Tres germans

És conegut el fenomen dels matrimonis en què es mor un cònjuge i, al cap de pocs dies o setmanes, es mor l’altre. Com si, amb el final de la vida també, volguessin testimoniar que efectivament estaven fets l’un per l’altre i que no podien viure separats. Diu que això passa sobretot si primer es mor la dona, que l’home no sap com fer-s’ho de cap manera, però jo he sentit i vist les dues situacions.

El que no coneixia era que un fenomen paral·lel es podia produir entre germans. I tres germans, en el cas que comentaré. La força de la sang.

Tres germans que s’han mort en el transcurs de quatre mesos: el primer al juliol, el segon a l’agost, i el tercer ara, a l’octubre. No eren precisament joves, però la mort gairebé conjunta no crec que sigui un «ja li tocava» i prou, perquè entre el primogènit i l’últim hi havia deu anys de diferència. I qui es mor primer és justament el més jove. Vivien en ciutats diferents. Més precís: dos en poblacions pròximes i el tercer en una altra a cent quilòmetres de distància. Es veien relativament poc. Es comunicaven força per telèfon, això sí, sobretot els últims anys: cada setmana, cada quinze dies.

Entre germans grans que viuen junts i depenen bastant l’un de l’altre en el dia a dia —potser han quedat vidus i han decidit compartir la resta de la vida plegats, o l’han compartida tota la vida—, s’entendria més. Però ara parlem de germans que vivien separats, i estaven emmaridats o compromesos cadascun d’ells pel seu compte. Això sí, han estat confidents de tota la vida, i especialment còmplices dels seus anys infantils i juvenils, els anys —segur— que es recorden més quan s’és gran. I això estableix una mena de vincle invisible però fortíssim, que fa que perdre els altres sigui perdre una part molt important, vital, dels teus referents. Fins al punt que, no se sap com, hi ha casos en què se segueixen un rere l’altre a la tomba.

És trist però alhora és bonic. Vaja, per mi és bonic. Suposo que a les vídues respectives i als fills, i als nets, els deu fer menys gràcia. O no, perquè els tres eren grandets i, tret del primer, que ho anat endurant força temps, han mort sense grans patiments. Simplement, s’han acabat. Morir-se també és part de la vida. Tots tres, agafats  a l’esperança de retrobar-se en una altra situació. Perquè tots tres, almenys al final, eren creients i estaven sagramentats. Que també consola, i per això hi ha molta gent que s’hi agafa per passar millor el tràngol. O perquè al final veus les coses d’una altra manera. O pel que sigui.

Ja vaig parlar d’un d’ells, en Ramon, a través del qual havia conegut els seus germans. En Ramon no podia parlar gaire estona seguida —els anys que l’he conegut més, que han estat el últims vint-i-cinc— sense fer referència als seus germans, als seus pares i a la seva infància i adolescència. I li feia molta il·lusió portar amics a veure els seus germans i nebots quan hi anava ell, i a passar-hi el dia, com si fossis de la família.

De fet eren quatre, els germans, però un d’ells —amb qui, ja és curiós, havia fet jo més amistat, encara que fos aquesta mena d’amistat vicària— es va morir ja fa una bona colla d’anys, potser vuit o deu. Jo era de vacances —o sigui, devia ser a l’agost— i en Ramon em va trucar, angoixat. Angoixat de la seva manera, o sigui, fent veure que no ho estava. Però de fet em va trucar. No sé què li vaig dir llavors per mirar de consolar-lo, però en Ramon em va agrair molt, i força temps, aquelles paraules. Paraules que dius sense pensar-les, les que et surten en aquell moment. Per a en Ramon, que estava força unit a tots quatre, va ser un trasbals, sens dubte, però no va anar més enllà d’això. Potser encara no estava tou per al que de fet ha passat després. Potser els tres que quedaven necessitaven més temps de cocció.

Primer s’ha mort, com deia, el que arrossegava la malaltia de feia més temps, tot i que fos amb diferència el més jove. Haig de recordar d’ell que em va regalar el Coromines —l’Etimològic, deu volums—, que jo vaig veure un dia a casa seva i segur que vaig fer cara de delir-me’n. «—Que el voldries? —I tant!, però és vostre i no estaria bé... —Al contrari. Ens fas un favor, perquè no el fem servir i ens ocupa molt d’espai. —I com és que el teniu, doncs? —Mira, una subscripció d’aquelles que fas sense pensar-hi gaire. —Escolta’m, jo encantat de la vida i més!» I així va anar, d’això ja deu fer quinze anys. Ara, un càncer lleig d’aquells que no perdonen i que arrossegava de feia una llarga temporada. Ha lluitat bravament, però no se n’ha sortit. Al juliol —aquest juliol—, molt pocs dies després d’una visita d’en Ramon que tots dos van considerar providencial però alhora postrema, es va acabar de consumir. Tenia dona i dos fills.

Un mes després, va ser el torn d’en Ramon. I ara, al cap de dos mesos d’en Ramon, se n’ha anat el tercer, que ha deixat vídua i cinc fills.

Pensant-hi, he recordat que tots tres han tingut consciència perfecta que això s’acabava i tots tres ho han dit d’una manera o d’una altra. No he retingut les frases exactes, però tots tres m’han expressat la idea de comiat, cadascun de la seva manera. El primer que es va morir, en una trucada telefònica, el mes de juny. El segon, en Ramon, en diverses converses mantingudes al llarg de l’últim mig any i, especialment, en unes paraules que em va dir molt poc després d’haver vist el seu germà petit —el de la trucada telefònica— per última vegada, al juliol. Una cosa com: «Jo ja he acabat la feina.» I l’últim, en el funeral d’en Ramon, que se’m va queixar —i es veu que ho va dir sovint aquells dies— que s’havia quedat sol i que ja no hi feia res aquí. Era inútil mirar d’inculcar-li que tenia la dona, tenia els fills, tenia els nets. Havia perdut dos referents d’una altra mena, dues peces massa grosses del cor, i era com si no ho pogués suportar.

Cal dir que, a banda del càncer del primer que ens va deixar, en tots tres casos havien tingut problemes seriosos de salut. Però anaven fent. Ara, de vegades es produeix allò del tòpic: la gota que fa vessar el got.

Descansin en pau tots tres. I el quart, que ja me n’havia oblidat i que, com he dit, era força amic meu.

