Per què em costa escriure?

No sé per què m’és tan difícil escriure últimament. Vull dir escriure de debò. Fer piulades al Twitter no és escriure, és una improvisació, un comentari intuïtiu moltes vegades sense duc ni ruc, sense gens de gràcia ni fons, i sovint amb errades grosses degudes a l’estúpida improvisació. Escriure missatges a altres –cartes– tampoc ho considero escriure, encara que alguns missatges siguin llarguets i fins i tot profunds, amb substància. Hi ha missatges que m’hi estic uns quants dies fins que no decideixo fer-hi via. Més i tot: si són una mica delicats, per no equivocar-me i no enviar-los abans d’hora, a l’esborrany no hi poso el destinatari, no sigui cas que en algun moment de distracció premi el botó d’enviar en comptes del de desar.

No, escriure és allò que feia abans i publicava aquí o en alguna altra banda i que ara no faig. O que desava en un calaix, no ve d’aquí, per treure-li la pols algun dia. Escriure sobre qüestions que has investigat durant una temporada –ara no investigo res–, descriure impressions, explicar experiències. Re, ara no em surt re. No és mandra, perquè de treballar treballo i no em fa més mandra que abans. És una mena d’insipiditat, d’apatia productiva.

Fa temps, en un altre blog, durant una temporada vaig escriure fins i tot improvisacions, m’eixien d’esma, sense rumiar-hi. Tenia molta vida dins i eixia sola. (Cada vegada m’agrada més utilitzar el verb eixir i cada vegada n’entenc més bé l’esperit.) I ara tampoc sé improvisar. I n’hi ha més, de blogs, però els tinc tots gairebé abandonats, i això que n’hi ha que no requeriria gaire atenció mantenir-los vius, perquè no exigeixen creativitat.

Tret d’un. Hi ha un blog, sí, on soc capaç de posar de tant en tant al dia un determinat tipus d’esdeveniments, diguem-ne, més vitals, corporals, arran de pell, que vaig narrant com si fos una mena de dietari. Si no sabeu quin blog és vol dir que no n’heu de fer res, no us preocupi. És l’únic on tinc cor i aptitud d’escriure: si em fa mal això o em fa mal allò altre. Ho trobo trist.

És l’edat?

O és senzillament la síndrome de la pàgina en blanc, que tanta gent que escriu regularment ha patit en algun moment de la seva vida? Pot durar dies, mesos o anys, i després s’acaba (la síndrome). O no.

(He trigat a acabar aquest articlet –que he anat fent a miquetes– 648 minuts, si el Word no menteix, i el vaig començar el dia 6 de setembre. 648 minuts és el temps que he tingut obert el document, la major part del temps, és clar, en segon pla. Però tot i això ja ho veieu, que trist.)

Grans molts pels grills al si del fou?

Cada viatge que fem un viatge em passa el mateix: una passa. Una passa de què? Ni ho sé, devia ser la passa del fem de què parlaven els mitjans. Els mitjans grans? Sí, els grans, i també alguns mitjans mitjans: parlaven d’una passa que fa que tinguis grans, com uns grills que et surten de la pell. I com te’n vas encomanar? (em demanes mentre m’encomanes la menja del dia). Té, menja i et diré alhora el que em sembla. Com sou les dones, i ara què em dones? (‘Crec’, fas tot mossegant la menja.) Què vols que et doni? Cosa bona! Eh que és cruixent? Doncs jo crec que la culpa fou d’uns grills que vaig veure prop d’un fou. O que corrien per allà. O que corrien, tal vegada no anaven ni venien del fou. I corrien molt? Molt, sí. Crec que corrien per anar a moldre. I van moldre molt? Ui, molt, sí; si van ser ells els que van moldre, van moldre molt. I què molien? Ves a saber, eren com grans grans, vull dir grossos, grans grossos. Però fos qui fos qui molia va deixar molta cosa molta, tot el gra s’havia fos, ves per on. I, qui fos, diu, cantava ara si, ara sol, ara fa. Cantava molt inflant el si. I cantava tant? Diu que sí, i tant. Però cantava força per a si, tot i inflar tant el si. I és llàstima, perquè es veu que tenia bona veu. I no m’ho diguis, això era al si del fou? Que síííí... I els grills corrien per allà, o sigui que... O corrien, perquè ja et dic que jo els vaig veure per allà, tot i que jo també anava corrents per no recordo què, potser anava al dic...? Quèèèè? Al dic? No, dic que no recordo del cert per què corria. Ah. I llavors? Esclar, si eren grans eren llavors. Ha, ha, ara has fet un acudit. Sí, ha, ha. Doncs llavors...


