Tòpics desemmascarats (17):«Ningú no s’esperava la crisi»

Mentida, molta gent se l’esperava. Molta gent deia que allò no podia continuar així tota la vida, molta gent estalviava perquè sí que veia a venir el daltabaix. Molta gent no es refiava de qui li deia que comprés, que era una inversió segura, molta gent va fugir de les hipoteques i va anar de lloguer no perquè no pogués pagar quotes –llavors– sinó perquè no es creia que aquell xou de diners fàcils hagués de durar sempre, molta gent deia a qui tenia un pis, un terreny, una casa de sobres, que la vengués abans no fos massa tard, amb aquells preus increïbles, perquè tot allò un dia faria un pet com una gla, molta gent estava atònita i no se sabia avenir d’aquella butllofa –no bombolla– escandalosa, molta gent estava espantada, molta gent clamava ja al cel.

El que passa és que aquesta gent que dic no manaven, ni podien prendre decisions fora de les que els implicaven personalment, ni els escoltava ningú fora dels cercles més pròxims –que potser ja estaven una mica fins al capdamunt de profecies malastrugues, sigui dit de broma.

I una part d’aquesta gent, amb els seus estalvis d’aleshores o de sempre, contribueixen avui a fer més tolerable la crisi a altres que s’ho passen malament.

Ara que hi som. Dic: «...a altres que s’ho passen malament.» N’hi ha –la majoria?– que s’ho passen malament, més malament que mai, i potser també deien que la cosa petaria però no tenien on agafar-se, ni res per vendre, ni cap salvavides a mà, ni possibilitats d’estalviar, ni gens d’esma, perquè per a ells ja aleshores hi havia crisi cada dia.

I tota aquesta gent, i més, no tenen ni un bri de culpa del que està passant.

Perles (87): La llei del mar i la de terra

«Trobo a faltar que tot aquest discurs de la responsabilitat que apliquem a la gent de mar s’apliqui a la gent de terra. No em diran que la majoria de coses que s’estan dient del capità Schettino no es podrien dir també dels dirigents i directors generals d’un munt de bancs, caixes, administracions públiques i empreses privades que han fet fallida en aquests últims tres anys, tot deixant enfonsats en la misèria un munt de ciutadans. Com és que tots aquests directius nefastos no només no han estat jutjats i empresonats sinó que en la majoria dels casos han estat generosament indemnitzats i fins i tot ascendits? Els responsables polítics dels desastres econòmics només han estat jutjats a Islàndia. Potser perquè està envoltada d’aigua i hi regeix la llei del mar? Caldrà fotre a mar el sistema financer per fer-lo surar? Potser si fem que s’embarquin quedarà clar qui són els veritables responsables de cada nou naufragi econòmic.»

Màrius Serra, La Vanguardia 19 gener 2012

Govern dels millors (3): Retenir l’impost abans de pagar la nòmina

Han passat uns dies, però encara som a temps de deixar-ho escrit per a la història del govern dels millors.

230.000 empleats de l’administració pública es van trobar el 21 de desembre que la nòmina corresponent a aquest mateix mes, que ja cobraven amb retard i que no incloïa la paga extra de Nadal –la majoria dels sous de l’administració pública es desglossen en 14 pagues l’any–, duia incorporat sense avís previ el descompte de l’impost de la renda corresponent no sols a la paga de desembre sinó també a la paga extra que encara no havien cobrat. Això vol dir que la paga del desembre era, de mitjana, el 65-70% d’una paga normal.

Segons les primeres i del tot desafortunades declaracions del conseller Mas-Colell, després matisades i finalment desmentides, la mesura es va aplicar com a «factor moderador» per tal que quan cobressin l’extra de Nadal els funcionaris no tinguessin cap retenció sobre aquesta paga. Així s’evitaria, deia ell, que haguessin de fer una declaració de renda complementària l’any 2013, si una part del sou corresponent al 2011 el cobraven ja encetat el 2012.

* * *

Dit i denunciat això amb crits i exclamacions i sense cap mena de recança, deixeu-me fer una mica de demagògia, que com sabeu consisteix a fer comparacions odioses.

A veure si les autoritats públiques, i també els funcionaris i les funcionàries i la gent del carrer en general prenen consciència d’una punyetera vegada que una cosa molt similar ens fan als autònoms i també a les autònomes cada trimestre, i no hi ha tants escarafalls –del tot justificats– per part dels mitjans de comunicació. Per això he marcat algunes paraules de la informació reproduïda al damunt, perquè rumiï cadascun d’aquests punts qui s’hi senti interpel·lat.

Els autònoms, que som més de 500.000 a Catalunya, hem de liquidar a començament de cada trimestre l’anomenat impost sobre el valor afegit (IVA) de totes les factures del trimestre anterior, tant si hem cobrat aquelles factures com si no. Quan algun dels nostres clients és l’administració pública encara fa més ràbia, perquè avances a l’administració un 18 per cent d’una factura que la mateixa administració –o una altra, no ve d’aquí– no t’ha pagat i et pagarà al cap de 30 dies, o de 60, o de 120, o...

D’altra banda, els autònoms no tenim paga extra de Nadal –de vegades tampoc tenim paga del desembre, ni del novembre, ni del maig, ni de qualsevol altre mes–, i les nostres pagues sempre ens arriben amb retard: no amb uns dies de retard, no, amb mesos de retard. I de vegades anys.

Encara més, els autònoms i també les autònomes de vegades no cobrem les nostres factures, tot i haver-ne liquidat l’IVA: ni un 70%, ni un 65%, ni un 1%. Res, zero.

L’única diferencia entre un fet i l’altre és que en el primer cas qui feia la retenció –la Conselleria d’Economia– va incórrer en la il·legalitat, mentre que en el segon cas, el dels autònoms, les autoritats no poden cometre il·legalitats, perquè no tenen gairebé cap obligació envers els i les professionals autònoms –a l’inrevés sí, tenim moltes obligacions i pobre de tu que te’n saltis alguna. Els autònoms continuem estant en bona part, pel que fa a lleis protectores, en els llimbs (no dels justos, sinó dels injustament tractats).