En Ramon

No sé quan vaig conèixer en Ramon. Amb seguretat, l’any 88, o sigui, fa trenta-tres anys. Per tant, ell en tenia seixanta – era del 1928, com la mare– i jo trenta. Però és possible que ja ens coneguéssim, no descarto que ens haguéssim vist abans algun dia en alguna banda. Sigui com sigui, en aquests trenta-tres anys ens hem trobat tan sovint que n’he perdut el compte. I en els últims vint-i-cinc anys, a més, hem estat veïns d’escala –ell al quart, jo al tercer– i hem compartit tantes vivències, tantes estovalles i tants quilòmetres. Hem parlat tant, discutit tant, ens hem escridassat tant, estimat tant! Amics i prou, no penseu en altres coses. Però tan amics. I no pretenc ser «l’amic», i ara. En Ramon en tenia uns quants, d’amics com jo. Molts. Era un home que feia amics. 

Una amistat peculiar, la seva, també s’ha de dir. En Ramon no era la típica persona que t’explicava la seva vida a la primera. Ni de lluny. De fet, després de tants anys, no sé si l’he acabat de conèixer del tot. Bé, això és una bestiesa: el coneixia perfectament. Potser soc jo, el qui és més complicat i té més capes que una escarxofa. 

Alguna vegada havíem viatjat plegats –ara ja feia temps que no– i ens havíem burxat o queixat l’un de l’altre, posem per cas, per la manera de conduir –penosa en les reaccions, cançonera, en el seu cas, necessitava la carretera per a ell sol; la meva és, o era, més esportiva i dinàmica. També m’he ficat sovint amb la seva incapacitat de dir les coses a la valenta –era, segons els tòpics, com un diplomàtic anglès–, mentre que jo soc sovint massa directe, fins i tot eixut. Amb altres amics, com ens havíem rigut si, per exemple, dinant plegats, ell observava calmós que l’amanida devia ser més bona amb sal, o et demanava si t’agradaven les patates amb allioli, i aquests comentaris volien dir que li passessis sisplau la sal o que li atansessis l’allioli, que el tenies al costat. Sempre parlava així i era divertit. Jo en deia llenguatge «ramonià». I de vegades l’imitava, tot i que no era fàcil arribar al seu nivell de subtilesa. 

Em consta que de jove havia jugat a bàsquet, era força alt i me n’havia ensenyat alguna fotografia. I li agradava molt el tenis. Hi va jugar fins que ja no en va tenir prou esma. Amb mi no, perquè jo el tenis no l’he tocat mai. I, ja de gran, li venia de gust mirar tenis per la tele –i futbol alguna vegada–, si tenia temps. Com recordo la imatge seva a la porta, demanant què pensàvem fer a primera hora de la tarda. Això volia dir que hi devia haver un partit de Roland Garros, o d’allà on sigui, i que demanava si posaríem la tele. Perquè ell no en tenia al seu pis. I com que sempre hi havia algú a casa amb ganes de mirar tenis, o de fer-li companyia, doncs ja tenia dissenyada la seva tarda ideal –si no el cridaven per a alguna cosa d’última hora, que això també passava sovint. Jo el que recordo d’aquelles tardes és que, si eres a casa, senties com ell aplaudia de tant en tant i deia «molt bo, molt bo!». Talment com si l’escoltés el Roger Federer a l’altra banda de la pantalla. 

A part de l’amistat, jo he recorregut a ell, als seus serveis religiosos, quan ha estat imprescindible. Ah, no ho havia dit, perdó: en Ramon era capellà. Els que veniu per aquí ja sabeu que tinc uns quants amics capellans, algun bisbe i tot, i també frares, laics compromesos, religiosos i monges de totes les escuderies. En Ramon era bastant conegut pel barri i els barris propers, perquè ara que s’ha mort n’ha parlat algun diari: «el mossèn somrient», n’han dit. Treia temps dels seus encàrrecs pastorals ordinaris per visitar malalts i de fet l’havien nomenat capellà d’un hospital, un dels més importants de Barcelona. Hi tenia molta dedicació i estava sempre disponible per a qualsevol urgència. 

El mossèn somrient, és veritat, però jo el definiria també com a mossèn ingenu, pillet, murri. Dialogant, però caparrut com ell sol. Sense gens de malícia, és veritat. 

Caparrut... com jo. Els crits que ens vam fer. A mi sempre m’ha costat cedir quan sé que tinc raó. I a ell també. De manera que teníem els crits sempre a punt quan ens trobàvem i començàvem a parlar de qualsevol cosa. Ben aviat arribaven els desacords. I algunes vegades ens acomiadàvem tots dos amb cara de pomes agres. Però n’hi havia prou amb una salutació cordial a l’escala el mateix dia al vespre, si ens trobàvem, o l’endemà, perquè ell s’oblidés del que havia passat. Que no era mai res, eren discussions gairebé d’adolescents, per més que de vegades ens embranquéssim en qüestions teològiques, o ves a saber per on ens enfilàvem. 

Era més previsible que un tren –pel que fa als llocs per on passa, ara no parlo d’horaris. Vull dir, podies conèixer amb exactitud el que farà ara, i ara, i ara. Per exemple, alguna vegada vam quedar a berenar. Doncs sabies que els primers cinc minuts eren de recorregut seu per l’expositor del local –o pel refrigerador, si t’estava mirant la geladora– mirant tot el que hi havia: dolç, salat, això, allò. I al final demanava un suc de taronja –o pitjor: un vas d’aigua. I això, sempre. S’ho mirava tot de dalt a baix, feia veure que li interessaven tot de coses, i al final, suc de taronja o aigua. Com a màxim, algun dia, una peça de fruita –que solia ser una taronja. 

A veure, no pararia d’explicar coses d’ell, tantes pàgines viscudes. Són molts anys amb pocs envans de separació entre tots dos! 

S’ha mort dret, com volia. Una infecció final molt ràpida de la bufeta del fel, i pam. Amb noranta-tres anys plens de vida intensa –pastoral, diria ell– i de molta feina feta de servei a altres persones. Sempre estava disponible per a qui li ho demanés. 

