diumenge, 31 de març del 2013

Diguem ‘blog’

Com que ho ha explicat molt bé la Núria Puyuelo (aquí a sota) ja no cal que digui res. Jo era partidari de la doble denominació bloc/blog i aquestes derrotes sempre fan mal, però s’han d’acceptar amb esperit esportiu i bonhomia i tal.


El ‘blog’ destrona el ‘bloc’

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha aprovat incorporar al Diccionari de la llengua catalana la forma blog en detriment de bloc, que era la denominació que defensava el Termcat des del 2005. Segons aquest organisme, la forma bloc era una adaptació fonètica de la forma anglesa blog i responia a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes on es fan anotacions periòdicament. Finalment la Secció Filològica de l’IEC s’ha decantat per la forma blog perquè és la denominació més estesa i la que fan servir més els mitjans de comunicació i les universitats. A més, la denominació bloc havia estat criticada per diversos lingüistes perquè etimològicament les dues formes no tenen res a veure. L’anglesa blog, que és la que han adoptat la resta de llengües, prové del mot weblog, compost per web, ‘pàgina web’, i log, ‘registre’, un origen molt diferent de la paraula bloc, del neerlandès blok, que significa ‘tronc tallat’. “Si continuam aferrats a la forma bloc, davant nosaltres mateixos i davant els altres sempre semblarà que tenim una manera peculiar i esgarriada d’escriure allò que tots grafien blog”, assenyalava el lingüista Gabriel Bibiloni en un article publicat a la revista Llengua Nacional ja el 2005.

Amb la incorporació de blog en el diccionari, s’ha introduït també el derivat bloguer i s’ha descartat blocaire, provinent de bloc.

(Extracte de l’article de Núria Puyuelo publicat al suplement de cultura del diari El Punt Avui, 8 març 2013; la iŀlustració prové de Dailyiso)

dimecres, 27 de març del 2013

El que podria fer el papa Francesc i el que no farà

El Judici final, de Miquel Àngel
Com que m’han cridat l’atenció les expectatives creades sobre les reformes que podria fer el papa Francesc, se m’ha acudit fer una llista de coses que podria fer que espantarien molta gent de determinats àmbits, i de coses que segur que no farà encara que hi hagi molta gent, catòlics inclosos, que les desitgin i que esperin ara com ara amb delit que canviïn.

El que dic és la meva percepció com a catòlic de base, el que em sembla que pot passar o no pot passar, no parlo del que m’agradaria a mi que passés o que no passés. Vull deixar molt i molt clara aquesta precisió prèvia.


A. El que podria fer

Per exemple, decisions que podria prendre el papa Francesc:

1. Podria manar que s’enderroqués l’església del Vaticà i els palaus que l’envolten, i fer-hi una església més senzilla i una residència papal modesta. Podria fins i tot vendre a la ciutat de Roma els terrenys del Vaticà i fer-se llogater dels locals que li calguessin per als usos imprescindibles d’una entitat d’abast mundial amb fins no lucratius. Evidentment, en aquesta reforma dono per descomptat que el banc del Vaticà i les seves inversions i dipòsits desapareixerien. Francesc, sense poder econòmic, podria buscar així conservar o fins i tot acréixer la influència moral i ètica catòliques arreu del món. Els elements valuosos i mòbils que es poguessin vendre de totes aquelles baluernes es podrien subhastar o, si fossin útils en algun indret, enviar-los a aquell lloc. Els elements immobles –com ara la capella sixtina i similars– podrien passar a mans públiques després d’una negociació adequada que en garantís la conservació. El mateix es podria fer amb altres esglésies de Roma i d’arreu del món.

2. El Vaticà podria renunciar a la condició d’estat i actuar a partir d’ara com a entitat privada.

3. Francesc podria permetre que els candidats al sacerdoci fossin casats i també podria dispensar del celibat als capellans que es van comprometre a viure’l en el seu moment.

4. Podria donar a les dones, sense preferències ni discriminacions per raó de sexe, càrrecs de la màxima importància dins l’Església, incloent-hi la secretaria d’estat o número dos del Vaticà –en el cas que no s’hagués portat a la pràctica el que dic en el n. 2– o altres responsabilitats similars: caps de departaments, portaveus, representants plenipotenciaris davant altres institucions de qualsevol índole, etc. (vegeu, tanmateix, el n. 3 de l’apartat B).

5. Podria establir un règim no sols de tolerància sino d’acolliment als homosexuals, de tal manera que se sentissin estimats i respectats i considerats més que ara cristians de fet (però atenció al que dic en el punt 4 de l’apartat B).

6. Podria excomunicar –expulsar de manera solemne i immediata de l’Església– els catòlics, clergues o laics, que delinquissin de manera provada o pública en aspectes com la pederàstia, l’abús i l’ostentació de poder –especialment en situacions de penúria general–, l’explotació clamorosa de treballadors, els maltractes greus de gènere o de menors i altres delictes similars, dels que se n’ha dit sempre que «clamen al cel».


B. Coses que no farà

En canvi, hi ha coses que força gent desitja i semblen més fàcils de portar a la pràctica que les de l’apartat A –perquè bastaria un simple decret per tirar-les endavant– i que jo crec que no es faran. Parlo, hi insisteixo, segons la meva percepció. La raó és que l’Església catòlica romana considera aquests temes fundacionals, preceptes dels temps de Jesús de Natzaret (segle I), i que des de llavors, tant amb les autoritats catòliques més modernes com amb les més impresentables i corruptes, no els ha tocat mai ningú, encara que per força moltes vegades al llarg dels segles hagin estat al damunt de la taula del pontífex romà, igual com ara.

