En quina solapa o contraportada d’un llibre heu trobat dades sobre el traductor de l’obra, un breu currículum, alguna referència als seus coneixements i experiència? Encara més, quantes vegades us heu fixat en el nom de la persona que ha bolcat a un idioma comprensible per a nosaltres tot el talent, la màgia, la inteŀligència o la saviesa d’un autor, sigui aquest poeta, narrador, historiador, jurista, filòsof o científic?
No, la delicada feina dels traductors no està valorada. No només inteŀlectualment, sinó tampoc des del punt de vista econòmic: jo, que ho he fet alguna vegada escadussera, en puc donar fe. Com si la modèstia amb què han de relacionar-se amb l’escriptor original els tornés opacs i fins inexistents als ulls dels lectors (i dels editors, sospito). I tanmateix, què seria del món sense la tasca de totes aquestes persones que al llarg dels segles han dedicat hores i hores a copsar l’alè vital que batega en qualsevol text? [...]
Fa poc vaig llegir un article d’un coŀlega que arremetia contra els mals traductors que, segons ell, tant abunden els últims temps. D’acord, sí, diguem penjaments d’ells, com de qualsevol que faci malament la seva feina. Però, atès que no sembla que ningú els ha de premiar amb bons comptes bancaris ni amb noms de carrers, coŀloquem almenys una corona literària sobre el front de tots aquells que, fent de la humilitat una imprescindible companya, han fornit de felicitat i tremolor les nostres vides.
(Extracte d’un article d’Ángeles Caso, publicat a la revista Magazine, 7 de maig de 2006)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Angeles (Ángeles) Caso. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Angeles (Ángeles) Caso. Mostrar tots els missatges
divendres, 6 de juliol del 2018
Perles (174): Elogi dels bons traductors
Remenant papers antics, he recuperat això:
dijous, 10 de març del 2011
Qüestions de llengua (48): El gènere no marcat (1)
El «gènere no marcat» i «els homes»
Se sent bastant sovint entre especialistes i aficionats de llengua que el gènere gramatical que s’anomena «masculí» s’hauria d’anomenar més aviat «no marcat». O, dit d’una altra manera –expliquen els experts–, quan un mot no té marca de gènere, serveix per a un col·lectiu en què hi hagi persones, animals, vegetals, «coses», mascles i femelles. «En la nostra llengua –s’ha escrit un munt de vegades–, per a referir-nos a un col·lectiu humà format per hòmens i dones, sempre hem usat el masculí plural.» (Eugeni S. Reig, «Festes de moros i mores i cristians i cristianes?!», a Llengua Nacional n. 72, p. 20.)
Sempre, hem usat el masculí plural?
Mireu el que explica la periodista Eva Peruga:
Encara que parli del cas francès, l’exemple ens serveix perfectament, perquè aquí ha passat el mateix un munt de vegades.
Diu Gabriel Bibiloni, partidari també de la tesi segons la qual la forma masculina, «en rigor, no és una forma masculina sinó una forma sense cap marca de gènere»:
Estudiem-ho a partir d’un exemple que proposa el primer autor que hem citat més amunt (Reig), en el mateix article esmentat abans: «Si diem els treballadors de tal fàbrica, ens referim al conjunt de persones que hi treballen, tant si són de sexe masculí com si són de sexe femení.»
Jo demane, amic Eugeni: i si ens volem referir només als treballadors de sexe masculí de la fàbrica? Llavors em diràs: cal especificar-ho, caldrà dir «els treballadors de sexe masculí». I jo hi torne: i si ens referim exclusivament a les dones, a les treballadores de la fàbrica? Em diràs: llavors caldrà dir «les treballadores de tal fàbrica». I et contestaré: però eixa segona expressió no pot fer pensar als nostres interlocutors que en tal fàbrica només hi ha treballadores, o sigui, gent del sexe femení? I llavors potser em respondràs: xe, és veritat, serà més precís dir «els treballadors de sexe femení» si ens volem referir a les dones que formen part d’un grup mixt.
