Perles (65): Notícies de rècord

«No hi ha setmana en què no s’hagi produït en alguna part del món un terratrèmol, un tsunami, unes inundacions, un incendi, l’enfonsament d’una mina, el trencament d’una presa, una revolta, una guerra civil o moltíssimes altres desgràcies, naturals o no, que no siguin presentades com “la més gran de la història”, “la més forta dels darrers cinquanta anys”, “la més greu de les que hi ha hagut en aquest país”, “la que ha fet més víctimes”, com si la notícia no fos prou important si no comportés implícitament una marca màxima, computable en morts, llars destruïdes, hectàrees arrasades o qualsevol altra mesura. Fins i tot la meteorologia, de menys transcendència, per no parlar del futbol o la loteria, es troba sotmesa cada dia en aquesta mena de competicions. Si les temperatures pugen o baixen d’una manera significativa, els diaris i els telenotícies no deixaran passar l’oportunitat de recordar-nos que són “les més altes” o “les més baixes” del segle o del temps que sigui. La cosa del futbol o de la loteria encara és més ridícula: “Des del 1945 ningú no havia marcat un gol d’esperó al minut u del partit” o “no havia sortit un número tan baix com a segon premi des del 1891”. El fet que la informació sigui fàcil de transmetre, unit al fet que els ordinadors emmagatzemin dades tan minúscules com extenuants, ha aconseguit que visquem en un clima de frustració permanent si el que passa no satisfà les expectatives, cap amunt o cap avall, i no dóna lloc a estadístiques que no sempre són fàcils d’interpretar.»

Andrés Trapiello, Magazine, 6 febrer 2011

* * *

Afegitó del 19 febrer 2011. Per completar la idea des d’un altre punt de vista –però dins de la mateixa temàtica, que és la d’allò que se sol anomenar «sensacionalisme»–, unes reflexions de Josep M. Espinàs:

«D'un temps ençà m’adono que el més es va imposant. El paisatge més bonic, la cançó més suggestiva. Costa entendre que qualsevol resposta –tal com està formulada la pregunta– és absolutament arbitrària. Perquè el més depèn de cada u. No existeix el paisatge més bonic per a tothom. ¿És més bonic el camp de Tarragona que la vall d’Àneu? ¿Amb quins criteris podem jutjar una pel·lícula? Amb molts, i molts diversos.

»El lector pot dir-me: d’acord, però la pregunta vol dir quin és el paisatge o el llibre més interessant per a vostè. És una observació molt vàlida, però el problema continua sense resoldre’s. Perquè encara que la valoració sigui subjectiva, la tria el més em resulta impossible. ¿Com puc comparar un personatge trobat al Somontano amb un altre amb qui vaig parlar a Múrcia? ¡Quines converses tan diferents!

»Sincerament, no puc dir si ha estat més atractiu, per a mi, el paisatge erm de les terres de Sòria o la Costa da Morte gallega. O, per contra, els carrers atapeïts de gent festiva a Ermua. La meva resistència a proclamar el més s’explica, probablement, per la meva incapacitat de dictar sentència sobre realitats que són, en bloc, incomparables.

»Ja sé que la gent acostuma a esperar una declaració rotunda. Però jo sóc poques vegades partidari de la rotunditat. Recordo perfectament la història d’uns estudiants anglesos –ara no puc concretar de quin col·legi, però devia ser distingit– que van decidir unànimement que l’autor “més avorrit de totes les èpoques” era Charles Dickens.

»¿Ho van decidir per esnobisme o per provocar? Perquè Dickens és, per a molts lectors, un autor entretingut i sovint divertit. Sí, el més té un punt de provocació; i sovint, un aire orgullós de proclamació de la veritat. Hi ha artistes i escriptors que fan saber: “L’obra que ara estic fent serà la més...” El que sigui, però la més.

