Roben davant meu

Versió curta:

L’altre dia vaig veure uns paios com buidaven un pis i se n’anaven amb una furgoneta. Vaig prendre nota de la matrícula, vaig trucar al 112 i em van dir que passaven nota als Mossos. Em truquen dels Mossos i em diuen que van cap allà.

Versió més aviat llargueta:

Divendres vaig veure un robatori. Al noranta per cent segur, potser no al cent per cent. Però gairebé.

M’esperava l’autobús per anar al despatx a primera hora de la tarda quan veig sortir de l’edifici que hi ha al darrere de la parada un parell d’homes joves i forts, suats, samarreta de tirants i calça curta, que carreguen, a pes, una rentadora que sembla bastant nova. Se l’enduen carrer amunt, fins a la cantonada. Penses: bé, s’emporten a arreglar una rentadora.

Però han deixat la porta oberta. I s’enduen la rentadora a no sé on en comptes de carregar-la aquí mateix, davant l’entrada de la finca, al camió o al que sigui que tinguin. Això comença a fer pudor, et dius no saps ben bé per què. Alhora penses que ets paranoic, o un desvagat aprenent de Poirot. A la parada ens esperem quatre o cinc persones de les quals tres ens mirem fent cara d’estranyesa o de res, però ens mirem.

Ve un autobús que no és el meu però sí el de tota l’altra gent que hi ha a la parada. M’hi quedo sol. Sol davant el perill. En anglès, High Noon.

Han arribat uns altres veïns que entren i tanquen la porta que han trobat oberta. Al cap de no res tornen els dos homes i truquen a un dels pisos. No els obren. Un s’espera a la porta, al costat del contestador automàtic, pitjant de tant en tant un botó del quadre –això em tranquiŀlitza, és símptoma de normalitat. El segon home, una mica apartat.

Arriben de seguida uns altres veïns. L’edifici és enorme, gran com una catedral, una d’aquestes baluernes amb sis o vuit escales i infinitat de plantes. (A la planta baixa, en un local força gran, hi ha una oficina d’una caixa d’estalvis i molta gent del barri coneix l’edifici, blanc, imponent, amb el nom d’aquella entitat.) S’entén que entri i surti tanta gent d’allà dins.

Els nouvinguts obren i els dos homes s’escolen darrere d’ells. Uf, quina ferum que fa això –que torna a fer.

Al cap de poca estona –jo encara espero l’autobús, tot plegat passa de pressa i els autobusos a l’estiu van com volen– surten de la casa amb una rentaplats també amb aparença de nova. A la cantonada per on giren m’ha semblat veure fugisserament, mentre els homes caminaven cap allà amb la màquina, una noia –samarreta negra de tirants, potser trena, faldilla llarga– que mirava i de seguida desapareixia. No sé què fer. Cridar la policia? Estic muntant-me una peŀlícula? Els dos homes no tornen. Arriba el meu autobús. Continuo sense saber què fer i hi pujo d’esma.

L’autobús gira per la mateixa cantonada per on se n’havien anat els dos homes les dues vegades i d’on havia sortit la noia un moment de no res. I quan gira, tot i que jo vaig despistat o capficat pensant en allò que he vist –ara m’ha vingut la idea al cap que la segona vegada que els dos homes han anat a l’edifici han fet veure que trucaven al porter automàtic però potser han trucat just al pis que estaben buidant, on lògicament no hi ha ningú, només per fer veure que trucaven–, quan gira l’autobús per aquella cantonada, dic, veig que una mica més avall hi ha els dos homes i la noia mirant d’encabir el rentaplats, de costat, amb dificultats, dins una furgoneta atapeïda, de l’edat de la picor, petita, mig arrodonida, un precedent dels compactes actuals però per a transport.

Un reflex ràpid em fa mirar la matrícula, encara la tinc apuntada.

