Tres llibres

La gent d’Infomigjorn (Jordi Palou i Ramon Torrents) m’han demanat que els digui «un llibre relacionat amb la llengua (o si un de sol no pot ser, doncs un parell, o màxim tres) que, pel motiu que sigui, recomanaries a algú altre que et demanés consell o que volgués compartir amb tu el plaer que vas tenir en llegir-lo». Aclareixen que el seu propòsit és «rescatar de l'oblit o fer recomanacions que puguin ser de profit als lectors interessats en la llengua, independentment de quan van ser publicats. Potser ara són introbables, no hi fa res.» O sigui, es tractava de capbussar-se dins la memòria i trobar obres que m’hagin impactat a la vida i que estiguin relacionades amb la llengua.

També em demanen «cinc o deu línies explicant el perquè d'aquesta tria».

Això és el que els he contestat, gairebé d’esma:

Potser els millors llibres relacionats amb la llengua que he llegit mai, i que recomano sovint, són tres (i no menys d'aquests tres):

- Josep Miracle, Pompeu Fabra, Aymà 1968 (reeditada per Proa el 1998 i no sé si després reimpresa). Si tens cap interès per la llengua catalana, has de saber qui era i com era Pompeu Fabra. I, per mi, ningú ho ha explicat millor que Miracle, que era deixeble seu i potser la persona més preparada, per la seva traça a fer biografies d'altres patums (Verdaguer, Guimerà, Folch i Torres, Caterina Albert...), per explicar-nos el miracle –mai més ben dit– d'un enginyer esdevingut mestre i mentor indiscutible no de català, sinó del català.

- Josep M. de Sagarra, Memòries, Aedos 1954 (reeditada recentment per Edicions 62 i Labutxaca). Per mi i per molta gent, el millor llibre de Sagarra, que vol dir el millor llibre d'un dels millors prosistes que ha tingut el català durant el segle XX. És un llibre de llengua perquè és un tresor de lèxic i de fraseologia, de bona sintaxi, una meravella. Un llibre que, si estàs ficat en aquest món, no pots llegir sense un llapis a la mà... Però com que ets conscient que tens a les teves mans una joia, no goses ratllar les pàgines ni fer-hi anotacions, i llavors comences a omplir fulls. No sé si ha aparegut en format digital. Valdria la pena: així podries dibuixar les pàgines amb llums i coloraines, a mesura que t'entusiasmessis amb cada troballa.

- Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Curial Ed. 1980-91 (encara es pot trobar en llibreries especialitzades; si us fa mandra enfrontar-vos a deu volums, teniu la versió abreujada, en tres volums, a cura de Josep Ferrer, Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana, Ara Llibres 2013: és millor això que res). És un monument difícilment descriptible, de vegades et cauen les llàgrimes quan comproves fins a quin punt de follia va arribar aquell home per comprovar si els habitants de tal poble, en uns anys determinats, deien tal paraula com la deien els seus pares, els seus rebesavis... o el rei Jaume I mentre conqueria territoris. Una cosa desmesurada, de debò.

Ja m’he acollit, és clar, a l’opció de «màxim tres» –era impossible dir-ne només un–, però el que m’hauria agradat hauria sigut allargar-ho fins a mitja dotzena, o a una dotzena sencera, o més. Perquè m’hauria agradat parlar d’Albert Jané i tot l’inoblidable univers de Cavall Fort –els Castors, els barrufets, el marsupilami... que també eren llibres!–, i de Signe!, de Joaquim Carbó i de Sorribas, dels sinònims de Manuel Franquesa, de Jeroni Marvà (la meva primera gramàtica!), d’alguns homenots i del senyor de Barcelona de Pla, de la Incerta glòria de Joan Sales –que no té res a veure amb la peŀlícula, o al revés–, d’alguns escrits breus de Mn. Cinto i de Maragall, de la Bíblia de Montserrat, del diccionari Raspall-Martí, força més tard –però quin descobriment!–, de l’Ortotipografia de Pujol-Solà, i de tot Solà, i m’hauria agradat parlar dels meus pares que, en aquest aspecte i sense saber-ho, eren com llibres oberts i em van ensenyar un bon català tot i les circumstàncies de l’època...

Són tants engranatges els que es posen en marxa quan et demanen un llibre!

(El 17 d'abril InfoMigjorn publica la selecció de llibres que han fet cinquanta persones. M'alegra que algunes de les obligatòries renúncies meves hagin estat reivindicades per altres!)

Perles (172): Dona objecte

–Vostè reivindica des de fa molts anys que la societat ha d’escoltar el feminisme per avançar.

–Què podem esperar d’un nen que de petit mira els seus herois de futbol en una pàgina d’internet quan, just al costat, posen una noia amb les mamelles a l’aire? Aquest nen aprèn que la dona és un objecte d’ús i abús des que és molt petit. D’alguna manera això, després, despertarà, sigui amb més violència o menys. Ser feminista és una qüestió de sentit comú.


Entrevista d’Albert Lladó a Carme Portaceli, directora de teatre, Cultura/s, 11 febrer 2017

Perles (159): 10 de 475

«Tan sols 10 dels 475 graus universitaris que s’ofereixen a Catalunya es poden fer íntegrament en català.»


Cf. Jordi Matas, ex vicerector de Política Lingüística de la UB, XII Jornada de la Scaterm, 16 abril 2015, IEC, citat per Abel Carretero Ernesto, Núvol, 12 maig 2015.

Perles (158): Com dos i dos fan quatre

«Jo puc dir, i de fet ja ho he dit altres vegades, que el meu ensenyament escolar va incloure molt de català. Sobretot per part dels capellans, els escolapis del coŀlegi Santa Anna de Mataró. Els mestres seglars, la majoria desastrosos, eren una altra cosa. El pare Joan, que va ser el primer capellà que vaig tenir quan anava a pàrvuls, ens feia les classes en català perquè no sabia expressar-se en cap altre idioma i en part també perquè devia trobar que feia riure dirigir-se a nosaltres de manera diferent de com ho fèiem a casa o al pati. Si jo, a diferència de molts amics que van anar a altres escoles, he sumat i he multiplicat sempre en català i dic en català els números quan els trobo escrits en un text en un altre idioma és perquè el pare Joan i els pares que el van seguir em van fer aprendre que 1.500 és mil cinc-cents. Tan senzill i tan elemental com dos i dos fan quatre.»

Manuel Cuyàs (n. Mataró, 1952), El Punt Avui 15 maig 2015

Un programa d’ensenyament de català a Amèrica

És un exemple, una opció dissenyada per a un primer nivell de contacte amb el català en l’ensenyament universitari. Copio:

Unitat 1. Identitats

• La identitat personal. Present d’indicatiu, nombres, pronoms personals i febles, gentilicis

• La identitat coŀlectiva. Catalans i americans. Estereotips. Adjectivació, demostratius, pronoms interrogatius, aficions

Unitat 2. La ciutat, Barcelona

• Barcelona ara i abans. La ciutat, els grups urbans, la roba, el clima, la família

• Districtes i barris. Connectors

Unitat 3. La vida quotidiana a través de l’art català

• Les hores, les parts del dia

• Activitats quotidianes

• Present, passat i futur. Temps verbals de l’indicatiu, expressions temporals

Unitat 4. L’habitatge a Catalunya

• La masia. Adjectivació, vocabulari relatiu a la casa, locucions adverbials de lloc

• El modernisme. Substitució pronominal del complement directe i del circumstancial

• El barraquisme. Quantificadors, generalitzacions

Unitat 5. Artistes i republicans a l’exili

• Agustí Centelles i la fotografia. Descripció, emocions

• Pau Casals i la música. Imperfet de subjuntiu i condicional

• Pere Calders i la literatura. El registre literari, connectors

Unitat 6. Gastronomia i territori

• Història i alimentació. Aliments, camp semàntic del restaurant i el mercat, accentuació

• Ferran Adrià i la cuina experimental. Present de subjuntiu, el registre formal acadèmic, expressar desig i expressar opinió

Font: «El disseny i la implementació d’un programa de llengua catalana que integra llengua i cultura a les universitats de Harvard i de Chicago», de Mar Rosàs i Marta Puxant, a la revista Llengua i Ús, n. 55, segon semestre 2014, p. 39-50. (Per conèixer detalls sobre la manera pràctica d’impartir aquestes matèries, recomano fer un cop d’ull a les pàgines 47-49 de l’article enllaçat.)

Perles (129): Tornem-hi amb els mòbils

«[...] En el moment en què una conversa declina, quan l’escena d’una peŀlícula s’allarga massa en un silenci o, fins i tot, en l’instant en què una reunió de feina es torna tediosa. El que fa tan sols uns anys ens hauria semblat una falta de respecte inadmissible, avui no únicament es tolera, sinó que sembla àmpliament acceptat i acostuma a ser contagiós. N’hi ha prou que algú miri la pantalla perquè els seus acompanyants s’afanyin a escrutar les seves, com si tots haguessin estat esperant el moment que algú obrís la veda.

»A les fotos d’actes públics, siguin espectacles, conferències o reunions de partits, és habitual trobar-te les mirades de nombrosos assistents enganxades a les pantalles. Probablement no estan del tot desconnectats de la seva realitat immediata, però necessiten sentir que a més a més controlen el món exterior. És aquella sensació compulsiva d’estar-nos perdent alguna cosa. La curiositat desencadenada davant un aparador infinit de notícies, xafarderies, reflexions, artefactes i bestieses. Un fastfood addictiu. Amb massa greix i molt poques vitamines.»