Entre les qüestions més populars i actualment més debatudes que crec que no tocarà perquè són tabús hi ha aquestes:

1. No permetrà l’avortament deliberat ni tan sols en casos extrems. Continuarà sent considerat un pecat gros i un atemptat contra una persona humana –encara que les mides de l’embrió o preembrió només es pugin comptar en micres–, sigui quin sigui el motiu que ha provocat aquella concepció. Potser donarà més facilitats per perdonar els avortaments a posteriori, però no els tolerarà a priori.

2. No permetrà tampoc les píndoles anticonceptives o, més ben dit, les que encara que sigui de manera secundària puguin provocar la no-viabilitat de l’òvul fecundat.

3. A les dones –parlo sempre de l’Església considerada estrictament catòlica, la que depèn del papa de Roma– no les deixarà ser capellanes i, per tant, no podran ser bisbes ni papes. Encara més: l’Església catòlica romana em penso que, en el cas que algun bisbe catòlic o fins i tot el mateix papa ordenés com a capellana o bisbe una dona, excomunicaria immediatament tant l’ordenant com l’ordenada. I si fos el papa qui ho hagués fet, també seria desposseït ipso facto del seu càrrec i excomunicat, encara que això provoqués un cisma. Crec que l’Església catòlica romana mantindrà igualment la posició que les capellanes i bisbes d’altres confessions religioses cristianes no són ni capellanes ni bisbes, i no les reconeixerà mai com a tals.

4. No tolerarà el matrimoni catòlic entre homosexuals, ni reconeixerà com a vàlid el matrimoni contret civilment entre dues lesbianes o dos gais, ni aprovarà les relacions sexuals d’ells amb ells o d’elles amb elles (malgrat el que dic en el primer apartat, núm. 5).

Em sembla ben clar que tampoc farà canvis en els dogmes més coneguts de l’Església catòlica: la trinitat, la divinitat de Jesucrist, la resurrecció, etc. Però aquestes qüestions, em fa l’efecte, no són coses que preocupin gaire a la gent de la nostra generació. O s’hi creu o no s’hi creu, però no són assumptes que es discuteixin al carrer, com si diguéssim.

Encara vaig més enllà, i me la jugo: la meva percepció sobre el tema és que, com acabo de suggerir al número 3, si el papa Francesc canviés algun d’aquests punts de l’apartat B seria immediatament comminat a dimitir per un grup important de cardenals i, si no els fes cas, aquests cardenals convocarien un conclave per elegir un nou papa, encara que això comportés –que ho comportaria, evidentment–, un cisma a l’Església catòlica romana: hi hauria dos papes –dos papes i, ara mateix, dos papes i un expapa. Crec que per a un grup important de cardenals, jo diria que fins i tot la majoria, aquests temes de l’apartat B serien la gota que faria vessar el got.

Sense menystenir, evidentment, els que s’oposarien amb totes les forces als canvis de l’apartat A. Però no crec que aquests opositors de l’apartat A arribessin a plantejar un conclave paraŀlel com el que estic bastant segur que sí que plantejarien els opositors de l’apartat B. De fet, segons alguns experts, aquesta possibilitat ja es va estudiar com a hipòtesi de treball l’any 1968, en època de Montini (Pau VI), quan aquest papa treballava en l’elaboració de la famosa Humanae vitae.

Paradoxal tot plegat, oi? O no?

Doncs fins aquí les profecies del vigilant.

dimarts, 26 de març del 2013

Quines coses


Aquests dies passats que força gent seguia les informacions sobre l’elecció com a papa de Roma de Francesco, un amic que llegeix premsa italiana suposo que més que jo ha trobat aquesta fotografia d’un periodista especialitzat en informació religiosa que treballa a L’Espresso, diari que forma part del grup multimèdia al qual pertanyen, per exemple, La Repubblica, Deejay TV i uns quants mitjans més.

I re, que m’ha fet gràcia conèixer aquest periodista i per això en reprodueixo la foto. Es diu Sandro Magister, però el nom és el que menys importa en aquest cas.


Hi ha gent a qui també sorprèn, quan el troben per carrer, Antoni Dalmau i Ribalta, l’actual director de la Revista d’Igualada i president del Teatre Lliure, exvicepresident del Parlament, expresident de la Diputació de Barcelona, escriptor de diverses noveŀles i assajos, etc. Però en aquest cas tampoc importa ni les moltes coses que fa ni tot el que ha fet fins ara, que és tant.

Ho he dit malament. La immensa majoria de la gent que coneix Antoni Dalmau fan la comparació a l’inrevés. Es demanen: renoi, ara s’ha tret el bigoti?

Sé que aquest article no s’entén. És una mena de joc: només els que l’entenen saben per què l’entenen.

(La primera fotografia està presa de L’Espresso; la segona, del web del mateix Antoni Dalmau)

dissabte, 23 de març del 2013

Històries dels Saumell (12): Excavacions a Selmella


Vista parcial del poble de Selmella, des del castell (foto MSS-2, 2008)

Algunes dades sobre Selmella

- El nom de Selmella potser ve de Selma –població també abandonada, a l’altra banda del riu Gaià–, i Selma podria venir –tampoc no és segur– de l’àrab salmala, que significa ‘defensa, guarda’.

- Habitants de Selmella al llarg de la història (s. XIV-XX):
1365: 20 focs
1379: 5 focs
1497: 1 foc
1550: 2 focs
1708: 75 habitants
1787: 83 habitants
1837: 70 habitants
1910: 93 (?) habitants*
1932?: abandonat

*Dada absolutament inversemblant que apareix a l'enciclopèdia Espasa

Algunes dades sobre el Castell de Selmella

- Selmella és un dels 41 castells del conjunt dels castells del Gaià, i una més de les centenars de construccions militars antigues que hi ha a Catalunya.