Ara no en tinc cap dubte, ni un. Són lladres. Què faig? Penso: la furgoneta ja és plena, l’operació ha acabat. Em sembla evident que en un robatori d’aquests amb violació de domicili agafen primer el que hi pot haver de més valor –joies i peces de metalls bons–, omplen la bossa, baixen i després, si veuen que no hi ha perill a la vista –d’això se’n cuidava la noia, en aquest cas–, continuen arreplegant coses secundàries –ordinadors, màquines i companyia– fins que omplen el cotxe, furgoneta, camió o el que sigui i toquen el dos.

Arribo al despatx. Truco al 112. Dic: he vist això i allò en aquest lloc, la matrícula és tal. La noia o dona em fa preguntes precises, molt ben pensades. Demana, és lògic, nom i telèfon de contacte. La conversa, ràpida, acaba amb un: passem nota als Mossos. Una estona més tard, un quart, truquen (literal): «És vostè qui ha denunciat els romanesos?» Contesto, sorprès i emprenyat, que no he denunciat cap romanès, sinó un robatori en tal lloc comès per tres persones sobre les quals encara ningú no m’ha preguntat quin aspecte tenien –i si m’ho hagués preguntat algú mai no hauria contestat que tenien aspecte de romanesos perquè no sé quin és l’aspecte que tenen «els romanesos», el de Johnny Weissmuller?, el de Nadia Comaneci?–, i que els lladres ja han acabat la feina, han pirat. Diuen: «D’acord, anem cap allà.» I pengen.

Amb el telèfon encara a la mà em demano: van cap a on? Què faran, si no saben ni quina planta ni quin pis? Trucaran d’un en un? Però llavors, els que contestin vol dir que hi són i que no els han robat res, els que no contestin, segurament la majoria, vol dir que no hi són i vés a saber si els han robat o no. Penso per què m’han dit «anem cap allà» en comptes de dir-me, no ho sé, anirem rere la pista de la matrícula, o ja coneixem aquesta gent, o gràcies a vostè hem enxampat un grup molt perillós que seguíem de fa temps i que tenen un catau amb tot de coses robades que ara podrem retornar als propietaris, demà sortirà la notícia al diari, moltes gràcies.

Encara em demano cap a on van anar els mossos divendres i per fer què.

S’han acabat les amistats

«En lloc de fer-nos operacions d’estètica

ens hauríem de fer operacions de recuperació de la innocència»

(Àlex Rigola, director de teatre, Ara, 10 novembre 2012)

He tingut l’oportunitat de veure fa uns dies el documental Las sasons, de Pamela Varela i Monica Burg (2008), una pel·lícula deliciosa per a qui li agradin les històries calmades, de molta fotografia i poca acció, de seqüències que aguanten més d’un minut el paisatge brumós o net amb una figura isolada que s’apropa o s’allunya per un camí interminable o un camp d’espigues sense límits.

La protagonista és Monica Burg, que durant tot el film es dedica a fer visita i a xerrar una estona amb diverses dones de la ruralia de la Dordonya, al Perigord Verd. Set dones joves o grans que conserven l’occità après dels seus pares o avis –les més grans–, o que l’han recuperat després que a casa seva s’hagués perdut dues o tres generacions abans.

És lamentable el que ha passat en molt indrets d’Occitània, ja que hi som, on fa un segle gairebé tothom parlava la llengua del país, almenys als pobles. Actualment els que la parlen són una exígua minoria, i a més aïllada, tot i que els més optimistes asseguren que es comencen a notar els esforços que últimament s’hi estan esmerçant.

Bé, vaig allà on anava. Monica visita les dones i quan comença a tenir-hi una mica de confiança, especialment amb les més grans, de seguida s’estiren les dues al sofà, o al llit, o damunt el fenc del bestiar, i continuen fent petar la xerrada, sovint íntima, centrada en la història personal de cadascuna, en la llengua –tacada inevitablement de molts gal·licismes (francesismes)–, en els projectes, vivències, angoixes, mancances...

Dues dones estirades al llit, juntes. Si no fos aquesta pel·lícula, què pensaria la majoria o molta gent que les veiés, que tragués de sobte el cap per la finestra i observés l’escena?

