Fa un any i mig en vaig parlar aquí soletes, que diuen els valencians, era una veu que predicava al desert. Mig any més tard, ara fa onze mesos, en van començar a parlar els diaris, i uns mesos després ja va ser un clamor. Des de llavors, alguns bancs s'han anat inventant comptes especials sense comissions. I ahir, un banc dels grossos va decidir suprimir-les per a 2,2 milions de clients, tots els que hi tinguin collada la hipoteca –collada, sí, i recollada–, els que hi ingressin la nòmina o la pensió i els que hi tinguin contractat un pla de pensions. Des d’ara, tota aquesta gent tindrà de franc el manteniment i l’administració dels comptes, l’emissió o renovació de les targetes, les transferències dins l’Estat o l’extensió de xecs.
Aquesta iniciativa tindrà un cost per al banc del qual estem parlant –no el citem perquè aquí procurem no dir paraules malsonants, si no és estrictament imprescindible, i els noms dels grans bancs són paraules que fan de mal dir– de 82,5 milions d’euros. Però un dels responsables del mateix banc ha explicat –se li ha escapat?– que un client actiu “genera per a l’entitat uns mil euros anuals” i que “l’eliminació de comissions no és un cost, és una inversió en els clients”. Quina barra. Quan jo ho deia a la gent de la banca se’m tiraven al damunt i em responien que no sabia de què parlava. Aquest argument me l’he sentit a dir molts cops: “No saps de què parles.” M’ho ha dit molta gent des de diferents àmbits, amb cara mig de circunspecció mig de commiseració. Jo llavors em faig fonedís, no dic res i penso: “Potser tenen raó, en saben tant…” Però resulta que avui un dels periodistes d'economia més prestigiosos del país, Joaquín Romero, escriu a El Periódico: “El banc X va ingressar 3.759 milions d'euros els tres primers trimestres de l'any passat per aquest concepte [comissions], una quantitat superior al benefici net del període. Una cosa semblant va passar a la caixa Z –908 milions davant de 1.185 de beneficis– i a la resta del sector. Les comissions s'han convertit en la taula de salvació...” Caram, si sembla que hagi copiat al peu de la lletra el que jo deia i que em van criticar tant, però ara ja tinc raó... perquè tothom ho diu.
Em sembla prou clar que ara els altres bancs seguiran de seguida l’exemple d’aquest. Les caixes no sé què faran, tot i que de moment dues caixes valencianes han anunciat avui mateix que suprimien les comissions. Pel que fa al meu cas, haig de dir que poc després d’escriure el que vaig escriure els responsables d’un banc mitjà es van posar en contacte amb mi i em van oferir obrir-me un compte sense cap tipus de comissió, i no em van posar cap mena de condició prèvia. No en vaig dir res aquí perquè si hagués escrit alguna cosa m’hauria semblat que els pagava algun preu pel que havien fet. I no, la meva convicció era que els bancs havien de fer això perquè sí, perquè aquesta és la seva missió: servir els clients.
Afegit del 13 de febrer: "Les cinc grans entitats financeres espanyoles –Santander, BBVA, La Caixa, Banco Popular i Caja Madrid– van ingressar 12.669 milions d'euros en concepte de comissions el 2005, xifra que equival a quasi la totalitat dels seus beneficis (13.240 milions) i suposa un increment del 22,3% respecte a l'exercici anterior." (Avui, 13 feb. 06) Sembla mentida. Si fa un any posaves en relació beneficis i comissions i tothom et titllava d'ignorant, de no saber res de comptes...
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris comissions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris comissions. Mostrar tots els missatges
divendres, 20 de gener del 2006
dilluns, 28 de febrer del 2005
Ara tothom protesta, ja era hora
A final del mes de juliol de l'any passat, quan els bancs i caixes van explicar els resultats del primer semestre del 2004, vaig escriure aquí mateix una nota preguntant-me què feien els bancs amb els nostres diners; o més ben dit, què no feien, perquè abans bé devien fer algun tipus de negoci amb els doblers que la gent hi dipositava i ara sembla que ja no el fan, que es limiten a obrir la finestreta per recollir els nostres estalvis, sous i pensions, i que tot se'n va per l'aigüera de l'estructura monstruosa que han de mantenir. I l'única manera que han trobat de continuar tenint la parada oberta és cobrar-nos cada dia més comissions per uns serveis que abans ens feien de franc a canvi del rendiment que sabien treure dels nostres cumquibus.
