Cracòvia (i 4): Cavallets de Manresa al bell mig de Cracòvia

M’havia deixat això, la cirereta casolana, per completar la sèrie. Una de les sorpreses la vaig tenir quan, badant pel bell centre de Cracòvia, entres com aquell qui no vol al Muzeum Historiyczene Miasta (miasto = ciutat) i ensopegues amb els Cavallets de Sant Jordi de Manresa. “Manresa, Catalonia”, deia el rètol, sense més especificacions geogràfiques.

Hi havia una exposició temporal (abril-agost 2014) de cavallets de tot el món. Els rètols, en polonès i en anglès. La colla de Sant Jordi hi afegia a més el català, per a gaudi de visitants amb la boca oberta com jo. A més de les fotos i les descripcions dels vestits, hi havien dut un reportatge curt sobre la seva actuació a la festa de Corpus del 2013.

Hi havia cavallets del Japó, de l’Índia, de Romania, d’Anglaterra, del País Basc (de Zamallain, en concret), naturalment de molts indrets de Polònia...

Es veu que the hobby horse és una afició universal. Glocal. I per això la pots trobar de sobte a l’altra punta d’Europa. I si vas més lluny, més lluny.

L’exposició es deia «Swiat Lajkonika Konik na świecie», si ho vaig copiar bé –i dic «vaig copiar» perquè jo sóc dels guiris que no tenen màquina de fotos i, suposo, molesten menys–: «Els cavallets arreu del món». Doncs sí.

(La imatge és d’un cavallet pintat l’any 1904 per Stanisława Wyspiańskiego; es conserva a l’Arxiu Estatal de Cracòvia i era una de les obres que es podien veure a l’exposició.)

Reptes publicitaris (15): «Nice to sweet you»

Ja deu fer un any, o segurament més, que vaig rebre això:

«He pensat que potser aquest [repte] t’agradaria. La marca de xocolata Lindt ha tret una sèrie de rajoles de xocolata anomenada Hello que té com a lema: “Hello, nice to sweet you.” En castellà, ni ho han traduït. A veure si hi trobes una solució.»

Il·lustració de Glòria Fort per a les biblioteques de Vilanova i la Geltrú

Hi vaig pensar una estona i no em va sortir res.* Tampoc al cap d’uns dies, que m’ho vaig tornar a mirar. Després va quedar desat en un racó. Ara ho he vist de nou, hi he pegat voltes i se m’han acudit unes quantes possibilitats. (Cap, però, tan bona com l’anglesa, que em sembla fantàstica. També van fer anar, no sé si durant pocs dies perquè n’he trobat molt poques referències, una variant o un afegitó que deia: «Pleased to eat you».)

1. La primera opció que proposo segueix més o menys l’esquema de l’original:

Hello. Més content que un gos amb un dolç.

Però té dos problemes: a) sempre hi haurà algú que pensarà que s’hi anuncien aliments per a animals; b) a la clientela podria no agradar-li ser comparada amb un animal, encara que l’expressió sigui força coneguda i aplicada habitualment a persones.

Hi podríem introduir una variant, per saltar-nos els dos problemes esmentats, però la solució perd força (i tal vegada espanta pel que suggereix de quantitat de sucre que pot contenir):

Hello. Més dolç que un gínjol.

2. Podríem anar llavors a un altre esquema, apartant-nos ja de la base original (i perdent per tant potència evocadora), per evitar aquests problemes d’identificació amb el públic destinatari:

Hello. Per dolços anys.

O bé, encara més senzill (però també més fluix):

Per molts Hellos (de xocolata).

Però també, i aquesta sí que m’agrada més:

Hello. Tranquiŀlitat i dolços aliments.

3. I finalment podríem trencar del tot les regles i aprofitar expressions nostres donant joc a les diverses accepcions de les paraules utilitzades. Per exemple, aquesta breu conversa:

–Hello, tant de gust. –Hello, és un plaer.

O sense conversa:

Hello, tant de gust, és un plaer.

O bé, substituir alguna paraula però de manera que continuï sent-hi, com feia el text original:

Bon dia i bon Hello.

I també, (m)és clar:

Bon Hello i bona hora.

O, ja per acabar, una conversa desenfadada:

–Hello, què hi ha? –Hello, xocolata farcida.

(Perquè no se sap mai, de vegades l’empresa que t’ha contractat s’agafa a propostes esbojarrades que tu havies fet gairebé per jugar o per, a contrario, defensar la bondat o almenys la tolerabilitat d’alguna de les anteriors.)

Llavors, les propostes finalistes podrien ser, ordenades de més conservadora a més trencadora:

Hello. Tranquiŀlitat i dolços aliments.

–Hello, tant de gust. –Hello, és un plaer.

–Hello, què hi ha? –Hello, xocolata farcida.

I de moment això. Si hi ha més propostes ja les afegiré.

* Normalment, ja ho deveu saber, són feines que no et permeten ni aquesta estona de rumiar-hi. De manera que tot aquest article no serveix per a gaire res pràctic, sinó simplement per fer exercici, musculatura. És a dir, el mateix que la majoria dels altres d’aquesta sèrie, en la qual, em penso que ja ho he dit, no pretenc jutjar ningú.

Article escrit sense utilitzar, em sembla, cap masculí plural omnicomprensiu. També ho faig per exercici. Espero que aquesta condició no hagi dificultat la lectura.

* * *

L’amic Rafel M. i G. (Horta de València, 1967) em diu (i em dóna permís per publicar-ho):

Llegint el teu bloc i les tribulacions que passes amb “Hello, nice to sweet you”, m’ha vingut al cap una frase d’un joc familiar de cartes, la mona.

Una de les frases acaba així: Carai, que dolcet!

La frase sencera és:

Sota, s’empina la bóta,
no en deixa ni gota,
carai, que dolcet!

Açò es va dient mentre es peguen palmellades (fluixes o fortes, segons sigues d’animal) a la mà de la persona que ha perdut (s’ha quedat amb la mona (la sota d’oros) mentre que els altres jugadors han emparellat totes les cartes i s’han quedat sense cartes).

Si vera en un dolç (xocolate, pastisset, etc.) la frase següent:

HELLO!
Carai que dolcet!

no se’m faria estrany.

(El Hello sí que el trobaria estrany, però si penses que una volta espanyolitzats, ara toca anglicitzar-nos, doncs mira, què hi farem...)

M’agrada haver rescatat açò de Rafel perquè no n’he trobat referències en cap més lloc. De manera que arrepleguem ací un nou tresor de la nostra cultura popular.

Perles (105): El toc de campanes i el repicó

«“Doblar les campanes”, en el vocabulari dels campaners de la catedral de València, és una expressió antiga: és el toc a contratemps d’una campana fixa (o dues) mentre que l’altra es mou a mig vol, o siga oscil·lant.

»El “doblar” castellà equival en valencià a “fer trancs”, és a dir, tocar dues o més campanes al mateix temps, dues o tres vegades, per indicar el sexe del difunt. És una expressió molt tècnica.