Tenia l’edat de ma mare, he dit. Però quan vaig cridar el Ramon i els vaig presentar, un dia que la mare va venir a casa, no es van caure bé. Més ben dit, ell no li va caure bé a ella. (Ella difícilment queia malament a ningú, quan estava bé de salut.) Ma mare era més d’una altra mena de capellà, més convencional. O potser no es van entendre senzillament perquè en Ramon era força sord. Tot i que feia veure que no. Tu deies qualsevol cosa i no et demanava què havies dit –ja he explicat que no parlava mai directament–, sinó que et preguntava per alguna idea que potser de lluny es podia assemblar, en alguna síl·laba, a allò que havies dit. De manera que no cedia. Diu que va costar que es posés uns audiòfons. I potser ja va ser massa tard, perquè no es va notar gaire. A partir del moment que va tenir audiòfons, llavors atribuïa la seva sordesa a les piles de l’audiòfon, o que s’havia descuidat de posar-se’ls o que potser tenia un tap de cera a l’orella. Això és el que deia quan l’avisaves perquè estaves xerrant amb ell i començaves a sentir que li sonava el mòbil –fort, al màxim de volum– sense que ell en fes cabal. 

He dit abans que no es van caure bé amb la mare, però quan es va morir el pare a casa, de sobte –arrossegava l’alzheimer de feia anys–, qui va estar disponible per al que li demanéssim? En Ramon. De fet, va anar a cals pares i va dir missa allà mateix, amb el pare de cos present, com volia la mare, fent servir d’altar una calaixera on ma mare tenia habitualment els seus sants i les seves llànties, al dormitori de tots dos, i amb un munt de gent –fills, nets– treient el cap pel passadís i per tota la casa, mirant de veure alguna cosa. Aquella missa ens va emocionar molt als que hi vam ser presents i, només per això, la mare li va estar al Ramon infinitament agraïda. I jo també. De manera que quan es va morir ella vaig avisar en Ramon. I ell, sol·lícit com sempre, va dir també la missa de comiat –en aquest cas al tanatori, una cosa més normal, perquè ella es va morir a l’hospital. 

Ara que hi caic, aquella calaixera de la missa del pare me la vaig quedar jo, i encara m’emociono, de vegades, si me la miro gaire estona. 

* * *

(Han passat més coses a la família d'en Ramon.)

 

(La foto que il·lustra l'article és de David Skyrius, Pexels)

Per què em costa escriure?

No sé per què m’és tan difícil escriure últimament. Vull dir escriure de debò. Fer piulades al Twitter no és escriure, és una improvisació, un comentari intuïtiu moltes vegades sense duc ni ruc, sense gens de gràcia ni fons, i sovint amb errades grosses degudes a l’estúpida improvisació. Escriure missatges a altres –cartes– tampoc ho considero escriure, encara que alguns missatges siguin llarguets i fins i tot profunds, amb substància. Hi ha missatges que m’hi estic uns quants dies fins que no decideixo fer-hi via. Més i tot: si són una mica delicats, per no equivocar-me i no enviar-los abans d’hora, a l’esborrany no hi poso el destinatari, no sigui cas que en algun moment de distracció premi el botó d’enviar en comptes del de desar.

No, escriure és allò que feia abans i publicava aquí o en alguna altra banda i que ara no faig. O que desava en un calaix, no ve d’aquí, per treure-li la pols algun dia. Escriure sobre qüestions que has investigat durant una temporada –ara no investigo res–, descriure impressions, explicar experiències. Re, ara no em surt re. No és mandra, perquè de treballar treballo i no em fa més mandra que abans. És una mena d’insipiditat, d’apatia productiva.

Fa temps, en un altre blog, durant una temporada vaig escriure fins i tot improvisacions, m’eixien d’esma, sense rumiar-hi. Tenia molta vida dins i eixia sola. (Cada vegada m’agrada més utilitzar el verb eixir i cada vegada n’entenc més bé l’esperit.) I ara tampoc sé improvisar. I n’hi ha més, de blogs, però els tinc tots gairebé abandonats, i això que n’hi ha que no requeriria gaire atenció mantenir-los vius, perquè no exigeixen creativitat.

Tret d’un. Hi ha un blog, sí, on soc capaç de posar de tant en tant al dia un determinat tipus d’esdeveniments, diguem-ne, més vitals, corporals, arran de pell, que vaig narrant com si fos una mena de dietari. Si no sabeu quin blog és vol dir que no n’heu de fer res, no us preocupi. És l’únic on tinc cor i aptitud d’escriure: si em fa mal això o em fa mal allò altre. Ho trobo trist.

És l’edat?

O és senzillament la síndrome de la pàgina en blanc, que tanta gent que escriu regularment ha patit en algun moment de la seva vida? Pot durar dies, mesos o anys, i després s’acaba (la síndrome). O no.

(He trigat a acabar aquest articlet –que he anat fent a miquetes– 648 minuts, si el Word no menteix, i el vaig començar el dia 6 de setembre. 648 minuts és el temps que he tingut obert el document, la major part del temps, és clar, en segon pla. Però tot i això ja ho veieu, que trist.)

Sense sucre ni edulcorants

Des de molt petit soc intolerant al sucre i a tota mena d’edulcorants. Això vol dir que no puc prendre cap tipus de producte de pastisseria –tret de les anomenades “salades”, esclar–, però tampoc fruita dolça, ni de temporada ni seca, ni cap derivat de tot això. Res. Tampoc aliments elaborats o compostos amb algun d’aquests ingredients, tret que sigui en una ínfima quantitat.

Som quatre germans que ens passa el mateix. Hi ha, per tant, un component genètic. Però no coneixem cap avantpassat que hagués tingut aquesta mateixa dificultat, ni s’ha transmès a cap dels descendents que han vingut al darrere, almenys fins ara. Un misteri.

És una intolerància amb diversos graus –segons l’esforç o l’ànim que hagi posat cadascú per dissimular el hàndicap–, però a l’hora de la veritat la diferència de resultats és mínima i només serveix per aparentar una certa, molt relativa, normalitat dietètica de cara enfora. En comptes d’anar pel món dient cada dia que d’allò no en pots menjar, no dius res i en menges una miqueeeeta, o demanes una fruita petita i poc dolça que et permet complir l’expedient. Jo ja fa anys que vaig deixar de fer la comèdia. Ara dic tranquiŀlament que allò no em va bé i que moltes gràcies però que no prenc res per substituir-ho.

No hem conegut ningú més que tingués aquest mateix problema. Enlloc. Mai.

Per això m’ha sorprès trobar a Barcelona, fa uns quants dies, una orxateria amb aquest anunci a l’entrada: “Tenim orxata sense sucre i sense edulcorants”. Aliments que normalment portarien sucre i que s’ofereixen sense sucre en trobes pertot arreu, també als supermercats. Ara són moda. Però aliments que s’ofereixin sense cap mena d’edulcorant, ni mineral ni vegetal ni animal, és molt difícil! I d’orxata amb aquestes condicions no n’havia vist mai. La qual cosa vol dir que no havia tastat mai l’orxata. De xufles soltes sí que n’havia pres, sabia que en podia menjar sense perill i no em desagradaven, el que passa és que no és gaire atractiu menjar xufles seques, o encara que siguin remullades. Te’n canses de seguida. Suposo que per això es va inventar l’orxata.