»No estaria malament ser prudents i limitar el judici d’el més a allò que és comprovable: aquest llibre és més llarg que aquell [...]»

(extractat d’El Periódico, 19 febrer 2011)

Perles (27): Llegendes medievals

«El famós dret de cuixa de què gaudien els senyors feudals sobre les dones dels seus vassalls no va existir mai. Ni el cinturó de castedat. És una invenció veneciana del segle XVI. Tampoc va existir el “terror de l’any 1000”. Si la gent no ho sabia que era l’any 1000!»

(Martí de Riquer, citat per Josep M. Espinàs, El Periódico 3 juny 2009)

No sé si això que deia Riquer és veritat, però si ho és n’hi ha per llençar el barret al foc i, amb el barret, la majoria o tots els llibres i articles (i professors) d’història medieval.

El cas sagnant de Johan Cruyff

Continuem al món del futbol. (Sento algú que crida: «Sembla mentida!, no deies que te’n desmarcaves? Si no pares!» Les coses són així. I de tota manera, avui només és futbol de manera col·lateral, avui és el Barça com a símbol o com a realitat social i també sociolingüística.) Copio Espinàs, per rematar una idea que l’altre dia tocava només de passada:

«Yo no habla el lenguo catalán»

He tingut l’oportunitat de conèixer bastantes persones que, d’origen estranger, parlen un català molt correcte. Sovint més correcte que el català dels qui han nascut aquí i l’han sentit sempre.

No és una qüestió d’intel·ligència, naturalment, és una qüestió de voluntat. No crec que pel fet de saber molts idiomes s’hagi de ser més intel·ligent que qui només coneix el propi. Hi ha catalans –i francesos, i italians– que dominen perfectament l’anglès i que no són intel·lectualment unes llumeneres. I, al contrari, uns hermètics monolingües tenen un cervell que funciona perfectament.

El que em costa més d’entendre és que una figura que fa anys i panys que viu a Catalunya, que està tan lligada al barcelonisme futbolístic, que parla diverses llengües, no digui mai ni una sola paraula en català. Em refereixo a l’antic jugador i entrenador del Barça, el senyor Cruyff.

Fa més de 10 anys ja que un soci del club li va enviar una carta, redactada en holandès i amb traducció al català –un lector me’n va fer arribar les dues versions– en la qual li deia que seria molt interessant que les persones més estimades i admirades per la joventut “fossin models públic de la integració lingüística al nostre país”.

Aleshores ja feia 13 anys que Cruyff estava vinculat al Barça, i ara ja en deu fer 25. Són molts anys, 25, per no haver-se decidit a dir “bon dia” o “moltes gràcies”. L’autor de la carta recordava a l’entrenador la pressió que durant la guerra va exercir Alemanya sobre Holanda, però que tot i això hauria estat molt estrany que un entrenador no parlés en holandès amb els seus jugadors.

Ha passat el temps, molt de temps, i Cruyff s’ha arrelat a Catalunya i s’ha mantingut encastellat en el castellà –excusin el joc de paraules–, com veiem a cada moment, ara que el Barça ha estat tan d’actualitat. Fet curiós, perquè hauria d’adoptar una posició favorable als idiomes menys poderosos, com ho és el seu, el neerlandès.

No crec que sigui un cas extrem d’incapacitat lingüística, perquè si volia que els seus jugadors fossin “polivalents”, també ell hauria d’haver destijat la polivalència idiomàtica. Si no m’equivoco, l’única vegada que li he sentit parlar català va ser en un espot publicitari antitabac.

