’origen dels Xaumell esmentats. En francès ho escriuen Chaumeil o Charmeil, i aquesta r ja ens fa sospitar que la pista no és bona. Els darrers segles, en els antropònims (cognoms) ha evolucionat majoritàriament fins a Chomel, tot i que algunes famílies conserven el Chaumeil, com l’ara conegut director de cine Pascal Chaumeil, el director de L’arnacoeur. L’antiguitat del cognom, però, ha fet que les variacions siguin múltiples: Chalmeilh, Chalmelhe, Chalmeilhe, Cholmeilh, Chalamelh, Chaumeille, Chaumeilles... L’etimologia de Chalmelh, com la de Selmella, és fosca, però no tenen res a veure l’una amb l’altra. Així com la de Selmella és d’arrel àrab, la de Chalmelh és anterior al llatí (indoeuropea, diu Coromines, OC II 437 i s.) perquè prové segurament de kalm (‘pasturatge de muntanya’; d’aquí ve el nom del nostre pla de la Calma, al costat del Montseny –una calma, doncs, que no té res a veure amb la tranquiŀlitat, etimològicament, sinó amb les pastures–, i també els cognoms Calmella i Calmell esmentats a la hipòtesi 3 d’aquesta sèrie sobre l’origen del cognom Saumell, etc.). La grafia ch de l’occità i del francès, que acosta aparentment Chalmelh o Chaumeil als nostres antics Celmella o Çalmell, prové d’una tradicional pronúncia palatal fricativa (so de xeix) de les antigues oclusives velars c (so k) i g (so de gat) des de molt antic en determinades terres de l’actual República Francesa, una peculiaritat que es continua observant encara al nord de la república (al picard, tot i que allà la pronúncia popular és més aviat [tx]) però que abans era sens dubte més general, fins al punt que va originar aquests canvis ortogràfics. La qual cosa em fa pensar –ara improviso, perquè de tot això jo no en tinc gaire idea– que aquestes pronúncies palatals podrien formar part d’un substrat fonètic comú dels antics francs.

I encara es conserva la població anomenada Chalmelh/Chaumeil, origen d’aquest cognom. Chalmelh és al departament de la Corresa, al Llemosí, una de les set regions en què es dividia l’antiga Occitània. El nom de l’indret és antic, perquè ja se cita com a lloc de pas en documents del segle XI que descriuen els camins des de la Borgonya cap a Sant Jaume de Galícia. La Corresa (departament, com he dit, al qual pertany Chalmelh) i el Cantal pertanyen a regions diferents, com he dit (Llemosí i Alvèrnia, respectivament), però són departaments veïns. Chalmelh tenia en l’últim cens conegut (2008) 167 habitants. A més d’aquest Chalmelh, hi ha també uns altres tres o quatre llogarets o caserius anomenats Chaumeil o Chomeil a la República Francesa, tots relativament a prop, entre Clermont, Llemotges i Briva.

Aquestes darreres dades ens parlen alhora d’una evolució fonètica paraŀlela del francès d’Occitània (Chalmelh > Chaumeil > Chomel) i del català més o menys influenciat pel castellà (Selmella > Saumella > Saumell > Sumell), i és que, com deveu saber, l’occità i el català no són llengües cosines, com ho són el català respecte al francès, al castellà, a l’italià o al portuguès: són llengües germanes.

Per això durant un temps hi va haver gent molt iŀlustrada que anomenava el català llemosí –nom d’una variant de l’occità–, perquè es pensava que en realitat occità i català eren una mateixa llengua que simplement havia evolucionat modernament de manera diferent al nord i al sud dels Pirineus. I no: eren ja diferents des del primer moment que començaren a escriure’s, tot i que les diferències fonètiques, sintàctiques, morfològiques i sobretot lèxiques serien molt menors si no tinguessin totes dues llengües per damunt uns estats que, de fa segles, malden per imposar als seus territoris les respectives llengües imperials.

