Apostrofar davant noms de lletra

Torno a aquesta qüestió de manera recurrent perquè em té fascinat.

Si acceptem la norma fabriana de no apostrofar en alguns casos (els noms de les lletres, la una, tal), no hauríem de ser conseqüents?

Ser conseqüents, per mi, és no apostrofar quan l’apostrofació comporta possibilitat de confusió, que era la raó que donava Fabra* per establir aquestes excepcions.

*Davant de les altres vocals (precedides o no de h), hom escriu l’, llevat en els casos (rars) en què la pronúncia exigeix la. Ex.: [...] són les dotze o la una, la host del rei d’Aragó, la ira que tenia..., la e i la o, així com la anormalitat, la asimetria i semblants (diferenciats, així, de la normalitat, la simetria, &.). (Gramàtica catalana, 1933, p. 28 [facsímil del IEC, 2006]; la negreta és meva)

Doncs no som conseqüents. I aquest “no ser conseqüents” ens abraça a tothom –a mi no en els escrits personals, o procuro que no–, perquè a l’hora de la veritat qui més qui menys apostrofa noms de lletres, per exemple davant sigles o davant abreviatures lletrejades, fins i tot abreviatures d’una sola lletra, una vocal! (O davant la conjunció “i”!)

Per exemple:

- escrivim (o s’escriu, en general) “l’A-2” o “la A-2”? (i ja no diguem “l’AP-2”);
- escrivim “la illa” o “l’illa”? (recordo que Fabra establia les excepcions i a continuació hi posava uns punts suspensius o un “etc.” o un “i semblants”; tothom es limita a repetir “la una, la ira, la host” [els exemples de Fabra] i ningú gosa posar-ne cap ni un més; no us hi heu fixat?);
- escrivim sense apostrofar l’article davant d’alguna altra paraula amb prefix a- (sigui adversatiu o no), que no siguin asimetria i anormalitat (textualment els exemples de Fabra) i no gaires més?

I, a més a més, a l’hora d’escriure totes aquestes suposades excepcions a la norma, si les escrivíssim d’acord amb la norma general –que és el que jo faria, justament per evitar les incoherències i els dubtes–, no hi hauria cap confusió. Si escrivim “l’ira” o “l’illa” sabem a què ens referim: en l’escriptura no hi ha possibilitat de confondre’s.

I el més graciós és que, encara que escriguem “la una”, almenys a la Catalunya central una bona part de parlants continuarem dient “l’una” si no és que parlem de manera afectada o volem assegurar que ens entenen. “L’una”: tal com ho podríem escriure si no fos perquè confonem oralitat amb escriptura (?) i les barregem sense adonar-nos-en. Hem anat repetint la fórmula de Fabra durant un segle fent un bisbe amb totes les gramàtiques.**

Si no, hi ha alguna cosa que se m’escapa i que no m’ha explicat mai ningú, i mira que sóc pesat amb aquest tema.

Hi torno. Si hi ha possibilitats de confusió és en la parla, no en l’escriptura. I en la parla hi pot haver possibilitats de confusió no sols en l’apostrofació de l’article femení, sinó també en el masculí, o amb la preposició de, o amb al o amb del, o amb les sinalefes i altres fusions vocàliques. I no sols davant el prefix a-, sinó davant altres prefixos. La parla ho resol... parlant més a poc a poc i separant elements: separant articles, afixos, compostos, paraules...

En resum. Si fem cas de Fabra, fem-li cas, però fem-li cas sempre. I si no, ens carreguem aquesta norma absurda.

Ací teniu més teoria i normes esparses sobre la qüestió.

------
** Del que em queixo sobretot no és del que digués Fabra, que devia tenir les seves raons, sinó que després s’ha anat repetint acríticament el mateix, el mateix, el mateix, amb exactament els mateixos exemples...

Qüestions de llengua (64): I encara més sobre apòstrof i cometes (3)

(Utilitzo caixa alta [majúscules] per al nom de les lletres, per facilitar la lectura.)

Aporto més exemples de la premsa que em sembla que palesen, per tot el que he dit fins ara sobre la qüestió, un criteri erroni, que espero que algun dia es corregirà.

Vull dir, que es reconeixerà que traspassa la frontera del que és raonable el criteri d’apostrofar sempre davant els mots masculins començats per les vocals A, E, I, O, U, els femenins començats per A, E, O i també I, U tòniques, hi hagi el que hi hagi entremig, o davant sigla començada per consonant el nom de la qual s’expressa amb vocal inicial (F, L, M, N, R, S --> efa, ela, ema, ena, erra, essa).

Se suposa, a més, que davant sigles d’origen estranger el criteri descrit tampoc no varia, perquè el parlant –l’escrivent– ha de saber si aquells mots són masculins o femenins (si és que tenen gènere en la llengua d’origen).

L’error encara és més patent –per mi–, quan alhora es continua sent fidel al vell criteri de no apostrofar davant el nom de les lletres o davant d’uns pocs casos (la una, la ira i quatre més) que, com deia Fabra, si s’apostrofessin induirien a confusió.

Com si no indugués a confusió l’apostrofació davant sigles, especialment les començades per A... La AP-7 (autopista) és «l’AP-7» o «la P-7»?

Em direu: però si per escrit es veu clarament la diferència: «l’AP-7» és una cosa i «la P-7» una altra de diferent! On és el problema? Responc amb una altra pregunta: i on és el problema d’escriure «l’a» o «l’una» i no «la a» o «la una», com marca la norma ara, si per escrit queda claríssim el que volem dir amb «l’a» o «l’una»? Doncs el problema, per Fabra, és que l’escriptura ha de reflectir tant com sigui possible, dins dels límits de la norma, la parla. I la parla, la gent que parla, es resisteix a dir «l’a», per referir-se a la lletra A (no gaire per dir «l’una», per referir-se a les 13:00 hores o a les 1:00 hores). La majoria –la majoria, no dic que sigui tothom– diem «la a» i (aquí no la majoria) «la una», no per norma, sinó per claredat, perquè ens surt així de manera natural, no cal que ningú ens ho hagi ensenyat.

