Tres cants a la pàtria enyorada

1. «Salm 137»
Fragment del salm 137 segons el Llibre de pregàries hebreu, salm 136 segons la Bíblia cristiana, autor desconegut, any desconegut, traducció de la Bíblia catalana interconfessional:

Vora els rius de Babilònia
ens assèiem i ploràvem
d’enyorança de Sió;
teníem penjades les lires
als salzes d’aquella ciutat.

Els qui ens havien deportat
volien que cantéssim;
ens demanaven cants de festa
els qui ens havien entristit:
«Canteu-nos algun càntic de Sió.»

Com podíem cantar cants del Senyor
en una terra estrangera?
Si mai t’oblidava, Jerusalem,
que caigui en l’oblit la meva dreta.
Que se m’encasti la llengua al paladar
si deixés d’evocar el teu record,
si no posés Jerusalem
al capdamunt dels cants de festa.

Interpretació: Rahel, 2008

2. «Va pensiero»
De l’òpera Nabucco, Giuseppe Verdi, lletra de Temistocle Solera, 1842:

Vés, pensament, amb les ales daurades,
vés i posa’t als plans i a les collades,
on es flaira tebi i suau,
l’aire dolç de la terra natal!

Saluda les riberes del Jordà,
les torres derruïdes de Sió,*
oh, pàtria meva, formosa i perduda!
oh, recordança estimada i fatal!

Arpes d’or de fatídics poetes,
per què pengeu mudes dels salzes?
Revifeu-nos al pit la memòria,
parleu-nos del temps que un dia va ser!

Com el destí de Solyma,**
traceu un so de cru lament
o us inspiri el Senyor un cant
que infongui virtut al patiment,
que infongui virtut al patiment,
que infongui virtut al patiment,
virtut al patiment!

* Turó sobre el qual s'alça el Temple de Jerusalem. D'aquest mot vénen sionisme, sionista, etc.
** Nom popular de Jerusalem, a partir del grec Hierosólyma

Interpretació: Orquestra i Cor del Teatre de l’Òpera de Roma, dirigits per Riccardo Muti, juny 2011
(gràcies per aquest enllaç, PLB)

3. L’emigrant
Lletra de Jacint Verdaguer, música d’Amadeu Vives, 1894:

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!

¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
Mes ai, mes ai! ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me’n desterra
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra,
que hi vull morir!

Interpretació: The Sydney University Madrigal Society, 2009

Capelles ardents

(Pàgina actualitzada febrer 2023)

No ho sé, potser és de mal gust, però un dia, fa no gaire temps, em va cridar l’atenció una xifra ben poc redona que donava una agència de premsa sobre el nombre de persones que havien visitat la capella ardent, instal·lada en un lloc públic, d’un personatge.

I des de llavors he anat cercant dades que han ofert els mitjans de comunicació sobre els assistents a aquests, per mi, peculiars comiats que es fan només a personatges per als quals es condiciona una sala en un lloc oficial de Barcelona, bé de l’ajuntament de la ciutat o bé de la Generalitat de Catalunya.

Em sap greu però m’he limitat a Barcelona, he hagut de ser centralista per tal d’oferir dades homogènies que es poguessin valorar en paral·lel, tot i que en unes quantes capelles ardents d’altres ciutats importants de Catalunya com l’Hospitalet de Llobregat, Terrassa, Tarragona, Sabadell, Girona, Badalona, Lleida i en altres llocs hi ha hagut més gent que en algunes de les que recullo aquí a sota. Penso ara, per exemple, en el comiat d’Antoni Farrés, que havia estat el primer alcalde democràtic de Sabadell després del franquisme i ho fou durant vint anys, elecció rere elecció. El seu traspàs, deu anys després de retirar-se del càrrec, va convocar a la capella ardent instal·lada al Saló de Plens de l’ajuntament milers de conciutadans. (Afegitó febrer 2012: hi ha també casos com el d’Antoni Tàpies, acomiadat per més d’11.000 persones a Barcelona, però no en un lloc públic sinó a la fundació que porta el seu nom.)

Són dades que he recollit jo mateix, tret d’algun cas en què també, com que s’havia assabentat d’aquesta nova mania col·leccionista meva tan macabra alguna persona amiga, m’ha passat informacions de temps més pretèrits, la més impressionant la de mossèn Cinto Verdaguer, de l’any 1902, i d’altres que es podien trobar l’hemeroteca de La Vanguardia, que jo no havia consultat.

