Llibres (de paper) que citen blogs

Les llistes dels llibres més venuts són com les enquestes polítiques, que de vegades l’encerten però de vegades val més que no les recordem. Ahir, dia de Sant Jordi, em va semblar que el llibre més venut de ficció havia de ser per força un que vaig demanar en deu parades, al vespre, i en totes tret d’una l’havien esgotat. I en canvi va guanyar, diuen, un del qual hi havia piles i piles d’exemplars a totes les parades. Això va així. Ves a saber com ho compten. No m’hi fico.

El que volia explicar és que en un altre gènere, el de no ficció, un dels cinc més venuts ahir –segons l’enquesta– esmenta aquest blog com a font d’informació. Vull dir La gran teranyina, de Roger Vinton (Ed. Periscopi). I encara més sorprenent: és l’únic blog que cita, si m’hi he fixat bé, l’única font d’internet que s’esmenta en aquest llibre. Sorprenent.

Encara més sorprenent és que el motiu pel qual s’esmenta aquest blog sigui aquest article. Per què és sorprenent? Perquè aquest mateix article va causar una reacció d’urticària a la Viquipèdia catalana poc després de ser publicat, i una declaració solemne per part d’aquesta enciclopèdia popular segons la qual els blogs no podien ser font d’informació per a ells, ni que aportessin informació inèdita o introbable en altres àmbits. Ho tenen als seus estatuts (encara!).

Això vol dir que els articles de la Viquipèdia no enllacen amb blogs o altres pàgines d’internet? És clar que hi enllacen. A milers, a desenes de milers, som al segle XXI! Hi ha molta gent, ja, que no escriu llibres de paper. Perquè la barrera aquesta, la distinció entre el paper i el digital, no té cap mena de sentit a hores d’ara. Però aquell dia els va semblar que havien de fer-se creure. Un vigilant gelós –no com jo, que vigilo per aquí o per allà només d’aquella manera– em va denunciar, va esborrar la meva aportació i ja va estar muntat el sidral. Ells –de seguida es van ajuntar els cappares de la cosa a fer-se costat en contra meu– no van voler ni mirar-s’ho amb atenció, no van fer distincions entre blogs, em van dir el nom del porc amb totes les lletres i jo vaig prometre que en aquella casa no hi tornaria a posar els peus. Cosa que he complert i continuaré complint fins que no reformin la seva manera tan poc raonable de discutir i de tractar la gent, primer, i de valorar la informació que s’hi aporta, segon.

No em va estranyar gens que aquella conversa barroera –més que conversa, judici d’intencions sumaríssim– desaparegués de seguida de la seva ubicació a La Taverna de la Viquipèdia i es perdés en la immensitat dels arxius d’aquella santa casa.

(Avui, d’acord amb el contingut de les discussions d’aquells dies, l’article ja es podria citar a la Viquipèdia, perquè resulta que és citat en un llibre de paper... Tot i que potser encara hi posarien pegues, ara que hi caic, perquè l’autor del llibre de paper no se sap qui és, Roger Vinton és un pseudònim. Ui, supersospitós.)

Canvi de ritme

Hola,

Aquest article no és improvisat. [Aquí aniria bé una picada d’ull, o potser fins i tot un enllaç, però no em ve de gust.]

M’he adonat que últimament, potser fa mesos, molts mesos, anava omplint aquest blog gairebé com si fos una obligació: «Vinga, tu, que toca article, encara que sigui una perla, va, busquem una perla...»

No m’ho deia així, esclar, però ho feia.

I no era això, companys i macianes, no era això.

El blog continuarà. Però sense ritmes.

Quan trobi una cosa interessant d’algú, la reproduiré.

Quan tingui una història meva, nova o antiga, que em sembli útil compartir, la compartiré. (Dic una història nova o bé una d’antiga perquè d’aquestes en guardo milers, o més, colgades sota altres muntanyes de lletres que tinc desades en molts words on hi ha els meus tresorets recollits de pertot. De vegades llegeixo i faig control ce i control vu de manera compulsiva, com si fos un, una... com es diuen els animalons aquells que recullen tot de coses inútils i els emmagatzemen al cau?)

I quan acabi de polir algun dels articles que tinc a mig escriure, el publicaré.

Quan n’escrigui un de nou perquè de sobte tinc una idea genial –o sigui, una idea meva–, el penjaré –en el bon sentit de la paraula.

Però no té sentit –en el sentit neutre de la paraula–, o no era aquest l’objectiu del blog quan el vaig obrir ara fa nou anys i mig, omplir per omplir, penjar per penjar, buscar per buscar, obligar-me per obligar-se.

Que ara que parlo de quan vaig obrir el blog, no sé per què dimonis escric blog si és el meu bloc. Perquè el meu bloc va néixer com un bloc, un bloc de notes. Ara ens ho han prohibit? Sí, si et refereixes als blogs dels altres. Però tu –jo– sempre podràs dir que no tens un blog sinó un bloc. Perquè et dóna la gana. Dot Ball.

Va, no ens enrotllem.

De manera que faré això que deia.

(Ara, potser la setmana que ve mateix se m’acudirà una idea brillant i la penjaré aquí al damunt i el que quedarà colgat de debò és aquest article d’avui, que és l’important, que és El Missatge de la Setmana. Però em prometo que almenys durant vuit dies no publicaré res aquí. I després... O sia, potser després no tindré paraula i continuaré penjant coses disciplinadament cada tres dies. O el bloc s’estarà quiet com una caro data vermis durant dos mesos. O més. O menys. Vés a saber. La vida és taaaaan complicada, que val més viure-la a la setmana. Carpe hebdomadam.)

