Fa uns quants anys, uns amics em van proposar anar a unes reunions virtuals de gent lletraferida, per parlar de llengua. Els ho vaig agrair molt i hi he estat un participant força constant. He après moltíssimes coses en aquestes reunions, he conegut gent molt i molt valuosa de tots els territoris de parla catalana –fins i tot he intercanviat dades amb l’alguerenc Rafael Caria, que ha faltat fa uns dies–, he fet contactes i amistats que segurament duraran molt de temps. Les reunions no m’han proporcionat feina –no hi anava per a això–, però sí que hi he conegut gent a la qual he proposat alguna col·laboració per atendre clients del despatx. N’hi ha que ho han fet més bé que altres, això és normal. No tots els lingüistes són bons per fer traduccions de materials publicitaris, per exemple, encara que en sàpiguen més que Fabra, Sanchis Guarner i Alcover junts, ni tots són igual de competents per corregir un text amb la cura que requereixen determinats productes. Jo tampoc no serviria per treballar en segons què. Cadascú té el seu carisma.
En una reunió d’amics en la qual s’aplega gent heterogènia hi ha de tot i, per començar, cal dir que de tothom es pot aprendre sempre alguna cosa. Aquesta és la meva convicció. Però de seguida vaig descobrir que aquesta no era la convicció de tots els assistents a les reunions. N’hi havia un parell que només hi anaven a plantar càtedra, a dir la seva, a fer-se escoltar i pobre de qui li discuteixi res, perquè llavors passa a ser menystingut i fins i tot difamat. A mi, aquesta mena de gent no em fa feliç, precisament. O sigui, no els puc sofrir. Penso que quan en una reunió de gent heterogènia hi ha algun gall d’aquesta mena, entre tots els altres s’han de posar d’acord per moderar-lo, per fer-lo callar o fins i tot, si no hi ha més remei i no vol ser un més amb la resta, per dir-li que no és benvingut en aquelles reunions.
O sigui, jo crec que de tothom es pot aprendre alguna cosa, com deia, excepte dels qui creuen que no de tothom es pot aprendre alguna cosa. És un oxímoron del tipus «tothom és igual que tothom excepte els que creuen que no tothom és igual que tothom». Amb la qual cosa el mateix qui formula la frase es col·loca en situació d’excepció. En fi, és una discussió que ens aparta del tronc d’aquest article i que ens portaria lluny. Ja en parlarem un altre dia.
Jo mateix he pres la iniciativa, durant aquests anys, en algun cas, de dir-li a un gall d’aquests que callés, que rectifiqués. No m’ha fet gaire cas, ha continuat la seva estratègia de sapador. Insults, burles, amenaces. M’és igual que siguin contra mi o contra un altre, jo això no ho puc sofrir, de veres, vagi contra qui vagi, i em va corsecant per dins de mica en mica. M’és igual que els qui són objectius dels maltractaments s’ho carreguin tot a l’esquena o passin un quilo de l’altre o diguin fica-m’ho aquí que no tinc butxaques. Jo necessito la netedat de l’ambient. I si en veig un que em sembla víctima del maltractament d’un altre –és a dir, que jo mateix em sentiria víctima si estigués al lloc d’aquest altre–, miro d’impedir-ho. No per virtut, sinó per incomoditat meua. És com allò de ficar-se en la baralla –eufemisme, molts cops, de maltractament de l’element femení per l’element masculí– d’una parella: és molt possible que rebis per les dues bandes. «Deixa’ns en pau i no et fiquis allà on no et demanen, que el meu marit només em pega lo normal.»
Aleshores, el que deia, que el que hauria de ser per a mi una trobada plaent amb amics esdevé un martiri constant. No parlo de discussions ni de punts de vista diferents i plurals, que són ben normals i si no els tolerés bé m’ho hauria de fer mirar, parlo de tracte personal. Em diuen: no en facis cas. Però jo no en sé, de no fer cas. Sóc així: patidor de mena. Si hi hagués pastilles per evitar-ho... Jo necessitaria pastilles per a moltes coses. I llavors, si no hi ha pastilles, el que haig de fer és mirar d’evitar les fonts de l’al·lèrgia. Que no vol dir que el pol·len o la fructosa siguen roïns, vol dir que són dolents per a mi.