No em refereixo a les cerimònies de comiat (1) ni als funerals o exèquies, amb el cos present o sense, que això em sembla que és ben normal –gairebé tothom ho fa i a gairebé totes i tots ens ho faran–, sinó a l’exposició pública de les despulles en llocs institucionals, i durant hores, com un mode d’homenatge. (2)

O sigui, una cosa com la saleta de vetlla del tanatori però de franc –suposo– per a la família del difunt, i tot més gros i més cerimoniós: banderes, policies que fan guàrdia, autoritats...

I ja dic que no sé si haver recollit aquestes dades és de mal gust, però al cap i a la fi és informació publicada que jo diria que objectivament no és ofensiva, i la informació no ofensiva sempre hi ha gent que la troba interessant. (3)

Som-hi:

- Salvador Espriu, poeta, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «centenars de persones» (La Vanguardia, 24 febrer 1985)
- Josep V. Foix, poeta, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «un bon nombre de ciutadans» (La Vanguardia, 31 gener 1987)
- Joan Coromines, filòleg i lingüista, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, 8.000 persones (cf. La Vanguardia, 5 gener 1997)
- Terenci Moix, novel·lista, Saló de Cent Ajuntament Barcelona, «més de 1.000 persones» (La Malla 3 abril 2003), «milers de persones» (TV3, 3 abril 2003)
- Joan Oró, científic, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «centenars de persones» (TV3, 5 setembre 2004)
- Victòria del Àngels, cantant d’òpera, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «5.400 persones» (VilaWeb, 17 gener 2005)
- Francesc Candel, escriptor i polític, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «centenars de persones» (VilaWeb, 23 novembre 2007; agència Efe, 24 novembre 2007)
- Josep Benet, historiador i polític, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «unes 2.000 persones» (agència Efe, 26 març 2008)
- Salvador Escamilla, periodista, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «800 persones» (TV3, 31 març 2008)
- Baltasar Porcel, novel·lista, Saló del Vigatà Palau Moja, «968 persones» (Europa Press, 3 juliol 2009)
- Alícia de Larrocha, pianista, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «1.500 persones» (Avui, 28 setembre 2009)
- Jordi Solé Tura, catedràtic i polític, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «prop de 5.000 persones» (TV3, 7 desembre 2009), «més de 7.000 persones» (web oficial Generalitat, 6 desembre 2009)
- Juan Antonio Samaranch, polític i dirigent esportiu, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «2.500 persones» (web oficial Generalitat, 22 abril 2010)
- Joan Triadú, pedagog, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «més de 1.000 persones» (web oficial Generalitat, 1 octubre 2010)
- Heribert Barrera, polític, auditori del Palau del Parlament de Catalunya, «més de 2.000 persones» (agència ACN, 29 agost 2011)
- Joan Barril, periodista, «més de 350 persones», Saló de Cent Ajuntament de Barcelona (El País, 14 desembre 2014; la resta de diaris, incloent-hi El Periódico, amb el qual coŀlaborava Barril, «desenes de persones» [sic])
- Núria Feliu, actriu i cantant, Saló de Plens de la Seu del Districte de Sants-Montjuïc, «més de 1.500 persones» (Districte de Sants-Montjuïc, 24 juliol 2022)
- Josep Maria Espinàs, escriptor, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «prop d'un miler de persones» (TV3, 7 febrer 2023)


(Aniré afegint més dades a mesura que vagin sortint a la premsa, o a mesura que les descobreixi si són de fa temps i no he estat capaç de trobar-les fins ara.)