Bé, sigui dit perquè quedi dit.

Ara bé, un cop aclarit tot això no em fa res tornar a denunciar amb crits i exclamacions l’espifiada del govern dels millors, que ha estat de les que poden fer història.

Govern dels millors (1)
Govern dels millors (2)

Perles (68): Quan lligàvem els hàmsters amb llonganisses

«Convé recordar que cap a l'any 2005 els gossos, els gats i fins i tot els hàmsters es lligaven amb llonganisses. Tot plegat va tenir conseqüències, i estan perfectament identificades. Ningú no dubta, si més no, de tres coses: a) els bancs van actuar d’una manera irresponsable tot concedint hipoteques al 120% sobre un preu ja inflat (a les quals, a més, afegien un pack de despeses complementàries: assegurances de tota mena, crèdits personals); b) molts particulars van jugar d’una manera absurda tot repetint vells i ridículs tòpics que després s’han hagut d'empassar amb patates, com ara “llogar és llençar els diners!” (ara paguen la mateixa hipoteca per un pis que val la meitat, i que continua –i continuarà– baixant de preu); c) l’estat va acabar sent el gran beneficiari d’aquests despropòsits: cada transacció immobiliària era un fabulós pessic. Per això no només va tolerar la farsa, sinó que la va fomentar (amb esquers fiscals per a la compra d’un habitatge, per exemple).»

(Ferran Sàez Mateu, Avui 19 abril 2011)

Brachfield tenia raó

Poc abans d’esclatar la crisi, algú, a Barcelona mateix, la va preveure, la va mig anunciar, va dir noms de països –només s’oblida d’Irlanda– i de sectors en perill. Gairebé tot s’ha acomplert. Recuperem l’entrevista que va fer Víctor M. Amela a Pere Brachfield el mes de febrer del 2007. Brachfield parlava sobretot de morositat, però morositat volia dir endeutament, que volia dir precarietat, que volia dir manca de confiança, que volia dir crisi quan alguna peça de la base fallés.

–Qui són els més morosos d’Europa?
–Els grecs: de mitjana paguen a 105 dies vista.

–Qui els segueix?
–Els portuguesos: 99 dies. Després els italians, a 98 dies. I en quarta posició, els espanyols, a 90 dies.

–Dubtós honor.
–I els tercers en risc de impagament. Només per darrere de Portugal i Hongria.

–Cal amoïnar-se per això?
–A mi em sembla vergonyós... però ser morós no està tan mal vist en aquesta cultura com en altres: un amic meu francès se sorprèn quan veu que aquí has de perseguir el deutor perquè et pagui.

–Ah, i allà no?
–Allà, i gairebé a tot Europa, n’hi ha prou amb una carta o avís. Dos, màxim! Aquí és al revés: el deutor es considera exempt de pagament si el creditor no l’assetja. Fins el refranyer ho recull: “Quien en Espanya dineros ha de cobrar muchas vueltas ha de dar.”

–I ens inventem el cobrador del frac.
–Sí. Un altre refrany espanyol diu: “Deuda vieja, deuda muerta”, o sigui, que si vols cobrar ja saps que has d’afanyar-te... o oblidar-te’n. Per això sorgeixen aquests cobradors disfressats de tuno, de torero, de gaiter... Hi ha desenes d’empreses de cobradors de morosos amb disfressa a Espanya! A la resta dels països europeus les prohibeixen.

–Total, que som alegres morosos.
–Sí. I em fa l’efecte que ho serem encara més.

–Per què?
–Devem als bancs –entre particulars, empreses i administracions–dos bilions d’euros, amb b de barbaritat! El 75% d’aquest deute correspon a hipoteques... [...]

–De quin país europeu hauríem d’aprendre a ser menys morosos?
–De Finlàndia: els pagaments entre empreses són a 30 dies, i els compleixen.

–I afecta la morositat a l’economia?
–Moltes empreses petites i mitjanes fan fallida a causa de la morositat de clients. Comporta un llast greu.

–Podem quantificar aquest llast?
–Difícil. El fet greu és que ens hem aficionat a finançar les nostres empreses a còpia de demorar pagaments a proveïdors...

–Que alhora demoraran el pagament a altres...
–Un cicle viciós, i tant! Sostinc que això podria tallar-se si la justícia actués d’ofici i amb celeritat per penar el morós.

–I per què no ho fa?
–Només un 23% de les empreses presenta demandes per impagaments: s’estimen més cobrar menys (o no cobrar) que enemistar-se per sempre amb un client... i menys quan saben que només el 50% de les sentències s’executa, i es recupera només el 35% de la reclamació...

–El morós sap que ho té tot a favor [...]
–Avui no va ningú a la presó per deutes. I no sempre va ser així: en el dret romà, el creditor tenia dret a vendre el morós com a esclau. A l’edat mitjana, el penjaven. I Carles I enviava a galeres l’insolvent.

–Tampoc no caldria [...]
–Sí, però no són els particulars els més morosos a Espanya: ho són les administracions públiques! Hi ha ajuntaments, comunitats autònomes i organismes públics de l’Estat que demoren fins a 900 dies els pagaments.

–Deunidó! Dit el pecat, digui el pecador.
–La sanitat valenciana, per exemple: compra medicaments, material hospitalari... i triga gairebé tres anys a pagar-los.

–Per sectors, quin és el més morós?
–La construcció: fa un any pagava els materials a 200 dies. Ara ja a 225 dies [...]

–I vostè, ha sigut morós algun cop?
–Mai! Jo tinc una filosofia: no compro res que no pugui pagar al comptat.

–Que estrany que és, vostè.
–Ja, perquè aquí ens hem acostumat a gastar més del que podem: estem immergits en un consumisme desfermat. Jo m’hi nego: no penso consumir per damunt de les meves possibilitats. Tinc una petita hipoteca i refuso endeutar-me més.

–És la seva filosofia. I la del morós quina és?
–El morós es repeteix aquest mantra: “Si ignoro el creditor, desapareixerà...!” I el fet llastimós és que, a Espanya, funciona.

