Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris família Lladó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris família Lladó. Mostrar tots els missatges

dijous, 21 d’abril del 2022

Can Maçana: el lloc, l’època, els habitants

Ve d’aquí.

 

 
[Foto de Can Maçana de pocs anys després d’acabada la guerra, quan ja s’hi tornava a viure.]

 

Tant parlar de Can Maçana... Hi havia aleshores habitants a la casa? Com que en conec la història per motius familiars, val la pena explicar-la amb detall.

Al començament de la guerra, el 19 de juliol del 1936, exactament dos dies després de la rebeŀlió de l'exèrcit del Marroc contra la República, es va produir un fet llastimós allà mateix, que afortunadament no acabà en tragèdia gràcies no se sap ben bé a què. Davant la jove de la casa, Anna Badia Martí, que ho veia de la finestra estant, un grup de milicians vinguts de no se sap on –Manresa, Marganell?– tenien encanonats, com si es preparessin per a una execució immediata, gairebé tots els membres barons d’aquella família: Josep Lladó Ferran, l’amo de la casa, el seus fills Josep Maria –marit de l’esmentada Anna Badia– i Lluís Lladó Bausili, i dos germans de la jove, Antoni i Josep Badia Martí. Potser la presència d’un noi d’onze anys, una nena de vuit i un nen de cinc –Josep, Maria Teresa i Carles Lladó Badia– i el fet que els dos noiets s’ho miressin en primera fila, van aturar aquell disbarat.

Van fer llavors alguns d’ells –sense deixar els altres d’encanonar els adults– un escorcoll de la casa, on van causar alguna petita destrossa totalment innecessària. I, tot seguit, aquells homes se’n van anar per on havien vingut. Potser només volien espantar-los? Era una mica absurd, perquè si bé els Lladó eren inequívocament de dretes –Josep Lladó Ferran havia estat alcalde d’Igualada durant poc més d’un any fins a l’adveniment de la República i Josep Maria Lladó Bausili va ser regidor d’Unió Ciutadana (Centre Català-Lliga) del 1934 al 1936 i seria alcalde poc després de la guerra, amb Franco–, els Badia, encara que no fossin partidaris de la revolució, sí que eren republicans ben convençuts. En qualsevol cas, aquell fet va ser un avís prou contundent i els Lladó van deixar la casa, es van traslladar a Igualada, on ja vivien habitualment, i els homes es van amagar. A aquells membres de la família Lladó els va anar de ben poc.

 

 
[Josep Lladó Ferran, amo de Can Maçana en l’època dels fets narrats en aquest article 
(foto: Josep M. Lladó Bausili; dipositari actual: MNAC).]

 

Can Maçana va estar llavors abandonada durant gairebé deu anys. Només l’amo hi anava de tant en tant per revisar l’estat general de portes i finestres, que sovint eren violades.

Per tant, el mes de febrer del 1939, quan hi va haver allà al costat l’assassinat dels suriencs, a Can Maçana no hi vivia ningú. Ningú, ni que volgués, hauria pogut socórrer Josep Nin, doncs, si hi hagués anat a demanar auxili. I tampoc ningú va poder sentir des d’allà els trets dels fusells.

Ja que parlem d’aquesta extensa família, els Lladó, no van tenir la mateixa sort que els de Can Maçana altres persones del clan, com ara Francesc Lladó Ferran, treballador d’Hisenda i germà de l’amo de la casa esmentada –desaparegut el mes de desembre del 1936 a Igualada i no trobat mai més–, i els dos germans Lluís i Manuel Bausili Domínguez, advocat i farmacèutic, cunyats de Josep Lladó Ferran i oncles, per tant, dels germans Lladó Bausili, els cossos dels quals van ser trobats el 17 de setembre del 1936 al costat del cementiri de la Pobla de Claramunt, amb setze cadàvers més. «Els divuit de la Pobla», van ser anomenats. L’historiador igualadí Antoni Dalmau solia parlar d’aquest cas extrem en les xerrades que feia sobre fets incomprensibles esdevinguts durant la guerra a la rereguarda.