Hem perdut, em sembla, molt de terreny en el món de la innocència, diguem-ne, infantil. Ja no hi ha amistats. Amistat i prou. Si dius que en tal és el teu amic, molta gent entén que aquell és la teva parella. Si dius que aquella és amiga teva, molta gent entén també que teniu una aventura.

No diguem res, ja, si un dia demanes a un amic amb bon gust que t’acompanyi a comprar roba, o si un altre dia que la teva parella és fora de la ciutat aprofites per fer una escapada que a ella saps que no li agrada fer i a tu sí i per això no ho feu mai si no és en ocasions com aquesta, i llavors trobes una amiga de tota la vida en una sala de festes o a la sortida del cine i xerreu una estona –hi ha sales de festes on diu que es pot enraonar– ni que sigui a peu dret. Si ets una mica famós o conegut –no és el meu cas, per sort– i per allà hi ha un fotògraf mal intencionat, ja has begut oli.

Sé que hi ha gent que fa aquests judicis sense cap malícia, sense donar-hi importància, com si fossin simples constatacions, que no els sembla malament que algú faci amb la seva vida el que vulgui, però a altres sí que ens molesten determinats veredictes sumaris sobre la vida privada, per ben intencionats que siguin.

Ara sembla que només hi hagi o gent coneguda o amants. La gent coneguda és la que trobes amb motiu de qualsevol convenció veïnal, social o laboral, us saludeu i poca cosa més. I l’amant és la resta amb qui tens una relació de tu a tu. Ni amics ni amigues, tret del cas que parlis en plural: aquests són amics meus, aquestes són amigues meves; si ho singularitzes, caus davant la resta del món que t’envolta en l’equívoc –com a mínim, equívoc. I espera’t, que si mai es legalitza la poliàndria i la poligàmia, no podrem parlar de les amistats ni en plural.

És horrorós que s’hagin perdut d’aquesta manera les amistats, que hagis d’anar amb tant de compte a l’hora de parlar de la gent que no sols coneixes, sinó que t’hi fas d’una manera especial, que te’ls estimes, sí, sense que això vulgui dir que hi hagi cap component sexual ni cap relació de parella, ni en present ni en projecte. Simplement som amics i prou.

Com si només es pogués parlar de projectes íntims, de neguits o de les perplexitats de la vida sota els llençols del llit. Per favor.

(Sigui com sigui, i deixant de banda les meves paranoies,* no us perdeu Las sasons si mai en teniu l’oportunitat i compliu els requisits que us deia al començament. Hi descobrireu a més una actriu molt poc convencional però extraordinària que es diu Monica Burg.)

*Afegitó 12 novembre. Paranoia o no, ahir mateix al diari Ara, que vaig llegir al vespre, vaig trobar dues proves del que dic: 1, Albert Om va anar a un míting amb Montserrat Nebreda i diu que la gent es preguntava si és que eren parella (i no ho són, esclar, senzillament allò formava part d’un reportatge que Om estava fent sobre Nebreda); 2, Justin Bieber ha anunciat que ha partit peres amb la seva parella i es veu que algunes revistes ja ho havien avançat simplement perquè havien vist dies abans que una noia nova s’havia incorporat al seu grup habitual d’amics o acompanyants. En aquest segon cas ho van encertar, però per pura xamba, és simplement que van treure conseqüències a partir d’un fet que s’hauria de considerar absolutament banal.

Els que s’esperen, els que fan esperar

Continuant la reflexió d’Eva Piquer de l’altre dia, afegeixo que també hi ha substancialment dues menes de persones: les que s’esperen i les que fan esperar. I és curiós el que m’ha semblat observar, que les segones solen tenir més èxit en les relacions socials –no sé si tant en les professionals–, perquè no els ve d’aquí arribar tard –ja ho tenen assumit– i llavors simplement demanen disculpes amb un somriure esclatant, si en demanen, o amb un riure per sota el nas –una actitud que de vegades et desarma però de vegades és la gota que et fa voler escanyar-les en aquell mateix moment–, de manera que per a elles comença la relació en positiu. Estan acostumats a fer esperar i no hi donen cap importància.

