Mots ‘contundents’ en els titulars dels mitjans digitals

(Si us voleu saltar la introducció, tot i que és important, i llegir directament la llista només heu d'anar una pàgina i mitja més avall.) 

He fet una llista, que de mica en mica he anat publicant al Twitter, amb gairebé dos centenars d’expressions l’objectiu de les quals és, senzillament, pescar clics a la premsa digital, és a dir, aconseguir que el lector que veu aquell titular piqui.

La llista, però, té dos vessants: un de simplement informatiu i un de denúncia.

1) Per una banda, hi ha mots d’aquests que, d’una manera original, innovadora, fan una tasca simplement més descriptiva, de notificació, mots que són particularment evocatius i potser hi posen una mica o una bona dosi de creativitat –o són un pèl valoratius dins d’un cert límit–, però sense mentir, com hauria de ser sempre en mitjans que pretenen ser mínimament objectius. La premsa digital –i, de mica en mica, les versions digitals de la premsa tradicional– juga a això i el lector madur ho ha de saber.

Hi ha una part, doncs, d’aquests mots contundents que, segons el context i la mesura, són ben lícits –jo no soc ningú per expedir carnets de licitud, però passeu-me l’expressió– i s’han d’entendre dins del fenomen de la premsa digital, en què amb una frase curta i/o una imatge impactant has d’arrossegar els lectors a mirar aquell contingut. Perquè el negoci consisteix en això, sense malícia, i la gent ha d’entendre que és així com funciona. Certament, és un equilibri que de vegades pot costar de mantenir, però també en això consisteix el saber fer del periodisme.

2) Ara bé, hi ha també una part important d’exemples en aquesta llista en què els mots s’usen de manera no ja exagerada, sinó tan pejorativa, agressiva, corrompuda..., situacions en què s’abusa de l’estratègia abans descrita i directament es menteix al lector, perquè el que hi ha dins o al darrere, en la realitat, no es correspon ni de lluny amb el que diu el titular. Alguns d’aquests mots es veuen a primer cop d’ull: no són mots periodístics, no poden ser objectius, tenen intencionalitat indubtablement adulteradora.

Naturalment, també es pot mentir fent servir mots de la primera llista, quan s’exagera tant el seu sentit original que el lector clica enganyat en aquella pàgina que li ofereixen. Un cop més, serà el lector qui anirà veient si aquell mitjà l’enganya de manera habitual, i llavors prendrà en conseqüència, o no, les decisions responsables que pertoquin.

I és aquesta segona part abusiva la que volia denunciar quan vaig començar a fer el recull. L’altra part, la primera, la brillant però innocent, ha anat sortint en veure que sovint alguns mitjans utilitzaven també mots innocents de manera barroera.

Bastants dels mots d’aquesta llista només pertanyen al segon grup; no és gaire difícil distingir-los.

Normalment, les falsedats de què parlem apareixen més en contextos que afecten polítics, periodistes o famosets (celebrities), però de vegades també en informacions ordinàries.

* * *

Després, trobareu a la llista tot un seguit de mots pertanyents a la terminologia bèl·lica, que s’han utilitzat i s’utilitzen en sentit figurat en relació amb una epidèmia que hem patit els últims mesos –i encara dura. Certament, l’ús d’aquests termes en aquest context va ser iniciativa sobretot de determinats representants del Govern espanyol que pretenien així tenir-nos galvanitzats amb l’assumpte. Són mots com armes, artilleria, batalla, combat i combatre, defensa i defensar-se, enemic, guerra, resistència o soldats.

Finalment, hi ha a la llista algunes poques paraules que no haurien de ser-hi perquè formen part del cabal ordinari de la llengua, fins i tot informativa, però les hi he inclòs perquè també s’utilitzen de vegades de manera extremada, ficades amb calçador quan no toca. Són mots com la majoria dels bèl·lics que deia ara o bé altres com disputar-se, emotiu, enfrontar-se, exigir, indignar, inductor, inesperat, pugna o fins i tot terrible. Alguns mitjans, per exemple, ens presenten moltes vegades anècdotes que no tenen ni la més petita transcendència com a batalles emotives o enfrontaments terribles.

El lector madur, acabo, ha de saber a què juga quan consulta la premsa digital, però no ha de ser enganyat. I de vegades se l’enganya obertament. Això és el que volia denunciar aquí.

 

Llista de mots contundents

-acarnissar-se (i acarnissat -ada)

-acorralar

-agredir (quan és una empenteta de no res) (amb agredit -ida)

-agressió (v. agredir)

-allau (en sentit figurat i molt exagerat: potser parlen de deu o vint persones)

-allisada (en sentit figurat)

-al·lucinant

-al·lucinar (i al·lucinat -ada)

-amenaçar (quan algú discuteix amb algú altre o li diu alguna cosa com «ja t’ho trobaràs» o «ja en parlarem»)

-antològic/a

-apallissar (i apallissat -ada) (v. pallissa)

-aparatós (quan només és imprevist)

-aniquilar (i aniquilat -ada)

-armes (en sentit figurat)

-artilleria (en sentit figurat, també per referir-se a l'abastament d'algun mitjà, com ara diners, per a algun propòsit polític o social)

-atac frontal

-atònit

-ball de bastons (en sentit fig.)

-barbaritat

-barra (en sentit figurat: cara dura)

-batalla (en sentit figurat)

-batussa

-bolet («amb la mà oberta»)

-bronca

-brutal

-bufetada («amb la mà oberta»)

-cabreig

-caçar (en sentit fig.)

-calbot

-cap visible

-carregar (contra)

-caure de lloros

-claca (públic favorable)

-clatellada i clatellot («amb la mà oberta»)

-cleca («amb la mà oberta»)

-col·lisionar (no s’usa la paraula catalana normativa, col·lidir, se suposa que perquè no seria transparent el sentit figurat, que ens ve de l’espanyol)

-colpidor/a

-combat (en sentit figurat)

-combatre (en sentit figurat)

-commoció

-condemna (v. condemnar)

-condemnar (i condemnat -ada) (no en sentit judicial sinó moral, o social; ja ve de lluny, de quan les opcions davant determinats fets eren només dues: «donar suport» o «condemnar»; callar, o matisar, no eren opcions viables)

-contundent

-corró

-críptic/a

-defensa (en sentit figurat)

-defensar-se (en sentit figurat)

-definitiu (amb el sentit de fulminant)

-deixar en evidència (v. posar en evidència)

-deixar plantat -ada

-delirant

-demolidor/a

-demolir

-desafiar

-desastre

-desbarrar

-desbocat -ada

-descomunal

-desfermar

-desmuntar (i desmuntat -ada)

-despitat -ada

-desplomar-se

-despropòsit

-despullar algú (en sentit figurat: posar-lo en evidència)

-destrossar (i destrossat -ada)

-destruir (i destruït -ïda)

-devastar (i devastat -ada)

-dinamitar (i dinamitat -ada)

-disparar-se (en el sentit de pujar molt o pujar a un ritme inhabitual; aquest ja es feia servir en l’àmbit econòmic: disparar-se les vendes, disparar-se la borsa)

-disputar-se

-embogir (i embogit -ida)

-emotiu

-enemic -iga (en sentit figurat)

-encendre (en sentit figurat) (i encès -esa)

-enfonsar (i enfonsat -ada)

-enfrontar-se

-ensorrar (i ensorrat -ada)

-enverinar (en sentit figurat; i enverinat -ada)

-enxampar

-èpic/a

-esbombar

-escabrós -osa

-escandalitzar (encara no documentat)

-escandalós -osa

-escàndol

-esclafar

-esclatar (contra)

-escopir (en sentit figurat)

-escridassar (i escridassat -ada)

-esfondrar (i esfondrat -ada)

-esgarrifós -osa

-esmicolar

-espectacular

-esperpent

-esperpèntic -ica

-estomacar

-estripar el carnet (d'un partit, d'una entitat, etc.)

-estupefacte

-etzibar

-exigir (quan tocaria demanar o sol·licitar) v. reclamar

-explosiu -iva (en sentit fig.)

