Sàpiens

Va ser moda fa alguns anys aquest llibre de Yuval Noah Harari, Sàpiens. Una breu història de la humanitat. Explica que, de sobte –en termes còsmics–, fa setanta mil anys un canvi misteriós i profund en les habilitats cognitives de l’Homo sapiens el va convertir en l'amo del món. I la tesi és que l’ésser humà està destruint la Terra «tal com la coneixíem» –és una manera de dir. 

A veure, imaginem-nos –ja sé que per a alguns de vosaltres és molt imaginar, començant per Harari– que hi ha un déu, al qual anomenarem Déu per fer via –el podríem anomenar d’altres maneres–, que fa petar els dits i, amb el temps, com a conseqüència, va apareixent un món gairebé perfecte, equilibrat, amb zones de calor i zones de fred i zones temperades, amb aigua salada i dolça i fruits de tota mena que venen de gust per menjar i beure, amb tot tipus d’animals a l’aigua, al terra i a l’aire, amb dies per anar d’ací d’allà i nits per descansar. És evident que Déu no ha fet tot això tal com ho coneixem ara, ni es va fer en un dia ni en qüestió de pocs anys, sinó de milions de segles, però ara suposem que en aquell petar de dits que crea la pols, l’energia i l’aigua inicials, o el que fos, hi havia les condicions necessàries i suficients perquè es produís l’evolució impressionant amb la qual s’ha arribat fins a tot això variat i meravellós que dèiem. 

I aleshores, gairebé al final de tot el procés, a un d’aquells animals, Déu –suposem-ho– li dona unes característiques superiors adequades i el fa rei. Rei i reina, perquè són una parella. I els diu:

–Sou els reis, però la vostra missió no és subjugar el món, els altres animals, la terra i el mar, les plantes i els arbres, sinó treballar-hi, conviure-hi i conservar-ho tot, perquè no són propietat absoluta vostra. Governar és administrar, guiar, encarrilar, sent exemplars, tenint cura particular dels més febles perquè puguin tirar endavant.

»I aquesta missió la complireu lliurement, no us hi obligo. Això us distingeix també dels altres animals. L’equilibri del món dependrà del vostre seny a l’hora d’exercir de reis. Feu bondat.»

Malauradament, aquell rei i aquella reina de seguida trenquen l’harmonia perfecta que hi havia i es dediquen a anar a la seva: no respecten res, malmeten, destrossen, canvien les lleis, torturen, maten, es creuen déus, però no déus segons la imatge de qui els havia dit «feu bondat», sinó déus cruels. Normalment més violent el rei que la reina, però ella també deunidó si venia a tomb. 

D’acord. Sàpiens no és una història religiosa, però tampoc es pot tractar com una obra materialista i descreguda que no té en compte la bondat de la creació ni el destí transcendent al qual està cridat l’ésser humà. Perquè, encara que deixa Déu de banda –Harari s’esforça molt a dir que la religió és un dels càncers que ha portat l’humà al món–, el llibre explica el mateix que aquella història del paradís, de la poma prohibida, del trencament de la prohibició, del desastre, del descompassament, de la flora i la fauna devastades, dels animals que es comencen a descontrolar, dels terratrèmols, els tsunamis i altres desgràcies, del desequilibri del món. I, finalment, de l’expulsió del causant de tot plegat, per irresponsable. 

Harari ens explica l’hecatombe parlant-nos d’algunes d’aquestes coses, la Bíblia parla d’algunes altres. Però tant Harari com la Bíblia condemnen la humanitat: és culpable. 

O sigui, substancialment, de fet, el que explica Sàpiens, que sovint s’ha considerat una anàlisi antireligiosa, és el que ja s’explicava a la Torà hebrea i a la Bíblia cristiana –concretament, al llibre del Gènesi– tres mil anys abans. Perquè, si ens ho mirem bé, la història real i la que s’explica a la Bíblia –que és descripció de fets i de símbols, no prescripció, la prescripció arribarà després– conflueixen en molts punts. 

Nihil novum sub sole, res de nou sota el sol. Que també és de la Bíblia. 

Direu: i ara aquest per on s’enfila. Per què parlo d’això ara, si el llibre és del 2016? Perquè l’amic Jaume Corbera s’hi ha referit, a propòsit dels dèficits de la traducció catalana. 

Doncs, ja que hi som, haig de dir que en aquest punt estic ben d’acord amb ell. Cada registre del llenguatge té el seu context apropiat, i el context de Harari no demana precisament un registre col·loquial i desenfadat, sinó erudit i circumspecte.