Diguem ‘blog’

Com que ho ha explicat molt bé la Núria Puyuelo (aquí a sota) ja no cal que digui res. Jo era partidari de la doble denominació bloc/blog i aquestes derrotes sempre fan mal, però s’han d’acceptar amb esperit esportiu i bonhomia i tal.


El ‘blog’ destrona el ‘bloc’

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha aprovat incorporar al Diccionari de la llengua catalana la forma blog en detriment de bloc, que era la denominació que defensava el Termcat des del 2005. Segons aquest organisme, la forma bloc era una adaptació fonètica de la forma anglesa blog i responia a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes on es fan anotacions periòdicament. Finalment la Secció Filològica de l’IEC s’ha decantat per la forma blog perquè és la denominació més estesa i la que fan servir més els mitjans de comunicació i les universitats. A més, la denominació bloc havia estat criticada per diversos lingüistes perquè etimològicament les dues formes no tenen res a veure. L’anglesa blog, que és la que han adoptat la resta de llengües, prové del mot weblog, compost per web, ‘pàgina web’, i log, ‘registre’, un origen molt diferent de la paraula bloc, del neerlandès blok, que significa ‘tronc tallat’. “Si continuam aferrats a la forma bloc, davant nosaltres mateixos i davant els altres sempre semblarà que tenim una manera peculiar i esgarriada d’escriure allò que tots grafien blog”, assenyalava el lingüista Gabriel Bibiloni en un article publicat a la revista Llengua Nacional ja el 2005.

Amb la incorporació de blog en el diccionari, s’ha introduït també el derivat bloguer i s’ha descartat blocaire, provinent de bloc.

(Extracte de l’article de Núria Puyuelo publicat al suplement de cultura del diari El Punt Avui, 8 març 2013; la iŀlustració prové de Dailyiso)

Perles (43): Què és un poema

«La T., de quatre anys, filla única per una estona:
—Pare, què llegeixes?
El pare:
—Un poema...
—I què és un poema?
—Mira, un poema és com una..., com un... Vols que te’n llegeixi un?
—Sí...
El pare llegeix tan bé com pot, vocalitzant, etcètera, una benaurança de Miquel Àngel Riera. La T. l’escolta amb atenció.
—Ara ho entenc, un poema és un conte que no s’entén...»

Quim Roig, L’efecte Jauss 2.0, 12 maig 2010

Il Guardiano del Faro

Un amic m’ha parlat d’Il Guardiano del Faro. Il Guardiano del Faro era el pseudònim que va utilitzar els anys 70 i 80 un compositor i teclista italià que es diu Federico Monti Arduini, que després va fundar l’empresa Café Concerto i n’és l’actual president.

D’ell, de quan era Il Guardiano, és una peça mítica titulada «Amore grande, amore libero» (encara que m’agrada més aquesta versió, per les imatges i perquè hi és per triplicat ;-)), que va ser la cançó de l’estiu a Itàlia l’any 1975 i un dels cims del pop instrumental a tot Europa. Tres anys abans ja havia arribat al tercer lloc de la classificació en el Top 100 italià amb «Il gabbiano infelice», una adaptació arranjada d’«Amazing Grace», la cançó angloamericana del segle XVIII que va esdevenir una de les banderes per a l’abolició de l’esclavatge a Amèrica i després un símbol dels drets humans, i que no ha parat de sonar al llarg de dos segles i mig a banda i banda de l’Atlàntic. Fins i tot la canten alguns indis natius nord-americans quan fan actes de reivindicació ètnica o territorial. (La meva versió preferida és la de Kelly Family amb motiu del traspàs de la mare, suposo que perquè jo sóc dels que anys després vam assistir commocionats, com si fos una tragèdia, a l’anunci de Paddy Kelly que es feia monjo. Però també estan bé les versions d’Aretha Franklin, un altre mite meu, o Judy Collins. Ja me n’he anat del tema, aquests sentiments...)

He pogut comprovar que Il Guardiano del Faro, que també va fer qualque incursió en el cinema (com ara la tonada principal de Papillon), per a molta gent que ja tenia una mica de consciència els anys 70, i no diguem si són italians, és un punt de referència ineludible en la seva formació i en les seves vivències. Ara, aquests dies, gent a qui he demanat per Il Guardiano m’ha dit: «Des que vaig veure que et feies dir el vigilant del far que vaig pensar que allò em sonava, però no sabia per què. I ara que ho dius hi caic: era Il Guardiano! Fa tant de temps! Quins records...»

Això explica que hi hagi tantes i tantes webs que duguin aquest nom italià. Hi ha fins i tot un llibre famós amb aquest títol, i un munt de blocs: Guardiano del Faro, Il faro di Han - Il guardiano del faro, Il blog del guardiano del faro, Il guardiano del faro, il Guardiano del Faro, etc.

Ha estat bé saber que el vigilant del far té arrels, companyies i precedents prou sòlids. Gràcies, A.

I ara, m’agradaria que no us sonés com una fórmula buida ni com un parlar per parlar ni com un simple tòpic ni com una utopia absurda el desig que tingueu un molt bon any nou. Me’n vaig uns dies, com cada any, a reflexionar sobre tot plegat a la vora del foc a terra, i torno per rebre els Reis.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El bloc de Goethe

Què és sinó un bloc Die Leiden des jungen Werthers (1774), de Johann W. Goethe? Mireu, si no l’heu llegit o no us en recordeu:

«3 de setembre [del 1772]. A vegades no entenc com és que ella pot estimar ningú altre. No concebo com pot justificar aquest amor, sent com és que jo l’estimo d’una manera exclusiva, íntima i total. No conec res més que no sigui ella. No tinc cap més pensament ni posseeixo res més.»

