Banc Sabadell respon

La senyora Raquel Blasco, directora del Servei d’Atenció al Client del Grup Banc Sabadell, m’envia una carta de resposta. Tot i que hi ha el meu nom a la capçalera, no sembla que sigui gaire personal, de manera que la puc fer conèixer, més encara si tenim en compte que vaig fer en públic la protesta.

Em diu que el banc està al servei dels seus clients, etc., però que està “sota regulació i supervisió del sistema europeu de regulació” i ho seguirà estant. Molt bé. Cap problema.

I afegeix: “Li reitero la voluntat de servei a les empreses i famílies de Catalunya que el banc desenvolupa des del 1881, havent estat capaç d’adaptar-se als diferents entorns econòmics i polítics, adoptant en tot moment, les mesures més adequades...” (sic, pel que fa a sintaxi i puntuació; negreta meva).

Aquest missatge és el que esperàvem que fessin públic abans de les eleccions, no ara i de manera més o menys privada. Però millor ara que mai.

Malauradament per al banc, la retirada d’estalvis que els havia anunciat –modesta, però em consta que es va sumar a altres que els han produït més efecte– ja està feta.

I de moment quedarem així.

Encara falta que hi hagi un pronunciament públic, per descomptat. O, simplement, una desvinculació respecte a les amenaces de la banca espanyola.

Però, com dic, millor això que res.

* * *

23 d’octubre 2015: per fi!

A Banc Sabadell

Senyors,

El recent manifest (18 setembre 2015) de l’Asociación Española de Banca, de la qual forma part Banc Sabadell, ha pres, contra el seu costum habitual, un posicionament que considero molt desafortunat sobre l’actual procés polític que es viu a Catalunya.

Després d’esperar infructuosament un temps suficient per veure si Banc Sabadell es desmarcava d’aquest posicionament coŀlectiu, els comunico que em sento decebut en la meva confiança en el banc, després de molts anys, i que posaré en marxa aquesta setmana mateix els mecanismes per canceŀlar tots els comptes i dipòsits que tinc oberts amb l’entitat.

Els informo d’aquesta qüestió per aquesta via perquè estic interessat que, juntament amb el procediment de canceŀlació, constin públicament les raons que em duen a prendre aquesta per a mi dolorosa resolució.

Cordialment,

XXXX XXXXXXX XXXXX
DNI XXXXXXXXX
(Adreça - telèfon)

(Comunicació enviada per diverses vies a BS el 21 setembre 2015)

Banc Sabadell respon.

El cançoneret de l’Aulet

En Jaume Aulet ha fet un seguit d’adaptacions de cançons tradicionals. Me l’ha passat G.

En publico una selecció. Fent això sé que manipulo subliminar-ment lectores i lectors d’aquest humil bloc (és allò que ho llegeixes, et queda enganxada la lletra a la neurona i no pares de sentir-la durant dos dies, nits incloses). Però no ho he pogut evitar, la temptació era massa forta.

El 9 cançoneret del 9-N
Ronda de cançons circumstancials i pseudogarrotuïtiques
(Selecció de di[a]nou cançonetes feta pel VF)

1

«La masovera se’n va al mercat. (bis)
El mercat és el diumenge,
el diumenge vota i menja.
O lai la, la masovera, la masovera...»

2

«Votarem, votarem,
que la civada, que la civada.
Votarem, votarem,
que la civada guanyarem.»

3

«En Joan petit quan vota,
vota, vota, vota.
En Joan petit quan vota
ja no es mama el dit.»

4

«Questa mattina
mi sono alzato.
Oh bella ciao, bella ciao,
bella ciao, ciao, ciao.
Questa mattina
mi sono alzato.
NON ho trobato l’invasor.»

5

«Era el segle XIX,
i amb el nom d’Alfonso Guerra
es coneix un diputat.
Aquest sí que era la pera.
Li agradava el ribot [...]
No em jubileu!»

6

«No ho sents, hi ha algú que està votant. (bis)
Oh respon-li, obre la porta.
No ho sents, hi ha algú que està votant.»

7

«I espero, i espero,
fatigat de tant treball.
Se sent com tots van a votar:
no tardis, Jack!»

8

«La lluna, la pruna,
ja surt amb un vot.
L’Alícia la crida,
l’Iceta se’n fot.»

9

«En Pinxo va dir-li a en Panxo:
–Vols que voti amb un punxó?
I en Panxo va dir-li a en Pinxo:
–Vota, p’rò amb un punxó no.»

10

«Tres i tres i tres fan nou:
el nou de novembre.
Tres i tres i tres fan nou:
el nou de novembre.
És el dia de votar
ai ves qui ho diria.»

11

«Volem votar, votar volem. (ter)
I si no ens deixen,
i si no ens deixen
no callarem.»

12

«Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’avorria molt
i sortia a votar.»

13

«Al vot
la cara al vot,
el cor al vot,
les mans al vot,
els ulls al vot:
al vot de tots.»

14

«Ara que tinc un vot,
ara que encara tinc força,
que no tinc l’ànima morta
i em sento bullir la sang.»

15

«Ahora en el Telediario,
vamos a contar mentiras, tralará...»

16

«A los árboles altos
se los lleva el viento.
Y a esos catalanes,
su pensamiento. (bis)
Ay vida mía,
su pensamiento.»

17

«Duerme, duerme, Rivera,
que tu mama está votando, Rivera. [...]
Y si el niño no se duerme
viene Rosa Díez
y ¡zas! se come a sus votantes
chacapumba, chacapumba...»

18

«Al preso del día 9
ya lo van a confesar;
está rezando en su celda
con el cura del penal;
que votó con su mujer
y un amigo desleal.
Dice así al confesar:
“Yo voté, sí señor,
y si vuelvo a nacer,
yo volveré a votar.”»

19

«És l’hora dels adéus
i ens hem de dir adéu-siau.
Germans ‘neu a votar,
senyal d’amor, senyal de pau»

Amb xiruques o com sigui

Com deia Joan Baptista, ho confesso i no ho nego: els primers dies, quan en vaig sentir a parlar, em vaig enriure de la Via Catalana. No entenia per quins set sous ens havíem de ficar en aquest embolic, no entenia què aportava de més aquesta iniciativa respecte a una manifestació milionària, com és que a algú inteŀligent se li havia acudit que una cosa xirucaire com aquella, kumbaià –ho confesso!, sí, això era el que pensava!–, que segurament es podria fer amb quatre escoltes i uns quants voluntaris, podria tenir el més mínim ressò enlloc més que en el nostre melic.

Després vaig saber que el melic i la xiruca era jo i que havien fet el mateix Estònia, Letònia i Lituània abans de l’alliberament del jou de l’URSS. Després vaig saber que per fer això que es pretenia calia la coŀlaboració, pel cap baix, de 400.000 persones. Després vaig calcular i vaig pensar que per assegurar que això sortís no sols calien 400.000 persones sinó gairebé el doble per a serveis d’ordre, organització, intendència, comunicació, reserva de gent cada cent metres per omplir forats que pogués haver-hi...

I llavors em vaig espantar.

Però vaig pensar també que aquests càlculs meus, un cop coneguda la xifra dels 400 quilòmetres que allò abastava –per això els 400.000 participants, mil per cada quilòmetre, un cada metre, i això estrictament per a la cadena, sense comptar la resta–, aquests mateixos càlculs els farien Pirineus enllà, oceans enllà, a tot arreu a on arribés la notícia. I la gent del món de la comunicació buscaria precedents internacionals i trobaria allò dels països bàltics i altres exemples similars que van acabar en èxit.

I ens mirarien.

I de seguida em vaig engrescar en veure que la gent començava a respondre i s’esvaïen els dubtes. Em vaig posar a fer feina, vaig participar en la creació d’una sectorial i he posat el meu gra de sorra en tot plegat, traient temps del temps i aprofitant-me de la meva salut de ferro.

I avui, demà, demà passat i l’altre, sobretot l’altre, miraré nord enllà i oceans enllà –que hem d’oblidar-nos del que passa a Madrid!, del que diguin o deixin de dir, estem en una altra fase del procés!, és que no ho veuen?– i hauré de creure de nou que això és possible, que ho tirarem endavant vulguin o no vulguin els polítics, i encara que s’hi oposin i facin rialletes tantes patums dels diners i del poder.