Sobre el canvi

Ja s’entén que és sobre el canvi climàtic (CC). No cal que digui, suposo, que estic a favor de totes les mesures que es puguin prendre per aturar el desastre que se’ns tira al damunt, però alhora tampoc no puc deixar de dir que molt sovint em sento manipulat per alguns profetes de desgràcies –Al Gore al capdavant. És a dir, com si tot sovint diguessin més coses del compte per afavorir les tesis alarmistes. I consti, tornem-hi, que estic segur que cal ser alarmista. Però no cal mentir. Encara més: cal no mentir, perquè de les mentides piadoses se n’aprofita l’enemic –Bush i els seus, per dir-ho ràpid. O sigui, que determinades mentides són contraproduents.

He llegit un llibre sobre aquesta temàtica que m’ha convençut bastant. És del físic estatunidenc James Trefil, autor de Are We Unique? (1997) i especialista en l’anàlisi de les diferències entre la intel·ligència humana i l’artificial –que és un tema que m’interessa molt i per això segueixo aquest paio. Bé, el seu últim llibre és Human Nature: A Blueprint for Managing the Earth – By People, For People? (Times Books) i parla de la gestió de la natura.

Sobre el CC, us resumeixo la seva posició:

1. Hi ha canvi climàtic i escalfament global, sens dubte.
2. No sabem exactament ni quant durarà ni quina evolució exacta tindrà, perquè hi ha una part d’efecte hivernacle que és consubstancial a la vida mateixa de la Terra (si no hi hagués efecte hivernacle des de sempre, nosaltres no existiríem).
3. Tampoc no sabem amb exactitud el grau de cooperació de l’activitat humana en el procés. Ara bé, com més alt sigui aquest grau, millor, perquè això voldrà dir que podrem prendre mesures per neutralitzar el procés de CC.
4. Mentre acabem d’esbrinar aquests punts menys clars, tot el que fem per controlar les emissions de CO2 a l’atmosfera, encara que l’emissió de CO2 no fos la causa principal del CC, serà positiu, perquè tindrem una atmosfera més neta.
5. Les mesures contra les emissions de CO2 a l’espai les hem de considerar com a mínim de la mateixa manera com considerem les assegurances de trànsit encara que mai hàgim tingut cap accident. Són cares, però necessàries.

Bé, a mi em convenç bastant. Força més que els que ens diuen cada dia que tot se’n va en orris per culpa de l’ésser humà i que no hi ha res a fer. Aquests només et fan venir ganes de suïcidar-te o bé de dir: «Com que no hi ha res a fer, ja no cal fer res.»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Notes d’aquests dies

Re, una miscel·lània de coses esparses perquè pugueu anar-vos-la distribuint al llarg del mes d’agost i no patiu la síndrome d’abstinència si no escric més notes les tres o quatre setmanes vinents. Dic «si no escric» perquè tot i que en principi estaré desconnectat del món dels éssers ciberracionals, no descarto que em pugui venir una idea ximple al cap, que l’escrigui a mà en qualsevol paperot i que quan de tant en tant baixi al poble –allà a prop de la Gleva, a Osona– busqui algun ciberqueviures o ciberadrogueria o ciberbar del poble i la pengi al bloc.


Juliol calorós

Diu que ha estat el mes de juliol més calorós dels darrers 36 anys i que això demostra l’escalfament actual de la terra. Jo estic a favor de denunciar l’escalfament de la terra, els incompliments de Kyoto i el que vulgueu, però no es poden fer servir arguments tan barats com aquest si es vol anar a favor d’aquestes campanyes de sensibilització de la gent. Perquè si el del 2006 és el juliol més calorós des de fa 36 anys, vol dir que el de l’any 1970 va ser més calorós que no el del 2006. I, per tant, la «prova» de l’escalfament es torna aiguapoll. A més, tampoc no recordo un 4 d’agost tan fresc com el d’ahir. Ens diran si hem batut cap rècord a la baixa? Cal no ser superficials davant aquest possible drama de la humanitat i de la Terra, perquè llavors se n’aprofiten els Michaels Crichtons de torn per fer els seus pamflets sobre els States of Fear.

El perill de saber que tens la veritat –l’escalfament del planeta és una veritat com un cove– és pensar-te que per convèncer la gent s’hi val tot. Penseu-hi aquest estiu, i ara no parlo només de temperatures.