La dependenta ens va dir que allò era xufla i aigua. I prou. O sigui, “orxata sense sucre ni edulcorants”. De cap mena.

Amb prevenció, perquè tot i les promeses –tantíssimes vegades m’ha passat!– estava gairebé convençut que aquella gent hauria dissimulat la manca d’edulcorants amb algun altre producte que endolciria d’alguna manera l’aliment –sempre hi ha edulcorants naturals que et fan malbé la majoria de les menges que a tothom li resulten tan atractives i que jo, o nosaltres quatre, no podem prendre–, vaig tastar l’orxata. I... era molt bona! Boníssima! Un gust diferent de qualsevol cosa que hagués tastat mai. I en podia prendre sense perill!

Va ser com un miracle. Haver esperat tants anys i poder experimentar aquell gust diferent. Tan gustós, tan refrescant, tan contundent!

En fi, tenim un lloc per anar a berenar de tant en tant. Això sí, sense fartons, perquè de moment no n’hi ha sense sucre ni edulcorants.

Ara bé, la bona notícia era més que això: si aquella gent oferia el producte “sense sucre ni edulcorants” volia dir que hi havia altra gent al món que cercava aquell mateix gust, que tenia –potser– aquell mateix hàndicap que teníem nosaltres.

Ara som en aquesta fase. La recerca de més persones que pateixin el mateix. Una intolerància no descrita mai per ningú, que segurament no es pot qualificar ni de “malaltia rara” i que fa que un grapat de semovents humans, discrets i perplexos, vagin pel món declinant invitacions a tota mena de pastissos i dolços, fruita i postres en general, que no són diabètics ni res que se li assembli, i que no saben explicar el perquè de la seva situació.

De moment, mira, una petita passa per a aquest petit segment de la humanitat: quatre persones més que poden beure orxata.

Això és a Barcelona, a la cruïlla de la Gran Via amb Calàbria, cantonada muntanya/Llobregat.*

*Temps després he descobert a Gràcia dos establiments més (a Torrent de l’Olla / Astúries i a Torrijos/Terol) que serveixen orxata sense sucre ni edulcorants. El fenomen s’estén!

(La foto és de Street Views, de Google)

Head hunter

Crec que no he explicat mai una de les experiències professionals més difícils i alhora més plaents que he tingut a la meva vida: la de fitxar gent, contractar gent. O, més ben dit, convèncer gent perquè vingués a treballar amb mi –i altres.

Ha sigut difícil perquè quan comences a garbellar noms no saps segur si l’encertaràs, i tens a dins una certa angúnia: encaixarem?

Però feta la garbellada i decidit el nom, la pregunta ja no era si encaixaríem, ja no em preocupava tant per mi sinó per aquella persona: encaixarà?, li agradarà?, estarà bé?, no li estic creant falses expectatives?, i si perdem els clients que tenim ara? La responsabilitat de dir a una persona: «Vine amb nosaltres», sense tenir totes les peces lligades –en aquest àmbit nostre no tens mai totes les dades del problema–, i sabent que arrenques aquella persona d’una feina on potser ja estava prou bé, era el que al capdavall m’amoïnava més. Tot i que jo he mirat sempre de posar totes les cartes de cara amunt, potser et deixes algun detall important, potser no tens en compte tal cosa o tal altra que poden ser importants.

Ara, quan he anat a proposar una feina, una coŀlaboració, a algú, ja tenia el treball previ molt assegurat: estava segur que aquella persona milloraria l’equip i ho podria fer almenys com jo –disculpeu la immodèstia– i segurament més bé que jo. És a dir, que podria tenir tanta seguretat en la feina que fes aquella persona com la que podia tenir –aleshores– en mi mateix.

La selecció prèvia anava així: si vols incorporar un element valuós a un equip de correcció, et cal una persona que sigui bona lectora –això es nota de seguida quan parles amb algú o simplement quan llegeixes el que escriu–, que sigui maniàtica de la bona escriptura i del detall –també és fàcil veure-ho– i que tingui ganes, iŀlusió, disposició de fer les coses bé. I que us entengueu bé mútuament, que no hi hagi malentesos en el tracte ordinari, que sol ser per correu.

Deia abans que era una experiència difícil... Alguna vegada m’han dit «no», és clar, només faltaria, i reconec que això em decebia una mica. Però després pensava: «Segurament jo faria el mateix. Si ni ens coneixem!»

Però era més que plaent, com també he dit més amunt, perquè un cop decidit a qui li faria una proposta, jo mateix tenia una iŀlusió enorme que si aquella persona em deia que sí seria com si m’hagués tocat un premi.

I he estat de sort, perquè m’han tocat uns quants premis d’aquests, a la vida.

(Imatge: caçador sud-africà, foto de Rough Guides)

Can Fabra

Això és Can Fabra, el palauet del segon marquès d’Alella, Ferran Fabra i Puig, que hi ha al carrer Muntaner i que poca gent havia vist, fins fa no gaires setmanes, des d’aquesta perspectiva lateral. I mira que jo hi havia passat vegades, per allà –vaig viure més de quinze anys al mateix carrer Muntaner, una mica més amunt–, i sovint, quan hi passava, se m’escapava la vista per enmig dels arbres intentant veure més bé la casa, ni que fos de lluny. Doncs l’altre dia em vaig rescabalar de tants anys de mirades de cua d’ull i vaig fer un dinaret d’entrepà i tàper just aquí, al punt exacte des d’on està feta la foto.

Fins fa no gaire, deia, era una finca privada. O com si ho fos, perquè encara que la propietat era legalment de l’ajuntament des de l’any 1991, la burocràcia i els pledeigs legals havien aconseguit, un cop més, que la presa de possessió no es pogués fer efectiva fins fa quatre dies, com qui diu. I per això estava tancada i barrada. Ara el jardí és obert –preciós–, el palau encara no.

La història de la casa la teniu resumida aquí.