Demà passat no l’altre se’ns girarà feina, molta feina, perquè hem de començar a bastir un país, aixecar-lo per sota, un país sencer que de moment només té fonaments, el poble, i al damunt gent que promet i anuncia i xerra i xerra i més que xerra. I discuteixen sobre quatre plànols polsosos de pa sucat amb oli.

(Al capdavall faran falta, esclar. I ja els veig, alguns, quan ja estigui tot dat i beneït, que es voldran posar a la primera fila. No són ni seran els actors principals. Ni ho han sigut fins ara. Es penjaran totes les medalles. Però això no ve d’aquí, hi hem de comptar, l’important és que arribem a port. Que se les confitin, les medalles.)

I no ens oblidem de Síria i de l’Orient Mitjà, 

que una Catalunya-estat 

haurà de posicionar-se també 

sobre els conflictes del món.

Catalunya ja és a dins

Hi ha una qüestió en tot això que es diu sobre el que comportaria o comportarà que Catalunya esdevingui estat sobirà que no acabo d’entendre, suposo que com a conseqüència que no en sé prou d’afers jurídics.

És aquest: Catalunya ja és, ara com ara, dins la Unió Europea. O els catalans, per ser més precisos.* De manera que perquè quedés fora hauria de ser expulsada –els catalans hauríem de ser expulsats de la UE un darrere l’altre. I perquè Catalunya sigui expulsada no n’hi ha prou que votin en contra seva un país (Espanya), o més d’un, o la majoria.

Si vol quedar-se dins d’Europa, com els altres, n’hi ha prou que Catalunya compleixi el que l'actual Tractat de Lisboa estableix com a condicions mínimes per continuar formant-ne part. Condicions que ara com ara, ja que hi som, no compleixen la majoria de països, si no vaig errat, començant per Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya –encara més si Catalunya decideix anar pel seu compte: llavors Espanya baixaria uns quants graons en aquesta classificació macabra– i Itàlia.

De manera que no hi ha cap motiu perquè Catalunya sigui expulsada de la UE, si no és que la UE es dissol perquè la majoria dels estats membres no poden complir les condicions establertes.

No sé, doncs, per què es parla tant de les dificultats que tindria Catalunya per ingressar a la UE si de fet no li cal ingressar: ja hi és.

* * *

* Annex: extractes dels articles n. 9 i 10 del Tractat de Lisboa:

«La Unió respectarà en totes les seves activitats el principi d’igualtat dels seus ciutadans, que es beneficiaran, amb igualtat, de l’atenció de les institucions, els òrgans i els organismes europeus. És ciutadà de la Unió tota persona que tingui la nacionalitat d’un estat membre.»
Tots els catalans complim aquesta condició: encara que a molts ara no ens agradi, en el moment de decidir que anem pel nostre compte ho podrem fer perquè tenim la nacionalitat espanyola, és a dir la nacionalitat d’un estat membre.

«La ciutadania de la Unió s’afegeix a la ciutadania nacional sense substituir-la.»
O sigui, els catalans seríem igualment membres de la UE tret del cas que Espanya ens expulsés a tots, un per un (incloent-hi els del PP, Ciudadanos, etc.), i ens declarés no espanyols. Espanya no pot «expulsar Catalunya»: hauria d’expulsar els ciutadans.

«Els ciutadans estaran directament representats a la Unió a través del Parlament Europeu.»
I doncs, els catalans tenim el mateix dret de representació a la UE que els espanyols (o que els que ara com ara són, jurídicament, «la resta d’espanyols»). El màxim que ens podria passar és que Catalunya no tingués representació, temporalment, dins el Consell dels Estats fins que no fos reconeguda com a estat, però això no podria trigar a reconèixer-se, perquè seria absurd que els catalans estiguéssim al Parlament Europeu i tinguéssim tots els drets de la resta d’europeus i en canvi no tinguéssim representació al Consell. Com que això seria una discriminació a uns ciutadans de la UE, la UE ho hauria d’arreglar, i a més d’una manera ràpida.

* * *

(La imatge l’he presa de Catalonia Direct)

Debat al Col·legi de Doctors i Llicenciats (i 3)

Ahir vaig dedicar segurament més espai al que van dir Albert Pla Nualart i Ernest Rusinés que al que va dir la resta, perquè la polèmica que va obrir el primer és possiblement el tema que va centrar el debat, i em va semblar que Rusinés, en part, li feia costat. És a una de les tesis de Pla al que volia referir-me avui en aquesta nota personal. Tesi a la qual dono suport en el 99% dels resultats finals a què condueix, però que no em sembla prou ben plantejada teòricament –o potser no l’he acabat d'entendre.

Pla parla de vegades, o ho sembla, com si fóssim ja en aquell estadi que molts somiem: un país sobirà amb una llengua pròpia i usada sense complexos. Un estadi en el qual, potser sí, tindrem una altra llengua adoptada, que segurament serà també oficial; però potser no.

Ara bé, sembla que parli del castellà com si aquesta llengua adoptada fos innocent, innòcua, no tingués sobre nosaltres un poder immens que ens impedeix fàcticament que la nostra llengua pròpia pugui fer el seu camí, si volguéssim, autònomament; amb influència de l’altra, sens dubte, i d’unes quantes més, però no imposada per tantes vies, sinó acceptada pacíficament, o no; això ho decidirà la ciutadania en el seu moment.

A veure si m’explico més bé. Pla, sens dubte, reconeix aquest domini, però llavors el considera una dada de fet, com si fos una qüestió tècnica i prou. Ens hem d’adaptar perquè això és el que hi ha. Punt.

Mutatis mutandis, Pla trasllada a l’evolució lingüística el que altres (dins el mateix diari on ell treballa també) han plantejat per a l’evolució política. És a dir, hem d’acceptar ja ara de bon grat el que encara se’ns imposa per força, sense esperar al que decidirem quan aquesta constricció ja no sigui política, legislativa, mediàtica (o no ho sigui tant).

El que penso jo: cal tenir en compte la precarietat política i lingüística en què es troba la llengua avui, abans de decidir a la bestreta el que segurament acceptarem de bon grat demà, però potser no. És molt important aquest “de bon grat”: i no podem saber que ho farem de bon grat fins que no estiguem en la situació de decidir de bon grat. No té sentit avançar-se als esdeveniments: quan hi siguem, ja ho decidirem. Decidir-ho abans és decidir sota pressió. Jordi Duró ho reflectia gràficament prou bé el dia 8 mateix a l’Ara: la immersió en espanyol és una piscina inacabable, mentre que la catalana l’hem de fer en una galleda. En aquestes condicions, posar en paral·lel el català i el castellà, com si haguessin de tenir gairebé els mateixos drets i estiguessin en les mateixes condicions de partida, és suïcida. Quan puguem construir la nostra piscina igual que l’altra ja decidirem si la volem en paral·lel a la primera, o més separades, o si en volem tres, o si la nova que farem ha de ser molt més gran...

Hem de pactar un statu quo amb el segrestador abans que ens deixi marxar del catau? Hem de dir als segrestadors, i anunciar-ho públicament, que no s’amoïnin, que incloem els callos a la madrileña a la nostra dieta i que prenguin nota dels nostres menús dels pròxims cinquanta anys, perquè a nosaltres ens agraden molt els callos i ja ens hem acostumat a esmorzar, dinar i sopar (berenar no, això ho podem triar nosaltres) callos? I si quan siguem grans ens agrada més combinar la dieta mediterrània amb el London cake?

No dic que els castellanoparlants que actualment viuen a Catalunya siguin segrestadors, però s’aprofiten del fet que estem segrestats i que la nostra llengua no té unes condicions de conservació i creixença com les que té la seva. S’aprofiten del segrest, parcialment en viuen. Sense culpa, sense responsabilitat segurament de molts d’ells, però els fets són aquests. La prova (o una prova més) és el que deia diumenge Toni Soler: quan la llengua nostra té problemes, com ara les sentències espanyoles contra la immersió a l’escola, els castellanoparlants poc que la defensen.

