Qüestions de llengua (66): Apocalipsi lingüístic a TV3

Boca de canó de 88 mm del 1944

Estic subscrit en un d’aquests grups de llengua en els quals, com a tot arreu, hi ha de tot. Per exemple, hi ha gent que fa llistes d’heretgies. Recentment, una persona s’hi exclamava de vint-i-sis “espanyolades” (sic) que havia sentit en les últimes hores als telenotícies de TV3, i cridava a fer-hi alguna cosa, a la lluita contra l’infidel, etc.

Era una llista, com dic, llarga, de vint-i-sis elements. Sembla, a primer cop d’ull, que són molts elements, si havien estat dits en poques hores o en pocs dies. Per exclamar-se’n, certament.

Però, examinats un per un, vam trobar* de seguida que disset, força més de la meitat, eren als diccionaris i per tant es poden considerar tries lícites (poso primer les presumptes “espanyolades” i, entre parèntesis, les opcions que a la persona que feia la denúncia li devien semblar més encertades; ho suposo, perquè no ho diu):

1 i 2. els “bussos” han “localitzat” la víctima (els bussejadors han trobat la víctima)
3. “dóna” la volta al món (fa la volta al món)
4. “complir” anys (fer anys)
5 i 6. “donar” “passos” (fer passes)
7. “rodejar” (envoltar)
8. les cadires de la “nòria” (roda)
9. la “tanda” de penaltis (ronda)
10. “flotilla” (esquadra?)
11. “arranca” (arrenca)
12. “marxar” (anar-se’n)
13. “pateres” (pasteres)
14. combats “lliurats” (tinguts?, batallats, desfermats?)
15. “aparat” elèctric (acompanyament?, faramalla?)
16. “inclús” (fins i tot)
17. “octavilles” (fulls volants, fulls de mà, vuitens)

N’hi ha una

18. corralito

que està utilitzada com a estrangerisme, com fan en molts altres idiomes, sense cap pretensió de fer-la passar per catalana.

Una altra que potser cal considerar incorrecta en el català central oriental, però no en altres dialectes del català (i a més no sabem qui la va dir):

19. “dos” hores (dues)

Una altra, encara, que copia una frase feta espanyola però que és tan transparent que podria defensar-se gairebé com a pròpia. És a dir, només cal prendre en sentit figurat el fet que s’hi expressa (perquè baralla, en català, també és joc de cartes):

20. el govern ha trencat la “baralla” (o potser es queixava de trencar perquè caldria dir estripar?; seria igualment disculpable, per descomptat)

Una més es discuteix des de fa segles –sense exagerar– i no passa res, entenc, pel fet que s’utilitzi en discursos orals, per exemple si és una persona a la qual s’ha convidat al plató com a experta en qualsevol tema del qual es vulgui parlar:

21. agenda “apretada” (atapeïda)

I la resta, per fi, sí que són censurables i inexcusables des de tots els punts de vista. Són cinc (quatre, en realitat) en total:

22. “rakhant”, “rakhada” (verb incorrecte i so de j espanyola inexistent en català)
23. una “tunda” del jutjat (una pallissa, una lliçó...)
24. s'han “girat les tornes” (s’ha girat la truita,** el vent...)
25 i 26. “txivatada” i “txancletes” (ha de ser amb so xeix; suposo que es queixa de la pronúncia, no de les paraules xivatada [GD62] i xancletes [DIEC])

Tant costava limitar-se a parlar d’aquestes quatre o cinc (de vint-i-sis!)? Eren massa poques, potser, per a un missatge prou alarmista com el que es volia fer? Tant costava, ja que hi som, dir si aquests quatre o cinc disbarats els va dir al plató qui conduïa el noticiari o va ser en una entrevista, o les deia una persona que passava pel carrer a la qual se li va posar el micro a la boca? És que no és el mateix, saben?

Evidentment, no estic subscrit a grups d’aquests només pel morbo de les bajanades i els crits apocalíptics que s’hi produeixen de tant en tant. El fet d’estar-hi subscrit comporta molts avantatges, i se n’hi aprèn un munt, si no cada dia, molts dies. Però encara em sobten aquests esclats d’ira descontrolada que hi ha de tant en tant, absurds i sobretot inútils.

