Ve d'ací.
Van eixint les xifres comparatives, i els partits i els qui van iniciar la batalla comencen a callar com putes (o com prostituts).
Dades de fora de Catalunya
- Cotxes de la presidenta de les Corts Valencianes: dos Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxes del president de la Generalitat Valenciana: dos Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxe de la presidenta del Parlament andalús: un Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxe del president de les Corts d’Aragó: un Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxes del president de la Xunta de Galicia: tres Audi A8, un d’ells de 480.000 euros (6 vegades més que el d’Ernest Benach) i un quart cotxe per a ús personal.
- Cotxe de l’alcalde de Madrid: un Audi A8 blindat de 591.624 euros, set vegades i mitja més que el d’Ernest Benach.
- Cotxe del president del Govern espanyol: com a mínim un Audi A8 com el d’Ernest Benach, però blindat (el blindatge pel cap baix dobla el preu).
- Cotxe de la vicepresidenta del Govern espanyol: un BMW 750 (superior al d’Ernest Benach).
- Cotxe del vicepresident del Govern espanyol: un BMW 750 (superior al d’Ernest Benach).
- Cotxes dels ministres: Peugeot 607 (inferior al d’Ernest Benach).
- Cotxes de la família reial espanyola: diversos Rolls-Royce, Mercedes, Audi, BMW... (la majoria de gamma superior al d’Ernest Benach).
- Total de cotxes oficials a l’Estat espanyol: uns 30.000.
Dades de Catalunya
- Per als set membres de la Mesa del Parlament (president, dos vicepresidents, una secretària i tres secretaris), s’alternen els 16 xòfers que el Parlament té en plantilla per a 17 cotxes.
- La Diputació de Barcelona té 26 cotxes oficials.
- L’Ajuntament de Barcelona té 43 cotxes oficials.
- El Govern de la Generalitat té 83 cotxes oficials (algunes fonts diuen que hi ha 202 alts càrrecs del Govern amb dret a cotxe oficial).
- Els grups parlamentaris tenen subvencions anuals, per gastar-les com vulguin (per exemple, en reposapeus o en blutuz per al cotxe), segons els seus resultats electorals: CiU rep 5,89 milions d’euros; el PSC, 4,63; Esquerra, 2,81; el PP, 2; ICV-EUiA, 1,77, i Ciutadans, 0,7.
- Els partits (tots) han retirat les demandes d’«aclariments» presentades sobre el cotxe del president del Parlament de Catalunya.
Ara, doncs, amb les xifres a la mà, exclamem-nos tots plegats i jo el primer i protestem contra la multiplicació d’alts càrrecs i la proliferació de cotxes oficials (i de despatxos oficials i de secretàries oficials, ja que hi som). Però amb la llista completa a la mà.
Perquè suposo que és ben clar: hi ha hagut una maniobra anticatalana dirigida des de Madrid a la qual no s’ha respost amb prou contundència ni dignitat des de Catalunya. Per a molts espanyols i també catalans, els aclariments posteriors i les comparatives no compten. Només els ha quedat la primera dada, difosa per un mitjà de Madrid i esbombada per la resta, amb la complicitat de molta gent, mitjans i institucions d’aquí. El missatge transmès és: «El president del Parlament català es gasta els diners públics en luxes i en foteses. Per tant, cada cop que els catalans reclamin un millor tractament econòmic, finançament, etc., haurem de recordar allò del cotxe del Sr. Benach.»
O sigui, el que podia haver estat «el cas dels cotxes oficials», un bon tema per a un reportatge periodístic, ha esdevingut, també per a la premsa d’aquí, «el cas Ernest Benach». Ens hem deixat arrabassar la dignitat que ens quedava, la poca que encara no ens havien pres.
Goebbels triomfa un cop més.
(Afegitó del dia 30. Hi ha gent que em demana com és que, si estic decebut del senyor Benach, sóc capaç de defendre’l. La resposta és ben senzilla: critique les coses que em pareix que fa malament el president del Parlament català, i el defenc quan amb l’excusa de criticar-lo a ell, en realitat critiquen Catalunya i els catalans. O siga, ens claven a tots una puntada al seus darreres. Supose que esta manera d’actuar és l’avantatge que dóna el fet de no ser membre de cap partit, de no estar condicionat en les meues opinions polítiques per dependències ni disciplines col·lectives. Quin mal que fa a la democràcia l’actual sistema de partits, tal com estan muntats!)