Sigui com sigui, des de determinats àmbits molt pròxims a la dreta espanyola interessa molt, no se sap ben bé per què, identificar occità i català i, en concret, dir que el català prové de l’occità. ¿Potser és per l’afany que tenen de poder defensar una tesi antiga, segons la qual el català no és una llengua sinó simplement un dialecte, encara que ho sigui de l’occità ja que no poden dir que ho sigui del castellà?

Sens dubte: el català és un dialecte. Com són dialectes l’occità, el francès, l’espanyol, el galaicoportuguès, l’aragonès, l’italià, el romanès, el romanx, l’asturlleonès. Sí: són dialectes del llatí.

Manuel Saumell i la independència de Cuba

Manuel Saumell és, sens dubte, el Saumell més conegut de la història.

Nascut el 17 de juliol del 1817* a l’Havana, Manuel Saumell Robredo (+1870), pianista i compositor cubà de pare català i mare d’origen biscaí, va ser el creador de la contradansa cubana i de l’havanera moderna, i pare del nacionalisme cubà que desembocaria en la independència de Cuba proclamada el 18 de juliol de 1898, 81 anys i un dia després del naixement de Saumell.

* Hi ha fonts, incloent-hi algunes versions de la Viquipèdia, que parlen del 19 d’abril del 1818, però no sé en quins documents basen aquesta dada.

El seu pare, Cristóbal (Cristòfol?) Saumell (1780-1850 aprox.), que arribà a l’illa al començament del segle XIX possiblement fugint de Tenerife, a on devia haver estat exiliat o desterrat des d’algun poble de Catalunya per no se sap quin motiu –el més freqüent era la «desafección política»–, era conegut a l’Havana com «el catalán».

Els Saumell eren pobres –la qual cosa sembla descartar que Cristóbal hagués anat a Cuba formant part d’alguna de les organitzacions d’esclavistes que per aquell temps van fer les grans fortunes dels anomenats «americanos» catalans– i d’idees més aviat revolucionàries: Cristóbal Saumell criticava sovint el govern de la metròpoli. Això vol dir probablement que sabia que no podria tornar mai més a casa seva.

Cristóbal Saumell va inculcar els mateixos ideals polítics i socials als seus fills, els quals van sentir molts cops a casa blasmes contra el tinent general Tacón, governador de l’illa entre el 1834 i el 1838 i amic i coŀlaborador de negrers. Un dels fills, Cristóbal Saumell Robredo, arribà a ser telegrafista de primera classe (1869) al cos de telègrafs del govern espanyol a Cuba, sense saltar-se, però, cap dels passos intermedis (el 1862 era telegrafista de tercera: Revista de Telégrafos, Madrid 1 maig 1862); vull dir que no hi va arribar per recomanacions. Cal tenir el compte que el servei de telègrafs va ser fonamental en la història de la independència de Cuba. Per exemple, se sap que va ser un telegrafista qui va avisar Ismael de Céspedes perquè alertés el seu pare, Francisco Javier, i el seu oncle Carlos Manuel de Céspedes –iniciador de la revolta (1868) contra l’opressió de la metròpoli– que el capità general Lersundi havia donat l’ordre de detenir-los. Gràcies a l’avís, Céspedes i tots els seus coŀlaboradors es van poder refugiar en lloc segur.

El servei de telègrafs era ple de noms d’origen basc i català –Inchaustegui, Asteazuinzarra, Hechavarria, Lerpona, Arrondo, Gandacegui, Artola, Folch, Òdena, Bosch, Riera, Masvidal, Oms, Gilmet, Rovira, Alberich, Lés, Segrera, Tornés, Buigas Bofill, Romeu, el nostre Saumell... –, tot i que no podem saber quins eren «bons» i quins «dolents» entre ells, perquè el capità general esmentat, Lersundi, també era clarament d’origen basc.