(Adaptat de La Vanguardia, 22 febrer 2007)

No més crisis primitives

L’altre dia, al Congrés Anual Europeu de l’Insol-Europe (Estocolm, 2 d’octubre), el guru suec del management* Kjell Nordström va fer una conferència brillant –també estèticament: és un geni dels recursos audiovisuals– de la qual he vist i sentit un bon resum. Nordström és l’inventor de conceptes enginyosos com el Funky Business (2000) o el Karaoke Capitalism (2003). L’any 2005 va ser considerat el número u dels teòrics (suposo que en el bon sentit) de la gestió estratègica a Europa. És un dels grans apòstols de l’economia del coneixement i un defensor de les ciutats com a tractors econòmics, per damunt dels estats.

Em va interessar sobretot la seva manera d’explicar la pròxima crisi econòmica global. Diu que no sap quan serà, però assegura que serà diferent, que segurament no hi haurà més crisis com l’actual, ni com la dels anys 90, ni com la del petroli, ni com la del 1929 (si no és que hi ha un daltabaix a la Terra, provocat o no per l’home, i cal tornar a començar, els que sobrevisquin, de zero).

I com és que tot serà diferent? Doncs, diu que al món més desenvolupat ja és imparable l’accés immediat de les dones als llocs de comandament, en molts casos molt més ben preparades que els homes que les han precedit. Ja és un fet, des de fa uns anys, que a la universitat les dones són la immensa majoria, i això és general arreu del món occidental. Sens dubte hi haurà resistències, però la demografia de l’elit intel·lectual s’imposarà.

Nordström assegura que la majoria dels homes corren més riscos innecessaris, només per afany de competència, que les dones. També hi ha Thatchers i Gandhis, no cal dir-ho, però la mitjana de les dones asseguren cada jugada molt més que la mitjana dels homes, tant a petita escala com a gran escala, quan fan un pas endavant. Les dones són més conservadores en les estratègies i en les inversions... però quan s’hi fiquin de debò seran més productives i guanyaran al final més diners, perquè hi ha homes que fan fortunes i produeixen qui-sap-lo... però molts ho perden tot.

Com que això és una tendència mundial, i afecta la política, l’economia, les relacions socials, els negocis privats, la cultura, etcètera –gairebé tot tret de l’àmbit tècnic, en el qual els homes de moment continuaran sent majoria, però és un àmbit generalment no decisori, sinó subordinat–, la pròxima crisi mundial segurament ja serà d’una altra mena.

S’ha acabat el joc, diu Nordström, ara conduiran elles. Més a poc a poc? Serà menys emocionant? Potser sí. Però anirem més segurs.

(Dic jo que segons com evolucioni tot plegat potser no hi haurà gaires dones que vulguin viure amb homes –ja passa, cada cop més–, i això pot ser un problema per a la supervivència de l’espècie. Però com que no crec que siguem tan idiotes, establirem un nou equilibri de forces, una nova civilització, però creada des de la igualtat radical, des de la complicitat. Tots dos hauran de renunciar a alguna cosa, però tots dos hi han de sortir guanyant.)


*Qüestió de llengua. Crec que cal un terme més ajustat que els de gestió, maneig, administració, tractament, direcció, gerència... per traduir management. Per mi, gestió i companyia fan curt, no s’ajusten prou al que vol dir l’anglès quan diu management. En el cas de Nordström potser no, perquè ell és, concretament, un expert en strategic management i això, com he fet abans, ho podem traduir amb ‘gestió estratègica’ i segur que ens entenem. Però si ens parlen, com passa sovint, d’un expert en management, sense més precisions, ho podrem traduir per expert en gestió o en direcció o en maneig? Gestió o direcció o maneig de què? D’una gestoria? D’una orquestra? De casa seva? De l’automòbil? De l’agenda? Del matrimoni? De tot plegat? Crec que no, que si l’expressió no inclou l’àmbit de la gestió del qual es parla, no n’hi ha prou amb gestió, direcció i companyia, perquè en català gestió i direcció jo diria que són massa genèrics si no s’especifica res més, mentre que management és força precís, perquè vol dir una cosa com ‘gestió d’afers amb transcendència pública’, i aquesta especialització no la recullen els mots gestió, direcció, maneig, administració...

El diccionari Webster, per exemple, defineix management
així: «Management characterises the process of leading and directing all or part of an organization, often a business one, through the deployment and manipulation of resources (human, financial, material, intellectual or intangible).» Tot això ho tenim dins de direcció, de gestió, de maneig?

Insisteixo que he fet abans aquella definició aproximada del mot management (‘gestió d’afers amb transcendència pública’) quan el mot no va acompanyat de cap més precisió. Perquè physical management, information management, management accounting, management studies, product marketing management, traffic management, asset management, cash management, etc., tots aquests managements es poden traslladar perfectament al català amb la nostra gestió o la nostra direcció acompanyades en cada cas dels complements que les precisin. Parlo del management solt, quan va pel seu compte.

El mateix Webster (algú ha arribat fins al final de la pàgina que he enllaçat abans?, quan tindrem un diccionari que s’assembli una mica a aquest?) dóna sis àmbits en els quals aquest mot funciona habitualment: informàtica, negocis, economia, assegurances, medicina i administració pública. Em sembla evident que les nostres gestió, direcció i companyia són d’àmbits més generals, no tan específics. Aquest diccionari dóna també com a sinònim parcial direction, però management només coincideix amb direction en un dels àmbits semàntics que he dit abans, el de l’economia. De fet, només una de les vuit definicions de direction és paral·lela a management. Però nosaltres, almogàvers valents com som, pretenem traduir management per direcció.

I doncs, mentre no trobem un terme que sigui realment adequat (i que satisfaci els professionals i experts de la majoria dels àmbits esmentats, incòmodes fins ara amb les alternatives que els hem donat), jo m’inclino per deixar que el management continuï fent la viu-viu entre nosaltres, en qualitat de préstec.

