M’encanto

A les estacions. Per naturalesa, sóc d’aquells que quan han d’anar de viatge, sigui un trajecte curt o llarg, si va sol vol arribar a l’estació, a l’aeroport, etc. amb molta antelació. Perquè mentre no hi arribo pateixo. Pateixo des de molt temps abans, poden ser hores, o dies i tot si és un viatge lluny. I pateixo fins que no m’he assegut al seient del tren, de l’autocar, de l’avió. I si vaig amb algú altre i aquest és dels cançoners, pateixo el doble.

Doncs ara em passa el mateix que sempre però descomptant el temps que transcorre mentre m’estic a l’estació, si haig de viatjar sol, un cop que he comprovat per quina porta he d’entrar, en quina andana hauré d’esperar. Durant tot aquest temps no pateixo perquè ja ho tinc tot controlat.

I com que falta molt de temps per pujar a l’autocar o al tren o a l’avió i no són allà —si hi fossin, ja hi hauria entrat i seuria al meu lloc, el que em corresponia segons el bitllet, bitllet que hauria mirat cent vegades—, em poso a passejar o m’assec en un banc.

I m’encanto. Em passen els minuts sense adonar-me’n i quan miro el rellotge ja és l’hora, normalment un minut o dos més. I corro i arribo tard.

No sé si és bo o dolent. O si és una manifestació de la naturalesa humana quan arriba a certa edat o bé un preu que he de pagar per haver estat tan amarrón* —no sé trobar en la meva llengua una paraula tan gràfica com aquesta– tota la vida.

* En espanyol tampoc no existia fins ara. L’han introduït en la nova edició del seu diccionari oficial, la mateixa edició que ha redefinit innocentment termes com referéndum, nacionalidad, soberanía, estado...

Encara un afegitó conjuntural sobre el «gènere no marcat»

Hi ha hagut en un país de cap a ponent un debat –encara hi són– sobre aquest tema. No m’hi hauria de ficar perquè és una altra llengua que segurament no conec prou, i a més a més no és costum meu fer-ho, però alguna hora havíem de trencar el costum i avui era un bon dia per saltar-me’l.

L’article inicial ja ha tingut respostes (exemple) prou assenyades, fonamentades i científiques. Però hi ha alguns punts en l’argumentació de qui ha obert la polèmica –membre de la Real Academia Española, poca broma, i lògicament favorable al «género-no-marcado-sin-excepciones»– que m’han cridat especialment l’atenció.

I com que segurament aquest discurs de l’acadèmia espanyola el deuen compartir els i les apòstols nostres del «gènere-no-marcat-mai-sens-dubte» trobo convenient comentar-lo. A més, cal tenir en compte que la SF del IEC de vegades mira molt cap a ponent. (No caldrà que recordi l’episodi aquell tan trist i ben recent d’anar corrents a canviar una entrada del DIEC perquè a Madrid havien fet una llei que deia no sé què –el contingut és el de menys.)

Qui es presenta com a autor principal de l’article que ha obert el debat és el lingüista de l’espanyol Ignacio Bosque –ben competent en tants aspectes de gramàtica comparativa, ja que hi som–, però signen el seu escrit 33 acadèmics i acadèmiques. En concret, 28 acadèmics i 5 acadèmiques.

Diu:

«Se deduce una y otra vez en estas guías [les guies amb propostes de llenguatge no sexista] una conclusión injustificada que muchos hispanohablantes (lingüistas y no lingüistas, españoles y extranjeros, mujeres y hombres) consideramos insostenible»

Demano humilment: dins de «lingüistas y no lingüistas», dins de «españoles y extranjeros» no hi ha, segons ell i la seva tesi, totes les «mujeres y hombres»? Encara més: dins de «hombres», d’acord amb els documents oficials de la seva acadèmia i sobretot d’acord amb l’argumentació que defensa, no hi ha les «mujeres»? (DRAEL: «Hombre: Ser animado racional, varón o mujer».) Per què les esmenta específicament en aquest cas? No és potser perquè li cal fer-ho? I llavors, no li fa pensar això que hi ha molts altres casos en què cal, convé o és útil fer aquesta distinció, aquest desplegament?

«Se me ocurre preguntar ahora a los responsables de las guías mencionadas qué quiere decir exactamente que [un] texto abunda en rasgos de sexismo lingüístico. La pregunta se podría aplicar igualmente a los textos de decenas, seguramente centenares, de escritoras, periodistas, científicas o artistas, entre otras muchas representantes de la cultura, el arte o la ciencia, firmemente comprometidas con la defensa de los derechos de la mujer, además, por supuesto, de a los innumerables textos de varones que compartan esos mismos principios e ideales, y que tampoco aplican las recomendaciones lingüísticas de las guías de lenguaje no sexista»

Dins de «periodistas» i «artistas» no hi ha els «varones» que se citen en la segona part de la frase? O cal entendre que els «periodistas» i «artistas» del començament, pel context, són només dones? No hauria de fer pensar aquesta deducció que és justament el context el que reclamem que especifiqui si es parla d’homes o de dones o de tots dos? És que és precisament això el que diem molts i moltes que cal estudiar més a fons, en comptes d’entestar-nos a repetir que «el masculí és el gènere no marcat».