Les dades esparses que tenim, però, fan pensar que la peripècia familiar té a veure amb allò que denunciava el general Prim a les Corts espanyoles a mitjan segle XIX: «Són molts centenars els [catalans] que, jutjats per la mateixa legislació [la derivada del Decret de Nova Planta,] han estat conduïts a les Filipines, altres a les illes Canàries, altres a províncies d’interior.» (Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados, 27 novembre 1851). Potser, en el cas de Cristóbal Saumell pare i tants d’altres, el desterrament no va ser purament polític, sinó resultat secundari d’alguna de les desamortitzacions dels béns considerats de «mans mortes» que comencen amb Carles IV i Godoy el 1798. Podria ser que llavors aquells Saumell, pagesos (?), es quedessin sense amo i sense feina? Perquè això també va passar amb les desamortitzacions, tot i que l’objectiu fos el contrari: de vegades els nous amos despatxaven tothom. Sí que sabem que aquests Saumell no eren anticlericals: Manuel Saumell solia tocar el piano a l’església. Pel que fa a la resta de la història, segurament no la coneixerem mai.

Manuel Saumell Robredo va ser autodidacte, justament perquè a casa no tenien diners per pagar-li l’educació que la seva precoç sensibilitat musical requeria.

Saumell va ser el pare de la contradansa cubana (en va compondre 52) i de les havaneres, que serien molts pocs anys després exportades a Catalunya amb èxit, potser perquè aquella música no sonava estranya a l’oïda dels catalans: «Ja es sentia el ritme d’havanera en obres de Barbieri [...], d’Oudrid o del català Joan Sariols en l’emblemàtica L’esquella de la torratxa’’ l’any 1864, [que es va anomenar] “Americana”, i també a la Marina d’Arrieta o La verbena de la Paloma de Bretón, ja a les darreries de segle.» (Francesc Cortès i Mir, «Història de l’havanera», Grup Vallparadís). N’hi ha prou d’escoltar aquesta contradansa



per reconèixer, en molts dels seus compassos, fragments musicals d’obres d’un segle després (no sols de contradanses). Saumell, doncs, es va avançar força en el temps.*

* La pista sobre les evocacions que provoca aquesta contradansa m’ha vingut del meu col·lega Albert Ràfols.

La primera havanera cubana es va cantar, segons les cròniques, l’any 1844 al cafè La Lonja de l’Havana, al carrer O’Reilly, molt a prop de la plaça d’Armas.

Saumell va produir també òperes i sarsueles, la primera cap a l’any 1839, amb només 22 anys. No la va poder estrenar.

El 1844 Saumell va ser acusat indirectament d’haver coŀlaborat en l’anomenada Conspiración de la Escalera, per la qual hi va haver onze condemnes a mort. Curiosament, ell se’n va deslliurar, segons sembla, per una intervenció providencial de l’exgovernador Tacón, tan bescantat anys abans a cal Saumell. Saumell, tot i ser encara força jove (27 anys) ja era un músic famós.

Manuel Saumell no va abdicar de les seves idees i va titular just llavors El somatén la següent peça que va compondre, nom que coincidia amb el d’una de les primeres publicacions independentistes que, ja al segle XIX, s’havia tornat a publicar a Catalunya després de la desfeta del 1714. Sabem que la revista El somatén arribava clandestinament a Cuba i que els Saumell la llegien, de manera que el seu vincle sentimental amb el país d’origen continuava ben viu.

Manuel Saumell va escriure també alguns articles de premsa, sobretot de crítica musical, signats amb el pseudònim «El Timbalero». Va fundar amb els també cubans d’origen català Ramon Pintó i el pianista Josep Miró (que cal no confondre amb Josep de Miró i Argenter, heroi militar de Cuba) el Liceo Artístico Literario de la Habana.