(Afegitó de l’11 d'octubre. Potser té raó l’amable comunicant que em diu que el terme més acostat és maneig, especialment en l’ús que se’n fa a Mallorca amb el sentit de ‘govern, direcció d’assumptes’. «Tenir maneig» és tenir dots de govern, saber-se regir. I el maneig és també el conjunt de coses que s’han de regir en un assumpte: Una possessió amb tant de maneig demana un amo jove. / Els arrendaren una possessió perhom; los donaren es maneig corresponent i diners per córrer [cf. DCVB, entrada «maneig»]. Aconseguirem introduir aquesta solució, que seria perfecta, en l’àmbit de les finances, de l’economia, del comerç i, en general, en els mitjans de comunicació? Tant de bo, però em fa por que a molts els passarà el que em passa a mi, que si sento parlar de «en Tal, expert en maneig», el primer acudit que em vindrà al cap és un senyor que sap fer molt ben fets els millets [mecenes exemplar lloat per tothom] o els de-la-rosas [empresari model] o els gürtels [PP] o les fileses [PSOE] o altres tripijocs similars. I el management no és exactament el mateix, em fa l’efecte.)

Govern lladre de Madrid

No ho dic com els italians, que plou i la gent s’exclama: «Governo ladro!» No, jo ho dic de debò. L’Agència Tributària espanyola vol robar-me 300 (tres-cents) euros, 50.000 peles. Aviat és dit. Ara, com que tenen mala consciència, si pago de seguida llavors em fan una rebaixa i només em roben 225 euros (37.500 pessetes).

La raó és que en la darrera liquidació trimestral del 2008 el meu gestor i jo mateix ens vam oblidar de sumar-hi l’esfereïdora quantitat de 7,80 euros! (1.300 pessetes). Error que es va arreglar en la liquidació següent, un cop advertit. Però fora de termini. I ara que hi ha crisi diu el gestor que a Madrid són insadollables i no tenen sentit de la proporció. Que ara, amb la crisi, són inflexibles... amb els pobres desgraciats als quals ens ve molt d’aquí 300 euros de més o de menys.

Que què penso fer? No pagar, recórrer fins al final. Encara que al final segurament em tocarà pagar. Però primer és la dignitat, primer és dir-los, en tots els recursos que calgui fer d’ara endavant, que són uns uns ditsllargs, uns saltejadors de pobres, uns ocells de rapinya, uns escurabosses, uns depredadors, uns bandits. Diu el gestor que això durarà tres anys, però que m’ho farà de franc perquè ell també té ganes de dir-los la veritat amb tota la boca. Ja us ho aniré explicant.

Espanyaportes!

«La cosa aquesta de Spanair»

Ramon Aymerich va escriure l’altre dia la peça que reprodueixo a sota. Abans, però, una mica d’informació prèvia: la companyia aèria d’origen espanyol Spanair –el nom ja ho diu tot– darrerament estava controlada per la danesa SAS, però l’estat espanyol i la seva companyia «de bandera» Iberia, ara en mans d’amics fidels del govern de Madrid, hi tenien una opció preferent de compra i havien dit que la utilitzarien. Però SAS volia tancar l’empresa si no la hi compraven de seguida i el procés de compro - no compro s’eternitzava. Spanair s’anava morint d’inanició per manca d’inversions i fins i tot de l’adequada política de manteniment, sense que ni Madrid ni Iberia ni ningú altre dels que podien intervenir-hi fessin res per impedir-ho, tot i les promeses segons les quals amb Spanair es competiria internacionalment des de Barcelona –cal no descartar, és clar, la possibilitat que els obstacles vinguessin del fet d’haver promès justament això. Llavors, un grup d’empresaris catalans, amb el suport sobretot moral de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya, recullen diners, avals i préstecs, s’endeuten fins a les orelles i decideixen rescatar l’empresa en el darrer moment, per mirar de convertir-la en una mena de «companyia de bandera» de l’aeroport de Barcelona. De seguida, Iberia i determinats poders fàctics, mediàtics i econòmics de Madrid, que vol dir Espanya, es queixen de la participació pública en l’operació. Increïble però veritat: Espanya que clama pels ajuts públics a empreses privades... quan són catalanes o sembla que vulguin fer un servei específic a Catalunya.

I en aquest punt se situa l’article d’Aymerich:

Avui, quan llengües i territoris ja no coincideixen i les migracions modifiquen de manera permanent el paisatge humà, quan la mobilitat del capital fa que la gent se senti més vulnerable, poques coses recorden a quin país pertany cadascú. Entre aquestes poques coses hi ha les banderes, les seleccions de futbol i, una mica menys, les línies aèries. Durant el segle XX, tenir línia de bandera va ser signe de riquesa i poder per a un país. Després va arribar la liberalització. I les línies de baix cost, que es mouen en terra de ningú. Però així i tot, les aerolínies encara desvetllen sentiments extrems. La prova és Spanair: mai un projecte havia aixecat tantes (i tan infundades) sospites ni havia desvetllat tants (i tan absurds) recels.

Les motivacions semblen clares. En un moment que les grans ciutats passen per damunt de nacions i estats com a subjectes d’inversions empresarials, heus ací una gran aglomeració, Barcelona i tot el que l’envolta, que veu com s’esvaeix el seu potencial de connexió internacional perquè una aerolínia privada (Iberia) decideix que el futur de l’aeroport del Prat ha de subordinar-se al de Madrid. I perquè el gestor aeroportuari de Barcelona no es deu tant a la viabilitat de les pròpies instal·lacions com a un organisme superior i estatal. Llunyà.

El que ve després ja és conegut. Per què no comprar una aerolínia que tingui com a base Barcelona? Però qui? Les institucions financeres, no. A diferència de Madrid –on la comunitat utilitza la seua caixa d’estalvis per a apuntalar Iberia i Barajas– les entitats se’n desentenen. La burgesia local, tampoc: perquè l’entorn financer és pèssim, perquè destacats membres d’aquest col·lectiu s’han cremat en projectes semblants, perquè el projecte dóna una visibilitat i comporta un risc que no volen assumir o simplement perquè no, perquè no ho veuen. Qui acudeix a la crida? Una coalició de gestors que es mouen amb habilitat entre el món privat i el públic; un grup d’empresaris-gestors menys pudorosos i amb una mica més d’ambició que les generacions anteriors, i grups directament afectats, com els hotelers. I per postres, un president que teoritza sobre la gestió empresarial aplicada al futbol.