Inútils, dic, perquè si algú rep a TV3 una queixa com aquella –la dels vint-i-sis errors– no en farà gens de cas. S’adonarà, llegides les primeres ratlles, que és una alarma desautoritzada d’origen per la seva falta de documentació.

Dit això, per descomptat que pot millorar la llengua que sentim per TV3, Catalunya Ràdio i els altres mitjans públics que depenen de la Generalitat, els ajuntaments, les diputacions. Però som en època de retallades i hem de ser una mica comprensius. Una mica.

Sí que hi ha una cosa que em sorprèn, i no és d’ara: el fet que treballin en aquests mitjans persones que no tenen prou competència en català. Caldria una mica més de selecció aquí, caldria situar la llengua una mica més amunt en les exigències bàsiques a l’hora de contractar. Vull dir gent de plantilla o eventuals, hi facin el paper que hi facin, quan la seva feina s’hagi de reflectir d’alguna manera en la llengua emesa.

-----
* Hi ha en aquest article aportacions de Miquel Boronat, Rafael Castellanos i Oriol Giralt.
** Uns quants dies després, una altra de les persones que solen denunciar de manera vehement els “desastres lingüístics” de TV3 es queixa justament de l’expressió “girar-se la truita”, que acaba de sentir en un telenotícies...

+ + +

El denunciant apocalíptic –anomenem-lo així– ha continuant aportant al grup, gairebé cada dia, més presumptes heretgies lingüístiques de TV3, però com que la denúncia no va mai acompanyada de l’expressió que el denunciant considera correcta, no saps mai com t’ho has de prendre. Segurament de cap manera, perquè entre les expressions que l’horroritzen hi ha coses com «celles fines» (li agradaria més «celles primes»?), «arrencar» (‘començar’) o «diner» (per ell ha de ser sempre en plural?), i ha estat llavors, en arribar a aquest punt, que fins i tot alguns dels més fonamentalistes del grup han començat a contestar-li que estava vessant la mesura. I és així com acaba —per mi; el justicier lingüístic que faci el que li roti– aquest nou capítol de denúncia indiscriminada i a l’engròs: no fent-hi cap pet.

Notes d’una taula rodona

Ahir hi va haver a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona una trobada, el Club 19, organitzada per la Secció de Lingüística Catalana. Club és l’acrònim de Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona; 19 vol dir que és... el dinovè col·loqui, de manera que la pròxima reunió s’anomenarà, suposo, Club 20.

Moderava la taula rodona de la tarda la incansable Neus Nogué i hi participaven Margarida Bassols, professora de la UAB –àrea de llengua de la Facultat de Comunicació– i coordinadora del grup Llengua i Mèdia; Ernest Rusinés, cap dels Serveis Lingüístics de Televisió de Catalunya; i Magí Camps, cap d’Edició Lingüística del diari barceloní La Vanguardia.

Parlen, entre altres moltes coses, de les aglutinacions esclar, sisplau i deunidó, un tema que ja hem tocat aquí. Però no els sento dir que al costat de tots tres casos poden coexistir en paral·lel, ara com ara, les formulacions originals –és clar, si us plau, Déu n’hi do– per utilitzar-les segons els registres: una historieta de còmic o un article de premsa de Quim Monzó, d’una banda, i una petició formal a la Conselleria de Cultura, de l’altra, per dir dues possibilitats un pèl extremades. Comptar amb totes dues opcions –sisplau i si us plau– hauria de considerar-se almenys provisionalment la solució per a molts altres casos de modernització de la llengua –siguin aglutinacions o siguin altres invents similars–, que són necessaris però que topen amb resistències explicables.

En qualsevol cas, em demano –em continuo demanant– com és que l’Ésadir (mitjans de la CCMA: TV3, Catalunya Ràdio, etc.) ha canviat de criteri respecte al deunidó, que primer va acceptar i després ha deixat en els llimbs: «Constatem l’ús de la forma aglutinada deunidó (i deunidoret)», diuen. Però ells escriuen Déu n’hi do.

