Resum de l’actualitat

Ara, encara sort, sembla que la majoria hem decidit que ja no direm que plou.

(Imatge cedida expressament per l’autor, M. Olivet, al VF)

Es pot prohibir?

La Constitución española del 1978 prohibeix la pena de mort (art. 15). La Constitución española del 1978 diu que es poden prohibir reunions i manifestacions (art. 21). La Constitución española del 1978 prohibeix les associacions secretes i les paramilitars (art. 22). La Constitución española del 1978 prohibeix els tribunals d’honor (art. 26). El rei d’Espanya pot prohibir, segons la Constitución española del 1978, que es casin persones amb drets de successió a la corona espanyola (art. 57). La Constitución española del 1978 prohibeix la presentació de peticions a les Corts espanyoles fetes per manifestacions ciutadanes (art. 77). La Constitución española del 1978 prohibeix els tribunals d’excepció (art. 117). Etcètera.

El Parlament de Catalunya, el 28 de juliol del 2010, ha prohibit els espectacles públics en què es torturen i es maten toros.

Hi ha gent del PSOE (el president de la Generalitat de Catalunya, per exemple) i gent del PP, i altres (uns quants de CiU), que diuen que no s’ha de prohibir res. Van, doncs, contra la Constitución española del 1978, que prohibeix un munt de coses, i contra centenars de lleis que la desenrotllen. Tal vegada no ho saben o no se’n recorden. Per això ho he escrit. Perquè potser en les seves opinions hi ha un implícit: no és que no es pugui prohibir res, com diuen, sinó que Catalunya no pot prohibir res. Per prohibir ja hi ha l’amo.

Fets diferencials (20): Protegir unes coses o unes altres

Un fet diferencial claríssim: mentre a Catalunya es fa una llei per protegir el so de les campanes, que ha estat declarat patrimoni cultural immaterial, en alguns indrets d’Espanya declaren bé d’interès cultural (cultural!) les matances de toros.

I encara més diferencial: mentre a Catalunya, per decidir què fem amb les matances de toros, es recullen signatures, es presenten al Parlament, el Parlament les accepta –com les podia no haver acceptat: de fet, la votació va haver de ser secreta perquè els diputats i les diputades poguessin votar el que volguessin–, es convoquen unes sessions per parlar-ne, es discuteix el tema amb tota mena de gent a favor i en contra perquè hi digui la seva, es fan distincions entre els espectacles en què l’animal és ferit o mort i els que són «només» un joc –i l’animal pateix, sens dubte, però diuen que no queda malferit*–..., mentrestant, com dic, en alguns indrets d’Espanya –de moment Madrid, Múrcia i, ai, el País Valencià– fan decrets unilaterals, sense que ningú pugui discutir res –com si tots els espanyols (i els valencians, més ai) fossin igual de bèsties–, per protegir els espectacles públics en els quals es maten toros, lentament, amb llances, espases i punxons.

* Jo estic també contra els correbous, que quedi clar, ja ho vaig dir fa temps. Aquí només descric el que passa i com passa, el que diuen uns i altres.

La Monumental: concurs d’idees

Gràcies al procés encetat avui al Parlament de Catalunya –admissió d’una iniciativa legislativa popular per a la prohibició de les tortures públiques d’animals, i sembla mentida que siguem a l’any 2010 i hàgim arribat fins aquí sense haver-nos plantejat institucionalment la necessitat de posar-hi fi abans–, aviat la plaça de toros anomenada «La Monumental» serà un monument i prou, com un memorial, un testimoni de la barbàrie dels avantpassats. Hi anirem i direm als fills i als néts, i ells als seus fills i néts: mira, aquí fa mooolts anys venia els diumenges alguna gent a veure com es mataven animals, sobretot toros, de vegades també cavalls, i algun cop un ésser humà i tot. Si bé això darrer al final ja no era gaire freqüent, perquè els que ho organitzaven feien trampes i manipulaven i torturaven prèviament els braus perquè no fossin tan braus. I el que passava era que de vegades les pobres bèsties estaven tan estressades i decaigudes que les havien de torturar novament just abans de la Gran Tortura Final perquè recuperessin una mica l’embranzida natural que havien perdut amb les manipulacions prèvies.

–I com era, la Gran Tortura Final? –dirà el nét preadolescent, interessat.

–Mira, Lluís-Àhmad, això encara no tens edat per saber-ho. Ja t’ho explicaré quan siguis més gran. En tens prou de saber que feien servir punxons, llances i espases. Un devessall de sang, una carnisseria. I no facis cara d’interès, que no fa per tu. Les crueltats, Lluís, no són bones, no s’han d’acceptar ni per curiositat. Ho entens?