Doncs bé, diumenge de la setmana passada, pocs dies després que els bancs i caixes fessin conèixer els resultats de l'any, sembla que el tema es va posar de moda. La Vanguardia hi va dedicar dues pàgines senceres al suplement Dinero, El País una pàgina també completa a la secció d'Economia i ells mateixos i els altres diaris n'han estat parlant tota la setmana, amb aportacions de les associacions de consumidors i altres col·lectius ciutadans.
Benvinguts al debat, ja era hora. A veure si no s'apaga la flama.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Doncs bé, diumenge de la setmana passada, pocs dies després que els bancs i caixes fessin conèixer els resultats de l'any, sembla que el tema es va posar de moda. La Vanguardia hi va dedicar dues pàgines senceres al suplement Dinero, El País una pàgina també completa a la secció d'Economia i ells mateixos i els altres diaris n'han estat parlant tota la setmana, amb aportacions de les associacions de consumidors i altres col·lectius ciutadans.
Benvinguts al debat, ja era hora. A veure si no s'apaga la flama.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 27 de juliol del 2004
Què fan els bancs amb els diners?
Aquí parlem de tot i avui toca economia.
Per a què serveix un banc? Si ho haguéssim d’explicar a un marcià que acabava d’aterrar al nostre món, segurament li explicaríem que un banc serveix per treure rendiment als estalvis que la gent aconsegueix amb la seva feina, perquè els diners no es cansen de treballar i fent-los servir es poden aconseguir moltes coses bones i també dolentes, i fins i tot és pot fer que creixin i es multipliquin. Com que molta gent no gasta els diners de manera absolutament regular, sinó que hi ha períodes de més despeses i períodes de menys –excepte els que no arribem mai a final de mes, que també som un bon grapat–, els bancs et guarden els diners que no gastes fins al dia que els necessites i en treuen profit, teòricament a canvi d’un interès.
Abans, dipositar diners al banc implicava sempre un petit benefici per a l’impositor (el client), tot i que aquest benefici fos més teòric que real, per l’increment paral·lel del cost de la vida. Psicològicament, però, el client feia un favor al banc i se’n refiava. Anava al banc que li mereixia més confiança perquè tenia la seguretat que aquella gent tractarien correctament els seus diners. La gent escollia el banc per afinitat ideològica, identificació nacional o simpatia i confiança personal amb els seus dirigents.
Em segueixen? Des de fa ja una bona colla d’anys, els bancs van decidir que en comptes de pagar-nos interessos, començarien a cobrar-nos comissions per tenir els nostres diners i gestionar-los. Al començament, la gent es va sorprendre. Però la comoditat i l’anar fent són molt poderosos, i ara ja prenem per cert que tenir diners al banc no és de franc. Ara, psicològicament considerem que és el banc que ens fa un favor de rebre els nostres diners i guardar-los. El banc és com una caixa forta o un aparcament, i això vol dir que cal pagar lloguer. Així ens ho han venut, tot i que no és veritat perquè encara hi ha alguna caixa que no cobra res per tenir diners dipositats i, per tant, vol dir que els altres, la majoria, ens aixequen la camisa.
Doncs, mirin, des de fa uns quants anys, el gran negoci que fan els bancs és justament aquest: cobrar-nos per tenir els nostres diners. I no cal dir que si els demanes diners, també et cobren, només faltaria. Cobren sempre, facin el que facin. No sols això: els diners que ens cobren per tenir els nostres diners són, de fet, els únics diners que guanyen. Què feien abans, que ara ja no ho fan... o no ho saben fer? No queda cap banquer que sigui capaç de fer guanyar diners als seus clients, o almenys de no fer-los-en perdre, amb inversions o amb allò que feien abans de començar a cobrar-nos?
Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona. Comisions netes, 528 milions. Benefici, 532 milions. Titulars de premsa: “La Caixa guanya 532 milions gràcies als crèdits i les filials” (El Periódico 24 juliol 2004), “La Caixa gana 532 millones, un 11% más, por la actividad comercial y las participadas” (La Vanguardia 24 juliol 2004), “L’entitat guanya 532 milions gràcies a l’activitat comercial i a l’aportació de les participades” (Avui 24 juliol 2004). (Qui fa els titulars dels diaris, per cert? Els encarreguen a la Caixa mateix?)
Caixa Catalunya. Comissions netes, 111 milions. Beneficis, 121. Titulars de premsa: “El benefici del grup financer creix al primer semestre un 16,4% i se situa en 121 milions d’euros” (Avui, 22 juliol 2004)
Banc Sabadell. Comissions, 207 milions. Beneficis nets, 160 milions. Titulars de premsa: “El Banc Sabadell guanya 160 milions fins al juny, un 28 per cent més” (Avui, 22 juliol 2004)
BBVA. Comissions: 1.650 milions. Beneficis, 1.355 milions. Titulars: “El BBVA ganó 1.355 millones en el primer semestre [por] la favorable evolución de los negocios en América” (La Vanguardia, 26 juliol 2004)
BSCH. Comissions, 2.280 milions. Beneficis, 1.910 milions. Titulars de premsa: “El BSCH va tenir un augment de beneficis del 47,78% fins al juny. El creixement és degut a les plusvàlues...” (El Periódico de Catalunya, 27 juliol 2004)
Com es veu amb aquestes xifres, els tres bancs, si no fos per les comissions, haurien tingut pèrdues. Les dues caixes no, però deunidó com s’assemblen les dues quantitats, comissions i beneficis.
És ben clar que tot això, la premsa ho sap perfectament, i podria criticar-ho o almenys descriure-ho d’una manera un pèl menys servilista. La premsa, però, i especialment la secció econòmica de la premsa, escriu gairebé sempre amb l’ull posat als ingressos publicitaris que té el mitjà, i els bancs hi són part important, i per això els titulars dels diaris sobre els “beneficis” dels bancs no fan mai cap referència a qüestions galdoses... tret del cas que el banc ja hagi fet fallida o hi estigui a punt. En general, el banc fa una nota de premsa dient que els beneficis són deguts a tal qüestió, i els mitjans de comunicació copien "a tal qüestió", sense cap mena d’esperit crític. Com ha dit Michael Moore, el director de cine (Bowling for Columbine, Fahrenheit 9/11), "els mitjans de comunicació formen part del món empresarial. I la seva feina és lloar el qui mana" (El País Semanal, 25 juliol 2004, p. 49).
Bé, les coses són així i tampoc no cal alarmar-se ni fer grans escarafalls, però és bo saber-les.
Per a què serveix un banc? Si ho haguéssim d’explicar a un marcià que acabava d’aterrar al nostre món, segurament li explicaríem que un banc serveix per treure rendiment als estalvis que la gent aconsegueix amb la seva feina, perquè els diners no es cansen de treballar i fent-los servir es poden aconseguir moltes coses bones i també dolentes, i fins i tot és pot fer que creixin i es multipliquin. Com que molta gent no gasta els diners de manera absolutament regular, sinó que hi ha períodes de més despeses i períodes de menys –excepte els que no arribem mai a final de mes, que també som un bon grapat–, els bancs et guarden els diners que no gastes fins al dia que els necessites i en treuen profit, teòricament a canvi d’un interès.
Abans, dipositar diners al banc implicava sempre un petit benefici per a l’impositor (el client), tot i que aquest benefici fos més teòric que real, per l’increment paral·lel del cost de la vida. Psicològicament, però, el client feia un favor al banc i se’n refiava. Anava al banc que li mereixia més confiança perquè tenia la seguretat que aquella gent tractarien correctament els seus diners. La gent escollia el banc per afinitat ideològica, identificació nacional o simpatia i confiança personal amb els seus dirigents.