Afegitó del 10 març 2009: «El Parc Mòbil de l’Estat (PME), que dóna servici al Govern espanyol i a altes personalitats en Madrid, el componen 1.098 vehicles (no compten els de les forces i cossos de seguretat). Tota la flota ha costat 36.655.619,64 euros, segons les dades oficials. L’any 2008 el PME es gastà 1.973.096,56 euros en reparacions, que deunidó com a factura del taller, i 1.195.177 euros en benzina per a estos vehicles. I cal sumar-hi 509 cotxes més de les delegacions i subdelegacions del Govern espanyol.» (cf. El País, 10 març 2009)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ernest Benach. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ernest Benach. Mostrar tots els missatges
dimecres, 29 d’octubre del 2008
dimarts, 28 d’octubre del 2008
Sobre cotxes de luxe
Tots aquests que s’han escandalitzat pel cotxarro del president del Parlament de Catalunya, m’agradaria que reflexionessin sobre els punts següents:
1) Quin cotxe creieu que ha de fer servir la segona autoritat de Catalunya? No s’hi valen les demagògies: cal respondre aquesta pregunta. Ha d’anar amb un Seat Ibiza? Amb un Mercedes CL65 AMG? Més? Menys? De quin preu ha de ser com a màxim? Crec que les crítiques d’aquest tipus han d’anar acompanyades de propostes. Criticar el cotxe perquè «és molt car» em sembla demagògia. Qualsevol cotxe que usi una autoritat serà de luxe per a la gent normal i corrent. O sigui, cal mullar-se. Per exemple: crec que el president del Parlament en tindria prou amb un cotxe de 40.000 a 50.000 euros. Menys no, perquè a mi em sembla raonable que el president del Parlament viatgi amb un bon cotxe.
2) Una altra cosa interessant de demanar és amb quin vehicle es desplaça habitualment el qui critica. Perquè s’han sentit veus de gent que gasta uns carros que deixa’ls córrer. (En el meu cas, vaig amb autobús i amb metro. Si algun dia necessito un cotxe, el demano o el llogo. Enguany ho he fet quatre o cinc vegades.)
3) I una tercera dada que he trobat a faltar en les crítiques desfermades és una taula comparativa: quins cotxes utilitzen els presidents dels governs i dels parlaments de dins l’Estat espanyol i quins cotxes gasten els presidents de govern i de parlament dels estats veïns. Podríem tenir més d’una sorpresa.
4) Tothom ha repetit com lloros que a més de les comoditats que ja té el cotxe, el president del Parlament s’hi ha fet instal·lar un bluetooth i un mp3, entre altres coses. Un amic meu va comprar fa unes setmanes un cotxe de gamma més aviat mitjana, d’aquells que se’n venen milers cada mes, i duia de sèrie aquests dos gadgets (fòtils, en podríem dir en català, no?). Respecte a la taula de treball, el televisor i el reposapeus, francament, no m’esvera que una autoritat que cada dia ha de fer més de dues hores de cotxe per anar i venir de casa seva vulgui aprofitar aquest temps per informar-se, llegir i feinejar una estona amb comoditat. No crec que tingui la tele per mirar Ventdelplà, francament. Em sembla que és ben clar que si visqués a Barcelona en una residència oficial les despeses es dispararien molt més enllà de les xifres que han corregut aquests dies.
5) No caldria sospitar d’una informació que dóna el diari ABC, de les dades i de les xifres que ofereix, si és sobre un afer català? No caldria anar amb una mica més de cura amb el que diu un diari que està sistemàticament en campanya contra Catalunya? Els catalans no hauríem de tenir una mica més de dignitat i no utilitzar mai dels mais arguments dels enemics comuns, encara que siguin raonables? No hi ha mitjans prou independents a Catalunya per pescar informacions que realment interessen, com aquesta dels cotxes oficials –i espero amb candeletes el quadre comparatiu que deia, ja que hi som–, abans que ho facin a Madrid? Ja sé que a partir del que deia l’ABC, molts diaris d’aquí –sobretot els que aprofiten qualsevol oportunitat per cascar les baules febles del govern– s’hi han llançat en planxa. Però jo amb aquestes coses, quan vénen de fora, em sento incòmode, què voleu que us digui. Tinguin raó o no les denúncies, em sembla clar que fer-ne un seguiment acrític és compartir estratègies de desgast pensades en clau anticatalana. Cal no ser ingenus. (Suposo que en aquest punt hi estaran d’acord almenys els de CiU, ja que sempre deien que els atacs espanyols contra Pujol eren atacs contra Catalunya.)