En canvi, les persones que esperen ja comencen sovint aquella trobada de mala jeia, l’enceten amb aquell punt negatiu inicial i almenys els primers minuts del tracte els han de dedicar a intentar oblidar que han estat vint minuts esperant aquell/a pocavergonya –aquell/a pocavergonya triomfant, per a més inri.

I ara em direu que això és enveja, i és clar que sí que ho és.

Paranoic (i 2)

No vaig poder acabar i per això vaig posar-hi un 1.

O sigui, el problema no és que et diguin paranoic, neuròtic, esquizofrènic, ciclotímic, dislèctic, epilèptic, sinó que et tractin com a tal habitualment quan potser el teu problema, com el de molta gent, hagi estat només una cosa puntual –si és que hi ha hagut problema. Això sí que m’hauria de preocupar: que et tractin com un discapacitat crònic si no ho ets. O potser no m’hauria de preocupar, però em preocupa.

Per tant, en principi no m’he d’emprenyar amb qui em digui paranoic, perquè ha tingut prou confiança amb mi per dir-m’ho. En canvi, hi ha gent que potser no em diu paranoic, però que en realitat ho creuen i actuen d’acord amb aquesta creença: es pensen que ho sóc i per això no m’ho diuen, perquè creuen que, com que sóc paranoic, no reaccionaria bé o m’ho prendria massa a la valenta. I això és realment molest, perquè te n’adones. Per una banda no et tenen prou confiança com per dir-te les coses, i per l’altra es pensen que en saben més que els que et coneixen i que els que t’estimen i que tu mateix, i que no podràs superar el fet de saber la veritat. Dic això perquè hi ha gent que no m’ha dit mai paranoic i a vegades em fa l’efecte que em tracten com si estiguessin convençuts que ho sóc. (I suposo que ja he demostrat prou clarament que sí que sóc paranoic, o que en tinc rampells de tant en tant, posant per cas avui.)

Anant per una altra banda. No em fa mal que em diguin o que em recordin aquestes coses perquè pensi que no tinc o que no hagi tingut, almenys parcialment, símptomes evidents de totes aquestes disfuncions (disfuncions, suposo), sinó que em fa mal quan aquesta mena de retrets es diuen amb especial mala idea: quan es diuen amb la voluntat de fer mal. O sigui, no com quan et diuen «fill de puuuutaaaa» després de fer una malifeta, sinó quan et diuen paranoic o neuròtic de veritat, havent-ho rumiat. En realitat, aquests retrets són insultants per a tot el col·lectiu de malalts mentals. És com allò de dir en to de reny «subnormal» a algú, «mongòlic» o «discapacitat» o «handicapat» (que totes són iguals: només que hi ha moments que són moda o que resulten més políticament correctes uns o altres apel·latius; tots, crec, s’haurien de poder fer servir, perquè tots han viscut la seva etapa gloriosa en què eren considerats eufemismes). Però quin mal gust tot plegat, dir aquestes coses com insults, i quina falta d’humanitat i d’imaginació, fer servir les mancances o les característiques físiques com retrets. És com un retorn de decennis enrere: com allò de dir «quatreülls» als que duem ulleres o «tarongera» a qui comença a tenir cel·lulitis.

Ramon Folch i Camarasa ha escrit a la seva darrera obra –que no us puc recomanar: és una mica plom, comparada amb Testa de vell en bronze i sobretot amb aquella delícia de Bon dia, pare– una frase que fa més o menys referència a l’assumpte: «És curiós el que passa amb certes malalties, que poden ser tan greus o més que d’altres i tanmateix sovint els que les pateixen són objecte de mofa o protagonitzen acudits o escenes còmiques en el teatre i el cinema» (Contra el silenci, 2006, p. 119).

Perquè, a veure, què té de dolent ser mongòlic, esquizofrènic o paranoic?