Que en aquest ambient, davant del tancament de portes dels que en saben més, els que intentem aportar alguna cosa ens equivoquem i la vessem en algunes de les nostres argumentacions o propostes, és ben lògic. Encara més, és inevitable.

«Si no estamos dispuestos a aceptar que es la historia de la lengua la que fija en gran medida la conformación léxica y sintáctica del idioma, ¿cómo sabremos dónde han de detenerse las medidas de política lingüística que modifiquen su estructura para que triunfe la visibilidad?»

D’això es tracta, justament!, de fer evolucionar la llengua en aquest moment històric. On s’han d’aturar les mesures de política lingüística? On s’aturi la ciutadania, senyor acadèmic. I tranquil, que les febrades exagerades passen. Però quedarà un romanent que els instituts i les acadèmies, fins i tot l’espanyola, hauran de reconèixer com a patrimoni de les llengües respectives, sigui ara o sigui d’aquí un segle.

«A los que respondan que no conviene llevar las normas o las reglas gramaticales a sus extremos, habría que recordarles que las normas gramaticales no tienen extremos. Se formulan de cierta manera y se aplican en función de ciertos criterios léxicos, morfológicos o sintácticos que deben expresarse con claridad»

Es refereix a la reducció a l’absurd que tant ell com gent de la seva corda fan sempre que altres parlem de fer més visibles les dones en el llenguatge. Sempre treuen els mateixos exemples, del tipus «Llavors, ¿com hem de dir que ‘El Joan i la Maria viuen junts’, si dieu que ‘junts’ no comprèn els dos sexes?» Doncs s’ha de contestar que la coherència absoluta no existeix en la llengua, és el que anomenem «excepcions» i «asimetries», i no tenen per què estar totes descrites i pautades. La llengua és vida. En aquest exemple tòpic –quantes vegades ho haurem d’explicar encara?–, el context (Joan i Maria) ja marca la diferència, no hi ha invisibilització de la dona, i aquest és el punt clau de tota aquesta discussió.

«Se supone que los cambios que se solicitan [en la majoria de les guies contra el sexisme lingüístic] han de afectar únicamente al lenguaje oficial. Se aplicarían, pues, a los textos legales o administrativos (lengua escrita) y a los discursos públicos, las declaraciones, las ruedas de prensa y otras manifestaciones de la lengua oral. [...] Precisamente ahora que se trabaja para que el lenguaje de los textos jurídicos se acerque en alguna medida al español común, las propuestas para “visibilizar a la mujer” en el idioma parecen encaminarse en el sentido opuesto. Se trata, al parecer, de lograr que el lenguaje oficial se diferencie aún más del real»

Això és tan demagògic que potser no caldria ni respondre-ho. Del que es tracta en aquest punt és precisament d’acostar el llenguatge jurídic a la realitat. I si convé fer més entenedor aquest llenguatge envitricollat –que convé– no és per aquí per on cal començar, sinó per la sintaxi i, en alguns casos, per la terminologia. Ningú no es queixa de la precisió, que és justament el que es demana als textos legals, que siguin precisos i exactes. La sintaxi!: és això el que fa il·legibles tants textos oficials orals i escrits.

I la cirereta:

«Intuyo que somos muchos –y muchas– los que pensamos que la verdadera lucha por la igualdad consiste en tratar de que esta se extienda por completo en las prácticas sociales y en la mentalidad de los ciudadanos. No creemos que tenga sentido forzar las estructuras lingüísticas para que constituyan un espejo de la realidad, impulsar políticas normativas que separen el lenguaje oficial del real, ahondar en las etimologías para descartar el uso actual de expresiones ya fosilizadas o pensar que las convenciones gramaticales nos impiden expresar en libertad nuestros pensamientos o interpretar los de los demás.»

«Y muchas.» O sigui, quan ha volgut subratllar que hi ha «moltes dones» que pensen el mateix que ell i els altres 32 acadèmics i acadèmiques de la llengua espanyola, s’ha sentit obligat a escriure-ho així. Quan tot al llarg d’un extensíssim article –més de 6.600 paraules– s’ha dedicat a bescantar aquests doblets, a titllar-los d’innecessaris i a dir-nos que «muchos» inclou «muchas». Quan en aquest mateix paràgraf diu que no té sentit «forzar las estructuras lingüísticas para que constituyan un espejo de la realidad». Però en aquest moment, just en aquest moment, al senyor acadèmic li anava bé subratllar que hi ha dones que estan d’acord amb ell. En aquest moment precís a l’acadèmic espanyol li interessava visibilitzar les dones, i ho ha fet. Les convencions gramaticals no li han impedit «expresar en libertad nuestros pensamientos o interpretar los de los demás»: els seus «pensamientos», els dels altres acadèmics i acadèmiques signats, i els de «muchas» dones.