-explotar (contra)

-famós -osa

-fart/a

-fatxa

-fer botifarra (a algú)

-fer bullir (en sentit figurat)

-fer llenya (d’algú)

-fer miques (i fet/a miques)

-fer pols (i fet/a pols)

-fer-se viral

-fotre’s (una bufetada, una nata, una pinya, una patacada...)

-fotre-se’n

-fulminant

-fulminar (i fulminat -ada)

-fúria

-furiós -osa

-galeta («amb la mà oberta»)

-girar-se en contra

-grotesc/a

-guerra (en sentit figurat)

-històric/a

-horripilant

-horrorós -osa

-humiliar (i humiliat -ada)

-il·lusionant

-impactant

-impactar (i impactat -ada)

-impressionar (amb impressionant i impressionat -ada)

-impúdic/a

-incendiar (les xarxes)

-increïble

-indignar

-inductor

-inesperat

-inflamar

-inquietant

-insòlit/a

-lamentable

-lapidari -ària

-mà negra

-maleducat -ada

-mastegot

-mesquí -ina

-miserable

-monumental

-nata (en sentit fig.) («amb la mà oberta»)

-obscè -ena (fora de context sexual)

-ofensiu -iva (adj.)

-ofensiva (n.; en sentit figurat)

-pallissa (v. apallissar)

-parar els peus

-patacada

-patètic/a

-perillós -osa

-petar-se (de riure)

-picar-se

-piconadora

-pinya (en sentit fig.)

-pixar-se (algú a/en algú altre: burlar, driblar)

-plantar (en sentit figurat: no comparèixer a una cita)

-plantar-se (davant d’algú: plantar-li cara)

-posar en evidència (i deixar en evidència)

-pugna

-radical (adj.)

-rebentar (la xarxa) (i rebentat -ada)

-reclamar (quan tocaria demanar o sol·licitar) v. exigir

-recriminar

-repassar (i fer una repassada: renyar algú o superar algú amb diferència)

-repugnant

-resistència (en sentit figurat)

-retratar (en sentit figurat: posar en evidència) (i retratat -ada)

-retronar (les xarxes socials)

-ridiculitzar

-sentenciar (i sentenciat -ada)

-soldats (en sentit figurat)

-sorprenent

-sota sospita

-sulfurar

-(no) suportar

-terrible

-terrorífic/a

-tocar fons

-tornar a la càrrega

-tragèdia

-tràgic/a

-tràngol

-trinxar (en sentit fig.)

-triturar

-vergonyós -osa

-viral (imatge viral, tuit viral, text viral...) v. fer-se viral

-vomitiu -iva

-xoc (en sentit figurat: discrepància)

-xocar (en sentit figurat: discrepar)

-«zasca» (quan algú, de qui la redacció d’aquell mitjà és partidària, respon a algú altre, de qui és poc partidària, alguna cosa més o menys brillant o enèrgica, que no cal que sigui ni concloent ni definitiva)

 

Blocar

A les xarxes socials de vegades hi ha gent que bloca: no vol que altra gent vegi el que diu o el que escriu. Sovint és només com un avís, com un càstig, que resulta un pèl ridícul perquè tu pots accedir al que diu aquella persona, si vols, senzillament anant-hi sense utilitzar el teu nom habitual, o sense utilitzar cap nom, perquè la xarxa molts cops és d’accés general.

És veritat que de vegades el bloqueig és absolut i universal: aquella persona opta per utilitzar la xarxa per comunicar-se amb un grup concret, comptat i conegut. Molt bé, no hi ha res a dir.

El fet que desconcerta és que et bloquin per una simple discrepància expressada amablement. O sigui: una persona a qui potser valores, o fins i tot admires, per la seva feina, per la seva aportació al país o a la llengua o a qualsevol causa social, un dia bloqueja l’accés del teu compte al seu. El bloca concretament a tu. Potser perquè has comentat que no estaves d’acord amb una cosa que ha dit o suggerit. Encara que durant dies i dies hagis aplaudit moltes de les altres coses que explica, que et solen semblar assenyades.

No acabes d’aprendre’n mai, del funcionament de les xarxes. Ni de les persones. És ben veritat que Déu nostre Senyor va crear el món perquè hi hagués de tot.

Docudrama «original»

Em recomanen una sèrie catalana que corre per internet. Docudrames juvenils de deu minuts o un quart. Interessants, divertits, originals. Tot això em diuen. Molt bé. Quan tinc una estona entro al web de la sèrie. Busco el capítol 1. L’engego. Comença amb una parella cardant. Dura poc. Parlen sobre el fet, si ha anat bé i tal. Acaba la seqüència. Al minut 3, el noi de la parella anterior torna a estar en pilotes, però ara amb una altra, també conilla, que li vol fer veure, molt pedagoga ella, que allò no vol dir res, que és com anar a la platja.

Ho deixo córrer, ja he aguantat prou (que no em diguessin que m’havia precipitat, etc.). Una sèrie molt original, sí. Per favor.

De ben petit em van ensenyar que les titoles i les vagines, els pits i els panderos no són res dolent, al contrari, però que formen part de la vida privada de la gent. A la vida real no ens despullem cada cinc minuts i encara menys davant parelles diferents. Quan una sèrie comença mostrant actes i òrgans sexuals no pretén ser original, pretén enganxar i prou. En concret, pretén engrapar-te pels dallonses, si se’m permet l’expressió. Sí, a la majoria dels homes això ens atrau de seguida, som bastant animals i a més en zel permanent, i ens sol encuriosir la imatge sexual encara que el que ens expliquin no tingui cap solta. Les dones són més racionals i en aquest punt no tan bèsties, però potser justament per això no s’adonen –algunes– de com les poden manipular i convertir en mers objectes ingenus per al gaudi visual –o més– del mascle.

Ep, que no parlo de les decisions que pugui prendre cadascú en la seva vida, que per això és seva. Parlo de determinades feines i rols que exigeixen a la gent seguir guions i comportaments «perquè ho diu aquí». (Ho diu aquí perquè ho has escrit tu, nen.)

«Original», hi torno, quins pebrots.

(Imatge: ninot Worrible, d’Andrew Bell)

Perles (150): Badar

«Caminar, a la ciutat o al camp, és la millor forma d’anar a poc a poc, i aquest ritme lent és el que requereix la sedimentació del coneixement i de l’experiència que finalment dota de sentit l’existència humana.

»En segon lloc, caminar dóna valor a la presència, a l’experimentació del que és real, davant d’un ambient digitalitzat que amaga el cos i el nosaltres darrere de múltiples pantalles. Caminar permet reafirmar la vivència de l’aquí i l’ara, gaudir de la bellesa del paisatge i patir-ne les inclemències, arrelar-se i relacionar-se amb el món sense intermediaris, posant també de manifest els límits i la fragilitat dels nostres cossos.

»Finalment, passejar pot convertir-se en un acte de resistència política, perquè s’oposa al productivisme i perquè la lentitud que li va associada crea espais per a l’imprevisible i perquè sorgeixin nous horitzons que no poden ser explicats, controlats ni venuts. Caminar no fa ningú més inteŀligent, però permet que estiguem més disponibles a noves idees perquè el ritme quan es camina el marca el pensament.»

(Fragment d’un article de Judit Carrera, titulat «L’art de perdre’s», al diari El País, 6 desembre 2014)

Tòpics desemmascarats (18): Els comentaris anònims

(Una versió anterior d’aquest article es va publicar com a comentari sota un escrit de Núvol.)

Hi ha un tema al darrere dels anònims amb què la gent comenta articles i notícies als diaris, blogs i altres mitjans de comunicació digital que caldria tenir en compte, valorar-lo. Quan es parla d’“anònims” no sé si es té en compte la manera de destriar quins comentaris són anònims i quins no.

Per exemple, hi ha comentaris que tenen un enllaç a un blog o similar a través del qual, potser buscant una mica però amb una certa seguretat, pots trobar una persona amb cara i ulls. I encara i així, qui ens assegura que aquell enllaç ens porta a un blog que és propietat de qui fa el comentari? Perquè algú altre –jo mateix!– podria enllaçar el comentari a un web, blog, etc. que no sigui seu.

