Bestialisme lingüístic

S’arriben a dir coses bèsties, en aquest món de Déu.

«...hi ha una sèrie de noms que posaria com a representants partidaris de la castellanització de la llengua o que també es podrien caracteritzar com a ‘blavers del Principat’: Albert Pla Nualart, Enric Gomà, Màrius Serra, Josep Maria Fulquet, Ernest Rusinés, Neus Nogué, Magi Camps Martí [sic], Joan Solà, Joan Coromines... [...] al País Valencià, un ‘equivalent’ [...] és un a qui anomenen ‘el Saragossà’, i un altre, ‘el Casanovo’.»*

Marc S., llista Migjorn,** 19 febrer 2016, 1 h 24’



* Jo pagaria, per estar en aquestes llistes.
** «Migjorn és una llista de debat en internet sobre llengua catalana on es parla sobre dialectologia, normativa, gramàtica històrica, lexicografia, sociolingüística, etc. [...] Si voleu pertànyer a la llista Migjorn heu d’omplir la soŀlicitud de subscripció. La soŀlicitud ha de ser aprovada pel Consell Directiu de Migjorn.»

* * *

Quan he explicat la meva perplexitat als membres de Migjorn, hi ha hagut una bona rastellera de reaccions, i la que ha predominat és la del bon humor.

«...l’altre dia vaig redactar una tirallonga de suposats agents espanyolitzadors: la literatura catalana, els traductors, TV3, l’IEC, l’AVL.... Em vaig oblidar els lingüistes. Hi ha gent que es “fa la coŀle...” d’enemics. I saps què els passa? Que posen tants d’enemics que després en tenen un fart per a trobar amics...»
- «...sembla que ens trobem en plena cacera de bruixes. Qui ha fabricat la llista pot dir-se perfectament Mac Carthy...»
- «...contràriament al que sembla que fan alguns, n’hi ha que no mos dediquem a fer llistes d’amics i enemics, d’afectes o desafectes, etc. Per tant, no podem participar en eixa activitat. I és una llàstima, perquè una volta fetes les llistes, ja no caldria llegir ni escoltar res dels roïns, no fóra cas...»
- «...potser seria més pràctic no tenir en compte les llistes o fer les llistes dels que fan les llistes, però això ja és massa complicat i sembla un joc de paraules...»
-«...ves per on, com més taxatives i contundents són les opinions menys sentit de l’humor sol tenir qui les emet...»
- «...de vegades l’humor serveix per fer més evident l’absurditat d’una situació....»

Bon humor que agraeixo que s’hagi comunicat en públic, perquè efectivament aquesta mena de bestialitats són més aviat bestieses, i així s’han de prendre: com a acudits. O bé, com han fet la majoria, amb la més saludable de les indiferències.

El mateix protagonista, en missatges posteriors, ha arribat a dir –és un veritable campió– que s’haurien de «cremar els diccionaris» (sic). Uns altres li han fet costat (!), amb més o menys entusiasme, recordant la quantitat d’errades que contenen. I és una llista de lingüistes o paralingüistes!

Perles (143): Llegir en veu alta les traduccions

«[Sellent] considera que la clau de la traducció és l’oralitat: “Quan tradueixes, quan escrius teatre, no pots donar per bona cap frase fins que no te l’has dit en veu alta i t’ho has interpretat tu, encara que treballis en solitari, tenint en compte la rèplica que hi ha abans i la que hi ha després.”

»I aquesta oralitat també l’aplica a la narrativa: “És la prova de foc de si una frase funciona. Tot text literari és susceptible de ser llegit i escoltat en veu alta, i no se’t poden escapar ambigüitats i cacofonies, que es detecten sobretot si les sents.”

»En canvi, rebutja que per fer una llengua comprensible s’hagi d’abaixar el nivell: “Al teatre hi ha aquesta obsessió, a vegades malaltissa. ‘Això no ho entendran’, diuen, i a vegades porta a passar-se de la ratlla a l’hora de mastegar-ho. El fet que un espectador senti de tant en tant una paraula que no coneix li pot ser un estímul.”

»Sellent encara té temps de reflexionar sobre l’argot en català, que tantes vegades es veu marcat pel castellà. Considera que cada traductor, depenent del registre, ha d’establir un límit, que pot ser estrictament normatiu o més o menys tolerant amb els barbarismes.»