Doncs això.

Els exemples que deia:

- L’“I Love NY” s’ha convertit en un símbol universal
- La gent permet els abusos per allò d’“em costarà més el collar que el gos”
- L'SNP atia la por de l'unionisme per convèncer els electors
- [...] la primera dècada [...] de funcionament d’RTVV
- D''¡Ay, Carmela!' a les aventures de 'Thor'
- Vaig entendre que ser amable era sinònim d’“et demanaré alguna cosa”
- Els temps de Jed Bartlet, el president idealista d’“El ala oeste”, queden lluny
- [...] obre portada amb el titular “Fi a l’«Espanya ens roba»”
- Quan apareix a la pantalla l’“et noto estrany”...
- Allò d’“es pot dir més alt però no més clar”...
- Allò d’“a veure qui mana aquí”...

En canvi, trobo a la Bíblia Catalana Interconfessional exemples del contrari:

Isaac va aixecar un altar en aquell indret i va invocar-hi Déu amb el nom de «el Senyor» (Gen 26,25)

I el diari Ara ha deixat de posar apòstrof –o no n’hi havia posat mai i no m’hi havia fixat– davant sigles (p. ex.: «la NSA», National Security Agency) que es consideren de gènere femení i que comencen amb consonant en la llengua original, tot i que en aquesta llengua original no siguin de gènere femení (en anglès molt pocs substantius tenen gènere).


Hi torno: hi ha inseguretat en la qüestió, els criteris ballen, no està tot dit. És aquí, on volia anar a parar.

[Article actualitzat juliol 2014]

Qüestions de llengua (60): L’apòstrof davant cursiva

(Aquest article s’ha modificat després de la data de publicació.)

Ve d’aquí.

Vaig dir que la proposta la dividíem en dos capítols:

1. Apòstrof davant cometes
2. Apòstrof davant lletra cursiva

* * *

2. Apòstrof davant cursiva

Penso que el mateix criteri de l’altre dia es podria aplicar davant les paraules escrites amb cursiva.* I encara més en aquest supòsit, potser, perquè un mot amb cursiva demana, em penso que més que les cometes i tot, una aturada prosòdica, almenys quan es llegeix en veu alta, per avisar que a continuació ve un mot marcat. Per tant, jo faria coses com:

- Un exemple de no-economia de llenguatge el tenim en el auf wiedersehen de l’alemany –o el a reveure del català, o el au revoir del francès–, quan nosaltres en tenim prou amb un adéu (i no: Un exemple de no-economia de llenguatge el tenim en l’auf wiedersehen de l’alemany –o l’a reveure del català, o l’au revoir del francès–, quan n’hi ha prou amb un adéu);

- Un exemple d’economia de llenguatge el tenim en el adéu del català, mentre que els alemanys diuen auf wiedersehen (i no: Un exemple d’economia de llenguatge el tenim en l’adéu del català, mentre que els alemanys diuen auf wiedersehen);

- Quan parles així em fas pensar en la orden del día que ens llegien quan fèiem el servei, quin horror (i no: Quan parles així em fas pensar en l’orden del día que ens llegien quan fèiem el servei, quin horror);

- L’edició de ¡España libre! [d’Albert Camus] es va imprimir per primera vegada a Mèxic el 1966» (frase publicada a La Vanguardia el 30 octubre 2012 amb la preposició apostrofada: «L’edició d’¡España libre! es va imprimir...», una solució que en aquest cas em sembla fins i tot lletja estèticament [apòstrof + admiració]);

- Una peŀlícula franco-belga de fa dos anys que porta el títol de El ejercicio del poder [així es va publicar en un article de Quim Monzó, 12 maig 2013] (i no: Una peŀlícula franco-belga de fa dos anys que porta el títol d’El ejercicio del poder);

- Eliminar les humitats de a vostra casa (i no: Eliminar les humitats d’a vostra casa [com es va publicar en un article d’Empar Moliner, 22 abril 2013]);

- L’autèntica saviesa és el pas del nosaltres al ells, és a dir, al tothom (i no: L’autèntica saviesa és el pas del nosaltres a l’ells, és a dir, al tothom [com es va publicar a La Vanguardia, 12 juny 2013]).

*Això m’ho va dir Joan Solà un cop, que li vaig parlar de les meves enginyosíssimes propostes sobre l’apòstrof i les cometes. Em deia, segurament per fer-me reflexionar sobre la meva imprudència inconscient: «Però si això es fa amb les cometes, també s’hauria de fer amb les cursives, no?» I mira, sí, justament això és el que proposo ara. (No li ho vaig dir aleshores, al contrari: quan em va fer aquell comentari li vaig donar la raó, que efectivament hauria de ser com deia, per coherència, i que la cosa era impracticable. Avui, no sé per què, se m’ha acudit que no és tan impracticable. Però ara ja no em pot excusar la inconsciència, és prepotència i pedanteria pures. O tinc un mal dia, vés a saber.)

El més fàcil –això ja ho vaig dir a Solà–, tant pel que fa a les citacions amb cometes com a les expressions escrites amb cursiva, és incloure l’article –la preposició és molt difícil que mai ens hi càpiga–, quan sigui possible, dins de les cometes. Com ara en aquest exemple, també de La Vanguardia:

- He tractat Mario Vargas Llosa, per mi l’escriptor amb majúscula (Sergio Vila-Sanjuan, La Vanguardia 8 gener 2013).