Jo mateix, com dic, amb enllaç i tot a través del qual (amb una mica de paciència) es pot arribar a un nom i cognom més o menys conegut com el meu (o no), podria ser anònim, per molt que asseguri que no ho sóc, i fer tanmateix un comentari.

Després hi ha qui escriu el comentari deixant un nom i cognom coneguts com a autor/a. Però aquest nom potser no correspon a l’autèntic personatge que té aquell nom, i a més el comentari no enllaça amb cap blog ni similar a través del qual es podria saber amb molta o poca seguretat qui hi ha al darrere d’aquell comentari. Qui ens assegura que el personatge suplantat veurà aquell article, es mirarà els comentaris i trobarà que algú n’ha escrit un posant-hi el seu nom?

Finalment, hi ha qui escriu un comentari posant-hi un nom propi (sense cognoms) o un mot qualsevol, o que no hi posa cap nom.

I després, esclar, hi ha els comentaris de la gent coneguda, la que ens comenta sempre, la que escriu de la mateixa manera, la que trobem després al vespre i anem a fer una birra o un cafetó i comentem els comentaris del dia, etc. Aquest són els no-anònims.

Si els diaris, blogs i companyia, i qui els fa, pretenen distingir qui és anònim i qui no, qui mereix o no ser tractat com a amic, conegut o saludat, ho tenen pelut.

Ei, que jo no sóc anònim, que sóc jo!

Doncs això.

Perles (110): Diaris de paper

«Per una banda la connectivitat ens ajuda a fer més bé moltes tasques, però [...] és un gran mèrit la tasca dels diaris en paper, que tenen una gran competència amb paràsits com internet, la televisió... La lletra impresa en paper és actualment l’únic àmbit en què el llenguatge s’atura. Dins el teu cap. A la pantalla no s’atura, a la premsa ho pots controlar tot. Pots decidir com de ràpid llegeixes, fins a on, no és un carrusel a la pantalla. Depèn dels teus ulls, de les teves mans, hi pots fer marques. Tu ets el que domina. Això no ho fas en una pantalla. Identitat, elecció, control del llenguatge, és això. [...] El mèrit del paper és justament que no és interactiu, cal protegir-lo. Els nens han de continuar escrivint [amb la seva lletra]. La teva identitat depèn que es mantingui l’escriptura i la lectura en paper. El govern hauria de protegir la lletra impresa!»

Derrick de Kerckhove, sociòleg, entrevistat per Begoña Corzo a Magazine, 30 desembre 2012 (extracte adaptat)

* * *

I més:

«Hi ha coses que no hi caben, en un ordinador. Totes aquestes coses són al meu quadern. A més, és molt més còmode per viatjar i traslladar-se.»

María Pagés, bailaora, 19 gener 2013

Revolta general al món àrab

¿Té a veure tot això que passa ara amb el que dèiem fa dos anys i mig o tres sobre les noves vies d’entrada de l’esperit democràtic –les novel·les, les sèries de TV, la manera d’informar i d’enfocar les coses per part d’al-Jazira– en aquells pobles fins ara subjugats? Ni idea. Ja ens ho diran els experts al final, quan hagin tingut temps d’analitzar tot el que està passant aquests dies, aquestes setmanes.

Però per mi hi ha relació, ja ho crec. El món canvia molt de pressa. Aquestes revolucions no són com la que va dur Khomeini al poder iranià fa més de trenta anys. Encara que hi pugui haver algun país en què una minoria s’aprofiti temporalment de la moguda i a curt termini i potser a mitjà encara no deixi arribar allí la democràcia, la generació de la gent que protesta ara ja no sap ni qui va ser Khomeini, si no és que ho repassa a classe d’història. És la generació que s’ha enganxat a les sèries Nur, Els anys perduts, Pom de flors i les que han vingut després, la generació que retratava ja fa sis anys Rajaa al-Sanea. Tot això no té aturador, és l’ànima del poble esdevingut adult i que, de sobte, ha descobert que és majoritari. Gràcies a internet, a la globalització de les comunicacions, a la impossibilitat de mantenir-te aïllat en un racó de món. Bé, la tesi no és meva, molta gent ho diu.

En qualsevol cas, no hem d’esperar que la democràcia que tindran allà sigui pastada a la nostra. No ve d’aquí si una mica més bona o una mica més dolenta, segur que serà diferent. El nostre sistema no és el súmmum, això ja ho hauríem de tenir coll avall. I potser encara ens ensenyaran alguna coseta i tot.

(Espero que els amics de Revolta Global no s’enfadin per haver-los manllevat el logo.)

La credibilitat dels mitjans

Tenia això desat en un calaix de l’ordinador i no trobava el moment de reproduir-ho i de comentar-ho amb el to que em semblava que requeria.

El president de l’autoanomenada Associació d’Internautes, Víctor Domingo, deia fa un any: «Internet és un complement important per informar-se, però no s’ha de substituir el periodista professional pel testimoni accidental, ja que el públic necessita la credibilitat dels mitjans per contrastar el que es publica.» (El País, 15 gener 2009)

Quina... poca traça! Aquest senyor Domingo per què equipara internet amb falta de credibilitat i mitjans amb credibilitat? No hi ha «testimonis accidentals» a la premsa tradicional? No hi ha periodistes a internet? Sap el senyor Domingo què és internet? Qui és «el públic», per a ell? Ha sentit a parlar el senyor Domingo del creixent descrèdit dels mitjans de comunicació tradicionals? I sobretot, qui ha votat el senyor Domingo? Quants associats, vull dir, té l’Associació d’Internautes i qui i com els ha convocat?

Quan veig aquestes coses a... «a internet», he estat a punt de dir. Però no, era a la premsa, al diari més venut de l’estat. Quan veig aquestes coses penso que un dia crearé l’Associació Mundial de Faroners i em dedicaré a pontificar, com sempre, però en nom de l’associació. Potser funciona i tot, tu. Serà guai i paterrant. Quin sobrot.

Periodisme ciutadà

Algun periodista amb cara i ulls dels diaris actuals fa cap esforç per llegir amb un mínim d’atenció les moltes cartes i comunicacions de lectors adreçades específicament a la redacció? (Fa uns anys, al diari més important de Barcelona l’encarregat de revisar les cartes dels lectors era el redactor de la secció setmanal de Motor, o sigui que ja es veu la importància que donaven a la qüestió.)

De tota la vida, molts ciutadans responsables i conscienciats han enviat als diaris informacions... que els diaris no han aprofitat gairebé mai. Parlo de contribucions en el terreny de la informació, no de l’opinió. El que fèiem fins fa no res els periodistes, com a màxim, era seleccionar unes quantes d’aquelles cartes, potser no sempre les més substancioses des del punt de vista informatiu, i publicar-les. Però, com dic, ni tan sols allò ho fèiem amb gaire criteri. Tanmateix, de vegades algun altre lector responia al primer, i l’encarregat de la selecció de cartes encertava a veure la resposta enmig del munt i considerava que era interessant aquella interactivitat... per descomptat sense moure’s gairebé mai del terreny de l’opinió ni de l’espai de la secció de cartes. De vegades, doncs, es creaven rastelleres de cartes, és veritat, però tothom deu recordar que aquelles cadenes eren gairebé sempre sobre temes intranscendents, anecdòtics, llegendes urbanes (un gran ocell negre que voleiava damunt Barcelona) o assumptes menors (mitjons de rombes, mode de penjar el paper de vàter, etc.). O, si eren sobre temes substanciosos, es movien sempre dins l’àmbit de les opinions. Els fets eren sagrats i només els controlàvem els grans sacerdots, que érem els periodistes.

O sigui, poques vegades s’ha seguit en cap diari el fil d’una informació d’aquestes que dic. Poques vegades s’ha considerat els lectors com a fonts fiables de dades. Només s’han tingut en compte en uns pocs casos les seves aportacions humanes o ciutadanes, les que podien donar joc dins les seccions del diari dedicades a Societat, Gent, Local...

Ara la participació ciutadana en els mitjans és encara més gran, per la facilitat de comunicació i de transmissió de missatges a les redaccions. I llavors, sens dubte, hi ha molt més material de rebuig, absolutament prescindible i intranscendent, enmig del munt de comunicacions que es reben. Però la pregunta continua viva: hi ha algú a la redacció, amb cara i ulls, que repassi aquestes comunicacions de la ciutadania, per mirar de trobar-hi alguna dada que sigui d’interès, per seguir-li la pista?