I és aleshores que alguns diem: si hem d’especificar-ho tot d’aquesta manera quan volem ser precisos, per què no ens podem esforçar a dir (1) «els treballadors de tal fàbrica» (els homes), (2) «les treballadores de tal fàbrica» (les dones) i (3) «la gent que treballa en tal fàbrica» o «els treballadors i les treballadores de tal fàbrica» (tothom que hi treballa)? És menys catalana aquesta proposta que la dels que diuen que «sempre» s’ha utilitzat el masculí plural per a un col·lectiu humà d’homes i dones però que a l’hora de les deveres han de fer tot d’equilibris –«els treballadors», «els treballadors de sexe masculí», «els treballadors de sexe femení»–, igual com en l’altre cas, per especificar a qui es refereixen exactament quan parlen?
No discuteixo el fet real: ara per ara l’anomenat «gènere no marcat» («la forma dita tradicionalment masculina, la que normalment no és marcada morfològicament», segons les paraules de Bibiloni) ens serveix avui moltes vegades, mentre no trobem una altra manera de fer-ho (ho subratllo jo), per referir-nos tant al gènere masculí com a tots dos. Els i les que ens expliquen aquestes coses sobre la distribució i els usos de la marca de gènere tenen força raó, això ara com ara és així... en general, i també a les gramàtiques. I en aquest terreny hi ha punts en què no hi ha gaire polèmica avui, és veritat.
Però demà tot això pot canviar, sens dubte. La llengua no és un monument de pedra.
El que és ben clar, per mi, és que pel fet de repetir moltes vegades això del «gènere no marcat» no queda tot resolt, hi ha punts que ballen, com els que he dit una mica més amunt en parlar dels «treballadors de tal fàbrica» o com els que explicava l’escriptora Ángeles Caso en un article que vaig reproduir parcialment fa temps:
Llavors, si dius «l’home és un animal racional», normalment vols dir que «l’esser humà és racional», o sigui, que «tant els homes com les dones» són animals racionals. Però hem de reconèixer que amb la mateixa frase exacta, sense canviar-la gens, algú també podria voler dir, segons el context –posem per cas, en una trobada de mascles alfa, i qui diu la frase la diu fent l’ullet als altres–, que és només l’home mascle el que cal suposar que és racional. I aquesta mena d’equívocs a alguns se’ns fa intolerable –i encara més, suposo, a algunes.
Per tant, en el moment en què el «gènere no marcat» es continua usant alhora per al primer fi, per al gènere masculí, té marca de gènere. Invisible, per a alguns; no morfològica, diran uns altres; però la manté. O, si molt voleu, mitja marca de gènere, però en té. I llavors entenc perfectament que almenys en les constitucions, els estatuts, les lleis i els reglaments –en els documents públics, i utilitzo l’expressió amb el sentit més ampli–, per evitar possibles interpretacions fraudulentes de governants o de jutges, per impedir discriminacions, es puntualitzi sempre que convingui si ens referim als homes sols, a les dones soles o als homes i a les dones alhora. Encara que resulti molt pesat (no vindrà d’aquí: les lleis i companyia ja ho tenen, això).
Continua.
Se sent bastant sovint entre especialistes i aficionats de llengua que el gènere gramatical que s’anomena «masculí» s’hauria d’anomenar més aviat «no marcat». O, dit d’una altra manera –expliquen els experts–, quan un mot no té marca de gènere, serveix per a un col·lectiu en què hi hagi persones, animals, vegetals, «coses», mascles i femelles. «En la nostra llengua –s’ha escrit un munt de vegades–, per a referir-nos a un col·lectiu humà format per hòmens i dones, sempre hem usat el masculí plural.» (Eugeni S. Reig, «Festes de moros i mores i cristians i cristianes?!», a Llengua Nacional n. 72, p. 20.)
Sempre, hem usat el masculí plural?