–Sí, avi.

L’educació dels preadolescents no ha estat mai fàcil, ni ahir, ni hui, ni despús-demà.

Ara bé, com que l’edifici no és lleig i a més deu estar catalogat, cosa que no em sembla malament –els edificis no tenen la culpa del que es fa en el seu interior, si no n’hauríem d’enderrocar massa–, obro un concurs d’idees sobre el futur de la plaça. Si teniu suggeriments, me’ls dieu i els escriuré a continuació de la mitja dotzena que se m’han acudit sense pensar-hi gaire. Prometo que encabat enviaré la llista a l’ajuntament.

Idees per a l’antiga plaça Monumental de Barcelona

- Museu de la Barbàrie Humana (Centre d’Interpretació sobre les Espècies Animals Maltractades al Llarg de la Història)
- Seu d’ONGs dedicades a la lluita contra les tortures i els maltractaments als animals
- Devesa urbana (per als remugants) o delfinari (per als dofins i altres cetacis) del Zoo de Barcelona
- Piscina municipal
- Saló d’actes lúdics i culturals: teatre a l’aire lliure, concerts, balls, aplecs del Club Súper-3, etc.
- Gran biblioteca pública (caldria cobrir-la)
- Seu de la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes i de les diverses especialitats esportives de Catalunya reconegudes internacionalment
- Nova gossera municipal
- Centre de detenció especial per a torturadors d’animals (hi farien tasques relacionades amb el tema durant una temporada) [proposta d’una lectora]
- Seu permanent del Circ Cric [proposta d’una lectora]
-

En qualsevol cas, estic molt content. Hem situat els noms de Catalunya i Barcelona a les agendes dels mitjans de comunicació internacionals, i un cop més per motius positius –tot i que amb força retard, en aquest cas. A més, les agències internacionals de tour-operadors ja han pres nota que s’ha acabat d’oferir en tots els paquets de visites a Barcelona la possibilitat d’anar «a los toros» (en realitat, anar a veure com es maten toros). Acabi com acabi aquesta iniciativa legislativa, al món li ha arribat la notícia que en un racó de l’actual Spain aquest espectacle sàdic s’ha acabat... tot i que de fet encara no s’hagi acabat. Però la notícia ja ha corregut, i de vegades amb això n’hi ha prou perquè la gent que hi anava (una gran majoria era estrangera) es pensi que s’ha acabat de veritat la fiesta –quin nom, Déu meu– i els productors d’espectacles sanguinaris perdin la batalla abans i tot que es faci la llei.

No sé si el tema dels toros és una qüestió menor o no, dins el conjunt de problemes que tenim a la nostra societat. Però sens dubte és un tema amb un simbolisme molt potent. La prova: feu un cop d’ull a la premsa d’avui, d’arreu del món –o als diaris de paper de demà, si us estimeu més informar-vos amb retard.

«Quieren prohibir los toros, ¡quieren acabar con los toros!», clamen. No, el que volem és justament el contrari, salvar els toros de morir així. El que volem prohibir és que els pelin d’aquesta manera tan bèstia, tan irracional. I, en el fons, el que volem és que la humanitat faci un pas endavant cap a la civilització. Ja sé que al costat d’això hi ha moltes passes enrere, però un pas endavant és un pas endavant, tu, tot això que tindrem guanyat.

(Que sí, que ja ho sé, que el meu concurs és un pur divertiment perquè aquell edifici no deu ser de propietat municipal –ho suposo, vaja, no en tinc ni idea– i, per tant, els propietaris poden fer-hi uns macrovàters per a turistes, un bingo, una sala de press-catching o qualsevol altra activitat similar, tenint en compte els instints manifestats fins ara. Però m’ha vingut de gust fer aquesta proposta, ves. Un brindis al sol, mai més ben dit.)

Barcelona, 5 de juliol del 2009 (dC)

Em sap greu pels que sigueu més sensibles, però això passa a casa nostra, públicament, les autoritats no fan res per a impedir-ho i he pensat que si tens un bloc alguna cosa has de dir per a denunciar-ho, ni que sigui desagradable:


(Font: Enfoque Diferencial, procedent de Zipi, agència Efe; m’ha arribat la informació a través de Directe.cat)

És clar que de vegades també passen coses com aquesta:

(La foto no és de Barcelona, sinó de Madrid, però és molt gràfica, perquè el que surt de la boca de l'home, em sap greu aclarir-ho, és la banya de l'animal, que no en té cap culpa, és clar, ell prova d'escapar-se, intenta no morir.)