I ja us deixo. Torno al que vaig dir l’altre dia: sort que no em dedico a prescriure solucions ortotipogràfiques, seria horrorós. O sigui, escric aquestes coses per a mi solet.

Qüestions de llengua (59): Més sobre l’apòstrof davant cometes (2)

(Aquest article ha estat modificat després de la data de publicació.)

Com que aquests anys, des que vaig publicar l’article anterior sobre el tema, hi ha hagut corresponsals que me n’han fet reflexions, i com que jo també hi he anat rumiant, he arribat a una proposta intermèdia: ni mai apòstrof ni sempre apòstrof.

És massa complicat? Oi tant. Però m'encanta fer teories de franc i inútils, xalo d’allò més. (Sort que no em dedico a prescriure solucions ortotipogràfiques, seria terrible, una taxa de suïcidis bestial.)

La meva proposta la dividiré en dos capítols:

1. Apòstrof davant cometes
2. Apòstrof davant lletra cursiva

* * *

1. Apòstrof davant cometes

(1) No hi posaria apòstrof si l’article determinat o la preposició de van seguits de mots fluixos (conjuncions, pronoms, articles, sigles) introduïts per cometes. Per tant:

- No us podeu queixar del «a l’atac!», us havíem avisat (i no: No us podeu queixar de l’«a l’atac!», us havíem avisat);

- És penós allò de «i tu més!» amb què s’excusen alguns (i no: És penós allò d’«i tu més!» amb què s’excusen alguns);

- No anunciïs el «ens n’anem» [o ens en anem] fins que no sigui realment l’hora (i no: No anunciïs l’«ens en anem» fins que no sigui realment l’hora);

- El País li va dedicar una bona doble pàgina, titulada “Desmuntant la mentida de «els Cantó»”, en què els tòpics populistes repetits per l’actor eren rebatuts a cop de dada (i no: El País li va dedicar una bona doble pàgina, titulada “Desmuntant la mentida d’«els Cantó»”, en què els tòpics populistes repetits per l’actor eren rebatuts a cop de dada [és així com va publicar-ho Ara, 27 febrer 2013]);

- Superant el «NCIS» original (i no: Superant l’«NCIS» original [és així com es va publicar a la revista TVMania, 9 març 2013]);

- Vivim al país del «amb IVA o sense IVA?» (tal com es va publicar, per mi encertadament [va ser casual?], a La Vanguardia, 23 febrer 2013; i no: Vivim al país de l’«amb IVA o sense IVA?»);

- Les tecnològiques neguen que la NSA tingui accés directe als seus servidors (i no: Les tecnològiques neguen que l’NSA tingui accés directe als seus servidors [així es va publicar a La Vanguardia 9 juny 2013]).

(2) Faria opcional l’apòstrof si l’article determinat o la preposició de van seguits de mots forts (verbs, substantius, pronoms forts, adjectius, adverbis) entre cometes*:

- Allò d’«acabar com el rosari de l’aurora» ve del temps de les escaramusses anticlericals (però també: Allò de «acabar com el rosari de l’aurora» ve del temps de les escaramusses anticlericals);

- Al diari hi ha una foto de l’«amiga» de Berlusconi (però també: Al diari hi ha una foto de la «amiga» de Berlusconi);

- Fa quaranta anys el mateix Tarancón deia que Franco era l’«enviat» de Déu (però també: Fa quaranta anys el mateix Tarancón deia que Franco era el «enviat» de Déu);

- No em vinguis amb l’«eventualment», digues sí o no (però també: No em vinguis amb el «eventualment», digues sí o no);

- El partit ara al govern d’Espanya muntava les taules de l’«écheme una firmita contra Cataluña» [La Vanguardia, 3 gener 2013] (però també: El partit ara al govern d’Espanya muntava les taules del «écheme una firmita contra Cataluña»).

* L’opció de l’apòstrof seria només per a quan les cometes fossin baixes (o es poguessin canviar a baixes), no pas si les cometes (simples o dobles) són altes i no es poden convertir en baixes per algun motiu. Cal evitar com sigui el mal efecte i la confusió que causen –des del meu punt de vista subjectiu, és clar– dos o tres aparents apòstrofs o cometes seguits. Per tant, si les cometes són altes:

- Allò de “acabar com el rosari de l’aurora” ve del temps de les escaramusses anticlericals (i mai: Allò d’“acabar com el rosari de l’aurora” ve del temps de les escaramusses anticlericals);

- Al diari hi ha una foto de la “amiga” de Berlusconi (i mai: Al diari hi ha una foto de l’“amiga” de Berlusconi);

- Fa quaranta anys el mateix Tarancón deia que Franco era el “enviat” de Déu (i mai: Fa quaranta anys Tarancón deia que Franco era l’“enviat” de Déu);

- No em vinguis amb el “eventualment”, digues sí o no (i mai: No em vinguis amb l’“eventualment”, digues sí o no);

- El partit ara al govern d’Espanya muntava les taules del “écheme una firmita contra Cataluña” (i mai: El partit ara al govern d’Espanya muntava les taules de l’“écheme una firmita contra Cataluña” [La Vanguardia, 3 gener 2013]);

- Molts culers critiquen el càntic de “a segona, oé”, però sempre acaba sonant (i mai: Molts culers critiquen el càntic d’“a segona, oé”, però sempre acaba sonant [article de Sergi Pàmies, La Vanguardia 7 gener 2013]; aquí a més a més s’afegeix la raó que donàvem al n. 1, que la citació comença per un mot fluix);

- Del “A por ellos” al “Sí se puede” (i mai: De l’“A por ellos” al “Sí se puede” [titular d’un article de Iu Forn, 27 maig 2013]);

- Com que els diaris, als titulars, no solen posar-hi cursives solen recórrer a la ‘argúcia’ de les cometes simples (i mai: Com que els diaris, als titulars, no solen posar-hi cursives solen recórrer a l’‘argúcia’ de les cometes simples).