- Hi ha evidències de poblament dels segles X-XI dC –temps durant el qual és reconquerit el castell.

- S’han trobat traces d’un establiment previ al del s. X, amb restes ceràmiques que podrien ser del període 843-979 dC –ceràmica del període àrab, andalusina? Però això és molt insegur. També hi ha un mur de tàpia d’estil àrab –base de pedres i encofrat de calç i sorra–, damunt del qual està construïda la muralla. Sota la muralla hi ha un paviment anterior al s. X, que és el paviment en més bon estat que s’hi ha trobat.

- I a sota hi ha encara un suposat nivell d’ocupació, però amb ceràmiques –moltes més que de les èpoques posteriors–, fins dels s. IX-VIII aC –edat del bronze. Molts dels castells medievals de la zona havien sigut abans poblaments ibers.

Al capdamunt, part de la muralla del castell. En primer terme, el campanar de l’església de Sant Llorenç de Selmella (foto, MSS-2, 2008)

- La construcció d’estil gòtic que es conserva va comportar la destrucció de l’anterior, un castell d’ús militar dels s. X-XI, amb aportacions fins al XIII, que és el que va fer els murs fortificats i les espitlleres que encara es conserven. Al començament del s. XX hi quedava una finestra gòtica, avui desapareguda, i un pany de paret que demostrava que el castell havia tingut almenys tres plantes. Dins el castell hi havia tres focs. Es conserven traces d’arcs ogivals i arrancaments d’arcs com els de l’església de Sant Llorenç, l’església de Selmella –s. XI-XII, amb importants modificacions posteriors. No s’han trobat traces al castell de cap capella interior. N’hi devia haver –potser en alguna planta superior?–, però no era la “sala gran”, perquè allà és on hi ha els tres focs.

- El castell es va abandonar cap al final del s. XIV o el començament del XV. Època de pesta negra, que afecta especialment Selmella –no Querol ni el Pont d’Armentera. Hi va quedar un sol fogatge (1497), que devia ser un mas aïllat (segons la tesi de Ramon Serra).

Distribució del castell:
- El castell es compon de recinte sobirà (l’anomenat pròpiament “castell de Selmella”) i recinte jussà.
- El recinte sobirà o palau tenia, com hem dit, almenys tres pisos aixecats damunt el penya-segat natural; la pedra està extreta d’allà mateix.
- La tècnica constructiva del baluard o torre de defensa (tetragonal i força ben conservada) del recinte sobirà no té res a veure amb la del castell: és posterior al període romànic.
- Al recinte jussà, l’estructura és molt completa, amb construccions molt variades, però només en queden alguns fonaments.
- Al s. XVIII l’indret torna a agafar embranzida per la revolució agrícola, però el castell ja no es torna a habitar.

- Hi ha hagut recerques clandestines, prospeccions i espoliacions dins el castell durant el segle XX. Devien buscar alguna cosa de valor.

- El cementiri del costat de l’església de Sant Llorenç és recent, pel que se sap fins ara –no s’ha excavat.

Recull de dades preses d’una conferència conjunta de Mònica López i Ramon Serra, al Palau Marc de Barcelona, 9 maig 2012

dimecres, 20 de març del 2013

Perles (115): Fets puntuals

D’un quant temps ençà la paraula puntual és molt i molt pronunciada pels mitjans de comunicació i, cada vegada més, és a la boca dels polítics i dels responsables de l’ordre.

Cada notícia de fet delictiu: robatori a particulars i, àdhuc, a patrimoni cultural, històric i artístic, atac a persones indefenses, atracament amb violència, baralles de carrer, encalçament escolar, troballes d’estupefaents, estafes, crims, violència de gènere... cada un d’aquests fets és un fet puntual (diuen).

D’antuvi, la puntualitat era una virtut, ara és un amagatall de la realitat. Suposadament, qui fa ús d’aquesta paraula no ha sofert cap d’aquestes nafres socials; però... tant de coŀlectiu d’actes amb la firma de delinqüència no deixa de ser (encara) un cas aïllat?

Sempre hi ha hagut cafres, bandolers, lladres i lladregots, però en altres temps eren perseguits, empresonats, i ara, en canvi, sembla que siguin herois, valents i, fins i tot, gaudeixen de privilegis i les mateixes autoritats els donen ales perquè siguin dignes d’admiració.

Podríem deixar de ser una mica menys puntuals, ser més clars amb la realitat, i a qui calgui –i suposant que és la seva feina i cobra per això– li demano responsabilitat envers la ciutadania: transparència, veritat i honradesa. Polítics i premsa farien un bon servei (aquell servei a què estan cridats).

(Josep-Enric Peris Vidal, Diari de Tarragona, 4 març 2013)

divendres, 15 de març del 2013

Perles (114): Obediència cega

«En el món real [...] hi ha autoritats que, a distància i apropiant-se de la iconografia de la dissuasió, expressen acusacions i imposen mesures que amputen o anuŀlen els drets fonamentals dels més desvalguts. I també hi ha intermediaris amb galons que, afalagats per l’adrenalina del joc jeràrquic –i de vegades amb bona fe–, s’avenen a fer la feina més bruta i, en nom de l’ordre, a actuar com el braç armat d’aquest poder emmascarat [sense] trencar la cadena de comandament, encara que les conseqüències siguin humanament devastadores pel costat més dèbil del triangle. [...] Sotmetre’s acríticament a l’autoritat i acceptar cegament imposicions que trenquen les garanties democràtiques i els drets dels ciutadans ens acosta més a la barbàrie que no pas a la justícia.»