Mireu el que explica la periodista Eva Peruga:
«Les franceses no es van poder inscriure a les llistes electorals per practicar l’anomenat sufragi universal el 1848 perquè els van dir que l’article preceptiu deia: “Són electors tots els francesos”, i els que els van negar la inscripció van interpretar que aquest article es referia “a tots els homes que tenien la ciutadania francesa”. Amb aquesta cita històrica Eulàlia Lledó Cunill, doctora en filologia romànica, ironitza sobre l’ús a conveniència del genèric masculí. Aquest és, sens dubte, un dels cavalls de batalla dels partidaris de canviar l’ús de les paraules com la manera d’adequar el llenguatge a la realitat i fer visibles les dones en aquest codi per comunicar-nos i comunicar la societat a què aspirem.» (El Periódico, 30 gener 2011)
Encara que parli del cas francès, l’exemple ens serveix perfectament, perquè aquí ha passat el mateix un munt de vegades.
Diu Gabriel Bibiloni, partidari també de la tesi segons la qual la forma masculina, «en rigor, no és una forma masculina sinó una forma sense cap marca de gènere»:
«Quan un nom fa referència a una classe on hi ha mascles i femelles (els mallorquins, els protestants, els sords, els moixos), s’usa la forma dita tradicionalment masculina, la que normalment no és marcada morfològicament, i que d’aquesta manera tampoc no és marcada d’un punt de vista semàntic pel que fa al sexe. En rigor, no és una forma masculina sinó una forma sense cap marca de gènere. L’error és creure que aquest sistema subsumeix el femení dins el masculí i crea una dependència de la dona vers l’home. Aquest sistema no inclou el femení dins el masculí, ni subordina un a l’altre: únicament dota el femení d’uns identificadors formals que nega al masculí estricte, i encarrega al context la funció de destriar si un element no marcat es refereix a mascles o a mascles i femelles.» (Diari de Balears, 28 març 2009)
Estudiem-ho a partir d’un exemple que proposa el primer autor que hem citat més amunt (Reig), en el mateix article esmentat abans: «Si diem els treballadors de tal fàbrica, ens referim al conjunt de persones que hi treballen, tant si són de sexe masculí com si són de sexe femení.»
I és aleshores que alguns diem: si hem d’especificar-ho tot d’aquesta manera quan volem ser precisos, per què no ens podem esforçar a dir (1) «els treballadors de tal fàbrica» (els homes), (2) «les treballadores de tal fàbrica» (les dones) i (3) «la gent que treballa en tal fàbrica» o «els treballadors i les treballadores de tal fàbrica» (tothom que hi treballa)? És menys catalana aquesta proposta que la dels que diuen que «sempre» s’ha utilitzat el masculí plural per a un col·lectiu humà d’homes i dones però que a l’hora de les deveres han de fer tot d’equilibris –«els treballadors», «els treballadors de sexe masculí», «els treballadors de sexe femení»–, igual com en l’altre cas, per especificar a qui es refereixen exactament quan parlen?
No discuteixo el fet real: ara per ara l’anomenat «gènere no marcat» («la forma dita tradicionalment masculina, la que normalment no és marcada morfològicament», segons les paraules de Bibiloni) ens serveix avui moltes vegades, mentre no trobem una altra manera de fer-ho (ho subratllo jo), per referir-nos tant al gènere masculí com a tots dos. Els i les que ens expliquen aquestes coses sobre la distribució i els usos de la marca de gènere tenen força raó, això ara com ara és així... en general, i també a les gramàtiques. I en aquest terreny hi ha punts en què no hi ha gaire polèmica avui, és veritat.
Però demà tot això pot canviar, sens dubte. La llengua no és un monument de pedra.