Sense que en parlin ells, em fixo en una bestiesa. Rusinés i Bassols fan anar aviam en el seu discurs espontani (Camps diu a veure)... però ara per ara ningú no ens ho deixa escriure així: hem d’escriure vejam, expressió que jo fins ara no he sentit a dir a ningú –sí veiam–, tret dels que l’han apresa per via escrita. Hem acceptat llavors al costat de aleshores, hem fet tantes adaptacions pronominals sense cap problema de consciència –començant pels anem-se’n (en comptes de anem-nos-en) i els coneixe’ls (en comptes de conèixer-los), que ells van defensar i jo defenso també si l’audiència és limitada a l’àrea en què es fan aquestes simplificacions–, hem fet tantes i tantes coses molt més heterodoxes. Doncs, no és una mica un contrasentit que no acceptem aviam, que és el que diu una gran majoria de catalans potser des de fa segles?

Diuen que intenten fugir de apretar, excepte «quan és inevitable». Si de vegades «és inevitable», com és que no fem el pas que falta i ens deixem de manies? A més, hi ha el cas, inequívocament català en l’actualitat, de apretar a córrer.

Una anècdota. Afirmen, entre molts altres exemples, que més o menys tots els assessors lingüístics dels mitjans s’han posat d’acord en el mot rastaflauta per referir-se als perroflautas de l’espanyol. Sembla que no van recordar que també és freqüent trobar altres solucions, com quissoflauta, que fan la viu-viu en determinats mitjans –per exemple, al diari Ara–, solució que a mi em sembla tan vàlida com l’altra.

(Ja que hi som, sens dubte he trobat a faltar en un col·loqui com aquest Albert Pla Nualart, cap d’Edició Lingüística de l’Ara i un dels més avançats en molts dels assumptes tractats. O ell o algú del seu equip o de la seva corda lingüística.)

Continua el tabú del barco. Ara la raó és que el jovent ja ha crescut dient vaixell i ha interioritzat que «de cap manera no es pot dir barco», i «cal no desorientar-los»; que llavors el problema del barco «és una qüestió superada, que només tenim al cap els que som d’una determinada generació»; i que, atenció, en aquest punt, just en aquest punt, sí que s’ha de fer cas del que diu el DIEC. El no-barco continua, doncs, sent un símbol, un tòtem. Mentrestant, cada estiu l’avi que va anar a Cuba hi va anar amb «el millor barco de guerra de la flota d’ultramar». I tants altres exemples, que no crec que escandalitzin cap criatura.

No troben un mot català per a la chuleta castellana. I tenen raó, que les alternatives que ens donen els diccionaris no convencen. Però no és un problema de solució impossible, com asseguraven, per mi no és «imprescindible» la xuleta –tampoc em molesta. Per exemple, tal com deien ells mateixos referint-se a altres casos, n’hi hauria prou amb introduir en una sèrie de TV d’èxit un estudiant que digués que ha aprovat gràcies al d’estranquis que portava, per exemple (de moment escrit així; ja arribarà el dia, si triomfa, d’aglutinar-ho en destranquis, o de simplificar-ho en un concís estranquis), i ja estaria introduït. O n’hi hauria prou que es posessin d’acord uns quants assessors de diaris per fer-ho d’aquesta manera (potser amb algun complement, els primers cops, al davant o al darrere: «paperet d’estranquis», «inscripció d’estranquis a la mà», etc.).

I ja està. Van dir moltes més coses força interessants, però això és només un recull de notes preses al vol, per si de cas a algú li són útils.

Qüestions de llengua (VIII): «Puesto», «colmado» i «apretar a córrer»

Us voldria fer considerar aquestes frases:

- Vine aquí al darrere de l’autobús, que hi ha *puesto.
- Baixo un moment al *colmado a comprar plàtans.
- Si un home t’empaita pel carrer, cop de puny al ventre i *apretar a córrer.

Un lector expert diria: «Són frases incorrectes, les paraules marcades amb * són castellanismes.»

Però un altre lector observador matisaria: «Són castellanismes, però la veritat és que en el castellà de Castella no funcionen.» Perquè és impensable que a Valladolid algú digui:

- Ven aquí detrás del autobús, que hay puesto (dirien: «hay sitio», «hay espacio»; en canvi, fan servir «puesto» per a altres significats: «puesto de trabajo», per exemple).
- Voy un momento al colmado a comprar plátanos (dirien: «a los ultramarinos», «a la tienda»...)
- Si un hombre te acosa por la calle, puñetazo al estómago y apretar a correr (dirien «echar a correr», «salir corriendo», etc.)