O aquest altre post:

«15 de setembre. És indignant de veres que hi hagi persones que no percebin el sentit i el plaer de les poques coses que encara tenen valor a la terra. Sens dubte deus recordar aquelles nogueres sota les quals vaig estar assegut amb Lotte, al costat de la casa del bon rector de Saint... Quines nogueres tan meravelloses! Déu sap com han omplert el meu esperit [...] Les han tallades! Veient que la gent del poble, especialment els més grans, no hi estaven d’acord, els vaig demanar: “Com és que heu permès que les tallessin?” “Si l’alcalde vol tirar-ho endavant –van respondre–, què es pot fer?”»

Tot el llibre és així, des del començament: entrades de diari escrites pel protagonista, uns dies curtes, altres dies més extenses, en forma de carta o d’anotació, fins a l’epíleg, que explica –no tan succintament com m’hauria agradat: des del meu punt de vista la intervenció de «l’editor» és excessiva– el final de la història.

Si Goethe hagués viscut ara, hauria escrit sens dubte el Werther com un bloc d’internet. (I em penso que sense comentaris, si em permeteu la gosadia d’interpretar les seues preferències.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Consells per a blocaires

«Sigues tu mateix. Escriu per plaer i no per esport. No facis cas d’estadístiques i escolta el cor. No existeix la blocosfera, només existeix la nota que escrius ara mateix. Concentra’t en el contingut i expressa’l amb sinceritat. El teu bloc és una il·lusió, sigues tu mateix el bloc, amic meu. (Versió oriental)

»Dona’t d’alta en directoris. Escriu molt i enllaça més. Cuida les keywords i els metatags. Obre un compte a Feedburner i a Google Analytics. Fes servir l’etiqueta rel=nofollow. Estudia SEO. Compte amb l’intercanvi d’enllaços. Vigila on col·loques els AdSense. Canvia de disseny sovint. Estimula la participació i la fidelització dels teus visitants. Crea un fòrum. Usa plugins amb els quals destaquis els posts més llegits i més comentats. Escriu comentaris en altres blocs de temàtica semblant i deixa-hi la teva URL. Usa un corrector ortogràfic. Llegeix tots els feeds que puguis. Enllaça totes les teves fonts. Apunta’t a esdeveniments, blogs & beers, trobades i fòrums d’emprenedors. Posa un bon cercador al teu bloc. Dona’t d’alta a Alexa. Fes ping a tots els directoris o cercadors que existeixen. Destaca en negreta els termes del post que vols posicionar. Consulta Technorati o Del.icio.us per estar al dia de quins són els tags més buscats i escriu algun post que hi estigui relacionat. Fes servir una paleta coherent de colors en el disseny del teu bloc. Afegeix una imatge a cadascun dels teus posts encara que no vinguin a tomb, recorda que internet és visual. Etcètera. (Versió occidental)»

(Traduït d'ací; agraït al lector que m’ha enviat l’enllaç.)

Crec que sóc més aviat oriental, però tinc –sobretot tenia: cada cop menys– alguns trets occidentals.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Per què el vigilant del far?

Avís previ a diaris i també a emissores de ràdio i cadenes de TV, especialment les públiques: el meu far no és un far de pedra i totxo, és un far virtual. Cada poc temps em truqueu o m'escriviu per demanar si em podeu fer una entrevista sobre els fars, la vida dels faroners, etc. No és aquí. I dic «especialment les públiques» perquè de Catalunya Ràdio i de TVC truqueu aproximadament un cop l'any, ara d'un programa, ara de l'altre, i de vegades del mateix programa que l'any anterior. Les altres deuen tenir més ben endreçat l'arxiu perquè no recordo que cap emissora privada m'hagi trucat dues vegades.

Avui fa tres anys que vaig començar el bloc, que llavors no tenia nom ni jo tenia tampoc cap idea que allò tiraria endavant amb continuïtat. N’hi ha prou de llegir la primera nota que vaig escriure (10 maig 2004), o la sisena (17 juny 2004), per adonar-se de la inseguretat amb què m’havia ficat en aquesta història.

Però bé, per celebrar l’aniversari, potser és el moment de fer una mica d’explicació del perquè d’aquest nom, que ja us vaig dir que m’havia vingut al cap tot d’un plegat. Fins ara no ho he explicat, us remetia a un article on parlava d’altres vigilants de far i de la feina dels faroners –tema sobre el qual he escrit també després, i encara més tard s’ha publicat un altre llibre–, però no deia res sobre el nom que vaig triar per al meu bloc. Ara és el moment d’explicar-ho.

El nom, com deia, va venir-me al cap tot d’una quan el bloc ja feia temps que rutllava. De nit. Vaig perdre el son, esperant que fos l’endemà per mirar al Gúguel si ja l’havia agafat algú. Vaig estar de sort: el nom era meu... fins que un dia a algú li agradi tant que estigui disposat a registrar-lo en algun indret i llavors em digui que ja no el puc fer servir més... No sé si pot ser, això, suposo que sí, que si tens pasta i ganes d’emprenyar, ho pots fer. Bé, llavors ja pensaré alguna altra solució, o em canviaré el nom. Com que l’adreça que havia obert inicialment a Blogger no pensava canviar-la –tot i que sí que en vaig obrir llavors unes quantes més amb les combinacions més factibles de «vigilant» i «far», per fer més difícil que allò que deia abans em passés fins i tot al mateix Blogger–, si mai haig d’empescar-me un altre nom per al bloc, ja rumiaré una mica i m’encomanaré als follets de la nit. Mentrestant, anem fent.