El que és ben clar, per mi, és que pel fet de repetir moltes vegades això del «gènere no marcat» no queda tot resolt, hi ha punts que ballen, com els que he dit una mica més amunt en parlar dels «treballadors de tal fàbrica» o com els que explicava l’escriptora Ángeles Caso en un article que vaig reproduir parcialment fa temps:
«Si jo dic, per exemple, “els homes són violents”, faig referència als homes com a gènere o a la humanitat en conjunt? Si asseguro que “la justícia sol desprotegir els pares en cas de divorci”, al·ludeixo als pares barons o estenc aquesta idea als progenitors en conjunt?»
Llavors, si dius «l’home és un animal racional», normalment vols dir que «l’esser humà és racional», o sigui, que «tant els homes com les dones» són animals racionals. Però hem de reconèixer que amb la mateixa frase exacta, sense canviar-la gens, algú també podria voler dir, segons el context –posem per cas, en una trobada de mascles alfa, i qui diu la frase la diu fent l’ullet als altres–, que és només l’home mascle el que cal suposar que és racional. I aquesta mena d’equívocs a alguns se’ns fa intolerable –i encara més, suposo, a algunes.
Per tant, en el moment en què el «gènere no marcat» es continua usant alhora per al primer fi, per al gènere masculí, té marca de gènere. Invisible, per a alguns; no morfològica, diran uns altres; però la manté. O, si molt voleu, mitja marca de gènere, però en té. I llavors entenc perfectament que almenys en les constitucions, els estatuts, les lleis i els reglaments –en els documents públics, i utilitzo l’expressió amb el sentit més ampli–, per evitar possibles interpretacions fraudulentes de governants o de jutges, per impedir discriminacions, es puntualitzi sempre que convingui si ens referim als homes sols, a les dones soles o als homes i a les dones alhora. Encara que resulti molt pesat (no vindrà d’aquí: les lleis i companyia ja ho tenen, això).
Continua.
divendres, 12 de juny del 2009
«La cultura és la vacuna contra els totalitarismes»
Quantes vegades ho hem sentit a dir, oi? Però potser després de les investigacions de Timothy Ryback ens hem de demanar: segur? Copio un article d’Ángeles Caso, titulat «Els llibres de Hitler»:
Em fa gràcia que Caso es refereixi a Shakespeare i May quan s’exclama «com és possible que llegint això...?» També són les úniques lectures, dins d’aquest repàs ràpid que fa ella del llibre de Ryback, que jo he compartit amb Adolf Hitler. I, és clar, les enciclopèdies i els anuaris, que eren el Google de l’època i ho han continuat essent fins fa quatre dies. De les altres (antisemites, autoajuda, esoterisme, estratègia militar, biografies de militars, Jünger), res de res. Ni les de com parlar en públic, i mira que he hagut de fer classes i xerrades a la meva vida (encara en faig alguna de tant en tant).
Mark Twain ja va voler precisar-ho fa més d’un segle: «Qui no llegeix bons llibres no és diferent de qui no llegeix.» O sigui, que no és veritat que «llegir ens fa més grans» i prou, com diu la Conselleria de Cultura. Encara sento la tieta que em deia: «Això que llegir ens faci encara més grans no m’agrada gens.» Té raó la tieta. I fins i tot deixant de banda el problema del «més grans», si de cas haurien de dir: «Llegir bé [o llegir bo] ens fa més grans.» Hitler també llegia «bons llibres»: Shakespeare, May. Però suposo que és allò que diu un amic italià, «non gettare le perle davanti ai porci»: si barreges una bona menja amb una porqueria, tot es corromp (o, més textualment, si un porc endrapa una delícia, la delícia esdevé porc). I doncs, caldria precisar encara més el que deia Twain: «Cal llegir bons llibres, i només bons llibres –no te’ls acabaràs, els bons–, però sobretot cal ser bona persona, i per ser-ho no n’hi ha prou només amb llegir llibres, per bons que siguin.» (Uf, massa llarg. Ja hi rumiaré, a veure si ho faig més sintètic sense deixar-me re, perquè si no no m’ho voldran a la conselleria de cap manera.)