Les contradanses per a piano, de dues parts contrastants i compassos binaris, en les quals apareixen per primer cop els ritmes d’una música popular considerada pròpiament criolla o cubana, van ser una síntesi de cultures i van unir blancs i mulats. Una música que naixia cubana –amb influències haitianes i, alhora, amb influència en el merengue i la música dominicana posterior– però que era igualment deutora de patrons europeus –els minuets i les contradanses franceses i catalanes– i africans. La contradansa, a més, té un origen remot anglès, perquè el nom francès és una adaptació de country dance, ‘dansa del país’ (com el chotis madrileny, tan castís ell, ve del mot alemany schottish, que ja deveu imaginar que vol dir ‘escocès’; però això no ho digueu als madrilenys, que no els agrada).

Una de les contradanses de Saumell, La Gassier, la va compondre en honor de la cantant catalana Josefa Cruz de Gassier, de la qual es deia que posseïa una veu prodigiosa, que arribava a tres octaves d’extensió.

Manuel Saumell, que es va casar amb Concepción Arregui, amb la qual va tenir tres criatures, és considerat un dels primers nacionalistes cubans i fins i tot «el pare del nacionalisme cubà», i encara és força recordat a Cuba. El conservatori de música de l’Havana es diu Conservatorio Manuel Saumell. «Quan Carlos Manuel de Céspedes [1819-1874; primer líder polític dels independentistes cubans] inicià a La Demajagua la lluita per la independència del poder espanyol, Saumell ja havia creat una música de gran qualitat i al mateix temps inconfusiblement cubana, de manera que si bé Cuba no existia encara com a nació, sí que tenia una identitat musical i cultural ja definides.» (cf. Jesús Risuet, «El padre del nacionalismo musical cubano, Manuel Saumell», a Trabajadores, Órgano de la Central de Trabajadores de Cuba, s.d.)

L’escriptor Alejo Carpentier va ser un dels primers que van reivindicar el llegat de Saumell, ja al segle XX. Durant el darrer segle i mig, les peces de Saumell no han deixat de sonar. Chucho Valdés, per exemple, té una versió pròpia de «Los ojos de Pepa». Però n’hi ha força més, com podeu veure a la selecció d’iŀlustracions que acompanyen aquest article.

Té gràcia que els fills d’uns catalans expulsats de Catalunya per les seves veŀleïtats polítiques sembressin a Cuba les primeres llavors de la futura independència de l’illa respecte a Espanya.

-----------------
Adaptació a partir de l’article, també meu, publicat a la Viquipèdia.

La bibliografia que hauria d’acompanyar aquest article seria difícil de fer, excepte les dades que referencio directament. No hi ha res escrit!, tret de quatre «retalls» d’internet. Per això m’ha costat tant d’escriure’l (i de donar-lo per acabat!), perquè sempre que m’hi posava trobava a faltar una coseta i llavors em dedicava a buscar-la frenèticament... i inútilment. Com ara –és només un exemple– el nom de la dona de Cristóbal Saumell pare («el catalán»), perquè em penso que li està dedicada la contradansa «La quejosita»; però perquè hi encaixés s’hauria d’haver dit Dolores, i aquesta dada no he aconseguit confirmar-la. I llavors hauria d’intentar reconstruir per què el seu fill li dedica aquella contradansa amb aquell títol, i això voldria més temps... En resum, no hi ha gairebé res escrit, tret de a les enciclopèdies, que són totes molt incompletes i tenen errades o incoherències (com la de la data de naixement).

El picapedrer del pla del Magre (4)

El dia 19 de març de 1925, Miquel Saumell Palomas, el pare del picapedrer del pla del Magre, que l’havia precedit en l’ofici al mateix pla del Magre, va anar a Cal Llacuna, una de les moltes adoberies del barri del Rec d’Igualada, a polir alguna mola o un bombo de remull, o potser a esvorellar una molineta que s’havia descantellat. S’hi va estar un dia sencer, treballant, no cal dir-ho, a l’adoberia mateix.

Uns dies després, el 22, passà factura al senyor Antoni Llacuna per valor de 12 pessetes i 5 cèntims, és a dir, poc més de dos duros i vuit rals.