I amb tot això, que encara no sé si sóc paranoic a temps complet o parcial. Però deixem-ho aquí, almenys avui.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Paranoic (1)

Al llarg de la vida m’han dit de tot. A banda dels retrets normals, que a voltes no tenen més transcendència, els que m’han fet més mal han estat els relacionats directament amb malalties: neuròtic, esquizofrènic, ciclotímic, dislèxic, epilèptic... En tot hi ha un rastre de veritat, cal dir-ho. Pel que fa a l’epilèpsia, he tingut almenys un episodi –molt breu– d’out body experience. Va ser interessant. De fet, vaig descriure amb detall l’experiència i vaig publicar el relat en una web de contes curts.

També m’han dit psicòpata. Tot, per un gat que vaig matar fa un munt d’anys, més de trenta: un gat que tenia jo a casa meva i que me’l va atropellar un cotxe i el va deixar molt malferit. Vaig prendre el determini de matar-lo perquè no patís més... i no me’n sortia. No tenia eines prou contundents i no se m’acudia com fer-ho i vaig anar provant coses, cada cop més fortes. Total, que el vaig fer patir més del compte per la meva malaptesa. I la bèstia, pobreta, vinga a miolar de dolor. D’aquí ve allò de psicòpata que em va dir una veïna.

O que sóc un histèric, és clar, i un cínic, però això em penso que ja no són malalties. I he sigut cleptòman, perquè un cop en un magatzem d’aquells grans, quan tenia tretze anys, vaig robar no recordo què –una cosa que no necessitava, segur, perquè només recordo que ho vam fer uns quants per l’emoció que comportava–, i una altra vegada em vaig endur un parell de duros del moneder de ma mare.

M’haig d’enfadar, doncs, si algú un dia em diu que sóc paranoic? No, jo crec que no. Primer em va molestar molt que m’ho diguessin, és veritat, però després vaig veure que no, que el fet que m’ho hagués dit volia dir que d’alguna manera aquella persona em tenia prou confiança. No m’hi havia de capficar gaire. Tot i que també podria ser que aquell no em digués paranoic normalment però ho pensés de manera habitual, i que m’ho digués un dia justament perquè estava molt enfadat, que és quan es diuen les veritats, i se li va escapar...

Ja ho veieu que sí, que sóc una mica paranoic. Els lectors d’aquest bloc segur que no en tenen dubtes.

Continuarà.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El llibre d’Ishiguro

Podria ser que No em deixis mai, d’Ishiguro (Empúries 2005, traducció de Xavier Pàmies) sigui un conte i res més que un conte, sense cap pretensió de transcendència. Si teniu aquesta intuïcio –i no dic res si l’heu llegit i en teniu la convicció–, llavors ja podeu passar de llarg d’aquesta mena de ressenya i dedicar-vos a coses més profitoses.

Els protagonistes de No em deixis mai són nens i nenes –nois i noies, després– extremament sensibles, extraordinàriament susceptibles, fràgils, que dediquen la vida a anar a classe, a estudiar, a fer esport, a sentir música, a xerrar els uns amb els altres, a fer treballs manuals i de seguida a tenir relacions sexuals. El sexe és una activitat purament mecànica, feta gairebé sense prolegòmens, una manera d’obtenir plaer i prou, sense compromisos. Parlen de “tenir relacions sexuals” –l’autor s’hi refereix sempre així– com si parlessin d’intercanviar cromos. Ishiguro no s’entreté mai a descriure aquestes “relacions”, perquè ja es veu de lluny que no hi ha res de misteriós ni de màgic per revelar: pur ajuntament epidèrmic. És com si digués que dinen i sopen cada dia. Fan el sexe per parelles, i les parelles van canviant. Hi ha petits episodis de gelos que passen de seguida. I així va transcorrent la novel·la.

I llavors, quina és la gràcia? La “gràcia” –ben poca gràcia– és que hi ha un secret terrible que plana damunt les vides d’aquests nens, d’aquests joves, un secret que els condiciona de manera absoluta, un secret que aquí no revelaré, perquè si es coneix abans d’hora, l’obra pot perdre una part del seu atractiu i un bon tros del seu misteri. Hi ha pistes sobre el secret gairebé des de la primera pàgina, expressions que desconcerten, però si no saps de què va… No és fins gairebé la pàgina 100 que comença a haver-hi informació substanciosa sobre el secret, i després continua tot amb el mateix to. De tant en tant un petit trasbals, una nova dada, i som-hi que no ha estat res: xerrades, susceptibilitats, sensibleries, relacions sexuals, classes...