Maragall i els seus

Per què Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Marina Geli i Antoni Castells van renunciar a plantar cara al desembarcament de José Montilla, si és veritat que Pasqual Maragall els va deixar caure que haurien de provar-ho? Dues hipòtesis: una, els feia por enfrontar-se a un senyor tan important, un ministre espanyol, que era molt poderós i que si no el guanyaven, ell mai no els perdonaria que haguessin escenificat un desafiament, o sigui, sabien que s’hi jugaven el coll, el futur polític, i van ser covards. Dues, comptaven que després de l’experiment del Tritànic ara tocaria oposició i, posats a anar a l’oposició, millor que es cremi el Pepe i matem dos pardals d’un tret. Totes dues hipòtesis són compatibles, perquè parlem de quatre persones diferents. És sorprenent la capacitat d’adaptació dels polítics a esquemes prefixats i maneres de funcionar tan sectàries com ho són ara com ara les dels partits polítics espanyols i catalans (en aquest punt no hi ha fet diferencial, crec: tots miren a Madrid).


Els que votaran l’1-N

Diu el Centre d’Estudis d’Opinió oficial que el 63,7% dels electors censats aniran a votar a les eleccions catalanes de l’1 de novembre. I diu que aquest percentatge és superior al dels votants de les eleccions del 2003, que va ser d’un 62,5. I per tant, diu que la gent està molt engrescada i molt participativa i amb moltes ganes de votar. Ens volen enganyar: la xifra d’aquesta enquesta d’ara l’han de comparar amb la dels que van dir que pensaven votar abans de les eleccions del 2003, no pas amb la dels que van votar realment el 2003. Sempre hi ha més gent que diu que anirà a votar que no la que hi va de debò, això ho sap tothom.


A Mallorca ningú no ha menjat mai malament

L’Organización Nacional de Ciegos Españoles (ONCE) ha rebut protestes del Gremi de Restauradors de Mallorca, del Govern balear i del Consell de Mallorca per un dels anuncis de la campanya «Tots tenim un estiu inoblidable, ara en pots tenir un altre». L’anunci oferia les imatges d’un suposat vídeo casolà sobre un viatge d’estudis a Mallorca. Una veu deia: «Buf, allò sí que va ser divertit. Imagina-t’ho, els trenta de la classe, una setmana a Mallorca!» Tot seguit, podia sentir-se la frase que ha provocat la indignació del sector de la restauració humana: «El menjar, el pitjor. El millor, tota la resta.» I ixen tot de joves fent ganyotes de desgrat davant els plats. L’ONCE ha reaccionat de seguida: canviaran l’anunci. Ara la veu dirà: «El menjar, genial. I la resta, també tot perfecte.» No és una broma, va de debò. Felicitats als mallorquins. I el condol als publicitaris.


Si jo tingués una filla model

Luisel Ramos, una model uruguaiana de 22 anys, es va trobar malament l’1 d’agost després de desfilar a la Setmana de la Moda de Montevideo, es va desmaiar quan anava cap als vestidors i es va morir. Els metges van diagnosticar una parada cardiorespiratòria segurament deguda a estrès. El pare de la Luisel ha declarat a la policia que la model feia uns quants dies que no menjava bé, perquè a més de fer de model treballava en l’organització de la passarel·la, i no tenia temps «per a res». I encara hi ha gent molt respectable que va a veure aquestes desfilades d’esquelets i es posen a primera fila i ho converteixen en un acte social, en un aparador polític, en un esdeveniment empresarial, en un espectacle eroticorefinat, en una plataforma econòmica... en un negoci rodó. Si jo tingués una filla ficada en aquestes històries, a ella me l'estimaria molt i potser no li diria res, però denunciaria cada dia tots aquests personatges, els assenyalaria amb el dit, els acusaria d’assetjament laboral, de maltractaments i de coaccions, o de complicitat amb tots aquests delictes: empresaris, polítics, publicitaris, editors… Si jo tingués una filla model segurament m’odiaria, però potser ara estaria grassoneta i continuaria viva. I en canvi, hi ha pares i mares que ho aguanten tot per si la filla pot acabar sent multimilionària com la Claudia Schiffer, la Kate Moss, la Naomi Campbell, la Gisele Bundchen o l’Elle Macpherson. Luisel té una germana de 18 anys que es diu justament Elle i que també ha començat a fer de model.