I encara, la mateixa família Lladó Badia –la de la canalla de Can Maçana– va tenir un darrer ensurt el dia de l’entrada dels «nacionals» a Igualada, el 22 de gener del 1939, quan un grup de presumptes «descontrolats» –molt probablement una avançada del mateix exèrcit de Franco– els van esbotzar de matinada la porta del carrer i tot seguit la de casa seva i volien començar a regirar-los el domicili. Llavors els Lladó tenien amagat a casa en Nicolau Casaus, perseguit tant pels anarquistes, per catòlic, com pels anomenats «nacionals», per republicà i membre destacat de la UGT. La mestressa, Anna Badia Martí, va despertar els fills –la filla petita, de mesos, segurament no– dient-los: «Lleva’t, que em sembla que ens venen a matar.» Aquells homes van entrar també un moment a la fàbrica annexa i, després de fer alguns comentaris fatxendes, sempre en castellà, ja se n’anaven. Però just llavors el fill gran, Josep (a punt de fer els 14 anys), que havia acompanyat Casaus a escapar-se pel terrat, de tornada va passar pel rebedor. Aquells homes, que marxaven, el van veure, i un d’ells, preparant el fusell, ja anava darrere seu, però la mestressa va estar a temps de cridar: «¡Es mi hijo! ¡Es mi hijo!» I van deixar que el noi s’escapolís per la casa. Una vegada més, l’estratègia de la por? Quin sentit tenia fer aquella demostració de força precisament amb aquella família?


 
[La regió de les Agulles, amb la Cadireta i la Roca Foradada en un extrem i el coll de Can Maçana a l’altre, en una presa de molt a la vora d’on es van produir els fets.]

 

Nota. Certament, sempre es podrà defensar que hi va haver incontrolats a tot arreu i que a les guerres passen esdevinences d’aquestes, que no van ser pas poques en la banda republicana durant els anys 1936-39 i sobretot en la segona meitat de l’any 1936, en què es van acumular la major part dels assassinats atribuïts a «descontrolats» comesos en la rereguarda republicana.

Però hi ha una diferència substancial, precisament, entre els fets produïts durant la guerra pròpiament dita i tot el que va succeir a Catalunya abans i després de la guerra. Durant la guerra, pots parlar de descontrol real –sigui o no programat–, perquè és molt difícil controlar el que fa la gent. L’abans i el després –és a dir, fins al 18 de juliol del 1936 i, a Catalunya, a partir del gener del 1939– s’han de comptar com a temps de suposada pau i, si hi ha «descontrol», cal atribuir-lo a la negligència: del Govern de la República i del de la Generalitat, fins que comença la guerra, i del Govern de Franco, a partir del moment en què l’exèrcit «nacional» ocupa el territori conquerit i hi imposa el seu règim.

El cas de què hem parlat aquí, el dels morts de Súria, s’esdevé un cop que l’exèrcit de Franco ha ocupat aquella zona de Catalunya, i es produeix, precisament, per l’acció d’unitats destinades a la vigilància del territori un cop conquerit. Per tant, en temps de «pau».

En resum: tots els altres successos «descontrolats» que hem comentat en la segona part d’aquest article tenen lloc dins del període de la guerra i, doncs, es poden considerar, per més lamentables que siguin, com a «fets de guerra». En canvi, l’assassinat dels vuit suriencs –nou, intencionalment– té lloc fora d’aquest període i, per tant, no es pot considerar de cap manera «fet de guerra»: és un assassinat i prou, sense eximents ni atenuants possibles i amb l’agreujant que el cometen forces de l’ordre. Són, doncs, delictes que haurien d’haver estat jutjats i castigats segurament amb la pena de mort vigent en l’època. Perquè, com hem vist, tenien totes les dades per condemnar els «incontrolats».

I és veritat que, per sortir del pas, se’n va fer una investigació; però la van deixar estar quan es va confirmar qui eren els responsables dels actes –als quals només se’ls va prendre declaració, naturalment autoexculpatòria–, i a més a més es van fer tot d’accions posteriors per tapar els esdeveniments i deixar-los al fons del pou. Fins i tot van ser cridats a declarar Folch Algerich i Sant Alegre, l’alcalde i el tinent d’alcalde provisionals de Súria que van avalar les detencions el primer dia, per la seva eventual participació en els fets, però immediatament van ser exculpats perquè «contribuyeron únicamente a la designación de los elementos más responsables de los desmanes rojos, sin conexión alguna con lo sucedido a los detenidos».

Com se sol dir ara irònicament, el que els havia de passar als detinguts «no es podia saber». Ells només «contribuyeron a la designación».

divendres, 7 de juliol del 2017

Trobada vintage


Constato que com més va més m’emociono. L’altre dia ens vam trobar quatre famílies i els descendents respectius per commemorar..., re, per commemorar re, simplement vam fer servir d’excusa un número rodó per trobar-nos, perquè feia massa temps que no ens reuníem. Quan els membres d’aquestes famílies que ara rondem la cinquantena o la seixantena encara patufejàvem, érem tots tap i carbassa. I ara, de tant en tant, sí, ja et veus amb aquella i aquest altre, aquí o allà, però tenim poques oportunitats de trobar-nos tots. I això vam intentar l’altre dia, i a més a l’indret exacte de moltes de les nostres aventures infantils comunes.