No, em penso que no. Si mai des de cap mitjà han trucat o han escrit a ningú per demanar-li més informació (hi torno: informació, no opinió) sobre un assumpte del qual aquella persona parlava en una carta, aquest comportament ha estat completament excepcional i, com dic, normalment emmarcat en determinats àmbits ciutadans.

La immensa majoria dels periodistes tenim les nostres fonts, la nostra agenda, les nostres maneres de treballar i les nostres rutines. I no ens treguis d’aquí. Un lector és un lector, un client. No pot estar en aquesta banda dels professionals, és a l’altra banda del taulell.

Hola, món de la premsa del 2010, que hi ha algú que vulgui canviar aquesta dinàmica? Perquè potser ens esforcem a adaptar-nos des del punt de vista tecnològic i no ens adonem que el the times they are a’changin no només afecta la tecnologia. Potser una bona part de la crisi actual dels mitjans de comunicació és causada per la incapacitat conceptual de canviar...

‘El Meu Diari’ (2)

Ve d’ací.

La manera tècnica de confegir El Meu Diari és: al matí obro amb un clic del Firefox totes les pestanyes que deia ahir (tinc una carpeta als favorits que es diu així, El Meu Diari, i s’obre tota de cop), i llavors al llarg del dia les vaig tancant a mesura que les llegeixo (les llegeixo, lògicament, després d’actualitzar-les). Si al final del dia en queda alguna, mala sort: com que normalment tinc pressa per acabar, tanco la finestra igualment, estigui com estigui de llegit El Meu Diari.

Abans de sopar, molts dies faig un cop d’ull a un parell de diaris de paper que em serveixen per llegir opinió, articulistes, temes culturals i altres qüestions més aviat intemporals. No hi llegeixo notícies (han passat almenys 24 h des que es van escriure i jo ja estic més al dia), sinó només, com dic, els articles d’opinió d’uns 15 columnistes o cronistes (2/3 cada dia).

Exemples d’aquesta mateixa setmana que em sembla que confirmen les meves tesis sobre el paper que ja fan avui els mitjans alternatius (en guardo unes quantes mostres més, si a algú li interessa aprofundir el tema):

1) Si hagués de fer cas només dels diaris convencionals, ara jo no sabria que els tallers tèxtils il·legals de xinesos que van ser desmantellats al Maresme fa unes setmanes per la policia servien el gènere a empreses com El Corte Inglés o Inditex.

2) Si hagués de fer cas només dels “diaris de referència”, ara estaria convençut, per exemple, que Caixa Manresa ha estat a punt de fusionar-se amb Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu. Els diaris (gairebé tots) han informat d’aquest procés de fusió, i no han desmentit explícitament cap de les informacions anteriors, quan n’hi ha que són contradictòries. Els diaris han “precisat” després que Caixa Manresa “no ha confirmat” la notícia, una no-confirmació que s’interpreta com que “de moment sembla que no s’integrarà amb les altres i potser ho farà més endavant” (sic), però no han reconegut que es van equivocar el primer dia.

3) Al costat del despatx hi havia un col·legi de monges i va córrer el rumor que el tancarien i que hi farien un hotel. Reportatges a la premsa, manifestacions de veïns “contra l’operació especulativa de les monges”, protestes dels pares dels alumnes. Les pobres monges ho negaven (a mi, personalment), excepte el fet que tancarien l’escola perquè s’havien fet grans i no tenien prou gent per tirar-la endavant. Van tancar l’escola. Al cap d’un temps va aparèixer a la façana un rètol: “Seu futura de l’escola Tal [una escola laica]. Obrirem el curs 2009-10”. Penseu que algú ha rectificat públicament les calúmnies? No, només n’han parlat un parell d’humils blocs i L’independent de Gràcia.

4) El senyor Ignacio Moreno escrivia ahir mateix a la secció de cartes dels lectors d’un diari de Barcelona el següent: «Sóc usuari habitual dels túnels de Vallvidrera i abans-d’ahir vaig ser testimoni d’un accident a la boca nord en el qual van morir dues persones [...]. Casualment (o no), el desembre del 2006 també vaig ser testimoni d’un altre accident mortal, al mateix punt. A Google trobo que almenys hi ha hagut quatre accidents mortals més en aquest punt...» En quin mitjà de comunicació convencional es pot trobar una dada com aquesta que esmenta el Sr. Moreno, sinó “a Google”? Què vol dir “a Google”? Res d’específic, però tota una filosofia sobre l’accés a la informació en aquests nous temps. La cerca que va fer “a Google” el diligent senyor Moreno, que li va proporcionar unes dades del tot rellevants respecte a la informació a la qual fa referència, no va ser capaç de fer-la el periodista que va cobrir aquella informació, potser per no contaminar-se de “les proverbials imprecisions i errors de la informació arreplegada a Google” (com si el seu diari no cometés imprecisions i errors i com si cercar “a Google” volgués dir agafar el primer resultat que et dóna sense contrastar-lo o sense valorar la font).

5) El mateix dia, a la mateixa pàgina del mateix diari, el senyor Artur Jofre, de Tona, explica: «Vaig escoltar amb molta atenció les declaracions d’Irene Rigau, portaveu d’educació de CiU. L’exconsellera [...] deia que el seu grup parlamentari demanarà al conseller Maragall que reintrodueixi els exàmens de setembre per als alumnes de batxillerat, perquè no fer-ne podia “generar un buit per a molts joves”. La meva sorpresa va ser total. Que no se’n recorda que precisament va ser el seu govern, presidit per Jordi Pujol, qui va treure els exàmens de setembre tot i les moltes queixes que hi van haver de mestres i pedagogs?» Al marge del cas concret, que no conec, demano: els “diaris convencionals” expliquen en les pàgines d’informació, i amb els titulars adequats, aquestes posicions contradictòries dels partits polítics, sense necessitat que les denunciï un ciutadà que només té accés a les cartes dels lectors? Hi ha cap mitjà de comunicació que expliqui de manera independent –sense que l’hagin de guiar les denúncies interessades dels altres partits– les paradoxes contínues dels partits, de tots, en els seus posicionaments públics? La resposta és: no. I en canvi sí que hi ha blocs i altres mitjans alternatius que segueixen algunes d’aquestes històries, tot i que encara no en conec cap que ho faci de manera sistemàtica. Als mitjans gairebé només es parla del que decideixen els partits que cal dir sobre ells mateixos –comunicats, desmentits– o sobre els altres –denúncies–: o sigui, les seves agendes. Molt pocs dies hi ha periodistes que segueixin les sessions del ple del Parlament de Catalunya –molt pocs periodistes... i molt pocs diputats, ja que hi som–, si no és que s’hi tracta un tema considerat mediàtic –convertit en mediàtic pels mateixos partits–, i encara menys les comissions. I potser cada dia hi passen coses interessants.

Afegeixo un cas més, intemporal i genèric:

6) Si haguéssim de fer cas només dels diaris, hauríem d’esperar sempre uns dies o fins i tot uns mesos abans de donar per bona qualsevol informació “de fons” (de vegades hi ha un procés llarg de negociació entre els afectats i el mitjà), perquè alguns cops notícies de portada, o publicades a l’interior però amb lletres de pam, són desmentides al cap del temps a la secció de cartes al director del diari imprès (i no sempre en la versió digital, on també havia aparegut aquella informació), amb un text breu titulat “precisió” o “matisació” i molt poques vegades “rectificació”, i encara menys encapçalat amb un titular contundent del tipus «No era veritat que...».

Ja dic que són només exemples (gairebé tots d’aquesta mateixa setmana, poca broma) perquè s’entengui el que volia dir.