No ens calia cap més demostració que aquesta darrera, senyor Bosque.

Perles (41): Mompou, estranger a Espanya

«6. Acentuación de palabras extranjeras
6.1. Palabras extranjeras no adaptadas. Los extranjerismos que conservan su grafía original y no han sido adaptados [...], así como los nombres propios originarios de otras lenguas [...], no deben llevar ningún acento que no tengan en su idioma de procedencia, es decir, no se someten a las reglas de acentuación del español: disc-jockey, catering, gourmet, Wellington, Mompou, Düsseldorf.» (Diccionario panhispánico de dudas, sota l’entrada tilde)

Veges tu, tanta història amb el Tribunal Constitucional, i la RAE ja havia dit fa temps (en incloure “Mompou”, cognom català, en els exemples de paraules estrangeres) que els mots catalans són d’una altra nació:

«extranjero, ra (del fr. ant. estrangier).
1. adj. Que es o viene de país de otra soberanía.
2. adj. Natural de una nación con respecto a los naturales de cualquier otra.» (Diccionario de la Lengua Española)

Bo, una brometa i avant.

Josep Molés, Castelló de la Plana, Migjorn 28 abril 2010

Qüestions de llengua (XX): Les dualitats lingüístiques

Recupero el que deia l’altre dia i ho completo amb unes reflexions de Joan Coromines.

En català, deia jo, que és una llengua normal i corrent, també existeixen els sinònims. En el cas dels refredats o constipats, també pots tenir un catarro –sí, un catarro!–, o bé un cop d’aire, o bé un embromament, o bé estar empitarrat o encadarnat o empiocat o pioc, i encara més possibilitats. Tant de bo que de mica en mica anem aprenent que en català les coses no es diuen només d’una manera. Això encara són reflexos de la dictadura, de quan anàvem per la vida amb el diccionari –arma llancívola– sota l’aixella i/o refiant-nos de la solució màgica dels que en sabien.

I Coromines:

«Contra l’actitud lingüística unitarista dels castellans i els francesos, tinguem en compte que llengües com l’anglès, el rus i l’italià presenten un sistema gramatical i lèxic més flexible, codificat molt menys estrictament, en el qual regna una actitud més liberal davant les dualitats lingüístiques. ¿I per què no preferiríem aquesta actitud liberal en la nostra llengua? ¿L’existència de dualitats ha creat cap entrebanc a l’enorme expansió de llengües com l’anglès, l’àrab o el rus? Si el castellà s’ha estès o s’estén ha estat precisament a Amèrica, on no hi ha hagut l’Acadèmia d’estil borbònic, i en efecte les dualitats antigues hi han sobreviscut molt més que a Espanya i se n’hi han creades, per dotzenes, de noves, que no perjudiquen gens la força de l’idioma. Recordem que construccions com saludarlo, por siempre o acordarse que, a Espanya mirades com a catalanismes, són encara predominants a les repúbliques iberoamericanes.

»Tenim ja prou feina si volem combatre els barbarismes reals, les castellanades i francesades intolerables, les confusions i impropietats grolleres que cap llengua culta no pot deixar surar si no vol caure al nivell d’un patuès, la pobresa i fluixedat d’expressió que deformen i neuleixen, que toleixen tristament el català de tants compatricis! Aquests són els enemics reals, amb els quals no hi ha pau possible, ni treva saludable. Contra aquests hem de concentrar totes les forces que ens queden. Forces limitades en totes les llengües del món actual per la vulgaritat i la distracció, que boteixen de dia en dia, a manera d’onada, l’embrutiment mecànic del segle XX; forces encara més limitades en català, gràcies a la persecució tossuda d’uns forasters prepotents.

»No seria pas el poble català el que hi sortiria guanyant si volíem abolir tots els casos de dualitat lingüística: com més prohibicions de llenguatge hi hagi, més gramàtica haurà d’apendre (sic) l’home comú per poder escriure en català; i no convé a una llengua amenaçada, com la nostra, que aquest pes augmenti més del que cal. Tampoc no hi guanyaria l’escriptor, per a qui la varietat de mitjans d’expressió pot ser sempre útil. Hi guanyaria solament el corrector lingüístic, l’acció del qual seria llavors cada cop més necessària; però els correctors de català són massa bons patriotes en general per preferir un interès tan mesquí als interessos de Catalunya.»