Ja arribarà el moment de negociar el tema dels callos*, però s’ha de negociar en condicions d’igualtat, no abans d’hora.

*A mi m’agraden molt, però molt, els callos a la madrileña.

* * *

D’altra banda, és normal que la gent pateixi més del compte amb l’aprenentatge de la gramàtica catalana, perquè estem en una situació de diglòssia molt pronunciada. (La diglòssia –perdoneu el paraulot els que hi esteu menys avesats– és la presència conjunta de dues llengües en un mateix territori o en un mateix conjunt de persones, amb superioritat d’una sobre l’altra: no cal dir que la que s’imposa, per terra, mar i aire, és l’espanyol.)

Aquest segon tema l’afegeixo perquè també es va donar per fet que les qüestions més problemàtiques del català s’haurien de flexibilitzar. I no dic que no s’hagi de fer, però sí que dic que potser hauríem d’esperar, com en l’altre cas, a estar en situació de poder decidir-ho sense la pressió política d’una altra llengua. La pressió mediàtica i veïnal la tindrem sempre, sens dubte, però no la institucional. Espero.

És que si ens posem a flexibilitzar, potser alguna gent començarà també a demanar que ens carreguem les oo obertes. Per posar un exemple. «És un embolic», et diuen. I són persones lingüísticament prou competents en la nostra llengua. Jo en conec algunes. Bé, potser és un exemple poc adequat, però és el que m’ha vingut al cap ara.

(Afegitó 18 març 2012. Albert Pla Nualart, en un article a les planes d’Opinió del diari on treballa, Ara, es desmarca de forma contundent de les propostes de política lingüística que havien fet alguns articulistes en el mateix diari, propostes que consistien bàsicament a incorporar amb naturalitat el castellà al nostre patrimoni nacional, sense manies ni complexos.)

Perles (88): Greuges comparatius

«Per què els 324.000 euros que costa només el contracte de neteja de l’ambaixada espanyola a Berlín constitueixen un dispendi raonable, però els 2,5 milions que comporten totes les oficines exteriors de la Generalitat juntes són un malbaratament culpós? Per què les ajudes històriques i recents de les administracions a Iberia eren justes i necessàries, i en canvi el suport financer de la Generalitat a Spanair ha sigut una “obsessió”, un “caprici”, una “aventura”, un “somni identitari”? Ben senzill: perquè Espanya, fins i tot endeutada, és un estat que com a tal pot i ha de tenir ambaixades, i aerolínia de bandera, i un aeroport transcontinental. Catalunya, com a simple comunitat autònoma, no. És un problema d’estatus i prou.

»Si les coses són així, no pot sorprendre ni escandalitzar l’increment de les posicions secessionistes. Segons el darrer sondeig conegut –el va publicar El Periódico divendres de la setmana passada–, són ja el 53,6% dels enquestats els que votarien sí en un referèndum sobre la independència de Catalunya.»

Joan B. Culla, El País, 3 febrer 2012

No hi tornem

Exactament igual com es va recuperar la Generalitat perquè tant a fora com aquí alguna gent hi treballava des de feia temps –una altra qüestió és quin tipus de Generalitat es va recuperar–, ara el sobiranisme em sembla que es construeix també de manera transversal. I no només dins d’alguns grans partits (una part important de CiU, una part menys important del PSC [?], Iniciativa, Esquerra) i dins també dels petits, que fan d’estímul i de corcó, i ni tan sols en primer lloc en aquests àmbits partidistes. Sinó sobretot fora dels partits, que és on creix de debò la llavor: a la societat, a les famílies, a l’escola, als mitjans de comunicació convencionals i als més nous. A tot arreu.

Aniria bé que els polítics que enarboren la bandera de la independència exprés no s’apropiessin l’exclusivitat de la proposta sobiranista i que, sobretot, no titllessin tots els altres de botiflers. Perquè el sobiranisme es construeix des de molts fronts.

Em costa dir-ho així. Perquè haig de reconèixer, i ho faig avui sense embuts, que jo he sigut d’aquests, dels que tenien les idees tan clares que ho volien tot d’avui a demà. Ara veig que no pot ser. Jo proclamaria la independència avui mateix al Parlament de Catalunya, sense esperar res més, però és evident que les coses es poden mirar d’una altra manera i que molts catalans que pensen en el fons el mateix que jo –ara la independència per a molta gent és simplement una qüestió de dignitat... i també de calés– en canvi no veuen de la mateixa manera ni l’estratègia concreta ni les etapes ni el tempo que ens hi han de portar.

Doncs això: em sembla que és absurd que ens tirem els plats pel cap. Perquè, veient-nos, segur que els enemics comuns de la nostra sobirania i de la nostra dignitat com a catalans gaudeixen d’allò més.

Aniria bé, en fi, no tornar a aquelles discussions de la dictadura sobre la puresa o la impuresa dels que es van exiliar, dels que es van quedar aquí per fer el que poguessin, d’amagat o no, dels que van tornar al cap de pocs anys o al final del franquisme i fins i tot dels que van rebre los nacionales amb víctors a la Diagonal de Barcelona el 26 de gener del 1939 però que aquell mateix vespre ja n’estaven penedits.

La unitat que tant reclamen alguns quan parlen de «candidatures úniques» –aquest punt sí que no el comparteixo: em sembla fer volar coloms; i ho dic conscient que vaig ser un dels que ho van proposar, encara que fos mig de broma– hauria de començar per això, per acceptar que molta gent, cada cop més, volem el mateix però ho volem de maneres diferents.

Ahir vam veure el primer número de La Vanguardia en català i si ens haguessin anunciat fa deu anys, i no diguem vint, que això passaria no ens ho hauríem cregut. Jo deia, per exemple: La Vanguardia eixirà en català l’endemà de proclamar-se la independència; com ha fet sempre, tirarà per on tiri «la gent» –el que ells consideren «la gent», o sia, l’establishment. I mira, no.

Ahir hi va haver un nou punt d’inflexió a Catalunya. I em sembla que l’hauríem de valorar com cal. Hi ha moltes maneres de matar puces, tota pedra fa paret. O sigui, tot suma.

Final d’etapa a Euskadi

T’omple de joia, és clar, que el món abertzale ficat fins ara en vies violentes hagi acordat abandonar-les, tot i que per la part espanyola no hi hagi hagut compromisos públics de deixar enrere el joc brut i també violent amb què sovint han combatut els crims dels primers. No hi ha «guerres justes», ni dels uns ni dels altres, i per tant aquesta tampoc ho era.

El que et sap una mica de greu –per ells– és que aquesta part del món abertzale, pel que s’ha reflectit de cara enfora, ha arribat a la conclusió inevitable no com a resultat d’un procés intern de reflexió i autoconvenciment, sinó empès més aviat per la impossibilitat física de continuar practicant tàctiques guerrilleres que sempre han sigut salvatges, truculentes i prehistòriques. Han topat de cara amb el segle XXI i amb les tecnologies i estratègies de seguretat transfrontereres amb què compten actualment les policies oficials del món que anomenem civilitzat. Amb tot el que comporten aquestes tecnologies i estratègies, ja que hi som, de manca de llibertat i d’intimitat per a tota tota la ciutadania, la immensa majoria de la qual és i era innocent.

No cal dir que si la criatura rebeca i bàrbara que no acabava de creure mai al final ho fa, ni que sigui a còpia de garrotades i trompades –garrotades i trompades que li havies dit que es podia estalviar... i ens podia haver estalviat–, igualment te n’alegres.

Aviat haurà de començar l’etapa de l’estira-i-arronsa del poder espanyol davant la majoria sobiranista basca. A Madrid tenen por que el conflicte entri dins la via civilitzada, perquè llavors només comptarà la força dels vots i la dels calés,* calés que allà a Gasteiz tenen controlats, no com nosaltres que els hem de reclamar cada quinze dies (ens els deuen i no ens els tornen!). És per això que els partits espanyols trigaran tot el que puguin a reconèixer que les coses han canviat.