6) Algú s’ha aturat un moment a pensar que les despeses corresponents a la Presidència del Parlament no depenen exclusivament de la persona del president del Parlament, sinó que les han d’aprovar altres persones de diferents partits? Té sentit que les mateixes persones, o coreligionaris seus, que han donat el vistiplau a una despesa institucional després se’n desmarquin perquè un diari de Madrid està en campanya permanent contra qualsevol cosa que es bellugui a Catalunya i ha decidit que aquesta era una bona peça per caçar?
I ho deixo ací, que encara m’acusaran d’agent a sou.
Un cop fetes aquestes reflexions, que no he vist en els mitjans de comunicació que miro de manera habitual i per això les escric aquí, ja podeu continuar criticant. No seré jo qui us en faci estar. De fet, sobre la resposta del president del Parlament a les crítiques –una resposta que jo he llegit avui, després d’haver enllestit aquest article– es poden fer unes quantes observacions punyents. Però segur que ja les faran altres.
1) Quin cotxe creieu que ha de fer servir la segona autoritat de Catalunya? No s’hi valen les demagògies: cal respondre aquesta pregunta. Ha d’anar amb un Seat Ibiza? Amb un Mercedes CL65 AMG? Més? Menys? De quin preu ha de ser com a màxim? Crec que les crítiques d’aquest tipus han d’anar acompanyades de propostes. Criticar el cotxe perquè «és molt car» em sembla demagògia. Qualsevol cotxe que usi una autoritat serà de luxe per a la gent normal i corrent. O sigui, cal mullar-se. Per exemple: crec que el president del Parlament en tindria prou amb un cotxe de 40.000 a 50.000 euros. Menys no, perquè a mi em sembla raonable que el president del Parlament viatgi amb un bon cotxe.
2) Una altra cosa interessant de demanar és amb quin vehicle es desplaça habitualment el qui critica. Perquè s’han sentit veus de gent que gasta uns carros que deixa’ls córrer. (En el meu cas, vaig amb autobús i amb metro. Si algun dia necessito un cotxe, el demano o el llogo. Enguany ho he fet quatre o cinc vegades.)
3) I una tercera dada que he trobat a faltar en les crítiques desfermades és una taula comparativa: quins cotxes utilitzen els presidents dels governs i dels parlaments de dins l’Estat espanyol i quins cotxes gasten els presidents de govern i de parlament dels estats veïns. Podríem tenir més d’una sorpresa.
4) Tothom ha repetit com lloros que a més de les comoditats que ja té el cotxe, el president del Parlament s’hi ha fet instal·lar un bluetooth i un mp3, entre altres coses. Un amic meu va comprar fa unes setmanes un cotxe de gamma més aviat mitjana, d’aquells que se’n venen milers cada mes, i duia de sèrie aquests dos gadgets (fòtils, en podríem dir en català, no?). Respecte a la taula de treball, el televisor i el reposapeus, francament, no m’esvera que una autoritat que cada dia ha de fer més de dues hores de cotxe per anar i venir de casa seva vulgui aprofitar aquest temps per informar-se, llegir i feinejar una estona amb comoditat. No crec que tingui la tele per mirar Ventdelplà, francament. Em sembla que és ben clar que si visqués a Barcelona en una residència oficial les despeses es dispararien molt més enllà de les xifres que han corregut aquests dies.