»“Brandar” o “ventar” són paraules medievals, tot i que actuals a Catalunya, per a campanes que oscil·len, no sempre amb sentit de toc de mort. Abans a València, i ara encara a Catalunya, les campanes només oscil·len; les campanes voltejades són un invent posterior, vingut del sud.

»“Repicar”, el repic, és el toc precipitat –però ordenat– de dues o més campanes: és sempre signe de festa.

»“Sonar” val per a tot, i per tant no val per a res, ni s’usa, quan parlem de campanes.

»A “tocar” li passa el mateix, que val per a tot, però què en aquest cas sí que s’utilitza en molts casos: tocar a festa, tocar a mort, tocar a foc. Es diu “tocar a” o bé “tocar per a...”. Efectivament, “toquem per a” tal persona (en cas que haja mort), o “per al” Corpus o “per a” Sant Vicent...

»“Per qui toquen les campanes” o “per a qui toquen les campanes”: totes dues són bones.»

(Font: Francesc Llop i Bayo, Gremi de Campaners de València, via Víctor Iñúrria)

Més:

«Quan vivíem en escaletes i la gent tocava a la porta corresponent des del carrer, feien tants colps de picaporta com nivells tenia l’habitatge, de forma que si vivies al segon nivell, es feien “dos pics” si era a mà dreta, i si era la porta de davant “dos pics i repicó”.» (Víctor Iñúrria, Migjorn, 29 octubre 2012)

El mateix es feia, em recorden ara, a les cases en què el “timbre” era una campaneta penjada a l’extrem d’una corda suspesa del sostre de l’entrada mitjançant unes politges, corda que s’estirava per l'altre extrem des del carrer tants cops com calia segons els nivells de la casa –sacsades fortes– i les portes de cada nivell –sacsades breus. Ara no sé si ho he explicat bé.

Camps de reeducació

Em penso que quan serem independents hauré d’anar a un camp de reeducació català. Fins ara ha passat força desapercebut perquè no en parlo gaire, però no m’agrada ni la samfaina ni l’escalivada. Sobretot sobretot sobretot la ceba no la puc sofrir en estat escalivat –en altres formats sí.

Però és que encara és pitjor, no tolero els tortells ni les coques ni el pa de pessic ni els carquinyolis ni la ratafia ni la mistela. Ni la fruita confitada, ni els bunyols de quaresma, ni els pets de monja, ni la crema cremada, ni els panellets, ni les mones de xocolata o de crocant, ni tan sols els xuixos o les ensaïmades. Ni el braç de git..., el braç de català, vull dir.

Ara tampoc cal que ho esbombeu gaire, eh? Prou pena tinc.

Els postres de músic, el vi ranci, el fuet, la carn d’olla, el fricandó, la sobrassada, l’allioli, el romesco, els cargols, la botifarra amb seques, el suquet de peix i el mató sí –sense mel. Tot això que tinc guanyat. Però ja veieu que no arribaré a l’aprovat ni de bon tros, el dia que facin l’examen.

O sigui, que hauré d’anar a un dels centres de reeducació que suposo que hi haurà en un futur pròxim, en el meu cas un camp que tingui un pavelló dedicat a la normalització alimentària, amb la Rosa Gil o la Carme Ruscalleda com a cap de cuina i la Núria Feliu fent d’animadora i de punxadiscos –La santa espina i Boig per tu a tot drap. Les queixes per les disfuncions del camp les podria vehicular la Magda Oranich i el cronista del dia a dia dels interns estaria bé que fos en Carod-Rovira. El responsable de tot plegat crec que hauria de ser inexcusablement en Josep Espar i Ticó.

El camp podria estar, no ho sé... per allà a San Clemente Sasebas (Figueras, Jerona)? Té l’avantatge que ja s’hi havien fet campaments militars en temps del Franco.

Jo hi aniria de gust, no fos cas que després de tants esforços al final no pogués quedar-me aquí per falta d’idoneïtat.

(Aquest article és d’encàrrec. Era això, no, Alicia? Us ocupeu vosaltres de fer-lo córrer? D’acord, gràcies. A veure si em feu famós.)

Reptes publicitaris (7): Pa sucat amb oli

«Con Tulipán cada día, crecer es pan comido», veiem des de fa setmanes als carrers. Confesso que hi he estat pensant molt de temps i no me’n sortia. Com caldria dir això en català perquè tingués la mateixa gràcia? «Amb Tulipán cada dia, créixer és bufar i fer ampolles»? Això no funciona, ni hi ha pa ni hi ha el fet de menjar. «Créixer és com menjar pa i nous»? Massa complicat, la gent ja no menja pa i nous i els que en mengen segurament han oblidat que abans es deia això per remarcar una menja especialment bona. «Créixer no té cap misteri»? «Créixer és un joc»? Torna a desaparèixer el fet de menjar. «Créixer és peix al cove»? Ens fa pensar massa en política, l’expressió ja no serveix –i a més, quina criatura trobaria desitjable, d’entrada, un entrepà fet d’un peix llefiscós que duus dins un cove?

Al final se’m va acudir aquesta: «Amb Tulipán cada dia, créixer és com pa sucat amb oli». O: «...créixer és com sucar pa amb oli».

Cal el «com», és clar, encara que la versió original no l’hi tingui. Perquè no és el mateix «sucar pa amb oli» que «ser de pa sucat amb oli».

I perquè no és el mateix el pa untat amb margarina que el pa sucat amb oli, que no necessita res més –ara deixem de banda, i mira que és deixar de banda coses importants, el tomàquet. De tota manera, la solució del pa amb... fa pensar de seguida en el fet diferencial del qual vam parlar l’altre dia, manllevant-lo del periodista Carles Ribera.

Sí o no al vel

Em sembla clar, per començar, que prohibir que les nenes vagin a escola amb hijab (vel) és protegir-les d’una possible imposició familiar, i que no hi fa res que la imposició sigui explícita o tàcita: si és una imposició és una imposició...

Però el que passa és que llavors no veig clar que altres imposicions familiars –o socials– sí que es puguin manifestar a l’escola i la del hijab, justament la del hijab, no. Em direu que a l’escola potser no es pot anar amb gorra, però us contestaré que segurament sí que s’hi pot anar amb arracades i altres pírcings, mocadorets de coll, postissos i metxes als cabells, ulleres, pinces, agulles de ganxo, passadors, sivelles, diademes, penjolls i collarets, maquillatge, ombra d’ulls, rímel i màscares de pestanya, colorets, afaits i cosmètics, tatuatges... I només parlem del cap.

Em sembla bé, en principi, que les imposicions discriminatòries a les dones o a les nenes es combatin en una societat moderna, però també em sembla clar que hi ha una frontera entre el que els pares poden «imposar» als seus fills i filles i el que la societat pot o ha d’impedir que els imposin. I, en aquest context, que l’única imposició que s’eviti sigui la del vel...

Montserrat Coll, directora general d’Afers Religiosos: «Em pregunto per què molesta tant que una persona porti un mocador al cap, i crec que la resposta és que encara no som prou tolerants amb els costums dels altres. No hem de tractar els immigrants com a menors d’edat que porten el mocador per imposició, sinó deixar que se situïn, vegin i decideixin per ells mateixos.»