(3) No s’hi hauria de posar apòstrof tampoc si, en alguns dels casos anteriors, entre les cometes i el mot fort hi ha algun altre signe de puntuació com l’admiració o l’interrogant:

- Marxem, que de crits de «¡idiota!» ja n’hem sentit prou (i no: Marxem, que de crits d’«¡idiota!» ja n’hem sentit prou);

- Si em tornes a parlar sobre la ¿«honorabilitat» del rei, deies, oi?, no et penso escoltar (i no: Si em tornes a parlar sobre l’¿«honorabilitat» del rei, deies, oi?, no et penso escoltar) [aquest exemple no sé si és prou bo, però ara no se me n’acut cap de més adequat].

De tota manera, la raó principal d’aquestes prevencions meves, ja ho vaig dir a l’article del 2006, no és només l’estètica, sinó el fet que em sembla que, no sempre, però sovint, fem una pausa clara en llegir les cometes, especialment quan la lectura és en veu alta. I aquesta mateixa raó és la que em fa pensar que potser davant la cursiva s’hauria de fer una cosa similar, que resumidament és: si no fem l’apòstrof en molts d’aquests casos, per què l’hauríem d'escriure?

Continua.

(I específicament sobre apòstrof + cometes, continua aquí.)

Paradoxes lingüístiques (11): No apostrofeu «la R», apostrofeu «l’RNA»

(A veure si amb aquesta paradoxa l’encerto més, després de la relliscada de l’última.)

Diu l’esborrany de la Nova gramàtica del IEC (heu d’anar al capítol «La grafia dels mots», dins l’apartat d’Ortografia): «No s’apostrofa l’article femení singular [...] davant les lletres i el nom de les lletres (la e, la s; la a, la efa).» (La cursiva és meva.)

I també diu, una mica més avall: «S’apostrofa l’article singular i la preposició de davant números i davant sigles que es lletregen, en aquells casos que, en ésser pronunciades, comencen per un so vocàlic: l’1 de febrer, l’XI Simposi de Ciències Socials; l’RNA, l’FM; d’11,5 milions d’euros, una emissora d’FM.»

De fet, aquesta norma (provisional) ja l’apliquen la majoria de publicacions.

Ara, algú em pot explicar la norma amb un exemple de tractors i arades? Vull dir, que ho pugui entendre fins i tot jo o qualsevol altre fill de pagès?

Fixeu-vos que la gramàtica diu que no s’ha d'apostrofar l’article o la preposició «davant les lletres». El IEC distingeix entre «les lletres» i «el nom de les lletres». Ara deixem el «nom de les lletres» de banda. És un cas particular que evitarem expressament per no ficar-nos en dibuixos massa complicats. Fixem-nos només en «les lletres».

No trobeu que és una paradoxa notable? Per què no s’apostrofen «les lletres» i en canvi sí que s’apostrofen aquelles mateixes lletres quan van seguides d’altres lletres però es continuen pronunciant amb el seu nom –continuen sent «lletres»– i no amb el seu valor fonètic estricte, o quan signifiquen una altra cosa diferent de ‘primera [o la que sigui] lletra de l’alfabet’?*

* Tampoc se sol apostrofar almenys en un cas en què la lletra no té el valor únic de nom de lletra, sinó que té valor d’apartat o subapartat d’algun concepte, article, etc. que s’ha volgut desglossar expressament per facilitar la comprensió o l’ordre. Per exemple, si ens referim a la fase e d’un procés que hem dividit seguint l’alfabet (a, b, c, d, e, f...), quan l’anomenem normalment no direm (ni escriurem) l’e (la fase e), sinó la e.

Perquè jo entenc que no s’ha d’apostrofar l’article (ni la preposició de) davant la lletra a, però sí davant la preposició a –o sigui, davant l’a (preposició)– i també davant una hipotètica botiga que es digués A, i també, per exemple, davant E quan significa ‘nombre irracional equivalent a 2,7182..., que és la base dels logaritmes naturals’. Però què canvia de substancial en un cas (lletra) respecte als altres?

Em direu: el que canvia és el mateix que canvia en qualsevol altre fet de llengua: una lletra que no va sola sinó que va seguida d’altres lletres, o que no significa només tal lletra, ja no és una lletra sola, és o forma part d’una paraula, d’un mot –d’un morfema, tècnicament, si cal ser precisos.

És clar que és això, d’acord, però no em direu que és fàcil d’entendre el raonament si continuem pronunciant aquell morfema lletrejant-lo. Aquelles lletres juntes potser formen un mot, però no les pronunciem com un mot, sinó com lletres separades. Em continuareu dient: el mateix passa amb la majoria de les paraules encapçalades per una vocal, que comencem a pronunciar-les, d’alguna manera, lletrejant-les.

D’acord, sí. Però qui ha sigut capaç d’arribar fins aquí? Vull dir, totes les paradoxes tenen explicació (paradoxa vol dir contradicció aparent), però no deixen de ser paradoxals. I aquesta norma (provisional) ho és força, de paradoxal. No us ho sembla?

I, a més a més, també podríem començar per demanar-nos la raó per la qual no apostrofem davant les lletres i els noms de les lletres...

Deixem-ho ara de banda. Però ja que en aquest cas la paradoxa ens l’hem inventada fa no gaire, francament, jo l’eliminaria.

I llavors:

- la a/A (lletra, preposició, una botiga, un diari...)
- la e/E (lletra, nombre irracional, una entitat, un altre establiment comercial...)
- la AP-7 (autopista), la E-15 (carretera)
- la ABC (cadena de TV americana), el ABC (diari espanyol)
- la OIT (Organització Internacional del Treball)
- la RDA (antiga República Democràtica Alemanya)
- el SMS (com el stop que dèiem l’altre dia, encara que aquí era per un altre motiu)
- la FP
- etc.