És una combinació heterodoxa? Sí, però per a això hi ha la història, per a canviar-la. I fins i tot és possible que la fórmula s’obri camí. Que hi ha els poders públics darrere? Poc, però hi són. Els aeroports són poder i seria un error gravíssim que no s’haguessin mogut per salvar la causa de l’aeroport. Però d’aquí a dir que es malbaraten diners públics hi ha molta distància. Amb prou feines supera el 3% del capital compromès. Pot acabar malament l’operació? Per descomptat, no hi ha res segur en aquesta vida tret de la mort. És objectable el moment de la compra? És clar. Però imagini’s de què parlaríem ara si no s’hagués comprat Spanair.

(Ramon Aymerich, periodista, La Vanguardia 18 abril 2009)

És important que missatges d’aquest estil, sense complexos, vagin apareixent a La Vanguardia. Perquè és decisiu per al nostre futur que la gent que llegeix La Vanguardia des de tota la vida i que sempre mirava cap a Madrid pensant-se que allà anaven de bona fe descobreixin, ni que sigui de mica en mica i amb comptagotes, la realitat dels fets: Madrid no estima Catalunya i a Madrid no li interessa gens que Barcelona pugui competir amb la capital espanyola en cap àmbit internacional d’abast estratègic. Per a molta gent poderosa, sens dubte, això és una veritat dura, difícil de pair, però es va imposant de manera incontrovertible a mesura que transcorre el temps i passen coses. A poc a poc van lligant caps.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Com ho veig

Si faig cas del que veig al meu voltant –que ja suposo que no hi hauria de fer gaire cas, però són un centenar i escaig de petites i mitjanes empreses, i alguna de gran, i potser a algú li poden ser útils els resultats d’aquesta observació subjectiva i parcial–, molta gent ha viscut els mesos d’octubre a gener com una mena d’impàs: quiet i no et moguis, a veure què passa. I llavors, transcorreguts aquests mesos de vigilància intensiva, de no produir gaire, de fer de pedra al desert per no gastar energies, la immensa majoria han decidit sobreviure o, pel cap baix, morir matant. I s’hi han posat al màxim, fent un munt d’hores extres, cordant-se tothom ben cordades les calces i rescatant l’avi que ja havien jubilat perquè ara els podia tornar a fer quatre números o revisar i endreçar les capses del fons del magatzem a veure què en podem treure.

El mes de febrer, per a nosaltres, ha estat un dels de més facturació de la nostra història. Després, és clar, caldrà veure si ho cobrem tot: a 30 dies, a 60, a 90, a 120... Hi ha hagut algun client que ens ha pagat per avançat, «perquè ja se sap, els temps que corren...». O sigui, de moment hem estat entretinguts, que ja és un què, i els clients i proveïdors també. La cosa es belluga, que és la manera de fer funcionar la màquina. Si dius prou, si mires el dipòsit de la benzina, si veus les rodes com estan... Mentre el trasto tiri, tu tira.

I quatre apunts sobre com veig les coses de fora, diguem-ne, de l’Estat que ens afecta:

- El Banco Santander podria fer un pet com una gla i, si se salva, quedar com un banc provincial o, no ho sé, com el Banco Esfinge. Em sap greu per la gent que encara hi té interessos, però aquests paios van avisar des del primer dia que no respondrien de cap dels dipòsits que fins llavors havien avalat, si no eren seus-seus. I ara ja no responen ni dels seus-seus. Els altres bancs, amb penes i treballs, em sembla que se’n poden sortir, perquè fins ara no han traslladat les seves responsabilitats als clients, com ha fet el Santander. Fins i tot el BBVA, que no em cau gens bé perquè l’estructura actual la va muntar el senyor Aznar amb els seus amics. Alguna caixa petita pot necessitar ajudes. La possible ensulsiada del Santander arrossegarà molta gent innocent. El govern espanyol, i segurament la Unió Europea, hauran d’intervenir per arreglar els desperfectes més greus.

- Les empreses que no tenien tresoreria, que vivien massa al dia i que marejaven els deutes propis a còpia de traspassar-los comptablement als seus deutors –i aquí hi ha molta empresa del sector de la distribució– ho tenen pelut. Hi haurà –ja hi ha– moltes víctimes innocents, especialment gent que vivien d’un sou i no s’havien de preocupar de gaire res més que del seu horari de treball, refiats que els de dalt ho tenien tot previst.

- La borsa, que continua anant de baixa –i més que hi anirà– ha deixat de ser un indicador o termòmetre fiable de la realitat de l’economia, i no sé pas si tornarà a ser-ho com ho era. En qualsevol cas, convé no refiar-se’n gens ni mica.

- Ha ressorgit amb molta força l’economia submergida, l’economia del bescanvi.

- Es venen més llibres que mai, sobretot de butxaca (això no és observació meva, les xifres s’han publicat). Ahir mateix va obrir una nova megallibreria a Barcelona.

- A Catalunya, en general, em penso que ho tenim força més bé que a Espanya (ara em refereixo sobretot a les pimes i als autònoms).

No sóc el que se’n diu un expert, un d’aquells que ixen contínuament a la premsa. Sóc un aficionat que, així com si fa no fa sap posar lletres juntes una al costat de l’altra, quan veig dues xifres seguides m’agafen ois, literalment. O sigui, no em feu cap cas.

Fets diferencials (18): El múscul empresarial català

La notícia alarmista: els concursos de creditors –suspensions de pagaments i fallides– s’han triplicat l’any 2008 a Catalunya. Quantes n’hi ha hagut? Més de set-centes. Això és molt greu? Sí, però parlem-ne.