Marta Selva, directora de l’Institut Català de les Dones: «No es pot pressuposar que s’utilitza el mocador de manera forçada. En qualsevol cas, també tenim pressions estètiques les dones occidentals, i el mocador es pot portar per religió, però també per cultura.»

María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta d’un govern superamic que hi ha per allà a ponent: «L’ús de símbols religiosos no constitueix cap problema social en el nostre país. No és el mateix l’aconfesionalitat en les institucions públiques que els drets individuals, que si s’exerceixen amb respecte cal garantir-los.»

Em semblen reflexions prou ponderades. Ja ho veieu, en aquest punt estic a favor dels polítics que ens mal governen en tantes altres qüestions.

Fins i tot estic d’acord amb aquesta periodista: «I si ens poséssim d’acord en les línies vermelles abans de voler abastar la resta? Se m’acut que una cosa és no transigir amb l’ablació del clítoris, la poligàmia o el burca, i una altra de molt diferent entrar en terrenys difusos. Perquè, quin valor de la tradició occidental estem ensenyant a una adolescent a la qual no permetem que es cobreixi el cap perquè, si ho feia, la pressuposem un titella?» (Montserrat Domínguez, La Vanguardia, 23 abril 2010)

I aquesta dèria que ha agafat a la dreta ara, justament ara, sobre el «respecte de les normes del centre» em fa l’efecte que només funciona quan les «normes del centre» van a favor de les seves idees (en aquest cas, idees de fons racista). Ara no em diran els de CiU i els del PP que no han clamat mai pel «respecte als drets dels pares». Cal que en recordem exemples? Doncs, com diuen a Alcoi, o tots moros o tots cristians. Mai més ben dit.

En resum, la meva opinió és que en cas de dubte cal optar per la llibertat. I la llibertat, en aquest cas, és la de portar vel. Amb dubtes, sí, però in dubio... pro libertate.

Afegitó del 24 abril, 17.55 h. Refermo que la meva opinió no devia anar gaire desencaminada després de llegir el que diu justament avui Pilar Rahola: «El tema del vel no és una simple qüestió personal, sinó la porta d’entrada d’un autèntic repte als valors occidentals. I per valors occidentals em refereixo als que conformen la civilització moderna...», etcètera (La Vanguardia, 24 abril 2010). Quan aquesta noia (li dic noia perquè té exactament la meva edat) es posa d’aquesta manera tan estupenda i autoritària, com si fos una bisbessa amb conferència episcopal pròpia, diguéssim, gairebé sempre arribo a la conclusió que les coses són exactament a l’inrevés de com les diu ella. O almenys que són relatives, com gairebé tot en aquest món de Déu. I perquè ho sàpigues, estimada Pilar, els palestins d’avui (2010) tenen més raó que els israelians (que aquest és el fons de la qüestió sempre que fas aquests pronunciaments d’estil quasi catedralici). Et conec, herbeta, que et dius marduix. I si et cou t’aguantes, apa.

Dejuni de Nadal

(Extrec aquestes idees, gairebé literalment, de www.festes.org.)

Tota festa té la seva vigília o vetlla, i en tota vigília era costum en el món cristià fer dejuni. El costum català de dejunar (relativament) el 24 de desembre a la nit és molt antic i ja està documentat en les cròniques del segle XIII. Per això, a diferència de la resta de l’Estat espanyol, el 24 de desembre a la nit no se celebra la «Nochebuena» amb un gran sopar familiar. Hom acostumava a menjar alguna cosa abans de l’ofici litúrgic i les altres celebracions de mitjanit de Nadal: crema dels focs, Missa del Gall, Cant de la Sibil·la, etc. Aquests petits àpats s’anomenaven col·lació (menjada lleugera que es fa en lloc de sopar els dies de dejuni). Els que es fan després de la mitjanit es poden conèixer amb els noms de xocolatada o bé torronada, segons el contingut dels àpats i la zona on es fan. El ressopó de després de la mitjanit és el trencament del dejuni de Nadal i és un acte de socialització més entre els que se celebren anit.

«En una companya eren 20 almogàvers qui la vespra de Nadal anaren-se’n a percaçar bestiar que menjassen lo dia de Nadal; e aportaren 4 moltons, e faeren-los escorxar, e penjaren-los al porxe. És costuma de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja estrò a la nuit; e així los almogàvers aquells anaren a percaçar cols, peix e fruita que menjassen. E al vespre, com foren venguts, veeren prop del foc lo quarter del moltó en ast, e meravellaren-se’n, e se n’esquivaren fort, e digueren: –Qui és qui aquest quarter de moltó nos ha mès al foc? E aquell respòs que ell l’hi havia mès. –E perquè ho havets fet? –Per ço con jo vull anit menjar carn, a deshonor de la festa que demà serà.» I llavors Muntaner explica com l’almogàver descregut fou castigat per Déu i caigué com mort a terra... però es recobrà feliçment quan cantà el gall. (Crònica de Ramon Muntaner)

Més: descripció del dinar de Nadal que va oferir Jaume I l’any 1267: 31 moltons, 350 ous, 30 parells de conills, 12 parells de perdius, 36 parells de capons, 5 parells d’oques, 5 quarteres de pa, 228 quartans de vi i 10 sous de neules. «Però la vigília van dejunar cols amb panses, peix, cigrons, castanyes, nous i neules.» (Joan Amades, Costumari català)

I doncs, si celebreu el Nadal, no sigueu botiflers i recordeu-ho: no us diré que feu dejuni, però la tradició nostra mana que el 24 sigui un dia normal i corrent almenys fins a les 12 de la nit. Si feu un bon sopar perquè el que celebreu és el solstici d’hivern, cap problema... però avui no toca, perquè el solstici d’hivern va ser fa tres nits.

En qualsevol cas, bon Nadal als qui celebreu el Nadal... i als qui no el celebreu, bones festes ;-)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’article de Nadal

Enguany no me n’he sortit a l’hora de preparar un article específic per a aquest Nadal com havia fet en anys anteriors, tot i que hi ha hagut diversos intents d’engiponar alguna cosa amb cara i ulls que finalment han quedat en esborranys. De manera que he decidit manllevar-lo del meu amic Eugeni S. Reig, un home bo d’Alcoi i autor de l’impagable Valencià en perill d’extinció, un llibre molt i molt recomanable també com a regal de Reis perquè inclou, a tall de diccionari transversal, milers de paraules, frases i dites de la nostra llengua exposades de manera molt atractiva. D’altra banda, ja sabeu –mireu el final d’eixa plana que us enllace– que entre Alcoi i Igualada hi ha hagut sempre lligams molt especials. Les bones relacions han de continuar.