*Qüestió de llengua. Per què calés i no calers? Bé diem calerons i calerets, no? Segurament ho fem per mimesi amb dinerons i dinerets, però és així. Doncs si fem les derivacions d’aquesta manera, em sembla que hauríem d’escriure calers. Ja sé que calés ve de calé, i calé del gitano caló ‘moneda negra’ (ennegrida per l’ús). Però em sembla evident que en català el mot ha evolucionat, l’hem fet nostre i ha adquirit vida pròpia, ha construït derivacions com les que deia, exclusivament amb r. I doncs? Algú em pot explicar per què encara escrivim calés?

Independència sí, però com?

L’altre dia (25 gener 2011) Ferran Sáez escrivia a l’Avui:

«És evident que Catalunya pot arribar a ser un estat independent, com també és evident que jo puc arribar a ser el propietari d’un Ferrari Testarossa (vermell, evidentment) i aparcar-lo davant del meu palauet a la Toscana. No la nega ningú, aquesta possibilitat.

»Només m’agradaria saber com es faria realitat en les actuals circumstàncies, no d’una manera difusa, genèrica i abstracta.»

Malauradament, per una part té raó. Primer perquè el context internacional imprescindible per reeixir en una aventura com aquesta fins ara l’hem cuidat ben poc. N’hi ha prou de veure que ni tan sols eixim en l’agenda de la revista Time sobre els països que tenen aquest problema per resoldre, i sí que hi apareixen el Kurdistan, el Quebec, el País Basc, el Sàhara Occidental...

Sáez, malauradament, també té una part de raó perquè és relativament fàcil dir «voteu-me a mi, que proclamaré la independència», però no és tan fàcil posar-ho en pràctica avui, ara. Demaneu-ho als independentistes «purs» del grup mixt, un dels quals fins fa quatre dies era a CiU i un altre va defensar aferrissadament fins al penúltim dia els èxits del tripartit. De fet, el líder dels «purs» ja ha dit que d’aquí un parell de mesos, abans que hagi passat mig any des que és diputat, potser es presentarà a l’alcaldia de Barcelona.

A l’hora de la veritat, ja s’ha vist, els independentistes majoritàriament cal suposar que han votat CiU o que s’han quedat a casa. O potser alguns han tornat a votar un partit anomenat Esquerra, pretès hereu d’aquella històrica Esquerra Republicana de Catalunya que va encaterinar els nostres avis.

I és que els independentistes partidaris de fer-ho ara per damunt de qualsevol altra consideració no són –no som– tants. Per dos motius.

U, no som tants no perquè siguem relativament pocs els que participem en les consultes sobiranistes que es fan a Catalunya des de fa un any i mig. Les xifres d’aquestes consultes no són indicatives perquè les votacions són purament simbòliques i hi ha molta gent pràctica que no hi participa; és independentista fins al moll de l’os, però pensa que no serveixen per a res i que més aviat descoratgen. Aquesta opinió és respectable, sobretot perquè em sembla que és majoritària entre els independentistes si les xifres de participació són tan baixes com ho són en les ciutats grans: vol dir que hi ha molta gent que pensa això que acabo de descriure. (Aclareixo que per mi les consultes sí que fan servei, perquè creen cultura al voltant, desdramatitzen el fet de parlar sobre l’assumpte i de dir cadascú la seva de manera desacomplexada i sense que passi res de tràgic –com sí que podria passar si les consultes fossin de veritat. Si els barcelonins o els empadronats a Barcelona anessin a votar amb ganes el 10 d’abril –o abans, que també es pot fer–, encara que «no serveixi per a res», potser sí que aprofitaria per a alguna cosa també de cara enfora. Com a mínim perquè la revista Time o una altra, la pròxima vegada que parlin de l’assumpte, ens tinguin en compte.)

Dos, els sobiranistes d’avui i d’ara mateix no som tants no perquè no hi hagi molts independentistes, moltíssims, almenys dos milions i mig o tres, o més i tot –que hi som–, sinó perquè molta gent fa aquesta reflexió: «Sí, sóc independentista, estic convençut que la independència de Catalunya arreglaria molts dels nostres problemes, però miri, ara mateix haig de portar la canalla a l’escola, haig d’anar a la plaça, haig de trobar feina, haig de preparar el sopar, haig de reclamar la pensió, haig de... Qui m’ajudarà ara, avui, a fer totes aquestes coses que he de fer, mentre no arriba la independència?» I llavors aquesta immensa majoria d’independentistes, quan hi ha eleccions, va a les urnes i vota, entre les dues o tres o quatre opcions de sempre, la que li sembla que podrà fer més per ajudar-lo avui i ara en les seves tasques ordinàries.

Ara bé, també cal dir que els de CiU es repengen abusivament en aquests arguments, en allò del «trepitgem de peus a terra», i que no fan passes serioses en cap direcció clara, no es mouen ni a una banda ni a l’altra, com també va fer l’altre partit d’obediència estrictament catalana durant els anys que han durat els dos governs successius de PSC-PSOE, Esquerra i ICV-EUiA. I com que no es mouen, contribueixen a afermar el que hi ha fins ara. Tot això recorda una mica, amb perdó per l’exemple, els tecnòcrates del franquisme –Sardà Dexeus, López Rodó, Estapé, etc., entre els catalans que hi havia–, que van posar mitges soles al règim dictatorial perquè pogués tirar endavant quinze anys més, fins que allò es va tornar a col·lapsar, i encara gràcies que just llavors Franco es va morir de vell i el panorama va canviar una mica. Sort que hi va haver el fet biològic, doncs, que si no haurien eixit uns altres posttecnòcrates –els mateixos que van fer la transició, potser– que haurien tornat a engiponar els sabatots de la dictadura per fer-la cuejar uns quants lustres més. Però, acabada la dictadura, llavors ens van tornar a enredar amb un esquer que ja fa 35 anys que dura, el de «ara ja veureu com ho farem bé i us tindrem en compte», etcètera.

Però sense idealisme no hi ha progrés. Els avenços sempre els han aconseguit els que pretenien l’impossible. No aconseguien l’impossible, certament, però sí que feien que amb el seu crit impacient i el seu cop de puny damunt la taula s’avancés una miqueta més, i de vegades molt més. I ara que no em diguin que el concert o pacte que s’han empescat és un cop de puny damunt la taula, perquè això ja no ens ho creiem. Jo no conec ningú que hagi votat CiU pel tema del pacte econòmic: tothom que conec que diu que els ha votat ho ha fet per les qüestions que deia abans: feina, escola, seguretat ciutadana, pensions... economia domèstica d’avui i d’ara, no pas promeses vagues de futur sobre «condicionar el govern de Madrid» i aquestes històries.

O sigui, si no avancem realment per la via del sobiranisme, si no anem més enllà del peix al cove que fins ara ha practicat sempre CiU –l’anomenat pacte econòmic, hi torno, també és un plat de peix– igual com els dos darrers experiments governamentals, la causa, la culpa, serà nostra, dels nostres polítics, de tothom.

Sigui com sigui, tots i totes podem ajudar en el terreny del reconeixement internacional de Catalunya. Tant de bo hi hagi cada cop més gent engrescada a fer, de franc, la tasca fosca de mantenir encesa la flama a l’exterior. Ja ho fan el Col·lectiu Emma i uns quants més. Aquesta és la via, ara com ara, fins que els polítics decideixin fer un pas endavant en aquesta direcció sense esperar que la cosa estigui «més madura» –mentre no fan res perquè maduri.

Perquè la veritat és que, en democràcia, els polítics ens fan falta.

(Ara que hi som, Jordi Pujol podria tenir un paper a fer en el context exterior, perquè parla idiomes i coneix gent. S’hi veu amb cor? S’hi posarà? O només ha parlat per parlar i ha dit el que ha dit perquè ara el que pugui dir ja no compta ni impressiona ni fa cossigolles a ningú?)

Un cop més, doncs, no tinc solucions, només preguntes.