Darrere el palauet principal hi ha un altre edifici més petit, també d’aire senyorívol, que es veu que el senyor marquès en deia “la torre” i estava destinat a una filla –no sé si única. A la cantonada Muntaner/mar de la finca hi ha un bloc de pisos, fet just abans de la guerra no sabem –jo no ho sé– si perquè el senyor marquès va voler obtenir uns centimets del terreny o perquè li van suggerir amablement, durant la República –això era el 1933–, que en cedís una part per fer-hi habitatges. Llavors el marquès es feia dir “exmarquès” i donava suport obertament al règim republicà. Devia ser mitjanament sincer, perquè de fet havia arribat a ser alcalde de Barcelona uns quants mesos (1922-23) pel Partit Liberal –just va coincidir que el Barça va inaugurar aleshores el Camp de les Corts, cerimònia que Fabra va copresidir amb Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat–, i va haver de plegar sisplau per força amb l’arribada de Primo de Rivera al poder –amb l’aquiescència del besavi de l’actual dallò. O sigui, que el després exmarquès no devia ser gaire benvist per les dretes, o almenys per la dreta dura. Puig i Cadafalch, amb tota la Mancomunitat, també van haver de plegar per suggeriment del general Primo, i això que Puig no era liberal sinó de la Lliga, més a la dreta.

En fi, l’article que us he enllaçat més amunt no parla de “la torre” de la filla. Més ben dit, en parla però s’hi refereix com a “immoble annex” i diu que allà hi vivia la mare d’un propietari posterior. La veritat, la història dels habitants últims de la casa m’interessa ben poc, em sembla fins i tot de mal gust esmentar-los en un article tan senyorial com aquest i per això no ho faig. En canvi m’he entretingut en la història del senyor Fabra perquè va ser Fabra pare –primer marquès d’Alella i també alcalde de Barcelona un parell de mesos l’any 1883– i després els dos germans Ferran i Romà Fabra i Puig els qui van posar la pasta per construir l’Observatori Fabra, allà dalt al Tibidabo.

Si algun cop pugeu per damunt de la Diagonal, aquest és un lloc interessant de veure.

(Aquesta torre és la de la casa principal. No vaig pensar a fer cap foto de “la torre” de la filla, que és l’element més noveŀlesc de tota aquesta història. La pròxima vegada ho faré.)

La barana

Aquesta terrassa, exactament aquest angle, va ser important un dia de la meva vida. Jo em vaig posar d’esquena a la barana, anava molt mudat, i em van fer una foto. Recordo el moment de la foto. Aquell dia també em van regalar una pintura que em va semblar molt bonica i després la vaig tenir un munt d’anys al meu quarto i me la mirava molt sovint. Recordo el moment en què em van regalar el quadro i tinc molt present la persona que me’l va regalar –s’ha mort aquest any!– i el gest concret que va fer quan me’l donava. Anava embolicat amb paper d’aquell tan fi.

El mateix dia també em van regalar un rellotge Certina amb corretja marró clar, però no recordo de qui va ser aquell regal: el padrí? També em va durar molts anys, oi tant.

I això és tot el que recordo d’aquell dissabte. De la resta, que havia de ser el més important del dia, no me’n recordo gens, i és una pena. De fet, em fa una mica de ràbia i tot.

Com els records importants del dia, el quadret i el rellotge també van desaparèixer. Però almenys els tinc al cap.

I sobretot tinc la terrassa i la barana, puc trepitjar aquell balcó i puc tocar la barana. Hi vaig de tant en tant, per veure si encara hi són.

Aquella noieta

Trobo, després de tantíssims anys, el fill gran d’una família veïna del poble. M’ha reconegut ell:

–Tu ets un Tal, oi?

Aquesta pregunta me l’he sentida a fer milers de vegades.

–Us assembleu tant...

Aquesta observació, igual.

Ells també són uns quants germans, cinc, un pèl més grans que els nostres grans. És a dir, el que vaig veure diumenge és dos o tres o quatre anys més gran que el meu germà gran, i la petita d’ells, la cinquena, una mica més gran que el cinquè dels nostres, que és just el que em precedeix.

(Ho has endevinat, jo soc el sisè. Premi.)

Doncs bé, la petita era tan, però tan preciosa, i graciosa, i espavilada, i tot el que vulgueu, que ens cridava molt l’atenció als qui érem si fa no fa de la mateixa partida generacional. D’acord, jo era més tap, però també tenia el dret de fixar-m’hi i d’obrir molt els ulls –dissimuladament– d’admiració. Crec que tothom s’estimava aquells cinc germans –dos nois i tres noies– perquè cadascun tenia els seus mèrits, però dubto que ningú dubtés que aquella noieta era un non plus ultra.

Doncs bé, es va acabar el poble, es va acabar de veure la noieta i hi vaig deixar de pensar. Havent d’esforçar-m’hi al començament, ho reconec, però sent prou conscient que per a mi aquell objectiu era inabastable. De seguida vaig tenir altres projectes més assequibles a les meves aspiracions.

He escrit: “Hi vaig deixar de pensar.” No és veritat: hi he pensat; vull dir, la seva imatge m’ha vingut sovint al cap, he somrigut i he conclòs: “No es pot tenir tot, a la vida.” Però també: “Què se’n deu haver fet?”

I l’altre dia vaig veure el seu germà, doncs. Li vaig demanar pels seus pares. Aquella mitja pregunta, de la qual ja saps la resposta:

–Els teus pares...?

–Sí, el pare es va morir l’any tal i la mare l’any tal.

–Jo recordo que el teu pare em donava un duro, em sembla que era, si li rentava el cotxe.

–Ui, el pare, sí, sí, no li agradaven gens aquestes feines. I els vostres?

I una mica més de conversa sobre els pares respectius. Després vaig continuar l’interrogatori:

–I els germans? El Tal, la Tal, la...?

No recordava un dels noms, el de la noia del mig. Ell va completar la llista:

–La Tal i la Tal.

Com si jo no sabés com es deia l’última, ha!

–Què fan?

–Doncs mira, el Tal...

I m’ho va anar explicant i jo escoltava pacient esperant que arribés a l’última. I quan hi va arribar:

–Treballa a tal lloc –conec el lloc!–, té tants fills i tants nets i...

Segons el que em va continuar dient el seu germà gran, continuava sent bonica, graciosa i llesta com sempre, estava bé de salut i més forta que una roca. Que bé.

Però en aquest punt jo gairebé ni escoltava. No us podeu imaginar la impressió que em va fer que em parlés de fills i sobretot de nets. De cop i volta vaig deixar de ser aquell wildeà romàntic i em vaig adonar que la noieta graciosa i preciosa i inteŀligent en la qual havia pensat de tant en tant, sempre amb el mateix aspecte inalterable de catorze o quinze anys, ara de sobte en tenia seixanta o seixanta-un, i fills i nets.