(Extracte de l’article de Sergi Pàmies publicat a La Vanguardia, 8 març 2013)

dijous, 14 de març del 2013

Francesco

M’agrada:
- Que es faci dir Francesco, amb tot el que això significa (il poverello d’Assisi).
- Que sigui sud-americà, on hi ha el 40% o més dels catòlics del món.
- Que sigui jesuïta (és com una mena de reparació simbòlica pels greuges que han patit, també provinents de l’autoritat eclesiàstica, els membres de la Companyia durant segles).
- Que no saludés com un artista de l’espectacle sinó que es quedés allà palplantat al balcó com si no sabés què fer.
- Que sembli bona gent.
I, sobretot:
- que demanés al poble benedicció i pregàries abans de donar ell la benedicció de papa.
No m’agrada:
- que sigui tan gran, no estigui –sembla– prou bé de salut i potser no tingui temps per fer tot el que podria/caldria fer.

(La imatge de sant Francesc d’Assís l’he presa de la pàgina dedicada al Tercer Orde Franciscà dins el web Franciscanum.it; l’article ha estat editat en data posterior a la que apareix en l’encapçalament)

dimarts, 12 de març del 2013

Papa de Roma: hi ha sorpreses


Em diu algú que, com a catòlic*, hauria de pronunciar-me sobre això del papa** que comença avui.

Clar i net, anant enrere: Ratzinger em semblava la pitjor opció –jo llavors no el podia veure– i la menys probable de totes les que es pronosticaven l’any 2005. Per exemple, respecte a la probabilitat de la seva elecció: era l’únic cardenal dels que votaven*** que no l’havia nomenat Wojtyła (Joan Pau II) sinó Montini (Pau VI).

Benet XVI, però, m’ha sorprès, perquè per mi ha fet sobretot tres coses interessants com a papa, sense comptar determinades reflexions sobre la religió i la laïcitat que també m’han fet rumiar:
1) Començar a posar fi en els àmbits eclesiàstics als crims de pederàstia, i despatxar la majoria dels seus còmplices. Hi ha gent, ara que hi som, que parla de «l’escàndol de la pederàstia», però aquesta denominació fa curt, és interna. No són «escàndols» i prou: parlem de crims, de delictes molt greus comesos amb la complicitat de l’autoritat religiosa. Són crims que des del primer dia s’haurien d’haver denunciat a la policia dels països corresponents, i en canvi van ser amagats.

2) Plegar de la manera com ho ha fet, trencant motlles i sense preocupar-se del precedent que crea ni per tant de les pressions psicològiques que aquest fet pot comportar als seus successors. Ha provocat, doncs, el primer conclave**** de la història moderna sense que el papa s’hagi mort.

3) Des del nostre punt de vista, com a país, venir a inaugurar la Sagrada Família i parlar allà en català. Ha parlat en català només quan ha vingut aquí, certament, però les televisions i ràdios de tot el món se’n van fer ressò d’una manera com no s’hauria pogut aconseguir amb cap més mitjà ni altaveu. Va contribuir, doncs, a enlairar internacionalment dues realitats catalanes, patrimoni i llengua, passant pel damunt dels interessos de determinats senyors de per allà a ponent.

O sigui, ara pot tornar a passar el mateix: que qui menys t’esperes sigui l’elegit i que faci coses interessants o prengui decisions inesperades.

(Afegitó 14 març. He eliminat d’aquí una cosa absurda –ja deia jo mateix que era absurda– sobre qui podria ser el pròxim papa i tal. Vaig caure en la temptació de fer especulacions ximpletes, com les que feien fins ahir tots els mitjans de comunicació.)

-----

* Confessió: catòlic sí, però la meva fe religiosa no depèn de papes ni de bisbes ni de capellans. Depèn del fet que estic bastant convençut que Jesús de Natzaret va existir, que el que narren els evangelis és globalment cert des del començament fins al misteriós final –o sigui, que són textos que expliquen uns fets que de manera substancial van succeir d’aquella manera–, i que aquesta narració, encara que no sigui exactament històrica tal com avui entenem la història, m’interpeŀla avui, vint-i-un segles després.

** He conegut els papes Pacelli (1939-1958), Roncalli (1958-1963), Montini (1963-1978), Luciani el breu (1978), l’incombustible Wojtyła (1978-2005) –sobre la mort espectacular del qual vaig escriure aquí– i el pànzer bavarès Ratzinger (2005-2013). «He conegut» és una manera de dir-ho, perquè els dos primers no els vaig conèixer, jo ja existia però no era conscient ni de qui era jo mateix. Però sí que he vist amb els meus ulls Montini –l’única vegada a la vida que he estat a Roma, ara fa exactament 39 anys–, Wojtyła –al Camp Nou, moll com un ànec– i Ratzinger. Aquest el vaig veure com passava pel carrer Diputació de Barcelona, en un tram on gairebé només hi érem nosaltres i un fotimer de mossos d’esquadra que ens afitoraven suposo que per assegurar-se que no llençaríem res lleig al papamòbil quan passés –no vam fer-ho. No sabria dir res de cadascun d’ells que no s’hagi dit ja, i com que m’agrada dir coses originals (hehe) callo.