La Revolució serà televisada

Joshua Wolf, blocaire de 24 años, va ser detingut el 2 d’agost, acusat de desacatament per un jutge federal de San Francisco (EUA), de nom William Alsup. La raó de l’empresonament és que Wolf s’ha negat a lliurar a la justícia els originals d'unes imatges que va gravar durant una concentració antiglobalización del 8 de juliol del 2005, que va acabar amb enfrontaments entre policies i participants, i que ell va penjar al seu bloc, el popularíssim The Revolution will be televised. Alsup diu que Wolf estarà “tancat [a la presó de Dublin, a SF mateix] fins que no lliuri les informacions que li reclama la justícia”. Joshua Wolf, amb tota la raó, s’hi ha negat, apel·lant a la llibertat de premsa i al seu deure de guardar els secrets professionals. Ara, la seva mare ha reprès el bloc i demana ajuda econòmica per finançar el procés legal. La policia vol les imatges originals per analitzar-les i determinar possibles culpabilitats en els aldarulls. Les imatges que Wolf va penjar al bloc no els serveixen perquè tenien poca definició.


Poema d’una madrilenya

(Dedicat als que em diuen que sóc provincià, que només parlo de Catalunya i dels catalans)

«Estic ben malament
com l’ocell a la mà d’un nen,
com un peix a la platja
com l’orfe en un asil.
Estic malament sense amor,
sense amor de debò,
perquè de cervesa en tinc
quan en vulgui jo.»

Gloria Fuertes (1917-1998)

(No va per mi, eh?, no us amoïneu, és simplement que me l'he trobat i m'ha fet gràcia)

Pecat ecològic

Per desplaçar-me vaig sempre a peu o amb bicicleta i si haig d’anar més lluny del compte i no tinc temps utilitzo els mitjans públics amb aquest ordre de preferència: metro, tren, bus i, només si no hi ha cap altre remei, taxi; faig sempre la tria dels residus domèstics: papers i cartrons, envasos amb components plàstics o inorgànics, brossa orgànica, piles, oli de cuina, bateries, fluorescents…; pel que fa al vidre, sempre deixo les ampolles i pots estovant-se amb l’aigua que he fet servir per rentar els plats fins que queden separades les etiquetes, tot i que de vegades he hagut d'estar-me una bona estona fregant-los fins que marxa l’últim rastre de paper, i després porto tots els vidres als contenidors corresponents, i els taps, a banda; apago cada dia tots els electrodomèstics, incloent-hi el pilot de l’stand by, i si marxo uns dies els desendollo de la paret; faig servir només bombetes de baix consum i aprofito al màxim la llum natural; només obro els llums que necessito en cada moment i no me’n deixo mai cap d’encès quan surto d’una habitació; a l’estiu, refrigero la casa amb aïllants a les portes i finestres, amb corrents d’aire naturals i amb un ventilador si fa molta calor; al pic de l’hivern també van bé els mateixos aïllants i, per mantenir l’escalfor o si no n’hi ha prou, engego una mica la calefacció de gas natural; quan compro un electrodomèstic miro sempre l’etiqueta energètica i opto pel de consum més baix; no tinc cotxe, però recomano als meus amics i coneguts, quan en compren un, que mirin els consums i les dades d’emissió de gasos i triïn el meys contaminant; visc de lloguer, però si mai em compro una casa exigiré que es regeixi amb criteris bioclimàtics i que hi hagi sistemes d’aïllament i panells solars tèrmics i fotovoltaics...

(I ara, dues preguntes ben llargues i unes quantes més de breus):

Tanmateix, per què em sembla una presa de pèl el canvi d’horari que fem cada mig any, autoenganyant-nos encara més sobre l’hora solar –habitualment ja no és la que toca–, un canvi general que teòricament serveix per aprofitar més bé les hores de llum i estalviar energia i que en la pràctica em fa l’efecte que és només una mà de maquillatge de bona consciència i una font de maldecaps per a determinats col•lectius –posant per cas, persones malaltes subjectes a rutines mèdiques o alimentàries molt estrictes, ramaders, nadons, gent gran– als quals ningú no compensa de cap manera per l’enrenou que pateixen amb els esmentats canvis?

I, alhora, per què em sembla tan sovint que els autoanomenats verds que es dediquen a la política –començant pels d’Iniciativa per Catalunya, que són els que tinc més a prop i que en principi em cauen molt bé– són una mica pallassos i que a l'hora de la veritat fa l'efecte que només es preocupin, com tots els altres, de col•locar gent amiga en sillons públics i d’aconseguir com més càrrecs millor, si bé fan de tant en tant jocs de mans i castells de focs per distreure el personal i fer veure que estan molt per la gent?

Aquestes percepcions meves… són pecat, des del punt de vista ecologista? Algú pot estranyar-se que hi hagi tanta gent socialment molt sensible que no vota? Algú pot alarmar-se pel fet que opcions com la dels Escons Insubmisos –deixar buits els escons que puguin guanyar, i no cobrar– tinguin cada dia que passa més suport moral?