El fet cert és que hi ha castellanismes que ara com ara només es diuen en català. I que això ens ho hauríem de fer mirar.

Puesto, certament, és complicat d’adoptar, perquè té una estructura ue bastant estranya –els ue castellans solen ser una deformació pròpia d’aquesta llengua que en català no s’ha esdevingut, ja que el català ha conservat la o llatina original: os, ou i, justament, posat, -ada (participi del verb posar), entre d’altres–, però també tenim bouer, suec, amanuense i altres. El que proposo, doncs, és que puesto s’adopti com a préstec, amb el significat de «espai buit disponible per a ser ocupat». Els italians també ho diuen, però ells ho han heretat directament del llatí: «trovare un posto a sedere è quasi impossibile». Potser, si algú dels que manen s’hi posa i ho fa córrer com a única forma genuïna possible, podríem recuperar per a nosaltres aquest «posto». Coromines (DECat VI 741a 23-27) proposa «pos», que antigament es deia al País Valencià. (Afegitó del gener 2009: ara descobreixo –ja podia haver-ho comprovat abans, no?– que els diccionaris donen post amb el significat de lloc, indret... però només per a l’àmbit militar [post de comandament]. Continuo demanant: per què només en l’àmbit militar?)

Colmado no té cap problema d’aquest tipus, i com que realment no és sinònim de queviures –que és l’opció oficial que teníem fins ara–, perquè al colmado hi ha moltes més coses que aliments, potser ja és hora que els diccionaris ens l’acceptin –si pot ser, abans que tanquin els últims colmados, escanyats pels supermercats.

Pel que fa a apretar a córrer, hi passa un fenomen ben curiós: l’expressió es troba explícitament al diccionari de la Real Academia Española, i apretar no existeix en català, però si feu una cerca a internet de la frase “apretar a correr”, així, entre cometes altes, veureu que un 99% de les respostes que us dóna Gúguel (sense activar l’opció de «només pàgines en català») són de contextos catalans, tret d’unes quantes de teòriques, provinents de diccionaris espanyols o bilingües, que miren de traduir aquesta expressió de diccionari a altres idiomes. En català hauríem de dir –i diem, en contextos formals– arrencar a córrer. Però com és que s’ha estès tant dins el català viu una expressió castellana... que els castellans no diuen? (El DCVB reporta “apretar a córrer” al costat de “arrencar a córrer” i documenta la primera opció –la que comentàvem aquí– en uns contes del valencià Salvador Guinot de l’any 1900.) (Afegitó de l'octubre del 2008: La darrera edició del Diccionario de uso del español, de María Moliner [edició abreviada, Gredos, 2008] ja no recull l’expressió «apretar a correr». Senyal que la considera obsoleta en l’espanyol actual. I en canvi en català es diu, ja ho crec que es diu. I s’escriu.)

Als diccionaris catalans hi ha molts castellanismes antics... que ara cap castellà no reconeixeria com a propis, com per exemple pernil, que gairebé ningú no diria ni que sigui castellanisme ni que hi hagi altres maneres de dir-ho en català (també se’n pot dir cuixot). Pocs castellans saben que a més de dir jamón també poden dir pernil: els sona com si fos una espardenyada. Una cosa similar –no tan radical com la del pernil– passa amb preguntar, finca, targeta i d’altres mots originàriament provinents del castellà que ara tenim assumits perfectament com a mots catalans. Crec que puesto, colmado i apretar a córrer formaran part aviat d’aquest mateix contingent.

A la inversa també hi ha transvasaments, és clar: ells no sols diuen capicúa i alioli –que un columnista i nacionalista espanyol anomenat Jaime Capmany, em penso que ja difunt, insistia a considerar italianisme, per no haver de reconèixer l'evidència–, sinó també barrecha, plegar, tocho i moltes altres que formen part d’un diccionari de nous catalanismes del castellà que estic arreplegant des de fa uns quants anys. Ja us en tornaré a parlar un altre dia.