Reflexions de Joan Sellent, traductor, preses per Magí Camps i publicades a La Vanguardia, 24 febrer 2014; la fotografia és del mateix Sellent

Notes d’una taula rodona

Ahir hi va haver a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona una trobada, el Club 19, organitzada per la Secció de Lingüística Catalana. Club és l’acrònim de Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona; 19 vol dir que és... el dinovè col·loqui, de manera que la pròxima reunió s’anomenarà, suposo, Club 20.

Moderava la taula rodona de la tarda la incansable Neus Nogué i hi participaven Margarida Bassols, professora de la UAB –àrea de llengua de la Facultat de Comunicació– i coordinadora del grup Llengua i Mèdia; Ernest Rusinés, cap dels Serveis Lingüístics de Televisió de Catalunya; i Magí Camps, cap d’Edició Lingüística del diari barceloní La Vanguardia.

Parlen, entre altres moltes coses, de les aglutinacions esclar, sisplau i deunidó, un tema que ja hem tocat aquí. Però no els sento dir que al costat de tots tres casos poden coexistir en paral·lel, ara com ara, les formulacions originals –és clar, si us plau, Déu n’hi do– per utilitzar-les segons els registres: una historieta de còmic o un article de premsa de Quim Monzó, d’una banda, i una petició formal a la Conselleria de Cultura, de l’altra, per dir dues possibilitats un pèl extremades. Comptar amb totes dues opcions –sisplau i si us plau– hauria de considerar-se almenys provisionalment la solució per a molts altres casos de modernització de la llengua –siguin aglutinacions o siguin altres invents similars–, que són necessaris però que topen amb resistències explicables.

En qualsevol cas, em demano –em continuo demanant– com és que l’Ésadir (mitjans de la CCMA: TV3, Catalunya Ràdio, etc.) ha canviat de criteri respecte al deunidó, que primer va acceptar i després ha deixat en els llimbs: «Constatem l’ús de la forma aglutinada deunidó (i deunidoret)», diuen. Però ells escriuen Déu n’hi do.

Sense que en parlin ells, em fixo en una bestiesa. Rusinés i Bassols fan anar aviam en el seu discurs espontani (Camps diu a veure)... però ara per ara ningú no ens ho deixa escriure així: hem d’escriure vejam, expressió que jo fins ara no he sentit a dir a ningú –sí veiam–, tret dels que l’han apresa per via escrita. Hem acceptat llavors al costat de aleshores, hem fet tantes adaptacions pronominals sense cap problema de consciència –començant pels anem-se’n (en comptes de anem-nos-en) i els coneixe’ls (en comptes de conèixer-los), que ells van defensar i jo defenso també si l’audiència és limitada a l’àrea en què es fan aquestes simplificacions–, hem fet tantes i tantes coses molt més heterodoxes. Doncs, no és una mica un contrasentit que no acceptem aviam, que és el que diu una gran majoria de catalans potser des de fa segles?

Diuen que intenten fugir de apretar, excepte «quan és inevitable». Si de vegades «és inevitable», com és que no fem el pas que falta i ens deixem de manies? A més, hi ha el cas, inequívocament català en l’actualitat, de apretar a córrer.

Una anècdota. Afirmen, entre molts altres exemples, que més o menys tots els assessors lingüístics dels mitjans s’han posat d’acord en el mot rastaflauta per referir-se als perroflautas de l’espanyol. Sembla que no van recordar que també és freqüent trobar altres solucions, com quissoflauta, que fan la viu-viu en determinats mitjans –per exemple, al diari Ara–, solució que a mi em sembla tan vàlida com l’altra.

(Ja que hi som, sens dubte he trobat a faltar en un col·loqui com aquest Albert Pla Nualart, cap d’Edició Lingüística de l’Ara i un dels més avançats en molts dels assumptes tractats. O ell o algú del seu equip o de la seva corda lingüística.)

Continua el tabú del barco. Ara la raó és que el jovent ja ha crescut dient vaixell i ha interioritzat que «de cap manera no es pot dir barco», i «cal no desorientar-los»; que llavors el problema del barco «és una qüestió superada, que només tenim al cap els que som d’una determinada generació»; i que, atenció, en aquest punt, just en aquest punt, sí que s’ha de fer cas del que diu el DIEC. El no-barco continua, doncs, sent un símbol, un tòtem. Mentrestant, cada estiu l’avi que va anar a Cuba hi va anar amb «el millor barco de guerra de la flota d’ultramar». I tants altres exemples, que no crec que escandalitzin cap criatura.