5) No caldria sospitar d’una informació que dóna el diari ABC, de les dades i de les xifres que ofereix, si és sobre un afer català? No caldria anar amb una mica més de cura amb el que diu un diari que està sistemàticament en campanya contra Catalunya? Els catalans no hauríem de tenir una mica més de dignitat i no utilitzar mai dels mais arguments dels enemics comuns, encara que siguin raonables? No hi ha mitjans prou independents a Catalunya per pescar informacions que realment interessen, com aquesta dels cotxes oficials –i espero amb candeletes el quadre comparatiu que deia, ja que hi som–, abans que ho facin a Madrid? Ja sé que a partir del que deia l’ABC, molts diaris d’aquí –sobretot els que aprofiten qualsevol oportunitat per cascar les baules febles del govern– s’hi han llançat en planxa. Però jo amb aquestes coses, quan vénen de fora, em sento incòmode, què voleu que us digui. Tinguin raó o no les denúncies, em sembla clar que fer-ne un seguiment acrític és compartir estratègies de desgast pensades en clau anticatalana. Cal no ser ingenus. (Suposo que en aquest punt hi estaran d’acord almenys els de CiU, ja que sempre deien que els atacs espanyols contra Pujol eren atacs contra Catalunya.)
6) Algú s’ha aturat un moment a pensar que les despeses corresponents a la Presidència del Parlament no depenen exclusivament de la persona del president del Parlament, sinó que les han d’aprovar altres persones de diferents partits? Té sentit que les mateixes persones, o coreligionaris seus, que han donat el vistiplau a una despesa institucional després se’n desmarquin perquè un diari de Madrid està en campanya permanent contra qualsevol cosa que es bellugui a Catalunya i ha decidit que aquesta era una bona peça per caçar?
I ho deixo ací, que encara m’acusaran d’agent a sou.
Un cop fetes aquestes reflexions, que no he vist en els mitjans de comunicació que miro de manera habitual i per això les escric aquí, ja podeu continuar criticant. No seré jo qui us en faci estar. De fet, sobre la resposta del president del Parlament a les crítiques –una resposta que jo he llegit avui, després d’haver enllestit aquest article– es poden fer unes quantes observacions punyents. Però segur que ja les faran altres.
dimecres, 16 d’abril del 2008
Balances fiscals
De vegades no saps explicar prou bé per què les balances fiscals que s’han publicat fins ara –les del BBVA, per exemple, una de les moltes empreses plantades a Madrid que no mossegaran mai la mà de l’amo– asseguren que qui fa més esforços fiscals és Madrid, i sols després, en efecte, Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià. Bé, com que de vegades m’he entrebancat a l’hora d’explicar que això és mentida, ho copio de qui s’explica més bé que jo i així ho podré fer llegir a qui me’n demani raons: «És de preveure que a les balances aparegui Madrid com la comunitat més solidària, però això és degut a una metodologia que en sobreestima molt l’esforç fiscal, degut a l’efecte seu. Per entendre’ns, malgrat que Endesa no té cap client a Madrid, l’impost de societats que paga aquesta empresa computa com a esforç fiscal de la comunitat de Madrid. La metodologia també subestima molt la despesa que s’hi realitza. Per exemple, els sous dels funcionaris localitzats a Madrid, on gasten aquests sous i generen riquesa, es reparteixen com a despesa a tot el territori estatal. I té la seva lògica. Tothom sap que, per exemple, els funcionaris del ministeri de Foment porten un segle desvivint-se per mantenir les catenàries dels nostres trens.» (Josep M. Comajuncosa, professor d’Esade, Avui 11 abril 2008). Aquests dos exemples, amb ironia inclosa, són suficients per entendre el que passa, qui ho vulgui entendre.
Jo no em puc creure que el Govern de Madrid publiqui un dia les balances fiscals de debò: segur que continuarà comptant sempre com a «bienes nacionales», i per tant, no imputables a Madrid, la majoria dels «bienes» que sí que són a Madrid i que només disfruten els madrilenys o principalment els madrilenys. O sigui, per entendre’ns, que en les balances fiscals que elabori Madrid el Museo del Prado continuarà comptant sempre com a inversió no imputable a Madrid, sinó feta per al gaudi de tot l’Estat. I encara que no fos així, encara que les balances es fessin ben fetes i es posés de manifest el tracte anticatalà, antivalencià i antibalear que sempre ens ha dispensat Madrid, hi haurà els de sempre que diran que no, que no i que no, que «los catalanes se lo llevan todo y encima se quejan». Espanya ha sigut sempre així i serà sempre així.