Vet ací el que ens diu Reig:

«S’acosta el període Nadal - Cap d’Any - Reis, una època màgica per a tots els que som, diguem-ho així, culturalment catòlics, independentment que siguem creients, agnòstics o ateus, catòlics practicants o anticlericals convençuts. Tots els que ens hem criat immersos en una cultura de tradició cristiana –i als valencians, això ens afecta de ple–, els dies que envolten Nadal ens porten a la memòria vivències de la nostra infància, i no únicament de la nostra, sinó també de la dels nostres pares, dels nostres avis, dels nostres besavis, vivències del passat que ens han arribat per tradició oral i s’han barrejat amb les pròpies. Tant el dia de Nadal, com també els dies immediatament anteriors i els posteriors fins al dia 6 de gener, se’ns presenten envoltats d’una parafernàlia que transcendix els actes religiosos i, fins i tot, la mateixa religió. La gastronomia nadalenca, les cançonetes de Nadal, les innocentades, les múltiples celebracions festives, els àpats, els regals dels reis, etc., formen part indissociable de la nostra tradició, de la nostra cultura, de la nostra personalitat, de la nostra idiosincràsia. Però la globalització uniformitzadora i anihiladora que, per desgràcia nostra, ens ha tocat viure, anorrea les cultures mil·lenàries i substituïx els trets específics dels pobles que tenen una personalitat diferenciada per altres trets universals que són clons vulgars i uniformes, idèntics arreu del món.

»Fem una ullada ràpida a la gastronomia nadalenca, concretament al sopar de la nit de Nadal i al dinar del dia de Nadal. La tradició valenciana ha sigut, durant centenars d’anys, la nit del 24 de desembre –que els valencians sempre hem anomenat nit de Nadal, perquè és la nit en què es celebra el naixement de Jesucrist i que ara pràcticament tothom anomena amb el castellaníssim i innecessari Nochebuena– fer un sopar frugal que només es diferenciava del d’una nit quotidiana pel fet que, per a postres, es menjaven fruites seques, com ara ametles, avellanes, castanyes, bellotes dolces, figues seques, panses, etc., i, per descomptat, el tradicional panfígol. Era un sopar lleuger que permetia dormir bé i arribar amb forces i bona cosa de gana al dinar del dia de Nadal, el típic putxero valencià amb pilotes, que abans s’anomenaven tarongetes perquè tenen, aproximadament, la forma i la grandària d’una taronja petita.

»L’alcoià Josep Garcia Llopis arreplega en el seu llibre Revoltim la cançoneta següent, que ell recordava haver sentit en l’Alcoi de primeries del segle XX:

Passen bones festes,
festes de Nadal;
bones tarongetes
i un conill ben gran.

»Actualment, a Alcoi, ja no s’usa la denominació tarongeta –tothom en diu pilota–, però els valencians que viuen al sud de la línia Biar-Busot continuen emprant-la amb normalitat. A Elx, per exemple, no es diu de cap altra manera.

»A partir dels anys seixanta del segle XX va començar a entrar la televisió en les nostres llars i els valencians ens vàrem assabentar que en altres punts d’Espanya –a Madrid, per exemple– la nit de Nadal era costum fer un gran tiberi, amb angules, gambes, llagostins, percebes, un besuc al forn o mig corder rostit i, per a postres, dolços a orri. Nosaltres, immediatament, ho vàrem copiar i, ¡hala!, bona fartada per a sopar. I l’endemà, dia de Nadal, com no volem renunciar a res, ¡això podíem fer!, a menjar-nos l’olla de Nadal amb pilotes, el torró i tot el que siga menester. I encara sort que el dia 26 de desembre, en què sempre hem celebrat el segon dia de Nadal i ens hem menjat un bon plat de canalons fets amb les sobres del putxero, ara ja no és festa i podem anar a l’ambulatori a buscar ajuda per a combatre l’enfit.

»I de les cançonetes de Nadal ¿què en podem dir? Els valencians, durant anys i anys, hem cantat les nadales en la nostra llengua. Manuel Sanchis Guarner en va arreplegar unes quantes que va publicar en el seu Cançoneret de Nadal que ara, molt encertadament, ha reeditat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, acompanyat d’un CD amb tretze nadales nostres interpretades per diversos grups i cantants de la terra. Fa uns anys el Grup de Danses Carrascal d’Alcoi va editar el CD titulat L’asgilando. Cançons populars del Nadal alcoià amb quinze nadales alcoianes. Eixes són les cançonetes que els valencians hem cantat sempre fins que ens varen ficar en el cap que en lloc de cantar allò de “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses i apagueu la llum” (també hi ha la variant “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses apaguen la llum”) el que havíem de fer és mirar “cómo beben los peces en el río”, que es veu que és una cosa d’un nivell intel·lectual més elevat. Però com açò de la globalització va i ve i no s’entreté ara, gràcies als mitjans de comunicació i als altaveus de les grans superfícies, ja no ens interessa si “los peces beben y vuelven a beber” o si el “chiquirritín está dormidito entre pajas”, ara l’interés rau en jingle bells, joy to the world, deck the halls, let it snow, up on a housetop, sleigh ride, winter wonderland o here comes Santa Claus, tot amb autèntic i inequívoc sabor americà, com toca.

»De tota manera, com sé que, afortunadament, encara hi havem uns quants valencians que estimem profundament les nostres coses, reproduïsc a continuació la lletra de Pastoret ¿a on vas?, una cançó de Nadal genuïnament nostra. Aquesta nadaleta la conec d’Alcoi i la lletra que aporte correspon a com l’he sentida cantar a persones de la meua família. Vull aclarir, no obstant això, que la cançó és coneguda, amb variants molt lleugeres, en diversos llocs del nostre domini lingüístic, com ara Girona, el Pirineu de Lleida, el Priorat, les Terres de l’Ebre, l’illa de Mallorca i diverses poblacions valencianes.

»Desitge un molt bon Nadal a tothom.

PASTORET ¿A ON VAS?

Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.

Pastoret ¿d’a on véns?
De la muntanya de vore el temps.

¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.

¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)

Pastoret ¿què fas?
Feixos de llenya, feixos de llenya.

Pastoret ¿per què?
Per a calfar-me que fa molt de fred.

¿Vas molt llunt?
A un pesebre, a un pesebre.

¿Vas molt llunt?
A on el bon Déu ha nascut.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)

Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.

Pastoret ¿d’a on vens?
De la muntanya de vore el temps.

¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.

¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)»

Fins ací l’article de Reig.

Però ja que hi som, i encara que açò s’ha fet molt llarg, no em puc estar de copiar-vos una altra nadala que he rebut de Guardamar del Segura, allà a baix de tot, del meu amic elxà Joan-Carles Martí i Casanova. De Guardamar també m’han enviat enguany un programa de festes de Nadal –en català, espanyol i anglès– i un calendari del 2008 en valencià amb tot de referències als costums que toquen cada dia: que si la mona del dilluns de Pasqua, que si el cant de les granotes del 5 de juny, que si les nyores de l’agost-setembre, que si les pilotes de Nadal, i els refranys corresponents a cada mes: «Pel maig, cada dia un raig», etc. Bé, vet ací la nadala, que porta el títol «Naixcut un xic» (us la copie tal com m’assegura Joan-Carles que la canten: «pesebre» i no «pessebre», «les pastorets» i no «els pastorets»):

Na(i)xcut un xic
que és molt alegre
a mitjanit
en el pesebre.
Flautes tocaven,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos.
A(i)xí ballaven
les pastorets,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos,
a(i)xí ballaven. [*]

[* La i de «naixcut» i «així», com en el català oriental, tampoc no es pronuncia en el valencià més meridional.]