No troben un mot català per a la chuleta castellana. I tenen raó, que les alternatives que ens donen els diccionaris no convencen. Però no és un problema de solució impossible, com asseguraven, per mi no és «imprescindible» la xuleta –tampoc em molesta. Per exemple, tal com deien ells mateixos referint-se a altres casos, n’hi hauria prou amb introduir en una sèrie de TV d’èxit un estudiant que digués que ha aprovat gràcies al d’estranquis que portava, per exemple (de moment escrit així; ja arribarà el dia, si triomfa, d’aglutinar-ho en destranquis, o de simplificar-ho en un concís estranquis), i ja estaria introduït. O n’hi hauria prou que es posessin d’acord uns quants assessors de diaris per fer-ho d’aquesta manera (potser amb algun complement, els primers cops, al davant o al darrere: «paperet d’estranquis», «inscripció d’estranquis a la mà», etc.).

I ja està. Van dir moltes més coses força interessants, però això és només un recull de notes preses al vol, per si de cas a algú li són útils.

Perles (51): Proves d’universitat

«Una prova per a l’ingrés a la universitat, ha de preocupar-se de si un alumne ha llegit o no una obra? No seria més revelador que l’estudiant sabés analitzar el llenguatge naturalista d’Oller abans que memoritzar el nom de la dona del protagonista de La bogeria? En resum, no seria més selectiu que les proves estiguessin encaminades a discernir si l’aspirant està capacitat per cursar una carrera?

»I després ens queixem del nivell dels nostres professionals, de la fuga de cervells i de la falta de responsabilitat general. Això sí, ningú no n’ix traumatitzat, gràcies a Déu.»

Magí Camps, La Vanguardia, 10 juny 2010

(La il·lustració prové del bloc d’Isaac Peraire, 9 juny 2008)

Qüestions de llengua (43): Mapes de variants locals

Copio a la destapada, a cartes vistes, l’article «El mapa de les pilotilles», de Magí Camps, cap d’edició lingüística de La Vanguardia. Jo ja volia fer la ressenya de l’atles des de fa temps, i ara trobo que l’amic Camps m’ha fet la faena, amb molta més gràcia que la que hauria tingut jo si hagués reeixit a fer-la abans que ell. O sigui, plagio descaradament el seu article.

«Les mandonguilles tenen en català noms diversos, segons de quina banda se sigui. Així, a les Balears en diuen pilotes o pilotilles, al Rosselló són boles de picolat i a la resta són mandonguilles, amb alguna incursió de pilotes i pilotilles a Alacant [supose que Camps vol dir “la província”, cosa que als d’Elx i la rodalia no crec que agrade molt], al Segrià, a les Terres de l’Ebre... [Afegeixo que per la plana de Vic també he sentit pilotilles.]

»Així ho explica el Petit atles lingüístic del domini català (IEC) damunt el mapa 240 del volum II. Les pessigolles, tanmateix, segueixen el mapa polític: a Catalunya són pessigolles, amb unes cossigolles al Pallars, talment com a Mallorca; a la Franja, còssigues i cossegues; a Castelló, cossinogues; a València, cosquerelles, i a Alacant [tornem-hi], cosconelles (mapa 69, volum I).

»Fa 46 anys, el 1964, va començar un projecte ambiciós i de resultats de gran interès: l’Atles lingüístic del domini català. Amb 2.450 preguntes formulades en 190 poblacions catalanoparlants, incloent-hi l’Alguer, Joan Veny i Lídia Pons han anat dibuixant la distribució territorial de lèxic i fonètica sobre termes del cos humà, la casa, la fruita i la verdura, els animals domèstics... És a dir, vocables que siguin presents d’una forma viva a tot arreu, de manera que la comparació sigui verídica. El treball, que gairebé ha arribat a l’equador, ocuparà nou volums de dimensions respectables. El 2008 es va publicar el quart.

»Al costat d’aquesta obra acadèmica, el doctor Veny va publicant, a més a més, una versió resumida, el Petit atles..., de tipus didàctic. De moment, d’un total de nou llibres com a l’obra mare, se n’han publicat dos. El color sobre el territori ofereix una visió ràpida i nítida de la distribució de les veus. En el cas de mirall / espill, per exemple, la ratlla entre català oriental i occidental és ben palesa. Una cosa semblant passa amb agafar / agarrar, amb un pillar a les comarques de la Franja. En canvi, agulla / agulla d’estendre / pinça / gafa té una distribució variada. I les formals tisores queden en minoria clara davant el domini abassegador de les estisores.