Però l’actual agrada, sembla. Hi ha gent que m’ho ha dit: «Quin bon nom!» I jo: «No és mèrit meu, se’m va acudir sense voler.» Perquè és veritat. Aquella nit jo no rumiava cap nom per posar al bloc. Ni tan sols havia pensat que el bloc hagués de tenir cap nom. Simplement em va venir al magí tot plegat. I ja som aquí.

Penseu en un far solitari, en el paper que fa. Allà tot sol, es creu qui sap què. I el far encara fa feina. Però el vigilant què? Doncs, això, ser-hi, estar-s’hi...

Encara més: el vigilant és el mateix faroner (o sigui, el vigilant que vigila des del far) o bé és un vigilant com si diguéssim de l’FBI que vigila el far i el que fa el faroner per informar després els lectors? Si és així, qui és el vigilant? I qui és el faroner? I què té aquest far que hagi de comptar amb un faroner i un vigilant secret, que són dos sous? Més incògnites que jo encara no tinc clares.

El far. És un edifici plantat a terra ferma, però el seu món és el mar, la seva feina és sobretot ser un punt de referència per a la gent del mar... Però no sols per a la del mar, també per a la de la terra, per a les criatures suposadament racionals –els rumiantes, que diuen els castellans, no?– i irracionals que treballen o viuen ran del mar. Hi deu haver molts animalons i moltes plantes que d’alguna manera depenen dels fars i de les seves llums intermitents. No ho he estudiat, però n’estic segur: als animals i a les plantes els afecta molt la llum, els pot capgirar la vida.

Espero que la llum del meu far sigui beneficiosa, o almenys espero que no sigui perniciosa. Espero que les dones i els homes, els animals i les plantes, els racionals i irracionals que treballen o viuen a la mar o ran del mar a prop del meu far, no prenguin mal. Si més no, que la llum del far no els faci malbé la vista. Que la menystinguin, si volen, que no la facin servir. Però que no em demanin que l’apagui. Perquè encara que a la majoria de la gent racional i irracional de la mar i de ran del mar els pogués molestar la llum d’aquest far –cosa que no sé, només sé que n’hi ha que de tant en tant em diuen que ho deixi córrer, que perpetro contaminació lumínica... o més aviat que escampo foscúria–, han de pensar en l’altra gent racional que no es molesten i sobretot en la gent irracional, els meus preferits, animals i plantes i fins i tot minerals, que depenen de la llum del far. O que no en depenen, perquè no crec, de debò, que ningú, ni tan sols cap pedrota, depengui d’aquest pobre far, però que se’l miren amb certa estimació... potser amb compassió? Bé, no és que ningú digui tampoc que haig d’apagar el far, perquè no crec que hi hagi ningú tan curt per no adonar-se que n’hi ha prou amb no mirar per no veure, però a vegades em passa això, que tinc paranoies.

N’hi ha que es miren el far de tant en tant i que són amics i amigues, bons amics i bones amigues. Però la majoria dels que se’l miren, que també són amigues i amics –si volen ser-ho, o considerar-se’n–, no els conec personalment. N’hi ha que m’escriuen a vegades, suposo que entendrits de compassió –això em penso que ja ho he dit, avui em repeteixo molt, em passa quan estic tou– per la soledat del vigilant, i n’hi ha que no m’escriuen però que adrecen l’esguard cap al far cada dia, o almenys un cop cada tres o quatre dies. I els sento, sento aquests esguards. (I a més, deixant de banda la poesia, els compta Gúguel Analytics, de renom Guà.)

El món s’ha fet xicotet. L’ajudant del faroner, en Guà, diu que hi ha gent de més de 40 països que miren aquest far modest: tot Amèrica, tot Europa Occidental, el Sud-est asiàtic, Austràlia, Nova Zelanda... Qui són? Ni idea. Que s’hagin posat en contacte algun cop amb el faroner potser n’hi ha cent, màxim cent cinquanta –del total, eh?, no d’aquests països. La resta, qui-sap-lo. Com és lògic, ja sé que molts dels que miren el far des d’ultramar no són persones humanes, sinó robots a la caça d’adreces per fer llistes de víctimes dels seus espams. Però els robots són com les pedres, també deuen tenir la seva animeta mineral i ja em va bé que em visitin. Al darrere dels robots, sempre hi ha algú, el qui els ha creats.

I em costa molt escriure? Doncs, no gaire. Encara em passa sovint que em ve al cap una idea, una idea que em fa l’efecte que he tingut de sempre, i penso: això no ho has explicat!, i llavors m’enganyo pensant que és important que ho expliqui perquè forma part integral del meu sistema de pensament, perquè precisa en un punt bàsic tal qüestió de la qual ja vaig parlar però sense prou detall. I fins que no ho escric i no ho penjo al bloc, pateixo pensant que algú pot haver-me jutjat precipitadament per culpa meva, per no haver-li donat totes les dades per completar el puzle. I això, la veritat, em passa sovint: força notes d’aquest bloc han sorgit així, i encara ara em passa, tres anys després d’haver començat a escriure. Encara em passa que tinc coses al pap que he d’explicar, que són fruit d’aquesta compulsivitat irrefrenable.