(Joan Coromines: «Normes lingüístiques, catalanes: ni antifranceses ni anticastellanes», a Lleures i converses d’un filòleg, Club Editor, Barcelona 1989; l’original de l’article és del 1958).

Qüestions de llengua (XV): Sabem molt castellà (1)

Crec que ja he dit altres vegades que la nostra llengua es troba en una situació més bona que no sembla i que hem de fer un cas relatiu als catastrofistes, que fa vint o trenta anys ja deien que el català s’acabava. Per una banda al món hi ha avui més gent que mai que sap català o que almenys l’entén. I per l’altra, ara com ara tenim a les nostres mans una sèrie d’armes per defensar-nos –poques, però en tenim– que de moment ningú no discuteix que les puguem tenir, i això ja és un gran què. Penseu, parlant d’armes, que el Decreto de Nueva Planta ens tenia prohibit que hi hagués ni un ganivet fora de la cuina. I a la cuina, fermat amb cadena. O sigui, una mica millor que els nostres tresavis potser sí que ho estem.

Ara bé, també és veritat que a hores d’ara el català té un perill que potser els nostres tresavis no tenien. I és que nosaltres sabem molt castellà. Diguin el que diguin els mamuts i altres animals prehistòrics de la RAE i d’altres móns poc civilitzats que bramulen per ponent sobre el perill que corre el castellà a Catalunya, el fet cert és que els catalans de la nostra generació, els que es van educar durant el franquisme, els que van estar escolaritzats força temps en castellà i molts dels que han vingut després, hem patit i continuem entomant un devessall tan continu d’inputs castellans que ens arriben pertot arreu –mitjans de comunicació, el carrer, els productes comercials, el cine, internet...– que de fet sabem molt més castellà que els nostres avis.

O sigui, que el castellà continua ben viu al voltant nostre –més viu que el català, de fet–, i això és un problema justament per allò mateix que anava dient: que sabem molt castellà. I molt vol dir MOLT. De primer, alguns que ja anem tenint una edat –i em fa l’efecte que la majoria del jovent d’ara també– hem llegit força més en castellà que en català, molt sovint perquè el que volíem llegir per devoció o afició o el que havíem de llegir per obligació escolar, professional o social només ho teníem a l’abast en castellà. Moltes grans obres de la literatura universal, i també molts clàssics de la literatura infantil i juvenil, només estaven en castellà o en edicions estrangeres inaccessibles –això, suposant que a determinades edats puguis empassar-te segons què en una llengua que domines més aviat poc, i ara vull dir l’anglès, que és la meva tercera llengua i faig pena parlant-lo i fins i tot llegint-lo, i actualment també sóc capaç de llegir en italià i francès, però encara molt més insegur.

Així, Tolstoi i Dostoievski, Shakespeare i Dickens, Molière, Poe, Austen, Swift, Defoe, Emily Brontë, Goethe, Dumas, Hugo, Melville, Carroll, Twain... Mann, Kafka, Joyce, Proust, Faulkner, Woolf, Steinbeck, Hemingway, Dos Passos, Camus, Stevenson, Wilde, Kipling, Wells, Lawrence, Cronin, Malraux, Orwell, Becquet, Williams, Duras... i abans Salgari, May, Blyton, Verne, Grey, els Hollister, Kasperle, Los Tres Investigadores, els germans Grimm, Perrault... Mortadelo y Filemón, Pulgarcito, DDT, TBO, Astérix, Félix el Gato, Tom y Jerry, Vidas Ejemplares de Novaro, Los Picapiedra, l’obra completa de Walt Disney... Michel Tanguy, Michel Vaillant, Hopalong Cassidy, Roy Rogers, El Llanero Solitario, El Guerrero del Antifaz, Rin-tin-tin, Blueberry, Red Ryder, Coyote, Capitán Trueno, Lucky Luke, Flash Gordon, Tarzán, Superman, Spiderman, Hulk, Sargento Gorila (Hazañas Bélicas)... Tot això i molt més ens va venir en castellà. I sí, hi va haver el Marsupilami i Gil Pupil·la, els Barrufets i Tintín en català a partir de determinat moment, però va ser com de propina. I no hem parlat de Cervantes, Rojas, Jovellanos, Larra, Pereda, Azorín, Clarín, Unamuno, Baroja, Galdós, Valle Inclán, Machado, Bécquer, Lope de Vega, Calderón, Quevedo, Moratín, Tirso... Lorca, Borges, Cela, Delibes, García Márquez, Ferlosio, Laforet, Gironella... Me’n deixo molts, perquè els dic de memòria i sense rumiar gens ni ordenar-los gaire: tal com han rajat del magí. És espectacular. I encara sort que jo em vaig deslliurar de Roberto Alcázar y Pedrín. I encara sort també del Cavall Fort.

I no hem parlat de la tele, ni dels diaris, ni de les revistes, ni del cine, ni de la ràdio... ni d’internet.