»Les característiques geopolítiques de la Catalunya del Nord ofereixen resultats singulars: piquessa (destral), jupa (faldilla), calçons (calçotets), tricot (samarreta), buata (capsa), penjants (arracades)... que podrien parèixer influència del francès, però que segons confirma Veny tres quartes parts són occitanismes.

»L’atles fa de bon consultar i potser la seva millor aportació és que ajuda a rompre aquella presumpció d’autenticitat lingüística que, sense cap vergonya, alguns territoris s’atribueixen per damunt d’altres.»

(Magí Camps, La Vanguardia 11 gener 2010)

Qüestions de llengua (XXXIX): Generar sinònims

Manllevo l’article (19 gener 2009) de Magí Camps, col·lega de La Vanguardia. L’adapto només mínimament, perquè s’adiu a meravella amb el que ens trobem cada dia en els nostres diaris i discursos.

Qui no genera no mama

El verb generar serveix per a tot. Si més no és el que es dedueix del que diuen els que tenen un micròfon al davant o escriuen als papers.

Així, hi ha persones que quan rumien generen idees amb les quals generen possibilitats. Hi ha declaracions que generen reaccions i si són negatives generen descoratjament. Però una bona gestió genera riquesa i llocs de treball. Els capricis poden generar satisfacció, però cal vigilar que no generin addicció. Algun espectacle genera l’atenció del públic, mentre que determinades conductes generen rumors. N’hi ha que generen plans dolents que generen l’alarma entre la població, a la qual caldrà generar confiança passat l’ensurt. De les reflexions sorgides es generaran debats, que generaran opinions. I, d’aquestes, potser es generin iniciatives per tal que aquell despropòsit no es torni a generar. Ja se sap que quan es genera tensió després es poden generar estats d’ànim que generin avenços per a generar un acord. Si l’acord no genera reticències, amb sort pot generar beneficis que generaran millores.

Tot això no és cap acudit: se sent i es llegeix cada dia. I no és que siguin usos incorrectes, sinó que és una saturació. Sense gairebé adonar-nos-en, generar ha ocupat l’espai de verbs precisos, l’ús dels quals enriqueix el llenguatge.

Així, hi ha persones que quan rumien tenen idees, amb les quals aporten possibilitats. Hi ha declaracions que motiven reaccions i si són negatives mouen al descoratjament. Però una bona gestió crea riquesa i llocs de treball. Els capricis poden donar satisfacció, però cal vigilar que no causin addicció. Algun espectacle desvetlla l’atenció del públic, mentre que determinades conductes aixequen rumors. N’hi ha que elaboren plans dolents que disparen l’alarma entre la població, a la qual caldrà infondre confiança passat l’ensurt. De les reflexions sorgides s’originaran debats, que formaran opinions. I d’aquestes, potser naixeran iniciatives per tal que aquell despropòsit no torni a esdevenir-se. Ja se sap que quan es provoca tensió després es poden propiciar estats d’ànim, que significaran avenços per a assolir un acord. Si l’acord no suscita reticències, amb sort pot produir beneficis, que comportaran millores.

Un verb exacte per a cada cas i el comodí generar, disponible a la màniga.

* * *

Afegitó de l’1 d’abril. Altres verbs comodins que molts cops convindria substituir per verbs més precisos són realitzar, desenvolupar (aquest sobretot en traduccions de l’espanyol, idioma que abusa molt del verb desarrollar) i gestionar (aquest darrer me l’ha suggerit MSS-2).

Afegitó del 9 març 2016. Realitzar (calcat del castellà), no és un calc primigeni, sinó una metàstasi del calc efectuar (del fr. effectuer) per ‘hacer’, i desarrollar és gairebé en tots els casos un calc de to develop. Gestionar també es un calc de l’anglès to manege, però només en el sentit que ha augmentat la freqüència d’un terme genuí en castellà (aportació de Carlos Manzano, traductor de l’anglès, el francès i l’italià a l’espanyol).