I si després de tants anys parlant un castellà tan pintoresc, ¿no seria bonic sentir-lo, també, usant un català acruyffat? (Josep Maria Espinàs, El Periódico, 13 maig 2009)

El FC Barcelona no té ni ha tingut mai, em sembla, una política d’empresa que sigui clara, desacomplexada, directa, pel que fa a la llengua dels seus treballadors, per no parlar d’altres qüestions identitàries no exclusivament folklòriques. En això no ha canviat res de substancial en l’era Guardiola, tret de la persona de l’entrenador. Que deunidó, certament, però aquest factor em fa l’efecte que tornarà a canviar quan vagin mal dades. O algú pensa que el dia que Guardiola faci figa –i si voleu m’apunto a un «tant de bo no sigui mai!»– no se cercarà un altre entrenador d’un altre tipus que pugui ser un revulsiu, encara que parli en suahili? O sigui, ara hi ha en Pep Guardiola, que ho fa d’una manera fantàstica en tots els aspectes i que no sols parla català, sinó que fa de català proactiu a tot arreu on va, però em penso que és la persona, no l’exigència del càrrec. (Parèntesi: he sentit un renom de l’equip actual que m’ha fet gràcia i que trobo ben original: la Guardiola Mecànica.)

La prova que no hi ha exigència és que els jugadors continuen com sempre pel que fa a la llengua quan parlen com a jugadors del Barça (a casa seva que facin el que vulguin). El Barça no els ha dit ni ara ni mai que, com a part de la seva feina, han de dur posat, a més de la samarreta blaugrana, el xip del català, que l’han d’aprendre i des del primer dia. I és per això que és possible que gent formada a la Masia o gent que és al Barça de fa anys i panys siguin gairebé incapaços de dir “bon dia”, com recorda Espinàs. I que a més de vegades ho justifiquin amb argumentaris propis de partits ultres. Senzillament, ningú no els ha dit, podent fer-ho, que allò formava part de les seves obligacions com a treballadors d’una institució que se suposa que és més que un club, igual com les persones que treballen en moltes altres empreses, organitzacions o entitats públiques i privades tenen altres obligacions substancials o col·laterals com a part de la feina que han de fer, com a marca de la casa.

«Digueu-li plaça, però no ho és»

«La nova plaça de Lesseps és objecte de polèmica. [...] En aquest cas, no podem enyorar cap antecedent urbanístic, perquè això que en diem plaça Lesseps mai no ha estat una plaça. [...] Espero que el projecte acabi tenint èxit, però de tota manera ho hem de tenir clar: la plaça Lesseps no ha estat mai una plaça, ni ho serà. [...] Ara de tot se’n diu “plaça”» (frases de l’article «Digueu-li plaça, però no ho és», Josep Maria Espinàs, El Periódico 14 gener 2009; la cursiva és meva).

No trobeu que el títol hauria de ser «Digueu-ne plaça...», ja que no s’adreça a la plaça en cap moment ni parla de com la gent s’ha d’adreçar a la plaça, sinó que parla de com n’hem (n’hem = en hem) de dir? Aquest -li del titular fa ferum de traducció automàtica del castellà. Anem a la versió castellana del diari, doncs. Bingo: «Llamadle plaza, pero no lo es» (hi escauria més «Llamadla plaza», no?, però no em feu cas, que jo de castellà no vaig prou bé).

O sigui, sembla que es pot confirmar que fins i tot en el cas que els columnistes d’El Periódico escriguin originàriament en català, com és el cas d’Espinàs, primer deu passar tot –o almenys els titulars– per l’adreçador del castellà. I si en castellà s’hi introdueix una incorrecció, aquesta incorrecció es pot traslladar a la versió catalana encara que la versió catalana sigui l’original i no contingués inicialment error. No posaré la mà al foc que Espinàs va escriure en el text original «Digueu-ne plaça» –tot i que en el text citat he subratllat dos en que fan sospitar la tirada de l’autor cap a la solució que em sembla més correcta en aquest cas–, perquè tothom pot tenir dies dolents, però no m’estranyaria gens que li haguessin canviat el pronom per influència de la versió castellana. Tant de bo l’amic Ricard em rectifiqués la sospita.

