‘¡Ausente!’

Deia La Vanguardia del 29 d’octubre del 1964: «Se inaugura hoy en Barcelona un monumento dedicado a exaltar y a perpetuar la figura de José Antonio Primo de Rivera. Muchas veces en esta columna editorial de La Vanguardia se ha rendido homenaje de respeto y de admiración al conmovedor ejemplo humano de este español excepcional que legó a las generaciones de hoy una de las más altas lecciones de nobleza y de sacrificio que registra la historia contemporánea de España.»

El monument va ser inaugurat, efectivament, aquell dia (foto de dalt, de Pérez de Rozas, a LV del 30 d’octubre de 1964), i durant 45 anys la ciutat de Barcelona ha mantingut aquest homenatge públic al senyor Primo de Rivera, fundador del partit (?) Falange Española, al capdamunt de l’actual avinguda de Josep Tarradellas, a tocar de la Diagonal, molt a prop de la plaça Francesc Macià (a la banda oposada d’on arrenca l’exclusiu carrer Pau Casals). Tot just fa unes setmanes es va començar a enderrocar.

N’hi havia que deien que «la gent ja no recorda la història del monument, no cal tocar-lo», però el fet cert és que hi ha persones que sí que la recordaven, i més en aquell barri, que és zona nacional. «–¿Has visto que se han cargado nuestro monumento? –Sí, ¡qué vergüenza!» Són exclamacions que vaig sentir a un parell de senyores, en un to de crispació i ràbia, fa tot just vuit dies, el 27 de març del 2009. Per a elles, tots aquests carrers deuen tenir els noms «de sempre»: Infanta Carlota (Tarradellas) Calvo Sotelo (Macià), Generalísimo Franco (Diagonal) i General Goded (Pau Casals). O sigui, sí, calia enderrocar-lo.

He cercat per tota la xarxa per veure si trobava alguna fotografia recent de com havia acabat allò. Ni una. Ni una foto. Centenars d’imatges d’abans, del temps de tots els ex esmentats, i unes quantes (foto segona) del dia que el senyor alcalde actual es va fer fotografies davant tota la premsa –com el seu predecessor Porcioles l’any 1964–, ara per declarar inaugurat l’enderroc. Tot just aquell dia es van desmuntar unes quantes escultures –plagiades, diuen, d’un monument feixista italià. O sigui, podria haver passat que l’ajuntament hagués inaugurat l’enderroc i després ho hagués deixat tot tal com estava. Sembla que ningú no s’ha preocupat de si allò s’enllestia realment o no. Els mitjans de comunicació –i els blocaires, ai– en tenen prou dient el que diu l’ajuntament.

Doncs bé, perquè a internet quedi alguna constància que l’enderroc ha arribat gairebé al final, aquí us deixo en exclusiva un parell de fotografies posteriors, de com ha anat la continuació. Va estar uns dies com en la foto tercera, però després van continuar la feina. Simplement, s’havien descuidat alguna màquina, o no havien calculat prou el pressupost, o...

Ara només hi queda la piscina i mig pam de la base de formigó del mòdul principal que conformava el monument. Si ho deixen així i d’aquí mil anys encara hi ha algú viu a la Terra i grata per la zona, potser farà teories sobre l’estrany costum dels catalans del final del segle XX de rentar-se els peus en públic (la piscina no dóna per a més, fa trenta centímetres de fons) després de fer un riu, potser cerimonial, davant del que podria haver estat una mena de monòlit negre (perquè ja deveu saber que molta gent pixava al monument, i segur que al subsòl hi han quedat restes imperibles de milers d’ADNs perquè se’n meravellin, perplexos, els arqueòlegs de l’avenir).

L’home ho va deixar tot lligat i ben lligat, però algunes coses simbòliques sí que cauen. I ja els costa, acabar de caure.

(Gràcies per les fotos 3 i 4, T.)

Pel seu interès històric, afegeixo un extracte d’una crònica periodística (?) que es publicà l’endemà de la inauguració a La Vanguardia, en concret una peça apareguda a la pàgina 5 del diari titulada «Asistencia de altas personalidades» (que es devia entendre com un «passar llista»... i ai dels absents!). La Vanguardia va dedicar a l’acte tres pàgines: la portada sencera (la primera foto d’aquest article està treta d’aquella portada) i les pàgines 5 i 6 (les pàgines 2, 3 i 4 eren de publicitat). Vet ací la peça:

En la tribuna presidencial, colocada junto al monumento, acompañaban al ministro secretario del Movimiento, don José Solís Ruiz, el Capitán General de Cataluña, don Luis de Lamo Peris; gobernador civil, don Antonio Ibáñez Freiré; alcalde, don José María de Porcioles; presidente de la Diputación, marqués de Castell-Florite [Joaquín Buxó Dulce de Abaigar]; presidente de la Audiencia, don Elpidio Lozano; los gobernadores civiles de Gerona, Tarragona y Lérida, señor Hellín, Serrano Montalvo y Fernández Martínez, respectivamente; vicario general de la archidiócesis doctor Pech; jefe del Sector Naval, almirante Jáudenes; jefe del Sector Aéreo, general Rodríguez Benamur; delegado de Hacienda, señor Ossorio; ingeniero jefe de la Delegación de Industria, señor García Martí; delegado de la Vivienda, señor Martorell; delegado de Trabajo, señor Mendoza; jefe superior de Policía, señor López Ballesteros; coronel Cortés, por el jefe de la Segunda Zona de la Guardia Civil; señor Rodríguez Martín, por el delegado regional de Telecomunicación; y otras personalidades. Estaban igualmente presentes los consejeros nacionales señores Sancho Dávila, Calviño y Santa Marina; procurador en Cortes, conde de Godó; director de LA VANGUARDIA, don Xavier de Echarri; directores de los diarios y emisoras barcelonesas; los ex ministros señores Serrano Súñer, Arrese y Fernández Cuesta; vicesecretario general del Movimiento, señor Herrero Tejedor; delegada nacional de la Sección Femenina, Pilar Primo de Rivera; delegado nacional de Educación Física y Deportes, don José Antonio Elola, y otras personalidades y representaciones. Ocuparon un lugar preferente los sobrinos del Fundador de la Falange, don José Antonio y don Francisco Perche Primo de Rivera, y don Miguel Primo de Rivera y Urquijo. En otras tribunas situadas en las calzadas laterales de la avenida Infanta Carlota, figuraban miembros del Consejo Provincial de F. E. T. y de las J O. N S., de la Vieja Guardia, Sección Femenina, alcaldes y mandos políticos de pueblos de las cuatro provincias catalanas. Un numeroso público rodeaba totalmente la zona donde se halla enclavado el monumento y las calles que afluyen a aquel tramo de la avenida Infanta Carlota. Comenzó el acto con la bendición del monumento a José Antonio. La efectuó el vicario general, doctor don Alejandro Pech, quien representaba al prelado [Modrego Casaus], que se halla en Roma. [...] (La Vanguardia Española, 30 octubre 1964)

Afegitó juny 2010. Han acabat d’arreglar del tot el tram de Josep Tarradellas. Finalment no han enderrocat la piscina, sinó que l’han tapada amb rocs i sorra. I a la resta del passeig, asfalt, que és fàcil de mantenir i el senyor alcalde no s’embrutarà de pols les sabates cada cop que vingui per aquí a... a... la veritat és que ve de tant en tant, el veig, però no sé mai del cert què ha vingut a fer exactament. Deu tenir amics al barri, amic que treuen a passejar el gosset, perquè pixi i cagui de gust al passeig dels vianants, i de passada a parlar amb l’alcalde si se’l troben. Hi ha gent molt friqui, n’hi ha, com deia aquell, que han nascut perquè hi hagi de tot. De manera que passarà allò que deia: d’aquí un segle o dos... Tant de bo fos així, però no: serà d’aquí uns mesos, màxim un parell d’anys: l’ajuntament no para d’obrir i reobrir amb qualsevol excusa tot el que ha tapat amb qualsevol altra excusa, no hi ha cap mena de coordinació de les obres que es fan en cada lloc concret. Però, en fi, fem política ficció: suposem que d’aquí dos segles obren l’avinguda i es troben la piscina i el peu del monument. Què pensaran els que facin la descoberta? Quines teories s’empescaran sobre la gent del segle XX, si és que determinen l’edat de la instal·lació? Pensaran que era una bassa, com havíem dit, per rentar-s’hi els peus?

Afegitó juliol 2016. Ara fa un any van acabar les obres de remodelació del tram de Josep Tarradellas que va de l’avinguda de Sarrià fins a Francesc Macià. Ha quedat molt maco. Efectivament, com es va avançar aquí, van obrir-ho tot, van posar al descobert la piscina i els altres elements que havien quedat soterrats, els van eliminar del tot i no va quedar ni rastre del que hi havia hagut. I a tot el tram esmentat hi han plantat arbres joves i bancs, han pintat a les bandes del passeig un parell de carrils bici que no molesten els vianants i han fet del tot nou el passeig, de manera que ara s’hi està realment bé. Sobretot al cap d’un any, que els arbres nous han tret fulles i han començat a crear zones d’ombra generosa. D’altra banda, hi han posat tants bancs que ningú en troba a faltar. Perfecte. Ara sí que la millora és més que evident –si fins i tot han ampliat les voreres!–, i aquelles senyores que es queixaven, si és que encara són vives, segur que ja no es queixen. O no tant. I ningú més, a part d’elles, no recorda què hi havia, si no és l’avi quan explica contes a la vora del foc, que no se sap mai si ja fa catúfols o si conta històries de veritat. Aquí teniu un parell de fotos fetes aquests dies:

On hi ha el senyor del barret, exactament, hi havia l'element principal del monument a José Antonio. Algú el troba a faltar? Al revés. I fa quatre dies (foto VF, des del mig de l'av. de Sarrià).

El mateix espai, vist des de l'altra banda. La font del primer pla és la que a l'altra imatge apareix darrere del senyor del barret. La moto i els cotxes del fons són els que pugen per l'av. de Sarrià (foto VF).