De manera que he pres el determini de deixar d’anar a aquestes reunions. I ho he fet saber a la meva manera, que ja sé que no és correcta: quan ho tenia decidit –de vegades em costa mesos decidir coses, i quan comunico la decisió hi ha gent, si no em coneix prou, que es pensa que em deu haver picat un tàvec la vigília–, ho he comunicat sense més cerimònies però deixant anar per despit algun moc que no tocava, pel qual demano disculpes. Els amics que he fet allà continuaré veient-los i parlant-hi en altres avinenteses. Em sap greu no ser més madur i no saber aguantar més i no ser capaç de veure que determinats xàfecs molts cops ni tan sols m’haurien de mullar. Però no sé fer-ho. Potser ho aconseguiré quan sigui gran.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Manuel Sanchis Guarner. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Manuel Sanchis Guarner. Mostrar tots els missatges
dissabte, 12 d’abril del 2008
dilluns, 24 de desembre del 2007
L’article de Nadal
Enguany no me n’he sortit a l’hora de preparar un article específic per a aquest Nadal com havia fet en anys anteriors, tot i que hi ha hagut diversos intents d’engiponar alguna cosa amb cara i ulls que finalment han quedat en esborranys. De manera que he decidit manllevar-lo del meu amic Eugeni S. Reig, un home bo d’Alcoi i autor de l’impagable Valencià en perill d’extinció, un llibre molt i molt recomanable també com a regal de Reis perquè inclou, a tall de diccionari transversal, milers de paraules, frases i dites de la nostra llengua exposades de manera molt atractiva. D’altra banda, ja sabeu –mireu el final d’eixa plana que us enllace– que entre Alcoi i Igualada hi ha hagut sempre lligams molt especials. Les bones relacions han de continuar.
Vet ací el que ens diu Reig:
«S’acosta el període Nadal - Cap d’Any - Reis, una època màgica per a tots els que som, diguem-ho així, culturalment catòlics, independentment que siguem creients, agnòstics o ateus, catòlics practicants o anticlericals convençuts. Tots els que ens hem criat immersos en una cultura de tradició cristiana –i als valencians, això ens afecta de ple–, els dies que envolten Nadal ens porten a la memòria vivències de la nostra infància, i no únicament de la nostra, sinó també de la dels nostres pares, dels nostres avis, dels nostres besavis, vivències del passat que ens han arribat per tradició oral i s’han barrejat amb les pròpies. Tant el dia de Nadal, com també els dies immediatament anteriors i els posteriors fins al dia 6 de gener, se’ns presenten envoltats d’una parafernàlia que transcendix els actes religiosos i, fins i tot, la mateixa religió. La gastronomia nadalenca, les cançonetes de Nadal, les innocentades, les múltiples celebracions festives, els àpats, els regals dels reis, etc., formen part indissociable de la nostra tradició, de la nostra cultura, de la nostra personalitat, de la nostra idiosincràsia. Però la globalització uniformitzadora i anihiladora que, per desgràcia nostra, ens ha tocat viure, anorrea les cultures mil·lenàries i substituïx els trets específics dels pobles que tenen una personalitat diferenciada per altres trets universals que són clons vulgars i uniformes, idèntics arreu del món.
»Fem una ullada ràpida a la gastronomia nadalenca, concretament al sopar de la nit de Nadal i al dinar del dia de Nadal. La tradició valenciana ha sigut, durant centenars d’anys, la nit del 24 de desembre –que els valencians sempre hem anomenat nit de Nadal, perquè és la nit en què es celebra el naixement de Jesucrist i que ara pràcticament tothom anomena amb el castellaníssim i innecessari Nochebuena– fer un sopar frugal que només es diferenciava del d’una nit quotidiana pel fet que, per a postres, es menjaven fruites seques, com ara ametles, avellanes, castanyes, bellotes dolces, figues seques, panses, etc., i, per descomptat, el tradicional panfígol. Era un sopar lleuger que permetia dormir bé i arribar amb forces i bona cosa de gana al dinar del dia de Nadal, el típic putxero valencià amb pilotes, que abans s’anomenaven tarongetes perquè tenen, aproximadament, la forma i la grandària d’una taronja petita.