I penso: què faria sense el bloc, sense els contes i relats que penjo de tant en tant en altres indrets, sense els retalls de premsa que arreplego per reproduir-los a InfoReflex.Cat perquè no es perdin per sempre més al ciberespai –o més ben dit, per no perdre’ls jo–? I responc: tot seria molt diferent, tot ha canviat.

I, per acabar, sobre què escric? Sobre qualsevol cosa que em vingui al cap. Tinc pocs tabús, tot i que procuro no barrejar aquí gaires coses de la meva vida familiar, perquè això no és un bloc familiar, sinó personal, estrictament intransferible en els seus continguts a cap altra persona de casa meva –i no diguem d’altres àmbits. Una altra regla és que quan escric sobre qüestions d’interès públic, normalment no repeteixo el que han dit altres –o si m’agrada especialment el que ha dit algú, potser ho reprodueixo entre cometes, i ja no cal que m’esforci per dir jo el mateix d’una altra manera–, perquè el que m’interessa més és tocar els temes que no toquen altres o tocar-los des d’una perspectiva diferent de la dels altres. I això no perquè m’ho proposi com a manifestació del meu esperit de contradicció, que també el tinc, sinó per economia, perquè si ja han dit altres el que jo penso, per què repetir-ho? O sigui, que de vegades hi ha buits en aquest bloc perquè hi ha dies que estic d’acord amb el corrent general de les coses que passen (!) –açò no sé si és veritat o és més aviat una raó teòrica que m’he empescat ara–, i llavors no em sento obligat a dir res, o no se m’acut res d’original per dir. O també pot ser –crec que és més això que l’altra raó– que aquells dies tingui molta feina i/o no me’n surti a acabar d’escriure res amb cara i ulls.

I de moment, això és tot. En qualsevol cas, ja sabeu que tot plegat són raons a posteriori. Ja coneixeu els motius pels quals no... escric.

(Sobre el meu col·lega italià Il Guardiano del Faro, vegeu això.)

El català, segona llengua dels blocs segons NITLE

El National Institute for Techonology and Liberal Education (NITLE), una organització privada nord-americana de recerca tecnològica, ha publicat un estudi segons el qual el català era al final de l’any 2003 la segona llengua més utilitzada als blocs d’internet. L'estudi Nitle Blog Census constata que dels tres milions de blocs de tot el món que llavors tenien enregistrats –dels quals dos milions eren actius–, prop d’uns 123.000 eren en català. Per fer l'estudi sobre l'ús de la llengua dels blocaires, NITLE va tenir en compte només els blocs que havien estat actualitzats en el darrers 90 dies i que contenien, com a mínim, cinc-cents bytes de text.

D’acord amb aquest estudi de NITLE, els blocs en anglès en el moment de recollir les dades eren gairebé dos milions, n’hi havia gairebé tres-cents mil que eren massa breus perquè se’n pogués deduir la llengua en què estaven escrits –és a dir, eren blocs que s'havien obert recentment, dins els 90 dies anteriors a la recollida de les dades, però que només tenien un missatge d'obertura o salutació molt succint–, i a continuació hi havia els blocs en català, per davant dels escrits en francès, espanyol, portuguès, alemany, italià, xinès o farsi.

Malauradament, l’estudi té dades molt endarrerides, de fa gairebé tres anys, i no ofereix possibilitats de contrastar-les. A hores d’ara, que es calcula que hi ha a la xarxa uns 60 milions de blocs, segur que almenys els xinesos i molt possiblement també els escrits en espanyol i en francès superen els escrits en català, tenint en compte el conjunt de parlants d’aquests altres idiomes arreu del món. La mostra de NITLE no era completa perquè en el cens de base no s’havien inclòs tots els blocs que llavors hi havia a la xarxa, sinó sols els que constaven en diversos bancs de dades, en llistes de correu públiques i en subscripcions individuals al cens. Però també cal dir que el biaix d'aquestes dades respecte al català podia afectar igualment els blocs escrits en altres llengües.

I de tota manera, l’estudi de NITLE i moltes altres dades que s’han anat publicant en els darrers anys –com l’ús de la llengua catalana en els fòrums oficials europeus– constaten que el català no sols és la llengua proporcionalment més activa dins la xarxa amb relació al nombre de parlants, sinó també una de les més potents en xifres absolutes, tant pel que fa al nombre de planes web publicades, nombre de missatges publicats, nombre de grups de discussió actius, etc.

Que hi hagi aquesta gran quantitat de bitàcoles en català no vol dir que totes estiguin fetes a Catalunya, ni de lluny. Hi ha arreu del món una comunitat blocaire molt activa que escriu en català. Sense anar més enllà, i perdoneu la immodèstia, segons els comptadors de Blogger hi ha lectors del Vigilant del Far –uns 1.800 visitants periòdics diferents, a hores d’ara, amb una mitjana de dues visites mensuals i cinc pàgines descarregades cadascun– de més de 40 països dels cinc continents. Lògicament, molts d’ells deuen tenir els seus propis blocs en català. Ja vam dir que “el català és una llengua global”.

(Aquesta era la notícia més potent del mes d'agost per a la comunitat blocaire catalana de la qual formo part. Demà parlaré de les vacances i del canvi de pis... si em trec del damunt la pols, l'olor de pintura i vernís i l'estrès postvacacional que arrossego des del començament de setmana.)