* * *

I encara sis casos molt peculiars:

- Jacint Verdaguer, poeta i capellà, Saló de Cent Ajuntament Barcelona, «40.000 persones» (La Vanguardia, 13 juny 1902, p. 4; aquest diari només dóna la xifra del primer dia, 12 de juny del 1902, i no compta la gent que va passar-hi el dia 13 fins al migdia, que és quan es féu l’enterrament; el mateix diari, l’endemà [14 juny 1902, p. 5], parla de 100.000 persones a l’enterrament, a Montjuïc, i altres fonts diuen que es van aplegar als carrers de Barcelona 300.000 persones, o fins i tot «almenys 400.000 persones», xifres sens dubte totes dues exagerades, en el recorregut fúnebre des de l’ajuntament fins a Montjuïc).
- Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya, Saló de Sant Jordi de la Diputació (actual Palau de la Generalitat): «milers de persones [...] incomptables [...], tots els carrers del trànsit estaven abarrotats de públic...» (La Vanguardia, 5 agost 1917)
- Santiago Rusiñol, pintor, Saló de Cent Ajuntament Barcelona, «milers de persones que desfilaren per la capella mortuòria durant tota la nit i al matí [...]. Una gran massa de públic [...], milers de barcelonins» acompanyaren pel carrer el seguici (La Vanguardia, 17 juny 1931)
- Francesc Macià, president de la Generalitat, 25 desembre 1933, Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat: «milers de persones fan hores de cua» (Joaquim Roglan, 14 d'abril: la Catalunya Republicana (1931-39), ed. Cossetània 2006. «More than a million Catalans» (New York Times 27 desembre 1933). «Una gernació immensa omplí tot el matí, tarda i nit la plaça de la República [Sant Jaume] i carrers propers» (La Humanitat 27 desembre 1933).
- Tot i que no va tenir capella ardent pública sembla que per desig exprés de la família, cal esmentar aquí que per la casa mortuòria (c/ Petritxol, 4) d’Àngel Guimerà, poeta i dramaturg, premi Nobel frustrat pel Govern espanyol, «almenys 20.000 persones» van signar als plecs de condol que hi havia al mateix carrer, a la plaça del Pi i als carrers dels voltants, tots atapeïts de gent que volia entrar a la casa; «una enorme concurrència, un públic nombrosíssim» va omplir també els carrers en el seguici fins a la rambla i les drassanes, i després fins a Montjuïc, de manera que el recorregut es va allargar més de dues hores. (cf. La Vanguardia, 20 juliol 1924).
- I també cal esmentar el cas d’Antoni Gaudí, tot i que sense xifres concretes perquè no es coneixen. La seva capella ardent es va haver d’improvisar a la sala de metges de l’Hospital de la Santa Creu (c/ Hospital). Davant el cos, a l’hospital, va desfilar «una immensa gentada» (La Vanguardia, 12 juny 1926). «Durant tot el dia [...] era tal l’aglomeració de públic que eren insuficients per contenir-la els urbans que hi guardaven l’ordre» (La Vanguardia, 13 juny 1926). La conducció fins a la Sagrada Família, on havia de ser enterrat –pel carrer de Casp i després pel de València, i no per la Gran Via, potser per evitar expressament l’avinguda on havia estat atropellat–, va ser una «grandiosa manifestació de dol» (La Vanguardia, 13 juny 1926), ja que una «immensa gentada» va omplir el carrer València.

Aquí teniu un parell de fotos (molt institucionals, però és el que tenim) de l’enterrament de Gaudí:

* * *

És per aquests sis darrers casos –Verdaguer, Prat de la Riba, Guimerà, Macià, Gaudí i Rusiñol– que es va parlar molts anys, gairebé durant tot el segle XX, de «les històriques manifestacions de dol de Barcelona».

-----------
(1) Com trobo a faltar les vetlles privades a casa del familiar o conegut íntim, quan la gent es podia morir a casa. Ara no ens deixen: fins a l’últim minut proven de tot per fer-nos sobreviure unes quantes hores més sigui com sigui, i després al tanatori, tots arrenglerats.
(2) Recordo que la primera impressió que vaig tenir quan vaig veure a la televisió les cues per passar per davant el cos del general Franco no va ser: «Es deuen voler assegurar que és mort» –com han dit alguns que feien perquè hi van anar i després, en trobar-se a les fotos, van decidir reescriure la pròpia història–, sinó: «Tanta família tenia aquest home?» O sigui, no entenia per què hi havia aquella mena de curiositat de tanta gent per veure el cos mort d’algú al qual segurament no coneixien de res.
(3) Aclareixo, perquè ningú no es prengui malament cap d’aquestes xifres, que si fem cas del que diuen els sociòlegs, el fet que vagin a acomiadar-te més de 150 persones vol dir que ets una persona important, coneguda i valorada d’una manera extraordinària, que vol dir per damunt de la mitjana. I també aclareixo, per si calgués, que algunes de les persones de la llista segurament eren poc amigues de capelles ardents i cerimònies similars, i que els seus pròxims, en molts casos, també devien preferir acomiadar-se’n d’una manera més discreta, sense fer cua ni passadís. O sigui, totes les persones que apareixen en aquest recull mereixen una certa consideració, començant pel fet que l’ajuntament de la capital o el govern de la Generalitat van trobar convenient habilitar un indret especial per acomiadar-los.