»L’alcoià Josep Garcia Llopis arreplega en el seu llibre Revoltim la cançoneta següent, que ell recordava haver sentit en l’Alcoi de primeries del segle XX:
»Actualment, a Alcoi, ja no s’usa la denominació tarongeta –tothom en diu pilota–, però els valencians que viuen al sud de la línia Biar-Busot continuen emprant-la amb normalitat. A Elx, per exemple, no es diu de cap altra manera.
»A partir dels anys seixanta del segle XX va començar a entrar la televisió en les nostres llars i els valencians ens vàrem assabentar que en altres punts d’Espanya –a Madrid, per exemple– la nit de Nadal era costum fer un gran tiberi, amb angules, gambes, llagostins, percebes, un besuc al forn o mig corder rostit i, per a postres, dolços a orri. Nosaltres, immediatament, ho vàrem copiar i, ¡hala!, bona fartada per a sopar. I l’endemà, dia de Nadal, com no volem renunciar a res, ¡això podíem fer!, a menjar-nos l’olla de Nadal amb pilotes, el torró i tot el que siga menester. I encara sort que el dia 26 de desembre, en què sempre hem celebrat el segon dia de Nadal i ens hem menjat un bon plat de canalons fets amb les sobres del putxero, ara ja no és festa i podem anar a l’ambulatori a buscar ajuda per a combatre l’enfit.
»I de les cançonetes de Nadal ¿què en podem dir? Els valencians, durant anys i anys, hem cantat les nadales en la nostra llengua. Manuel Sanchis Guarner en va arreplegar unes quantes que va publicar en el seu Cançoneret de Nadal que ara, molt encertadament, ha reeditat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, acompanyat d’un CD amb tretze nadales nostres interpretades per diversos grups i cantants de la terra. Fa uns anys el Grup de Danses Carrascal d’Alcoi va editar el CD titulat L’asgilando. Cançons populars del Nadal alcoià amb quinze nadales alcoianes. Eixes són les cançonetes que els valencians hem cantat sempre fins que ens varen ficar en el cap que en lloc de cantar allò de “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses i apagueu la llum” (també hi ha la variant “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses apaguen la llum”) el que havíem de fer és mirar “cómo beben los peces en el río”, que es veu que és una cosa d’un nivell intel·lectual més elevat. Però com açò de la globalització va i ve i no s’entreté ara, gràcies als mitjans de comunicació i als altaveus de les grans superfícies, ja no ens interessa si “los peces beben y vuelven a beber” o si el “chiquirritín está dormidito entre pajas”, ara l’interés rau en jingle bells, joy to the world, deck the halls, let it snow, up on a housetop, sleigh ride, winter wonderland o here comes Santa Claus, tot amb autèntic i inequívoc sabor americà, com toca.
»De tota manera, com sé que, afortunadament, encara hi havem uns quants valencians que estimem profundament les nostres coses, reproduïsc a continuació la lletra de Pastoret ¿a on vas?, una cançó de Nadal genuïnament nostra. Aquesta nadaleta la conec d’Alcoi i la lletra que aporte correspon a com l’he sentida cantar a persones de la meua família. Vull aclarir, no obstant això, que la cançó és coneguda, amb variants molt lleugeres, en diversos llocs del nostre domini lingüístic, com ara Girona, el Pirineu de Lleida, el Priorat, les Terres de l’Ebre, l’illa de Mallorca i diverses poblacions valencianes.
»Desitge un molt bon Nadal a tothom.
Fins ací l’article de Reig.
Però ja que hi som, i encara que açò s’ha fet molt llarg, no em puc estar de copiar-vos una altra nadala que he rebut de Guardamar del Segura, allà a baix de tot, del meu amic elxà Joan-Carles Martí i Casanova. De Guardamar també m’han enviat enguany un programa de festes de Nadal –en català, espanyol i anglès– i un calendari del 2008 en valencià amb tot de referències als costums que toquen cada dia: que si la mona del dilluns de Pasqua, que si el cant de les granotes del 5 de juny, que si les nyores de l’agost-setembre, que si les pilotes de Nadal, i els refranys corresponents a cada mes: «Pel maig, cada dia un raig», etc. Bé, vet ací la nadala, que porta el títol «Naixcut un xic» (us la copie tal com m’assegura Joan-Carles que la canten: «pesebre» i no «pessebre», «les pastorets» i no «els pastorets»):
[* La i de «naixcut» i «així», com en el català oriental, tampoc no es pronuncia en el valencià més meridional.]