(Una altra frustració. L’última esperança que em quedava, com una llumeta, situada dins d’ERC. Haig de rectificar, amb mal al cor, el que vaig dir d’Ernest Benach i el seu fins ara immaculat paper institucional. Aquests dies ha decidit llençar a l’aigüera tot aquell prestigi. El president del Parlament hauria de saber, i de creure-s’ho, que no tenia el dret de fer bullir l’olla del seu partit mentre fos el representant màxim del poder (poder, haha) legislatiu del país. Si vol ficar cullerada en afers partidistes, primer ha de dimitir del càrrec. Ara ja no hi ha remei. Adéu, Benach. D’ERC ja no queda res que valgui la pena.)
Jo no em puc creure que el Govern de Madrid publiqui un dia les balances fiscals de debò: segur que continuarà comptant sempre com a «bienes nacionales», i per tant, no imputables a Madrid, la majoria dels «bienes» que sí que són a Madrid i que només disfruten els madrilenys o principalment els madrilenys. O sigui, per entendre’ns, que en les balances fiscals que elabori Madrid el Museo del Prado continuarà comptant sempre com a inversió no imputable a Madrid, sinó feta per al gaudi de tot l’Estat. I encara que no fos així, encara que les balances es fessin ben fetes i es posés de manifest el tracte anticatalà, antivalencià i antibalear que sempre ens ha dispensat Madrid, hi haurà els de sempre que diran que no, que no i que no, que «los catalanes se lo llevan todo y encima se quejan». Espanya ha sigut sempre així i serà sempre així.
(Una altra frustració. L’última esperança que em quedava, com una llumeta, situada dins d’ERC. Haig de rectificar, amb mal al cor, el que vaig dir d’Ernest Benach i el seu fins ara immaculat paper institucional. Aquests dies ha decidit llençar a l’aigüera tot aquell prestigi. El president del Parlament hauria de saber, i de creure-s’ho, que no tenia el dret de fer bullir l’olla del seu partit mentre fos el representant màxim del poder (poder, haha) legislatiu del país. Si vol ficar cullerada en afers partidistes, primer ha de dimitir del càrrec. Ara ja no hi ha remei. Adéu, Benach. D’ERC ja no queda res que valgui la pena.)
divendres, 28 de setembre del 2007
Gol castellà al Parlament de Catalunya
Els espanyols han aconseguit una victòria parcial però significativa al final del debat que s’ha fet aquests dies en el Parlament de Catalunya. Han fet que la Mesa del Parlament parlés en castellà. El botxí i alhora la víctima ha estat precisament Antoni Castellà, secretari de la Mesa a proposta de CiU. El president Benach, d’Esquerra Republicana de Catalunya, en comptes de manar que es traduís un tràmit documental, fet per un grup nacionalespanyolista, a la llengua corporativa pròpia, oficial i fins ara única del Parlament –tret de les intervencions dels oradors, que es poden fer en altres llengües, però que no comprometen el Parlament com a institució–, ha manat al secretari Castellà que la llegís en la llengua en què estava escrita, que era el castellà. I el senyor Castellà ha acotat el cap i en comptes de negar-s’hi si no es traduïa prèviament, l’ha llegida. Això ha passat a quarts de dues d’aquest migdia i ho ha pogut veure tot el país –i tot el món– a través de la web del Parlament, que ha transmès la sessió en directe. No sé si hi ha precedents d’aquest fet. Potser sí. Potser és una cosa que passa cada dia. Encara més a favor meu.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 24 de març del 2007
Un punt d’inflexió?
Abans-d’ahir potser hi va haver un punt d’inflexió en l’elit de la societat catalana, amb la reunió absolutament unànime que hi va haver al IESE –al IESE!–, per reclamar dignitat i plantar-se davant de Madrid –amb tots els matisos que vulgueu, però el pinyol és aquest–, amb ideòlegs polítics i econòmics de tots els colors, amb empresaris de totes les àrees, amb representants de tots els col·lectius socials, culturals, ciutadans... Hi era tothom –dels que manen, ja s’entén–, i qui no hi era va ser perquè no hi cabia, no pas perquè no hi hagués volgut estar. No es va convidar els representants dels partits polítics, justament, per assegurar que de l’acte no s’escaparien galls. Com ha dit Benach, el fet que no se’ls convidés comporta «una crítica explícita als partits per la seva falta d’unitat», i tal com ho ha dit el president del Parlament ha quedat clar que assumia la crítica. El motiu de la reunió, com se sap, era demanar que a l’Aeroport de Barcelona no li escapcin més les ales els governs de Madrid. Que no l’ajudin, si no volen, però que tampoc no posin pals a les rodes dels trens d’aterratge dels avions que pretenen envolar-se o arribar a la terminal del Prat.