I ara sí que prou. L’any que ve més. Bon Nadal.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XVIII): Mare, mama, mamà

Escriu Oriol Bohigas, l’artífex, dissenyador i factòtum de la Barcelona actual de les pedres a preu d’or, dels rècords mundials de contaminació i del glamur internacional:

«Per sort o per desgràcia, el lèxic difós per la televisió s’ha introduït en la parla corrent i sovint s’hi ha enquistat de manera definitiva. [...] Malgrat errors i derivacions, cal acceptar, però, que aquesta popularització lèxica ha sigut positiva en termes molt generals i gràcies a ella i a l’escola primària i secundària els que encara parlen català –natius o immigrats– tenen més bons instruments i recursos més fàcils. Però de vegades hi ha hagut errors que em semblen inexplicables o explicables només per un desconeixement de la real distribució social del lèxic familiar.

»Un exemple evident és la imposició gairebé general en les sèries, en els fulletons locals, en els doblatges cinematogràfics i en les expressions informatives de les paraules papa i mama per anomenar casolanament el pare i la mare. Per fer un bon camí en la normalització de la llengua semblava més lògic haver-se esforçat a divulgar l’ús de pare i mare, segons la tradició més arrelada a Catalunya –i permanent en les àrees menys contaminades pel castellà–, seguint la reivindicació culta i cosmopolita dels anys 30 que havia reeixit a reimposar-lo en les famílies catalanistes, en les societats obreres, en els cercles culturals i en la millor literatura del noucents. En canvi, s’ha generalitzat una forma que a més de la ridícula i dolçassa cacofonia, té unes referències socials massa fortes per a ser adoptada en qualsevol circumstància. Papa i mama (amb accent pla) s’utilitzaven exclusivament entre les famílies de limitada economia i consideració social, majorment immigrades i segurament amb restes encara vives de les seves llengües i els seus dialectes natius, però sobretot temoroses d’usar els mateixos substantius que manejaven les famílies de l’alta burgesia o inclús de la classe mitjana. Aquestes es dividien en els que usaven pare i mare –els catalanistes intel·lectuals més cosmopolites i literaris, segurament amb militància republicana– i els que usaven papà i mamà (amb accent agut) –els burgesos i semiburgesos més conservadors, menys bel·ligerants, tot sovint, més propers a la cosa prèpia [«pija» en l’original]. De manera que encara avui –o abans que la televisió i els doblatges ens haguessin contaminat– la distinció entre les dues paraules planes i les dues agudes marca dues classes socials, cada una amb diferents usos i costums. La pèrdua d’atenció a aquestes diferències provoca avui situacions clarament ridícules. Fa feredat sentir a la televisió catalana com els prínceps de França s’adrecen a Lluís XVI i a Maria Antonieta dient-los papa i mama o com en qualsevol adaptació de qualsevol novel·la de saló els jovenel·los que pretenen ser elegants cauen en la vulgaritat de dir mama a la seva mamà. Tan fàcil com era –i alhora científic, pedagògic, social, civilitzat– fer servir en qualsevol cas pare i mare. I reservar, com es feia, la denominació de papa al papa de Roma.» (El País 19 setembre 2007)

Com que vaig estudiar el tema fa un temps, em permeto d’explicar el que en vaig treure, després de parlar amb gent de tot el domini lingüístic.

Hi ha una percepció bastant generalitzada (parlo de «percepció», no de realitat), en efecte, que mamà i papà és cosa de burgesos i –subratllo aquesta i, perquè no necessàriament són la mateixa cosa– de prepis (o poixos, o pijos); potser, majoritàriament, gent de la part alta de Barcelona i de la rodalia –incloent-hi determinats barris dels anomenats «carrers de Barcelona», com Igualada, Sabadell i altres ciutats veïnes.

Això ja ho deia Joan Coromines, que estenia el fenomen a les altres «capitals» del domini lingüístic: València i Palma. Ho diuen d’aquesta manera majoritàriament persones de certa edat –això explicava Coromines–, alguns sense gaire influència castellana, perquè en castellà també hi ha molta gent que diu mama i papa i sens dubte no és per influència catalana, perquè és un fenomen que se sent no sols en gent que és aquí de fa molts anys, ans també en nouvinguts: només cal anar a la Trinitat, a la Mina, al polígon Gornal de l’Hospitalet...

Sembla, diu Coromines, que el mamà ve del maman francès. La influència francesa a Catalunya ha estat sempre important, i no exclusivament entre les classes mitjanes i altes. Ara, si tot ve del francès, per via de classe dominant, aquests orígens ja no compten en la transmissió actual del costum. I en fi, més d’un pare de la pàtria i de la llengua ho feien anar així a casa seva.

Ara bé, els que diuen mama i papa, quan senten a dir mamà i papà han fet sempre ganyotes de rebuig. I això també passa a l’inrevés, que els que diuen mamà i papà i senten mama i papa ho veuen com un tret pobletà o com a cosa d’immigrants, tal com deia Bohigas. Sí que hi ha la qüestió burgesa, una burgesia transversal –catalana i castellana– que també pot ser rural o semirural, i no necessàriament propietària, ni de classe alta –ho diu Bohigas: «semiburgesa».

El diví Bohigas, doncs, no s’adona que segurament a ell, en la seua simplificació, el traeix l’experiència pròpia. Ell –i jo mateix també, per això en puc parlar– és d’una d’aquelles famílies «burgeses i semiburgeses més conservadores, menys bel·ligerants». Però els fets, si més no en l’actualitat, són força més complexos que el que diu ell, potser perquè han passat prou anys, anys que han fet canviar aquesta percepció seva que tal volta era certa fa mig segle, o potser perquè mai no ha sigut exactament així com diu ell, que la vida és molt rica i hi ha una gamma força àmplia de grisos entre el blanc i el negre.

El fet cert és que hi ha moltes famílies ben catalanes i/o burgeses i/o de ciutat de tota la vida que han dit tota la vida mama i papa. I no parlem dels que han optat per no dir mama ni papa, ja des de fa generacions, i s’adrecen als progenitors amb els noms de fonts: Lluís i Olga, o ara, suposo, Kevin i Sigourney, Fàtima i Ahmed. I encara hi ha els tradicionals mumare, ta, ma i altres.

En resum, els termes menys marcats o connotats en tot el domini lingüístic són mare i pare. Els termes mama i papa resulten marcats sobretot per als que diuen mamà i papà. I els termes mamà i papà resulten encara més marcats –i amb més raó– pels que diuen mama i papa i mare i pare.

Però tot plegat és molt opinable i variable. Al capdavall, Pompeu Fabra deia als seus pares papà i mamà.