Ara com ara, doncs, no tinc gaires dubtes que en qüestions locals –i no diguem de barriada–, en les específiques de determinats col·lectius i en esdeveniments sectorials, però també en afers més generals en què es barregin interessos publicitaris, polítics, econòmics, els mitjans de comunicació “de sempre” tenen poca cosa a pelar davant dels blocaires, els tuiters i les xarxes socials d’internet (aquestes darreres només en els moments d’alerta, no la resta del temps, que es fan anar com a mitjans de diversió). Senzillament, la “premsa clàssica” s’haurà de reinventar i haurà de considerar aquestes vies de comunicació com a fonts bàsiques, i segurament pagar pels seus serveis, i a més no tindrà la possibilitat de convertir les millors fonts alternatives en “fonts exclusives” seves (perquè en el moment que s’oficialitzés la relació en sorgiria una altra d’independent, amb informació més fresca).

Certament, em sembla clar que els mitjans “tradicionals” aviat deixaran de tenir la darrera paraula en la majoria dels afers públics, perquè el que s’està desintegrant de dia en dia és el concepte de “col·lectiu tancat” i el que compta cada cop més és el subjecte, la persona o l’equip que fa cada informació, i per a molta gent no compta sinó secundàriament si aquella persona o aquell equip és de tal lloc o de tal altre. La darrera paraula la tindrà al capdavall la ciutadania, que concedirà el crèdit a qui se’l guanyi dia a dia, no pas a qui pretengui viure dels llorers d’altres temps. I els “diaris de sempre” serviran per a qui busqui, més que res, una estona de lleure per llegir tranquil a la vora del foc, o a la gandula de la piscina. Els “diaris convencionals”, si no canvien radicalment, seran instruments d’esbarjo o de cultura estàtics, conviuran amb els llibres i els equips de música i d’imatge.

En canvi, algunes o moltes capçaleres de sempre miraran d’esdevenir, en la versió digital (i única en el futur?), mitjans alternatius, amb tuiters, blocs i apartats oberts a la participació lliure dels lectors, el que els anglesos anomenen user-generated content. Ja hi som.

Les disfuncions i els errors informatius es produeixen també, certament, en els mitjans alternatius. Però no són exclusius dels mitjans alternatius. I, al capdavall, hi ha mitjans alternatius més fiables que altres, i són aquests els que imposaran dia a dia el seu criteri, mentre que d’altres que són sistemàticament intoxicadors i que copien tots els defectes dels diaris tradicionals des del primer dia i n’afegeixen de nous i d’específics del canal internet, no tindran més èxit que el que pugui tenir un xou de la TV, que encara que tingui èxit ningú no considera que serveixi per a informar, sinó per a passar l’estona.

En resum, no és una qüestió de diaris sí - mitjans alternatius no, o a l’inrevés, sinó de combinar totes les possibilitats, de saber amb quins condicionants viuen els diaris i amb quins altres treballen els autors dels mitjans alternatius, i entomar els materials que t’arriben d’uns i altres d’acord amb aquestes dades prèvies.

Fins i tot hauria de ser una feina dels mitjans de comunicació de sempre descobrir les noves fonts informatives i parlar-ne sense reserves, treballar amb elles, interactuar-hi, sense que hi hagi sempre al darrere la càrrega de profunditat de la sospita. Que no es tractava d’informar del que passa?

I encara una darrera idea. Hi ha bàsicament dos models de portal informatiu: el de format centrípet i el de format centrífug. Els primers són endògens, et condueixen sempre pels seus propis enllaços, no t’obren finestres cap enfora, són com aquells magatzems grans on no trobes mai la sortida, tot són ofertes i reclams interns. Els portals centrífugs, en canvi, seleccionen informacions que creuen interessants per als seus lectors, i a partir d’ells veus el món, no amb els seus ulls, sinó amb els ulls dels testimonis que segons aquells portals veuen cada racó de món més de prop que ells mateixos. A curt termini, els portals informatius centrípets lliguen els lectors, se’ls fan seus, els ofereixen una navegació còmoda i sense ensurts, tot és a l’abast d’un clic i cap pàgina no s’encanta més del compte a l’hora de descarregar-la. Però els centrífugs crec que tenen un avenir a mitjà termini més adequat a la manera de ser de les noves generacions, ja que et donen sensació de llibertat, t’ofereixen en general una bona selecció i la gent repeteix visita l’endemà per tornar a viatjar amb ells. De manera que capten audiència i clients per a ells mateixos i també per als altres, per als que ells han seleccionat. (Un bon exemple europeu de portal centrífug purament informatiu, sense comentaris públics però amb una certa interactivitat amb la redacció, el tenim aquí al costat: VilaWeb. No hi fa res que el disseny i els recursos gràfics i tècnics no siguin l’últim crit, perquè no és això el que hi busques. Penso que té èxit justament perquè és força centrífug.)

No crec que cap mitjà de comunicació pugui pretendre arribar a tot i ser bo en tot, i per això penso que la informació del futur estarà com més va més en mans dels seleccionadors d’informacions. Ja en funcionen de prou bons. I els grans mitjans generalistes o fan això, ser canals d’accés oberts a altres llocs, o bé s’hauran de conformar amb un nínxol, a ser una especialitat: el món local o una temàtica pròpia, de manera que els portals centrífugs els considerin “els millors” en aquell indret o en aquella especialitat.

No sé com es regularà tot això des del punt de vista legal, som a les beceroles del fenomen. Però no em sembla que la trajectòria dels esdeveniments pugui derivar en tancaments dràstics de “les portes del camp”. Si se’n tanquen, se n’obriran de noves.

‘El Meu Diari’ (1)

Això serà llarg, ho aviso. Si ho vols explicar més o menys bé t’hi has de mirar, per no caure en la superficialitat de què se sol acusar amb justícia determinats talibans, apòstols del que podríem anomenar l’Internet Únic –gent del món real, d’altra banda, perquè internet també és “el món”. I tot i la llargària, segur que em deixaré detalls importants. Bé, almenys ho provo, seria més fàcil donar-me abans d’intentar-ho.

Fa un parell de dies parlava amb un altre periodista sobre el meu concepte de diari, un concepte amb el qual crec que molta gent funciona ara per la vida. Aquí, avui, parlaré com a usuari de la informació, no com a professional. Fa anys que no m’hi dedico, descomptant aquests blocs d’estar per casa que faig més com a entreteniment personal que com a manifestació d’afany informatiu.

N’hi ha que diuen que el periodisme “de debò” es continua fent sobretot sota les capçaleres dels diaris i que la gent se’n refia, que són les que treballen més bé, que tenen una solvència contrastada. La meva tesi, en canvi –o potser no és “en canvi” sinó “a més a més”–, és que allò del “diari de capçalera” com a mitjà de referència per estar informats ja no funciona, o no funciona gaire. Potser tindrà sempre el seu públic, però té els dies comptats com a font de comunicació per antonomàsia: per entendre’ns, la majoria de la gent ja no s’informa “pel New York Times”, ni “per El Punt”, ni “per la BBC”, ni “per TV3”. Tot i que em sembla segur que els diaris i les emissores subsistiran, caldrà que s’adaptin i deixin de considerar-se els amos del ball amb clients captius (vull dir els amos de la “informació bona”, els garants de la puresa informativa). Ara poca gent diu: per estar informat en general, has de llegir tal mitjà. No, això era abans, ara aquest consell ja no se sent.

Jo em refio dels noms i cognoms (encara que siguin pseudònims, encara que no “se sàpiga” qui són, encara que només en conegui l’adreça URL) que m’ofereixen una informació o una reflexió breu que m’interessen, i m’és igual on escriguin, en quin format o amb quines eines. Jo passo de l’un a l’altre amb la mateixa facilitat, o més, que quan giro la pàgina d’un diari de paper: és un clic.

Em penso que tots estem d’acord que ja no es pot parlar de “diaris”, de “quotidiens”, sinó de capçaleres multimediàtiques. Els seus productes estrella no són ja els llargs textos tradicionals (que també van quedant cada cop més arraconats a les versions digitals), sinó les imatges (fotos, animació, TV, gràfics), els titulars (molts titulars) i els missatges breus to be confirmed: com els “despatxos d’agència” d’abans, però ara qui rep els scoops no són sols “els mitjans de comunicació”, són els ciutadans, i ells mateixos acaben d’elaborar-se la notícia cercant les dades aquí i allà, si és que en troben a faltar alguna, les imatges que encara no han vist i els agradaria veure...