Emma Riverola, El Periódico 27 agost 2013 (extracte); imatge presa de TreeHugger.com)

Drets irrenunciables

Proclamació de tres àmbits de drets irrenunciables, que podrien ser més:

1) Els drets de les dones, les criatures i les persones indefenses a la integritat física i a la llibertat sexual no poden ser conculcats, ni hi poden renunciar en favor d’altres béns. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que passa a dins de les parets d’una casa són assumptes domèstics. Si hi ha sospites que una dona o una criatura o una persona indefensa pateix violència, encara que sigui “consentida”, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

2) Els drets de la gent que treballa a tenir un sou digne, uns horaris adequats i unes condicions mínimes de seguretat i higiene no poden ser conculcats ni s’hi pot renunciar en favor d’altres béns, ni en els sectors de la construcció o la indústria, ni en la pagesia ni en els serveis, i tant si són llocs de treball públics com privats. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que s’esdevé en els llocs de treball són assumptes en els quals no s’ha d’intervenir perquè l’important és tenir feina. Si hi ha sospites que el personal laboral pateix pressions per part de qui el contracta perquè accepti condicions de treball injustes, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

3) Els drets del jovent a ser ensenyat en la llengua pròpia del país no poden ser conculcats ni s’hi pot renunciar en favor d’altres béns, ni a l’escola, ni a l’institut ni a la universitat. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que passa a dins de les parets d’una aula són assumptes acadèmics en els quals no s’ha d’intervenir. Si hi ha sospites que alumnes o professorat pateixen xantatges per part d’altres alumnes, del país o de fora, amb motiu de l’ús normalitzat de la llengua autòctona, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

L’autoritat té l’obligació de protegir els drets bàsics de la ciutadania: sigui la seva integritat física, sigui la seva integritat moral, sigui la seva dignitat. I això encara que la ciutadania estigués disposada a renunciar-hi. L’autoritat no hauria de permetre-ho.

(No pretenc fer comparacions. Sé que són realitats, unes tràgiques, altres dramàtiques, altres només emprenyadores, que no tenen res a veure. Quan es proclamen drets, el fet que es posin un al costat de l’altre no vol dir que tots tinguin la mateixa importància. Vol dir simplement que tots són drets.)

Històries del metro (22): Castigat per bon noi

Increïble. Va ser ahir mateix. Pugen a l’autobús, que va força buit, un pare amb dos nens, de 4 i 5 anys aproximadament. El més xicotet corre de seguida cap a la part del mig i ocupa un parell de seients. El fill gran s’ha quedat a esperar el pare mentre aquest pagava. Quan acaben de cancel·lar les targetes, el fill petit crida des del seu parell de seients: «Pare, aquí, vine aquí!» El pare, amb molt bon criteri, tira més endarrere, amb el fill gran que l’acompanya, i mentre passa per on és el fill petit li diu, en veu alta, que aniran més endarrere tots tres i que ocuparan l’espai on hi ha dos i dos seients enfrontats i així podran estar tots junts. I això és el que fan el pare i el fill gran, que el segueix, anar als quatre seients que també estan buits.

Llavors passa l’increïble. El fill petit comença a cridar: «Pare, aquí, vine amb mi!, vine amb mi!!» El pare li contesta: «Si aquí hi cabem tots tres...» Però ja se’l veu dubtós. I com que la criatura continua cridant, el pare hi va i, en comptes de fer-li un sermonet i d’explicar-li que ha de venir ell al darrere perquè en aquells dos seients no hi caben els tres, s’asseu amb el nano xic i deixa sol el gran, que fins llavors s’havia comportat correctíssimament.

Aquest noi, el gran, s’enfada una mica. Diu amb un fil de veu: «Que no veniu?» I veu que no, que no vénen, que tots dos, pare i fill petit, ja xerren despreocupadament de les coses del dia, d’esquena a l’altre. El fill petit, amb la seva manera de fer tirànica, ha aconseguit que el seu pare sigui injust amb el gran. El fill gran es posa de cara a la finestra i plora silenciosament, transcorre la resta del viatge així.

És un nen de cinc o sis anys, el gran, al qual acaben d’ensenyar d’una faiçó prou contundent que qui crida més és qui té més raó. Potser els avis ja van educar el seu pare d’aquesta mateixa manera. El que no sabem és si el pare, quan li van ensenyar la lliçó, va ser la víctima o el (suposadament) afavorit. O tal vegada no ho va aprendre dels pares, sinó que li van ensenyar en una classe de pedagogia familiar, a l’escola de pares, que la prioritat en cas de conflicte és evitar de totes totes que un infant cridi, i que si un crida i l’altre no, primer has d’estar pel que crida.

Potser em falten dades, no conec aquesta família. Però la filosofia sí que la conec, la veig gairebé cada dia, amb altres anècdotes, al mateix autobús.

Històries del metro (21): Tornem-hi amb les criatures

Aquest cop manllevo la història –una història repetida cada dia– d’un diari que ven, o venia fins fa poc, uns 200.000 exemplars en paper i té unes quantes desenes o centenars de milers de lectors més a internet. En llegir-la l’altre dia vaig pensar: ja era hora, no sóc l’únic.

Tant de bo alguna de les persones adultes retratades en aquest article decideixi, si encara hi és a temps, contribuir al bé comú i també a la felicitat futura de la seva prole i no a una frustració segura. Perquè si pugen així tindran una bona topada quan arribin al món real. (I després ens queixarem que el suïcidi ja sigui la primera causa de mort violenta del jovent actual. És clar, no poden suportar els primers “no”. Però demano perdó de l’excursió tan extremada: segur que molts suïcidis no tenen res a veure amb aquest tema.)

Deixo clar també que segurament no són la majoria i que tampoc parla aquí l’autor de criatures circumstancialment indisposades –tots podem tenir un mal dia, gent adulta i gent menuda– o malaltes cròniques. Però, encara que sigui només una o dues en cada trajecte d’hora punta –i sempre són les mateixes, dia rere dia–, es fan veure, ja ho crec, ocupen l’espai de molts, també el dels més necessitats, i monopolitzen l’ambient.

Els marrecs de l’autobús

Només de pujar al autobús s’estén el pànic. No triguen ni un segon a fer-se notar amb exigències i rabioles de criatura consentida. Si són al cotxet voler anar a collibè i si van a collibè es revolten amb grans plors de baladrer professional. Exigeixen un seient i quan l’aconsegueixen en volen un altre. No estan mai satisfets amb el que tenen i ho demostren amb un desgrat escandalós. Van llaurar una personalitat tirànica al bressol, on van descobrir que tenien el papa i la mama al seu servei quan trencaven el plor. De manera perversament autodidacta han esdevingut uns virtuosos del xantatge i han fet de l’enrabiada i del sanglot desconsolat la seva manera habitual d’expressar-se. I encara que el bitllet de transport públic no inclou el deure de suportar-los, és allí on exhibeixen tot el seu art.

Quan han crescut una mica més, els dictadorets belluguegen per l’autobús, es posen drets als seients, fan cabrioles i importunen a tothom. És poc probable que el papa o la mama els cridin l’atenció i, si ho fan, sona a pura rutina. Les amenaces són de per riure perquè els marrecs de l’autobús estan acostumats a la impunitat. Tampoc exerceixen l’autoritat moral els avis polivalents que igual com fan de cangur fan també de noi dels encàrrecs. Els avis i àvies pugen a l’autobús carregats amb la motxilla escolar, amb la guitarra i la bossa d’esport dels néts. Algú es compadiu d’ells, els ofereix el seient i queda de pedra en comprovar que els grans el cedeixen tot seguit als plançons perquè facin el mico a pler.

El transport públic és a tot arreu un aparador del país real. Allà s’hi troba la mitjana de gentilesa i de bona educació. No seria exacte afirmar que l’adustesa ha esdevingut norma. Creix el nombre de persones que saluden els conductors d’autobús –cada cop més són dones, ja que hi som– i aquests alhora són més sensibles a les corredisses de la gent que arriba tot sufocada per agafar el bus in extremis. Però els seients reservats són una deu de vergonya. Els ocupen amb descaradura infants i adults que fan com si no veiessin la dona gran que se sosté amb prou feines o la gestant tan avançada que sembla que donarà a llum allà mateix. El marrec de l’autobús al qual no han ordenat mai que cedeixi el seient ignora que la cortesia i el sacrifici altruista fan la vida més agradable. Ignora també que ell mateix és un impediment seriós per a la convivència.

Fa uns dies vaig presenciar al mercat la rebequeria d’una nena dèspota que exigia no sé quins capricis amb rebolcades, sanglots, amenaces, puntades i insults a la seva mare. Una dependenta va dir que estava farta d’aquella mena d’escenes i que trobava a faltar el valor pedagògic d’una bufetada a temps. Ho tenia ben clar: “Una bona plantofada a la mare, faria jo.”

(Ramon Solsona, La Vanguardia 25 novembre 2010)

Que consti que a mi no em molesten els plors, els crits ni les corredisses –al cap i a la fi són criatures–, sinó el fet que es pensin, amb una actitud social tan mal educada i tan poc solidària, que no només són els reis de la casa sinó els reis del món. I, com suggereix l’escriptor Solsona, en el 99% dels casos això és culpa dels pares.

Perles (51): Proves d’universitat

«Una prova per a l’ingrés a la universitat, ha de preocupar-se de si un alumne ha llegit o no una obra? No seria més revelador que l’estudiant sabés analitzar el llenguatge naturalista d’Oller abans que memoritzar el nom de la dona del protagonista de La bogeria? En resum, no seria més selectiu que les proves estiguessin encaminades a discernir si l’aspirant està capacitat per cursar una carrera?

