Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris transcripció. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris transcripció. Mostrar tots els missatges

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Visceralitat

Un diari de Madrid del qual no penso dir el nom ni posar-hi cap enllaç vomitava l’altre dia això que m’han passat i que, després de dubtar-ho un parell de dies, reproduiré tot seguit. Ho tradueixo perquè aquesta és la política habitual del bloc, tot i que em cal reconèixer que la traducció no és prou bona perquè encara sona més contundent, intoxicant i verinós el text en la llengua en què va ser parit que no la meva versió. Segur que hi ha algun bonafè que dirà que amb la traducció potser he manipulat alguna cosa per tal que la notícia sembli més mentidera i idiota del que era en la versió original. I no, de cara al judici que us puguin merèixer els autors d’aquesta gasòfia, cal tenir en compte que la traducció, si bé he procurat que fos literal, encara l’endolceix. Ací la teniu, agafeu-vos fort i preneu biodramina:

Catalunya gasta un milió d’euros a “transcriure” [sic] sessions del Parlament

La Generalitat adjudica el contracte a una empresa privada especialitzada en traduccions. El període de vigència del servei es prolonga fins a l’any 2013

Mai abans [sic] la cooficialitat de llengües [sic] en el si del Parlament català havia sortit tan cara [sic] en plena recessió econòmica. El Govern [sic] tripartit (PSE[sic]-ERC-ICV) que presideix el socialista José Montilla ha emprès, en el que és ja la recta final del seu mandat, l’adjudicació d’un contracte per valor de gairebé un milió d’euros per a la prestació d’un servei de “transcripció” [sic] de les sessions i actes institucionals que se celebren en aquesta cambra autonòmica.

En concret, aquest contracte, que s’eleva a 929.250 euros, acaba de ser concedit provisionalment a una empresa privada, amb seu social a Barcelona, especialitzada en “traduccions de diferents idiomes i en diferents sectors tècnics”, com diu la pàgina web de l’entitat.

Segons consta en el plec de prescripcions tècniques d’aquesta assignació, al qual ha tingut accés aquest diari, la Generalitat ha optat per externalitzar aquest servei, que manté, però, sota la coordinació del Departament d’Edicions del Parlament català. Així, s’exigeix que l’empresa adjudicatària ha d’estar en condicions de recollir “les intervencions orals de les sessions parlamentàries i dels actes institucionals del Parlament produïts en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya o, eventualment, en una altra llengua de la Unió Europea (habitualment, anglès, francès i alemany), segons els criteris establerts pel document de treball d’ús intern Manual de redacció dels diaris de sessions.

Va ser el passat 7 d’octubre quan la Mesa de la Diputació Permanent (Montilla va signar tres dies abans el decret de dissolució del Parlament català i la convocatòria d’eleccions per al 29-N) va acordar requerir aquests treballs per un període de vigència que s’allargarà fins al 2013 (dos anys i tres mesos). [...]

L’Executiu de Montilla, que acumula un deute proper als 30.000 milions d’euros (ara s’ha vist obligat a recórrer a l’inversor particular amb l’emissió d’uns “bons patriòtics”) i que no ha escatimat en dispendis i ajudes a col·lectius afins per promoure la immersió lingüística, no ha volgut, d’acord amb els fets, contenir la despesa i cobrir aquestes tasques mitjançant l’ús de treballadors públics de la regió, com passa en altres parlaments autonòmics, per exemple, en el d’Andalusia.


(traducció literal, abreujada, de la notícia d’un diari de Madrid del 14 octubre 2010; a la web del diari, segons em diuen –jo no miro mai pornografia–, la notícia anava acompanyada de 48 comentaris, tots menys un amb insults als catalans, als quals qualifiquen de lladres)

Això és Espanya. Jo ja ho sabia, ja no em ve d’aquí, llegeixo això i em sento igual que abans. Però per si de cas hi ha cap lector d’aquest bloc que encara no ho sabés, i per si hi ha cap lector que tampoc no sàpiga que conec de primera mà la història de la qual es parla –o de la qual no es parla–, perquè m’afecta directament...

Si ni tan sols saben què vol dir “transcriure”! (les cometes són del text original, encara que sembli mentida). Si ni tan sols encerten la data de les eleccions! I fa deu anys que el servei de transcripció està externalitzat! I no és el Govern el que fa la licitació, sinó el Parlament! I tantes i tantes coses –he començat a posar-hi sics i ho he deixat córrer quan he vist que m’havia d’haver limitat a escriure un gran SIC final i prou– que es podrien anar comentant de cada frase, de cada línia, de cada paraula d’aquesta èmesi llefiscosa i verda que pareix eixida de la boca de la nena de L’exorcista!

Quina és la raó d’un vòmit com aquest? Només una: l’odi, les ganes de fer mal. En aquest cas ho he sabut perquè m’afectava i m’ho han enviat directament a mi, i per això he decidit al final explicar-ho també aquí. Però això és cada dia, amb qualsevol excusa: volen desmuntar-nos el poc que tenim de paradeta pròpia, fins i tot les coses que des d’una perspectiva raonable gairebé tothom consideraria bones, o si més no indiferents. Menteixen i ho saben. I si poguessin enviar-nos els tancs, ens destruirien. Ja ho deia aquell: «No serà pacífic.» Fa anys i panys que no és pacífic, senyor ministre, no cal que ens parli del futur. Fa anys i panys que a Espanya hi ha instal·lats els altaveus omnipotents de l’odi al diferent, enfocats cap a l’estranger i cap a tots els racons de l’Estat, i encara es queixen cínicament dels nostres quatre megàfons de piles.