I ara sí que prou. L’any que ve més. Bon Nadal.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Vet ací el que ens diu Reig:
«S’acosta el període Nadal - Cap d’Any - Reis, una època màgica per a tots els que som, diguem-ho així, culturalment catòlics, independentment que siguem creients, agnòstics o ateus, catòlics practicants o anticlericals convençuts. Tots els que ens hem criat immersos en una cultura de tradició cristiana –i als valencians, això ens afecta de ple–, els dies que envolten Nadal ens porten a la memòria vivències de la nostra infància, i no únicament de la nostra, sinó també de la dels nostres pares, dels nostres avis, dels nostres besavis, vivències del passat que ens han arribat per tradició oral i s’han barrejat amb les pròpies. Tant el dia de Nadal, com també els dies immediatament anteriors i els posteriors fins al dia 6 de gener, se’ns presenten envoltats d’una parafernàlia que transcendix els actes religiosos i, fins i tot, la mateixa religió. La gastronomia nadalenca, les cançonetes de Nadal, les innocentades, les múltiples celebracions festives, els àpats, els regals dels reis, etc., formen part indissociable de la nostra tradició, de la nostra cultura, de la nostra personalitat, de la nostra idiosincràsia. Però la globalització uniformitzadora i anihiladora que, per desgràcia nostra, ens ha tocat viure, anorrea les cultures mil·lenàries i substituïx els trets específics dels pobles que tenen una personalitat diferenciada per altres trets universals que són clons vulgars i uniformes, idèntics arreu del món.
»Fem una ullada ràpida a la gastronomia nadalenca, concretament al sopar de la nit de Nadal i al dinar del dia de Nadal. La tradició valenciana ha sigut, durant centenars d’anys, la nit del 24 de desembre –que els valencians sempre hem anomenat nit de Nadal, perquè és la nit en què es celebra el naixement de Jesucrist i que ara pràcticament tothom anomena amb el castellaníssim i innecessari Nochebuena– fer un sopar frugal que només es diferenciava del d’una nit quotidiana pel fet que, per a postres, es menjaven fruites seques, com ara ametles, avellanes, castanyes, bellotes dolces, figues seques, panses, etc., i, per descomptat, el tradicional panfígol. Era un sopar lleuger que permetia dormir bé i arribar amb forces i bona cosa de gana al dinar del dia de Nadal, el típic putxero valencià amb pilotes, que abans s’anomenaven tarongetes perquè tenen, aproximadament, la forma i la grandària d’una taronja petita.
»L’alcoià Josep Garcia Llopis arreplega en el seu llibre Revoltim la cançoneta següent, que ell recordava haver sentit en l’Alcoi de primeries del segle XX:
Passen bones festes,
festes de Nadal;
bones tarongetes
i un conill ben gran.
festes de Nadal;
bones tarongetes
i un conill ben gran.
»Actualment, a Alcoi, ja no s’usa la denominació tarongeta –tothom en diu pilota–, però els valencians que viuen al sud de la línia Biar-Busot continuen emprant-la amb normalitat. A Elx, per exemple, no es diu de cap altra manera.
»A partir dels anys seixanta del segle XX va començar a entrar la televisió en les nostres llars i els valencians ens vàrem assabentar que en altres punts d’Espanya –a Madrid, per exemple– la nit de Nadal era costum fer un gran tiberi, amb angules, gambes, llagostins, percebes, un besuc al forn o mig corder rostit i, per a postres, dolços a orri. Nosaltres, immediatament, ho vàrem copiar i, ¡hala!, bona fartada per a sopar. I l’endemà, dia de Nadal, com no volem renunciar a res, ¡això podíem fer!, a menjar-nos l’olla de Nadal amb pilotes, el torró i tot el que siga menester. I encara sort que el dia 26 de desembre, en què sempre hem celebrat el segon dia de Nadal i ens hem menjat un bon plat de canalons fets amb les sobres del putxero, ara ja no és festa i podem anar a l’ambulatori a buscar ajuda per a combatre l’enfit.