Afegitó del maig 2011. Ara m’arriba una nadala de la comarca del Comtat, cap al sud del País Valencià (entre l’Alcoià, la Marina i la Vall d’Albaida). Fixeu-vos com parla de sant Josep, cap al final (he marcat l’expressió en negreta). Ara bé, tampoc s’ha de descartar que algú hi hagi introduït aquest element de manera subreptícia. Em penso que lligaria més amb el conjunt («estable») que hi digués «son papә» o «son parә», plana i acabada en neutra (so de e en la variant valenciana):

Nadaleta de la Vall de Travadell

Allà a Betlem, vora murall, hi havia un xiquet gitat a la palla.
I relluïa com una estrella, la seua bova era una perla.
Ajonetes, rapamanetes, fes-me-les tu que les tens xicotetes.

Pastorets i pastoretes deu-me llenya que tinc fred;
no me la feu d’argilagues, feu-me-la de romeret.
A la rum rum, a la rum rum, figues i panses i apaguem la llum.
Rum, rum, rum, rum, rum, rum.

Una senyora que era sa Mare, agenollada era a l’estable.
Allí li deia fent-li festetes i li torcava les llagrimetes.
Ajonetes, rapamanetes, fes-me-les tu que les tens xicotetes.

En un racó fent foc estava, un bon senyor que era son papà.
Com ja fa fred, fent-li ascletes per a què calfe les camisetes.
Ajonetes, rapamanetes, fes-me-les tu que les tens xicotetes.

Volent-lo veure molt, s’apropaven el bou i l’ase que allí estaven.
Fora!, els deia la Verge Maria, i ells obedients a terra es gitaven.
Ajonetes, rapamanetes, fes-me-les tu que les tens xicotetes.

Fets diferencials (14): Sant Jordi pencaire

Una de les coses amb què se'ns coneix al món, als catalans, és que som pencaires. Per això em sembla força adequat que la gran festa d'ahir, amb milers de milions de persones (o més) –com diria Iu Forn– traginant llibres i roses amunt i avall pels carrers de tot el país, sigui un dia feiner a Catalunya.

Cada any hi ha qui posa això en qüestió, i fa una campanya per aconseguir que es declari festiva la diada de Sant Jordi. No hi estic d'acord. Segur que hi ha molta gent que ho aprovaria, perquè a ningú no li fa nosa un dia més de festa –o també es podria canviar pel dilluns de la segona Pasqua, ara que ens el canvien de dia per motius polítics*, o altres opcions, i ja veieu que no hi estic tancat del tot–, però perdríem de cara enfora un tret distintiu, diferencial. La gran festa que aplega tots els catalans és un dia de feina. I si és dilluns, com ahir, encara més. Quin tip de pencar...

I el neguit de trobar un forat a mig matí o al migdia, per escapar-se a cercar un llibre que saps que l'han de tenir a La Central i enlloc més –la Ramoneda no falla–, o allò de quedar al carrer amb els de casa al vespre, al capdamunt de la rambla, tots ben cansats i alhora satisfets, cadascú amb les seves històries laborals curioses del dia, i perdre's entre la multitud, mirant molt, i admirant-nos més, i deixant que l'ambient se'ns endugui? I l'estranyesa que causa tot plegat als estrangers que ens visiten? Creieu que tot plegat és possible si fem festa? Voleu que sigui un dia més de platja i futbol? Voleu que ens deixem perdre tot aquest encís tan peculiar?

*(Pot semblar impossible però és veritat: enguany els senyors polítics han decidit que la festa tradicional del dilluns de la segona Pasqua, una festa que ens diferencia dels espanyols però ens agermana amb nord-americans, alemanys i em penso que també anglesos, i potser altres pobles..., no és quan toca, o sigui, l'endemà de la segona Pasqua, i per tant el dilluns 28 de maig, tal com la fan tots aquests altres països, sinó quan els va bé als senyors polítics de la cosa nostra d'aquí, que en aquest cas serà el dilluns 4 de juny, l'endemà d'un diumenge qualsevol. I si no ens agrada diuen que ens hi posem fulles.)

Les denominacions dels dies

Avui era el dia de l’any, en la tradició cristiana, almenys la d’aquest país, que es deia que tenia més denominacions, entre les oficials i les populars:

– Diumenge segon després de Pasqua.
– Pasqüetes.
– Diumenge de la divina misericòrdia (perquè en les pregàries del dia s'apel·lava especialment a la misericòrdia de Déu).
– Diumenge in albis (perquè era el dia que els que s'havien batejat per Pasqua ja es podien llevar les vestidures blanques [alba] que havien dut des d'aleshores).
– Octava o vuitada de Pasqua.
– Dia de sant Tomàs (que diu que va creure en la resurrecció no des del primer dia, sinó vuit dies després).
– Dia dels incrèduls (per sant Tomàs, és clar).
– Diumenge de Quasimodo (perquè l'oració inicial de la missa del dia es veu que començava així: "Quasi modo geniti infantes sine dolo lac concupiscite...": "Deliu-vos de la llet de debò com els nadons..." [una frase prou misteriosa i alhora suggeridora]).

Més:
– Diumenge de comunió general (perquè era preceptiu, segons la normativa de l'època, "combregar per Pasqua", i sobretot als pobles se solia triar majoritàriament aquest dia per complir el precepte anual).

Aquestes són les que he pogut arreplegar mirant en diversos llocs (no pas a internet, per cert, on només hi he trobat les cinc primeres). A mi em sap greu que es perdin aquestes coses, perquè crec que formen part de la nostra història. Sé que alguns deveu pensar que això forma part d’una etapa d’obscurantisme feliçment superada, però jo no la supero, no en sóc capaç. Em sap greu que s’oblidi, ja ho dic, com si perdés part del patrimoni.*

Bé, ho he deixat escrit ací i havent-ho fet ara em fa l'efecte que ja no es perdrà. Si més no, si algú ho cerca a internet ho podrà trobar. I no descarto que encara hi hagi més denominacions populars de la diada i que algú en vulgui afegir alguna més (per exemple, no he mirat el Costumari d'Amades), i llavors les aniré penjant aquí a dalt sota les huit de la llista inicial.

Un dia com avui del 1950 –i ara em refereixo al 15 d'abril, no al diumenge: aquell any el 15 d'abril va ser la vigília d'avui, o sia l'anomenat dissabte in albis, que també se'n deia– els meus pares es van casar en una capelleta dedicada al Sant Crist al carrer Sant Josep d'Igualada –pertot arreu hi havia sants, llavors. La mare sempre explicava que quan el mossèn va demanar a la concurrència –ben reduïda, la capella era minúscula– si algú tenia cap inconvenient que se celebrés l'enllaç, el seu pare, o sigui el meu avi matern, situat a la primera fila, es va girar cap al públic de manera molt ostensible, com dient: "No fotem, eh?" L'avi n'estava molt, del meu pare.

*Afegitó de l'abril 2010. Una de les persones que em va dir més denominacions d'aquestes del segon diumenge de Pasqua va ser el pare Manuel Casanoves, claretià, missioner i fundador d'Amnistia Internacional a Catalunya l'any 1978. Ha traspassat aquest mes d'abril. Un bon cel.