O sigui, sabem més castellà que català. Encara, sí. Sabem més castellà, sabem moltíssim castellà: paraules soltes, locucions, frases fetes, refranys... Tenim un domini dels registres del castellà increïble. Sabem com es poden dir les coses en castellà de deu maneres diferents, segons el context, les circumstàncies, els interlocutors, el to irònic o seriós o rialler o confidencial o solemne de cada expressió. Tant ens passa, això, que fins i tot de vegades ens alegrem quan descobrim que una cosa la sabem dir en català i no ens ve al cap de seguida com es diu allò en castellà. Ens alegrem, sí, perquè això només ens passa molt de tant en tant, i en canvi el contrari s’esdevé molt més sovint.

Sabem molt castellà nosaltres, i també els nostres fills. Perquè la quantitat d’inputs que rebem tots –quantitat absoluta de «coses per llegir» i de «coses que sentim»– és molt, però molt, superior en castellà que en català.

Continuaré.

Qüestions de llengua (XII): Antropònims i topònims catalans en discursos castellans

Les bases del problema: normalment, els noms de lloc (topònims) i de persona (antropònims) no se solen traduir quan es parla en altres llengües. És a dir, tothom sap que Joan és John, Juan, Jean, Giovanni, João, etc. en les llengües veïnes, però si parlem d’una persona concreta, del senyor Joan Petit, encara que se’n vagi uns dies a París, el senyor Petit no canviarà el seu Joan de tota la vida per un Jean per quedar més bé. I si els amics que ha fet a París l’escriuen un dia (en francès), li diran, normalment, Joan. Ara, hi ha noms de personatges i indrets històrics que, en comptes de seguir el criteri general de no traduir-se, han adquirit amb els anys –per relacions bilaterals, per tradició literària o per altres motius– el dret de ser traduïts a la llengua en la qual es parla. I així, tenim que al costat dels intraduïbles William Shakespeare, Miguel de Cervantes, Buenos Aires o San Francisco (ciutat de Califòrnia), hi ha també aquesta mateixa Califòrnia que acabem d’esmentar (amb accent obert a la o si es parla en català), Los Angeles (escrit així en tots els idiomes, a la castellana però sense accent a la a), Nova York (i no New York), Isabel II d’Anglaterra (en comptes d’Elisabeth), Londres (i no London), Còrdova (en lloc de Córdoba) o el Dant (i no Dante) italià.

Ara bé, el problema es planteja quan un català que es diu Joan Petit és a Nova York i, posem per cas, ha d’escriure en català a gent que l’entén en català però que viu a Nova York mateix. En Joan Petit dirà, en aquest cas, «Nova York» o «New York»? Doncs, és probable que, per deferència amb els novaiorquesos que l’han de llegir, digui, tot i escrivint en català, «New York». Com, en situacions paral•leles, dirà «Elisabeth II», «Córdoba» i «il (divino) Dante», si escriu (en català), trobant-se a Londres, a Còrdova o a Florència i adreçant-se a lectors d’aquests indrets. Són estratègies lingüístiques de complicitat que funcionen en tots els idiomes, encara que no estiguin escrites enlloc ni se’n puguin fer reglaments (gràcies a Déu).

És per això que els catalans demanem als diaris i mitjans de comunicació que es publiquen o que emeten en castellà a Catalunya que facin servir els antropònims o topònims propis catalans, i que escriguin «Catalunya», «Lleida» «Sant Boi de Llobregat» i «Joan Petit», i no, per molta tradició que tinguin en la seva llengua, «Cataluña», «Lérida», «San Baudilio del Llobregat» i «Juan Pequeño». No fer-ho d’aquesta manera implica poca sensibilitat. I, evidentment, una bona dosi de provincianisme, de tancament, de «no entendre res» que no estigui explicitat a la lletra de la llei.

És per aquesta mateixa raó que els mitjans de comunicació catalans més sensibles, com ara TV3, anomenen Vielha e Mijaran al municipi que en català es diu Viella, Es Bòrdes a les Bordes i Val d’Aran a la Vall d’Aran. Perquè l’occità (aranès) és també llengua oficial a Catalunya i d’aquesta manera la fem servir ni que sigui una mica, amb els topònims.