«A Catalunya hi ha 33.599 empreses que facturen més d’un milió d’euros, fet que converteix el país [sic] en líder empresarial per damunt d’altres països de dimensió similar com Bèlgica (16.978 empreses), Dinamarca (5.588), Finlàndia (9.172), Noruega (13.192) i Suècia (16.764)» (La Vanguardia, 8 febrer 2009).

D’aquestes 33.600 empreses que facturen més d’un milió l’any, 4.032 (12%) depassen els 10 milions d’euros, i 671 (2%) més de 50 milions. Certament, a Dinamarca, per exemple, el 57% de les empreses facturen més de 10 milions i les que en facturen més de 50 milions representen el 28%. Però aquests percentatges de Dinamarca signifiquen 3.185 empreses (menys que a Catalunya) que guanyen més de 10 milions i 1.564 empreses (més que a Catalunya, ara sí) que en guanyen més de 50. Són dades d’aquest any passat, extretes de l’estudi La dimensió de l’empresa catalana 2008, del Col·legi d'Economistes de Catalunya).

Heu vist enlloc aquests titulars? Heu llegit en cap portada de cap diari «L’any 2008 30.600 empreses de Catalunya van facturar més d’un milió d’euros»? No, oi? Jo tampoc. Aquestes dades que us he reproduït les he hagut de pescar a la penúltima pàgina d’un diari d’aquest diumenge, i ocupaven una miserable mitja columna.

O sigui, la notícia alarmista cal posar-la dins d’aquest context. Queden 33.000 empreses dempeus. Moltes amb dificultats, però vives. I això que no comptem les que facturen menys d’un milió d’euros. Nosaltres estem just a la ratlla.

D’altra banda, l’empresari gironí Josep Serra Quintana escrivia el mateix dia: «Davant la greu situació econòmica sembla que últimament només hi ha un culpable: la banca. No deixo de preguntar-me què n’han fet els particulars, empresaris i, evidentment, les administracions, del gran flux de diners, superàvits i beneficis d’aquests magnífics últims anys. Queda palès que molta gent no ha actuat com calia, no han estalviat, no s’han dotat de recursos propis, ni han fet fons de reserves: s’ha dilapidat tota la bonança? Haig de creure que quasi tot el que es guanyava es malgastava?» (carta als mitjans de comunicació, 8 febrer 2009).

En resum: tret d’excepcions, em fa l’efecte que fins ara pleguen o fan expedients de regulació d’ocupació empreses de cultura espanyola i de sectors molt determinats, empresaris que vivien només de crèdit i no feien estalvi, no tenien tresoreria, es gastaven tot el que ingressaven, cada any consideraven benefici el que trobaven a caixa. Gent que ara, que van mal dades, no volen saber res dels seus treballadors, com si els haguessin fet un favor contractant-los, i si t’he vist no et conec. Són grans empreses, certament, i tenen una gran transcendència social perquè les seves irresponsabilitats les pateixen moltes persones, però són una minoria. Almenys de moment. I sé que hi ha excepcions: empresaris que han quedat entrampats sense culpa. Però són excepcions, tal com jo ho veig.

En canvi, molta gent, milers i milers d’empresaris d’aquest país continuen dempeus, i la immensa majoria aguantaran. Potser no tots de la mateixa manera. N’hi haurà alguns que, malgrat totes les prudències, finalment petaran per manca de negoci, però no a la primera dificultat, que és el que passa ara. I vull creure que fins i tot la majoria dels empresaris que ara lluiten i potser al final hauran de plegar quedaran com van començar, proporcionalment igual com els seus treballadors, no se n’hauran aprofitat. Tots cap a casa, però ells els primers, i segurament sense salvavides, com els altres.

En canvi, potser molts no han crescut en els anys de bonança tant com haurien pogut, però no han crescut tant com voldrien o podien per prudència, perquè no tenen vocació d’aventurers temeraris, perquè saben el trauma que pot suposar el fet de crear llocs de treball teòricament indefinits que en realitat són absolutament precaris i que depenen del primer cop de vent fort.

O sigui, en temps de creixement la gent se sent especialment tranquil·la i satisfeta si aconsegueix un lloc de treball en una empresa d’anomenada –i els amics i coneguts el feliciten: carai, treballes a Tal?– o bé en una empresa xicoteta que té com a client principal una gran empresa –carambes, vosaltres sou els que feu els dallonses de Tal?–, però en èpoques de crisi treballar en aquest tipus d’empreses importants és tenir molts números d’inestabilitat. En canvi, moltes petites empreses, milers, que no facturen gaire i que tenen clients prou diversificats, estan més ben preparats per combatre les crisis, per estrènyer-se el cinturó i per treballar el doble i rebaixar els preus dels seus productes i serveis fins que la torbonada passi. Per poc que puguin, tothom continuarà tenint feina: són empresaris de raça.

Tot això que dic aquí no vol dir que no hi hagi crisi ni que no hi hagi molta gent que ara ho passa malament. El que dic aquí vol dir simplement el que dic aquí, fart de tant alarmisme descoratjador com et trobes als mitjans de comunicació. Ni més ni menys. I no em paga el govern ni cap patronal. Potser, això sí, he extrapolat més del compte el que veig al meu voltant.

(Tampoc ha eixit gaire als diaris la creixent morositat d’algunes administracions públiques en els seus pagaments. Es veu que hi ha altres prioritats, com ara tenir els bancs contents, que no pagar els deutes. No s’adonen que així paralitzen el sistema? Sí, és clar que se n’adonen, però les empreses petites i mitjanes no criden tant com les grosses, no tenen poder com els bancs.)