Visceralitat

Un diari de Madrid del qual no penso dir el nom ni posar-hi cap enllaç vomitava l’altre dia això que m’han passat i que, després de dubtar-ho un parell de dies, reproduiré tot seguit. Ho tradueixo perquè aquesta és la política habitual del bloc, tot i que em cal reconèixer que la traducció no és prou bona perquè encara sona més contundent, intoxicant i verinós el text en la llengua en què va ser parit que no la meva versió. Segur que hi ha algun bonafè que dirà que amb la traducció potser he manipulat alguna cosa per tal que la notícia sembli més mentidera i idiota del que era en la versió original. I no, de cara al judici que us puguin merèixer els autors d’aquesta gasòfia, cal tenir en compte que la traducció, si bé he procurat que fos literal, encara l’endolceix. Ací la teniu, agafeu-vos fort i preneu biodramina:

Catalunya gasta un milió d’euros a “transcriure” [sic] sessions del Parlament

La Generalitat adjudica el contracte a una empresa privada especialitzada en traduccions. El període de vigència del servei es prolonga fins a l’any 2013

Mai abans [sic] la cooficialitat de llengües [sic] en el si del Parlament català havia sortit tan cara [sic] en plena recessió econòmica. El Govern [sic] tripartit (PSE[sic]-ERC-ICV) que presideix el socialista José Montilla ha emprès, en el que és ja la recta final del seu mandat, l’adjudicació d’un contracte per valor de gairebé un milió d’euros per a la prestació d’un servei de “transcripció” [sic] de les sessions i actes institucionals que se celebren en aquesta cambra autonòmica.

En concret, aquest contracte, que s’eleva a 929.250 euros, acaba de ser concedit provisionalment a una empresa privada, amb seu social a Barcelona, especialitzada en “traduccions de diferents idiomes i en diferents sectors tècnics”, com diu la pàgina web de l’entitat.

Segons consta en el plec de prescripcions tècniques d’aquesta assignació, al qual ha tingut accés aquest diari, la Generalitat ha optat per externalitzar aquest servei, que manté, però, sota la coordinació del Departament d’Edicions del Parlament català. Així, s’exigeix que l’empresa adjudicatària ha d’estar en condicions de recollir “les intervencions orals de les sessions parlamentàries i dels actes institucionals del Parlament produïts en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya o, eventualment, en una altra llengua de la Unió Europea (habitualment, anglès, francès i alemany), segons els criteris establerts pel document de treball d’ús intern Manual de redacció dels diaris de sessions.

Va ser el passat 7 d’octubre quan la Mesa de la Diputació Permanent (Montilla va signar tres dies abans el decret de dissolució del Parlament català i la convocatòria d’eleccions per al 29-N) va acordar requerir aquests treballs per un període de vigència que s’allargarà fins al 2013 (dos anys i tres mesos). [...]

L’Executiu de Montilla, que acumula un deute proper als 30.000 milions d’euros (ara s’ha vist obligat a recórrer a l’inversor particular amb l’emissió d’uns “bons patriòtics”) i que no ha escatimat en dispendis i ajudes a col·lectius afins per promoure la immersió lingüística, no ha volgut, d’acord amb els fets, contenir la despesa i cobrir aquestes tasques mitjançant l’ús de treballadors públics de la regió, com passa en altres parlaments autonòmics, per exemple, en el d’Andalusia.


(traducció literal, abreujada, de la notícia d’un diari de Madrid del 14 octubre 2010; a la web del diari, segons em diuen –jo no miro mai pornografia–, la notícia anava acompanyada de 48 comentaris, tots menys un amb insults als catalans, als quals qualifiquen de lladres)

Això és Espanya. Jo ja ho sabia, ja no em ve d’aquí, llegeixo això i em sento igual que abans. Però per si de cas hi ha cap lector d’aquest bloc que encara no ho sabés, i per si hi ha cap lector que tampoc no sàpiga que conec de primera mà la història de la qual es parla –o de la qual no es parla–, perquè m’afecta directament...

Si ni tan sols saben què vol dir “transcriure”! (les cometes són del text original, encara que sembli mentida). Si ni tan sols encerten la data de les eleccions! I fa deu anys que el servei de transcripció està externalitzat! I no és el Govern el que fa la licitació, sinó el Parlament! I tantes i tantes coses –he començat a posar-hi sics i ho he deixat córrer quan he vist que m’havia d’haver limitat a escriure un gran SIC final i prou– que es podrien anar comentant de cada frase, de cada línia, de cada paraula d’aquesta èmesi llefiscosa i verda que pareix eixida de la boca de la nena de L’exorcista!

Quina és la raó d’un vòmit com aquest? Només una: l’odi, les ganes de fer mal. En aquest cas ho he sabut perquè m’afectava i m’ho han enviat directament a mi, i per això he decidit al final explicar-ho també aquí. Però això és cada dia, amb qualsevol excusa: volen desmuntar-nos el poc que tenim de paradeta pròpia, fins i tot les coses que des d’una perspectiva raonable gairebé tothom consideraria bones, o si més no indiferents. Menteixen i ho saben. I si poguessin enviar-nos els tancs, ens destruirien. Ja ho deia aquell: «No serà pacífic.» Fa anys i panys que no és pacífic, senyor ministre, no cal que ens parli del futur. Fa anys i panys que a Espanya hi ha instal·lats els altaveus omnipotents de l’odi al diferent, enfocats cap a l’estranger i cap a tots els racons de l’Estat, i encara es queixen cínicament dels nostres quatre megàfons de piles.

De vegades encara algú em demana: com és que ets tan independentista? Doncs amb aquest sol motiu ja n’hauria de tenir prou qualsevol persona que visqui aquí i que miri les coses amb un mínim d’objectivitat: hi ha gent a Madrid, a Espanya, que fan i faran tots els possibles per fotre’ns, amb totes les lletres, tant com puguin. Ells no saben contra qui disparen els seus obusos, a qui fereixen concretament: en tenen prou de saber que el canó apunta a Catalunya. En aquest cas era un projectil amb el qual han intentat perjudicar un col·lectiu d’una vintena de persones amigues meves, bona gent, que es guanyen la vida honradament des de fa una pila d’anys amb aquesta feina.

Es pot prohibir?

La Constitución española del 1978 prohibeix la pena de mort (art. 15). La Constitución española del 1978 diu que es poden prohibir reunions i manifestacions (art. 21). La Constitución española del 1978 prohibeix les associacions secretes i les paramilitars (art. 22). La Constitución española del 1978 prohibeix els tribunals d’honor (art. 26). El rei d’Espanya pot prohibir, segons la Constitución española del 1978, que es casin persones amb drets de successió a la corona espanyola (art. 57). La Constitución española del 1978 prohibeix la presentació de peticions a les Corts espanyoles fetes per manifestacions ciutadanes (art. 77). La Constitución española del 1978 prohibeix els tribunals d’excepció (art. 117). Etcètera.

El Parlament de Catalunya, el 28 de juliol del 2010, ha prohibit els espectacles públics en què es torturen i es maten toros.

Hi ha gent del PSOE (el president de la Generalitat de Catalunya, per exemple) i gent del PP, i altres (uns quants de CiU), que diuen que no s’ha de prohibir res. Van, doncs, contra la Constitución española del 1978, que prohibeix un munt de coses, i contra centenars de lleis que la desenrotllen. Tal vegada no ho saben o no se’n recorden. Per això ho he escrit. Perquè potser en les seves opinions hi ha un implícit: no és que no es pugui prohibir res, com diuen, sinó que Catalunya no pot prohibir res. Per prohibir ja hi ha l’amo.

«When a long train of abuses and usurpations...»

«In Congress, July 4, 1776

»A Declaration by de Representatives of the United States of America in General Congress Assembled.

»When in the Course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve the political bands which have connected them with another, and to assume among the powers of the earth, the separate and equal station to which the Laws of Nature and of Nature's God entitle them, a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation.

»We hold these truths to be self-evident, that all men are created equal, that they are endowed by their Creator with certain unalienable Rights, that among these are Life, Liberty and the pursuit of Happiness. That to secure these rights, Governments are instituted among Men, deriving their just powers from the consent of the governed, That whenever any Form of Government becomes destructive of these ends, it is the Right of the People to alter or to abolish it, and to institute new Government, laying its foundation on such principles and organizing its powers in such form, as to them shall seem most likely to effect their Safety and Happiness.