L’herència que he rebut

La llengua amb l’accent i la cantarella anoienca, i les dites de la comarca, i l’orgull de parlar bé l’idioma, i els renoms dels veïns i dels cappares del poble, i tenir una rambla i un passeig, i el conill amb allioli i les costelles a la brasa i la carn d’olla i els canelons, i els panellets i la crema cremada encara que jo no tasti el sucre, i no cansar-se de sentir com toca la cobla ni de veure ballar sardanes ni de mirar els castellers –ni de patir cada vegada pel pom de dalt–, i ser estalviador i no comprar res si no tens diners, i fer un petó i no dos, i ser assenyat i ensems arrauxat i alhora pactista, i no celebrar el Nadal fins el dia 25, i no fer tanta festa per l’aniversari com pel sant o el dia del nom, i saber cantar Els segadors i El cant de la senyera i també Muntanyes del Canigó, i conèixer una mica els bolets, i posar el caganer al pessebre i fer servir el porró i apreciar el pa amb oli i ametlles crues...

Tot això és part del llegat que he rebut. I jo, a tot això que a gairebé tothom li sembla bé que conservi i que estimi, perquè són les meves arrels, hi afegeixo la creença religiosa. I en aquest punt n’hi ha que em critiquen. De vegades em costa, perquè s’amaga molt, però vull creure en un Déu que és pare i que encara que a voltes no ho sembli, sé que m’estima. Aquesta creença religiosa no la sé destriar de la resta de l’herència. Una creença religiosa que vaig rebre amb pols al damunt, amb corrupció cultural i força afegits que eren fruit de les circumstàncies històriques, però que un cop espolsada i regenerada, no veig per què haig de considerar-la diferent de la resta del llegat, com si fos una part empestada de la família amb qui calgués estar renyit per generacions i generacions –això és molt d’Igualada.

Vull dir que és com si hagués après Els segadors amb corruptel·les en la lletra i la música. Un cop revisada la versió i acarada amb l’original, per què l’hauria de menysprear?

Sí, som al Nadal i tocava parlar d’alguna cosa d’aquestes. Enguany, de religió.

Per mi, conservar tot això, amb les adaptacions que calguin, és important, no hi sé renunciar. Deixar-ho de banda em semblaria una mena de traïció a la pàtria. La pàtria no és sols el país, és també el patrimoni. Cal conservar-lo amb adaptacions, això sí, perquè també adaptem cada dia la llengua, hi fem les modernitzacions necessàries per tal d’entendre’ns més bé. En l’àmbit de la religió també cal fer-hi arranjaments, cal esporgar-la perquè lluï el que és important, que és la capacitat de l’home per comunicar-se amb qui l’ha creat –alguns creiem això, i és compatible amb totes les evolucions anteriors o posteriors que diguin els científics. Per mi, ara que hi som, és falsa la dicotomia evolucionisme - creacionisme. Per mi, el que crec és que hi ha d’haver un principi de tot plegat, i que aquest principi és una persona que ha pres una decisió. I aquesta persona s’ha comunicat amb els homes, ha viscut com un de nosaltres i es va morir –el van o el vam matar, es va deixar matar. Però ara és viu, i ens espera en un més enllà en el qual el nostre esperit satisfarà la seva ànsia d’infinit i de felicitat, que aquí no es pot sadollar de cap manera. Aquest és el resum de tot plegat.

Complicat? Potser sí. Utòpic? Segurament sí. Però em resulta més senzill creure en aquesta història que no en una eterna sopa d’àtoms de la qual ha sorgit al final, com un estadi més, l’ésser humà amb la seva capacitat immensa de ser feliç i desgraciat i de transcendir el temps i l’espai... una capacitat abocada al fracàs absolut perquè quan ens morirem s’acabarà tot. Còmode? No, no és còmode ser creient, ara com ara. És més còmode deixar-se portar pel dia a dia, anar fent, mirar de no molestar gaire i no preocupar-se per res més. Terapèutic? Sí, això sí, reconec que creure és una bona teràpia en determinats moments de la vida. Per això no entenc alguns no creients com volen arrencar les creences de la gent si us plau per força. Que no veuen que en determinats casos els llevaran unes armes que els són necessàries per a la supervivència en aquest món difícil? Que no s’adonen que no tothom és tan fort com ells per tirar endavant sense crosses?

(I per què li costa tant a l’Església catòlica ser creïble a casa nostra? Perquè durant molts anys una bona colla d’eclesiàstics van estar al costat de qui matava, torturava, mentia i robava de manera sistemàtica. I n’hi ha, ara, a l’Església, aquí al costat, a Espanya –sembla que no tant a Catalunya–, que continuen amb esquemes similars als de llavors, que estan al costat dels que menteixen i donen suport a guerres i a violències de tota mena, que sembla que enyoren el nacionalcatolicisme. No calen més raons per explicar l’actual descrèdit dels catòlics a l’Estat espanyol i, de manera molt especial, a Catalunya, tot i les diferències de tarannà entre uns bisbes i uns altres. Suposo que els catalans no hem sigut mai tan proclius a la barreja de religió i política com ho han estat els castellans. Vull dir que a molts d’ells ja no els ve d’aquí, i en canvi a nosaltres, a molts de nosaltres, ens revolta. I la revolta dura, perquè des d’alguns àmbits eclesiàstics espanyols encara ens arriben vents contraris. Crec sincerament que la independència de Catalunya –si més no, la independència episcopal, en aquest cas passar a una dependència directa de Roma– també podria contribuir a un certa normalització de les relacions entre els catalans i la que fins fa una generació havia estat secularment i de manera molt majoritària la seva església.)

En fi, que la religió és un fenomen massa important en la història de la humanitat com perquè se l’enduguin a la tomba Franco i els seus, els últims representants de l’edat mitjana. Seria la seva victòria darrera: «La religió, Déu, la transcendència, el més enllà... nostres per sempre!» No, ni parlar-ne. Seria molt poc intel·ligent per part dels pacifistes, dels ecologistes, dels partidaris de la raó, la llibertat i l’ésser humà, dels demòcrates veritables que no ho som per tàctica sinó que n’estem convençuts. Ni parlar-ne, de cedir-los aquest patrimoni: Déu és de tots. Encara més: Déu és més d’esquerres que de dretes, perquè Déu o és dels desafavorits o no és Déu. «En veritat us dic que és més fàcil que un camell càpiga pel forat d’una agulla que no que un ric entri dins el regne de cel.» Per dir-ne una.

Acabo amb una anècdota que té un punt de connexió amb això. Sé que és una anècdota i prou. Fa unes setmanes deia un famós oncòleg europeu, un dels experts més prestigiosos del món en càncer, d’aquests que se’n va anar a fer les Amèriques i hi va triomfar:

–Creu que hi ha alguna cosa més enllà d’aquesta vida?
–Segur. Per definició, l’energia ni es crea ni es destrueix, es modifica.

–I en què creu que ens transformem?
–Vostè creu només en allò que veu? No veiem les ones dels mòbils, però hi són. Hi ha moltes coses que no veiem i que existeixen.

–La nostra consciència ens sobreviu?
–Sí, de fet ens sobreviu la memòria. El que no veiem en la nostra ignorància no vol dir que no existeixi. El que no ens expliquem avui potser ens ho explicarem demà, però hi ha experiències meravelloses.