Les granotes mascle volen el de sempre

Avui copio de Juanjo Millás: «La pregunta davant la crisi (com hem arribat a això?) ha atret milers de respostes normals, respostes mascle, podríem dir, les pautes de les quals coneixem de sobres. Però aquestes respostes són improductives perquè equivalen a assenyalar que un quilòmetre té mil metres, i això ja era inclòs dins la pregunta. El que ens cal a hores d’ara és una resposta rara, inaudita, anòmala, una resposta original, que ens ajudi a entendre el desastre en el qual manotegem amb desesperació, i potser a eixir-ne. A veure si se li acut a algú. Mentrestant, espolseu-vos dels voltants del cap aquelles granotes mascle que han acudit a l’olor de les feromones i que cerquen el de sempre. Després, com és habitual, si t’he vist no et conec.» (El País 21 novembre 2008)

I ho completo amb el sociòleg Zygmunt Bauman, autor de la teoria de la modernitat líquida, que sempre diu coses interessants: «L’impuls de l’economia dels últims 30 anys, amb crestes de més opulència, es va basar en el crèdit. Avui tothom està endeutat. Segons sembla, el deute dels Estats Units és de set trilions de dòlars. Personalment, crec que aquesta crisi és el producte de l’èxit del sistema, no del seu fracàs. Un banc té èxit quan concedeix molts préstecs. I han convertit tota la població en una nació de deutors.» (El Periódico, 21 novembre 2008)

(O sigui, si algú es pensava que ara canviaria alguna cosa, quedarà ben lluït: perquè no hi ha prínceps gripau que puguin transformar el sistema –de l’Obama, sent realistes, no crec que n’hàgim d’esperar gaire més, i ja seria molt, que un canvi d’enfocament en les relacions internacionals, que no siguin del xèrif contra tothom– i perquè segons com es miri la crisi d’avui és només la constatació global d’un èxit espaterrant.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Com sortir de la crisi

Copio la fórmula de Lluís Bassat:

«S’explica que l’amo d’un famós bar de carretera que vessava d’èxit va decidir enviar el fill a estudiar als Estats Units. Quan el noi tornà, va avisar el pare que a la universitat li havien dit que calia preparar-se per a la crisi. El jove va recomanar al pare substituir el boníssim cuixot de Jabugo que posaven als entrepans del matí per un pernil del país, per abaratir costos. Uns dies després, van començar a barrejar el cafè amb masteguera. Al cap d’una setmana van decidir apagar el rètol lluminós que es veia perfectament des de la carretera, per estalviar energia elèctrica. De mica en mica la concurrència es va anar reduint, fins que un dia no va entrar ningú al bar. Llavors el pare va dir al fill: “Sort que te’n vas anar als Estats Units i em vas avisar, perquè ja tenim aquí la crisi.”

»Molts cops són les nostres decisions les que ens precipiten en crisis imparables. Són els nostres temors els que ens porten pel camí equivocat. Són els estudis macroeconòmics els que ens fan prendre decisions microeconòmiques que ben poc o no res hi tenen a veure. No dic que no hàgim de fer cas del que veiem, però penso que segons com sigui la nostra actitud podem eixir ben parats d’aquesta crisi o acréixer-la encara més.

»Només conec una fórmula per combatre qualsevol crisi: treballar més. Treballar més intel·ligentment, controlar les nostres despeses, però també assegurar els nostres ingressos i seguir endavant, perquè moltes vegades, com passa amb els ocells, deixar d’esvoletegar vol dir caure. És el moment de fer les coses més bé que com les hem fetes fins ara. És el moment que la nostra publicitat sigui més efectiva. És el moment que els nostres controls de qualitat siguin més estrictes. D’aquesta crisi alguns en sortiran malparats, però altres en poden sortir enfortits, i nosaltres hem de ser d’aquest darrer grup.

»Siguem conscients que tenim una crisi, però no ens lamentem més. Treballem per sortir-ne.»

(Lluís Bassat, publicitari, El País 3 novembre 2008)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Jo us acuso, gent de la premsa

Jo us acuso, mitjans de comunicació escrits, pels vostres titulars en línia i en paper. (No parlo de les emissores de ràdio i televisió perquè no les segueixo i no sé què han fet.) Us acuso, mitjans escrits que us veneu o us difoneu a Catalunya, de fer la crisi més grossa del que seria sense vosaltres, de fer-la créixer amb els vostres titulars i al final, d’aconseguir que efectivament sigui més grossa. Perquè no pareu d’espantar-nos amb dades terribles i caigudes històriques quan podríeu ser més precisos, més curosos, més prudents, menys sensacionalistes, i oferir-nos, en els titulars, les dades una mica més nues.

Podeu dir que l’economia ha fet un
Catacrac

i podeu dir que la borsa ha patit
La pitjor davallada de la història

però també podríeu dir que
La borsa se situa en nivells de l’any 2005

És ben clar que el tercer titular –una frase que no ha aparegut com a titular, sinó sols en lletra petita– no és tan vistent, però és molt més precís que el primer i també més veraç que el segon.

Més veraç perquè si en una situació delicada tractes la borsa com si fos el termòmetre oficial de l’economia i no com un indicador més, també manipules la realitat. Tots sabem a més, i vosaltres més que ningú, que les estadístiques i els percentatges els carrega el dimoni. Que si un senyor es hala un pollastre i tres companys seus no mengen res, cadascun d’ells s’ha fotut, estadísticament, un quart de pollastre, però això no és la veritat, encara que fent números sigui veritat. Però és que ni tan sols és veritat de debò dir que la borsa pateix «un daltabaix històric» quan des de feia anys i panys sabíeu que els seus indicadors estaven inflats. El fet que de sobte es descobreixi que la inflor era efectivament inflor fa que també es desinfli la substància, però «la gran davallada» no és real, perquè la meitat o més de la desinflada prové d’una inflor aparent.

I vosaltres ho sabeu. Sabeu que era una inflor aconseguida gràcies a determinats constructors, financers i especuladors, de bracet amb alguns ajuntaments i governs i jutges i partits polítics, que durant anys han fet el paquet i s’han omplert les butxaques, un negoci generalment aplaudit a cor què vols per vosaltres, els diaris, perquè tota aquella bellugadissa feia pujar el suflé global –només no aplaudíeu quan el negoci el feien els adversaris polítics, els que en teniu, que sou la majoria.