De vegades encara algú em demana: com és que ets tan independentista? Doncs amb aquest sol motiu ja n’hauria de tenir prou qualsevol persona que visqui aquí i que miri les coses amb un mínim d’objectivitat: hi ha gent a Madrid, a Espanya, que fan i faran tots els possibles per fotre’ns, amb totes les lletres, tant com puguin. Ells no saben contra qui disparen els seus obusos, a qui fereixen concretament: en tenen prou de saber que el canó apunta a Catalunya. En aquest cas era un projectil amb el qual han intentat perjudicar un col·lectiu d’una vintena de persones amigues meves, bona gent, que es guanyen la vida honradament des de fa una pila d’anys amb aquesta feina.

dissabte, 21 de juliol del 2007

Ahir a Portbou

Ahir ens vam aplegar a Portbou –zona de frontera entre estats, no pas entre països– una dotzena i mitja de persones relacionades amb les tasques de transcripció i correcció externa del Parlament de Catalunya. Veníem de diversos països. Era una trobada informal, només per «celebrar» el fet de treballar, força lluny geogràficament els uns dels altres, en una mateixa feina.

I què vam fer a Portbou? Vam dinar molt bé. Vam passejar pel poble. Vam conèixer el nou port esportiu, la riera, el mercat. Vam parlar de la feina, és clar –de cometes i cursives, de negretes i acotacions, de tractaments i protocols, de majúscules i sigles–, però també del món, dels interessos tan diversos que podem tenir un equip tan heterogeni, arribat per molt variades vies a l’actual estació de destí. Vam discutir de política, vam parlar de llibres, de cine. Vam declamar un poema, vam fer una mica de teatre llegit i un que es vantava dels seus molts nebots i de la seva traça amb les criatures va patir un sonor fracàs –sonor, sí– a la primera prova amb un cas real. Vam parlar de marcs digitals, que són diferents tècnicament i qualitativament de les pantalles per «passar fotos», i d’altres invents més o menys recents. Vam parlar de Finlàndia, d’Holanda, de Portugal, de França, d’Itàlia, d’Austràlia, del Gabon, de l’Orient Mitjà i de molts altres països i zones del món: en tots els indrets esmentats un o altre hi tenia interessos, coneixences, família. De fet, l’equip de transcriptores i correctores externes del Parlament de Catalunya –potser és més equilibrat escriure-ho així: la majoria són dones– viu escampat en uns quants països. Són els avantatges d’internet. I una demostració que el català és una llengua global, cada cop més estesa i triomfant en el món mal anomenat «virtual» –mal anomenat perquè al darrere de cada paraula escrita en català a internet hi ha una persona que l’ha escrita–, ja que no ens deixen reeixir en el món «real» on dominen amb mà de ferro les sobiranies estatals.

Ha valgut la pena anar a Portbou. Un cop més, gràcies per tot, Jordi.

(La Xarxa de Ferrocarrils [Xaf] espanyola no va decebre les expectatives: només ens va costar 55 minuts comprar el bitllet a Sants els que viatjàvem des de Can Fanga –els 40 minuts inicials en una cua que no tocava, gràcies a les indicacions amatents d’un dels empleats que ha destinat recentment l’empresa a informar els usuaris–, amb prou feines deu minuts d’endarreriment en el viatge d’anada i únicament 32 minuts més de retard en el de tornada. Quina meravella de competitivitat i eficiència: és tal com ho expliquen els diaris, o millor.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 19 de desembre del 2006

Empresaris altruistes

He entès, per fi, que hi pot haver empresaris i creadors de llocs de treball altruistes. No cal que siguin tots capitalistes exacerbats, no cal considerar-los tots ambiciosos i abassegadors de riquesa. He tingut ocasió aquesta setmana de proposar a unes quantes persones que s’incorporessin al nostre grup d’editors de textos –traductors, transcriptors, correctors i altres feines similars– i he vist lluir els ulls dels interessats i interessades, tot i que nosaltres no els garantim res ni hi establim cap contracte. Ens limitem a proposar i avalar el seu nom de cara a uns clients que volen fer determinades feines amb nosaltres –i amb la nostra garantia–, i llavors els nous fitxatges, com els antics, com jo mateix, treballem com a autònoms, facturem cadascú pel nostre compte i allò dura el que dura la feina, ni més ni menys: poden ser mesos, poden ser anys. Pot ser un sol client que té molt volum de feina per fer, poden ser clients diversos que cadascun d’ells té uns quants encàrrecs més xicotets, poden ser clients que ens duen treballs esporàdics o bé clients que ens passen feina periòdica. Hi ha de tot.

I després de tenir les entrevistes esmentades amb candidats i candidates he sentit una satisfacció que no coneixia, una mena d’orgull d’haver pogut fer, amb la mica de poder que he tingut, una bona acció: donar feina. I per això he entès que hi pot haver empresaris que siguin empresaris, en part o del tot, per aquest mateix afany de donar feina a altres. És una experiència nova per a mi –ja sé que em direu que mai no acabo de madurar del tot.

I parlant de bones accions, un dia d’aquests us n’explicaré una d’extraordinària que m’ha passat fa poc.

(I encara un avís: no m’envieu currículums, que no «fitxo» –és una manera de dir-ho– ningú si no el/la conec personalment.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)