Notes d’aquests dies

Re, una miscel·lània de coses esparses perquè pugueu anar-vos-la distribuint al llarg del mes d’agost i no patiu la síndrome d’abstinència si no escric més notes les tres o quatre setmanes vinents. Dic «si no escric» perquè tot i que en principi estaré desconnectat del món dels éssers ciberracionals, no descarto que em pugui venir una idea ximple al cap, que l’escrigui a mà en qualsevol paperot i que quan de tant en tant baixi al poble –allà a prop de la Gleva, a Osona– busqui algun ciberqueviures o ciberadrogueria o ciberbar del poble i la pengi al bloc.


Juliol calorós

Diu que ha estat el mes de juliol més calorós dels darrers 36 anys i que això demostra l’escalfament actual de la terra. Jo estic a favor de denunciar l’escalfament de la terra, els incompliments de Kyoto i el que vulgueu, però no es poden fer servir arguments tan barats com aquest si es vol anar a favor d’aquestes campanyes de sensibilització de la gent. Perquè si el del 2006 és el juliol més calorós des de fa 36 anys, vol dir que el de l’any 1970 va ser més calorós que no el del 2006. I, per tant, la «prova» de l’escalfament es torna aiguapoll. A més, tampoc no recordo un 4 d’agost tan fresc com el d’ahir. Ens diran si hem batut cap rècord a la baixa? Cal no ser superficials davant aquest possible drama de la humanitat i de la Terra, perquè llavors se n’aprofiten els Michaels Crichtons de torn per fer els seus pamflets sobre els States of Fear.

El perill de saber que tens la veritat –l’escalfament del planeta és una veritat com un cove– és pensar-te que per convèncer la gent s’hi val tot. Penseu-hi aquest estiu, i ara no parlo només de temperatures.



Maragall i els seus

Per què Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Marina Geli i Antoni Castells van renunciar a plantar cara al desembarcament de José Montilla, si és veritat que Pasqual Maragall els va deixar caure que haurien de provar-ho? Dues hipòtesis: una, els feia por enfrontar-se a un senyor tan important, un ministre espanyol, que era molt poderós i que si no el guanyaven, ell mai no els perdonaria que haguessin escenificat un desafiament, o sigui, sabien que s’hi jugaven el coll, el futur polític, i van ser covards. Dues, comptaven que després de l’experiment del Tritànic ara tocaria oposició i, posats a anar a l’oposició, millor que es cremi el Pepe i matem dos pardals d’un tret. Totes dues hipòtesis són compatibles, perquè parlem de quatre persones diferents. És sorprenent la capacitat d’adaptació dels polítics a esquemes prefixats i maneres de funcionar tan sectàries com ho són ara com ara les dels partits polítics espanyols i catalans (en aquest punt no hi ha fet diferencial, crec: tots miren a Madrid).


Els que votaran l’1-N

Diu el Centre d’Estudis d’Opinió oficial que el 63,7% dels electors censats aniran a votar a les eleccions catalanes de l’1 de novembre. I diu que aquest percentatge és superior al dels votants de les eleccions del 2003, que va ser d’un 62,5. I per tant, diu que la gent està molt engrescada i molt participativa i amb moltes ganes de votar. Ens volen enganyar: la xifra d’aquesta enquesta d’ara l’han de comparar amb la dels que van dir que pensaven votar abans de les eleccions del 2003, no pas amb la dels que van votar realment el 2003. Sempre hi ha més gent que diu que anirà a votar que no la que hi va de debò, això ho sap tothom.


A Mallorca ningú no ha menjat mai malament

L’Organización Nacional de Ciegos Españoles (ONCE) ha rebut protestes del Gremi de Restauradors de Mallorca, del Govern balear i del Consell de Mallorca per un dels anuncis de la campanya «Tots tenim un estiu inoblidable, ara en pots tenir un altre». L’anunci oferia les imatges d’un suposat vídeo casolà sobre un viatge d’estudis a Mallorca. Una veu deia: «Buf, allò sí que va ser divertit. Imagina-t’ho, els trenta de la classe, una setmana a Mallorca!» Tot seguit, podia sentir-se la frase que ha provocat la indignació del sector de la restauració humana: «El menjar, el pitjor. El millor, tota la resta.» I ixen tot de joves fent ganyotes de desgrat davant els plats. L’ONCE ha reaccionat de seguida: canviaran l’anunci. Ara la veu dirà: «El menjar, genial. I la resta, també tot perfecte.» No és una broma, va de debò. Felicitats als mallorquins. I el condol als publicitaris.


Si jo tingués una filla model

Luisel Ramos, una model uruguaiana de 22 anys, es va trobar malament l’1 d’agost després de desfilar a la Setmana de la Moda de Montevideo, es va desmaiar quan anava cap als vestidors i es va morir. Els metges van diagnosticar una parada cardiorespiratòria segurament deguda a estrès. El pare de la Luisel ha declarat a la policia que la model feia uns quants dies que no menjava bé, perquè a més de fer de model treballava en l’organització de la passarel·la, i no tenia temps «per a res». I encara hi ha gent molt respectable que va a veure aquestes desfilades d’esquelets i es posen a primera fila i ho converteixen en un acte social, en un aparador polític, en un esdeveniment empresarial, en un espectacle eroticorefinat, en una plataforma econòmica... en un negoci rodó. Si jo tingués una filla ficada en aquestes històries, a ella me l'estimaria molt i potser no li diria res, però denunciaria cada dia tots aquests personatges, els assenyalaria amb el dit, els acusaria d’assetjament laboral, de maltractaments i de coaccions, o de complicitat amb tots aquests delictes: empresaris, polítics, publicitaris, editors… Si jo tingués una filla model segurament m’odiaria, però potser ara estaria grassoneta i continuaria viva. I en canvi, hi ha pares i mares que ho aguanten tot per si la filla pot acabar sent multimilionària com la Claudia Schiffer, la Kate Moss, la Naomi Campbell, la Gisele Bundchen o l’Elle Macpherson. Luisel té una germana de 18 anys que es diu justament Elle i que també ha començat a fer de model.