L’historiador estatunidenc Timothy W. Ryback ha publicat ara un llibre apassionant per als qui sentim interès a indagar en la naturalesa del mal: Hitler’s Private Library, the books that shapped his life (“Biblioteca privada de Hitler, els llibres que van modelar la seva vida”). Per a sorpresa de molts que podien pensar-se que el jerarca nazi era amb prou feines una mica més que analfabet, resulta que va ser per contra un lector apassionat. Va aplegar fins a 16.000 volums a les biblioteques que tenia repartides per les diverses residències seves. Els qui el van conèixer el recordaven sempre, ja des de menut, llegint àvidament, fins i tot durant el temps que va romandre enfonsat dins el fang enmig de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, a l’abast de les bales i els gasos verinosos. El seu amic de joventut August Kubizek deia d’ell que “els llibres eren el seu món”. Quan va arribar a Viena per mirar d’ingressar a l’Escola de Belles Arts, sense ni un cèntim a la butxaca, arrossegava tanmateix quatre caixes de llibres. Insomne i noctàmbul, era habitual que arribés a devorar un exemplar cada nit, i no permetia que ningú l’interrompés, ni tan sols la seva amant Eva Braun. I en la darrera foto que es conserva de la seva habitació al búnquer de Berlín, just abans del suïcidi, damunt la tauleta de nit reposa una obra misteriosa, el títol de la qual ningú no ha aconseguit descobrir.
Ryback aprofundeix en el contingut d’aquestes lectures, enormement variades, que incloïen des de Shakespeare –el qual, segons sembla, citava sovint– fins al popular escriptor de novel·les de l’Oest Karl May, els herois de les quals utilitzava com a exemples per esbroncar els seus generals. Li agradaven les enciclopèdies i els anuaris, en els quals obtenia en poc temps dades que poguessin donar-li un vernís d’aparent cultura. I una cosa que podríem qualificar com llibre d’autoajuda o manuals pràctics, com ara L’art d’esdevenir orador en poques hores, del qual devia treure bon profit. També volums d’estratègia militar i biografies de grans soldats. I tractats de filosofia, com Feuer und Blut (“Foc i sang”), del famós Ernst Jünger, dedicat per ell mateix. Per descomptat, una bona part dels seus interessos s’adreçava cap a les obres antisemites, de tradició antiga i intensa a Centreeuropa i a Rússia. I cap a la màgia i l’ocultisme, un món pel qual Hitler sentia autèntica devoció. Se sap, per exemple, que un dels volums que va llegir durant els darrers dies va ser un assaig sobre les profecies de Nostradamus.
Fa molta pena descobrir tot això. En el nostre afany de santificar la cultura, volem creure que llegir ens fa més bones persones. Que eixampla la nostra ment, amplia els nostres criteris, ens lliura de prejudicis, ens torna més empàtics, ens ensenya a mirar els altres éssers humans amb tolerància i respecte. És possible devorar Shakespeare i no sentir compassió pels qui estan tirànicament sotmesos al patiment i a la tragèdia? O admirar l’apatxe protagonista de les novel·les de Karl May, posar-lo com a exemple d’estrateg i malgrat això menysprear tots els no aris? Pot estar el mal tan arrelat en una ment que res no aconsegueixi exterminar-lo? Ni tan sols quan tens tota la saviesa del món al teu abast? Doncs, quin desastre.
(Ángeles Caso, Magazine 22 març 2009)
Em fa gràcia que Caso es refereixi a Shakespeare i May quan s’exclama «com és possible que llegint això...?» També són les úniques lectures, dins d’aquest repàs ràpid que fa ella del llibre de Ryback, que jo he compartit amb Adolf Hitler. I, és clar, les enciclopèdies i els anuaris, que eren el Google de l’època i ho han continuat essent fins fa quatre dies. De les altres (antisemites, autoajuda, esoterisme, estratègia militar, biografies de militars, Jünger), res de res. Ni les de com parlar en públic, i mira que he hagut de fer classes i xerrades a la meva vida (encara en faig alguna de tant en tant).