Fotografies antigues (8): Vallvidrera, ca. 1885

Vallvidrera, plaça de Pep Ventura, circa 1885

Aquesta esplanada és la que després va ser la plaça de Pep Ventura. La fotografia deu estar feta molt poc abans de la construcció de la carretera de Vallvidrera al Tibidabo (1888), que aquí no ens apareix.

Hi ha pocs elements que ajudin a identificar l’indret, però l’edifici gros del fons és sens dubte la Vil·la Joana –masia del segle XVIII on va morir mossèn Cinto Verdaguer l’any 1902– i el de l’esquerra, a mitja falda de la muntanya, ha de ser Cal Minguell –al darrere de la casa hi ha ara el camp de futbol. Els turons del fons del tot, doncs, són una part de la banda vallesana de Collserola sud, on hi ha ara la Floresta.

La Vil·la Joana, avui

Els dos camins que es veuen al mig –no arrenquen de l’esplanada: és un efecte òptic accentuat per la qualitat deficient de la fotografia– són: a l’esquerra, el que duia a l’església antiga –de fet, encara es diu carrer de l’Església– i arriba fins a l’actual Baixador de Vallvidrera –passant abans pel costat de la Vil·la Joana–, on enllaça amb la carretera de les Planes; el de la dreta ha de ser l’actual carrer Casafranca, que arrenca del carrer de l’Església uns cent metres més avall del mercat i va fent la volta pel darrere del turó que ens apareix a la dreta –els primers metres, tal com s’intueix ja a la foto antiga, en paral·lel al camí de les Planes; però mentre aquest baixa, Casafranca no perd cota sinó que més aviat puja– en direcció cap al Tibidabo. Casafranca va a parar ara al carrer Gabriel Ferrater, el qual enllaça amb el camí de la Budellera.

El misteri d’aquesta fotografia –la de l’esplanada– és el lloc des d’on està feta. Perquè allà, abans que s’hi construís, no hi havia cap elevació que permetés agafar l’esplanada centrada. Les elevacions naturals que hi ha(via) són cap a la dreta de la fotografia: les actuals escales dels Algarves i el carrer de les Alberes o carretera del Tibidabo. Però des d’allà l’esplanada no hauria pogut eixir centrada com es veu a la foto.

La meva tesi, doncs, és que es devia fer la fotografia des del terrat de la Vil·la Maria, que va ser, això segur, la primera edificació de la futura plaça. Potser, tot just bastida l’estructura de la vil·la, es va voler fotografiar precisament la Vil·la Joana –arreglada i reformada de feia poc pel llavors propietari, l’alcalde de Sarrià Ramon Miralles–, que des de l'esplanada no es veia? No és tan fàcil, perquè la Vil·la Maria, segons la Diputació de Barcelona, va ser construïda «a principis del segle XX», i hem de recordar que la fotografia és d’abans del 1888.

La Vil·la Maria, avui

Ara bé, en una fotografia de l’any 1895 (postal de l’Hotel Panorama) jo diria que apareix, de costat, la Vil·la Maria. I això encaixa amb l’arquitectura senzilla de la casa, que contrasta molt amb l’estil modernista –la nova moda del tombant del segle: 1890-1930– de les construccions que ben aviat li farien costat: l’estació del funicular i la Colònia Pujol. Per mi, doncs, la diputació s’equivoca i la Vil·la Maria és més aviat de «finals del segle XIX», i per tant podria ser d’abans que es tracés la carretera de Vallvidrera al Tibidabo l’any 1888.