No seria força més senzill, tot plegat?

(He escrit més sobre això.)

Paradoxes lingüístiques (7): Apostrofar l’article davant ‘stop’

Fins ara en aquesta sèrie sobre paradoxes lingüístiques comentava fets de la llengua sense ficar-me en llibres de cavalleries, sense fer-hi polèmica. Avui escric un article amb una mica de controvèrsia, per fer-ho més entretingut.

No he entès mai i per mi és una mena de manifestació d’incultura col·lectiva –dient això sé que segurament el que s'evidenciarà és la meva incultura personal– que apostrofem l’article masculí davant mots començats pel que s’anomena «essa líquida», que se suposa que tots els catalanoparlant pronunciem amb una e prèvia que s’anomena «vocal inicial epentètica» –se’n diu així, ja em sap greu el paraulot.

És com si ens prohibissin pronunciar els-top o els-pin o elS-porting o els-tatu quo, que és, em sembla, com hauríem de pronunciar –o almenys com podríem pronunciar– aquests mots o aquestes expressions mentre no es modifiquin els substantius stop o spin i companyia o no s’adapti, si és que s’ha d’adaptar, la locució llatina statu quo. I el Sporting (de Gijón) suposo que no s’adaptarà mai. Però per què hem de dir leS-porting i no podem dir elS-porting? Què ens ho impedeix?

Entenc que als espanyols els sigui difícil pronunciar elstop..., però els catalans em sembla que no tenim cap ni una dificultat per fer-ho.

No passa res per modificar la grafia de stop, com no ha passat res amb spot, status, stand, sprint, stalinista, stress o slogan, que han passat no fa gaire a ser espot, estatus, estand, esprint, estalinista, estrès i eslògan en els nostres diccionaris. I moltes altres paraules. Hi ha una tradició ininterrompuda, ja des de les primeres adaptacions del llatí, que la majoria de mots que començaven per s seguida de determinades consonants (com studium, sponsus, status, etc.) es van adaptar fins arribar a estudi, espòs, estat, etc.

Però aleshores, per què no es fa en tots els casos en què hom pensi que el mot requereix una vocal de reforç o epentètica i concretament la e? Per què cal prescriure que davant la essa líquida s’ha d’apostrofar? Seria menys català, realment, que davant Smith escrivissim sempre el o la –el Smith, la Smith– i que cadascú pronunciés el Smith com li vingués de gust? Vull dir, seria menys català que uns diguessin leS-mith i altres elS-mith?

I a més, resulta que si aquests mots començats amb essa líquida són femenins, llavors no s’apostrofen, com passa per exemple amb schola cantorum i passava fins fa poc amb scooter (havíem d’escriure la scooter), o snob si parlàvem d’una dona (havíem d’escriure la snob; en canvi, en el masculí, l’snob), tot i que molta gent digués laescooter i laesnob –amb una e potser més fluixa. Ja sé que ara s’escriu l’escúter i l’esnob (ell i ella), els esmento només com a exemples. I és que això mateix –el que passa amb els femenins– parla a favor de no donar per fet que hi hagi d'haver una vocal epentètica tampoc en els masculins –i encara menys que aquesta hagi de ser una e. Perquè si aquesta vocal de suport «ha de ser la a de l'article femení precedent», tal com diu la normativa, però alguns parlants (la majoria?), com acabem de veure, hi inclouen una e fluixa entremig influïts per la tendència de molts altres mots i/o per la norma sobre els mots començats per essa líquida, vol dir, em sembla, que també es pot inculcar als parlants que stop i altres no han de portar una vocal epentètica. Tret del cas que estiguem a punt d'afegir-li una e inicial gràfica, però llavors ja seria hora de fer-ho, no?, que fa molt temps que stop es belluga.

D'altra banda, tots sabem que schola –i altres–, si es catalanitzés, passaria a ser escola –o eschola, si volguéssim mantenir el mot com a culte–, per influència de l'altra escola que ja grafiem així des de fa segles. Llavors, quin sentit té que en aquest cas i en els altres femenins fem escriure a la gent la schola i no l'schola, que és com en realitat ho pronuncia?

Ja sé que segurament no m'explico prou bé, però el que vull assenyalar és aquesta paradoxa: si creiem que els mots començats per essa líquida ja duen, amagada, una vocal de suport inicial i aquesta vocal, per tendència general o per influència de la norma, és la e, per què no apostrofem l'article en tots els casos, masculins i femenins? O bé, com jo proposo, per què no deixem d'apostrofar-los tots... fins que no adquireixin en la grafia aquella e ara amagada?

Perquè després, davant tots aquests mots amb la famosa essa líquida inicial, no s’ha d’apostrofar la preposició de: de stop, de statu quo, de schola cantorum. Ja sé que és perquè aquí –tornem-hi– la e de l'article de fa de vocal epentètica (de reforç), però... visca la claredat i la senzillesa de les normes.

Per mi, doncs, aquesta apostrofació és una complicació innecessària en l’ortografia de la llengua. O escrivim estop i estaf i espin i Esmith i Esporting o no hauríem d’apostrofar l'article. Per què no l'hauríem d’apostrofar? Senzillament, perquè són paraules que no comencen amb vocal i perquè la majoria de la gent no sap què és exactament –ni aproximadament– una essa líquida ni una vocal epentètica. Ni sap si Schindler i Schmidt i Schmauss i schola cantorum i streaming i Scala i Stanford i Skype s'han d'apostrofar, perquè potser no estem segurs de si els hem de considerar masculins o femenins, o perquè la essa inicial va seguida de dues o més consonants. Com pot saber la gent que aquests mots són com stop, staff, Smith, Stendhal i Spielberg o no? O sigui, com pot saber per què unes sí i altres no?