Mark Twain ja va voler precisar-ho fa més d’un segle: «Qui no llegeix bons llibres no és diferent de qui no llegeix.» O sigui, que no és veritat que «llegir ens fa més grans» i prou, com diu la Conselleria de Cultura. Encara sento la tieta que em deia: «Això que llegir ens faci encara més grans no m’agrada gens.» Té raó la tieta. I fins i tot deixant de banda el problema del «més grans», si de cas haurien de dir: «Llegir bé [o llegir bo] ens fa més grans.» Hitler també llegia «bons llibres»: Shakespeare, May. Però suposo que és allò que diu un amic italià, «non gettare le perle davanti ai porci»: si barreges una bona menja amb una porqueria, tot es corromp (o, més textualment, si un porc endrapa una delícia, la delícia esdevé porc). I doncs, caldria precisar encara més el que deia Twain: «Cal llegir bons llibres, i només bons llibres –no te’ls acabaràs, els bons–, però sobretot cal ser bona persona, i per ser-ho no n’hi ha prou només amb llegir llibres, per bons que siguin.» (Uf, massa llarg. Ja hi rumiaré, a veure si ho faig més sintètic sense deixar-me re, perquè si no no m’ho voldran a la conselleria de cap manera.)
dissabte, 28 de juliol del 2007
Qüestions de llengua (XVII): Llenguatge no sexista
En tinc el retall però no la referència exacta. L’autora del text és la periodista –dedicada des de fa anys a fer d’escriptora, i amb prou èxit– Ángeles Caso, i suposo que l’article es va publicar al Magazine que edita el Grupo Godó el mes de maig o juny d’enguany.
Diu:
Això escrivia Ángeles Caso.
Però encara hi ha un darrer argument, ara meu. Fins els homes més bèsties i llondros dels temps més remots, en l’època dels nostres pares, avis i besavis, quan volien ser delicats, quan pretenien ser formals en adreçar-se a un públic heterogeni, no s’oblidaven mai de dir «senyores i senyors» (o, durant el temps que va estar prohibit i després mal vist dir-ho en català, allò encara més carrincló de «damas y caballeros»). I ho repetien, al llarg del discurs, les vegades que fes falta. Allò també ho trobava tothom embafador, cansat, fatigant, carregós i feixuc? (I ara no em digueu que sí, que em foteu l’argument enlaire.) O només ho trobem així ara, perquè hem introduït dins el mateix esquema noves variants més comprometedores, que parlen amb més claredat de la desitjada –almenys per mi– igualtat absoluta de drets i deures: treballadores i treballadors, ciutadanes i ciutadans, presidentes i presidents, etcètera? No pot ser que allò que molesti a uns quants dels que es queixen per les «repeticions innecessàries» sigui que per primer cop veuen les dones com treuen el cap en molts àmbits –si bé encara no en tots els que conformen la vida social–? No pot ser que s’adonin amb preocupació que aquests canvis en el llenguatge volen dir que elles ja no seran des d’ara visibles únicament en el terreny inofensiu i deliqüescent dels tractaments elitistes i tan sovint hipòcrites de les «senyores» o «damas» i els «senyors» o «caballeros»? No pot ser que allò que els emprenyi sigui en realitat el fet que les dones puguin començar de debò a equiparar-se als homes? No pot ser que allò que els alarmi sigui que en molts casos no sols s’hi equiparen, sinó que ens avantatgen pel que fa a prestacions i resultats?
(Sí, ja sé que són preguntes retòriques, però m’anaven bé per a l’argumentació.)
Amigues i amics, ací queda dit, tal com ho penso, tot i que reconec que el raonament és feble perquè aquí sols parlem de llengua i la llengua és només una part molt xicoteta de la realitat. Però, com diu Caso, la llengua està condicionada per la realitat i, alhora, contribueix a configurar la realitat.