Em segueixen? Des de fa ja una bona colla d’anys, els bancs van decidir que en comptes de pagar-nos interessos, començarien a cobrar-nos comissions per tenir els nostres diners i gestionar-los. Al començament, la gent es va sorprendre. Però la comoditat i l’anar fent són molt poderosos, i ara ja prenem per cert que tenir diners al banc no és de franc. Ara, psicològicament considerem que és el banc que ens fa un favor de rebre els nostres diners i guardar-los. El banc és com una caixa forta o un aparcament, i això vol dir que cal pagar lloguer. Així ens ho han venut, tot i que no és veritat perquè encara hi ha alguna caixa que no cobra res per tenir diners dipositats i, per tant, vol dir que els altres, la majoria, ens aixequen la camisa.
Doncs, mirin, des de fa uns quants anys, el gran negoci que fan els bancs és justament aquest: cobrar-nos per tenir els nostres diners. I no cal dir que si els demanes diners, també et cobren, només faltaria. Cobren sempre, facin el que facin. No sols això: els diners que ens cobren per tenir els nostres diners són, de fet, els únics diners que guanyen. Què feien abans, que ara ja no ho fan... o no ho saben fer? No queda cap banquer que sigui capaç de fer guanyar diners als seus clients, o almenys de no fer-los-en perdre, amb inversions o amb allò que feien abans de començar a cobrar-nos?
Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona. Comisions netes, 528 milions. Benefici, 532 milions. Titulars de premsa: “La Caixa guanya 532 milions gràcies als crèdits i les filials” (El Periódico 24 juliol 2004), “La Caixa gana 532 millones, un 11% más, por la actividad comercial y las participadas” (La Vanguardia 24 juliol 2004), “L’entitat guanya 532 milions gràcies a l’activitat comercial i a l’aportació de les participades” (Avui 24 juliol 2004). (Qui fa els titulars dels diaris, per cert? Els encarreguen a la Caixa mateix?)
Caixa Catalunya. Comissions netes, 111 milions. Beneficis, 121. Titulars de premsa: “El benefici del grup financer creix al primer semestre un 16,4% i se situa en 121 milions d’euros” (Avui, 22 juliol 2004)
Banc Sabadell. Comissions, 207 milions. Beneficis nets, 160 milions. Titulars de premsa: “El Banc Sabadell guanya 160 milions fins al juny, un 28 per cent més” (Avui, 22 juliol 2004)
BBVA. Comissions: 1.650 milions. Beneficis, 1.355 milions. Titulars: “El BBVA ganó 1.355 millones en el primer semestre [por] la favorable evolución de los negocios en América” (La Vanguardia, 26 juliol 2004)
BSCH. Comissions, 2.280 milions. Beneficis, 1.910 milions. Titulars de premsa: “El BSCH va tenir un augment de beneficis del 47,78% fins al juny. El creixement és degut a les plusvàlues...” (El Periódico de Catalunya, 27 juliol 2004)
Com es veu amb aquestes xifres, els tres bancs, si no fos per les comissions, haurien tingut pèrdues. Les dues caixes no, però deunidó com s’assemblen les dues quantitats, comissions i beneficis.
És ben clar que tot això, la premsa ho sap perfectament, i podria criticar-ho o almenys descriure-ho d’una manera un pèl menys servilista. La premsa, però, i especialment la secció econòmica de la premsa, escriu gairebé sempre amb l’ull posat als ingressos publicitaris que té el mitjà, i els bancs hi són part important, i per això els titulars dels diaris sobre els “beneficis” dels bancs no fan mai cap referència a qüestions galdoses... tret del cas que el banc ja hagi fet fallida o hi estigui a punt. En general, el banc fa una nota de premsa dient que els beneficis són deguts a tal qüestió, i els mitjans de comunicació copien "a tal qüestió", sense cap mena d’esperit crític. Com ha dit Michael Moore, el director de cine (Bowling for Columbine, Fahrenheit 9/11), "els mitjans de comunicació formen part del món empresarial. I la seva feina és lloar el qui mana" (El País Semanal, 25 juliol 2004, p. 49).
Bé, les coses són així i tampoc no cal alarmar-se ni fer grans escarafalls, però és bo saber-les.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
