Cracòvia (i 4): Cavallets de Manresa al bell mig de Cracòvia

M’havia deixat això, la cirereta casolana, per completar la sèrie. Una de les sorpreses la vaig tenir quan, badant pel bell centre de Cracòvia, entres com aquell qui no vol al Muzeum Historiyczene Miasta (miasto = ciutat) i ensopegues amb els Cavallets de Sant Jordi de Manresa. “Manresa, Catalonia”, deia el rètol, sense més especificacions geogràfiques.

Hi havia una exposició temporal (abril-agost 2014) de cavallets de tot el món. Els rètols, en polonès i en anglès. La colla de Sant Jordi hi afegia a més el català, per a gaudi de visitants amb la boca oberta com jo. A més de les fotos i les descripcions dels vestits, hi havien dut un reportatge curt sobre la seva actuació a la festa de Corpus del 2013.

Hi havia cavallets del Japó, de l’Índia, de Romania, d’Anglaterra, del País Basc (de Zamallain, en concret), naturalment de molts indrets de Polònia...

Es veu que the hobby horse és una afició universal. Glocal. I per això la pots trobar de sobte a l’altra punta d’Europa. I si vas més lluny, més lluny.

L’exposició es deia «Swiat Lajkonika Konik na świecie», si ho vaig copiar bé –i dic «vaig copiar» perquè jo sóc dels guiris que no tenen màquina de fotos i, suposo, molesten menys–: «Els cavallets arreu del món». Doncs sí.

(La imatge és d’un cavallet pintat l’any 1904 per Stanisława Wyspiańskiego; es conserva a l’Arxiu Estatal de Cracòvia i era una de les obres que es podien veure a l’exposició.)

Cracòvia (3): Grisor i tristor exteriors

Em sap greu tot el que diré en aquest article. En quinze dies és pretensiós voler fer-se una idea mínimament objectiva de l’esperit d’una ciutat.

A Cracòvia hi ha monuments arquitectònics impressionants. Molts, no te’ls acabes. I pots passar bona part del dia a la plaça del Mercat escoltant música en viu; música sobretot folklòrica, però hi ha de tot. Aquesta plaça, com si diguéssim la plaça major però en gros, és imponent. De fet és el nom oficial: plaça Major. No la pots veure sencera, perquè enmig hi ha un edifici enorme que divideix la plaça pel mig; però no de banda a banda, o sigui, no tanca la plaça fent-ne dues. Hi ha mercats ambulants i encants, i la basílica de Santa Maria, increïble des del punt de vista artístic i religiós, però també sociològicament.

Ara bé, dit això, m’ha semblat el que dic al títol. Que tot –és un dir– era molt gris, molt més gris i amb menys colors que a casa nostra. Moltes dones de mitjana edat i les més grans, per exemple, semblen com les monges que per aquí pretenen anar d’incògnit i se les veu d’una hora lluny. No se saben vestir i es pintin com es pintin i es posin el que es posin van de colors grisos o, amb tots els respectes, vestides amb vestits vells encara que siguin nous.

(I, com sol passar també aquí, hi ha als mitjans públics més dones que homes. I també he observat allà que el mateix fenomen es produeix al carrer. He pensat si no pot ser perquè encara no han fet el salt a la dona que treballa també fora de casa –salt que aquí hem fet no del tot, però deunidó. I sé que això no té res a veure amb Cracòvia. Encara més: quan he tornat a casa he vist que aquí també hi ha més dones que homes pel carrer. De la qual cosa dedueixo que més dones que homes es mouen a peu o en transport públic; i com que els homes també es mouen, deuen anar –més que elles– en cotxe.)

Bé, el bo del que he anomenat “gent grisa” –que després m’he distret, com em passa tantes vegades, per altres verals– és que en la generació més jove i les criatures hi ha un canvi molt pronunciat. Hi ha més color, per bé que no sigui en totes ni en tots. Però vaja, no gaire pitjor que aquí fa uns anys, allà van sols un pas enrere en la moda o l’estètica de les dessuadores, les sabatilles esportives –ja comencen a ser llampants–, les samarretes –també del Barça de fa uns anys i d’altres equips, del Madrit no n’he vist cap :-).

Recordo que un dia vaig veure passar una família nombrosa en què al pare i la mare se’ls veia contents, un noiet i una nena saltaven i reien desacomplexadament, el nadó del cotxet movia braços i peuets i feia crits d’alegria. Parlaven polonès, anaven vestits normal. Em van cridar l’atenció. Per què? Pel contrast. Exagero, és veritat.

Mirades de desconfiança. Més ben dit, és molt difícil ensopegar amb una mirada. I encara més difícil trobar una mirada acollidora.

Els aparadors, els anuncis publicitaris del carrer, els reclams de les botigues, els espais interiors, l’ordre dels expositors... un desastre!

Només les multinacionals, que les mires des de fora, estan ben posades.