*** Respecte als votants del conclave, tampoc no ens hauríem d’escandalitzar pel fet que n’hi hagi alguns que estan implicats, no se sap encara fins a quin punt, en escàndols sexuals i altres. Això passa en totes les eleccions, també en les més democràtiques –les del papa no ho són, disculpes per l’obvietat. Doncs, tret del cas que t’hagin inhabilitat per a tot, incloent-hi la participació en eleccions –cosa que no sé si passa en cap estat de dret–, en qualsevol votació hi poden prendre part també els criminals més fastigosos si formen part del que s’anomena coŀlegi electoral –el cens. No prejutjo cap cardenal en concret, però ara sabem, si no ho sabíem, que alguns han hagut de dimitir –i altres que havien de dimitir no ho han fet–, amb la qual cosa s’ha acabat la innocència del personal respecte a tot el coŀlectiu, una ingenuïtat que ha durat segles... i que malgrat tot no impedeix als catòlics continuar creient en les coses bàsiques de la fe, per allò que deia que no s’ha de creure ni en bisbes ni capellans ni cardenals ni papes.

**** Avís a catalans orientals: es pronuncia /kunclávə/: la o és u, cla és la síŀlaba tònica i la e és neutra.


(La imatge és presa de Zazzle)

dilluns, 11 de març del 2013

Església catòlica, casta meuca

«El catòlic sap prou bé que la seva Església –d’acord amb la definició medieval– és casta meretrix: “casta” com el Crist, en l’essència; “meuca” com tants dels seus homes i dones, en les estructures. Als creients no els cal esperar la polèmica dels de fora per adonar-se dels vicis ocults de la institució.

Roderic de Borja, papa Alexandre VI, amb els seus amics i amigues (sèrie BBC)

»Deia Giovanni Papini: “Es podria preparar una antologia anticlerical de l’edat mitjana només amb pàgines escrites pels sants. Seria terrible.” I tanmateix, aquells homes i dones van viure i es van morir en el si de l’Església que estimaven i que a la fi els ha donat la raó en elevar-los als altars. El que passa és que aquests sants no confonien els nivells: sabien que l’Església és santa i sabien també que els membres de l’Església pequen, traint la seva essència que és el Crist, per la qual cosa l’Església no està mancada de pecadors, tot i que ella no sigui pecadora. [...]

Francesc de Borja, sant, de Goya

»No podem contradir Jean Delumeau quan diu: “Qualsevol raonament que pretengui ser cristià, abans de res ha de fer-se càrrec del perquè tants contemporanis nostres senten envers l’Església repulsió, desconfiança i rancúnia.”

»Més: “A molta gent l’Església els resulta una institució que serveix més per dividir que no pas per reconciliar els homes; no com un do que se’ns fa, sinó com un preu que se’ns exigeix.” Això darrer, ¿és una citació del pamflet de l’habitual i perversíssim ex, sigui excatòlic, sigui excapellà? Doncs no, quina casualitat: aquesta frase pertany a un text oficial, el Catechismo dei giovani de la Conferència Episcopal Italiana. [...]

»M’agrada el crit apassionat de Martí Luter, gravat al peu de la seva estàtua al parc de Worms: “Sóc aquí! No puc fer altra cosa. Oh Déu, ajuda’m!” Així clamava aquell monjo amb la Bíblia a la mà, en el cèlebre procés contra Carles V (el “sacre romà emperador”), contra l’arquebisbe de Trèveris i contra els legats i teòlegs del papa. Si és lícit que aquell nan se situï davant per davant del gegant, el pobre cronista que escriu això “no pot fer altra cosa” que unir-se a aquell crit; però malgrat tots els malgrats, no en contra, sinó a favor de l’Església de Roma, la “Babilònia” contra la qual el reformador invocava la còlera divina.

»No us penseu que no tinc problemes amb això. Fixeu-vos que no aconsegueix commoure’m, enmig del cor del catolicisme, la columnata de Bernini, la basílica de Sant Pere, aquella muntanya de marbre que per erigir-la es van envilir els vius especulant amb la pietat dels morts (“la venda d’indulgències”) i van encendre el ble d’aquell barril de pólvora que era l’Europa del Nord.

»“Diuen que aquesta basílica és una obra d’art autèntica” –barbutia un catòlic conegut meu, creuant molt de pressa la plaça cèlebre i limitant-se a fer un cop d’ull suspicaç a la baluerna gegantina que s’alça al fons. “Sí, una autèntica obra d’art. Llàstima que no hagi costat només l’equivalent a onze carros de ducats d’or, sinó també la pèrdua de la unitat de l’Església, les guerres de religió i la segregació de mitja Europa.”

»Per descomptat que l’obra de Sant Pere del Vaticà no és l’única responsable de tot plegat, tot i que històricament fos la gota que va fer vessar la copa, però aquesta obra representa un tipus de catolicisme, un tipus d’Església que mentre anuncia l’Evangeli als altres, sembla que s’oblida de predicar-se’l a ella mateixa.

»I tanmateix, si em molesto a reflexionar, no arriba a escandalitzar-me fins al punt que refusi mirar de trobar-hi [...] l’esperança que em pot salvar.

»L’Església té l’obligació de donar testimoni conjuntament d’uns fets que humanament resulten irreconciliables: per una banda, la glòria del Déu únic, de l’Altíssim, de l’Etern, i per l’altra, la humiliació, la creu, l’amagament del propi Déu que la fe descobreix sota l’indument d’un Jesús de Natzaret [...], i que s’inicia amb la desolació de la cova de Betlem, aquella vergonya als ulls del món.

»Sant Pere, al Vaticà, amb els seus tresors d’art, tot aquell “triomf” exterior de l’església barroca que arriba quasi fins als nostres dies, fins al Concili Vaticà II, és l’accent coŀlocat (per bé que unilateralment) sobre la glòria de Déu.