Quin tip de riure es feia Coromines explicant les baralles dels de la Filològica arran dels mistos, que és com la immensa majoria de la gent anomenava els llumins (invent molt recent)! Doncs no, la gent deia que mistos no podia ser perquè venia del mixtos castellà... i resultava que en castellà ja no deia ningú mixtos, sinó cerillas... i cerilla ja estava acceptat en català com a manlleu! O sigui, el manlleu nou passava per davant de l’antic, per l’única raó que els mistos tenien una o sospitosa. La o de moro, la o de clero, la mateixa o de bojos (estem bojos, sí)... I en canvi s’havien empescat els llumins, un gal·licisme-italianisme que no deia ningú i que ens havia arribat, això sí, a través del dialecte alguerès, que l’havia rebut per mitjà del sard... Els processos de la llengua són tan divertits! Sempre que no hi hagi dogmatismes absurds i innecessaris... contraproduents.

Afegitó del dia 9. Un amic que en sap força –més que jo, no cal dir-ho, però això ja sabeu que no vol dir gaire res– em comenta aquesta nota:

«En part estic d'acord amb el que dius. El que passa és que em sembla que no podem admetre o deixar d'admetre un mot pel fet que en la llengua original tinga vitalitat o no. Vull dir que, per a incorporar castellanismes en la normativa, hauríem de tenir un criteri propi... sense tenir en compte el que passa en la llengua d'origen. Perquè el català està farcit de castellanismes que són catalans, independentment que en castellà es diguen o s'hagen deixat de dir. La interjecció "bueno" és un mot tan català com "puesto" i, sincrònicament parlant, tan català com "taula". La diferència entre "bueno" i "puesto" és que el primer és igual de viu en castellà. Però el fet és que és un mot català i això, si les coses es fessen bé, és el que ens hauria de fer decidir sobre l'acceptabilitat o no de l'expressió.

»En una altra situació sociolingüística els castellanismes que sistemàticament usen habitualment tots els catalanoparlants haurien de ser normatius. No té sentit que mots tan tan tan habituals en la boca de tants catalanoparlants com ara "disfrutar" o altres s'ignoren en els diccionaris. Una anècdota: un alumne nouvingut em deia que hi havia molts mots que sentia en català cada dia i a tot hora que no tenia manera de saber on buscar què significaven... No li vaig dir que busqués al diccionari castellà per amor propi...

»Una llengua no normal, però, no pot tenir unes gramàtiques i unes obres lexicogràfiques normals (ni un estàndard normal). Hem de discriminar la realitat, sancionar-la, molt més que el que fan altres llengües amb una inèrcia de model uniforme molt més gran. Perquè el francès o l'espanyol ja s'han encarregat de no permetre al llarg dels segles el que nosaltres ara no podem deixar de permetre: però amb comptagotes; si no, desfigurem la llengua: reflectim la realitat desfigurada, més ben dit.

»La nostra normativa ha de ser, per definició, més prescriptiva que el que són les normatives de llengües "normals". En el nostre cas la gent, com a molt, aprèn a no escriure "puesto", a no dir "bueno" quan s'hi fixa, però la realitat acaba sempre sortint a la llum... I, paradoxalment, la necessitat que té la normativa de ser tan sancionadora de la realitat, la fa antipàtica a molts parlants i, en conseqüència, allò que fem bé en un sentit ens perjudica en l'altre...

»A mi no m'escandalitza, des del punt de vista estrictament lingüístic, l'admissió de tal o tal altre castellanisme. M'escandalitza que no puguem tenir cap criteri objectivable per a fer-ho... En el cas del teu article hi ha un criteri: són mots tan provadament catalans que ja no existeixen ni en castellà. Però...» (Joan Mascarell, comunicació personal)

Fins ací el meu amic.

Una precisió: i és clar que no hem d’acceptar aquests mots pel fet que el castellà els accepti o no. Els hem d’acceptar perquè ens van bé, perquè compleixen una missió concreta. Però a més, i sense que això tingui a veure amb el perquè, sinó com una circumstància addicional, hi ha el fet que el castellà, del qual provenen, no els fa servir. I per tant, no ha de ser excusa per no acceptar-los el fet que algú ens digui que allò és un castellanisme: ara com ara ja no és un castellanisme...