A favor de la tesi que la fotografia podria haver estat presa des de la teulada de la Vil·la Maria hi ha el fet que el qui havia de ser mestre de capella de la catedral, Marian Viñas –germà del tenor Francesc Viñas i de l’enginyer Pere Viñas, que era segons que sembla el propietari de la casa–, segurament va començar a visitar de tant en tant el seu germà Pere a Vallvidrera, i li devia fer gràcia que des del capdamunt de la casa es veiés la Vil·la Joana, on residí mossèn Cinto Verdaguer els darrers mesos de la seva vida, ja que Viñas era amic del «príncep dels poetes catalans» (Torras i Bages) o almenys s’escrivien sovint. Aquest motiu podria ser suficient com per fer decidir un dels dos germans a prendre la fotografia. Però aleshores –si aquesta hipòtesi fos certa– la fotografia hauria de ser del 1902, i llavors hauríem de concloure que la carretera del Tibidabo no anava per on passa ara, sinó potser per davant mateix de l’indret des del qual es va fer la fotografia, i per això no apareixeria aquí ja que la càmera enfoca més aviat cap al lluny. Potser es va fer un nou traçat de la carretera, vorejant l’esplanada per darrere, a partir de l’arribada del tramvia que venia de Barcelona (1905)?

Reconec que aquest argument és molt feble i està agafat per la punta dels cabells. Però tenia ganes d’explicar aquí això dels germans Viñas, que és poc conegut.

Se sap amb certesa que la casa ja hi era quan pel costat dret de la plaça va començar a passar el tramvia i, per descomptat, quan es va inaugurar el funicular (1906), però el funicular mateix respon a un projecte de 14 anys abans (1892), projecte que devia tenir en compte que allà ja hi havia (o hi havia d’haver) una casa i que l’estació superior del funicular s’havia d’encaixonar entre aquella casa (del 1885-87?) i la carretera (del 1888). Ja sé que una cosa és el terreny i una altra la casa construïda, però si no hi ha construcció la compra o el bescanvi d’un tros de terreny és més fàcil, no? Potser fou per aquest motiu, l’encaix dins la parcel·la corresponent, que el tram superior del funicular desvia lleugerament la trajectòria?

Massa preguntes que segurament no sabrem respondre mai amb certesa, però continuarem investigant.

La fotografia de dalt de tot, la de l’esplanada, és de Vallvidrera a través del temps, de Salvador Ferran, Vicenç Fonolleda, Cisco Tomàs, col. «Imatges i Records», Viena-Columna, Barcelona, 1996. La fotografia de la Vil·la Joana és de Badosa. La fotografia de la Vil·la Maria és de Gemma Miralda, La Vanguardia 28 juny 2009.

Perles (33): Tres homes fonamentals

«Hi ha tres homes fonamentals a Catalunya, a la cultura catalana, a la llengua catalana. El primer és Ramon Llull, que crea la prosa catalana, una prosa perfecta, no superada mai. I la crea gairebé del no-res, com Dant va crear el toscà. El segon és mossèn Verdaguer, que reinventa la nostra llengua, que la torna a trobar. El tercer és Pompeu Fabra, que dóna un sentit modern a l’obra de la Renaixença, de mossèn Verdaguer i dels qui immediatament el segueixen, i possibilita tot l’esforç posterior fins avui. Pompeu Fabra és la personificació del seny català, d’aquesta altíssima qualitat i que, diguin el que vulguin, abunda tan poc entre nosaltres. En el terreny de la gramàtica, Pompeu Fabra ho va veure tot, ho va pensar tot i ho va resoldre tot. [...] Tinguin en compte que la llengua és un fet biològic, per tant –passin la tautologia– viu. La llengua evoluciona, i hi ha algun detall sobre el qual el Fabra de l’any tretze no podia dictaminar. Per això apel·la tan sovint al gust i al criteri dels escriptors d’aleshores i els que anirien venint. Perquè la llengua és un procés obert. Si es tanca, és una llengua morta. Aquest és el secret anhel de tants gramàtics de via estreta que abunden molt aquí i arreu. Aquests gramàtics estimen tant la llengua que la volen ben morta per a la seva repugnant i estúpida necrofília.»

Entrevista de Joan Vidal i Gayolà a Salvador Espriu, Presència 27 abril - 4 maig 1968, reproduïda ahir a la mateixa revista amb motiu del vint-i-cinquè aniversari, avui, del traspàs del poeta d’Arenys de Mar (nascut, però, a Santa Coloma de Farners i mort, a Barcelona, el 22 de febrer del 1985).