Pot ser pesat repetir els ciutadans i les ciutadanes, les companyes i els companys i les nenes i els nens –de llarga tradició entre nosaltres, per cert: Cavall Fort va ser des del primer dia una «revista per a nens i nenes», si no vaig errat. I encara més les conselleres delegades i els consellers delegats, o els mestres de casa i les mestresses de casa. Però resulta sens dubte pedagògic. És secundari, si voleu, i molt superficial. Epidèrmic, n’han dit moltes dones. D’inútil, l’han titllat altres. Hipòcrita, han remarcat unes quantes més: només serveix per apaivagar consciències masclistes. Potser sí. Però cal veure la finalitat de tot plegat, que sens dubte no és introduir a despropòsit una manera de parlar complexa sinó reflectir una complexitat fins ara força inexistent, que retrati més bé la societat tal com ha de ser.
Les fórmules no sexistes del llenguatge són només un mitjà, d’acord, i fins i tot un mitjà discutible, però és un mitjà que tenim al nostre abast i que pot contribuir, ni que sigui només un xic, al bon fi que se cerca. I, si més no, fa que es parli i es discuteixi del tema, que ja és cosa prou bona si es vol «desesvair» algun dia la visibilitat social de moltes dones.
Diu:
«Puc estar d’acord fins a cert punt amb la idea que l’ús exhaustiu del masculí i el femení resulta carregós. Però no oblido que és evident que si el comú plural és el masculí, ho és perquè el masculí ha preponderat sempre al llarg de la història, i les llengües reflecteixen inevitablement les ideologies dominants, la percepció del món més habitual entre els qui les fan servir. I no sols les reflecteixen, sinó que tendeixen a més a configurar-les. No em sembla per tant una idea dolenta que el discurs públic, el dels polítics, els ensenyants, els comunicadors, etcètera, recordi de tant en tant que la meitat de la població és femenina.
»Però fins i tot acceptant que l’ús de “ciutadans i ciutadanes” pugui ser feixuc, el fet cert és que els noms comuns no resolen sempre prou bé el problema del significat. Si jo dic, per exemple, “els homes són violents”, faig referència als homes com a gènere o a la humanitat en conjunt? Si asseguro que “la justícia sol desprotegir els pares en cas de divorci”, al·ludeixo als pares barons o estenc aquesta idea als progenitors en conjunt? Com a escriptora, he hagut d’enfrontar-me molts cops a aquests dubtes. I la meva sensibilitat com a parlant i com a dona m’ha fet preferir les genèrics de tipus “humanitat” o “progenitors” davant els masculins comuns.
»En qualsevol cas, la desaparició del sexisme en el llenguatge no passa només per la utilització dels genèrics. [...] Continuem acceptant el vell parany de l’androcentrisme, mirant de demostrar que som iguals que els homes a còpia de masculinitzar-nos nosaltres en comptes de feminitzar la societat i el seu llenguatge. Aquest és, crec, el què de tot plegat.»
Això escrivia Ángeles Caso.
Però encara hi ha un darrer argument, ara meu. Fins els homes més bèsties i llondros dels temps més remots, en l’època dels nostres pares, avis i besavis, quan volien ser delicats, quan pretenien ser formals en adreçar-se a un públic heterogeni, no s’oblidaven mai de dir «senyores i senyors» (o, durant el temps que va estar prohibit i després mal vist dir-ho en català, allò encara més carrincló de «damas y caballeros»). I ho repetien, al llarg del discurs, les vegades que fes falta. Allò també ho trobava tothom embafador, cansat, fatigant, carregós i feixuc? (I ara no em digueu que sí, que em foteu l’argument enlaire.) O només ho trobem així ara, perquè hem introduït dins el mateix esquema noves variants més comprometedores, que parlen amb més claredat de la desitjada –almenys per mi– igualtat absoluta de drets i deures: treballadores i treballadors, ciutadanes i ciutadans, presidentes i presidents, etcètera? No pot ser que allò que molesti a uns quants dels que es queixen per les «repeticions innecessàries» sigui que per primer cop veuen les dones com treuen el cap en molts àmbits –si bé encara no en tots els que conformen la vida social–? No pot ser que s’adonin amb preocupació que aquests canvis en el llenguatge volen dir que elles ja no seran des d’ara visibles únicament en el terreny inofensiu i deliqüescent dels tractaments elitistes i tan sovint hipòcrites de les «senyores» o «damas» i els «senyors» o «caballeros»? No pot ser que allò que els emprenyi sigui en realitat el fet que les dones puguin començar de debò a equiparar-se als homes? No pot ser que allò que els alarmi sigui que en molts casos no sols s’hi equiparen, sinó que ens avantatgen pel que fa a prestacions i resultats?