»Prudence, indeed, will dictate that Governments long established should not be changed for light and transient causes; and accordingly all experience hath shewn, that mankind are more disposed to suffer, while evils are sufferable, than to right themselves by abolishing the forms to which they are accustomed. But when a long train of abuses and usurpations, pursuing invariably the same Object evinces a design to reduce them under absolute Despotism, it is their right, it is their duty, to throw off such Government, and to provide new Guards for their future security.

»Such has been the patient sufferance of these Colonies; and such is now the necessity which constrains them to alter their former Systems of Government...»

Etcètera.

O sigui:

En el Parlament de Catalunya, 14 de juliol del 2010 [per exemple]

Declaració de Catalunya

Quan en el curs dels esdeveniments humans cal que un poble dissolgui els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prengui entre les potències de la terra el lloc independent i igual al qual té dret per les Lleis de la Naturalesa i pel Déu d’aquesta naturalesa, el just respecte a l’opinió de la humanitat reclama que declari les causes que l’impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents per elles mateixes les veritats següents: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de determinats Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat; que, per garantir aquests drets, els Homes constitueixen Governs, els quals obtenen els poders legítims del consentiment dels governats; que quan qualsevol Forma de Govern destrueix aquestes finalitats, el Poble té el Dret de reformar-la o abolir-la, i d’instituir un nou Govern que es fonamenti en els principis esmentats, tot organitzant els seus poders d’una manera que, segons el seu judici, ofereixi possibilitats més grans d’aconseguir la seva Seguretat i Felicitat.

La prudència, és clar, aconsella que no es canviïn per motius lleus i transitoris Governs establerts d’antic. En efecte, l’experiència demostra que la humanitat està més disposada a patir que no a fer justícia abolint formes a què està acostumada, sempre que els mals siguin tolerables. Però quan un seguit llarg d’abusos i usurpacions, dirigit invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre el poble a un Despotisme absolut, és el dret d’aquest poble, és el seu deure, derrocar aquell Govern i establir nous Guardians de la seva seguretat futura.

Tal ha estat el sofriment pacient d’aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que les compel·leix a reformar els seus anteriors Sistemes de Govern...

(I passeu-me el llenguatge una mica encarcarat del text, tantes majúscules i tot això: és un document del segle XVIII.)

Ara, és llàstima: em fa l’efecte que no hi ha polítics capaços, ni en el parlament actual ni en el que tindrem a la tardor, de fer una cosa com aquesta, un salt des de la societat feudal fins al segle XVIII. Tots esperen «el moment favorable». Mentrestant, si es belluga el del costat l’acusen de massa arrauxat, si no es belluga d’immobilista, i sobretot tots vigilen per no fer cap pas en fals, no fos cas que els colonitzadors els miressin de mal ull i obliguessin aquells desgraciats a deixar la cadira i el sou. Necessitem gent disposada a jugar-se la pell, sense violència. No parlo d'aventurers i xarlatans oportunistes –Laporta, Carretero, Puigcercós...–, parlo dels partits majoritaris actuals –és el que hi ha–, perquè són els únics que tenen i tindran prou pes per clavar, si volen, un cop de puny a la taula i aixecar totes les peces enlaire. Això, jugar-se-la. Però no són capaços (13 juliol, migdia) ni de tramitar al Parlament una proposta –una proposta!– per fer un referèndum algun dia.

Dret de decidir

Vaig a la manifestació perquè estic a favor del dret de decidir, perquè estic a favor del dret d’autodeterminació dels pobles i perquè aquest dret és el que es reclama en aquesta manifestació explícitament («Nosaltres decidim»).

Vaig a la manifestació perquè crec que Catalunya és una nació, com constava a l’article 1 del projecte d’Estatut aprovat solemnement pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, i perquè aquesta constatació és la que es proclama també de manera explícita en aquesta manifestació («Som una nació»).

Vaig a la manifestació no perquè sigui partidari de cap estatut, sinó perquè no vull que em prenguin més el pèl.

Vaig a la manifestació perquè els organitzadors principals, que no han estat els líders polítics, han aconseguit aglutinar els sentiments de molts milers (milions?) de catalans que en aquests moments se senten dolguts pel tracte que España dóna a Catalunya faci Catalunya el que faci, no ja a propòsit de l’Estatut, sinó sempre, però que dol més quan aquest maltractament s’esdevé en condicions democràtiques i havent complert totes les premisses injustes que qui feia de jutge i part havia imposat abusivament als qui considerava i considera súbdits sense cap més dret que acatar sentències (i acatar, per si algú no ho sabia, vol dir, sotmetre’s, humiliar-se).

Vaig a la manifestació malgrat que alguns líders polítics hi hagin posat pals a les rodes fins a l’últim moment, potser amb l’objectiu de desmobilitzar gent que hi volia anar (i segur que amb alguns ho han aconseguit). Hi vaig perquè, malgrat tot, en aquesta manifestació hi haurà gent de tots els colors polítics, fins i tot gent que milita o militava fins ara en partits que van presentar recursos contra l’estatut autonomista, un estatut descafeïnat que ha estat l’últim intent, per part dels pocs catalans que encara hi creien, de demostrar que es volien fer les coses per les bones, sense necessitat de crits ni violències.

Vaig a la manifestació perquè ara només quedaria la violència o la mediació internacional, i la immensa majoria dels catalans optem per aquesta segona via, la pacífica. Però la manera de demanar mediacions internacionals en un llenguatge que comprengui tothom, un llenguatge poliglot, és una gran manifestació de protesta contra el tracte rebut, un cop que s’ha arribat al final d’un procés durant el qual aquí tothom ha complert escrupolosament tot el que li han manat i allà, en canvi, han fet trampes des del primer moment fins al darrer.

Vaig a la manifestació perquè em ve de gust i perquè em sembla que cal dir «prou!» de manera pública, serena, civilitzada i contundent. I no em ve d’aquí que alguns hi vagin per defensar el seu estatut, que altres hi vagin perquè pensin que la crisi econòmica no seria tan bèstia si poguéssim decidir algunes coses importants a Barcelona i la resta a Europa, que altres hi vagin per reclamar dignitat o que altres hi vagin per passar l’estona, tirar coets i cridar contra España. Potser jo mateix faré alguna d’aquestes coses, també perquè em vindrà de gust.

Vaig a la manifestació tot i que el PSOE hagi intentat convertir-la en un acte folklòric, en uns jocs florals de banderetes, petards i fanalets, en una mena de rebequeria infantil sense conseqüències. Hi vaig perquè envoltant la bandera, a més dels representants d’aquest partit, hi haurà molta gent que els taparà i unes lletres ben grosses que proclamaran a tot vent allò que volem dir tots, o la majoria, dels que aquesta tarda, abans de les sis, serem a la Diagonal de Barcelona rere la capçalera o omplirem els carrers transversals del passeig de Gràcia i de la Gran Via per afegir-nos a la multitud que no cabrà dins el recorregut previst per a la manifestació.

Vaig a la manifestació perquè el més important d’aquesta manifestació no són els motius ni les circumstàncies concretes que l’han provocada, sinó la interpretació unívoca que se’n farà més enllà dels Pirineus i més enllà de l’oceà Atlàntic.