(Afegitó del dia 15: El diari La Vanguardia va encara una mica més enllà, ho explica avui mateix el seu responsable lingüístic, Magí Camps: «El Libro de redacción de La Vanguardia pretén definir l’estil propi del diari tenint en compte la seva idiosincràsia. Atès que el nostre rotatiu s’edita a la capital catalana, els redactors no podem ignorar la realitat lingüística en la qual vivim. [Per això, i malgrat que] la RAE fixa les grafies carné, cabaré, chalé i parqué, i només admet doble grafia en el cas de chalet [chalé i chalet] [...] a La Vanguardia preferim escriure aquestes paraules amb la te final del francès [i del català, no?]: carnet, cabaret, chalet i parquet, perquè, a mes de mantenir la grafia original, reflecteixen la pronúncia pròpia del castellà de Catalunya, Aragó i altres zones peninsulars.» (La Vanguardia, 15 abril 2007) Bé, jo ho hauria dit sense tants circumloquis i sense necessitat d’apel·lar a l’Aragó i a «altres zones peninsulars», que semblen més excuses no demanades per fer-se perdonar –sempre demanant perdó per ser catalans, o en aquest cas per viure a Catalunya!–, però la cosa és així: en un diari espanyol com La Vanguardia, se senten obligats a fer aquestes coses contra la seva pròpia gramàtica, en atenció a l’indret on surt publicat el diari.)

Qüestions de llengua (VIII): «Puesto», «colmado» i «apretar a córrer»

Us voldria fer considerar aquestes frases:

- Vine aquí al darrere de l’autobús, que hi ha *puesto.
- Baixo un moment al *colmado a comprar plàtans.
- Si un home t’empaita pel carrer, cop de puny al ventre i *apretar a córrer.

Un lector expert diria: «Són frases incorrectes, les paraules marcades amb * són castellanismes.»

Però un altre lector observador matisaria: «Són castellanismes, però la veritat és que en el castellà de Castella no funcionen.» Perquè és impensable que a Valladolid algú digui:

- Ven aquí detrás del autobús, que hay puesto (dirien: «hay sitio», «hay espacio»; en canvi, fan servir «puesto» per a altres significats: «puesto de trabajo», per exemple).
- Voy un momento al colmado a comprar plátanos (dirien: «a los ultramarinos», «a la tienda»...)
- Si un hombre te acosa por la calle, puñetazo al estómago y apretar a correr (dirien «echar a correr», «salir corriendo», etc.)

El fet cert és que hi ha castellanismes que ara com ara només es diuen en català. I que això ens ho hauríem de fer mirar.

Puesto, certament, és complicat d’adoptar, perquè té una estructura ue bastant estranya –els ue castellans solen ser una deformació pròpia d’aquesta llengua que en català no s’ha esdevingut, ja que el català ha conservat la o llatina original: os, ou i, justament, posat, -ada (participi del verb posar), entre d’altres–, però també tenim bouer, suec, amanuense i altres. El que proposo, doncs, és que puesto s’adopti com a préstec, amb el significat de «espai buit disponible per a ser ocupat». Els italians també ho diuen, però ells ho han heretat directament del llatí: «trovare un posto a sedere è quasi impossibile». Potser, si algú dels que manen s’hi posa i ho fa córrer com a única forma genuïna possible, podríem recuperar per a nosaltres aquest «posto». Coromines (DECat VI 741a 23-27) proposa «pos», que antigament es deia al País Valencià. (Afegitó del gener 2009: ara descobreixo –ja podia haver-ho comprovat abans, no?– que els diccionaris donen post amb el significat de lloc, indret... però només per a l’àmbit militar [post de comandament]. Continuo demanant: per què només en l’àmbit militar?)

Colmado no té cap problema d’aquest tipus, i com que realment no és sinònim de queviures –que és l’opció oficial que teníem fins ara–, perquè al colmado hi ha moltes més coses que aliments, potser ja és hora que els diccionaris ens l’acceptin –si pot ser, abans que tanquin els últims colmados, escanyats pels supermercats.

Pel que fa a apretar a córrer, hi passa un fenomen ben curiós: l’expressió es troba explícitament al diccionari de la Real Academia Española, i apretar no existeix en català, però si feu una cerca a internet de la frase “apretar a correr”, així, entre cometes altes, veureu que un 99% de les respostes que us dóna Gúguel (sense activar l’opció de «només pàgines en català») són de contextos catalans, tret d’unes quantes de teòriques, provinents de diccionaris espanyols o bilingües, que miren de traduir aquesta expressió de diccionari a altres idiomes. En català hauríem de dir –i diem, en contextos formals– arrencar a córrer. Però com és que s’ha estès tant dins el català viu una expressió castellana... que els castellans no diuen? (El DCVB reporta “apretar a córrer” al costat de “arrencar a córrer” i documenta la primera opció –la que comentàvem aquí– en uns contes del valencià Salvador Guinot de l’any 1900.) (Afegitó de l'octubre del 2008: La darrera edició del Diccionario de uso del español, de María Moliner [edició abreviada, Gredos, 2008] ja no recull l’expressió «apretar a correr». Senyal que la considera obsoleta en l’espanyol actual. I en canvi en català es diu, ja ho crec que es diu. I s’escriu.)