Com que vaig intervenir en l’organització, al final van provar de fer-me parlar. I com volien que parlés si tenia aquell nus a la gola que saps que només s’aguanta perquè tens la boca tancada.

Sí, cada cop m’emociono més. Que bé.

Una foto si fa no fa del mateix lloc, feta uns quants dies després:

dilluns, 5 de gener del 2015

La Festa Major d'Igualada 2015

(Foto: InfoAnoia)
Vinc d’Igualada. La festa major d’Igualada, la dels Reis. També podria escriure la Festa Major, encara que oficialment no ho és... Perquè ho és, i tant si ho és.

Ara feia anys que no hi anava. Entre unes coses i altres, allò d’estar fora de joc o fora de combat o de cobertura, o fora de la circulació o de la civilització, digueu-ne com vulgueu. Feia anys. Una bona colla d’anys, no em feu dir quants perquè no ho sé.

M’han avisat: mira que han canviat coses, que no tinguis un desengany. O un trauma, qui ho ha dit que els traumes infantils només es poden tenir a cinc o vuit o deu anys?

No, no hi he notat canvis essencials. Sí que les carrosses eren diferents, galàctiques, la del blanc amb un pop d’aquells fastigosos de moltes potes de l’estil dels pirates del Carib. Ja passarà la moda. I la del ros amb tot de planetes. I la del negre –quin goig, el negre, quina festassa al seu voltant– amb un altre planeta però més gros, que no he sabut endevinar si era la Terra o la Lluna o... Però si tu només mires el rei! T’és igual si van amb una carrossa o una altra, l’important és que vagin a la carrossa.

I l’estrella del davant, la que guia els Reis, era la de sempre. Quan dic la de sempre vull dir la de sempre, no la de fa uns anys. L’estrella de quan es va inventar la electricitat a bord, devia ser. Allà era, potser amb unes quantes puntes més, al damunt del jeep.

I quin munt de jeeps!, jo diria que no n’hi havia hagut mai tants!

I l’estol dels patges negres al darrere –uns quants de rossos i de blancs, també, però pocs, aquests dos reis no deuen tenir gaire bon predicament al seu regne o bé són conscients que a Igualada els reis dels patges són els patges negres–, i les escales de colors per enfilar-se a les cases. I la pluja de caramels, i que bons, diu tothom –jo no, no els puc tastar.

La llàstima, quina ràbia! és que hem arribat uns minuts tard i no hem vist passar la columna de camions que aniran a tots els barris tocant el clàxon per obrir-se pas –no els costarà gaire que els obrin pas, no, avui– i que els patges pugin els paquets a cada casa, a cada planta, a cada pis.

A més a més, al racó de sempre, allà on ens em hem situat tota la vida la gran família –la materna, en aquest cas–, sota el portal de cals pares la dissenyadora famosa, gairebé davant per davant de la Soledat, s’hi ha aturat un moment aquell patge ja grandet, ara deu rondar la setantena però vés a saber –amb els patges no se sap mai–, que ens fa iŀlusió que s’hi aturi perquè s’assembla tant a un amic de la parentela, i ens fa allò d’acostar-nos a la cara els punys negres tancats i: «Bufa», diu amb un somriure, i bufes allà dins i es produeix el miracle: dels punys closos en surt una moneda d’or. Només pots bufar una vegada, però sembla que tothom qui el cridi amb prou dolcesa i encert –«patge, patge, que som aquí!»– hi pot bufar. Diuen –diuen– que és el patge que fa més anys que ve a Igualada, unes quaranta-cinc vegades. I no se’n cansa.

Quina meravella. Fins i tot m’han preguntat si havia fet bondat aquest any. No m’han sortit les paraules, però volia dir que sí, que havia ajudat a parar taula, que m’havia acabat el plat, que no havia dit mentides, que no m’havia barallat amb els germans. Que havia cregut els pares.

Tornes a casa amb les galtes enceses i els ulls plens d’estels lluminosos.

I encara no s’acaben les emocions sinó que comencen, perquè arribes a casa i els Reis ja hi han passat, són rapidíssims, i ens han deixat l’entrada atapeïda de regals.