Ja sé que és només un matís, però em sembla important. Davant la dona o els fills molts cops actuem de determinada manera no perquè els fills ens vegin, però sí pel fet que els fills ens veuen... Això que he dit ara no té res a veure amb el tema del qual parlem, però potser serveix per entendre el que volia dir: que si acceptem un mot, no ha de ser perquè el castellà ja no el fa servir. Això és el que deien els clàssics de la lògica filosòfica sobre els arguments de conveniència que s'afegeixen als arguments de debò, si n'hi ha.

Afegitó del 8 de setembre del 2008:
Ara comprovo que puesto era ja paraula comuna en el llenguatge formal el segle XVII, segons he pogut veure en documents diversos publicats en facsímil a Henry Ettinghausen (ed.) (1993): La Guerra dels Segadors a través de la premsa de l’època, vol. 2 Curial, Barcelona:

«...comenfa la eftrada a regonexer tots los pueftos, y no trobant ningu, fen baxaren al Illa, que es vn llogaret de unas deu, o dotze casas...» (comença l’estrada a reconèixer tots los puestos, i no trobant ningú, se’n baixaren a l’Illa, que és un llogaret d’unes deu o dotze cases) (1642)
«Yo tinch entes per las tropas que jo enuio cada hora, que ells eftan sempre en vn puefto auētatjos entra Vilanova del Picart, y Monçó...» (Jo tinc entès per les tropes que jo envio cada hora que ells estan sempre en un puesto avantatjós entre Vilanova del Picart i Montsó) (1643)
«...no obstant los molts tirs de mofquets tirà lo enemich lo tragueren del puefto, y els fou forços dexar lo portal...» (no obstant los molts tirs de mosquets que tirà lo enemic, lo tragueren del puesto i els fou forçós deixar lo portal) (1645)

En aquella època convivia ja amb lloc, que s’usava en un sentit (locatiu, justament) molt restringit, més proper que ara al significat exacte del llatí locus:

«Los Caftellans que no faben fer valents fens exercitar la inumanitat, y que com en las Indias, payfos baixos y altres parts han cōtinuat en maltractar los habitants de Catalunya, no hā fabut defenfar finch mefos la Plaffa de Lleyda fens fer veures algun acte de inumanitat, femblant als de Cambrils, Montiró, Riu de Arenes, Santa Coloma de Farnès, y altres Llochs...» (Los castellans que no saben ser valents sens exercitar la inhumanitat, i que com en les Índies, els Països Baixos i altres parts han continuat a maltractar los habitants de Catalunya, no han sabut defensar cinc mesos la plaça de Lleida sens fer veure algun acte d’inhumanitat, semblant als de Cambrils, Montbrió, Riudarenes, Santa Coloma de Farners i altres llocs) (1646)

Afegitó del gener 2011. Escriu Albert Pla Nualart al diari Ara:

Dinou maneres d’apretar sense fer mal

Demà el fred apretarà. Però en català no ens deixen apretar res. El verb apretar és un castellanisme històric que, de tan antic –el diccionari Labèrnia (1840) ja el recull–, el sentim ben nostre i se’ns fa difícil prescindir-ne.

Quan una paraula té tantes arrels potser és més sensat acceptar-la. L’únic que sabria greu és el gran ventall de verbs que aquest comodí faria prescindibles. No és fàcil, però, saber quin pertoca en cada cas.

Tenim serrar, d’origen idèntic a cerrar, que tant serveix per a les dents com per a les files d’un exèrcit. Sembla que també es diu de llavis i punys, tot i que jo uns els premeria i els altres els clouria. Tenim estrènyer, tan necessari en temps de crisi per al cinturó, tan dolorós quan les sabates ens van petites i tan cordial quan donem la mà. Tenim arrencar per quan ens posem a córrer. Si el nostre cap ens apreta diem que ens colla, com es fa amb els cargols, però si ho fan els jugadors del Barça, llavors pressionen. I és molt necessari amb un resultat ajustat.

Però amb apretar encara toquem més tecles, és a dir, les premem, pitgem o polsem. I quan l’agenda està atapeïda no ens queda cap més remei que apressar el pas o bé pitjar o trepitjar l’accelerador. Pel que fa al fred i la calor, recruen o s’intensifiquen –no sé quin dels dos trobo més lleig– i el sol pica o crema.

Ho he dit tot? Ah, me’n descuidava! Si ara aneu al vàter i la cosa no surt, feu força.

(Ara, 11 gener 2011)