Qüestions de llengua (XII): Antropònims i topònims catalans en discursos castellans

Les bases del problema: normalment, els noms de lloc (topònims) i de persona (antropònims) no se solen traduir quan es parla en altres llengües. És a dir, tothom sap que Joan és John, Juan, Jean, Giovanni, João, etc. en les llengües veïnes, però si parlem d’una persona concreta, del senyor Joan Petit, encara que se’n vagi uns dies a París, el senyor Petit no canviarà el seu Joan de tota la vida per un Jean per quedar més bé. I si els amics que ha fet a París l’escriuen un dia (en francès), li diran, normalment, Joan. Ara, hi ha noms de personatges i indrets històrics que, en comptes de seguir el criteri general de no traduir-se, han adquirit amb els anys –per relacions bilaterals, per tradició literària o per altres motius– el dret de ser traduïts a la llengua en la qual es parla. I així, tenim que al costat dels intraduïbles William Shakespeare, Miguel de Cervantes, Buenos Aires o San Francisco (ciutat de Califòrnia), hi ha també aquesta mateixa Califòrnia que acabem d’esmentar (amb accent obert a la o si es parla en català), Los Angeles (escrit així en tots els idiomes, a la castellana però sense accent a la a), Nova York (i no New York), Isabel II d’Anglaterra (en comptes d’Elisabeth), Londres (i no London), Còrdova (en lloc de Córdoba) o el Dant (i no Dante) italià.

Ara bé, el problema es planteja quan un català que es diu Joan Petit és a Nova York i, posem per cas, ha d’escriure en català a gent que l’entén en català però que viu a Nova York mateix. En Joan Petit dirà, en aquest cas, «Nova York» o «New York»? Doncs, és probable que, per deferència amb els novaiorquesos que l’han de llegir, digui, tot i escrivint en català, «New York». Com, en situacions paral•leles, dirà «Elisabeth II», «Córdoba» i «il (divino) Dante», si escriu (en català), trobant-se a Londres, a Còrdova o a Florència i adreçant-se a lectors d’aquests indrets. Són estratègies lingüístiques de complicitat que funcionen en tots els idiomes, encara que no estiguin escrites enlloc ni se’n puguin fer reglaments (gràcies a Déu).

És per això que els catalans demanem als diaris i mitjans de comunicació que es publiquen o que emeten en castellà a Catalunya que facin servir els antropònims o topònims propis catalans, i que escriguin «Catalunya», «Lleida» «Sant Boi de Llobregat» i «Joan Petit», i no, per molta tradició que tinguin en la seva llengua, «Cataluña», «Lérida», «San Baudilio del Llobregat» i «Juan Pequeño». No fer-ho d’aquesta manera implica poca sensibilitat. I, evidentment, una bona dosi de provincianisme, de tancament, de «no entendre res» que no estigui explicitat a la lletra de la llei.

És per aquesta mateixa raó que els mitjans de comunicació catalans més sensibles, com ara TV3, anomenen Vielha e Mijaran al municipi que en català es diu Viella, Es Bòrdes a les Bordes i Val d’Aran a la Vall d’Aran. Perquè l’occità (aranès) és també llengua oficial a Catalunya i d’aquesta manera la fem servir ni que sigui una mica, amb els topònims.

(Afegitó del dia 15: El diari La Vanguardia va encara una mica més enllà, ho explica avui mateix el seu responsable lingüístic, Magí Camps: «El Libro de redacción de La Vanguardia pretén definir l’estil propi del diari tenint en compte la seva idiosincràsia. Atès que el nostre rotatiu s’edita a la capital catalana, els redactors no podem ignorar la realitat lingüística en la qual vivim. [Per això, i malgrat que] la RAE fixa les grafies carné, cabaré, chalé i parqué, i només admet doble grafia en el cas de chalet [chalé i chalet] [...] a La Vanguardia preferim escriure aquestes paraules amb la te final del francès [i del català, no?]: carnet, cabaret, chalet i parquet, perquè, a mes de mantenir la grafia original, reflecteixen la pronúncia pròpia del castellà de Catalunya, Aragó i altres zones peninsulars.» (La Vanguardia, 15 abril 2007) Bé, jo ho hauria dit sense tants circumloquis i sense necessitat d’apel·lar a l’Aragó i a «altres zones peninsulars», que semblen més excuses no demanades per fer-se perdonar –sempre demanant perdó per ser catalans, o en aquest cas per viure a Catalunya!–, però la cosa és així: en un diari espanyol com La Vanguardia, se senten obligats a fer aquestes coses contra la seva pròpia gramàtica, en atenció a l’indret on surt publicat el diari.)