Jo no recordo res de similar en tota la història recent de Catalunya, amb tanta unanimitat física i gràfica dels poders fàctics catalans –catalans que se senten espanyols, la majoria, i potser també la majoria amb interessos només econòmics, però que despús-ahir van exercir de catalans. Una cosa semblant en l’àmbit politicopartidista va ser tal volta la foto del Parlament del 30 de setembre del 2005, però allà només hi havia polítics i a més hi faltava el PP –aquella foto representava «només» un 90% de la societat. Abans-d’ahir la «sensibilitat PP» hi era molt clarament representada –si a La Moncloa hi hagués ara el senyor Aznar I, o el II, potser alguns que eren despús-ahir al IESE tampoc no haurien volgut fer-se la foto, però com que a La Moncloa hi ha ara els socialistes, benvingudes les fotos a la contra, ni que sigui amb els perversos nacionalistes. O sigui, despús-ahir hi havia tothom, i tothom vol dir tothom.
Ahir vaig mirar la premsa de Madrid, la premsa que diu que és «nacional». L’acte del IESE no apareixia a les pàgines «nacionals» dels diaris que vaig mirar-me. Només, com a màxim, a les pàgines «de desconnexió» –i en alguns diaris no vaig saber trobar-ne ni un breu. No vaig mirar els telenotícies espanyols d’abans-d’ahir, però m’imagino que si la cosa va sortir devia ser igual com en aquests diaris, potser arraconada com una nosa molestosa de províncies –a les webs d’Antena 3 i Tele 5 ahir tampoc no hi vaig saber trobar la informació. No fos cas que als habitants de la «nació única» els arribés una notícia que posa en qüestió, si més no una mica, que els catalans siguem sempre i en tot lloc un poble mesell.
Despús-ahir va passar un fet important a Barcelona, la capital de Catalunya, i em penso que pot ser un punt d’inflexió. Si d’això en surt alguna cosa i tota aquesta gent «catalana» que mana tant ací s’adona que units podem avançar en una línia diferent de la que ens marca Madrid des de fa segles, potser pot canviar alguna cosa. És clar que el més important és que algú de Madrid hagi pres nota de la bellugadissa i hi faci alguna cosa. Perquè si no, els nostres cappares tornaran al «anar fent», i al «aquí caic i allà m’aixeco» de tota la vida durant un parell de generacions més.
Jo no recordo res de similar en tota la història recent de Catalunya, amb tanta unanimitat física i gràfica dels poders fàctics catalans –catalans que se senten espanyols, la majoria, i potser també la majoria amb interessos només econòmics, però que despús-ahir van exercir de catalans. Una cosa semblant en l’àmbit politicopartidista va ser tal volta la foto del Parlament del 30 de setembre del 2005, però allà només hi havia polítics i a més hi faltava el PP –aquella foto representava «només» un 90% de la societat. Abans-d’ahir la «sensibilitat PP» hi era molt clarament representada –si a La Moncloa hi hagués ara el senyor Aznar I, o el II, potser alguns que eren despús-ahir al IESE tampoc no haurien volgut fer-se la foto, però com que a La Moncloa hi ha ara els socialistes, benvingudes les fotos a la contra, ni que sigui amb els perversos nacionalistes. O sigui, despús-ahir hi havia tothom, i tothom vol dir tothom.
Ahir vaig mirar la premsa de Madrid, la premsa que diu que és «nacional». L’acte del IESE no apareixia a les pàgines «nacionals» dels diaris que vaig mirar-me. Només, com a màxim, a les pàgines «de desconnexió» –i en alguns diaris no vaig saber trobar-ne ni un breu. No vaig mirar els telenotícies espanyols d’abans-d’ahir, però m’imagino que si la cosa va sortir devia ser igual com en aquests diaris, potser arraconada com una nosa molestosa de províncies –a les webs d’Antena 3 i Tele 5 ahir tampoc no hi vaig saber trobar la informació. No fos cas que als habitants de la «nació única» els arribés una notícia que posa en qüestió, si més no una mica, que els catalans siguem sempre i en tot lloc un poble mesell.