En fi: hem d’aprendre totes les possibilitats de «essa líquida» que hi ha en tots els idiomes, una per una? O bé la essa líquida és una essa seguida d’«una consonant» i prou, com diuen els manuals? Però si són dues consonants, com en alguns dels exemples que acabem de veure, què passa, ja no és essa líquida? Llavors què fem amb streaming? S’ha d’apostrofar o no? I com sabem que aquell mot és masculí o femení, si és el primer cop que ens el trobem?

Ja ho dic, si un dia stop es converteix en estop, llavors d’acord, ens haurem d’acostumar a afegir aquesta e- al davant de la paraula i a pronunciar l’estop. Però mentrestant, per què? Què ens obliga a fer-ho així? Per què el IEC, les gramàtiques i els manuals ens manen apostrofar aquestes esses líquides inicials? Voleu dir que no és servilisme o mimetisme respecte a alguna llengua veïna?

Sobre aquest tema ha parlat, entre d’altres, Joan Costa Carreras, però fa unes propostes diferents de les meves –i segurament més assenyades, perquè en sap molt més que jo.

He escrit sobre altres qüestions relacionades amb l’apòstrof ací i aquí, per si a algú li interessa calfar-se encara més el cap.

(La il·lustració l’he presa del bloc Treballem la llengua i literatura catalanes.)

Reptes publicitaris (4): La pujada del gener

Dues empreses importants, d’aquelles que publiquen anuncis a tota pàgina als diaris i bàners generosos a internet, han coincidit enguany en un lema, a partir de la anomenada* «cuesta de enero», una denominació que em penso que ve del temps del Franco, o d’abans i tot. És evident, doncs, que els creatius d’aquests lemes eren espanyols, i segurament una mica carrinclons, per dir-ho finament.

Què ha de fer un traductor que es troba aquest pollastre damunt la taula?

Doncs, ha de fer el que pugui, com sempre. Però en el primer cas la traducció és realment esfereïdora: «La costa de gener ara ja no costa tant» (Telefónica). «La costa de gener»?? En el segon cas em sembla que s’ha fet més bé, tenint en compte el punt de partida: «La pujada del gener amb Alcampo fa menys pujada.».

No crec que el/la traductor/a que ha fet la feina per a Telefónica sigui el/la d’altres vegades. O bé, com passa tan sovint, ell/a ho ha fet bé però l’empresa li ha rebutjat la proposta perquè «s’aparta massa de l’original».

* Si fóssim coherents, crec que caldria escriure la anomenada sense apostrofar, exactament igual com s’ha(via) d’escriure la anormalitat i no l’anormalitat, perquè la anomenada també es podria confondre amb un possible la nomenada. No em sembla tan important el fet que Fabra, en establir aquesta excepció, donés només exemples de mots amb un prefix a- amb valor negatiu (no és el cas de anomenada) com el motiu pel qual va establir l’excepció: els casos «en què la pronúncia exigeix la. Ex.: [...] la anormalitat, la asimetria i semblants (diferenciats, així, de la normalitat, la simetria, &.)» (Gramàtica catalana, 1918, facsímil 2000, IEC, p. 28)


Afegitó del 5 de febrer. Un atent vigilant del vigilant que hi ha a les Terres de l’Ebre diu:

«Penso que l’única raó que podria fer defensable l’excepció de l’apòstrof en casos com ara la anormalitat és que cal forçar la pronúncia sense elisió en la llengua oral. És a dir, quan algú veu escrit l’anormalitat no pot caure en cap possible confusió (s’escriu diferent de la normalitat), i només si pronunciem això que acabo d’escriure ens podem confondre.

»L’excepció, tanmateix, és absurda:
- Inventem una excepció en la llengua escrita per a fer una distinció (la simetria - la asimetria) que ja faríem sense que hi hagués excepció (la simetria - l’asimetria).
- En la llengua oral continua sense fer-se cap distinció quan llegim la simetria i la asimetria, atès que en el segon cas (si enraonem normalment, sense afectació) també fem elisió (les vocals en contacte s’unifiquen), tret del cas que pensem que cal aclarir amb èmfasi a què ens referim. Si això és tan important que es reflectisca en la llengua escrita, ¿què fem en una simetria vs. una asimetria, o què feu els catalans orientals per a distingir de simetria de d’asimetria? Està claríssim: ho escrivim com toca sense haver de pensar en cap excepció, i quan parlem ja fem el que podem per a fer-nos entendre.

»I, per a acabar-ho d’adobar, efectivament, podríem estendre el problema a altres paraules com ara la atracció (vs. la tracció), la avinguda (vs. la vinguda), la apagada (vs. la pagada), la assignatura (vs. la signatura)...

»Tot això no cal, em sembla. Les elisions (les que reflecteixen els apòstrofs i les que no) no deixen de ser petites dreceres de la llengua oral, que sacrifiquen de vegades (poques) la precisió perquè volem anar més de pressa. Reivindico, és clar, el dret a no fer les elisions quan parlem i creiem que així ens fem entendre millor (cas de la asimetria en alguns contextos), però quan escrivim no ens fa cap falta marcar res.» (Joan Mascarell, comunicació personal, 4 febrer 2009)

No faria falta marcar res, Joan. De moment, la norma ens diu que en alguns casos cal fer-ho. Hi ha unes quantes coses més escrites sobre aquest tema (o sobre un punt col·lateral) aquí (al final de l'article).

Qüestions de llengua (IV): Apòstrof més cometes (1)

L’altre dia hi havia un titular a l’Avui que deia (ho reprodueixo sense les cometes que aquí correspondria afegir-hi per part meva, per tractar-se d’una citació, només perquè es vegi l’efecte que feia allò exactament): L’‘i tu més’ entre populars i socialistes (Avui, 9 desembre 2006).