Als diccionaris catalans hi ha molts castellanismes antics... que ara cap castellà no reconeixeria com a propis, com per exemple pernil, que gairebé ningú no diria ni que sigui castellanisme ni que hi hagi altres maneres de dir-ho en català (també se’n pot dir cuixot). Pocs castellans saben que a més de dir jamón també poden dir pernil: els sona com si fos una espardenyada. Una cosa similar –no tan radical com la del pernil– passa amb preguntar, finca, targeta i d’altres mots originàriament provinents del castellà que ara tenim assumits perfectament com a mots catalans. Crec que puesto, colmado i apretar a córrer formaran part aviat d’aquest mateix contingent.

A la inversa també hi ha transvasaments, és clar: ells no sols diuen capicúa i alioli –que un columnista i nacionalista espanyol anomenat Jaime Capmany, em penso que ja difunt, insistia a considerar italianisme, per no haver de reconèixer l'evidència–, sinó també barrecha, plegar, tocho i moltes altres que formen part d’un diccionari de nous catalanismes del castellà que estic arreplegant des de fa uns quants anys. Ja us en tornaré a parlar un altre dia.

Quin tip de riure es feia Coromines explicant les baralles dels de la Filològica arran dels mistos, que és com la immensa majoria de la gent anomenava els llumins (invent molt recent)! Doncs no, la gent deia que mistos no podia ser perquè venia del mixtos castellà... i resultava que en castellà ja no deia ningú mixtos, sinó cerillas... i cerilla ja estava acceptat en català com a manlleu! O sigui, el manlleu nou passava per davant de l’antic, per l’única raó que els mistos tenien una o sospitosa. La o de moro, la o de clero, la mateixa o de bojos (estem bojos, sí)... I en canvi s’havien empescat els llumins, un gal·licisme-italianisme que no deia ningú i que ens havia arribat, això sí, a través del dialecte alguerès, que l’havia rebut per mitjà del sard... Els processos de la llengua són tan divertits! Sempre que no hi hagi dogmatismes absurds i innecessaris... contraproduents.

Afegitó del dia 9. Un amic que en sap força –més que jo, no cal dir-ho, però això ja sabeu que no vol dir gaire res– em comenta aquesta nota:

«En part estic d'acord amb el que dius. El que passa és que em sembla que no podem admetre o deixar d'admetre un mot pel fet que en la llengua original tinga vitalitat o no. Vull dir que, per a incorporar castellanismes en la normativa, hauríem de tenir un criteri propi... sense tenir en compte el que passa en la llengua d'origen. Perquè el català està farcit de castellanismes que són catalans, independentment que en castellà es diguen o s'hagen deixat de dir. La interjecció "bueno" és un mot tan català com "puesto" i, sincrònicament parlant, tan català com "taula". La diferència entre "bueno" i "puesto" és que el primer és igual de viu en castellà. Però el fet és que és un mot català i això, si les coses es fessen bé, és el que ens hauria de fer decidir sobre l'acceptabilitat o no de l'expressió.

»En una altra situació sociolingüística els castellanismes que sistemàticament usen habitualment tots els catalanoparlants haurien de ser normatius. No té sentit que mots tan tan tan habituals en la boca de tants catalanoparlants com ara "disfrutar" o altres s'ignoren en els diccionaris. Una anècdota: un alumne nouvingut em deia que hi havia molts mots que sentia en català cada dia i a tot hora que no tenia manera de saber on buscar què significaven... No li vaig dir que busqués al diccionari castellà per amor propi...

»Una llengua no normal, però, no pot tenir unes gramàtiques i unes obres lexicogràfiques normals (ni un estàndard normal). Hem de discriminar la realitat, sancionar-la, molt més que el que fan altres llengües amb una inèrcia de model uniforme molt més gran. Perquè el francès o l'espanyol ja s'han encarregat de no permetre al llarg dels segles el que nosaltres ara no podem deixar de permetre: però amb comptagotes; si no, desfigurem la llengua: reflectim la realitat desfigurada, més ben dit.

»La nostra normativa ha de ser, per definició, més prescriptiva que el que són les normatives de llengües "normals". En el nostre cas la gent, com a molt, aprèn a no escriure "puesto", a no dir "bueno" quan s'hi fixa, però la realitat acaba sempre sortint a la llum... I, paradoxalment, la necessitat que té la normativa de ser tan sancionadora de la realitat, la fa antipàtica a molts parlants i, en conseqüència, allò que fem bé en un sentit ens perjudica en l'altre...

»A mi no m'escandalitza, des del punt de vista estrictament lingüístic, l'admissió de tal o tal altre castellanisme. M'escandalitza que no puguem tenir cap criteri objectivable per a fer-ho... En el cas del teu article hi ha un criteri: són mots tan provadament catalans que ja no existeixen ni en castellà. Però...» (Joan Mascarell, comunicació personal)

Fins ací el meu amic.