La Revolució serà televisada

Joshua Wolf, blocaire de 24 años, va ser detingut el 2 d’agost, acusat de desacatament per un jutge federal de San Francisco (EUA), de nom William Alsup. La raó de l’empresonament és que Wolf s’ha negat a lliurar a la justícia els originals d'unes imatges que va gravar durant una concentració antiglobalización del 8 de juliol del 2005, que va acabar amb enfrontaments entre policies i participants, i que ell va penjar al seu bloc, el popularíssim The Revolution will be televised. Alsup diu que Wolf estarà “tancat [a la presó de Dublin, a SF mateix] fins que no lliuri les informacions que li reclama la justícia”. Joshua Wolf, amb tota la raó, s’hi ha negat, apel·lant a la llibertat de premsa i al seu deure de guardar els secrets professionals. Ara, la seva mare ha reprès el bloc i demana ajuda econòmica per finançar el procés legal. La policia vol les imatges originals per analitzar-les i determinar possibles culpabilitats en els aldarulls. Les imatges que Wolf va penjar al bloc no els serveixen perquè tenien poca definició.


Poema d’una madrilenya

(Dedicat als que em diuen que sóc provincià, que només parlo de Catalunya i dels catalans)

«Estic ben malament
com l’ocell a la mà d’un nen,
com un peix a la platja
com l’orfe en un asil.
Estic malament sense amor,
sense amor de debò,
perquè de cervesa en tinc
quan en vulgui jo.»

Gloria Fuertes (1917-1998)

(No va per mi, eh?, no us amoïneu, és simplement que me l'he trobat i m'ha fet gràcia)

Per què no hi han comentaris al bloc?

Sí, potser em vaig equivocar –tot i que sempre serem a temps de rectificar-ho, perquè depèn d’un senzill clic a l’eina d’administració del bloc–, però vaig anul·lar la possibilitat d’inserir comentaris al bloc.

L'única raó que uns quants lectors considerareu vàlida és aquesta: he eliminat els comentaris perquè m'ha donat la gana. Utilitzo aquesta eina com un bloc de notes i prou, un paper blanc on vaig apuntant les meves dèries, i entenc que els eventuals lectors se l'han de mirar d'aquesta manera: com si fos una llibreta en la qual un autor «misteriós» apunta coses de tant en tant i llavors l'exposa rere un aparador, rere una vitrina, perquè qui vulgui la llegeixi. Però no és un bloc «de tothom», és la llibreta del vigilant.

Hi ha al darrere d'aquesta decisió causes més racionals o racionalitzables que l'exposada («perquè m'ha donat la gana»), tot i que reconec que algunes me les he empescades després d'haver decidit actuar d'aquesta manera. Són les següents:

1. Gairebé tothom –no tothom– fa el contrari, és a dir, gairebé tothom deixa oberta la possibilitat de comentar les notes del qui fa el bloc. I no m’agrada gaire, com sabeu els que em coneixeu més, fer el que fa tothom o quasi tothom «perquè això és el que fa tothom» o «això és el que està previst», quan depèn de mi decidir com fer una cosa.

2. Deixar oberta la porta als comentaris és deixar oberta una porta a la llibertat, però alhora és deixar una porta oberta al comentari per compromís, a l’obligació de comentar, al comentari pel comentari, a la pèrdua de temps, a la necessitat de «no el deixem sol, pobre home». Em fa l’efecte que les conseqüències perverses que dic són força generals en molts altres blocs.

3. I sempre, el qui vol comentar alguna cosa, ho pot fer, perquè al costat del bloc hi ha un perfil amb la meva adreça. De fet, rebo uns quants comentaris per aquesta via, i normalment són comentaris sucosos, realment interessants i enriquidors –hi ha excepcions–, però alhora força personals, la majoria, i sense gaire interès per a terceres persones. Els comentaristes que volen dir la seva en públic ja tenen normalment el seu bloc propi. I jo mateix, quan he rebut un comentari amb un contingut que creia que podia ser interessant per al públic, l’he fet conèixer a través d’una altra nota pública, prou discreta, com m’ha semblat que era l’objectiu de qui m’escrivia. I tal com faig aquí i ara, que contesto, potser de manera no tan discreta, tres comentaris que he rebut sobre la qüestió dels comentaris.