Des del punt de vista de les convencions gràfiques actuals no hi ha res a dir. Però segurament podreu comprovar amb una petita enquesta al voltant vostre que força gent s’hi entrebanca, ho ha de llegir dos cops per entendre de què es tracta.

I com s’ha de llegir això? «Li tu més...»? O bé la majoria dels catalanoparlants, si han de llegir-ho en veu alta perquè algú els escolta, no fan més aviat: «El ‘i tu més’...»? Crec que la majoria, per fer-se entendre, ho llegirien d’acord amb la segona opció, és a dir, eliminant l’apòstrof i pronunciant l’article íntegre.

És per això que volent seguir en aquest punt l’esperit de Pompeu Fabra, que va deixar dictaminat, per exemple, que les paraules femenines prefixades amb una a- amb valor negatiu no s’havien d’apostrofar (cal[ia] escriure, i sobretot dir, la anormalitat i no l’anormalitat, perquè aquesta segona opció es confondria fonèticament amb la seva inversa, la normalitat), ni tampoc els articles definits femenins «quan ho demana la pronúncia» (cal escriure la ira i no l’ira; és la una del migdia, i no és l’una del migdia), crec que les construccions que comencen amb cometes no s’haurien d’apostrofar.

És a dir, les cometes s’haurien de considerar com un signe de separació prosòdica entre l’article o preposició susceptible d’apostrofació i l’expressió introduïda per les cometes, per facilitar així la lectura apropiada i entenedora d’aquella expressió.

Una altra possibilitat, si no es tracta d’una citació, és traslladar les cometes abans de l’apostrofació, de manera que en comptes de dir «L’amor cortès és l’“ideal” de la literatura medieval» es podria escriure «L’amor cortès és “l’ideal” de la literatura medieval». Però aquesta solució no ens serviria per escriure «Puigcercós fa “d’home dels encàrrecs de Montilla”, segons diu Puig», sinó que caldria escriure, seguint la convenció actual, «Puigcercós fa d’“home dels encàrrecs de Montilla”, segons diu Puig», ja que la frase original de Puig se suposa que era «Puigcercós és l’home dels encàrrecs de Montilla», amb la quan cosa la preposició «de» no forma part de la citació. Jo proposo que s’escrigui «Puigcercós fa de “home dels encàrrecs de Montilla”, segons diu Puig», amb la qual cosa el lector pronunciarà la frase fent una breu pausa prosòdica abans del mot «home», de manera que quedi clar que la citació de Puig és «home dels encàrrecs de Montilla», a fi que l’eventual oient entengui la frase d’aquesta manera (no feu cas de l’exemple, que és inventat: no recordo qui va dir exactament què ;-)).

Josep M. Pujol i Joan Solà diuen que no és «condemnable» que se segueixi aquest criteri que proposo aquí, i constaten que n’hi ha que ja el segueixen: «Davant d’una expressió entre cometes no hi ha cap raó [el vigilant en discrepa: sí que hi ha raons] per prescindir de l’apòstrof, encara que alguns ho facin i no sigui, en rigor, condemnable.» (Pujol, J.M. i Solà, J.: Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic, Columna Edicions, Barcelona 1995, § 5.6, p. 177, la negreta és meva).

I fins aquí he deixat de banda el fet tan corrent que en la tipografia de molts diaris només hi ha un tipus d’apòstrof i un tipus de cometes, no dibuixades sinó rectes, o sempre ascendents o descendents, de manera que en molts casos també des del punt de vista estètic hi guanyaríem una mica amb aquest criteri que proposo, ja que quan en els titulars d’aquests diaris coincideix un apòstrof amb unes cometes dobles, el que s’hi veu són tres apòstrofs seguits, com ara: «Puigcercós fa d’”home dels encàrrecs” per a Montilla, segons diu Puig».

Afegitó del 6 juliol 2007. Mireu què he trobat, de Joan Coromines: «Un altre terme valencià potser fóra mereixedor d’entrar amb tots els honors en la llengua literària general: habitança. Té el sentit d’•habitatge, habitacle’, o sigui edificació on viuen persones...» (Lleures i converses d’un filòleg, Club Editor: Barcelona 1989).
- Heu vist com Coromines evita el contacte entre l’apòstrof i la cometa simple i s’inventa aquest punt volat per salvar l’obstacle? Per tant, el meu escrúpol no és tan estrany. Tinc bons avaladors...;-)

Afegitó 15 abril 2009. Escriu Empar Moliner a l'Avui: «Ja falta poc per a Sant Jordi i els programes de ràdio i els suplements literaris més diligents s'apressen a demanar als escriptors que els contestin simpàtics i creatius qüestionaris relacionats amb la seva professió [...] La pregunta "Confessa'ns un racó on hagis escrit" ja va ser feta l'any passat. I la d'"Un paradís per perdre's amb una novel·la", l'anterior. Esclar que la de "Vas als pessebres literaris?", l'altre. I la d'"A qui li regalaries una rosa?", el d'abans. Per això, aquest any [...]»
- Pregunto jo: això de «I la d'"Un paradís..."» o això altre de «I la d'"A qui li regalaries...?"», creieu que es pot llegir amb normalitat? La primera encara, perquè «dun» només pot interpretar-se com a «d'un»; però la segona, que pot ser, en català oriental, «da», «de», «d'a» o «d'e»? No seria molt més entenedor «I la de "A qui li regalaries...?"»

Afegitó 24 abril 2009. Escriu Iu Forn a l'Avui d'ahir: «Passen els anys, passen els governs i [a Madrid] continuen amb l'"a por ellos". Sempre collant, mai afluixant.»
- Em faig les mateixes preguntes de l'altre dia.