»El que passa és que aquestes esglésies, massa triomfants per a la nostra mentalitat, no són pas el més important. El que és veritablement important, més encara, decisiu, és [...] aquell llumet que a les esglésies catòliques indica la presència al tabernacle del misteri més gran de tots: l’eucaristia. Això és l’important.”»

(Text extractat i adaptat del llibre de Vittorio Messori Scomessa sulla morte, Torí, Società Editrice Internazionale (1982), part II, cap. 2; Messori va ser el primer periodista que va aconseguir fer un llibre entrevista, Rapporto sulla fede (1984), amb Joseph Ratzinger, quan aquest acabava de ser nomenat responsable del Vaticà en les qüestions de fe.)

* * *

I encara més contundent:

«Nostre Senyor odia més que res tres vicis repugnants: l’avarícia, la luxúria i la supèrbia. Tots tres regnen en l’Església de Crist, és a dir, en els prelats que no cerquen altra cosa que plaers, honors i riqueses. [...] Són llops que trafiquen amb la gràcia divina. Cal una justícia severa que els castigui. Perquè l’excés de misericòrdia és en realitat la pitjor crueltat. Per tal que s’esmenin cal que la justícia acompanyi la misericòrdia.»

(Text extractat de la carta de Caterina Benincasa [més coneguda com Caterina de Siena] a Gérard du Puy, nunci a Itàlia del papa Gregori XI [Pierre Roger de Beaufort, instaŀlat a Avinyó], sense data, segle XIV)

He escrit també sobre l’elecció del papa que ha de succeir Joseph Ratzinger (o que ja l’ha succeït, segons quan es llegeixi aquest article).

dimecres, 6 de març del 2013

Aquell maletinet tan xulo

Quan dos discuteixen, tots dos tenen part de raó.

«I un be negre amb potes rosses!»*, em deia sovint l’A. quan enraonàvem de temes com ara aquest. O sigui, que no és veritat. N’havíem parlat molts cops.

(De vegades, deia l’A., en les discussions n’hi ha un/a que té tota la raó i un altre/altra que no en té gens. Encara més, el fet de discutir molts cops ve de l’intent absurd de qui no té raó de convèncer a qui té tota la raó i poques ganes de discutir, o cap. Si continuen parlant, qui té raó simplement mirarà de fer veure a l’altre, amb l’amabilitat però amb la superioritat que li pertoquen, que d’allò de què parlen en sap una mica més. Aquest aire d’autoritat de qui en sap no es pot evitar i crec que tampoc es pot titllar de prepotència. Normalment, a més a més, qui no té raó parla amb més agressivitat i més dogmatisme que el qui en té, potser per la manca de certitud i la inseguretat dels arguments que defensa.

Al capdavall, continuava, si un/a es dedica a la recerca amb pedres lunars i l’altre/altra al periodisme esportiu, és fàcil que si discuteixen sobre la lluna i els planetes el primer tingui tota la raó en el que diu i el que digui el periodista sigui frívol i resulti patètic el fet que pretengui tenir-ne; i si parlen del que va dir ahir Sergio Ramos –si és que va dir alguna cosa substancial, que no ho sé, no segueixo gaire el tema– el repartiment de raons serà probablement l’invers.

* He fet servir aquesta expressió també com a homenatge teu. Ara, víctima del càncer, no pots llegir-ho. No t’hauria agradat gens que parlés de tu al meu bloc. Sé que te’l miraves quan encara podies. M’havia dit altra gent que a vegades fins i tot havies fet propaganda d’aquests paperots virtuals meus. Això em deixava blau, igual com m’admira que algú em digui de temps en temps que li agrada el que he escrit.)


Però no vull parlar de mi. Ara m’han dit que te n’acabes d’anar, que no tornaràs. No ho volia saber, he estat tot el matí sense trucar, sense voler demanar una confirmació que ja coneixia. Sabia de feia setmanes que això aniria així, i tu també, i ahir a les 7 del vespre ja em van dir que estaves agonitzant. Saber finalment que tot havia acabat se m’ha menjat viu i tot seguit m’ha consolat i tot seguit gairebé m’has fet venir denteta, i així estic ara.

Has deixar de patir, tot i que els paŀliatius –els «paleolítics», que em deia ahir un amic teu i meu, segur que ja saps de qui parlo– fan miracles: ahir al matí encara reies. No vaig anar a veure’t a la tarda per no molestar els pares i els germans i tanta gent que et visitava plorant i pregant. Em van dir que fins i tot els pares et van resar un rosari a l’espona del llit, cosa que, si haguessis estat conscient, t’hauria molestat –«deixeu-me en pau!»– i alhora t’hauria entendrit. Em van explicar que mentre deia el rosari amb el pare, la mare no parava de fer-te petons. Jo, a casa, aquesta nit, al mateix temps que tu te n’anaves, també plorava.

T’encantava xerrar de filosofia i sobretot, de filosofia política. No n’estaves gaire, de la gent que es dedica a la política professionalment –de la majoria, vaja, tampoc queies en la generalització injusta–, t’hi empipaves com una mona. Jo, ja ho saps, comparteixo força el diagnòstic.

Deixa-m’ho dir ara, A. Sé que no te m’enfadaràs perquè no recordo que te m’enfadessis mai. Eres contundent i dur amb altres, però quan parlàvem tu i jo tots dos sabíem perfectament en cada cas qui tenia raó en aquell assumpte i qui en tenia en aquell altre, pel que he explicat abans sobre la competència. No vam discutir mai, em penso, si discutir s’entén de manera pejorativa. Sabíem cedir, i això va més aviat a favor teu perquè tu sabies mooooltes més coses que jo, i cedies igualment.