Però no s'ha de prohibir, és «la fiesta», vinga, som-hi que no ha estat res.

Té límits l’expressió artística?

Escriu Rosa Montero:

«H. [ella diu el nom sencer, a mi no em ve de gust fer-li propaganda] és un costa-riqueny que assegura que és artista. El mes d’agost va fer una exposició en una galeria de Managua i, després de lligar un gos a una paret, el va deixar morir de fam. Segons ell, aquesta obvietat sàdica, bàrbara i ximple era una manifestació artística. A internet es poden veure fotos estremidores del pobre animal» [no incloc l'enllaç perquè en aquests casos em penso que també se cerca l’extensió de l’escàndol com a prolongació de la presumpta obra d’art, i jo no hi vull col·laborar de cap manera].

«El repugnant muntatge d’H. –continua Montero– reobre la qüestió dels límits de l’art, o de com amb l’excusa del fet artístic es poden cometre tota mena de sobreries que en realitat cerquen només cridar l’atenció i són solament pur narcisisme patològic. Fa dos anys, una exposició del Reina Sofía de Madrid va incloure un vídeo de 53 minuts on mataven a cops de martell una vaca; i encara el pitjor mal va ser que el Consell de Crítics d’Arts Audiovisuals va traure un comunicat en defensa de “la llibertat creativa”. Que trist que justament els qui haurien de reflexionar sobre l’art, sobre el seu sentit i les seves fronteres morals, s’estimessin més abdicar del pensament i cultivar el corporativisme i el lloc comú. Però què dimonis és la llibertat creativa? Els deu semblar creatiu matar de fam un gos? I llavors, per què no fer art de turmentar un infant, per exemple? Terroritzar una criatura unes quantes hores, no revelaria molt creativament el substrat referencial de la por arquetípica i altres bajanades semblants? El cas H. voreja una qüestió encara més essencial, una de les fronteres de la civilitat del segle XXI: la comprensió de la nostra continuïtat orgànica amb la resta dels animals, i la certesa que no serem capaços de respectar-nos a nosaltres mateixos si no respectem els altres éssers vivents (igual com, després de la Revolució Francesa, vam haver d’aprendre que la llibertat de l’home només es podia aconseguir si també encloïa la dona). [...]» (El País, 16 octubre 2007)

Aquests arguments de Montero, tan evidents, no serveixen als espanyols –especialment als espanyols– per rumiar sobre alguna altra coseta? O és que determinats maltractaments animals, si tenen tradició i es fan en carrers i places públiques, sí que poden ser art? I no vull dir només els toros espanyols, eh?, parlo també dels correbous catalans i d’altres costum ben nostrats.

Concursos de cossos (i 2)

A veure, aclarim conceptes sobre el que deia l’altre dia, que ningú no s’esveri ni prengui mal.

Jo no parlava de prohibir res, només expressava un desideràtum, com faig moltes vegades: m’agradaria que el món no fos com és, però ni de lluny m’ha passat pel cap que s’hagin de prohibir aquestes coses, ni per pensament.

Tampoc no comparava –o no pretenia comparar– els concursos de senyoretes amb els toros ni encara menys amb les guerres. Deia que eren coses, totes tres –i altres que em vaig deixar– que em semblaven d’altres èpoques, però això no vol dir que les compari o que les consideri igual de dolentes. Ni de bon tros. Encara hi ha graus en la maldat, i mentre en un cas parlem com a màxim de la salut mental de la gent, en l’altre parlem de violència i de vides humanes. No hi ha comparació.

Sobre els toros, si em diguessin que ara faran correbous per TV3 en català, quin disgust tindria! A mi, tot això dels bous, deia, m’és igual la tradició que tinguin a casa nostra: crec que són manifestacions de bestialitat, d’una cultura antiga, que no té cap sentit conservar. Encara que els bous enraonin català. Em parlen de la catalanitat dels bous i jo sempre dic: i què?

I també vaig parlar dels almogàvers. Doncs, això, eren gent d’una altra època. Jo no els jutjo, si voleu, perquè no sóc d’aquella altra època i seria un anacronisme ficar-se en la seva pell, però sí que jutjo, i molt negativament, que hi hagi gent que defensi aquestes coses avui, l'any 2007. És com allò de fer les guerres més humanes, que les bombes matin «més netament»... Absurd.