Afegitó 24 juliol 2009. Sento una diputada que diu això al Parlament de Catalunya: «[aquesta resolució] descriu el què i ordena el "i ara què"».
- Ha pronunciat molt clarament el i l'ha separat ostensiblement de l'expressió entre cometes, perquè l'entenguessin els altres diputats. És exactament això el que volia dir: ha estat una prova oral claríssima.

Afegitó 26 maig 2011: una altra diputada diu molt clarament: «Em temia això del "i tu més" una mica, senyora consellera», amb pausa prosòdica clara entre «del» i «i tu més».

Afegitó 1 novembre 2009. Títol de l’editorial de l’Avui, 29 octubre 2009: «El ‘i tu més’ no regenerarà la política». Frase de Joan Barril a El Periódico, 1 novembre 2009: «Convergència [...] són els que més han abusat de l’estratègia del ‘i tu més’.»

Afegitó 16 abril 2011. Títol de l'editorial del diari Ara: De ‘I ara què?’ a ‘Ara sí, l'hora de la veritat’.
- No apostrofen la preposició inicial de, per facilitar la lectura. És això.

Afegitó setembre 2011. «L’Archie, a part del gimnàs, els oferia unes sessions de “I això, com funciona?”» (Nancy Johnstone, Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939), Tusquets Editors, Barcelona 2011; títol original: Hotel in Flight, ed. Faber & Faber, Londres 1939; traducció de Miquel Berga Bagué).
- I no «...unes sessions d’“I això, com funciona?”», que em sembla gairebé impronunciable. Molt bé, Miquel Berga, per haver tirat pel dret i, en contra del que recomanen els manuals, fer el que et demanava el sentit comú.

Un altre afegitó setembre 2011. El “ho he de fer tot bé...” (La Vanguardia.cat, 20 setembre 2011).
- Com, si no? L’“ho he de fer...”? Això també seria impronunciable.

Afegitó octubre 2011: uns titulars que em sembla que voregen el ridícul: 40 anys d'“I am a Catalan” (El Punt Avui), 40 anys de l'"I am a Catalan" (web TV3).

Afegitó desembre 2011. Un article de Jordi Llavina a La Vanguardia parla de cafès (establiments): En el A Brasileira de Lisboa vaig seure al costat... (i no En l'A Brasileira de Lisboa...). Bé.

Afegitó 18 gener 2012. La Vanguardia titula: El 'i punt' final de Fraga. Bé. Sembla que la versió catalana La Vanguardia, pels exemples que hem vist fins ara, té la idea prou clara.

Afegitó novembre 2015. A l'Ara, en canvi, no acaben de tenir un criteri clar: Rivera, un 'home d'estat' refugiat en l'"en podem parlar" (Ara 18 nov 2015)
I també: ...estan fent les coses tal com les empreses volen, allò d’“em paguen per això” que avui més que abans pot dir tant un periodista com un pistoler a sou» (El País.cat, 26 nov. 2015)

Afegitó 7 desembre 2015. Defensa de l''i tu més' (El Periódico). Opten per introduir l'expressió citada amb cometes simples, en comptes de dobles. I això no sols en el titular, que és el que he copiat, sinó al llarg de tot l'article: ¿Per què ha de ser dolent l''i tu més'?; El menyspreu a l''i tu més' està tan instal·lat...; sol utilitzar l''i tu més' d'una manera...; etc.

Afegitó 15 desembre 2015. De l’“i tu, més” a l’“i jo, més” (titular El Punt Avui).

Afegitó 9 maig 2020. L’«o una cosa o l’altra» és massa gran, fan escriure a Franz Kafka en les seves Cartes a Milena (Quid Pro Quo Edicions, Pollença 2018)

* * *

Article apostrofat davant determinades sigles i abreviacions

Ja que hi som: veig que a l'ésAdir, en alguns diaris (no en tots), al Parlament de Catalunya, etc., s'apostrofa de vegades l'article quan precedeix el nom d'una via pública (l'A-2, l'A-7, etc.) o altres sigles femenines iniciades amb nom de lletra (l'FP, l'SS, etc.; encara no he vist, però, cap exemple escrit amb la lletra L, però hauria de ser, segons aquest criteri, l'L2, si parlàvem d'una línia del metro, no?)

I em demano: els noms de les vies públiques o els de les lletres inicials d'aquestes altres sigles són diferents dels noms de les lletres? Per què? No volíem evitar confusions amb l'excepció abans transcrita sobre l'apostrofació? Si volem evitar-les ("ha dit l'AP-2 o la P-2?"), jo ho tinc ben clar: la A, la AP, la A-2, la A(H1N1), igual com la FP, la SS (si és que s'escriu mai així l'abreviatura de la Seguretat Social, ja que en molts idiomes s'intenta evitar aquesta sigla perquè "SS" recorda massa "les SS" nazis; crec que aquí s'abreuja més aviat amb "S. Soc.", "Seg. Soc." i fórmules similars), la L9... qualsevol lletra o sigla que es pronunciï lletrejant i que es pugui confondre amb l'article femení precedent, segons les regles fins ara establertes, hauria d'anar sense apòstrof. I, és clar, el ABC (diari espanyol, masculí) contraposat a la ABC (emissora americana).

O bé mirem de desfer equívocs o bé decidim tots plegats que no hi ha excepcions de cap mena en les regles de l'apostrofació i, per tant: l'a, l'una, l'essa, etc. Siguem coherents, sisplau.

(Afegitó del 14 desembre 2009. Titular d'El Periódico: "La neu i el gel causen problemes de tràfic [sic] a la A-2 i a l'AP-2." Això sí que és afinar, aquestes diferències... incomprensibles. O ha estat un error?)

He escrit més sobre això aquí.

* * *

Específicament sobre el tema "Apòstrof davant cometes" Continua aquí.