El tema no té prou gruix per fer-ne una qüestió de llengua de les llargues, perquè em falten dades. És només una anècdota que em serveix per explicar el que em sembla que pot passar amb aquest diari, no sé si sistemàticament però sí força sovint. Tot i que m’afanyo a dir que és molt millor que el 40% (o més) dels periódicos es venguin en català (ehem), ni que sigui una mica improvisat, que no pas tots en castellà, com les vanguardias. Em van explicar fa anys que hi havia un equip de 30-40 correctors per polir la versió catalana que eixia de la memòria de traducció de l’ordinador, però no sé si això continua essent així a l’hora d’ara.

Tot amb tot, corro també a dir que tant de bo a cals Godó –que ara han encetat una pàgina que et fa la traducció automàtica del diari, un desastre, per veure si pica gaire gent– un dia fossin tan valents com ho van ser en el seu moment a cals Asensio.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

«Frívola manipulació de Déu»

No puc estar-me de reproduir de cap a cap el que deia l’altre dia Josep Maria Espinàs al seu article diari d’El Periódico:

«Frívola manipulació de Déu

»Als manaments de la llei de Déu, que naturalment han de seguir els fidels, n'hi ha uns quants amb una base ètica que ha de ser compartida per tots els humans, creients o no creients. Honraràs el pare i la mare, no mataràs, no robaràs, no aixecaràs falsos testimonis ni mentiràs, no desitjaràs els béns aliens... Que un nombre no comptabilitzable de cristians hagin participat en matances horribles al llarg de la història –també en la contemporània–, que hagin robat, si convé a gran escala, i hagin mentit sense cap escrúpol no invalida la bondat universal d'aquests manaments.

»Però hi ha un manament, el segon, que els creients infringeixen amb una frivolitat que no puc entendre. Diu el següent: “No prendràs el nom de Déu en va.” Tinc la impressió que ja n'he parlat alguna altra vegada, però és que el menyspreu d'aquest manament és constant i el practica públicament gent famosa.

»Si un fidel roba, i n'hi ha alguns que ho fan, el que fa és procurar amagar-ho, però no s'avergonyeix de pecar contra el segon manament quan parla en un esdeveniment polític o en els mitjans de comunicació. I l'últim exemple d'això és el d'Angela Merkel. La cancellera alemanya ha dit: "Déu va voler que Polònia i Alemanya fossin veïns...". I ho lligava amb el desig que polonesos i alemanys compartissin una relació pacífica.

»I jo penso: quina idea tan curiosa de Déu, que el fa creador de les entitats polítiques, que juga a posar les peces del puzle mundial, que dibuixa fronteres i en un moment de la història decideix que Alemanya ha d'apoderar-se d'un tros de Polònia i, en un altre moment, diu que els alemanys es retirin uns quants quilòmetres; que vol que Nàpols, Gènova i Pisa siguin independents fins que, al cap dels segles, vol que s'uneixin per formar Itàlia.

»Vostè, senyora Merkel, no hauria de convertir Déu en un fabricant de fronteres, que són realitats canviants i causa, sovint, de guerres lamentables. Si Déu va voler que Polònia i Alemanya fossin veïns, també devia decidir que Portugal se separés de Castella i que aparegués la petita Andorra als Pirineus.

»És cert que sant Lluc va dir que “res no és impossible per a Déu”. Però jo goso dir que sí, que hi ha una cosa que li és impossible: evitar que el facin servir per fer frases o justificar accions interessades.» (El Periódico 21 març 2007)

És llàstima que determinats bisbes i capellans –i laics: seglars clericalitzats– espanyols als quals els aniria bé llegir aquesta reflexió no deuen ni saber qui és el senyor Espinàs. I a més, ells només llegeixen prensa nacional. «Espinàs?, connais pas.» (Ai, no, que no saben francès, que ells amb la seva, que és sens dubte la més llarga, en tenen prou: «¿Espinazo? Para nada, no lo conosemos.»)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)