Segons com, no deixo de ser en Pere Pan.

Havia de sortir de tu!

Suposo que la facècia ja deu ser vella, però no vaig llegir-la fins fa pocs dies:

—Carinyo, em dius que et feia il·lusió que et regalés un àlien, ho faig i ara no vols l’àlien.

—Perquè havia d’haver sortit de tu!

Deixo de banda ara la doble lectura, que és el que és més jocós de l’acudit,* i vaig al sentit primer: hi ha determinades coses que ha de saber la persona que t’estima, si t’estima de debò, i s’hi ha d’avançar abans que tu formulis el desig. Si ho has de demanar tu, estarà molt bé que et complaguin, però ja té poca gràcia, o no té tanta gràcia. La gràcia de la sorpresa, la gràcia de l’endevinació, la gràcia del servei que et cal, la gràcia de posar-se dins la pell de l’altre.

Confesso que sóc així. Si haig de demanar les coses, especialment allò que em sembla lògic, que es veu d’una hora lluny... ja no les demano, només rondino. O callo.

Poso un exemple tòpic i segurament antic, però perquè s’entengui: anem endarrerits, estic fent el sopar i tu arribes, agafes el diari i t’asseus, a dos metres. De debò esperes una petició d’ajuda? Vols que et digui explícitament que donis un cop d’ull a la taula per si s’ha de fer alguna cosa, encara que del sopar normalment me n’ocupi jo? Cal que t’ho demani? Jo no puc fer-ho. Si em dius: vols que t’ajudi?, et diré que no, segurament, però en realitat sí que voldria que m’ajudessis, però voldria que sortís de tu. Ni que sigui parar una mica la taula o, si ja està parada, portar-hi la gerra d’aigua, el pa, les setrilleres i els tovallons. Que facis un cop d’ull per veure què pot faltar. I que encertis just allò que necessitem. Perquè si portes els tovallons que no toquen –sempre en fem servir de paper, a l’hora de sopar!– no sols no ajudes, sinó que emprenyes. (Tot i que soc conscient que de vegades hauria de cedir i no quadricular-me tant pel que fa als tovallons que toquen. Per dir-ne una.)

I el que no puc suportar és que llegeixis el diari a dos metres, amb tota la gansoneria i sense ni aixecar la vista, perquè un dia ja em vas preguntar si volia ajuda i et vaig dir que no calia, que ja gairebé estava, o et vaig adreçar una mirada assassina i llavors vas decidir que era millor no fer preguntes.

És un exemple i prou, eh?

* * *

* A la pel·lícula, el monstre és covat dins del cos d’un dels tripulants, inadvertidament, i, quan l’àlien s’ha fet prou gran, surt per la via directa, obrint un forat a la panxa del pobre covador.

Ara em roben

«Em roben.» Això vaig pensar. Ahir al migdia, devien ser les tres o poc més, passava per la plaça de la Llana i vaig notar com un pessigolleig per darrere. Vaig trigar en reaccionar, uns quants segons, potser dos o tres. Però finalment em vaig girar al mateix temps que em treia ràpidament la motxilla i, efectivament, hi havia un paio darrere meu, molt enganxat, i la butxaca posterior de la motxilla era oberta.

No li vaig descobrir cap gest ràpid a l’home, que va passar pel costat. Feia veure que ell només era allà, com qualsevol vianant. Amb prou feines li vaig entrellucar la cara, que mirava al terra amagada sota la caputxa d’una dessuadora de coloraines tristes. Una cara com de boxejador, molt inflat de nas i de morros. Però jo mirava sobretot la butxaca de la motxilla, si hi faltava res. Em va semblar que no. Hi duia un llibre petit, el carregador del cercapersones, no sé si un buf de color pistatxo... Jo diria que res més. He trobat a faltar –després, pensant-hi– el tapaboques. Però, com dic, no estic del tot segur de si el duia allà. Que li aprofiti, si es va endur allò.

Me’l vaig quedar mirant. Es va ficar de seguida per un carreró fosc, sense aixecar gens el cap, fins que a mig carrer es va girar i em va trobar allà, palplantat a l’entrada del carrer, contemplant-lo. Almenys es va emportar la vergonya de veure que jo sabia que m’havia intentat robar. I va continuar fins que va desaparèixer a la primera cantonada.

Què hauria fet si m’hagués agafat alguna cosa valuosa? Suposo que fer-li un crit i exigir-li que m’ho tornés. Ara, els meus crits actuals són com de vellet-que-pren-el-sol-en-un-balancí. Potser haurien sigut poc efectius. Però no li podia fer cap crit de vellet que etcètera perquè a primer cop d’ull no em faltava res.

Últimament em passa de tot. Em bloquegen, m’intenten robar... Ui, si fos d’aquells que veuen conspiracions pertot arreu. En tindria per a fer bullir l’olla uns quants dies.

La vida és entretinguda.

Blocar

A les xarxes socials de vegades hi ha gent que bloca: no vol que altra gent vegi el que diu o el que escriu. Sovint és només com un avís, com un càstig, que resulta un pèl ridícul perquè tu pots accedir al que diu aquella persona, si vols, senzillament anant-hi sense utilitzar el teu nom habitual, o sense utilitzar cap nom, perquè la xarxa molts cops és d’accés general.

És veritat que de vegades el bloqueig és absolut i universal: aquella persona opta per utilitzar la xarxa per comunicar-se amb un grup concret, comptat i conegut. Molt bé, no hi ha res a dir.

El fet que desconcerta és que et bloquin per una simple discrepància expressada amablement. O sigui: una persona a qui potser valores, o fins i tot admires, per la seva feina, per la seva aportació al país o a la llengua o a qualsevol causa social, un dia bloqueja l’accés del teu compte al seu. El bloca concretament a tu. Potser perquè has comentat que no estaves d’acord amb una cosa que ha dit o suggerit. Encara que durant dies i dies hagis aplaudit moltes de les altres coses que explica, que et solen semblar assenyades.

No acabes d’aprendre’n mai, del funcionament de les xarxes. Ni de les persones. És ben veritat que Déu nostre Senyor va crear el món perquè hi hagués de tot.

Ha mort a vint anys

El meu rellotge miraculós ha deixat de funcionar vint anys després de comprar-lo. No li havia canviat mai la pila.