Doncs la primera confessió és sobre això mateix, de quan fèiem córrer la llengua a quatre ulls: et vaig dir més d’una mentida. A meitat de xerrada de vegades et deia que havia d’acabar qualsevol cosa urgent i aleshores fugia de la conversa. Eren mentides pietoses, que en diuen, però mentides. L’excusa que tinc és que em sembla que tu te n’adonaves perfectament –era difícil colar-te res, he conegut poques persones inteŀligents com tu.

Segona confessió: no m’interessa gaire ni la filosofia ni encara menys la filosofia política –també ho sabies, i et contenies quan t’adonaves que jo em començava a posar nerviós–, excepte pel tema del descrèdit. Però en això darrer, un cop explicada la darrera anècdota sagnant d’aquest personal, la resta de la conversa ja només era donar voltes a les diverses maneres de dir-los el nom del porc o a la traducció de cul d’olla a les llengües més pròximes, per aplicar cada versió idiomàtica ara a aquest ara a aquella altra. Argumentacions en què aviat està tot dit.

Però també t’escoltava sovint amb gust: veia que xalaves tant quan desenrotllaves les teves teories que em costava tallar-te. Ara, reconec que m’interessava més la teva manera apassionada d’exposar les coses, A., que les qüestions específiques de què rallàvem. Recordaré per sempre més les bromes característiques teves i el teu somriure trapella. Molts cops veure com se t’esclaria la cara i, amb una bona riallada, se t’estirava la pell, em va fer feliç.

Igualment recordaré sempre que em vas salvar un cop, fa gairebé trenta anys –ens hem fet grans, A!, jo també. No t’amoïnis, que no diré la teva edat. No te l’amagaves, però tampoc no et feia res no dir-la. Ara em sembla mentida com passa el temps i puc recordar fins als darrers detalls. Això que diré ara no ho he explicat mai a ningú. Només tu ho coneixies.

Em vas trobar a mig matí davant l’ordinador de pantalla verda, el primer que vaig tenir. Estava quiet, amb la mirada tèrbola. Em vas aixecar de la cadira amb molt de carinyo, vas agafar aquell maletinet negre amb el qual jo feia veure cada dematí que era una persona seriosa que anava a un despatx molt important, em vas xiuxejar paraules tranquiŀlitzadores i encoratjadores. Em vas agafar de la mà –cosa que no feia gens per tu i que jo no t’hauria permès en cap altra situació, però en aquell moment t’ho vaig agrair internament moltíssim, tot i que després et fes tantes bromes tontes dient-te que t’havies aprofitat de la situació per fer manetes–, em vas portar fins al teu cotxe agafant-me fort però delicadament per l’aixella no fos que caigués, jo vaig mormolar amb boca pastosa una cosa com que hauríem de dir a algú que ens n’anàvem –sempre he tingut aquest problema de complir estrictament i escrupolosament la legalitat, encara el pateixo–, vas dir que ja s’ho farien, que ara no, que «me la sua» –això, dit per tu, gairebé em va fer somriure–, que ja ho explicaries després. Vas conduir suaument fins a casa meva.

Vas trucar al timbre, no hi havia ningú –jo ja ho sabia i t’ho havia dit, però tu volies fer-ho igualment, per si un cas. Em vas demanar llavors si podies obrir el maletinet negre pretensiós per agafar les claus, vas obrir la porta amb decisió, sense manies, em vas preguntar on tenia el llit, em vas treure les sabates, em vas ajudar a estirar-me, em vas demanar si tenia fred i vaig moure el cap negant-ho perquè més aviat era a l’inrevés –suava com una truja–, però tu volies dir més aviat calfreds i d’això sí que en tenia, i tant, em vas fer rodolar pel llit ara cap aquí ara cap allà a fi de treure’n la vànova i posar-me-la al damunt, em vas demanar si tenia la llibreta amb els telèfons –et vaig assenyalar el mateix maletinet negre de xulo piscines–, vas fer una trucada ràpida –tu sabies perfectament amb qui m’estava en aquell piset del carrer Rosselló–, vas fer una altra trucada més pausada a un metge que coneixies. Quan van arribar, vas decidir que jo ja estava en bones mans i vas desaparèixer.

(Ara que hi som, el maletinet negre presumit i primet me’l van robar a l’aeroport poc temps després, potser un any; em van obrir el cotxe, ara no recordo si t’ho havia explicat. T’ho dic perquè te’n vas burlar una bona temporada, de la maleteta meva, i potser no et vaig dir res del tema de l’aeroport perquè no te’n riguessis per sota el nas. I t'ho prometo, t'ho vaig dir mil cops: no era de pell, era sintètica, encara que tu te’n fotessis sempre acusant-me de ricatxo capitalista.)

Vam treballar plegats una bona colla d’anys i sempre ens vam entendre força, oi? Quants milers de pàgines i de textos i imatges i peus de foto i lemes que suposàvem convincents –ara te’ls mires i et petes de riure– vam traduir, corregir, editar, maquillar, polir! Sí, ja ho sé, tu també vas tenir molta paciència amb mi i m’allargassaves els marges, els terminis.

Aquesta mena de records se solen explicar quan la gent ja és morta i és una llàstima. Però en aquest cas ha hagut de ser així per força, perquè t’hauries emprenyat molt si hagués escrit això en vida teva. Allà on siguis, i mentre et recuperes de l’ensurt i et prepares per a la nova vida, potser algú et farà la mala jugada de llegir-t’ho, apeŀlant al fet que ha estat escrit amb bona voluntat.