4. El punt més delicat és aquest: hi ha un debat establert entre els responsables de mitjans de comunicació sobre si els comentaris que publiquen els lectors en un mitjà seriós –El vigilant del far sempre ha pretès ser un bloc seriós– contribueixen o no a consolidar la solvència del canal. Perquè un bloc és també un mitjà de comunicació: un canal entre un emissor i un(s) receptor(s). Un mitjà de comunicació personal i no col·lectiu pel que fa a l’emissor, però pel que fa a la resta compleix fil per randa totes les condicions. (I en aquest punt no puc estar-me de dir que en determinats mitjans de comunicació, incloent-hi els blocs, trobes de vegades alguns comentaris que et fan perdre les ganes de tornar a aquell lloc. Hi ha frivolitats que poden afectar tot un mitjà... com hi ha clients bruts que poden influir amb la seva baixa mà en el to general de tot un local, encara que s’estiguin en un racó i no els vegis si no els mires... i com hi ha amics d’amics teus que et poden fer repensar si aniràs a segons quina convocatòria dels teus amics. És veritat que et pots plantejar allò dels «drets d’admissió» i filtrar/revisar prèviament/posteriorment els comentaris, com fan molts blocaires [alguns sense dir-ho], però d’això jo en dic censura i no m’agrada, i a més és que no tindria temps de fer-ne, sobretot perquè cada cop dubtaria molt i molt abans d’eliminar res perquè pensaria sempre que «ara ho veig en calent així però aquella persona potser té raó...» Un embolic, vaja, que em prendria molt de temps i que seria un afegit no buscat a l'objectiu primordial amb el qual vaig obrir aquest bloc, que era poder escriure i publicar sense intermediaris, ni condicionants de temps ni d'espai ni d'hores de tancament, el que em passés pel magí.)

5. Hi ha alguns blocs i molts mitjans de comunicació que tenen oberta la possibilitat dels comentaris perquè aquesta opció multiplica per 3 o 4 o 5 el nombre de visites a la web. Qui comenta hi torna per mirar com ha quedat el seu comentari, i després hi fa una altra visita o dues més per saber si algú ha comentat el seu comentari, i així els qui cerquen moltes visites i com més audiència millor poden presentar unes xifres més reeixides als anunciants. I al vigilant del far no li interessen les xifres ni les audiències. Ni els anuncis.

(Afegitó del març del 2009, que fa referència a 4 i 5. Escriu Vicent Partal: «Molts diaris fan allò dels comentaris dels lectors per a pujar audiència –nosaltres no ho fem perquè pensem que és una molt mala opció des del punt de vista periodístic, tot i que sabem que ens afavoriria molt en audiència, molt.» [Mails per a Hipàtia, 4 març 2009, la negreta és meua].)

A banda d’aquests cinc motius, em consta que hi ha uns quants lectors d’aquest bloc secretament satisfets de no haver d’estar-se cada dos dies passant-me la mà per l’esquena, remenant la cua i mirant d’afalagar-me l’oïda... o a l’inrevés, criticant-me i posant-me el dit a l’ull públicament. Perquè, no sé si ho sabíeu, hi ha determinat públic que entra als blocs sense gosar piular ni una sola vegada, per no sentir-se obligats a continuar dient coses a l’autor de tant en tant, sobretot si es coneixen. O sigui, eliminar la possibilitat de fer comentaris és també, d’alguna manera, deixar la gent en pau i, per tant, respectar la seva llibertat de no fer-se conèixer. Direu: «Però aquesta possibilitat de no dir res als altres blocs també existeix...» Sí, contesto, però quedes mig obligat a fer mutis davant la persona en qüestió fins i tot en el cas que la coneguis i te la trobis de tant en tant pel carrer. Perquè si li dius: «Vaig llegir l’altre dia una cosa que escrivies al bloc...», l’altre pot ser que faci: «I com és que no em vas comentar res?» O potser no t’ho dirà explícitament, però és molt probable que ho pensi. En canvi, jo de tant en tant em trobo gent que em diu: «Et llegeixo!» I tothom content.

Ara bé, dit tot això, em sembla fantàstic que molts autors d’altres blocs puguin tenir el seu feedback de la manera que han triat, i reconec que són valents (i altres generosos?, o temeraris?, o ingenus?... o espantats per la possibilitat que si eliminen els comentaris, o els controlen amb algun filtre previ, potser algú els titllarà de políticament incorrectes?) al deixar oberta la possibilitat que qualsevol passavolant els faci la cagaradeta a la teulada de casa seva.

En resum: em sembla bé que qui vulgui obrir la porta als comentaris ho faci, però dic que no, rotundament, al dogma segons el qual és necessari, o almenys convenient, que els lector puguin fer comentaris en públic, perquè això «forma part integrant del que és un bloc».

Al cap i a la fi, si un bloc és un mitjà de comunicació d’una persona, suposo que no hi ha cap inconvenient a considerar que s’adreça a un conjunt de persones considerades també individualment, i no a una mena de col·lectiu. Des del meu punt de vista, els lectors del meu bloc no han de ser necessàriament cap col·lectiu. Ho podrien ser, però potser no els interessa. Ni a ells, ni a l’autor del bloc.

Suposo que no us he convençut a tot(e)s, però a falta de més arguments en contra –els que m’heu escrit només m’heu fet saber la vostra estranyesa, però no m’heu donat gaires arguments a favor d’activar els comentaris–, de moment ho deixarem així.

I encara, a posteriori, puc afegir això que m’han passat (potser és massa contundent i tot, però l’autoritat de qui ho diu és indiscutible): «Els comentaris [a les notícies] em semblen una cosa sense sentit. Són d’una qualitat molt baixa. Penso que és una moda passatgera que desapareixerà. Només cal llegir-los un parell de cops per demanar-te per què malgastem oxigen llegint tanta porqueria incoherent.» (Aidan White, exsecretari general [1987-2011] de la Federació Internacional de Periodistes).

Una gran majoria dels periodistes més prestigiosos pensa això mateix sobre aquesta qüestió. I doncs, si els mitjans que dirigeixen o on treballen conserven els comentaris és només per un sol motiu: l’econòmic. Ja n’hem parlat més amunt.

(Ja que hi som, si voleu fer un comentari, podeu enviar-lo ací.)