Acabo d’escriure i me’n vaig corrents a jugar.

La nit de reis a Igualada. La nostra Festa Major.

divendres, 28 d’agost del 2009

Fotografies antigues (2): Can Massana ca. 1920

Can Massana circa 1920

Hi ha lectors i lectores d’aquest bloc que no cal que els expliqui ni a on és ni què és Can Massana, però a altres sí.

És un casalot antic d’origen noble –per això can i no cal, diuen– que domina el coll anomenat justament de Can Maçana, el qual tanca per l’extrem nord-occidental la serralada de Montserrat i en el qual s’uneix la carretera principal –antic camí ral– de Manresa al Bruc amb la de que ve de Montserrat tot resseguint la serra pel nord –la de Santa Cecília–, que al Bruc enllaça amb la que ve d’Igualada i Lleida i va cap a Barcelona. Can Massana va ser durant segles, almenys des de la Guerra del Francès i fins a la Guerra del 36, un punt clau de comunicacions i també estratègic en les diverses maltempsades bèl·liques que va patir el país. Se sap que durant els segles XVIII i XIX, almenys fins a les guerres carlines, la casa era possessió del monestir de Montserrat.

Aquesta fotografia, pels cotxes que s’hi veuen, la pinta de la gent que hi surt i l’estat de la casa, deu ser de cap a l’any 1920. El cotxe negre podria ser un Ford T –fabricat entre els anys 1908-1927–, però em desconcerta l’ornament que sembla que duu a la part davantera (un parell d’ales?, que podrien ser el símbol de Bentley, Chevrolet, Adler, Hispano Suiza... o també un tap de radiador que l’amo del Ford va comprar-se pel seu compte perquè el cotxe lluís més). L’autocar podria ser un Hispano Suiza 12-15 HP, del 1909 (amb carrosseria de Mayoral, d’Igualada, com el que va fer servei de Capellades a Piera fins als anys 60?), però les finestres arrodonides per la part de dalt són més del Fiat 15 TER, un cotxe molt semblant de la mateixa època o una mica posterior. O sigui, que no estic gens segur de res. Si hi ha cap expert a la sala, ja ho dirà. Però la fotografia crec que no pot ser de gaire més tard del 1915-20.

Can Massana era llavors un lloc d’aturada segura per als viatgers que anaven de Manresa a Igualada i no diguem per als que anaven de Manresa a Barcelona pels Brucs. A banda de prendre una mica la fresca i reposar de les batzegades d’aquells cotxes antics, batzegades que no devien ser gaire diferents de les que produïen fins ben pocs anys abans els cotxes de sang, sovint calia reomplir el radiador del cotxe. Força conductors feren de l’aturada a Can Massana un costum, i van continuar fent-la durant molts anys més, encara que ja no necessitessin omplir el radiador ni res. Simplement, s’aturaven allà, saludaven, de vegades demanaven aigua, mostraven curiositat per saber què es feia a la casa i qui hi vivia, potser es pensaven que hi podrien fer un mos...

Sota mateix de la carretera, darrere la casa, que a la foto es veu tancada, barrada i fins i tot amb finestres tapiades, hi havia una font de clot* –que passà a anomenar-se la font del Clot i després va quedar cegada, crec, en ampliar-se la carretera–, d’on es podien proveir d’aigua vehicles i viatgers. Era aigua bona també per a beure, encara que contingués capgrossos (o justament per això: si era bona per als capgrossos...)

Can Massana també es troba escrit sovint, com heu vist, Can Maçana, tant en documents antics com moderns, i aquesta segona denominació segurament va més d’acord amb l’etimologia, ja que el nom de l’indret i del cognom que hi devia correspondre sembla que ve de mançana ‘poma’, i aquest del llatí mattiana. L’Institut Cartogràfic de Catalunya i la Gran Enciclopèdia de Catalunya, entre d’altres, aposten per la grafia Can Maçana.

(La fotografia ha estat presa d’El Bruc, de Gemma Estrada Planell i Pere Redon Trabal, col. «Imatges i Records», Viena-Columna, Barcelona 1996; teniu una altra foto i més explicacions sobre Can Maçana aquí.)

* Qüestió de llengua: font de clot, que no trobo als diccionaris, és (era?) una manera d’anomenar les deus que ragen de terra; no de dalt a baix, un rajolí que vessa d’un lloc més elevat, sinó de baix a dalt. Però em desconcerta que no en diguin res ni l’Alcover-Moll ni el Fabra (ni, per descomptat, els diccionaris més moderns).