Guardiola, president

Proposo a totes les plataformes, moviments, partits polítics, etc. que estimin Catalunya i vulguin fer un pas endavant cap a la futura independència del país, que cadascuna d’aquestes entitats nomeni un representant i, tots junts o cadascú pel seu compte, vagin a veure al Sr. Josep Guardiola i Sala, que actualment treballa en una coneguda entitat esportiva, i li diguin:

–Senyor Guardiola, li proposem que encapçali una candidatura unitària per a les eleccions vinents al Parlament de Catalunya amb una única missió: ser nomenat president de la Generalitat i proposar a la cambra com a primer i únic punt de la seva presidència una proclamació solemne* dels representants legals del poble de Catalunya a favor de la independència de Catalunya; sotmetre-la a votació i, si assoleix la majoria absoluta del parlament català (la meitat més un dels vots dels diputats i diputades), portar-la de manera oficial a l’ONU i presentar-la internacionalment. Fet això, senyor Guardiola, vostè hauria de convocar noves eleccions i tot seguit dimitir (i tornar, per tant, a la seva feina), per tal que els partits polítics ordinaris que obtinguessin representació parlamentària en les eleccions següents continuessin gestionant la política autonomista regional com en els darrers trenta anys, de la manera que els vingués de gust, fins que l’apel·lació oficial i solemne feta pel President i el Parlament de Catalunya a la comunitat internacional obtingués el seu fruit i finalment Catalunya fos reconeguda com a estat independent i pogués celebrar les primeres eleccions realment lliures i ordinàries de la seva història. (Tot això, senyor Guardiola, li pot comportar poc més de mig any de temps a partir d’ara mateix, i desitgem de manera fervent que l’empresa en la qual treballa en l’actualitat pugui combinar-s’ho perquè es noti com menys millor la seva excedència temporal.)

* La proclamació del Parlament de Catalunya hauria de dir una cosa com aquesta: «Nosaltres, ciutadanes i ciutadans de Catalunya, proclamem solemnement que som una nació sobirana i democràtica i que ens volem regir pels nostres propis drets i pel dret internacional, i reclamem a l’Organització de les Nacions Unides i a tots els pobles del món que escoltin el nostre desig i ens acullin com un estat més en la comunitat de les nacions, en el termini màxim d’un any a partir de la data de presentació pública d’aquesta declaració constitucional.»

A la llista encapçalada pel Sr. Josep Guardiola i Sala no hi hauria d’haver cap líder de cap partit, moviment o plataforma actual de tipus polític. En tot cas, els líders polítics –amb representació parlamentària actual o no– haurien d’anar en els llocs finals de cadascuna de les quatre llistes “provincials”, sense possibilitat de ser escollits, per avalar simplement amb el nom el seu suport en aquella llista.

Per si de cas la formació encapçalada pel Sr. Josep Guardiola i Sala no assolís la majoria absoluta, tots els integrants de la seva llista –que hauria de confegir ell mateix amb persones de prestigi social que fins ara no hagin demostrat cap ambició política– s’haurien d’haver compromès prèviament, de manera solemne i pública, a fer tots els possibles per promoure unes noves eleccions. Per si no aconseguien aquest objectiu (justament perquè no haguessin obtingut majoria i tots els altres hi votessin en contra), s’haurien d’haver compromès també a no fer politiqueta autonomista i a no utilitzar per a interessos personals ni partidistes de cap mena, per nobles que fossin, l’escó obtingut, sinó, per exemple, a destinar el sou que els correspongués a una ONG o entitat solidària de la seva elecció, fins que sorgís una altra oportunitat, en la mateixa legislatura o més endavant, de tornar a votar exclusivament a favor de la independència de Catalunya.

No em vull posar la bena abans que la ferida respecte a la capacitat dels polítics actuals, amb o sense representació parlamentària, de pactar entre ells una candidatura com aquesta, que potser ja havia plantejat abans algú, i per això faig la proposta amb tota la ingenuïtat. El màxim de dolent que pot passar si això no sortís bé –és a dir, que no s’assolís amb aquest procediment la majoria absoluta– és que els partits espanyolistes agafessin el control del Parlament de Catalunya durant els quatre anys vinents, la qual cosa, en el temps que corre, amb el vent que bufa de ponent i amb les perspectives que ens esperen, no crec que sigui cap gran desastre per al nostre país, que n’ha passat de més galdoses i malgrat tot ha sobreviscut. Encara més, una sola legislatura dels partits espanyolistes a Catalunya –possibilitat que també és factible, ara que hi som, tot i que no tirés endavant aquesta proposta; cal no oblidar el que ha passat al País Basc– asseguraria sens dubte per d’aquí a quatre anys una majoria abassegadora per a una altra Operació Guardiola.

Un senyor de Madrid

Ho copio descaradament, és d’ahir mateix:

El valor de la prova
per Mario López Sellés

«Una primera lectura dels resultats de les consultes sobiranistes a Catalunya ens pot fer pensar que als catalans no els preocupa gens ni mica modificar la seva relació amb l’Estat espanyol. Si mirem la participació, un 21%, és difícil pensar cap més cosa. Però cal tenir present que la preocupació s’activa, fonamentalment, quan hi ha indicis que es pot actuar sobre la realitat. És difícil calcular el valor d’una participació d’un 21% en un simple joc. Però del que no hi ha cap mena de dubte és de l’èxit abassegador, en una mostra tan reduïda, que ha aplegat el vot afirmatiu a favor de la independència: el 92%.

»Si el poble català tingués l’oportunitat de decidir el seu destí, estic convençut que la participació en el referèndum seria una altra. Quan es va sotmetre l’Estatut a consulta popular, la resposta ciutadana va ser força tèbia: un 48%. És ben clar que l’Estatut no entusiasmava quasi ningú, però el 73% dels vots van ser favorables a l’aprovació. Crec que en un referèndum sobre la independència, la participació superaria el 48% de la convocatòria per l’Estatut, i els vots negatius no superarien mai la barrera del 20,76% fixada aleshores.»

(L’original d’aquesta carta, publicada en castellà a La Vanguardia el 2 març 2010, a la secció de Cartas de los Lectores, anava signat senzillament així: Mario López Sellés, Madrid.)

A Madrid, doncs, a més dels que només criden i fan escarafalls, hi ha gent que pensa i fa números.

Fotografies antigues (7): Av. República Argentina - Bolívar, 1909

Vallcarca, circa 1909 (foto Delcampe)

Així és com es veia el tàlveg de Vallcarca fa cent anys, gairebé des del punt on ara tinc la finestra del despatx, o sigui des del vessant nord del turó del Putget (o Puget, o Putxet). (No pretenc fer el tifa dient que tinc el despatx a la falda del Putget: és un despatx compartit en què la meva peixera particular no arriba als 8 m quadrats [no en necessito més i així és més fàcil d’escalfar] i encara amb uns avantatges i unes condicions tan favorables com no hauria pogut trobar enlloc més de Barcelona.) A l’esquerra, el turó anomenat del Coll (la Creueta del Coll) i, a la dreta, el del Portell (on ara hi ha el parc Güell, un pèl més a la dreta de la fotografia).

Antiga seu de l’Ajuntament de Sant Gervasi, circa 1900

I a la segona foto veiem el mateix turó del Putget des de l’altra banda (des del sud), i, en primer pla, l’antic ajuntament de Sant Gervasi (em penso que l’edifici estava situat a on ara hi ha el carrer Rubinstein, entre S. Gervasi de Cassoles* i Teodora Lamadrid, davant del mercat de Sant Gervasi banda muntanya). A la part dreta de la fotografia s’entrelluca el traçat del capdamunt del carrer Balmes (aquest carrer ja es deia així des del 1863). La muntanya pelada del fons és la del Tibidabo.

I aquí haig d’afegir aquesta filmació extraordinària també de fa un segle, ja molt coneguda però que potser algú no ha vist encara. Al minut 4.40, fins al 5, el tramvia s’atura en el punt mateix de l’avinguda de la República Argentina que mostra la primera postal. La música no és l’original: està afegida l’any 2008, quan es va restaurar la pel·lícula.