“Si no hi ha al darrere un projecte sòlid i consolidat, no hi ha periodisme de debò”, diuen alguns (i sé que estrafaig i simplifico les argumentacions, però ho he de fer així per tirar endavant el discurs; si no, no avançaríem). Jo dic que el periodisme de debò també es pot trobar en els 140 caràcters d’un tuiter qualsevol, perquè amb 140 caràcters es pot fer un bon titular, i fer bons titulars també és “fer bon periodisme”. I no diguem ja si trenta tuiters, tres-cents o tres mil “es posen d’acord” espontàniament a explicar tots alhora la mateixa cosa. Amb imprecisions i amb errors, sí, però en conjunt és un fenomen que resultarà invencible. Molta gent “s’informarà” per vies alternatives en cas d’urgència. Això, poc o molt, ja està passant.

Com s’arriben a conèixer aquestes fonts d’informació alternatives? Com s’hi contacta per primera vegada? Per referències d’altres, és clar, o també, i molt, pels cercadors d’internet. Aquest és en molts casos el primer pas, així és com descobreixes “el que hi ha a la xarxa sobre tal tema”, “aquests són bons en tal qüestió”, “aquest tuiter és un crac”. En els primers llocs dels resultats dels cercadors (suposem que parlem de temes seriosos) apareixen generalment els indrets d’internet que ja han demostrat una certa solidesa i un cert atractiu. Als passavolants i als improvisadors els costa molt eixir a les primeres pàgines amb continuïtat.

A partir de les primeres coneixences, cadascú es crea les pròpies vies: n’hi ha una per a cada subjecte.

No es tracta tant de “la veritat”, de “la profunditat” o de “la seriositat”, ni molt menys de “la completesa”. Es tracta de com assolir una informació bàsica, es tracta sobretot de rapidesa. Ningú no s’hi jugarà el patrimoni a partir de la informació epidèrmica, en això també estem tothom d’acord. Si ens hi hem de jugar alguna cosa, abans mirarem d’informar-nos seriosament i buscarem una altra via que no necessàriament serà tampoc un “mitjà de comunicació” tradicional: pot ser un llibre, un estudi monogràfic, un contacte real amb algú del gremi. Però és que la gent no cerca la informació per decidir si s’han de jugar la vida o no. La majoria de la gent vol informació per anar fent i prou, per estar mínimament informats. Per a moltíssima gent, la informació és en bona part, avui, tema de conversa, entreteniment i poca cosa més.

Tot i que, en situacions d’alarma general, de mobilització social, si cal sortir al carrer n’hi ha que hi sortiran a partir d’aquests primers inputs superficials, que els poden arribar per vies molt diverses. Hi ha gent per a tot. Hi haurà planxes i falses alarmes, com n’hi ha hagut sempre, però hi haurà fetes i mobilitzacions històriques. Això també està passant. No s’hi val, em penso, a desautoritzar tot un moviment social i global que està començant ara mateix, davant els nostres ulls, amb una actitud despectiva. Qui ho faci, per mi, ha begut oli. I l’efecte que em fan els mitjans generals, els de sempre, és que van a remolc del que està passant, critiquen avui el que no tindran cap més remei que fer demà.

Llavors, El Meu Diari és el que llegeixo o fullejo cada dia al llarg de la jornada com a informació, per saber el que passa al meu voltant i al món. Us el descric tot seguit. L’ordre és aleatori, i la lectura caòtica: ara una pàgina, ara una altra, d’aquí mitja hora la tercera, al migdia la quarta i la cinquena, a la tarda dues més, al vespre poc abans de plegar una altra...; i avui és així i la setmana que ve potser serà d’una altra manera, perquè molt sovint incorporo noves pàgines al diari, o n’abandono unes altres i les deixo en una carpeta per mirar-la un cop l’any.

El Meu Diari*, deia, és com segueix:

- Les portades de 12 mitjans digitals de comunicació d’Europa i Amèrica (només els titulars de portada del diari digital, sense clicar els enllaços tret d’un o dos per dia segons el dia [si s’ha produït el que considero una “notícia del dia”]; quan dic “mitjans de comunicació” incloc ara tota mena de portals de comunicació, també Google News i altres de similars, no parlo només dels clàssics) (2)
- L’article del director d’un portal d’internet (1)
- Les últimes 8-12 hores de 9 tuiters seriosos, que em donen titulars (temes: política, economia, cultura, llengua, comunicació, Barcelona...) (2-3)
- L’article del dia de 8 blocaires seleccionats (temes: íd. que els anteriors; són blocs informatius-interpretatius; no llegeixo mai els comentaris, si n’inclouen, tret del cas que alguna dada de l’article em sorprengui i intueixi que pot haver estat rectificada per algun comentarista; però quin blocaire seriós no rectifica ell mateix immediatament el seu article si algú li fa un comentari pertinent?) (1)
- Els articles de la setmana de 5 blocaires seleccionats (temes: id. que els anteriors) (1/7)
- Les 30 línies de l’anàlisi de mercats de José Manuel Garayoa, una de les peces més bones del periodisme econòmic dels nostres dies, que ara trobes en un racó de La Vanguardia però que evidentment podria sobreviure de manera autònoma en qualsevol altre indret (1)
- Títol i temàtica dels 4 vídeos més vistos a YouTube les darreres 24 hores (no me’n miro més d’un per setmana, de mitjana, i a vegades faig trampa i el que em miro no és dels més vistos sinó un esquetx de Polònia) (1/7)
- Entrevistes seleccionades publicades en 5 diaris europeus, segons el títol i el personatge (1/3)
- Els acudits de 10 humoristes de diaris europeus que em sembla que fan un bon resum de la jornada (1)
- El recull sobre la premsa de Madrid que fa últimament Pere Gendrau a l’Avui (1)
- La pàgina de cotitzacions de la borsa (1)
- Els títols (i en algun cas, tot el text) de les cartes al director de 5 diaris europeus (1)
- Els articles setmanals dels ombudsmannen de 5 diaris europeus (1/7)
- Nom i finalitat dels 5 grups amb més socis creats la darrera setmana a Facebook (1/7) (aquesta “pàgina” d’El Meu Diari l’estic abandonant darrerament, la deixo per al final perquè poques vegades m’aporta res; em penso que ara començaré a mirar-me amb atenció LinkedIn)
- 2 pàgines més que no vull dir (secret del xef; no són marranades).

* Entre parèntesis, les vegades (màxim) que llegeixo la pàgina: 1 vol dir un cop al dia; 2, dos cops al dia; 1/3, un dia de cada tres; 1/7, un cop per setmana, etc.

Si un dia m’empasso tot el que he dit, tenint en compte que moltes d’aquestes fonts només les miro un cop per setmana, el temps total de dedicació a la tasca quotidiana d’informar-me arriba a tres quarts d’hora si fa no fa, repartits al llarg del dia. Els dies que tinc menys temps, amb un quart o vint minuts també repartits al llarg de la jornada ja faig el fet (o sigui, considero que ja tinc prou informació per funcionar per la vida aquell dia).

El problema que tinc moltes vegades és que després, si comento amb algú tal notícia i em demanen on l’he llegida, sovint haig de reconèixer: doncs... no ho sé, al Meu Diari.

Demà continuo.

Més sobre el telèfon

Tinc problemes amb el telèfon, ja us ho deia. I encara més amb el mòbil, més ben dit, amb el concepte mòbil o la filosofia mòbil. El cas és que em resisteixo a donar el número del mòbil, i la gent m’acusa de secretisme, i llavors el dono, i la mateixa gent se’m torna a enfadar per l’ús que en faig, que no és el canònic, no és el que s’espera d’algú que fa anar un mòbil. I llavors els torno a dir que per això em resistia a donar-los el número del mòbil, per evitar que s’enfadessin si no l’agafava, si el tenia desconnectat, si no contestava les perdudes ni els missatges de veu. Perquè la gent s’apunta el teu número de mòbil i a partir d’aquell moment s’oblida dels advertiments que els puguis haver fet sobre la teva relació peculiar amb aquell estri. Has passat a formar part d’una sèrie de números, els que té gravats aquella persona a la seva llista de contactes.