En Saumell encara tenia la pedrera al pla del Magre, però havia obert despatx a Igualada –del qual es cuidava el seu soci Pau Perelló, comptable– per tal que els industrials igualadins que requerissin els serveis de talla d’un pedraire no haguessin de desplaçar-se fora de la capital.

Més ben dit, segurament en Saumell va plantar oficina a Igualada per no deixar-se perdre els possibles clients de la capital, que si no haurien anat a altres especialistes més assequibles. I, amb molt bon ull, va obrir la finestreta a la travessia de Sant Domènec n. 2, fent cantonada amb el carrer de Sant Agustí, a tocar del barri del Rec on hi havia totes o la majoria de les adoberies d’Igualada, que s’estenien amunt i avall del riu Anoia molt més enllà dels límits de la ciutat.

Històries dels Saumell (13): Hipòtesis sobre l’origen dels Saumell (4)

Portal conservat a l'interior del castell de Solivella (foto: CCCB)

Hipòtesi quarta: l’origen dels Saumell és plural, tot i que cadascuna de les famílies prenguessin el nom del poble de Selmella per algun motiu que no coneixem i encara que estiguessin escampats gairebé pertot del país. El fet cert és que des de molt aviat, i tots gairebé al mateix temps –amb un segle de diferència–, n’hi ha a l’Alt Camp (Saumell i Salmell), al Penedès (Saumell), a l’Anoia (Saumell), a la Conca de Barberà (Salmell) i un d’esporàdic a Guissona (el notari Salmell).

Aquesta hipòtesi situa l’origen del cognom Saumell entre mitjan segle XVI i mitjan segle XVII i implica que hi ha d’origen almenys tres famílies Saumell: la dels Salmell de Solivella (documentats des de mitjan segle XVI), la dels Saumell/Salmell de l’Alt Camp (documentats des del s. XVII) i la dels Saumell del Montmell i Capellades (també s. XVII).

Dades que podrien donar suport a aquesta hipòtesi:

1. El fet que convisquin al mateix temps i en un mateix indret les grafies Salmell i Saumell.

Però que la manera d’escriure el cognom sigui diferent no té cap mena d’importància: la pronúncia de Salmell i Saumell era exactament la mateixa en aquella època a la major part de Catalunya. Ja ho vaig explicar en un article anterior:

La L és tan palatal que esdevé U en la pronúncia, com passa amb molts altres mots (p. ex. bauma, saule, aubercoc, paupar, saupa o vauma [sic], que vénen de balma, salze, albercoc, palpar, salpa i malva respectivament; o bé l’expressió gironina enlloc aumon, deformació fonètica, no cal dir-ho, de enlloc al món; o, finalment, les pronúncies ripolleses de Rialp [Riaup], Queralbs [Queraubs], etc.). També s’esdevé el mateix fenomen en l’occità (mau, paupentes, sauvar, cèu, mèu, faus, fauta, animau...), que l’ha exportat al francès actual, i en altres idiomes amb les L prou palatalitzades, com el polonès.

2. El cognom Saumell apareix per primera vegada escrit exactament d’aquesta manera l’any 1649 a Capellades, a uns 40 quilòmetres al nord de Selmella, i no hi ha dades que permetin aventurar cap relació amb els Salmell de Solivella.

Museu del Molí Paperer de Capellades (foto: Catalunya)

Saumell és un dels «nous» (sic)* cognoms (sense nom de fonts, de moment) de caps de casa capelladins apareguts en el capbreu (declaració pública de béns) elaborat per Josep de Masnovell l’any esmentat, només nou anys després del començament de la Guerra dels Segadors i vint-i-dos anys després de l’anterior capbreu de la població, fet l’any 1627.