Despús-ahir va passar un fet important a Barcelona, la capital de Catalunya, i em penso que pot ser un punt d’inflexió. Si d’això en surt alguna cosa i tota aquesta gent «catalana» que mana tant ací s’adona que units podem avançar en una línia diferent de la que ens marca Madrid des de fa segles, potser pot canviar alguna cosa. És clar que el més important és que algú de Madrid hagi pres nota de la bellugadissa i hi faci alguna cosa. Perquè si no, els nostres cappares tornaran al «anar fent», i al «aquí caic i allà m’aixeco» de tota la vida durant un parell de generacions més.
dilluns, 6 de novembre del 2006
Ernest Benach, el millor president del Parlament
Sé de què parlo. Ara que ja s’ha decidit el pròxim Govern, volia dir que el molt honorable Ernest Benach ha estat, per mi, el millor president del Parlament de Catalunya. No volia dir-ho abans perquè ningú no pensés que jo trairia els meus i votaria, malgrat tot, ERC. De fet, Benach és per mi l’única cosa institucionalment sòlida que ha deixat ERC a Catalunya durant el primer Tritànic. I ell sol no justifica que es voti aquest desastre de partit (del qual m'espanta ara sobretot la possibilitat que tornin a imposar com a conseller el senyor Vendrell..., toquem ferro! I ja que hi som: malgrat el maquillatge proporcionat per l'actual llei electoral, que en aquest cas els ha afavorit moltíssim –només dos escons menys–, ERC ha perdut un 25% de l'electorat en aquestes eleccions).
Ara tampoc no vull fer comparacions de la manera de treballar, de prendre’s el càrrec, de creure’s la funció que se li ha encomanat, amb els anteriors presidents. Només vull dir que en Benach, per mi, ha estat el més bo amb diferència. Perquè alhora que s’ho ha cregut i ha estat el president de tots –cosa que no es pot dir de cap president de la Generalitat fins ara, si descomptem, pel que expliquen, l’avi Macià–, ha actuat amb humilitat, amb contenció, sense “creure-s’ho”. Per això penso que siguin els qui siguin els qui formin govern, tots haurien de donar suport a Ernest Benach per continuar sent el president del Parlament de Catalunya.
(M’admira la capacitat d’indignació d’uns quants votants d’ERC que ara se senten traïts perquè els suposats republicans catalans faran president José Montilla. Baixeu de l’hort d’una vegada, no? Què us pensàveu?)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ara tampoc no vull fer comparacions de la manera de treballar, de prendre’s el càrrec, de creure’s la funció que se li ha encomanat, amb els anteriors presidents. Només vull dir que en Benach, per mi, ha estat el més bo amb diferència. Perquè alhora que s’ho ha cregut i ha estat el president de tots –cosa que no es pot dir de cap president de la Generalitat fins ara, si descomptem, pel que expliquen, l’avi Macià–, ha actuat amb humilitat, amb contenció, sense “creure-s’ho”. Per això penso que siguin els qui siguin els qui formin govern, tots haurien de donar suport a Ernest Benach per continuar sent el president del Parlament de Catalunya.
(M’admira la capacitat d’indignació d’uns quants votants d’ERC que ara se senten traïts perquè els suposats republicans catalans faran president José Montilla. Baixeu de l’hort d’una vegada, no? Què us pensàveu?)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
diumenge, 18 de juny del 2006
Ja he votat
Hi ha uns senyors que ens deuen vint sous. Ens reunim la família, molt extensa i amb moltes vinculacions, de manera que hi ha gent emparentada amb els deutors i tot, i constatem que inicialment no estem d'acord en el nombre de sous que ens deuen aquells senyors. Al final, però, tret d'un membre de la família, arribem a l'acord conjunt que aquells senyors ens deuen dotze sous. Fem l'escrit corresponent reclamant-los, i aquells senyors ens contesten amb un altre paper que diu que ens donaran un sou i mig i potser més endavant un altre, i que signem el paper i aquell sou i mig és nostre, i no se'n parli més fins d'aquí a vint-i-cinc anys.