No vaig tot el dia amb el mòbil al damunt. El faig servir per a una cosa molt i molt concreta: quan, en hores de feina, haig de sortir del despatx i sé que hi ha un client que m’ha de poder localitzar per resoldre, per telèfon, una qüestió ràpida. I perquè em puguin localitzar des de casa en situacions similars, si es preveu que pot passar alguna cosa. I prou.

Jo ja entenc que hi ha gent que ha de dur el mòbil al damunt per motius diversos, que necessita estar sempre localitzable i immediatament disponible. I hi ha gent a la qual li agrada. No hi ha res a dir. Ara, als que em parlen del mòbil com una obligació genèrica me’ls crec menys, perquè les urgències més o menys són les mateixes ara que fa vint o cinquanta anys. No ens enganyem: el mòbil serveix molt sovint –no dic sempre: dic molt sovint– per complir menys que abans els compromisos. Si hem quedat que avui a les set del vespre serem a casa o estem citats demà a les dues del migdia per a un compromís, el mòbil serveix perquè tots plegats ens concedim de temps fins avui mateix a les 19 h o fins demà mateix a les 14 h, i fins i tot una mica més, per desfer la cita, i l’altra/e, que potser ha canviat els seus plans per no fallar, que es foti. Enteneu-me: de vegades no hi ha més remei que desfer una cita, però moltes altres vegades, senzillament, no ens ve de gust o hi ha una altra cosa que passa per davant. Això ens dóna més llibertat, sens dubte, però també més superficialitat en les relacions i menys compromisos. I les relacions humanes directes, les paraules donades, les cites, ja s’estableixen d’aquesta manera, amb aquesta filosofia: potser ens veurem aquest vespre, o demà, o potser no. «Si no puc, ja et trucaré.» I davant l’avís, ja saps que hi ha un 50% de possibilitats que et truqui.

Jo no. Jo, si he quedat avui a les set, demà a les dues o el dia 4 d’octubre a dinar a Selmella, n’ha de passar una de molt grossa perquè avui a les set, demà a les dues o el 4 d’octubre a l’hora de dinar no sigui allà on hem quedat. No és mèrit meu ni sé si aquí es pot parlar de mèrit o de mania. Simplement, sóc així i no hi puc fer res.

La gent que em coneix sap que tinc uns horaris molt regulars i que pot trobar-me habitualment, en hores de feina, al despatx. El telèfon del despatx el dono a tothom que em demana el telèfon: és el meu telèfon per a les coses ordinàries que es poden comunicar per telèfon. La gent que em coneix una mica més, té el telèfon de casa meva, on sóc habitualment les hores en què no sóc al despatx. I queden altres moments i situacions en què no sóc ni al despatx ni a casa, per exemple molts caps de setmana, alguns vespres, força dies a l’hora de dinar, etc., que llavors normalment sóc en indrets on em molestaria molt que em truquessin, o simplement seria de mala educació dur el mòbil engegat.

I encara hi ha una manera més senzilla de comunicar-se amb mi amb certa diligència, que és el correu electrònic. Això sí que és un bon invent. Permet una gestió de la comunicació molt més intel·ligent, si no vols entrar dins el xuclador de la immediatesa –la majoria de les vegades la urgència és causada per la manca de previsió, em penso que ja ho he dit–, perquè pots enviar els missatges quan et va bé i l’altra/e et pot contestar quan li plagui. No es produeixen aquelles situacions desagradables que et telefonen i potser et demanen si et va bé parlar en aquell moment, però no goses dir que no o bé perquè et sembla que l’altra persona s’ho pot prendre malament o bé perquè encara et fa més mandra haver de trucar tu després o potser ja no et recordaràs de fer-ho, o...

Certament, un cop l’any, més o menys, pot passar que algú em cerqui amb molta urgència en un moment en què no estic disponible i no em trobi. Segurament, tant tu com l’altre haureu de pagar un preu per aquesta circumstància: «És clar, si duguessis el mòbil al damunt...», em renyen. Doncs, sí, em sap greu que passi això... Però he comprovat que fins i tot als que dormen amb el mòbil també els passa això mateix almenys un cop l’any, i normalment més vegades, perquè depenen més de l’andròmina i la gent que els busca si no els troba al mòbil ja no sap què fer. I doncs, això del mòbil a tot drap és com cardar amb preservatiu perquè no estàs segur de la parella o no vols dallò (criatures): com més es multipliquen les relacions, refiats que el condom és segur al 100%, més possibilitats hi ha que un dia es trenqui la gometa o que no te la posis bé per les presses o que hagi deixat passar «una miqueta de no res que ni es veu» i tinguis un disgust.

De manera que és inevitable que un cop l’any no et localitzin, perquè ni tan sols els que viuen enganxats al telèfon no es deslliuren de les estadístiques.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La moral és que no facis servir targetes de crèdit?

Fa ara tot just quatre anys, la policia de Hampshire (Anglaterra) va trucar a la porta d’un enginyer informàtic de 46 anys, casat i pare de dues filles. El van detenir, el van interrogar i el van acusar de pederàstia: havia accedit amb la seva targeta de crèdit a una web de pornografia infantil. Casa seva i el despatx de l’empresa d’informàtica on treballava i on tenia un càrrec executiu van ser escorcollats. Els investigadors es van emportar ordinadors i cedés. L’enginyer va ser acomiadat de l’empresa. Els seus pares i alguns dels seus germans van tallar les relacions amb ell.

La seva dona i les filles, gairebé només elles, se’l van creure. Sabien que ell era un home net, en tots els aspectes.

Les gestions policíaques eren lentes i l’enginyer va començar a investigar pel seu compte. Va descobrir que algú havia accedit a les dades d’una de les seves targetes de crèdit, amb la qual feia sobretot les compres per internet en un supermercat. Les dades robades havien estat venudes a un pederasta. Quan l’FBI i les policies de diversos països van llançar una de les habituals operacions antipederàstia, les dades de l’enginyer, juntament amb les d’altres ciutadans d’arreu del món, anaven en el mateix paquet que les dels transgressors reals. L’enginyer va passar a formar part d’una llista de delinqüents, delinqüents especialment perversos i mal vistos per tothom. La pederàstia, ni que sigui només virtual, està considerada amb raó un dels crims més imperdonables de la humanitat.

L’enginyer va aconseguir provar finalment –pel seu compte!– que el número de la targeta robada havia estat utilitzat per accedir a un portal pornoinfantil dels Estats Units des de Jakarta, just en el mateix moment en què ell feia ús del mateix número en un restaurant de Londres.

Diu la policia que el robatori d’identitats per obtenir diners, mercaderies o material delictiu augmenta cada dia. Tot és qüestió de preus. El problema és que, sabent-ho, es facin públiques les dades dels presumptes implicats abans de comprovar que són culpables. I el problema és que hagin de ser els interessats els qui demostrin la seva innocència, i no a l’inrevés. Una investigació recent ha mostrat que un de cada quatre britànics ha patit les conseqüències d’aquesta mena de frau (robatori d’identitat financera, en podríem dir). Només l’any passat n’hi va haver 185.000 casos (un 8% més que el 2006). Per a algunes víctimes les conseqüències són devastadores. Hi ha molts suïcidis per aquest motiu.

En el cas d’aquest enginyer, al cap de sis mesos –sis mesos!–, la policia el va informar que no li havia trobat als ordinadors cap mena de pornografia ni infantil ni de l’altra i va admetre que no havia estat ell qui havia utilitzat la targeta de crèdit. Va trigar sis mesos més a trobar una nova feina, on guanya el 25% del sou que tenia abans. Els seus hàbits de consum han canviat. De les compres a internet no en vol tornar a sentir parlar. Ara prefereix passar pel banc, retirar diners i pagar en metàl·lic en lloc de fer servir targetes de crèdit. «Les he destruïdes totes», diu.

L’enginyer espera encara, quatre anys després, la sentència dels tribunals sobre una demanda que va presentar contra el supermercat que no va saber protegir-li les dades. Això –que les seves dades van sortir del supermercat– són fets comprovats, però la justícia no els persegueix d’ofici. Ets tu qui ha de presentar la demanda.