Jo no t’hi acompanyo, de moment, però no és per covardia sinó perquè, tot i que tampoc estic gaire catòlic, ja ho saps, també sé que tens molt bona companyia. Si t’ho llegeixen, segur que d’entrada faràs cara de pomes agres, però tal vegada també somriuràs amb la teva cara de pillastre, ni que sigui un segon.

Dóna records als meus pares.

I deixa’m dir-te, A., ara que no pots fer-me la contra i que ningú no ens escolta, que t’estimo. A la meva manera, però t’estimo.

Però ploro, esclar. I fes el favor de no riure-te’n.

dimarts, 5 de març del 2013

Tòpics desemmascarats (13): «Són feines de dones»

L’altre dia parlava de les «dones de fer feines». Avui faig una llista de tasques domèstiques que se suposa que hi tenen més facilitat les dones, coses que he trobat llegint la premsa o escoltant la gent –també dones!

Ja avanço que en principi em semblen tòpics, o sigui, mentida podrida, encara que responguin en bona part al que passa en la realitat. Eren aquestes:
- posar la rentadora
- planxar
- banyar les criatures i portar-les a dormir els dies de cada dia
- ajudar la prole a fer deures i altres tasques els dies de cada dia
- portar «els comptes» de les relacions sexuals quan pel motiu que sigui se n’han de fer comptes
- cuinar a casa els dies de cada dia
- estar pels detalls de la llar
- portar l’agenda de la casa: recordar aniversaris, compromisos no relacionats amb la feina d’ell, citacions mèdiques, reunions escolars, etc.
I encara, al marge de les tasques:
- controlar la sexualitat (ser fidel a la parella)
N’hi deu haver més, però aquestes són les que recordo haver vist o sentit.


Ja es veu que la majoria són especialitzacions interessades, normalment creades per homes poc inclinats a planxar, a educar criatures, a tenir una agenda de «coses de casa», a no ser promiscus...

Pel que fa a competències objectives, em sembla clar que escombrar, passar el tiràs, treure la pols, fregar, fer anar l’aspiradora i no diguem posar el rentaplats, ho podem fer igual. (Ehem, no em voldria posar d’exemple, però ara que hi som deixeu-me dir que poca gent em guanyaria a l’hora de fer anar la fregadora, de triar la més adequada per a cada tipus de superfície, d’escórrer-la i de fer-la lliscar pel terra: ja ho feia de conya quan era ben jovenet i cada cop he anat millorant més la tècnica. Més d’una –parlo d’«una» perques a la majoria dels «uns», la veritat sigui dita, no els interessa gaire com es frega ; freguen y punto, si és que mai freguen– ha quedat parada de veure amb quina traça ho feia, i n’ha pres nota.)

De cuinar potser no en sé gaire però no tinc cap problema a fer un arròs caldós o uns canelons o unes mandonguilles o... (de postres no que no en sé gens). Els xefs de cuina d’elit –molts, homes– són una prova que els homes podem cuinar igual o millor que les dones, i que podem ser detallistes com qui més ho sigui. Naturalment, si podem cuinar també podem ensabonar, rascar i esbandir cassoles i pots. No s’hi val allò de «avui cuino jo» i després deixar-ho tot fet una perquè ella es posi els guants de goma, tret del cas que quan cuina ella siguis tu qui es posa els guants i us repartiu així la feina, uns dies tu uns dies jo.

L’única cosa, potser, en què el tòpic mana, perquè molts hi anem clarament coixos –jo també–, és amb la rentadora: continuo sense tacte, sense distingir materials, sense saber separar o ajuntar correctament la roba, especialment la més delicada, i tampoc aconsegueixo retenir ni encerto gaire –és el mateix problema que l’altre, de fet– el programa adequat per a cada conjunt de peces un cop triades. Igualment em passa això, esclar, a l’hora de la planxa: puc planxar les coses menys dubtoses, però amb altres no m’hi atreveixo, tinc por d’espifiar-la. No seria la primera vegada: «Però que no ho veus, que això no...!?» i ve corrents a treure’t la planxa de les mans amb ulls acusadors.

Però bé, sempre pots fer les bugades de mitjons i de roba interior i d’esport «clarament identificable» i deixar la resta per a la parella. I a l’hora de planxar –tot i que a casa gairebé no tenim res per planxar, i per als llençols i tal tenim màquina–, una mica igual.

Doncs era això, una denúncia de tòpics.

(La fotografia l'he treta de The Superwoman Syndrome.)

dissabte, 2 de març del 2013

Tòpics desemmascarats (12): «Jo, personalment»



Aquest tòpic s’hauria de prohibir formalment, hi hauria d’haver multa cada vegada que algú digués
–Jo, personalment, penso que no.
A veure, què afegeix l’adverbi personalment al pronom jo? Es perd alguna cosa si diem només jo? Encara més, moltes vegades ni tan sols cal el jo, perquè a continuació del jo hi sol haver un verb:
Penso que no.
De vegades el verb està elidit, i llavors sí que cal el jo:
–Heu anat a veure el Barça?
Jo no [hi he anat]. Però a casa sí que hi han anat.
I altres vegades cal el jo per contraposició a un altre pronom (tu, nosaltres, etc.):
Vosaltres direu el que voldreu. Però jo penso que no, ni parlar-ne.
Però el personalment darrere un jo no cal mai, mai no és necessari, és absolutament superflu. L'autoritat hauria d'intervenir de manera contundent cada vegada que se sentís aquesta expressió.

Apa, ja està. Quines ganes tenia de tractar aquest tòpic aquí.