»I després ens queixem del nivell dels nostres professionals, de la fuga de cervells i de la falta de responsabilitat general. Això sí, ningú no n’ix traumatitzat, gràcies a Déu.»

Magí Camps, La Vanguardia, 10 juny 2010

(La il·lustració prové del bloc d’Isaac Peraire, 9 juny 2008)

Perles (40): La culpa és dels pares

«Se sol donar les culpes al cine, a la televisió, a internet, als videojocs, a la rebosteria industrial, al menjar escombraria... Però la clau de tot això la tenen els pares: els pares tenen l’obligació de filtrar el món per als seus fills! Dimiteixen com a pares... i alhora exigeixen censures i prohibicions! La culpa del que estiguin veient ara els seus fills no és meva.»

Robert Englund, actor, intèrpret de Freddy Krueger, entrevistat per Víctor M. Amela, La Vanguardia 16 abril 2010

Qüestions de llengua (41): El català de casa

De vegades quedo parat, quan hi penso, de la riquesa fraseològica que vaig aprendre de menut, tenint en compte que l’educació lingüística bàsica que vam rebre va ser en ple franquisme, que fora de casa havies d’anar amb compte i, per defecte, parlar castellà –ja no t’ho havien de recordar: era un fet assumit–, i que per tant gairebé tota la transmissió del català oral va tenir lloc en el context familiar. La mare, sobretot, tenia un català molt genuí. Es notava que era de família (burgesa) il·lustrada i artista, instruïda, lletraferida.

De fonètica, tots dos gairebé perfectes, pel que en recordo, només amb dificultats per distingir, segons com, les o obertes de les tancades. Com a detall anecdòtic puc afegir que el pare, nascut a Jorba (Anoia) l’any 1918, pronunciava sempre la v labiodental (so pròxim a la f) i no bilabial (com la b), fins i tot exageradament. I mantenia la labiodental quan parlava en castellà amb gent de fora, convençut com estava que aquell era el so que li corresponia. Si no, per què s’escrivia diferent?

Pensant en tot plegat, els fets viscuts i comprovats em fan concloure que justament així es transmet una llengua de manera genuïna, original i alhora diferent. Escric «diferent» perquè si bé a casa dèiem «descanviar la pesseta», a casa els cosins deien més «cridar el Pepito» per referir-se a la mateixa cosa. I les mares eren germanes. O uns anomenàvem «patges» els servidors dels Reis d’Orient d’Igualada –segurament la festa de Reis més espectacular del món, juntament amb la d’Alcoi– i uns altres els deien «criats». És ben clar que ningú no tenia l’exclusiva del «descanviar la pesseta», ni dels «patges», ni de «cridar el Pepito», ni dels «criats», però les tries i les combinacions entre les diverses possibilitats que ofereix la llengua més l’aportació d’alguna peculiaritat local fan que la parla familiar/individual esdevingui realment personal, segurament única i difícilment compartida (tot i que sí compartible, transferible).

El que vull dir és que no hi ha dos parlants de la llengua que tinguin exactament la mateixa riquesa lingüística, tret que siguin germans i no hagin begut individualment d’altres fonts, cosa que és gairebé impossible. O sigui, el català que ensenyem als nostres fills és únic. La llengua que s’ensenya a l’escola és una font important de coneixement lingüístic estàndard, sens dubte, i imprescindible –perquè forneix de regles, d’estructura formal–, però normalment no arriba a constituir una riquesa de la qual hom es pugui sentir tan orgullós, tan propietari –i únic posseïdor, d’alguna manera– com de la llengua que conforma el seu patrimoni familiar/individual.

Un idiolecte és justament això, el conjunt de variants d’una llengua que, combinades, són peculiars d’un individu concret. Doncs, suposo que el que faré avui serà descriure parcialment el meu idiolecte.

No és tan fàcil d’assumir una llengua com a pròpia, i entendre-la a fons, si no és la materna teva. Per dir un exemple, ja fa anys que sento espanyols com diuen «¡ya te vale!» i encara no he aconseguit fer-me una idea clara del que vol dir aquesta expressió ni de quan es fa servir exactament. Perquè de vegades em fa l’efecte que significa ‘quina sort que tens!’, d’altres ‘quines penques!’, d’altres ‘deunidó’ i d’altres ‘i un be negre!’. El diccionari Moliner ho limita a una «expresión de queja o censura por algo que ha hecho o dicho otra persona» (entrada valer del Diccionario de uso del español, 3a ed. Madrid 2007), però a mi em fa l’efecte que els usos s’han estès a altres significats. Potser depèn del context i és això el que no atrapo, justament per falta de context viscut.

I doncs, mentre el català no arribi per vies creatives i espontànies als infants d’altres llengües originàries, i especialment mentre no els arribi a casa seva o almenys en àmbits que els siguin més naturals que l’escola –perquè l’escola ha de ser, per essència, formal–, no és fàcil que se’l facin seu en els usos casolans de cada dia. Fins que no es transmeten en la vida pràctica, amb tota la varietat de possibles contextos i matisos, les dites, locucions i frases fetes d’una llengua, no es transmet veritablement el geni de la llengua. És per això que la gran explosió d’ús del català en una família no s’esdevé normalment fins almenys la segona generació dels nouvinguts, quan els joves que els darrers trenta anys han après la llengua a l’escola i l’han enriquida amb converses, lectures, estudi personal i relacions familiars, estaran en condicions de decidir, per convicció o per estratègia pràctica, si volen parlar-la als fills i transmetre-la ja com a llengua pròpia o si s’estimen més que els seus fills –tercera generació– continuïn vivint com a immigrants poc o gens adaptats.

Tot això és molt obvi i ja ho han dit altres amb estadístiques, estudis i experiències contrastades, però a mi, que no sé res de sociolingüística, em va bé escriure-ho com si fos una cosa meva, rumiant sobre el català de casa.

Faré, doncs, una relació d’aquesta herència extraescolar –aquesta és la gràcia: el meu català bàsic, com el de tota la meva generació, gairebé tota l’anterior i part de la següent, no va ser après a l’escola–, indubtablement incompleta (només algunes frases fetes que recordo haver après en aquest context familiar) però que pot servir de mostra. Deixo de banda els connectors de la llengua més generalitzats, les paraules soltes (no acabaríem mai) i altres expressions i locucions més complexes que no arriben a frase feta (de l’estil de per si un cas, grana de capellà, tal com raja, amb un salt, entre poc i massa, tranquil·litat i bons aliments, si fa no fa, això sí que rai, molt de tant en tant, mig mig, ni que el matin, amb penes i treballs, bon dia tingui, encara gràcies, amb prou feines, quines penques!, quins alegrois!, alto les seques!, avall que fa baixada!, bufa!, i ara!, pobre de tu!, oi tant!, vés!, mentida podrida!), que ens van arribar també força íntegres.

Els pares –sobretot ell– també ens van llegar algunes corrupteles, no cal dir-ho. En alguns casos eren préstecs més o menys conscients dels quals no coneixien l’equivalent català. N’hi havia que estaven formats a la manera catalana però a partir de paraules o expressions soltes del diccionari castellà o d’altres idiomes: apretar a córrer, a lo millor [a lu millor], menos mal [menus mal], ésser la caraba, ésser un matxote, mutxatxo/a [adaptació directa del castellà muchacho, amb pronúncia també espanyola], duro! [duru!], fer reenganxe [repetir d’un plat: qui vol fer reenganxe de patates?], fer gasto [fer gastu], explicar de pe a pa, aperitiu monstro [mònstru], quarto [kwártu] de bany [i kwártu d’asséo, ai, per distingir-lo de l’anterior], montacargas [montakárgas, també em sap greu però ho dèiem així], living [líving], office [òfis], secretaire [sekretér, sense adaptar] juntament amb les més esteses i paradigmàtiques bueno [bwènu], nostro [nòstru], pisto [pistu], recado [rәkádu], còmodo [kòmudu], tonto [tóntu], pago [págu], quinto [kíntu][de cervesa], algo [álgu], pepito [pәpítu], bussó, aterrissar, assera i companyia.

Tot plegat, après potser no sols a casa seva (Jorba i Igualada), sinó segurament quan van començar a córrer món –el pare va anar a la guerra a 19 anys– i van conèixer parlants d’altres dialectes del català que ja feien anar aquests préstecs així, tal com raja. I algunes d’aquestes aportacions les devien introduir ells mateixos dins la parla familiar de la pròpia generació (pares i germans).