»I de les cançonetes de Nadal ¿què en podem dir? Els valencians, durant anys i anys, hem cantat les nadales en la nostra llengua. Manuel Sanchis Guarner en va arreplegar unes quantes que va publicar en el seu Cançoneret de Nadal que ara, molt encertadament, ha reeditat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, acompanyat d’un CD amb tretze nadales nostres interpretades per diversos grups i cantants de la terra. Fa uns anys el Grup de Danses Carrascal d’Alcoi va editar el CD titulat L’asgilando. Cançons populars del Nadal alcoià amb quinze nadales alcoianes. Eixes són les cançonetes que els valencians hem cantat sempre fins que ens varen ficar en el cap que en lloc de cantar allò de “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses i apagueu la llum” (també hi ha la variant “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses apaguen la llum”) el que havíem de fer és mirar “cómo beben los peces en el río”, que es veu que és una cosa d’un nivell intel·lectual més elevat. Però com açò de la globalització va i ve i no s’entreté ara, gràcies als mitjans de comunicació i als altaveus de les grans superfícies, ja no ens interessa si “los peces beben y vuelven a beber” o si el “chiquirritín está dormidito entre pajas”, ara l’interés rau en jingle bells, joy to the world, deck the halls, let it snow, up on a housetop, sleigh ride, winter wonderland o here comes Santa Claus, tot amb autèntic i inequívoc sabor americà, com toca.
»De tota manera, com sé que, afortunadament, encara hi havem uns quants valencians que estimem profundament les nostres coses, reproduïsc a continuació la lletra de Pastoret ¿a on vas?, una cançó de Nadal genuïnament nostra. Aquesta nadaleta la conec d’Alcoi i la lletra que aporte correspon a com l’he sentida cantar a persones de la meua família. Vull aclarir, no obstant això, que la cançó és coneguda, amb variants molt lleugeres, en diversos llocs del nostre domini lingüístic, com ara Girona, el Pirineu de Lleida, el Priorat, les Terres de l’Ebre, l’illa de Mallorca i diverses poblacions valencianes.
»Desitge un molt bon Nadal a tothom.
PASTORET ¿A ON VAS?
Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.
Pastoret ¿d’a on véns?
De la muntanya de vore el temps.
¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.
¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.
Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)
Pastoret ¿què fas?
Feixos de llenya, feixos de llenya.
Pastoret ¿per què?
Per a calfar-me que fa molt de fred.
¿Vas molt llunt?
A un pesebre, a un pesebre.
¿Vas molt llunt?
A on el bon Déu ha nascut.
Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)
Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.
Pastoret ¿d’a on vens?
De la muntanya de vore el temps.
¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.
¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.
Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)»
Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.
Pastoret ¿d’a on véns?
De la muntanya de vore el temps.
¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.
¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.
Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)
Pastoret ¿què fas?
Feixos de llenya, feixos de llenya.
Pastoret ¿per què?
Per a calfar-me que fa molt de fred.
¿Vas molt llunt?
A un pesebre, a un pesebre.
¿Vas molt llunt?
A on el bon Déu ha nascut.
Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)
Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.
Pastoret ¿d’a on vens?
De la muntanya de vore el temps.
¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.
¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.
Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)»
Fins ací l’article de Reig.
Però ja que hi som, i encara que açò s’ha fet molt llarg, no em puc estar de copiar-vos una altra nadala que he rebut de Guardamar del Segura, allà a baix de tot, del meu amic elxà Joan-Carles Martí i Casanova. De Guardamar també m’han enviat enguany un programa de festes de Nadal –en català, espanyol i anglès– i un calendari del 2008 en valencià amb tot de referències als costums que toquen cada dia: que si la mona del dilluns de Pasqua, que si el cant de les granotes del 5 de juny, que si les nyores de l’agost-setembre, que si les pilotes de Nadal, i els refranys corresponents a cada mes: «Pel maig, cada dia un raig», etc. Bé, vet ací la nadala, que porta el títol «Naixcut un xic» (us la copie tal com m’assegura Joan-Carles que la canten: «pesebre» i no «pessebre», «les pastorets» i no «els pastorets»):
Na(i)xcut un xic
que és molt alegre
a mitjanit
en el pesebre.
Flautes tocaven,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos.
A(i)xí ballaven
les pastorets,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos,
a(i)xí ballaven. [*]
que és molt alegre
a mitjanit
en el pesebre.
Flautes tocaven,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos.
A(i)xí ballaven
les pastorets,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos,
a(i)xí ballaven. [*]
[* La i de «naixcut» i «així», com en el català oriental, tampoc no es pronuncia en el valencià més meridional.]
I ara sí que prou. L’any que ve més. Bon Nadal.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