No, no comparo les guerres amb els concursos estúpids de senyoretes. Hi ha un salt qualitatiu molt important entre els dos fenòmens: al cap i a la fi, en els concursos aquests idiotes normalment no hi mor ningú. Però sí que es poden posar en paral·lel els dos fenòmens atenent a la mentalitat de l’època: els concursos de senyoretes ens retrotrauen a l’esclavisme, quan la dignitat dels éssers humans inferiors potser valia «un tant», però no tant com la d'una vida humana normal. I les guerres ens transporten igualment a una mentalitat en què les vides dels que estan a primera fila de la batalla –no pas les dels dirigents, normalment– només valen en tant que part d’una quantitat que cal sacrificar al déu Mart per guanyar l’enemic.

Jo, quan veig aquestes desfilades de carn humana –les veig un segon, el temps just d’agafar el comandament a distància, que a casa hem arribat al pacte que «no és de ningú» i, per tant, ha d’estar sempre «en terra de ningú», o sigui, al bell mig de la taula de la sala d’estar–, quan veig això no em puc estar de recordar aquells contes de P.G. Wodehouse sobre l’Emperadriu de Blandings, una enorme truja propietat del novè comte d’Emsworth, amb la qual porca bonica i lluenta el comte guanyava tots els concursos de bestiar de la rodalia.

Acabo amb una citació de Juanjo Millás, sobre el tema col·lateral amb el qual acabava també jo l’altre dia: «Fins ara, només el gratuït 20 Minutos ha atès el prec de les autoritats. Ni tan sols aquells que en els editorials condemnen el comerç del sexe [La Vanguardia, El País, El Periódico, l’Avui*, El Punt... tots] han renunciat als beneficis de la prostitució. Tampoc els que editen suplements religiosos [suposo que es refereix a l’ABC i/o La Razón i companyia, però no ho sé perquè no conec gens aquests diaris i ni tan sols em ve de gust vincular-los ací amb un hiperenllaç] i els columnistes dels quals parlen de Déu amb la confiança amb la qual vostè i jo parlem del cunyat. Tots els editors continuen a la cantonada, amb la bossa de pell marró, remenant el vano.» (El País, 2 març 2007).

I ara, no em vingueu a renyar dient que com és que he rectificat, si tot era claríssim, i que a més a més hi ha noies d’aquestes dels concursos que acaben anorèctiques i es moren i que això també és com una guerra, etc. El que he escrit, ja és escrit, tant el d’avui com el l’altre dia. No puc matisar-ho més: fer-hi més matisos ja seria hipocresia, ganes de quedar bé amb tothom per quedar bé.

* El diari Avui ha decidit també suprimir la publicitat de «contactes» dins les seves pàgines (febrer del 2008)

Fets diferencials (3): Jo no sabia qui era

Ahir es veu que es va morir una senyora molt important, si hem de fer cas a les portades espectaculars dels diaris digitals (VilaWeb no, convé precisar-ho). Doncs bé, a mi em sonava el nom, però no sabia qui era. Al vespre vam anar a sopar amb uns amics, després de la presentació d’un llibre que havia fet un familiar a la planta sisena de Can Jorba, i vam xerrar pels descosits de tot. També va sortir d’esquitllentes el tema d’aquesta senyora, vaig preguntar de manera innocent qui era, hi havia gent que no sabia del cert quins mèrits tenia la bona dona per ser portada i amb lletres grosses dels diaris espanyols, uns altres em van dir unes dades que no em sonaven gaire, em van parlar d'antics boxejadors i de toreros i de cantants de flamenc, i m’hi vaig perdre. Vaig demanar si era una que se li havia mort el marit en una plaça de toros, que una banya li va perforar la femoral –aquesta imatge sí que la recordo– i em van dir que no, que aquesta era una altra.

Vaig anar a dormir per una banda tranquil, perquè a taula hi havia altra gent que anava tan peix com jo sobre la senyora de les portades, i per l’altra banda una mica inquiet per si estic molt desconnectat de determinat món i potser segueixo molt de prop unes seccions de la premsa i massa poc unes altres. Crec que és important que puguis compartir referents públics comuns amb la gent amb qui et pots relacionar i amb la gent que forma la majoria sociològica d’un país, i no sempre has de parlar de política –que ahir en vam parlar i molt. Però reconec que ficar-me en aquests envitricolls del flamenc, el cine espanyol, els toros i la vida privada dels esportistes i cantants em supera. De manera que si aquests envitricolls formen part dels interessos sociològics de la gent, d’un bon nombre de catalans –i això és el que hauríem de deduir de les portades dels diaris i noticiaris de la immensa majoria de mitjans que es venen per aquí–, em penso que haig de confessar solemnement que jo no pertanyo a la majoria sociològica del meu país. Dec formar part d’una minoria. I pregunto: aquesta minoria, som molts o pocs? Hi ha gaire més gent que no sap exactament per què aquesta senyora mereix tantes portades?