Potser l’hauria d’haver llençat, el rellotge, perquè d’aspecte ja feia una mica de pena –què devien pensar els passavolants del carrer quan em veien mirar l’hora?–, però ara ja tenia curiositat: quants anys aguantarà. O, fins i tot, glups: qui es morirà abans?

El meu Casio de canell es va morir ahir. Es deia Casio, sí. El nom complet: Casio 1817 W-92H Stainless Steel Back Water Resistant [50 metres!] Electro Luminescence Made in China EA. «De canell» és una manera de dir, perquè quan es va trencar la corretja, fa potser deu anys, o més, vaig decidir portar-lo a la butxaca. El vaig comprar el mes de setembre de l’Anno Domini MCMXCVI (segle XX). Fa, doncs, vint anys. El vaig comprar al Caprabo, a la vora de casa, que hi tenien una rellotgeria minúscula, ara ja no hi és –si hi fos, correria a comprar-ne un altre.

No existia l’euro. Em va costar, si no ho recordo malament, 1.200 pessetes –«les antigues pessetes», com diuen innecessàriament els que volen subratllar el que és obvi, perquè de pessetes no n’hi ha de modernes–, o potser 1.500, però no més: entre 7 i 10 euros d’ara. Comptant la inflació real i l’oficial i tot això, ara potser serien entre 15 i 20 euros.

No li he canviat mai la pila, us ho prometo. Aquest és el miracle.

I fins ahir no ha fallat ni un dia. I puntual. Només recordo haver-li ajustat l’hora un parell o tres de vegades. O sigui, s’avançava una mica, uns quatre o cinc segons cada any, i llavors cada cinc o sis anys el posava a l’hora. M’ha caigut un munt de vegades a terra en aquest temps, i alguns cops des d’altures considerables. L’he mullat, l’he maltractat, l’he tingut hores al sol... I re, com si sentís ploure.

A casa en dèiem el rellotge miraculós. «Ja no es fan rellotges com els d’abans», afirmaven els grans, etcètera.


(Tenia aquest article escrit des de fa temps, molts anys, i no el podia publicar mentre aguantés el meu rellotge miraculós. Només calia afegir-hi el nombre d’anys. Ara em fa pena això: haver de publicar-lo. És mort, però encara no he gosat llençar-ne les restes. M’ha fet tanta companyia! «Crec que me l’estimava», com deia el P., plorant, d’un gos petaner més lleig que un pecat, gras i inútil, que havien recollit del barri, quan se li va morir. [No es pot comparar, és clar.])

* * *

Afegitó setembre 2016. MSS-1, corresponsal habitual d’aquest blog, envia la foto d’un Casio de batalla exposat en un aparador portuguès. La propaganda casolana assegura que aquest rellotge és capaç de resistir guerres com la de l’Iraq –per això dic que és «de batalla». Justament aquest mateix exemplar war resistant és el que he comprat ara, per substituir l’anterior. Me n’han fet pagar 14 euros, aquí tot és més car.

El detall:

El cançoneret de l’Aulet

En Jaume Aulet ha fet un seguit d’adaptacions de cançons tradicionals. Me l’ha passat G.

En publico una selecció. Fent això sé que manipulo subliminar-ment lectores i lectors d’aquest humil bloc (és allò que ho llegeixes, et queda enganxada la lletra a la neurona i no pares de sentir-la durant dos dies, nits incloses). Però no ho he pogut evitar, la temptació era massa forta.

El 9 cançoneret del 9-N
Ronda de cançons circumstancials i pseudogarrotuïtiques
(Selecció de di[a]nou cançonetes feta pel VF)

1

«La masovera se’n va al mercat. (bis)
El mercat és el diumenge,
el diumenge vota i menja.
O lai la, la masovera, la masovera...»

2

«Votarem, votarem,
que la civada, que la civada.
Votarem, votarem,
que la civada guanyarem.»

3

«En Joan petit quan vota,
vota, vota, vota.
En Joan petit quan vota
ja no es mama el dit.»

4

«Questa mattina
mi sono alzato.
Oh bella ciao, bella ciao,
bella ciao, ciao, ciao.
Questa mattina
mi sono alzato.
NON ho trobato l’invasor.»

5

«Era el segle XIX,
i amb el nom d’Alfonso Guerra
es coneix un diputat.
Aquest sí que era la pera.
Li agradava el ribot [...]
No em jubileu!»

6

«No ho sents, hi ha algú que està votant. (bis)
Oh respon-li, obre la porta.
No ho sents, hi ha algú que està votant.»

7

«I espero, i espero,
fatigat de tant treball.
Se sent com tots van a votar:
no tardis, Jack!»

8

«La lluna, la pruna,
ja surt amb un vot.
L’Alícia la crida,
l’Iceta se’n fot.»

9

«En Pinxo va dir-li a en Panxo:
–Vols que voti amb un punxó?
I en Panxo va dir-li a en Pinxo:
–Vota, p’rò amb un punxó no.»

10

«Tres i tres i tres fan nou:
el nou de novembre.
Tres i tres i tres fan nou:
el nou de novembre.
És el dia de votar
ai ves qui ho diria.»

11

«Volem votar, votar volem. (ter)
I si no ens deixen,
i si no ens deixen
no callarem.»

12

«Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’avorria molt
i sortia a votar.»

13

«Al vot
la cara al vot,
el cor al vot,
les mans al vot,
els ulls al vot:
al vot de tots.»

14

«Ara que tinc un vot,
ara que encara tinc força,
que no tinc l’ànima morta
i em sento bullir la sang.»

15

«Ahora en el Telediario,
vamos a contar mentiras, tralará...»

16

«A los árboles altos
se los lleva el viento.
Y a esos catalanes,
su pensamiento. (bis)
Ay vida mía,
su pensamiento.»

17

«Duerme, duerme, Rivera,
que tu mama está votando, Rivera. [...]
Y si el niño no se duerme
viene Rosa Díez
y ¡zas! se come a sus votantes
chacapumba, chacapumba...»

18

«Al preso del día 9
ya lo van a confesar;
está rezando en su celda
con el cura del penal;
que votó con su mujer
y un amigo desleal.
Dice así al confesar:
“Yo voté, sí señor,
y si vuelvo a nacer,
yo volveré a votar.”»