I bé, vaig dir en una nota anterior que podria ser que l’obra d’Ishiguro no fos ben bé de ficció. Perquè, si torneu a llegir el segon paràgraf d’aquesta nota meva d’avui, ja em direu si és gaire de ficció el capteniment dels protagonistes, si no està força instal·lada aquesta manera de ser i de fer en la mentalitat i el funcionament actuals de molts nens i nenes, de molts nois i noies i fins i tot de moltes parelles adultes. Llavors, Ishiguro només volia retratar la generació que puja ara, mostrar-nos com són els nois i nois d’ara, i ja està? No podria ser que Ishiguro ens estigués dient: “Mireu, no anem bé”? Perquè la nostra joventut, efectivament, i molts adults, ens comportem així, d’una manera purament sentimental i alhora mecànica. Però en el nostre cas no hi ha raó per a aquesta manera d’actuar, perquè no plana –o sí?– damunt les nostres vides un secret terrible, ni les nostres trajectòries vitals estan marcades –o sí?– per un destí que no podem controlar. Què n’hem fet, de la nostra llibertat, de la nostra espontaneïtat, del domini del nostre futur?, pot ser que ens demani Ishiguro. Fins a on podem arribar? No hi ha ningú que digui “prou”?

Podria ser, doncs, que el llibre d’Ishiguro sigui un assaig amb forma de conte, un assaig que provoca “la ressonància inquietant d’una al·legoria”, com ha dit una crítica que recull l’editor en la contraportada del llibre. Potser ho ha fet així perquè ens entrin més bé les idees que ens vol transmetre. I si fos així –jo penso seriosament que podria ser així– només cal llegir aquest llibre i anar atribuint els diversos elements que hi apareixen a persones, fenòmens i institucions del nostre món real.

Podem fer, doncs, el joc de demanar-nos quines realitats paral·leles hi pot haver en el nostre món que s’emmirallin en l’escola Hailsham –més enllà del significat de “hail” i “sham”–, qui representa la senyoreta Emily, qui és la Madame, i la Lucy Wainright –“wain” + “right”–, què vol dir l’afer Morningdale, qui són Kathy, Tommy i Ruth, què significa Norfolk. Jo ho he provat, però reconec que no em surt un puzzle perfecte.

El dubte que em queda, sobretot, és que no veus que realment hi hagi hagut “algú” concret al darrere de l’operació que hagi permès la situació de desencís actual –ara parlo de la del nostre món–, sinó que tot plegat sembla més aviat el resultat de la comoditat i l’anar fent de tothom, fins que ens hem trobat en un atzucac del qual no sabem de quina manera sortir-nos-en. Però, en qualsevol cas, els nostres joves poden dir que el que els ha passat “ens ha afectat la vida”, com diu Kathy H. (p. 294), narradora ingènua o fatalista de No em deixis mai.

I doncs, emmirallant-nos en la novel·la també podem fer-nos una pregunta: tenen futur els joves d’avui? La resposta d’Ishiguro no sé quina és, perquè ja he dit que potser ell només volia explicar-nos un conte. Potser sí. Però és un conte terrible. I en qualsevol cas, com gairebé tots els contes, duu implícita una moral ben clara. Em sembla un llibre molt convenient per a pares i educadors, i també per a adolescents –no nens– que han decidit fugir endavant –em sembla que són moltíssims– sense resoldre la crisi d’identitat que segur que en algun moment s’han plantejat, nois i noies d’aquells que han cregut que només hi ha una manera de fer les coses, que és la manera com ho fa tothom. I molts nois i noies que han arribat a adults sense deixar de ser adolescents. Aquest llibre potser els pot ajudar a donar un cop de puny damunt la taula i decidir-se a ser ells mateixos.

(Ja m’ha sortit una altra cosa mig paranoica. Segur que és un conte i prou. Sort que Ishiguro no llegirà això.)