* cf. Esteve Busquets i Molas, Història de Capellades, 1972

En els censos i capbreus anteriors no apareix aquest cognom, o de moment jo no l’he sabut trobar, ni a Capellades ni enlloc, des del que havia aparegut aïllat a Solivella en el cens del 1553 (Salmell), que hem de considerar el primer testimoni escrit del cognom desaparegut del mapa, aparentment, des del segle XIV (escrit Saumella, a Font-rúbia, 1379). El del 1649, però, és el primer document amb el qual tenim notícia relativament extensa –alguna cosa més que l’antropònim nu– sobre el cognom Saumell.

Recordem que fins poc abans de mitjan segle XVII i des de feia potser un segle, a Selmella només hi vivia una família. Van ser aquests mateixos els que van fugir a Capellades (a 40 km) arran de la guerra i van adoptar com a cognom el del seu poble de procedència? Això podria implicar, de nou, que hi ha almenys dos orígens del cognom Saumell: els Salmell de Solivella, que ja teníem documentats des de feia un segle, i els Saumell de Capellades. Però també és possible que fossin la mateixa família, un descendent de la qual anà des de la Conca de Barberà a la veïna Anoia i s’instaŀlà a Capellades. Malauradament, no existeixen dades censals, com ja vaig explicar, entre 1553 i 1717.

Un Jaume Saumell (potser l’anterior?), i igualment a Capellades, instaŀla un pou de glaç al terreny que justament després es va conèixer com a Costa del Glaç. I a Capellades mateix ens torna a aparèixer un Jacinto Saumell el 1699; és propietari d’un camp i sembla que ha de ser per força fill o nét del Saumell referit en el cens del 1649.

No sembla tan difícil, en qualsevol cas, que un Saumell provinent de la família de Solivella es traslladés a Capellades (i a altres llocs, segur) des del poble de Solivella, relativament proper (uns 40 km en línia recta).


3. Per la mateixa època d’en Jacinto Saumell, o sigui, cinquanta anys després de la guerra, apareix consignat per primer cop al Dietari Oficial (juliol 1692) un notari públic anomenat Salmell, la mateixa escriptura del cognom que ja havíem trobat a Solivella en el cens de l’any 1553. No sembla que d’una família de pagesos, diu la hipòtesi, pugui sortir-ne un notari en tan poc temps.

Vista aèria de les excavacions de Guissona (foto: IEC)

La dada que ens proporciona el Dietari* esmentat és que el cognom està vinculat a Guissona (comarca de la Segarra, llavors bisbat d’Urgell i actualment de Solsona), al nord de la Conca de Barberà i a l’oest de l’Anoia.

* cf. vol. IX Dietaris de la Generalitat de Catalunya, p. 269

4. El cognom Saumell (re)apareix al Camp de Tarragona (concretament a Vila-rodona, Alt Camp) vuitanta anys després de la guerra (1721). No tenim cap dada, segons aquesta hipòtesi, que permeti relacionar aquests Saumell ni amb els de Solivella, ni amb els de Capellades ni amb el notari de Guissona.

Castell de Vila-rodona (foto: Alt Camp Info)

Fins a aquestes dades que tot seguit direm* no hem trobat per ara informacions sobre els Saumell ni a l’Alt Camp ni al Penedès... des de les que teníem de la família noble del segle XIV, per mi evidentment extingida amb Guillem de Selmella.

El 1721, Pau Saumell, del Mas Sarrà de Vila-rodona,** es casa amb Magdalena Alarí. El 1725, Miquel Saumell, també de Vila-rodona, es casa amb Eulàlia Comes. El 1731, un altre Pau Saumell, del Mas de la Parrica de Vila-rodona, es casa amb Cecília Rovira. El 1734, Pere Saumell Sanpera, igualment de Vila-rodona, es casa amb Rosa Calaf Baixeras, i el Pau Saumell del Mas de la Parrica els fa de padrí. El 1736, Ramon Saumell, de Vila-rodona, es casa amb Magdalena Domingo, del Mas de l’Alzinella de Vila-rodona. Aquests Saumell podrien ser descendents d’un Pau Saumell (i un seu germà?) natural del Montmell*** (Baix Penedès), arribat a Vila-rodona a començament de segle amb la família i mort el 1747 a la mateixa vila. Tots els Saumell esmentats són pagesos, com els de Capellades del 1649.