Nota 1. Tant es podien afegir accents diacrítics fins que ens sortissin per les orelles, com se’n podien eliminar. I com que els accents diacrítics són excepcions a les regles generals, el IEC ha decidit eliminar-los gairebé tots. Només si s’escriu jugant, com he fet en el paràgraf d’aquí dalt –o, si s’escriu seriosament però sense vigilar prou possibles homografies equívoques, o possibles homofonies i aŀliteracions no preteses–, hi pot haver problemes de comprensió.
Nota 2. Per als conservadors de diacrítics: la comprensió espontània del titular no milloraria gaire si hi afegim els accents diacrítics vigents fins ara, perquè només n’hi tocaria un: «Grans mòlts pels grills al si del fou?» És un text que pretén ser juganer i ho és tant amb diacrítics com sense.
Nota 3. La primera frase està inspirada en el títol d’un article publicat per Tina Vallès fa poques setmanes a VilaWeb.

Corregir textos (1): saber escriure

Comencem l’any amb feina.

Per corregir textos ben corregits –aquí em referiré només a la correcció de textos, no a la correcció oral– calen quatre coses:

1. Saber escriure.
2. Entendre el discurs.
3. Ser competent lingüísticament.
4. Ser una formiga.

Ras i curt, per saber corregir cal, com a primera condició –i dic primera perquè vull dir primera–, saber escriure.

«Aprendre a escriure és com tornar a aprendre a parlar damunt un full, abocant-hi la frescor i la naturalitat de la paraula viva. I obliga a desfer-se de la barreja de timidesa i pedanteria que ens arrossega a cuinar frases indigestes.»

Albert Pla Nualart, Ara 6 novembre 2012

I per aprendre a escriure –i mantenir-ne fresca l’habilitat, la traça per saber-ho fer– calen alhora dues coses:

- Escriure amb regularitat, cada dia o gairebé cada dia. O sia, practicar regularment l’escriptura, que no se’ns oblidi, i esforçar-se per fer-ho bé, encara que allò que escrivim no ho hagi de llegir ningú.
- Llegir amb regularitat, cada dia o gairebé cada dia, i llegir bé. És a dir, llegir amb bon criteri literari. Com deia Mark Twain, «qui no llegeix bons llibres no és gaire diferent de qui no llegeix».

Lògicament, aquestes lectures les has de polaritzar –sense exclusivitat, però– en la llengua que normalment corregeixes, la llengua sobre la qual tens l’expertesa. No és sobrer, tanmateix, que llegim en altres llengües si les coneixem mínimament, perquè en aquestes altres llengües també podem trobar solucions imaginatives per a problemes de tota mena als quals ens enfrontem cada dia, especialment si corregim textos prèviament traduïts o adaptats d’una altra llengua.

I si no dominem prou una altra llengua per llegir-hi llibres nous o textos complexos, una cosa que pot anar molt bé és llegir i rellegir i tornar a llegir en aquella llengua la mateixa obra, una que coneguem gairebé de memòria però que ens agradi, cinc o deu minuts cada dia. Al final, n’acabes sabent prou per poder llegir qualsevol altra cosa en aquella mateixa llengua.

Llegir en altres idiomes –especialment materials que tractin sobre qüestions d’actualitat, com ara premsa estrangera– ens facilita també saber de què es parla quan els textos que corregim esmenten fets i gent d’àmbits geogràfics diferents del nostre, cosa que cada cop sovinteja més, per allò de la globalització.

I, per acabar, una altra citació sàvia:

Normes per escriure bé*

1. No utilitzis mai metàfores, símils o altres recursos estilístics que estiguis acostumat a llegir.
2. No facis servir mai una paraula llarga si la pots substituir per una de curta.
3. Si és possible prescindir d’alguna paraula, elimina-la.
4. No facis servir mai la veu passiva quan puguis utilitzar l’activa.
5. Mai no facis servir paraules estrangeres quan n’hi hagi una de pròpia.
6. És millor trencar qualsevol d’aquestes normes abans d’escriure una bajanada.

George Orwell, Politics and the English language,

1946; citació reproduïda per Raquel Alba

al setmanari Plaers (Avui), 21 gener 2007

* Cal entendre la majoria d’aquests consells d’Orwell per quan escrivim nosaltres, no per quan corregim, tret del cas que tinguem carta blanca per corregir a la descosida. Però he pensat que podria anar bé reproduir-los aquí.

Continua.