El paper de La Vanguardia

(Fixeu-vos que el títol té rerefons, és un joc de paraules tant en català com, parcialment, en anglès. Perquè paper vol dir ‘rol’ i també el material del qual estan fets els diaris, i encara paper en anglès significa ‘diari’. És que us ho haig de dir tot :-P)

Per què, m’ha demanat algú, escric tant sobre La Vanguardia? Per què l’esmento tant, ja des de la segona nota d’aquest bloc? Per què, si és un diari globalment de referents espanyol(iste)s, li faig tant de cas? Doncs, resumint-ho –o fent una analogia–, per això que ha passat amb la Fira de Frankfurt. Que, a l’hora de la veritat, els grans protagonistes de Frankfurt són columnistes de La Vanguardia, Quim Monzó –segurament, l’escriptor català número u en aquests moments– i Baltasar Porcel. I alhora La Vanguardia ha estat el gran enemic de Frankfurt, ja que amb la connivència d’alguns polítics l’havia polititzada i entre tots havien causat desconcert i malentesos a la Fira de Frankfurt mateix i entre els seus dirigents, perquè volien que la fira es dediqués també a la cultura castellana que es fa a Catalunya –a Catalunya es fa cultura de molts tipus i en molts idiomes diversos–, quan Frankfurt originàriament havia convidat a la seva fira la «cultura catalana», la cultura amb aquest nom i no cap altre, la cultura que compartim amb les Balears i les Pitiüses, amb el País Valencià, amb Andorra, amb l’Alguer, amb la Catalunya Nord, la Franja de Ponent i el Carxe murcià. És per això que a Frankfurt hi ha també representants d’alguns d’aquests territoris que no són Catalunya. No són representants de tota la cultura que es fa en tots aquest territoris, sinó de la part de la cultura d’aquests territoris que compartim tots aquests territoris. Aquesta és la diferència entre «cultura catalana» i «cultura de Catalunya»: és la mateixa diferència que hi ha entre «escriure en català» i «escriure».

La Vanguardia, doncs, és segurament el diari que retrata més bé el pluralisme –em costa dir-ho– de determinada societat catalana mitjana i urbana, que conjumina una bona part de la gent autòctona, diguem-ne, i de tota la vida amb la contradictòria i acomplexada per dècades d’autoodi –si és que no són la mateixa gent–, la burgesa i més aviat conservadora amb la que és arrauxada en determinats punts –ídem. La Vanguardia recull tot això, excepte en un tret: la llengua. Inevitablement, La Vanguardia haurà de fer un pensament i un dia haurà d’eixir en català. O almenys també en català. I llavors reflectirà més exactament aquesta classe mitjana que a hores d’ara em sembla que és majoritària en la Catalunya urbana actual que fa com a mínim un parell de generacions que viu aquí. Gent que quan vota ho fa pels convergents o pels socialistes, però segurament poc convençuda en els dos casos, gent que vota PP i comunistes també amb molts dubtes, fins i tot gent que vota Escons Insubmisos, i molta gent que no vota i que odia tots els polítics –aquesta gent que hauria de mirar què diuen els Escons Insubmisos i llavors potser els votarien per clavar un bon ensurt a la classe política, a la qual no fa ni fred ni calor que la gent no voti i protesti abstenint-se mentre els quatre que voten votin les seves llistetes.

Els d’El Periódico, fent cabal de tot això –vull dir, de la representativitat de La Vanguardia excepte en el punt de la llengua–, van apostar fa anys per traure la doble edició catalana/castellana, pensant que d’aquesta manera els podrien robar el protagonisme, el primer lloc de representació social, ja que La Vanguardia no feia el pas. Però, tot i que pel que fa al nombre, a la quantitat, quasi ho van aconseguir, el fet és que per aquella època Monzó ja era a La Vanguardia i La Vanguardia conservava com si fos or Porcel i altres patums–continuem amb l’exemple simbòlic, però il·lustratiu. Qualitativament, El Periódico no ha aconseguit arrossegar la gent que compta, si es pot dir així. Hi ha molta gent que deixen de llegir La Vanguardia, emprenyats, i no compren pas El Periódico, i si el compren al cap de dos dies ho deixen córrer perquè els sembla que allò no té ni prou gruix intel·lectual ni prou solidesa social, i que a més és massa partidista. L’única cosa sòlida que El Periódico va poder emportar-se de La Vanguardia va ser Joan Barril, que tot i ser un bon fitxatge estava massa sotmès a obediències partidistes, tingui o no els carnets corresponents, i en qualsevol cas estava massa sol. Joan Barril, com Margarita Rivière, com José Martí Gómez, com Miquel Ferreres i tants d’altres es van pensar que els bons eren ells, i la realitat ha demostrat que el que els feia bons-bons davant molta gent era el fet que treballessin a La Vanguardia.

Encara recordo les primeres declaracions que va fer Quim Monzó –català de pedra picada i sense complexos, si això vol dir res– quan va embarcar-se a La Vanguardia procedent d’El Periódico. Sabia on anava, és clar, però llavors s’exclamava meravellat pel nou món que anava descobrint. Només mirant la qualitat de les cartes al director –les que es publiquen i sobretot les que no es publiquen però arriben a les persones a qui van adreçades–, les esqueles dels difunts i el nombre de subscriptors, que és de rècord mundial, es pot concloure que La Vanguardia és un portaavions –ara, pintat de coloraines– que cal considerar el buc insígnia mediàtic d’aquest malaurat país nostre. De moment, si voleu, però ja fa molts anys que és així.

Doncs és això. Encara que ens emprenyi cada dia, encara que no la puguem sofrir, encara que la llençaríem molts matins a les escombraries només de veure la portada, La Vanguardia serveix per saber què pensa molta de la gent que compta en aquest país, com pensa o com vol pensar –com vol que li ensenyin a pensar, com vol que li expliquin la vida. Fins ara és així. Ja veurem si el fenomen continua durant.

(I ara no em digueu que com és que no dic res de l’Avui ni d’El Punt, ni d’El País ni de Público, perquè no parlava de diaris en general, parlava d’una altra cosa.)

(Afegitó del 30 d’octubre. Una confirmació d’això que deia. Quan el senyor Rodríguez, president del Govern espanyol, ha volgut adreçar-se «als catalans» per dir-los que el Govern que ell presideix ho fa tot gairebé perfecte i que només hi han hagut alguns errors però que les quantitats industrials de diners que el seu Govern inverteix a Catalunya són el non plus ultra i la nata amb maduixes de les inversions que mai s’han fet al nostre país..., com ho ha fet? Escrivint un article a La Vanguardia. No a El Periódico, no a El País, diaris més o menys afins a la seva ideologia [he escrit ideologia?, ehem, volia dir interès] i suposadament més afins a la ideologia [ara sí] d’una majoria de votants seus. No: el primer dia, a La Vanguardia. Demà potser eixirà un altre article en altres diaris, però el primer ha estat La Vanguardia.)

(Afegitó del dia 1 de desembre del 2007: Sorpresa! Màrius Carol, director de comunicació del Grupo Godó, ha dit que a hores d’ara pensen seriosament a fer una edició del diari en català. No ho faran en un mes ni en un any, diu, però hi pensen. És el primer cop que en parlen en públic.)

(Afegitó del dia 12 de desembre del 2007: Màrius Carol continua sent el director de comunicació del Grupo Godó ;-))

(Afegitó del 5 de juliol del 2008: una altra prova del paper tan especial que juga LV: el Premi Nacional de Periodisme de Catalunya l'han guanyat Joan de Sagarra, Lluís Permanyer i José Martí Gómez. Tots tres escriuen a LV.)