1) N'hi ha que diuen: "Acceptem-ho!, més val això que res, peix al cove!" 2) Uns altres diuen: "Això és una presa de pèl, si en volem dotze, hem de tornar a començar i demanar-ne vint-i-cinc, pel cap baix." 3) Els de la minoria que no volien ni els dotze, perquè els semblava que aquells senyors no ens devien res, diuen: "Ni parlar-ne d'un sou i mig, estem en paus." 4) Uns altres diuen: "Qui són aquests senyors deutors per canviar una altra vegada el deute? Ens en devien vint i estàvem disposats a acceptar-ne dotze, però aquests dotze ja van ser el resultat d'una negociació prèvia amb gent que representava els deutors, de manera que els pactes i les rebaixes ja estaven fets i tancats. Res d'esperar vint-i-cinc anys: hem de demostrar dignitat, hem de ser lleials amb els nostres propis pactes, hem de tornar a agafar el paper que havíem acordat gairebé tota la família i discutir una altra vegada nosaltres sols el que n'hem de fer, o bé enviar-lo al Tribunal Europeu de Drets Humans o a l'ONU o allà on pertoqui perquè resolguin l'assumpte i donin la raó a qui la tingui."
He votat 4, es nota?
(Afegitó de la matinada del 19 de juny) Apunts sobre la nit electoral o 'referendal': el president Maragall va fer de president de tots, fins i tot meu, en el seu discurs, ja era hora... i ara se'n va, potser és per això; el president del Parlament, Ernest Benach, va estar molt i molt bé en les seves declaracions dient que calia mirar endavant i sobretot esmenar errors per part de tothom; la resta de polítics, PPP, penosos, partidistes i patètics: tots havien guanyat com sempre i els exàmens de consciència només els havien de fer els altres; de les opcions que jo deia, va guanyar l'1 per pallissa (i no em consola l'abstenció, perquè als llocs on ha votat més gent la pallissa era superior) i, entre els del "no", em penso que malauradament va guanyar 3, si es mira la distribució del vot per barris o per poblacions (suposo que en Carles Castro ens en farà una anàlisi detallada). En resum, torno a la meva promesa de silenci sobre aquests assumptes tan galdosos, que és el millor que es pot fer en casos com aquest.
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
1) N'hi ha que diuen: "Acceptem-ho!, més val això que res, peix al cove!" 2) Uns altres diuen: "Això és una presa de pèl, si en volem dotze, hem de tornar a començar i demanar-ne vint-i-cinc, pel cap baix." 3) Els de la minoria que no volien ni els dotze, perquè els semblava que aquells senyors no ens devien res, diuen: "Ni parlar-ne d'un sou i mig, estem en paus." 4) Uns altres diuen: "Qui són aquests senyors deutors per canviar una altra vegada el deute? Ens en devien vint i estàvem disposats a acceptar-ne dotze, però aquests dotze ja van ser el resultat d'una negociació prèvia amb gent que representava els deutors, de manera que els pactes i les rebaixes ja estaven fets i tancats. Res d'esperar vint-i-cinc anys: hem de demostrar dignitat, hem de ser lleials amb els nostres propis pactes, hem de tornar a agafar el paper que havíem acordat gairebé tota la família i discutir una altra vegada nosaltres sols el que n'hem de fer, o bé enviar-lo al Tribunal Europeu de Drets Humans o a l'ONU o allà on pertoqui perquè resolguin l'assumpte i donin la raó a qui la tingui."
He votat 4, es nota?
(Afegitó de la matinada del 19 de juny) Apunts sobre la nit electoral o 'referendal': el president Maragall va fer de president de tots, fins i tot meu, en el seu discurs, ja era hora... i ara se'n va, potser és per això; el president del Parlament, Ernest Benach, va estar molt i molt bé en les seves declaracions dient que calia mirar endavant i sobretot esmenar errors per part de tothom; la resta de polítics, PPP, penosos, partidistes i patètics: tots havien guanyat com sempre i els exàmens de consciència només els havien de fer els altres; de les opcions que jo deia, va guanyar l'1 per pallissa (i no em consola l'abstenció, perquè als llocs on ha votat més gent la pallissa era superior) i, entre els del "no", em penso que malauradament va guanyar 3, si es mira la distribució del vot per barris o per poblacions (suposo que en Carles Castro ens en farà una anàlisi detallada). En resum, torno a la meva promesa de silenci sobre aquests assumptes tan galdosos, que és el millor que es pot fer en casos com aquest.
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