Vet ací, doncs, la llista de frases fetes, amb algun refrany i fins alguna pregària casolana –llista incompleta, encara que la trobeu llarga– que us deia. La majoria ja veureu que són expressions força comunes, però n’hi ha que són més peculiars (defineixo només les menys conegudes):

- Aguantar el xàfec [‘resistir una contrarietat, una esbroncada’]
- Ai, jo! [‘pobre de mi!’]
- Anar a fer punyetes, anar a pastar fang
- Anar amb l’ai al cor (v. Estar amb l’ai al cor)
- Anar ben/mal guarnit, molt/ben mudat
- Anar coix d’un peu [‘tenir algun vici o defecte: Ara ja sabem de quin peu va coix’]
- Anar de bòlit
- Anar de conjunt, anar ben conjuntat, fer conjunt [‘portar un vestit que s’adequa amb els complements’]
- Anar de vint-i-un botons
- Anar fent
- Anar-se’n a l’altre barri
- Ara que hi penso / hi som / hi caic / me’n recordo
- Arri, arri, tatanet...
- Arribar i moldre
- Ballar pel cap
- Beure a galet
- Bufar i fer ampolles
- Campi qui pugui!
- Canviar de camisa [‘passar-se a un altre partit, ideologia, etc.’]
- Com fer-s’ho [I com s’ho van fer, per entrar sense clau?]
- Començar a passar [Comenceu a passar, que ja us atraparé]
- Comptar a trenta-tres [abans de parlar]
- Cridar l’alto
- D’on no n’hi ha no en raja
- De més verdes en maduren
- De porc i de senyor se’n ve de mena
- Deixar ben parat
- Deixar-ho córrer
- Deixa’t estar de... [‘deixa’t d’excuses, de circumloquis’]
- Descanviar la pesseta [‘vomitar’]
- Déu-lo-guard [delaguard, el pare], Déu nos en guard, Déu n’hi do
- Déu i Pare omnipotent, amb sa divina paraula, beneeixi aquesta taula i a tots nosaltres, amén.
- Donar peixet
- Donar un cop de mà
- El Panxo li diu al Pinxo: vols que et punxi amb un punxó? El Pinxo li diu al Panxo: punxa’m, però a la panxa no.
- Elis, elis, putxinel·lis
- Embolicar la troca
- (Anar a) escampar la boira
- Esperar amb candeletes
- Ésser al cap del carrer
- Ésser [algú] car de veure
- Ésser bufar i fer ampolles
- Ésser com un lloro [o un mono, o un mico de repetició]
- Ésser de l’any de la picor
- Ésser de nyigui-nyogui
- Ésser [algú] del morro fort
- Ésser faves comptades
- Ésser (molt) d’estar per casa
- Ésser figues d’un altre paner
- Ésser genteta [‘ésser persones de baixa categoria’]
- Ésser [una cosa] molt doble [‘ésser molt gruixuda’]
- Ésser [algú] lleig com un pecat
- Ésser [un menjar] molt fi [‘esser molt bo, estar molt ben cuinat’]
- Ésser [un esdeveniment] molt gros [‘ésser molt greu’]
- Ésser [algú] pallasso: Ja ets prou pallasso per... [‘ets prou gran’], Està fet un pallasso [‘ha crescut molt’]
- Ésser [algú] un tap de carbassa
- Ésser/semblar [algú] una mosqueta morta
- Estar amb l’ai al cor
- Estar/quedar [algú] ben lluït
- Estar carregat de romanços / de punyetes
- Estar [algú] com un llum
- Estar de dol / de festa / de broma / de bufa o de morros [‘enfadat’] / de sort...
- Estar fet una coca [‘estar baldat’]
- Estar tocat de l’ala / del bolet (com faltar un bull)
- Explicar un sopar de duro [‘explicar coses impossibles, exagerar’]
- Faltar un bull [‘tenir poc enteniment’]
- Felices vigílies! [i felices anti-vigílies, felices anti-anti-vigílies...; això no és tècnicament una frase feta, però com si ho fos: porta implícit el «que tinguis/passis unes...»; la peculiaritat són les construccions amb anti-, que permetien la felicitació uns quants dies abans del sant o l’aniversari]
- Fer ballar el cap [‘atabalar’]
- Fer bé de...
- Fer ben/mal fet (de)
- Fer bonic/lleig
- Fer (saltar) cabretes [joc de llançar pedres planes a l’aigua i que rebotin: A veure quantes cabretes fas (saltar)]
- Fer cara de pomes agres
- Fer cleques [‘riure sorollosament’]
- Fer crits
- Fer dissabte
- Fer el bot [‘mostrar enuig de manera explícita’]
- Fer el burro [‘captenir-se de manera inadequada’ i també ‘no funcionar (un aparell)’]
- Fer el pallasso / el ronso...
- Fer el cor fort
- Fer el darrer badall
- (No) fer el pes [v. No fer el pes]
- Fer festes [‘acaronar, fer moixaines’]
- Fer goig
- Fer la rateta
- Fer mal efecte
- Fer més nosa que servei
- Fer més por que una pedregada seca
- Fer morros
- Fer muntanya amunt [‘aspirar els mocs’]
- Fer nones
- Fer plorar [‘ser de molt mala qualitat’]
- (Tal cosa) fer riure [‘ser ridícula’] On vas amb aquesta camisa? Que no veus que fa riure?
- Fer safareig [‘entretenir-se comentant curiositats o tafaneries’]
- Fer visita [‘visitar de manera rutinària o protocol·lària’]
- Fer un pensament
- Fer una cara nova
- Fer upa
- Fer xup-xup
- Fer-se’n el càrrec
- (Posar-se, estar) fet/a una fúria
- Filar prim
- Haver-hi roba estesa
- Haver-n’hi per donar i per vendre
- ...i para de comptar [‘i prou’]
- Ja hi firmaria! [‘què més voldria’]
- Ja t’ho pots confitar, confita-t’ho, que s’ho confiti [‘queda-t’ho tu / que s’ho quedi ell, si no vols/vol compartir-ho’]
- Ja t’ho faràs, ja t’espavilaràs, ja t’ho trobaràs
- La carn de burro no és transparent
- La mare del Tano!
- M’és ben igual
- Mastega(-ho) quaranta-quatre vegades
- Matar el cuc
- Menjar com un coet, cluc-cluc [‘menjar molt de pressa, sense mastegar’, amb imitació del suposat so d’un ànec o similar empassant-se el menjar]
- Més que...! [Ruc, més que ruc!]
- Millor que faci mal que no que en sobri [aquesta jo no la recordo, però alguns dels meus germans sí; no l’he trobat reportada enlloc; no sabem si era una adaptació més o menys literal de la dita castellana «antes reventar que sobre»]
- No aguantar-se els pets
- No baixar del burro
- No cridar al mal temps
- No dir ni piu
- No dir re(s) [el menjar a algú] [‘no agradar especialment, no venir de gust’] La samfaina no em diu re(s)
- No dir-li re(s) [algú al menjar] [‘no tastar’] Que ningú no li diu re(s), a la samfaina?
- No ésser bo per a res [‘trobar-se malament, estar molt cansat’]
- No ésser cap cosa [‘ser insignificant, poc important’]
- No ésser-hi tot [com faltar un bull o estar tocat de l’ala]
- No estar (gaire) fi
- No estar-se de res
- No et deixis anar [‘agafa’t fort’]
- No fer el pes [sempre amb sentit negatiu, o pressuposant la resposta negativa en les preguntes: Que no et fa el pes, la crema?]
- No fer per a algú
- No hi ha un pam de net
- No ho puc sofrir
- No m’hi veig (fent això o allò)
- No matar (una cosa) [‘no ser cap cosa de l’altre món’]
- No mocar-se amb mitja màniga
- No n’has/n’heu de fer res
- No poder veure [‘no suportar’]
- No tenir nom [‘ésser inconcebible, lamentable’: Això que ha dit aquest no té nom, quina barbaritat!]
- No valdre res (una cosa) [‘ésser de poca qualitat’]
- No venir d’aquí / d’un pam
- No venir de gust
- On s’és vist!
- On vas a parar!
- Pararà, papà? Pararà, Patxín [Saps com es va inventar la música? Doncs un noi que es deia Patxín esperava amb el seu pare el tramvia i...]
- Passar comptes [‘pagar o rebre la setmanada’]
- Passar la nit del lloro
- Passar-ne alguna de grossa
- Per Nadal, qui res no estrena res no val
- Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral
- Perquè no sigui dit
- Petadora [‘moto de baixa cilindrada’]
- Pixar fora de test
- Poder-hi pujar de peus
- Prou pena tinc/tens/té...
- Quan un no vol, dos no es barallen
- Què dius, ara!
- Que em farà descompte?
- Què hi farem!
- Què trobes? [‘què et sembla?’]
- Quedar parat, quedar de pedra
- Qui ho havia de dir!
- Qui no vulgui pols que no vagi a l’era
- Qui té boca s’equivoca (i qui té nas es moca)
- (Ves) quins acudits!
- Ralet, ralet, ralet... pica dineret!
- Rodar el cap [‘estar marejat’]
- (De color) rosa, que l’amor s’hi posa
- Saber greu
- Saber-ne un niu
- Saber-se-la llarga
- Salut i pessetes, que el demés són punyetes
- Sembla com si volgués ploure
- Sembla que no pugui ser [‘sembla impossible’]
- Semblar de cal Neri [‘exagerar, treure conseqüències desproporcionades d’un fet o d’unes paraules aïllades’]
- Si tens gana, menja’t una cama [o: Tens gana? Menja’t una cama]
- T’has ben lluït!
- Tant se me’n dóna
- Tenir el cap clar
- Tenir la gana feta [‘tenir prou gana per començar a menjar’]
- Tenir-se-les
- Tenir un peu al cementiri
- Tirar pel dret
- Tocar el dos
- Tocar el rebre
- Tocar la cama del mal
- Tocar pela llarga [‘ésser molt adinerat’]
- Trobar a faltar
- Tururut, qui gemega ja ha rebut
- Un bon cel [se sobreentén: que tingui un bon cel; com al cel sia, però parlant de persones que han patit molt o que es considera que eren realment bona gent] –S’ha mort la Ramona. –Un bon cel, pobreta.
- Un parenostre a sant Rafael perquè tinguem bon viatge
- Venir/néixer amb un pa sota el braç
- Yes very good, patates amb suc

Etcètera.

Ja s’han fet grans

La generació dels reis de la casa ja s’ha fet adolescent. Els que anaven asseguts als autobusos mentre els seus pares i avis viatjaven drets ja tenen quinze o vint anys. Ja són jovenets.