19

«És l’hora dels adéus
i ens hem de dir adéu-siau.
Germans ‘neu a votar,
senyal d’amor, senyal de pau»

Diccionari valencià-anglés sui generis

Us en recordeu, d’aquelles facècies toponímiques i ionesquianes que ens agraden tant, del tipus:

- Maçanet de Cabrenys: Demasiado Limpio de Cabritos
- Prats de Lluçanés: Prados del Merluzar
- Borriana: La Burra de Ana
- etc.

Doncs ara en versió valencià - anglés.

M’ha donat la idea l’amic Víctor Iñúrria, a través de Migjorn. Quan li vaig demanar permís per publicar-la em digué que la llista original no era seua, que ja corria per la xarxa i que ell només l’havia maquillat, ordenat i completat.

Doncs ara la publique escurçada i força transformada, perquè era molt llarga i en força casos massa transparent. Qui vullga l’original, que me’l demane.

Som-hi que somriurem una estona (o no).

- Alcoi: To the Neck
- Benidorm: Come & Sleep
- Benicull: Come & Grab
- Benifaió: Well the Attorney Identity Number Wow Or
- Benipeixcar: Come & Fishing
- Benissa: Come & Haul Up
- Bocairent: Mouth & Wash
- Catarroja: Taste Red
- Corbera: Raven Was
- Gata: Malicious Woman
- Gátova: Cat or Bah
- Guardamar del Segura: Keep Sea of Her Security
- Ibi: And Wine
- La Font d’en Carròs: The Source of the Barrows
- Lloc Nou d’en Fenollet: New Place of Mr. Small Fennel
- Massanassa: Too Much National Aeronautics and Space & another Space Administration
- Meliana: Honney & Anne
- Morella: She Dies
- Muro d’Alcoi: Wall or Of to the Neck
- Orba: Or Important Publishing House
- Paiporta: Bread & Door
- Pego: I Hit
- Piles: Batteries
- Riola: Er & Hello
- Ròtova: Burps or Goes
- Sanet: Healthy Clean
- Sedaví: Silk Wine
- Serra: He or She is Going Wrong
- Silla: The Island
- Sollana: Sun Wool
- Sueca: He or She Sweats the Dog
- València: Ok Anxiety
- Villena: Despicable the 14th Letter of the English Alphabet
- Xàtiva: Chat VAT

Un afilador

Acabo de topar un esmolet, un afilador de ganivets, i m’ha fet gràcia, m’ha fet recordat la infància un altre cop. (Últimament em passa.) No és que no hagi sentit de lluny alguna vegada, en tots aquests anys, el seu so característic, però potser sempre anava amb pressa o estava ocupat en altres coses i la reacció havia estat un “mira, encara existeixen”, i s’ha acabat. No acabava d’imaginar-me aquell home amb la bicicleta o el carretó, no me’n recordo, o les dues coses, i el pedal com feia anar la roda de pedra –hauria de saber quina pedra però no me’n recordo. Una pedra molt dura, suposo. I el pot d’aigua per refredar la pedra, això ho he recordat ara quan he vist aquesta foto al Google-imatges.

Però trobar-lo de front, al carrer, davant meu, sí que m’ha portat immediatament a aquelles imatges i aquesta vegada, no com em passa sempre en situacions similars, he sabut reaccionar a temps per elaborar alguna cosa. (Faig trampa. L’havia sentit de lluny i mentre m’acostava al so anava rumiant una possible frase de salutació. ¿D’agraïment, potser, perquè aquestes coses alegren la vida grisa i trepidant de les grans ciutats?)

—Escolti, moltes gràcies. M’ha recordat sons de la infància.

M’ha somrigut i ha dit alguna paraula en espanyol, però amb un clar accent gallec.

—Fale, fale galego, que mais o menos lo entiendo —això no sé si és ben bé gallec però m’ha sortit mais o menos així.

Ha somrigut amb un somriure ample. Però sense dir res.

—Li deia que m’agrada sentir aquesta música perquè em recorda la infància, i que parli en gallec —jo.

—Ah, bem, eu tamben sou moi grato —ell, si fa no fa. Era de poques paraules i jo també. No sabia què més dir-li.

—Adéu.

—Adiós.

I ha continuat fent camí, a peu, acompanyant la petadora de mitjan segle XX –exagero una mica però no gaire.

Jo content de parlar cara a cara amb un esmolet i ell mig content, suposo, que algú li hagués dit alguna cosa i d’haver pogut pronunciar dues paraules en gallec al bell mig de Barcelona, sense la prevenció que si s’hi avançava l’interlocutor li diria, segur —devia pensar—, que per què no parlaven la lengua común.

Per dir-se quatre paraules i fer content algú no cal cap lengua común.

Dic: ell feliç però, és clar, també deu haver pensat que aquest paio molt agraït molt agraït però no m'ha portat cap feina.

Tres anècdotes (i 3): Esmorzars a la granja

La tercera anècdota és més casolana. L’altre dia, de sobte, escrivint un correu, em va venir al cap la imatge de quan anàvem a esmorzar fora de casa tota la colla, per celebrar una petita festa familiar.

El meu pare, al final, demanava ara a l’un, ara a aquesta, o normalment a tothom alhora, què havia pres, i ho apuntava meticulosament en un tovalló de paper de la granja. Escrivia: “Suís?” I li dèiem: “Jo”, “jo”, “jo també!”. “Cafè amb llet?” “Jo.” “Croissant?” “Jo!” Etcètera. I de tot prenia notes, afegint pals, un dos, tres, al costat de cada ítem. Ho feia amb un bolígraf fi, em sembla que era molt fi. Potser el record ja s’ha esvaït i la finesa del bolígraf l’he elaborada després.

Encabat, anava a caixa, dictava els resultats de l’enquesta, l’amo i la màquina feien els seus càlculs i, al final de tot, quan sortia el paperet encara recargolat, el pare pagava.

Els primers anys que recordo que passava això anàvem a una granja que havia obert un “germà de foc” –així es deien entre ells els companys de trinxera de durant la perversa i trista guerra aquella. Potser no era “germà de foc” sinó “amic de sang”. Una cosa així. Fins que el germà o l’amic va tancar, ara no en recordo el motiu. Es va posar malalt? Es va morir? Ni idea.

Llavors vam buscar una altra granja. Però ja no hi havia “germà de foc”, no era el mateix. Per a ell.

Per a nosaltres, mentre hi hagués croissants i ulleres, nata i bastons de pa, xocolata desfeta i suïssos, bonis, bucaneros, panteres roses o tigretons, i entrepans de pernil mitjans o sencers i cafès amb llet per als més cepats, ens era ben igual.

Érem inconscients.