Una precisió: i és clar que no hem d’acceptar aquests mots pel fet que el castellà els accepti o no. Els hem d’acceptar perquè ens van bé, perquè compleixen una missió concreta. Però a més, i sense que això tingui a veure amb el perquè, sinó com una circumstància addicional, hi ha el fet que el castellà, del qual provenen, no els fa servir. I per tant, no ha de ser excusa per no acceptar-los el fet que algú ens digui que allò és un castellanisme: ara com ara ja no és un castellanisme...

Ja sé que és només un matís, però em sembla important. Davant la dona o els fills molts cops actuem de determinada manera no perquè els fills ens vegin, però sí pel fet que els fills ens veuen... Això que he dit ara no té res a veure amb el tema del qual parlem, però potser serveix per entendre el que volia dir: que si acceptem un mot, no ha de ser perquè el castellà ja no el fa servir. Això és el que deien els clàssics de la lògica filosòfica sobre els arguments de conveniència que s'afegeixen als arguments de debò, si n'hi ha.

Afegitó del 8 de setembre del 2008:
Ara comprovo que puesto era ja paraula comuna en el llenguatge formal el segle XVII, segons he pogut veure en documents diversos publicats en facsímil a Henry Ettinghausen (ed.) (1993): La Guerra dels Segadors a través de la premsa de l’època, vol. 2 Curial, Barcelona:

«...comenfa la eftrada a regonexer tots los pueftos, y no trobant ningu, fen baxaren al Illa, que es vn llogaret de unas deu, o dotze casas...» (comença l’estrada a reconèixer tots los puestos, i no trobant ningú, se’n baixaren a l’Illa, que és un llogaret d’unes deu o dotze cases) (1642)
«Yo tinch entes per las tropas que jo enuio cada hora, que ells eftan sempre en vn puefto auētatjos entra Vilanova del Picart, y Monçó...» (Jo tinc entès per les tropes que jo envio cada hora que ells estan sempre en un puesto avantatjós entre Vilanova del Picart i Montsó) (1643)
«...no obstant los molts tirs de mofquets tirà lo enemich lo tragueren del puefto, y els fou forços dexar lo portal...» (no obstant los molts tirs de mosquets que tirà lo enemic, lo tragueren del puesto i els fou forçós deixar lo portal) (1645)

En aquella època convivia ja amb lloc, que s’usava en un sentit (locatiu, justament) molt restringit, més proper que ara al significat exacte del llatí locus:

«Los Caftellans que no faben fer valents fens exercitar la inumanitat, y que com en las Indias, payfos baixos y altres parts han cōtinuat en maltractar los habitants de Catalunya, no hā fabut defenfar finch mefos la Plaffa de Lleyda fens fer veures algun acte de inumanitat, femblant als de Cambrils, Montiró, Riu de Arenes, Santa Coloma de Farnès, y altres Llochs...» (Los castellans que no saben ser valents sens exercitar la inhumanitat, i que com en les Índies, els Països Baixos i altres parts han continuat a maltractar los habitants de Catalunya, no han sabut defensar cinc mesos la plaça de Lleida sens fer veure algun acte d’inhumanitat, semblant als de Cambrils, Montbrió, Riudarenes, Santa Coloma de Farners i altres llocs) (1646)

Afegitó del gener 2011. Escriu Albert Pla Nualart al diari Ara:

Dinou maneres d’apretar sense fer mal

Demà el fred apretarà. Però en català no ens deixen apretar res. El verb apretar és un castellanisme històric que, de tan antic –el diccionari Labèrnia (1840) ja el recull–, el sentim ben nostre i se’ns fa difícil prescindir-ne.

Quan una paraula té tantes arrels potser és més sensat acceptar-la. L’únic que sabria greu és el gran ventall de verbs que aquest comodí faria prescindibles. No és fàcil, però, saber quin pertoca en cada cas.

Tenim serrar, d’origen idèntic a cerrar, que tant serveix per a les dents com per a les files d’un exèrcit. Sembla que també es diu de llavis i punys, tot i que jo uns els premeria i els altres els clouria. Tenim estrènyer, tan necessari en temps de crisi per al cinturó, tan dolorós quan les sabates ens van petites i tan cordial quan donem la mà. Tenim arrencar per quan ens posem a córrer. Si el nostre cap ens apreta diem que ens colla, com es fa amb els cargols, però si ho fan els jugadors del Barça, llavors pressionen. I és molt necessari amb un resultat ajustat.

Però amb apretar encara toquem més tecles, és a dir, les premem, pitgem o polsem. I quan l’agenda està atapeïda no ens queda cap més remei que apressar el pas o bé pitjar o trepitjar l’accelerador. Pel que fa al fred i la calor, recruen o s’intensifiquen –no sé quin dels dos trobo més lleig– i el sol pica o crema.

Ho he dit tot? Ah, me’n descuidava! Si ara aneu al vàter i la cosa no surt, feu força.

(Ara, 11 gener 2011)