*Potser no sabíeu que Cassoles pot venir de dues procedències: d’una bòbila de la zona (a les bòbiles es fabricaven casseroles, cassoles i altres atuells de terrissa) o del fet que allà hi havia antigament només unes quantes cases-soles (menys de deu cases fins al segle XVII, segons la tradició). L’escut de l’antic ajuntament tenia de sempre dues cassoles al costat dels llorers (per màrtirs) dels patrons Gervasi i Protasi, però en la darrera remodelació de l’escut, ja cap al final del segle XIX –va ser el cant del cigne, el darrer badall–, es van canviar les cassoles per dues cases, potser per donar més seriositat a les pretensions de supervivència autònoma. Els veïns de Sant Gervasi, en efecte, defensaren de valent fins a l’últim dia llur independència i no van acceptar mai l’agregació decidida l’any 1876 per la Diputación de Barcelona (o sigui, gent a sou del govern de Madrid) i feta efectiva vint-i-un anys més tard, el 1897, juntament amb la dels actuals “barris” de Sant Martí, Sant Andreu, Gràcia, Sarrià, Horta, Sants, Les Corts... I ja que hi som, potser ve a tomb recordar, per si algú encara no la sabia, que el famosíssim i tan ben considerat i mai no prou lloat per tothom Pla Cerdà també va ser imposat per Madrid contra l’opinió dels representants barcelonins. I això dol, encara que l’alternativa aleshores rebutjada no fos prou bona (cosa que no sabrem mai, diguin el que diguin els que en parlen, justament perquè no es va portar a terme). Ja sabeu que jo defenso el dret d’equivocar-se abans que el paternalisme espanyol, i això val per al que va passar fa 150 anys i per a hui mateix: el Cabanyal de València, i m’a que em sabria mal que l’ajuntament i la Generalitat valencians cometeren eixe desastre. Ara, que ens salve Madrid dels nostres dirigents democràticament escollits? Que Madrid puga rectificar les poques decisions que podem prendre més o menys autònomament? Açò sí que no, no entenc de cap manera que es defenga, preferisc l’error, defendre açò és donar-los en safata l’argument que volen sobre la nostra suposada immaduresa.

Espanyols!

Em penso que pocs ho heu entès, que heu deixat escapar la darrera oportunitat. La darrera oportunitat era aquell estatut que Catalunya –el poble de Catalunya representat en el seu parlament– va aprovar el 30 de setembre de l’any 2005. Aquell estatut que començava dient «Catalunya és una nació» a l’article 1, de fet tot seguit continuava lligant Catalunya a la vostra Espanya constitucional del 1978. O sigui, encaixava Catalunya dins d’Espanya.

Era la darrera oportunitat.

I llavors vau decidir, amb la complicitat de la majoria dels diputats catalans al parlament espanyol,* que aquell estatut no era constitucional segons la interpretació que fèieu de la vostra constitució, i vau retallar-lo, escapçar-lo i ribotar-lo. Vau aprovar al vostre parlament el text aigualit i ens el vau enviar perquè el votéssim. Ja llavors poca gent el va anar a votar, decebuts com estàvem molts catalans per la martingala. Això sí, una majoria de la poca gent que el va anar a votar van votar-hi a favor. Què havien de fer, si era allò l’únic que els oferien? Però llavors alguns de vosaltres vau voler collar una mica més aquell text ja irreconeixible i vau decidir que encara hi havia una darrera etapa a superar, que era que el vostre tribunal constitucional hi digués la seva.

No us en vau adonar, però a partir d’aquell moment es va desfermar un moviment de fons, un tsunami, que no té aturador.

Ara ja és igual el que digui el vostre tribunal constitucional. Encara que digués que sí a l’Estatut actual, ja és massa tard.

(L’única possibilitat teòrica que tindria de fer que les coses tornessin a l’origen, a l’any 1978, seria que aquest tribunal inic vostre digués que l’únic estatut vàlid dels catalans va ser el que va aprovar el parlament català el 30 de setembre del 2005, sense les modificacions posteriors. Però com que això és impossible, ho heu dit tots, el procés, com deia, no té aturador.)

Espanyols, potser encara no us en feu càrrec i no ho veieu. Potser a la platja vostra la gent jeu tota tranquil·la i ningú no ha donat la veu d’alarma sobre el tsunami...

Però ens en anem! Marxem! Trigarem poc o molt, no ho sé, però som a Europa i Europa i el món ja comencen a saber que vosaltres heu fet impossible que aquell pedaç que va ser la constitució del 78 arreglés el que, ara es veu clarament, no tenia arranjament possible.

Espanyols, adéu!


* Crec que no hauríem de fer gaire sang respecte als intents que fan uns esclaus per millorar les condicions de la servitud, encara que les seves gestions no siguin gaire lluïdes. Quan ets esclau, has de ser solidari, més o menys, amb els altres esclaus, també amb els que diuen que no s’ha de negociar res amb els amos i després potser hi parlen d’amagat, i amb els que hi negocien més obertament amb un resultat galdós.

Onze de Setembre

Del Manifest unitari de l’Onze de Setembre del 2009 (extracte):

«[...] Avui, com en el passat, l’Estat espanyol segueix trepitjant les nostres institucions, dictant, arbitràriament, fins on poden arribar. Avui, com en el passat, l’Estat espanyol segueix marginant la llengua catalana, entorpint la feina de convertir-la en la llengua comuna que necessitem per gaudir d’un país integrador, cohesionat i amb igualtat d’oportunitats per a tots els seus ciutadans i ciutadanes, siguin quins siguin els seus cognoms i el seu origen. [...]»

Intents infructuosos de convertir Espanya en un espai plural

«La història del catalanisme fins al dia d’avui ha estat plena d’intents de reformar aquest Estat per acabar amb totes aquestes injustícies, per convertir Espanya en un espai polític plurinacional on el poble català es pogués sentir còmode. L’últim d’aquests intents ha estat la reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, iniciada ja fa cinc anys i que tindrà el seu desenllaç definitiu quan es resolguin el set recursos presentats al Tribunal Constitucional [espanyol]. Una sentència que, de manera més subtil o més descarada, anorrearà el poc potencial polític que li queda a un Estatut fortament retallat per les Corts Espanyoles l’any 2006, tot acabant amb les esperances d’aquells qui, de bona fe, confi[av]en encara en la possibilitat de reformar l’Estat espanyol i conduir-lo cap al reconeixement de la seva plurinacionalitat.»

Espanya és un projecte polític tancat i satisfet amb ell mateix

«Res és més desesperant i més inútil que intentar dialogar amb una paret. Per pur i simple seny, ha arribat l’hora de reconèixer que Espanya és un projecte polític tancat, satisfet amb si mateix, en el qual les aspiracions del poble català no tenen cabuda. Davant d’aquesta inapel·lable realitat, l’elecció és clara: o acceptem que ens assimilin o ens deslliguem d’Espanya. Les terceres vies, les alternatives a la independència del nostre país, han quedat desacreditades pels fets. Si volem seguir essent una nació, si volem arribar a Europa i al món sense haver de passar per Madrid, si volem gaudir d’un país més just i pròsper que el que hem heretat dels nostres pares, hem d’accedir a allò que és propi de totes les nacions lliures del món: l’estat propi. Per això, ara més que mai, cal passar pàgina, tancar la carpeta espanyola, mirar endavant i començar a caminar de nou, amb determinació i sense complexos, sota el projecte compartit que ens reuneix avui aquí: som una nació, volem estat propi.»

Que tingueu una bona Diada.

Divisions contranatura

Arriba un dia que la secessió de Catalunya respecte a Espanya és un fet, que l’Estat espanyol, empès per la UE i/o l’ONU, hi consent. Però posa una condició: que les comarques de ponent continuïn pertanyent a Espanya. Com que la resta de Catalunya el que veu prioritari és fer el primer pas i no té cap força per negociar, s’accepta la condició a contracor i se signa. Demane: passarà gaire temps abans que a Lleida, o a Tàrrega, o a les Borges Blanques, o a Balaguer, o a Mollerussa, o a Tremp (o fins i tot a Fraga, vés a saber, en una situació com la descrita), o a totes aquestes poblacions alhora i a cada llogarret i masia, sorgeixi un grup fort d’independentistes que reclami, amb violència i tot, integrar-se al seu país natural, Catalunya? I passarà gaire temps més, si s’apaivaga la primera flama de rebel·lió, abans no sorgeixi una nova fornada de joves o no tan joves que alcin un altre cop el puny de la reivindicació? Jo no estic d’acord amb la violència, però és un fet que la injustícia i l’arbitrarietat engendren violència, agradi o no.

Doncs això és el que els britànics anomenen Irlanda del Nord i els irlandesos Els Sis Comtats Ocupats (dels nou que té l’Ulster), o sigui, el nord-est d’Irlanda. Les poblacions rebels es diuen Belfast, Derry, Armagh, Newry, Lisburn, Omagh...

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)