–Vostè les ha viscudes?
–Sí, veig pacients en situacions dificilíssimes que tiren endavant i altres en situacions molt més fàcils que no ho fan. Existeixen les ganes de viure?... Segur. Les veiem? No, i això és en part l’art de la medicina: el professional no ha de ser únicament el científic, ha de tenir sensacions que es comparteixin, que vagin més enllà del fet físic.

(Entrevista d’Ima Sanchís a Carlos Cordon, director de patologia molecular del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center de Nova York, La Vanguardia 16 novembre 2006; ja sé que el que diu no és concloent, ni de lluny, però em va fer gràcia llegir-ho perquè no és freqüent avui trobar-se que un científic mira de recolzar la creença religiosa en raonaments científics.)

I una altra anècdota. L’endemà no l’altre de morir-se el dictador xilè Pinochet –res d’exdictador: va morir-se com a dictador, ser dictador no és un càrrec com ser president–, El País va publicar com cada dia un acudit de Carles Romeu: «L’última gran burla dels dictadors és morir-se al llit», diu Miguelito amb posat de desànim. I l’escolà que sovint l’acompanya quan parla de religió afegeix: «I si almenys hi hagués un infern...» (El País, 12 desembre 2006). Doncs, aquest és un altre motiu per creure en el més enllà. No per desitjar mal a ningú, sinó perquè ho requereix la justícia còsmica. D’acord, un més enllà amb misericòrdia (si no, pobres de nosaltres), però amb misericòrdia no obligatòria, només per a qui la demana i, amb la seva actitud durant la vida, s’hagi fet creditor de rebre’n. Si algú ha d’anar a l’infern, per mi, serà qui no hagi estat capaç d’eixir del capoll dictatorial que ell mateix s’haurà construït en la vida d’ací baix.

I una tercera, aquesta a la contra, també de l’entorn dels dictadors: «No aconsegueixo entendre com és que ha acabat així tot plegat, però en aquests moments resulta impossible continuar creient en Déu.» (Eva Braun, 23 abril 1945, un dia abans de suïcidar-se amb Hitler al búnquer de la Cancelleria de Berlín; la referència està presa de Nevrin E. Gun, Eva Braun: Hitler's Mistress, Londres 1969).

Sí, demà a la nit tornaré a anar a la missa del gall. És part de l’herència. Bon Nadal.

Les festes de Nadal

Que un dels factors d’identitat del nostre país és la llengua ho tenim molt clar. Però a vegades, els avatars de la història i les barreges perverses de política i religió poden haver fet que perdem de vista que hi ha tradicions i costums que formen part també del nostre patrimoni i que no ens els hem de deixar escapar. O, si s’han mig perdut, hem de mirar de recuperar-los, de restaurar-los, d’actualitzar-los si cal. Un amic de Castelló, en Josep, em deia fa un temps, parafrasejant Josep Pla, que “el meu país és allà on puc demanar coca per berenar i ningú no em mira malament”. Bé, doncs, encara és així i que duri, però podria passar que les festes de Nadal, que aquí s’han viscut sempre d’una determinada manera que és la pròpia nostra, s’aigualissin i quedessin negades en cultures i tradicions alienes, i això seria una pèrdua greu en el patrimoni cultural de la humanitat. La nostra causa té de diferent amb altres mancances i necessitats socials del món, com deia el president Companys, que en el nostre cas som nosaltres sols els que podem conservar-la, mentre que altres causes humanitàries tenen més possibles defensors.

Doncs bé, les festes de Nadal podríem considerar que comencen avui, diada de sant Nicolau. És el dia del bisbetó de Montserrat. Demà passat, festa de la Puríssima (i no Immaculada, que això ve del castellà, de manera que els que tinguin el costum tan lleig de fer l’acudit macabre sobre el llarg pont d’aquests dies s’han de referir al “pont de la puríssima constitució” i no al de la “immaculada constitució”) i, amb la Puríssima, la Mare de Déu Fumadora d’Arenys, entre altres costums. També hi ha la fira de Santa Llúcia, que ja ha començat i que afortunadament és ben viva, i amb ella, les llucietes captaires i els dinerets i el pa de Santa Llúcia i el ball de l’almorratxa i la tabalà de València (tot això el dia 13). Després tenim, el 18, el rosari de les embarassades i els enciams i els xanguets. I el 21, la fira dels galls i el pare Llop, i “per Sant Tomàs neu al nas”, i la caritat dels quaranta pans i el tortell del padrí al Vallespir i al Rosselló. I les vigílies de Nadal, matem el gall. I el dia 24 el tió cal que cagui a cops de bastó, i la missa del gall que si no vigilem ja no la faran en català perquè només hi aniran turistes. I després tenim el torrons d'Agramunt, de Xixona i d’Alacant i les neules de Camprodon, del Maresme, de Palma i de tot arreu, i llavors hi ha en Fumera de la Costa Brava i el Pelut de la Garrotxa i les caramelles d’Eivissa, que són diferents de les caramelles de Pasqua. I els pessebres (amb caganer, no cal dir-ho), que ja els podem tenir fets des d’abans, però no hi posarem el nen Jesús fins després de la mitjanit del 24. I aleshores hi ha l’atxa del Ripollès i la xerigonsa del Maresme, i els Pastorets arreu, és clar, i l’estel de Nadal i l’escudella i carn d’olla que la de Nadal s’ha de fer amb quatre carns (porc, bou, gallina i moltó), i el gall dindi o la polla díndia, sense perdó, ben farcidets de salsitxes que volen dir els budells. I el Cant de la Sibil·la a Mallorca i arreu dels anomenats Països Catalans, i “per Nadal cada ovella al seu corral” i també “per Nadal qui res no estrena res no val”. I llavors tenim els violins de pastor o rabequets i les simbombes, i el fum-fum-fum, i el noi de la mare i el cava de l’Anoia o del Penedès o d’allà on vulgueu però etiquetat en català, perquè “el vi de Nadal no emborratxa ni fa mal” quan és català no sols de conveniència sinó de cor. I el 26 els canelons de Sant Esteve, i el ball de la Patacada. I després els embarrats del Vallès i el 28 les llufes dels innocents i el batlle de les taronges de Benisanet i el ball del pi de Centelles. I el 31 l’Home dels Nassos i les bruixes i els bruixots i el ball de les clofolles i el de la llet i el de la comare i el de lo barret i el dels dotze mesos, i l’endemà l’auca i el Ninou, i “any nou vida nova” i la carta als Reis i el patge Faruk d’Igualada i de seguida vénen els “tres reis d’Orient –tres bons camarades– que porten coses per a tota la gent”, i després la cosa s’allarga fins a la Candelera, el 2 de febrer, que ja sabeu que si “la Candelera plora el fred és fora i si la Candelera riu el fred és viu”…

No podem perdre tot això, perquè no són coses de les jerarquies ni imposades des de dalt, sinó que són costums i tradicions nascudes i arrelades en el poble i no contradiuen cap laïcitat, ans al contrari, són expressió clara de la iniciativa dels laics.