M’han explicat aquesta, d’uns que en van tenir la prova l’altre dia a casa. Venien els fills de dues famílies amigues –força amigues, el problema és que viuen lluny i només els poden veure molt de temps en temps–, entre els 13 i els 16 anys. Un noi i la seva germana, per una banda, i un altre noi per l’altra, cosí dels altres dos.

Es va notar l’educació rebuda en aquest aspecte perquè de seguida que van arribar i van acabar les salutacions inicials –caram, com has crescut, si ja ets més alt que jo, i tu ets la X?, però si eres una nena!, etc.–, en dir-los que passessin a la sala d’estar es van aclofar de seguida tots tres a l’únic sofà. Van tenir ganes de dir-los que a casa seva podien fer el que volguessin, però que si anaven a una altra casa havien de deixar les butaques per als grans i ells seure al final, a les cadires, als pufs, al que quedés lliure. Però, és clar, feia de mal dir. En resum, la mitja horeta d’abans de dinar, de fer el vermut, els tres al sofà i els grans en altres seients, diguem-ne, menys confortables.

I després, quan la taula va estar parada –cap gest d’oferiment a ajudar–, dos dels convidats van tenir clar de seguida quins serien els seus seients i van triar els millors, els que fan servir normalment els amos de la casa, i ja els ocupaven sense esperar cap indicació. Aquí sí, amb delicadesa els van haver de dir que no, que s’havien d’asseure tu aquí, tu ací i tu allí.

Són anècdotes, ja ho veieu. Segurament és massa agosarat treure’n gaires conseqüències. M’asseguren, dels protagonistes, que són «uns bons nanos», «una bona nena», «bones famílies», «bons costums». Però aprofito l’avinentesa per dir un altre cop la meva.

No em fa res que els pares d’aquests tres joves llegeixin això, tot i que em sembla difícil que arribin fins aquí perquè a mi no em coneixen de res. La noia i els nois no ho llegiran, estan massa ocupats amb el Facebook per dedicar-se a llegir blocs de plom, i això els ho disculpo sense cap recança perquè tenen raó. Però si els seus pares llegissin aquest text crec que bàsicament hi estarien d’acord. Perquè ja comença a passar bastant, que la gent et reconeix que sí, que els nois són bons xicots, que les noies són bones nenes, però que se’ls desmarxen en qüestions molt bàsiques d’educació social, i que a vegades tenen temptacions força serioses de clavar-los un bolet per desvetllar-los i fer-los entendre que el món no està fet a la seva mida, com sembla que es pensen massa sovint. Sents a parlar com més va més de l’excessiva condescendència a l’hora de pujar els fills i de l’error d’educar en determinats punts sense exercir l’autoritat, pensant que amb l’exemple i l’abnegació n’hi havia prou. Són els mateixos pares tan liberals els que te’n parlen ara, un pèl amoïnats. I et donen la raó, ells que sempre t’havien titllat d’excessivament estricte ens els teus criteris educatius.

Llegia fa unes setmanes al diari:

–Hem sobreprotegit els fills?
–Sí. Hi ha una sobreprotecció i una permissivitat que cal corregir. Que no s’hagi de ser coercitiu com abans no vol dir que hàgim d’eliminar les regles. Hem passat a un “tot està permès” típic del liberalisme, com si els infants aprenguessin sols a posar-se límits. I per aprendre a posar-se límits n’hi ha d’haver en algun moment, no? Si mai no hem tingut límits, sembla difícil que aprenguem a tenir-ne.
–Dit així, tot això que planteja sembla poc modern.
–Que sembli el que vulgui. M’és igual. Sembla un pensament conservador, és cert. Però a vegades tenen raó. No perquè una cosa la digui una persona més progressista o més d’esquerres forçosament ha de tenir més raó que una altra. En aquest sentit, jo crec que l’esquerra ha perdut el nord durant molt temps, i ha volgut corregir coses que no s’havien d’haver corregit.

(Entrevista de Xevi Xirgo a Victòria Camps, catedràtica de filosofia moral i política de la UAB, El Punt 9 juny 2009)

Segurament tots podríem dir coses similars. Crec, i no ho dic per dir, que comença a haver-hi problemes nous amb els reis de la casa que jo diria que deriven d’allò. A aquesta generació que ara passa a l’adolescència, i als que vénen darrere perquè el fenomen no s’atura, els costarà adaptar-se a la realitat, ara que començaran a comprovar que el món, quan surten fora de casa, no gira necessàriament al seu voltant. Ara, per a molts pares potser el consell ja arriba massa tard, i la majoria no en faran cap cas, perquè creuen molt fermament en la bondat del seu criteri. O senzillament passen dels fills, com deia l’amiga Àstrid, i se’ls trauran mentalment del damunt de seguida que puguin, i que s’espavilin...

Rellegeixo els paràgrafs anteriors i m’espanto una mica de mi mateix, ara em sembla que no em reconec, de veritat.

Perquè també podria ser que no hi hagués cap tragèdia. Ara mentre anava escrivint, de fet, tenia la sensació que en feia un gra massa, que això que alguns pares, mares, àvies i avis i en general adults sobreprotegeixin els infants ha passat tota la vida. Una prova més, aquesta citació de Knud Romer que acabo de recuperar, que fa referència a fets de la postguerra europea:

La tia Annelise havia estat una nena consentida des del dia que va obrir els ulls; era l’única filla i la més jove, i cada dia era el seu aniversari. Era bonica, feia sempre la seva voluntat i jugava amb la gent com si fossin ninos, i ells feien sempre el que ella volia i li seguien el joc.

(Knud Romer, Den som blinker er bange for døden,* 2006)

O sigui, potser estem com sempre: hi ha nens i nenes mal educats i nens i nenes ben educats.

* Segur que no vaig llegir el llibre en danès, però com sempre, si no hi ha versió catalana apunto el títol original i prou; és la meva manera modesta de castigar (?) els editors d’aquí que no fan el que jo crec que haurien de fer quan decideixen traduir una obra. Que no diguin que és molt car: bé que s’espavilen, quan els interessa, a fer propaganda de les novetats catalanes o traduïdes al català. Potser el que haurien de fer és editar menys i fer més bé el que fan, que darrerament no se salva dels nyaps cap editorial, només algun llibre de tant en tant que es veu que la persona que l’ha traduït o l’ha revisat hi ha posat especial cura. Quan parlem de bona literatura, cal creure que som en un país normal i fer les coses com s’han de fer en un país normal. Exactament igual com hi ha restaurants que fan la carta d’acord amb el país on viuen i no en tenen prou, encara que només hi vagin turistes, amb sobreviure sense que se’ls tiri al damunt la PN (policia normalitzadora). I ja sé que no som en un país normal, però en els punts que depenen d’un mateix sí que es pot funcionar com si hi fóssim. I d’altra banda no tot són diners, coi, la majoria de la gent té altres interessos i no pot ser que els editors actuals només mirin la pela. Apa, he aprofitat que el Llobregat passava avui per Sant Boi i m’ho he fet tot al damunt.

Èxits i fracassos

Dels 11 als 13 anys –o sigui, del 1969 al 1971– vaig fer judo un cop cada vuit dies. Feia les classes en un esplai que hi havia al carrer d’Anglí, a Barcelona. Hi anava sol en tornar de l’escola, no recordo quin dia de la setmana, i en acabat el judo, que devia ser una hora si fa no fa, tornava cap a casa també sol. Crec que llavors era més normal que ara anar sol per la vida a partir dels set o vuit anys. Després em vaig cansar del judo o em va atraure una altra activitat que feien al mateix esplai, avions d’aeromodelisme, tirada que em va durar un any més. I llavors, l’any 72, em vaig aficionar a l’atletisme, potser emmirallant-me en una persona que jo admirava molt llavors –i encara ara– que s’hi dedicava. I com que en aquell esplai només feien activitats d’interior (vull dir indoor), vaig anar a una escola esportiva que hi havia a la Guineueta –per descomptat, també sol– un parell de dies per setmana, orientat per aquella persona que he dit que admirava i continuo admirant. Allò va durar quatre anys més.

Tot això era per emmarcar l’anècdota. Quan feia judo, recordo com si fos avui un dia que va aparèixer el meu pare a la classe. Mon pare en aquell temps viatjava molt sovint, gairebé cada setmana, i no era fàcil poder compartir amb ell estones tots dos sols. Com que també l’admirava molt en aquella època, una cosa que feia era mirar d'estar amb ell soletes algun dissabte a la tarda –al matí encara anàvem llavors a l’escola– quan ell no era de viatge: l’acompanyava al despatx, a la Via Laietana –el dissabte a la tarda no hi havia ningú més–, ell treballava i jo escrivia no sé quines bestieses a màquina, que m’agradava molt també, i ens hi estàvem fins a mitja vesprada, que plegava. Llavors em convidava a berenar una coca d’arengada –ell en deia «una arengada»– que venien a la Baixada de la Llibreteria, cantonada amb Trompetes de Jaume I (aquests noms són encisadors, però ben reals). Recordo com si fos ara l’olor que feia el despatx, tan característic, i la flairança de l’arengada.

Mon pare aquell dia del judo em va veure actuar en un combat, no sé si era per canviar d’obi (cinturó). Tot i que em sembla que vaig perdre, suposo que no ho devia fer malament del tot i que vaig tirar almenys una vegada el contrincant a terra, potser de manera no del tot ortodoxa. Quan vaig tornar de la dutxa, el pare m’esperava somrient. Em va acompanyar amb cotxe –anava amb un 600 blanc– cap a casa. Pel camí em va dir que havia parlat amb el professor de judo, un home gros, fort, que es deia Ramon, i que en Ramon li havia dit que a mi em caracteritzava sobretot la «acometivitat» (empenta).