* Informacions de Dolors Saumell, novembre 2011
** Vila-rodona és a uns 8 km a l’oest del Montmell i a uns 15 km al sud de Selmella
*** El Montmell és a uns 15 km al sud-est de Selmella i a uns 35 km al sud de Capellades

5. Per aquella mateixa època, a la mateixa comarca de l’Alt Camp, però enregistrat el cognom* amb la forma Salmell, el trobem p. ex. a Alió, l’any 1734, i a Figuerola, el 1737.** No sembla raonable, segons aquesta hipòtesi, que convisquin en una mateixa comarca uns Saumell amb uns Salmell.

Celler de la Cooperativa Agrícola d'Alió (foto: Alt Camp Info)

Tots dos municipis són de l’Alt Camp. Sembla clar, doncs, que o bé aquests Salmell vénen d’una família que no té res a veure amb l’altra, la de Vila-rodona (que no hi ha, doncs, avantpassats comuns), o bé tots, els Saumell i els Salmell, provenen dels de Solivella (1553), potser uns passant per l’Anoia i els altres venint directament de la Conca de Barberà. En aquest segon cas, ens traslladaríem a la hipòtesi 1 d’aquesta sèrie.

* Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona
** Alió és a 4 km a l’oest de Vila-rodona i a uns 12 km al sud de Selmella. Figuerola és a uns 10 km al nord-oest de Vila-rodona i a uns 8 km a l’oest de Selmella.

Conclusió d’aquesta hipòtesi. Al final del segle XVII i començament del XVIII el cognom està ja força estès per les comarques mare*: l’Alt Camp, l’Anoia, el Penedès i la Conca de Barberà,** fet que s’explicaria per l’origen divers de totes aquestes famílies que duien el mateix cognom.

Però és una hipòtesi, per mi, amb molt poc fonament: no sembla fàcil que tot d’un plegat ací i allà famílies diverses apareguin alhora i siguin portadores d’un mateix cognom, d’altra banda prou rebuscat. No estem parlant d’uns Font o uns Garriga, d’uns Reus o uns Tarragó. Torno a dir-ho, l’única explicació versemblant de l’origen del cognom és la de la procedència única.

* Vegeu l’apartat n. 1 d’aquest enllaç, que forma part d’un article escrit de manera festiva i indocumentada ara fa cinc anys. No us el prengueu, en conjunt, seriosament, però sí les dades inicials sobre el nombre de Saumells a cada comarca, que són certes i verificables als arxius d’Idescat.
** Certament, com ja s’ha dit, per la mateixa època també hi ha un Salmell a Guissona (la Segarra), però podria ser un funcionari passavolant procedent de la mateixa família. Ha transcorregut un segle i mig i no seria estrany que almenys un Salmell anés a Barcelona i algun dels seus néts hagués arribat a fer estudis. El fet cert és que encara avui no arriben ni a deu a tota la Segarra les famílies que es diuen Saumell de primer o de segon cognom, i això que és una comarca adjacent a la Conca de Barberà i a l’Anoia. Cosa que fa pensar, efectivament, que el Salmell del 1692 era un visitant temporal establert allà amb l’esperança de trobar com més aviat millor un destí més favorable.

Sigui com sigui, Solivella sembla que té un paper important en tot plegat, vull dir en totes les hipòtesis. I és que és allà on apareix el primer testimoni escrit sobre el cognom o antropònim Salmell/Saumell després dels gairebé dos segles transcorreguts des de l’extinció de la família noble «De Selmella». Alhora, però, tenim la certesa que la forma del cognom prové del topònim Selmella. El problema és que aquestes dues dades certes –Salmell + Solivella– no sabem amb seguretat com es combinen. Què va passar?

Torre del Castell de Solivella (foto: CCCB)