L’ensenyament del cas és que és millor fer com l’enginyer, no comprar mai res per internet ni amb targeta de crèdit?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Té límits l’expressió artística?

Escriu Rosa Montero:

«H. [ella diu el nom sencer, a mi no em ve de gust fer-li propaganda] és un costa-riqueny que assegura que és artista. El mes d’agost va fer una exposició en una galeria de Managua i, després de lligar un gos a una paret, el va deixar morir de fam. Segons ell, aquesta obvietat sàdica, bàrbara i ximple era una manifestació artística. A internet es poden veure fotos estremidores del pobre animal» [no incloc l'enllaç perquè en aquests casos em penso que també se cerca l’extensió de l’escàndol com a prolongació de la presumpta obra d’art, i jo no hi vull col·laborar de cap manera].

«El repugnant muntatge d’H. –continua Montero– reobre la qüestió dels límits de l’art, o de com amb l’excusa del fet artístic es poden cometre tota mena de sobreries que en realitat cerquen només cridar l’atenció i són solament pur narcisisme patològic. Fa dos anys, una exposició del Reina Sofía de Madrid va incloure un vídeo de 53 minuts on mataven a cops de martell una vaca; i encara el pitjor mal va ser que el Consell de Crítics d’Arts Audiovisuals va traure un comunicat en defensa de “la llibertat creativa”. Que trist que justament els qui haurien de reflexionar sobre l’art, sobre el seu sentit i les seves fronteres morals, s’estimessin més abdicar del pensament i cultivar el corporativisme i el lloc comú. Però què dimonis és la llibertat creativa? Els deu semblar creatiu matar de fam un gos? I llavors, per què no fer art de turmentar un infant, per exemple? Terroritzar una criatura unes quantes hores, no revelaria molt creativament el substrat referencial de la por arquetípica i altres bajanades semblants? El cas H. voreja una qüestió encara més essencial, una de les fronteres de la civilitat del segle XXI: la comprensió de la nostra continuïtat orgànica amb la resta dels animals, i la certesa que no serem capaços de respectar-nos a nosaltres mateixos si no respectem els altres éssers vivents (igual com, després de la Revolució Francesa, vam haver d’aprendre que la llibertat de l’home només es podia aconseguir si també encloïa la dona). [...]» (El País, 16 octubre 2007)

Aquests arguments de Montero, tan evidents, no serveixen als espanyols –especialment als espanyols– per rumiar sobre alguna altra coseta? O és que determinats maltractaments animals, si tenen tradició i es fan en carrers i places públiques, sí que poden ser art? I no vull dir només els toros espanyols, eh?, parlo també dels correbous catalans i d’altres costum ben nostrats.

Qüestions de llengua (II): Internet o internet

Fa anys que miro de raonar amb la gent que s'ocupa d'açò de la llengua i que hi entén que no hi ha cap motiu per mantenir la majúscula en el cas d’internet, que és una majúscula «de respecte»* davant l'invent que tal volta al començament tenia una lògica, però no un colp que es comprova que internet no és ni un déu (tot i que fem broma sovint dient que sant Gúguel li fa competència), ni un antropònim, ni un topònim, ni una institució, ni una publicació, ni una festivitat, ni un fet històric, ni un congrés, ni un premi, ni un edifici singular...

*(Afegeixo aquí, a propòsit de les majúscules «de respecte», la primera referència escrita en català de la televisió: R. Boquet, Catecisme sanitari, dialogat, 1932: «El Medi ambent té els éters còsmics imponderables [...], com ho prova la Radio, la Telefonia i la Televisió» [sic tot]. Citació aportada per Joan Solà, Avui 6 març 2008)

En castellà ja ha caigut la majúscula (RAE dixit) fa un parell d'anys, i mira que ells tenen moltes més majúscules que nosaltres. Ací també caurà, no cal dir-ho, però no se sap ben bé per què anem més a poc a poc. I en aquest cas, quan es prengui la decisió pareixerà que l'hem presa per mimetisme amb la llengua de ponent: si l’haguérem pres al començament, com uns quants vam demanar...

En els meus textos privats ja fa uns quants anys que vaig eliminar eixa majúscula, és clar. O siga, que comet faltes d'ortografia conscientment, i el més greu és que no n'estic penedit. Però m'emprenya haver de posar-la quan faig faenes per als altres, per por que em renyen dient que «la normativa diu» que cal escriure-ho amb majúscula.


(Afegit el 19 de desembre:

Encara una darrera cosa sobre el tema, que no entenc com no se m'havia acudit abans perquè és de sentit comú. Què diuen les enciclopèdies i els diccionaris anglesos i americans sobre internet?

Doncs, hi ha força unanimitat (la negreta és meva):

Internet:

«noun. an international information network linking computers, accessible to the public via modem links.» (Oxford Dictionary, 2006)

«noun. A computer network consisting of a worldwide network of computer networks that use the TCP/IP network protocols to facilitate data transmission and exchange. Synonym: cyberspace (n).» (Merriam-Webster's Dictionary, 2006)

«noun. a large computer network linking smaller computer networks worldwide (usually prec. by the).» (Random House Unabridged Dictionary, 2006 )

«noun. The global communication network that allows almost all computers worldwide to connect and exchange information.» (The American Heritage New Dictionary of Cultural Literacy, Third Edition 2005)

«noun. a worldwide computer network that provides information on very many subjects and enables users to exchange messages» (Kernerman English Multilingual Dictionary, Beta Version, 2006)

És a dir: «international», «global», «worldwide», el sinònim és «ciberespai»... tot això apunta a un sistema, a una tecnologia (com xarxa telèfonica, com xarxa de transport aeri) no pas a una marca, ni a una entitat.

I ara, la peça documental final:

«Internet n. The mother of all networks. First incarnated beginning in 1969 as the ARPANET, a U.S. Department of Defense research testbed. Though it has been widely believed that the goal was to develop a network architecture for military command-and-control that could survive disruptions up to and including nuclear war, this is a myth; in fact, ARPANET was conceived from the start as a way to get most economical use out ofthen-scarce large-computer resources.

»As originally imagined, ARPANET's major use would have been to support what is now called remote login and more sophisticated forms of distributed computing, but the infant technology of electronic mail quickly grew to dominate actual usage. Universities, research labs and defense contractors early discovered the Internet's potential as a medium of communication between _humans_ and linked up in steadily increasing numbers, connecting together a quirky mix of academics, techies, hippies, SF fans, hackers, and anarchists. The roots of this lexicon lie in those early years.

»Over the next quarter-century the Internet evolved in many ways. The typical machine/OS combination moved from DEC PDP-10s and PDP-20 s, running TOPS-10 and TOPS-20 , to PDP-11s and VAXes and Suns running Unix , and in the 1990s to Unix on Intelmicrocomputers. The Internet's protocols grew more capable, most notably in the move from NCP/IP to TCP/IP in 1982 and the implementation of Domain Name Service in 1983. It was around this time that people began referring to the collection of interconnected networks with ARPANET at its core as "the Internet".» (Jargon File, 2006, cit. per Merriam-Webster's Dictionary)

«The mother of all networks» (la mare de totes les xarxes). I mireu com acaba aquest darrer text: «Va ser per aquella època (1983) que la gent va començar a referir-se a les xarxes interconnectades amb Arpanet i el seu nucli com 'la Internet'». Va ser la gent!, que va començar a dir-li d'aquesta manera!

D'altra banda, a més de l'espanyol, hi ha tot un seguit d'idiomes que ja escriuen internet amb minúscula. Els que he pogut comprovar són: txec, danès, estonià, grec, hongarès, lituà (adaptat a «internetas»: un altre argument a favor de la minúscula, perquè si fos el nom d'una marca segurament no variaria), eslovac i eslovè.

Només cal afegir que els mitjans de comunicació més importants que escriuen en català, tots tret de l'Avui (o siga, El Periódico, Europa Press, VilaWeb i El Punt), ja han decidit escriure "internet" amb minúscula.

Bé, em penso que els partidaris de la majúscula d'internet hauríeu de començar a preparar-vos per a una rendició incondicional.

I fins ací l'afegitó del 19 de desembre.)

(Afegitó del febrer 2008: l'Avui ja escriu internet amb minúscula.)