Aquell dia vaig ser feliç i el goig em va durar molts dies, setmanes, mesos. Jo no hauria suportat que el pare o la mare vinguessin cada setmana a veure’m al judo –i hauria estat impossible, tanta colla com érem–, però el fet que vingués ell un dia, que em veiés, que enraonés amb el professor interessant-se pels meus progressos i que em portés a casa amb cotxe va ser molt important per a mi durant un quant temps.

Per sort, anècdotes com aquesta, quan passen els anys, es fan més grosses i dominen i apaguen altres records –inevitables en una relació llarga– potser no tan plaents, i potser no d’aquell mateix temps.

* * *

Un dia d’aquests, fa quatre anys –l’últim de la seva vida–, la mare em va demanar que l’acompanyés a veure la M., una amiga comuna a la qual jo anava a visitar tot sovint. La mare, per diverses circumstàncies, feia anys que no li havia anat a fer visita, segons em va explicar. Hi vam anar amb el cotxe d’ella –jo ja no en tenia–, un Twingo. Era un dissabte al matí, cap a les deu. La casa de la M. era a tocar del port, a Ciutat Vella. Vam arribar al barri i, en una primera volta, no hi havia lloc per aparcar. Havíem de trobar-lo relativament a prop de la casa de la M., perquè la mare caminava ja força malament. Una segona volta i tampoc. Una tercera volta i re. No em demaneu per què no vam tenir més paciència o per què no... Va anar així. Vam tornar cap a casa que a tots dos se’ns escapava la llagrimeta al cotxe.

Tot i que dinàvem junts molts caps de setmana, era la primera vegada que fèiem una eixida els dos plegats fora de casa des de feia mesos, potser anys. I ja no en vam fer cap més.

* * *

Avui fa anys que es van casar els pares i suposo que estic tou.






(Aquesta fotografia no és dels meus pares, ni cap dels dos nens de dalt de tot sóc jo quan feia judo, ni l’avís de no aparcar [«ni 5 minuts, ni 2 minuts, ni un moment»] és de Ciutat Vella [gràcies per la foto, A.]. Són recursos gràfics que faig servir per il·lustrar el text i prou. Ja sé que no calia que ho avisés, però ho faig perquè se m’ha acudit que era un bon exemple sobre el que us vaig dir l’altre dia de les imatges publicitàries. El mateix que deia llavors cal aplicar-ho a les il·lustracions dels articles d’opinió, ja siguin de ficció o, com en aquest cas, de no-ficció.)

Perles (14): La utopia de les traduccions automàtiques

–I fins a on no pot arribar avui la intel·ligència artificial?
–Fins a on fa uns anys crèiem facilíssim: traduir llengües. Fa 58 anys, Chomsky profetitzà que seria el primer que faríem. I continuem sense aconseguir-ho!

–Per què és tan complicat?
–Perquè la paraula maduixa no és només una paraula: porta associada una xarxa de milions de coneixements, sentits, sentiments, sensacions, emocions, experiències, records... Tot això hi és dins el traductor humà, però com es pot introduir dins una màquina de manera ordenada i coherent?

–Digui-m’ho vostè.
–Al poderós cervell humà li costa setze anys d’aprenentatges interioritzar un idioma amb els seus sobreentesos.

(Entrevista de Víctor M. Amela a Félix Ares, doctor en informàtica i professor d’arquitectura i tecnologia de computadores, La Vanguardia 16 març 2009)

Tenir fills (i 2)

Ve d’ací.

Tenir un fill és com llençar una ampolla al mar. Podem bufar una mica perquè vagi cap allà, però no podem saber a on anirà a parar, ni molt menys obligar-la a anar cap allà. Nosaltres segurament no veurem el final de la trajectòria, ja que per sort la majoria dels pares i mares no han de passar pel tràngol de veure la mort dels seus fills. Però de vegades passa, que tot i els esforços per bufar cap a mar obert, l’ampolla es trenca en uns esculls lletjos i foscos, o s’encalla a tocar d’un abocador de fems, o simplement fa una trajectòria curta i s’enfonsa. És difícil d’acceptar-ho.

I hi ha casos que ens sentirem empesos a actuar, si ens sembla que actuant podem ajudar-lo i alhora respectar la seva autonomia.

Però fins i tot si hi ha una desgràcia hauríem de fer un esforç per no culpabilitzar-nos més del compte. Ara, si havíem concebut –mai més ben dit– el fill o la filla com un objecte, llavors farem bé d’amoïnar-nos, de preocupar-nos i de culpabilitzar-nos, perquè és més probable que la deriva desgraciada vingui d’aquí. Però si teníem clar de bon començament que el fill no era un dret nostre, sinó un acte de generositat, si hem fet el que havíem de fer, que era llançar l’ampolla al mar, llavors jo diria que hem d’estar més tranquils. Fins i tot en els casos de desgràcia sobrevinguda crec que hem d’esforçar-nos a deixar de banda la crida genètica i tornar a pensar en termes de generositat. No «ens ha sortit malament el nostre projecte». Cal que pensem que hem ajudat a autoconstruir-se un projecte que des del primer moment no era nostre, que li hem donat autonomia de seguida que ha estat possible i que, malauradament, «no ha anat bé». Crec que això és diferent. El meu projecte continua sent el meu projecte, diferent del de la filla o del del fill.

Aquesta actitud deseixida segurament no ens farà oblidar-los, entre altres coses perquè moltes vegades encara ens reclamaran suport com si tinguéssim un deure especial d’ajudar-los tota la vida –i no tenim tampoc aquest deure, però és una força tremenda la genètica–, i llavors, un cop emparats, socorreguts i guarits, serà l’hora de tornar a deixar-los volar sols, d’oblidar-los un cop més com a projecte personal, de tornar a llençar l’ampolla al mar.

Vist així, amb aquest deseiximent que no és semenfotisme ni relativisme ni escepticisme –perquè continuem desitjant el millor per als nostres fills–, tenir fills és bonic. Donem a la natura una nova vida. Perquè aquesta nova vida faci de si mateixa el que vulgui. És un regal que fem a fons perdut, sense esperar res a canvi.

Escric això perquè jo, com tothom, conec mares i pares amb fill(e)s postadolescents que se’n queixen –això ha passat tota la vida–, però que se’n queixen, diguem-ne, més del compte, de manera desesperada, com amb frustració. I és per projectar-se en ells, que hi ha aquests disgustos.

Els que em coneixeu més i sabeu que no he tingut fills biològics ara direu: aquest no sap de què parla, fa teoria. Em penso que sí que sé de què parlo, però accepto l’objecció per coherència amb allò que deia Richard Ford: «Mai no diguis a ningú que saps com se sent tret que en el mateix moment tu també t’estiguis clavant el mateix punyal, en la mateixa circumstància i en el mateix cor.» (The Lay of the Land, 2006).

Simplement em van venir al cap aquestes idees tan poc originals. Si us van bé, bé, i si no, tan amics.

* * *

Afegitó març 2013. He recordat ara aquests versos, molt coneguts, de Khalil Gibran (1883-1931), poeta i pintor libanès, que tracta sobre això mateix:

Els teus fills no són els teus fills
són fills i filles de la Vida que es perpetua per si mateixa.
No vénen de tu, sinó a través teu,
i no et pertanyen encara que s’estiguin amb tu.

Pots donar-los el teu amor, no els pensaments,
els seus pensaments són només seus.
Pots acollir els seus cossos, no les seves ànimes,
són ànimes joves que viuen a la casa del demà
i aquest demà no el pots visitar ni en somnis.
Pots esforçar-te a ser com ells
però vigila que no els facis com tu
perquè la vida no recula, no s’atura en l’ahir.

Ets l’arc amb què els teus fills
són llançats com fletxes vivents.
L’Arquer veu la diana mirant a l’infinit,
i per això et vincla fent força
a fi que les fletxes volin ràpid i arribin lluny.
Deixa que la Seva força d’Arquer et faci feliç.
Perquè així com Ell s’estima la fletxa com vola,
valora també que l’arc sigui ferm.

Poema «Sobre els fills», del llibre El profeta (1923)

Tenir fills (1)

L’altre dia em va semblar que em venien idees interessants i originals sobre aquest tema, però ara, un cop escrites, em semblen d’allò més convencionals i fins i tot carrinclones, kumbaieres, no ho sé. O sigui, aquest article, que he dividit en dos trossos perquè m’ha sortit massa llarg, segurament us resultarà una mica tronadet... potser són obvietats molt barates. És com aquell acudit, que un director de cine es queixa que les millors idees li vénen a la nit i un amic li diu que les apunti en un paper i ell ho fa i l’endemà troba escrit: «Un noi coneix una noia.»

Esteu avisats.

Tenir fills és bonic, tenir fills és apostar pel futur, tenir fills és tenir una mica de confiança en el món... Però cal dir de seguida que els fills no poden ser un projecte nostre. Els fills han de ser volguts com a éssers autònoms. Lògicament, de moment els donarem el millor que sabrem i podrem, però sempre hem de deixar oberta la porta del futur a un projecte personal del fill o de la filla que se separi dels nostres gustos i a més a més hem d’estar preparats per a les sorpreses, per als esguerros i també per a les desgràcies. No hem de pensar que els fills ens deuen res per haver-los portat al món. Ens deuen la vida fins a cert punt –tot plegat és una mica automàtic, ho hem de reconèixer, o si voleu misteriós, i nosaltres aquell dia... potser només vam passar una bona estona i no pensàvem en res més–, i podem creure que ens deuen les cures que hem tingut amb ells els primers anys, però de fet no ens deuen res, perquè no els vam demanar l’opinió quan els vam concebre ni quan els vam educar d’una determinada manera. No hi ha drets adquirits. Els pares no tenen dret que els fills majors d’edat els facin cas, ni que els cuidin quan es fan grans. Els fills potser tenen el deure d’escoltar els pares i encara més de tenir cura d’ells si estan malalts o han quedat incapaços, i els pares tenen un dret genèric, humà, de ser cuidats, però no tenen el dret que siguin justament els seus fills els que els cuidin.