(Sí, ja sé que són preguntes retòriques, però m’anaven bé per a l’argumentació.)
Amigues i amics, ací queda dit, tal com ho penso, tot i que reconec que el raonament és feble perquè aquí sols parlem de llengua i la llengua és només una part molt xicoteta de la realitat. Però, com diu Caso, la llengua està condicionada per la realitat i, alhora, contribueix a configurar la realitat.
Pot ser pesat repetir els ciutadans i les ciutadanes, les companyes i els companys i les nenes i els nens –de llarga tradició entre nosaltres, per cert: Cavall Fort va ser des del primer dia una «revista per a nens i nenes», si no vaig errat. I encara més les conselleres delegades i els consellers delegats, o els mestres de casa i les mestresses de casa. Però resulta sens dubte pedagògic. És secundari, si voleu, i molt superficial. Epidèrmic, n’han dit moltes dones. D’inútil, l’han titllat altres. Hipòcrita, han remarcat unes quantes més: només serveix per apaivagar consciències masclistes. Potser sí. Però cal veure la finalitat de tot plegat, que sens dubte no és introduir a despropòsit una manera de parlar complexa sinó reflectir una complexitat fins ara força inexistent, que retrati més bé la societat tal com ha de ser.
Les fórmules no sexistes del llenguatge són només un mitjà, d’acord, i fins i tot un mitjà discutible, però és un mitjà que tenim al nostre abast i que pot contribuir, ni que sigui només un xic, al bon fi que se cerca. I, si més no, fa que es parli i es discuteixi del tema, que ja és cosa prou bona si es vol «desesvair» algun dia la visibilitat social de moltes dones.
divendres, 20 d’octubre del 2006
La memòria històrica
Copio de la periodista espanyola Ángeles Caso: «Es desenterren aquests dies desenes i desenes de cadàvers de gent assassinada pels feixistes durant la Guerra Civil. Se’ls ret homenatges, es publiquen les esqueles als diaris. [...] “També hi va haver molts morts a l’altre bàndol”, diuen els molestos. Qui ho pot negar? Però els seus, els dels vencedors –infinitament menys en nombre, ni que només fos per l’avantatge en la crueltat atorgada per la victòria–, la majoria van ser recuperats, soterrats en cementiris ben atesos, reverenciats entre sanglots i pregàries. Els altres han estat en canvi els pàries de la llarga memòria desmemoriada d’aquest estrany país nostre, els més oblidats de tots els oblidats, els més vençuts dels infinits vençuts. Donar-los un nom, posar les restes sota cobert, desitjar-los que els vagi bé no és un acte de venjança ni un intent de “reobrir velles ferides cicatritzades”. És un dret elemental dels qui els van enyorar dia rere dia durant seixanta anys. I, sobretot, és un deure ineludible de qualsevol ésser humà que es consideri com a tal.»
I doncs, la raó és ben clara: no és un greuge comparatiu fixar-se ara només en els perdedors. És mirar de compensar l’oblit que van patir durant tants i tants anys, mentre els altres, els guanyadors, homenatjaven els seus i els ploraven.
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I doncs, la raó és ben clara: no és un greuge comparatiu fixar-se ara només en els perdedors. És mirar de compensar l’oblit que van patir durant tants i tants anys, mentre els altres, els guanyadors, homenatjaven els seus i els ploraven.
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