La Galeria Krakowska, un edifici del tipus El Triangle de Barcelona però més compartimentat, és modern, esclar, a l’alçada del que tenim aquí. Però tornem-hi, la majoria de les botigues d’aquella galeria són de multinacionals i allò és una illa –mai més ben dit. Aquests elements –els de les multinacionals– encara destaquen, i molt, i justament aquest és el problema que em sembla que hi ha allà. La resta, tret de molt poques, poquíssimes excepcions, tan tronat i deixat que fa por. Tampoc no se salva, per mi, el carrer suposadament més comercial de Cracòvia, l’ulica Florianska. Les excepcions: una llibreria aquí, els rètols dels museus, punts d’informació, algun altre establiment de productes, diguem-ne, culturals...

Ja que parlem de llibreries: el 99 % –per dir una xifra– dels llibres exposats, en polonès. Una petita quantitat, en anglès. (No, només ho dic perquè si passés aquí en alguna llibreria –que només passa en les més militants, tipus Ona o Grup del Llibre– determinada gent diria que som pobletans. Doncs allà les llibreries, justament les llibreries, no són pobletanes i ho tenen gairebé tot en polonès. Lo normal en un país normal.)

En resum: que ens podem queixar molt de la nostra situació actual de crisi, però a l’Europa del segle XXI hi ha països, o ciutats importants d’alguns països, que estan encara als anys cinquanta o seixanta respecte al nostre.

Aquesta és la definició més exacta, és veritat: els anys seixanta d’aquí. Ho hauríeu de veure.

Segur que és una visió esbiaixada. Segur. Ja ho deia al començament.

I comproves com sense ratlles és difícil veure varietat. No pretenc fer broma sobre una cosa tan seriosa, només és una constatació o, més ben dit, una impressió.

Cracòvia (2): La decepció d’Auschwitz

Per mi. Hi vaig anar amb altres persones i jo vaig ser l’únic que ho va percebre d’aquesta manera. Per mi, allò s’ha convertit en una mena de fira d’atraccions, amb perdó, com un parc temàtic de l’horror nazi.

(Foto: JFV)

“Vinguin, passin, en aquest barracó hi feien tal cosa, aquí això altre –quin horror–, mirin, mirin, en aquest altre barracó veuran com estaven apilonats els presos –com pot ser?, i quanta gent diu que hi havia, en cada barracó?–, eh que és emotiu, arriba al fons del cor, no?, et fa pensar, oi? –com és possible que tot això vagi passar no fa gaire temps?–, doncs aquí als pobres els feien despullar, i aquí els feien passar per aquest passadís, veuen?, veuen? –que estret, has vist?, i que brut–, i a dintre, fixin-se, en grups de dos-cents –oh, oh, no em digui, si no hi caben!– els dutxaven amb gas, no em diran que no era tràgic –ui, sí, pobra gent.”

“Veuen allà?, són un grup de jueus d’Israel, porten les banderes del seu país –sí!, és veritat, amb sis puntes–, blanca amb l’estrella de sis puntes –ho veus?, sis puntes, mira, i fan com fem nosaltres, el mateix, els més joves amb les senyeres nuades al coll, els més grans amb la bandera més petita a la mà–, molts amb una mena de solideu com el del papa, eh?, aquell que porta al cap, el dels jueus es diu quipà –què ha dit?, què ha dit?–, ho veuen?, ho veuen?, ara s’aturen a fer les seves pregàries, d’aquí una estona se sentiran els seus càntics de dolor i de commemoració –pobrets, no?–, perquè aquí van morir molts dels seus coreligionaris, tot i que també van matar altra gent –ah sí?, jo no ho sabia, em pensava que tots eren jueus, tu ho sabies?, no, jo tampoc–, gent com ara polonesos –no sé qui em va dir una vegada que també homosexuals, saps?, ah sí?, no, no, jo no ho sabia, pobrets–, o gitanos, o homosexuals –ho veus?, el que et deia–, perquè això va ser un desastre per a la humanitat, saben? –sí, sí, horrorós, pobra gent.”

Etcètera.

(Foto: JFV)

Una gran decepció. Pensava passar-hi dies –era sens dubte el motiu principal del viatge a Cracòvia– i hi vaig estar un parell d’hores. Necessitava silenci i no n’hi havia. Hi havia grups amb guies que parlaven en veu alta i turistes amb calça curta i torsos mig nus envermellits i xancletes i pinganillos i olors de crema de protecció solar.

(Salvant les distàncies, tampoc m’agrada el xivarri dins les esglésies. Encara menys si el que es farà tot seguit o el que s’acaba de fer és un funeral.)

No hi vaig tornar.

(Les fotos no recullen el que vaig veure, però són les úniques que tinc d’aquell dia.)

* * *

En aquest article dedicat a Auschwitz he d’incloure com a contrapunt, i sense donar-ne gaires detalls, la brevíssima conversa i la companyia silenciosa, sobretot, que vaig tenir, ben bé de casualitat, amb el fill d’una víctima polonesa del nazisme. Aquesta dona, per “sospitosa connivència amb la resistència”, va ser empresonada durant dos anys en un dels centres de detenció de dones de Cracòvia –el seu fill em va dir el nom i tot, perquè justament hi passàvem per davant i per això me’n va fer un breu comentari, però no en vaig prendre nota– i va acabar els últims mesos de la guerra en un dels camps de concentració d’Auschwitz. No era, em va dir, dels que es dedicaven sistemàticament a l’extermini, com el d’Auschwitz-Birkenau, sinó un altre que hi havia allà a prop.