Si només vols fills per projectar-t’hi, perquè siguin com tu, perquè et serveixin de joguina o de plaer, per sentir-te realitzat, per gaudir de la teva vida, crec que és millor que no en tinguis. Els fills no poden ser una inversió pensant en el nostre futur: que si s’ocuparan del nostre negoci, que si ens cuidaran a les nostres velleses (tal vegada som capaços d’arribar a reconèixer que no hi tenim dret, com deia abans, però potser pensarem que segurament tindran cura de nosaltres, no per la via dels drets sinó per la via dels fets)... Els fills són, només poden ser, un acte de generositat. I si no és així, és millor no tenir-los, perquè parlem de coses molt serioses. Un fill no és un objecte, una cosa nostra.

És clar que hi ha d’haver un equilibri, difícil, entre l’educació que cal donar als fills –no podem cedir tots els continguts formatius a «la societat», entre altres coses perquè la societat són persones concretes, i n’hi ha de malvades– i l’autonomia que els hem de respectar, de manera progressiva, a mesura que es van fent grans. Aquest és el gran drama, tan difícil de solucionar: fins a quin punt cal amollar la corda cada dia. Aquí no hi ha regles que serveixin per a tothom ni per a totes les situacions ni famílies, això és ben clar.

Però tenir fills per raons egoistes, pensant en nosaltres, em sembla que és un error, que tot sovint es paga car, molt car, i ho paguem tots, és la causa de moltes desgràcies d’ara i d’abans. Els fills detecten de seguida si són volguts per ells mateixos o no o si només van ser un caprici, una joguina per gaudir-ne uns quants anys. I si no són molt forts o no tenen altres referents a on agafar-se, poden quedar marcats per a tota la vida. El suïcidi ja és la primera causa de mort entre els joves barcelonins, i demano perdó per la referència; potser us semblarà demagògica en aquest context, però crec que no és inoportuna.

Per tot això em sembla molt i molt desencertat que hi hagi gent que digui que té dret a un fill: a concebre’l, a gestar-lo, a parir-lo, a tenir-lo, a adoptar-lo, a... adquirir-lo.

I tot plegat vol dir també que hem de fer esforços positius perquè no ens preocupin més del compte les diferències que puguem tenir amb els fills adolescents –i ja tinc en compte que l’adolescència s’allarga i s’allarga i s’allarga... Cal pensar que si hem actuat sense pensar en nosaltres, si els hem pujat amb generositat, la part més important de la contribució que es podia esperar de nosaltres ja l’hem feta.

Educar els fills amb aquesta actitud de generositat de fons em sembla, doncs, la millor manera d’inculcar als fills que ells també siguin generosos, no porucs, que aprenguin a estimar els altres tal com els altres mereixen i desitgen ser estimats, i no com una manera de satisfer-se personalment.

Demà o despús-demà continuo.

Desenvolupar estratègies diferents

Sembla que la psicopedagogia actual va per aquí. O potser ara ja no es diu «desenvolupar», sinó «implementar». Davant qualsevol problema personal o col·lectiu –familiar, laboral, social–, has de «desenvolupar/implementar estratègies diferents» per encarar aquell problema. Les has de desenvolupar/implementar –o potser millor «desenvolupar i/o implementar»– «a nivell personal», si perceps que els problemes són personals, o les heu de desenvolupar i/o implementar «a nivell col·lectiu», si els problemes són comuns a un conjunt de persones. En aquest segon cas, tu no has de decidir res, sinó que després d’escoltar tothom, des del més experimentat fins a l’últim marrec, has de proposar-los amb cara de circumstàncies: «Hauríem de mirar de desenvolupar i/o implementar estratègies diferents.»

Perdoneu la caricatura, ja sé que no és així. Però sí que sona així a les orelles dels que no som experts en psicologia. Abans et deien, quan eres menut: «Ets un egoista, fes el favor de deixar el llapis al teu germà.» O, ja més grandet: «Nen, et canta l’aixella.» O bé: «Val més que canviïs de xicota, no et prova.» O bé: «Què fas sempre tan solitari, capficat i ensopit? No creus que t’aniria bé festejar amb algú?» O bé: «Si no t’entens amb aquest nou cap que t’han encolomat, abandona, et farà parar boig.»

I potser sí que aquells manaments i aquells consells eren intromissions intolerables i fins i tot judicis temeraris, perquè l’altre, especialment si no era ni el teu pare ni la teva mare –i encara que fos un d’ells–, probablement no el veies mai amb prou autoritat ni prou coneixements com per dir-te com eres tu i què havies de fer amb la teua vida.

Però és que sembla que ara no es pugui ni tan sols obligar –ja sé que fa lleig, però és que es diu així en català: obligar– el nen o la nena que deixi de comportar-se com un brètol o com una tirana, quan es comporten objectivament com un brètol o com una tirana. O com una criatura mal educada o almenys massa consentida.

Sóc vehement en aquest punt perquè crec que ens hi juguem molt de cara a l’avenir.

Encara més. Defenso que els i les mestres eduquin d’aquesta manera, diguem-ne, més políticament correcta i exquisidament polida, perquè efectivament no en tenen ni idea, molts cops, del que hi ha dins el caparró de l’alumna o l’alumne –hi ha excepcions. No en saben prou justament perquè no poden conèixer vint-i-cinc criatures tan bé com se suposa que les coneixen els seus pares –i en això també hi pot haver sorpreses, perquè hi ha pares que fan tot de castells i viuen a la lluna, però haig de pensar que també són excepcions. Ara, dic igualment que els pares i les mares han de ser forts i assumir la seva autoritat sobre els fills menors d’edat. De manera, és clar, progressivament renunciant –no es pot manar igual a una criatura de dos anys com a la que en té vuit, ni a la de deu anys com a la que en té setze–, però sense plegar del deure d’exercir la pròpia autoritat.

Ara em vénen al cap com una allau moltes idees sobre això de tenir fills, per què tenir-los –i per a què tenir-los– i com cal pujar-los. Ja continuaré un altre dia.

Som gent pacífica, tolerant i honrada

Ahir vaig estar gairebé tot el dia a l’Arc de Triomf, col·laborant en un assaig de referèndum, per descomptat il·legal, que havien convocat uns amics. Va ser una diada riallera, sense incidents, una «festa de la democràcia». El que demanàvem en la nostra consulta era: «Voleu que es convoqui un referèndum sobre el futur de Catalunya?» I hi havia paperetes amb el «sí» i paperetes amb el «no». L’abstenció consistia a no votar i el vot en blanc no existia, perquè és una enganyifa i cadascú l’interpreta com vol (i generalment com els que manen li han inculcat que l’interpreti). També hi havia possibilitat de fer vot nul, estripant la papereta, ratllant-la, etc. En fi, com que la pregunta era fàcil, vam tenir moltes respostes, milers. La veritat és que moltes més que les que jo, abans força escèptic sobre l’èxit que podria tenir l’experiència, m’esperava. I els resultats van ser els que més o menys ja intuíem, atesa la ubicació del col·legi electoral i el dia de la consulta: 98,7 «sí», 1,02 «no», 0,01 nuls. A la búlgara, sí senyor.

No es tractava de demostrar res ni de fer cap prospecció objectiva. Només volíem participar activament de la festa i aportar un entreteniment original a la diada. Els dos objectius es van aconseguir.

Hi havia gent que s’acostava a la nostra parada i demanava: «I aquest referèndum que feu, per a què serveix?» I responíem: «Tu agafa una papereta, la que vulguis.» Ho feien. «Ara, tanca els ulls i imagina’t que amb aquesta papereta pots canviar la situació, imagina’t que som en una democràcia de debò i que ens deixen votar això mateix que es diu aquí.» Aclucaven els ulls. «I ara, diposita la papereta a l’urna.» Ho feien. «No et trobes més bé?» Gairebé el cent per cent de la gent deia: «Sí, tens raó, m’ha anat molt bé, ha estat una bona experiència. Gràcies.» Una mena de teràpia col·lectiva, amb resultats magnífics.

Altra gent deia: «Si no preneu nota de les dades de la gent, qui m’impedeix votar dues vegades?» I dèiem: «Home (o dona), fa lleig.» O bé: «Els catalans som honrats, no fem aquestes coses.» La immensa majoria de la gent assentia tot decidida, no volien passar per persones que fan trampes. Alguns deien, amb posat de xai: «Sí, massa honrats, som, per això ens tenen tan collats.» En general, però, alegria i festa.

Només un punt fosc, en tot el dia. Una anècdota que no em va agradar. Sé que explicant-la ací hi pot haver gent que tregui l’anècdota de mare i l’expliqui en altres indrets com dient: «Mireu, mireu, ells mateixos ho reconeixen.» Però va ser una excepció i com a tal l’explico, per denunciar-la. Fins i tot en un context festiu com el d’ahir no hauríem d’aprovar que passessin aquestes coses, ni per excepció.

Un home amb una criatura de pocs anys s’acosta a la parada. L’home agafa una papereta del «sí» ostensiblement i l’ensenya al nen. I tot seguit fica la papereta a l’urna. El xiquet demana, posant el dit damunt les paperetes del «no»: «I aquests altres papers per a què són, papa?» El pare contesta: «Aquests són els papers dels espanyols.» El nen fa una ganyota de fàstic i retira immediatament el dit. Els que ho veiem riem «la gràcia» però després ens quedem pensatius, una mica moixos.

Aquell nen havia estat educat en el racisme, en l’odi als espanyols. I això no és normal. Els catalans som gent honrada, pacífica i tolerant. Sabem que hi ha espanyols que no tenen la culpa del que passa, que el fet de ser espanyols no ha de ser decisiu perquè qualifiquem la gent de manera pejorativa.

Actituds paral·leles a la d’aquest infant –del seu pare, més ben dit, que li havia ensenyat allò–, posicions de rebuig i de fàstic davant el concepte «gent espanyola», es veuen i se senten contínuament a l’inrevés, a tot Espanya, referides als catalans. «Los catalanes», tots en general, som per a molta gent de l’Estat persones empestades, roïnes, malvades. Ja els ho ensenyen de ben menuts a les criatures. Ho he pogut comprovar una altra vegada aquest estiu. Però nosaltres no podem fer el mateix.

Nosaltres hem d’ensenyar als nostres fills que a Espanya hi ha de tot i que encara que només fos una minoria els que són pacífics, tolerants i honrats com ho som la majoria dels catalans, no han d’utilitzar la paraula «espanyol» embolcallada amb una pàtina racista, la del xiquet aquell de l’anècdota.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (11): Les criatures sanes, les últimes

Algú pot fer-me el favor, us ho demano si us plau, de dir a la gent que si puja a un transport públic amb una criatura sana de les que caminen soles i hi ha un seient lliure, primer ha de seure l’adult(a) i només si hi ha dos seients, també la criatura? I això penso que hauria de ser així sempre, sense gaires excepcions. La criatura ha d’aprendre a comportar-se en societat, a respectar els grans, a cedir el seient a la seva mare, al seu pare, als seus avis! –per no parlar de les altres persones que ho podrien necessitar més que ella, però això ja és per a nota; ara em refereixo només a deixar que segui l’adult(a) que l’acompanya, i no ella. Com eduquem les criatures? A mi m’ho van ensenyar de molt menut, això. I ara... Si fins i tot he cedit el seient a una embarassada que portava un altre fill de cinc o sis anys i ella, amb el bombo, ha quedat dreta mentre el fill de cinc o sis anyets seia tan tranquil! O a una altra que portava un fill a collibè i un altre de nou o deu anys i hi ha fet seure el de nou o deu anys mentre ella s’estava dreta amb l’altra criatura als braços!

Estic fart, tip, cuit, cansat, fins al coll, fins a les celles i fins al capdamunt de deixar el lloc a gent que es pensa que els seus infants tenen més dret que ningú a seure als transports públics. De manera que ara o no cedeixo el lloc a gent amb criatures que caminen o bé, si ho faig, abans demano a l’adult(a) en qüestió si és per seure ell(a) o bé perquè segui la criatura. Ves si sóc odiós, eh? I si no em contesten de manera correcta des del meu punt de vista, es queden sense seient, apa. Encara més odiós.

És clar que des del seu punt de vista deuen pensar que si tu cedeixes el seient, què t’importa el que ell(a) en faci? Què és això de cedir amb condicions?

Doncs, sí, el que és teu –molt relativament teu en aquest cas, ja ho sé, perquè només l’ocuparàs una estona i, per tant, no has de posar-hi mai els peus al damunt, ni enganxar-hi xiclets, ni...–, el que és teu, deia, ho pots cedir amb condicions. I si a l’altra persona no li agrada el tracte, pitjor per a ella.

No dubto que hi ha gent –aquesta mateixa gent que dic, quan van sols– que cedeixen el seient a les parelles adult-criatura amb el benentès que hi seurà la criatura, gent que els semblarà, al contrari que a mi, que si cedeixen el seient és perquè hi segui la criatura, no pas l’adult(a). Però jo crec que a aquesta gent se’ls ha d’educar, també. I fent el que faig, els educo. O ho intento. És possible que només aconsegueixi que es recordin de la mare que em va matricular, però també pot ser que després, quan ho expliquin a casa o en parlin amb les amistats, es trobin que algú amb una mica de seny els dirà que aquell senyor tan odiós tenia raó.

M’he fet massa gran, que cada dia m’alteren més aquestes coses?

Afegitó del 28 agost 2008. Miracle! Vaig amb metro, no gaire ple però amb quasi tots els seients ocupats, i a l'estació d'Espanya veig que puja una nena d'uns cinc anys amb un senyor. Tot just entrar, el senyor li diu una cosa a la nena, que no sento. La nena corre cap a l'únic seient lliure del vagó i s'hi asseu. Penso: ja hi som. Però per la porta del costat ha pujat a la mateixa estació una senyora amb un cotxet, dins del qual hi ha una criatura d'un any o dos. El senyor que ha pujat amb la nena s'acosta a la dona que porta la criatura i agafa el cotxet. O sigui, anaven junts tots quatre, el que passa és que han pujat per portes diferents. En el mateix moment que l'home agafa el cotxet, s'esdevé el prodigi. La nena que havia corregut a asseure's crida: "Mama!" I la dona del cotxet s'acosta a la xiqueta, la xiqueta s'alça del seient i el cedeix a la seva mare. O sigui, quan han pujat el pare es veu que ha dit a la filla gran: "A veure si agafes aquell seient per a la mare." Una família exemplar. Encara hi ha esperança.

Afegitó del 24 abril 2009. Pujo al 32 a Tarradellas-Borrell. També hi puja un noi d'uns 12 anys, que ha arribat corrents per agafar el bus. Ell puja primer. Passo la targeta per la cancel·ladora després d'ell. Al fons de l'autobús hi ha un seient lliure, un de sol. El noi hi va. Però just abans de seure passa una cosa meravellosa. Es gira, em mira –jo ja m'havia quedat a la plataforma del mig, dret– i em fa un gest com dient: si vols seure tu... Li responc amb un altre gest d'agraïment. El noi veig que va al IES Gal·la Placídia, a Príncep d'Astúries - Guillem Tell. Un noi com cal... tot i que em fa l'efecte que arribava un pèl tard ;-) –eren les 8:35 quan ell ha baixat i em penso que allà entren a les 8:30. Hi torno: hi ha esperança.

Afegitó del 3 novembre 2009. Vaig amb el 27, assegut de cara cap endarrere a la part final, i en una parada arriba corrents un noiet d'uns 7 o 8 anys que posa les mans al damunt de l'únic seient que deu quedar lliure en tot l'autobús. Al cap d'una estona arriba un senyor gran, deu ser el seu avi, i el noiet, que continua tenint les mans al damunt del seient lliure, li diu orgullós, com qui ha protagonitzat una feta remarcable: "T'he guardat el seient!" Aquestes coses em fan feliç, però són tan escadusseres...

Afegitó del maig 2010. Un altre capítol sobre aquest tema. Dia 19 de maig. Pujo a l’autobús i sento que un nen crida i plora, marraneja. L’autobús va bastant ple, només hi ha un seient buit dels que estan reservats per a persones amb necessitats especials. El nen que crida i plora, d’uns tres o quatre anys, és clarament d’aquí, fins i tot diria que catalanoparlant, tot i que va amb una cangur o mainadera sud-americana. Els crits del nen, molt forts, són sempre els mateixos: “¡Nanny quiero sentarme, nanny quiero sentarme!” La nanny li explicava, al començament –just quan jo he pujat al bus– que aquell seient estava reservat, que no era per a ell sinó per a persones grans o malaltes. De fet, a la següent parada ha pujat una senyora gran que alhora duia crosses, i s’hi ha assegut. Però aquella criatura ha continuat cridant sense parar. Crits i sanglots i plors, molt forts, durant uns quinze minuts, fins que tots dos han baixat de l’autobús, en arribar al seu destí (Balmes/Diagonal). Conclusió: aquell nen, quan anava amb la mare, sempre era el qui primer s’asseia al bus, al seient que fos, i no concebia que havent-hi un seient lliure no el pogués ocupar. I la cangur sud-americana, amb molt bon criteri, li explicava que hi havia seients reservats. Però encara més: quan ja feia uns deu minuts que cridava la criatura, hi va haver una senyora que va renyar al nen, en català, dient-li que no havia de plorar i que la nanny tenia raó, i es va veure clarament que el nen l’entenia, però de seguida va arrencar encara més forts els plors i els crits i hi va haver dues persones que van enlletgir a aquella senyora el que havia fet, li van dir que callés i que no s’hi fiqués, com volent dir: “Pobra criatura, al damunt que ha de suportar una mainadera inculta i cruel, que no el deixa seure, vostè encara dóna la raó a la nanny?”

Afegitó del 22 juny 2010. Una àvia amb la néta (6-7 anys). Queda un seient lliure i hi seu l’àvia. Ni la nena protesta ni l’àvia li fa cap gest previ. O sigui, que és un costum o un criteri –un bon criteri– d’aquesta família: en cas de seient lliure, primer hi seu l’àvia. Però un cop asseguda l’àvia, la veïna de seient, amb cara de sentir-se culpable –té uns 30 anys–, diu a la nena: «Vols seure, nena?» i ja fa el gest d’alçar-se. L’àvia i la nena li responen de manera contundent que ni parlar-ne. Bé per l’àvia i la nena, de bon ou bon pollet.