Ella després se’n va anar a l’estranger, on es va casar i va tenir fills, l’últim dels quals parlava amb mi.

Impressiona, tenir davant una persona, un home més o menys de la teva edat, que no existiria si la seva mare, llavors una noieta, no hagués estat de sort.

De molta sort.

Anys després ella i el seu marit, amb la família, van tornar al seu país. I un dia els pares, poc abans de morir-se, ho van explicar: “Mireu, allà la mare va estar dos anys tancada.”

Aquella conversa meva va ser breu, com deia, però em va impressionar. Ell tampoc en volia parlar i jo no tenia gens de ganes de forçar-lo ni una mica. Vam caminar plegats una estona més, en silenci.

És l’ambient que m’hauria agradat haver trobat a Auschwitz. Poques paraules i mirar, meditar, pensar en tota la gent que va morir allà i sobretot desitjar que allò no torni a passar mai més.

* * *

Això és sabut: els polonesos odien i/o recorden amb més por els soviètics que no pas els nazis. No poden sofrir l’alemany, l’idioma, ni porten vestits de ratlles, i potser és això el que fa que la ciutat, en general, la vegis més aviat grisa, de colors apagats o potser vius, però gairebé sempre llisos.

Ara bé, quan els parles del règim soviètic sí que els has tocat la cama del mal.*

Tant de bo la pròxima generació hagi superat el trauma.

* Aquesta constatació sociològica conviu amb el fet que, per exemple, a l’entrada d’una de les escoles tècniques de la Universitat Rolniczy es conservin unes escultures de quatre metres típicament soviètiques, amb les seves plaques d’inauguració pels cabdills titella de l’època. No m’imagino que alguna cosa semblant del règim nazi s’hagi conservat, ni allà ni enlloc, encara que Timur Vermes en trobi rastres a cada racó, a l’Alemanya actual. Tot és molt complicat.

* * *

Timur Vermes, a la seva comèdia Ha tornat (Columna, Barcelona 2013, trad. de Pilar Estelrich i Arce) fa dir a Adolf Hitler, ressuscitat seixanta anys després del suïcidi:

«Els polonesos han convertit el Fortí del Llop en una mena de parc temàtic, gairebé se’t trenca el cor davant la ingenuïtat mancada d’interès amb què fins i tot el trinxeraire menys informat circula per aquell recinte. Hi manca la seriositat més imprescindible [...]. Ara hi han fet un hotel, a la cantina hi ofereixen menjar típic de Masúria, i allà a la vora hi ha un camp de tir on es pot disparar amb escopetes d’aire comprimit, tot plegat un muntatge...»

Auschwitz no ha arribat al nivell tan lamentable del Wolfsschanze de Hitler, el seu cau polonés a Kętrzyn (Rastenburg, l’anomenaven aleshores), però em penso que és qüestió de temps.

Cracòvia (1): Wschodniostowiańkiej

Em penso que aquesta és la paraula més llarga que he trobat a Cracòvia. Era a la porta d’un instytut filologii, de manera que és fàcil imaginar de què va la cosa. En aquest cas era de l’eslau oriental. L’eslau oriental, ja ho sabeu gràcies a la Viquipèdia, com jo, comprèn el rus, l’ucraïnès, el bielorús i algun altre de per allà. Després em van dir que també hi havia l’Instytut Filologii Wschodniosłowiańskiej –una lletra més–, que vol dir, com heu endevinat de seguida gràcies a la pista d’abans, Institut de Filologia del Siberià Oriental. Aquest no el vaig saber trobar.

I segur que n’hi ha de més llargues, de paraules, però vista amb tot l’ull meu només la del títol de l’article. Trobes carrers amb noms tan llargs que vés a saber. Però no podíem estar-nos tota l’estona prenent nota dels ulicy. O de les ulicy. O dels uliczko, és com si baixessis cada vegada de l'hort quan t’expliquen com va la cosa.

Em pensava, de debò, que era més fàcil, per allò de llengua indoeuropea i tal.

En fi, per no dir obvietats o altres coses que també pots trobar a la Viquipèdia: no té res a veure. Vull dir la llengua. Vaja, que no pesques res excepte els esmentats instytut, filologii i algun altre llatinòrum o grecòrum, i també noms propis –no tots, ni de lluny– o neologismes com els nostres que tenen per allà, tipus telefon. O coses elementals dels guiris com informacje i pomidor, que en aquest cas l’identifiques a partir del pomodoro italià –encara sort que me’n vaig enrecordar, que de vegades m’equivoco i em penso que pomodoro és patata. Ah, sí, també hi ha internet. I gairebé para de comptar.

(Un dels que has de memoritzar és klozet.)