Una davallada d’un 10% en un dia quan fa temps que estàs instal·lat per damunt del 100% no és tan greu com altres davallades que no arribaven al 10% però es van produir quan ja estaves en precari o, simplement, es van distribuir al llarg de més dies però, al capdavall, van arribar molt més al fons. Per tant, de «davallada històrica» res. És veritat en percentatges i en xifres, però no és veritat. No és el mateix perdre 100 milions si tenies 1.000 milions que perdre 100 euros si només tenies 1.000 euros. Encara que sigui el mateix percentualment, no és el mateix. Al primer li queden 900 milions per anar fent la viu-viu i al segon 900 euros per sobreviure. Els percentatges falsegen la realitat.

I encara, no són innocents els mots que utilitzeu: «la pitjor notícia», «davallada històrica», «desplomar-se», «pessimisme generalitzat», «cataclisme», «terrorífic», «por», «risc», «pànic», «salvar l’economia mundial», «catàstrofe», «morositat disparada», «situació desesperada», «crisi desbocada», «fatal», «derrotisme», «caiguda inaturable», «enfonsament», «recessió global», etc. Tot això en grans titulars. L’excusa és que els polítics es van resistir fins al final a dir la paraula «crisi», però jo en aquest punt, justament, defenso els polítics. Perquè n’hi ha prou que un manaire digui «crisi» perquè la crisi es faci una mica més grossa. És veritat que en comptes de dir «crisi» podrien haver dit «precaució», «hem de treballar fort», o encara que només fos «cal implementar estratègies diferents a nivell col·lectiu», i no ho van fer. Però els diaris vau parlar de crisi des del primer moment i encara que cadascun de vosaltres no teniu la força d’un president de govern d’un país mitjà, tots junts sí que podeu fer estralls. I els heu fet, n’estic ben convençut. Justament perquè aquí, a Europa especialment, tenim una crisi de confiança que s’alimenta en bona part de l’ambient general, de l’atmosfera.

Hem sentit a parlar de «recessió» mil vegades, i encara no l’han confirmada les xifres. Gràcies a vosaltres, en part, començarà, ja ho crec que sí. Tampoc no passa res de l’altre món amb la recessió, tot sigui dit. Recessió vol dir deixar de créixer, i no passa res de l’altre món si després d’uns creixements fora de mida l’economia descansa una mica (si de passada els que manen repassen el motor del sistema, ajusten els cargols de la carrosseria i llencen unes quantes peces rovellades, millor, de manera que la bombolla vinent no es faci tan grossa com aquesta; si pot ser, eh?, no voldria pas molestar).

Diaris, heu jugat i continueu jugant amb l’economia domèstica i els llocs de treball de molta gent innocent, perquè heu donat l’excusa a determinats empresaris per fer neteja, quan de fet potser encara podrien aguantar una temporada, o per no pagar a proveïdors, quan encara tenien calés per fer-ho. Perquè amb aquest joc tràgic de voler vendre més al preu que sigui causeu més crisi –crisi real– que la que realment hi hauria si no fos pel vostre paper d’estrassa. Sou uns irresponsables.

Confesseu-ho, diaris. Encara que dissimuleu, encara que vosaltres mateixos ens digueu cínicament en la vostra pròpia lletra menuda –els editorials, els opinadors– que cal no ser tremendistes perquè això encara empitjoraria les coses, el que preteneu sobretot és vendre més diaris, com més millor. I si per fer-ho calen portades sensacionalistes, les feu. Tots les feu. Al preu que sigui.

Per això la crisi real és en part culpa vostra. I per això jo, que sóc també periodista, us acuso públicament: sou uns terroristes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Teoria sobre els diners negres

Ara fa cinc anys que l’euro va començar a funcionar. Jo ja feia els comptes en euros des del final del 99, o abans i tot, just des del moment que es va fixar que un euro valdria 166,386 pessetes, que ara no recordo quan va ser. Llavors feia pocs comptes, la veritat siga diga, de manera que no em va ser difícil.

El cas és que ara prescriuran els delictes fiscals anteriors a l’any 2002, si no vaig errat. I sabeu què? Que estic convençut que un dia d’aquests el Banc d’Espanya dirà que «últimament» hi ha molta gent que canvia pessetes per euros. Ja sabeu que el banc estatal va deixar dit que les pessetes no prescriurien, que sempre es podrien canviar, i llavors alguns vam dir que tothom qui tingués racons grassos de diners negres només els caldria esperar cinc anys per convertir-los en ingressos blancs i nets com una patena. Com que serà evident que aquells diners els tenien des d’abans del 2002, no els podran perseguir. No sé si és així, o si pot ser així. En qualsevol cas, en algun indret es deuen haver ficat els bilions de pessetes que el Banc d’Espanya mateix va dir ja fa temps que encara no s'havien bescanviat. Hi deu haver un truc, com sempre, que només el saben els que tenen molts diners i bons assessors per gestionar-los i fer-los créixer. La vida funciona sovint així. Els altres, pobrets i alegrets, com deia l'àvia.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’estat prepotent

El dia 8 de gener d'enguany, o siga, dilluns passat, l’Estat espanyol m’ha retornat uns diners que em va obligar a pagar injustament durant l’any 2005, corresponents a la liquidació de l’IRPF de l’any esmentat. Jo sé que ara podria reclamar-los interessos pel retard, i segurament em donarien la raó, però el mal és que sóc jo qui haig de molestar-me a demanar la compensació, no és automàtica com quan és el ciutadà del carrer qui s’endarrereix en un pagament que havia de fer.

A més, tota la gent que conec que han reclamat una cosa d’aquestes l’any següent o l’altre han tingut per una casualitat de la vida una inspecció. No em fan por les inspeccions, perquè sóc complidor de mena i estic net com una plata, però ja se sap que les inspeccions les carrega el diable, i al final sempre et pot faltar la cèdula d’orfenesa dels nebots valencians de la Guàrdia Civil de segona categoria, i llavors ja has fangat. (“Fangar”, ja que hi som, és la fórmula que proposo per substituir el castellanisme “pringar” que ara se sent pertot. Un dia us faré una llista de propostes d’aquestes.)

Va ser Napoleó, qui va concebre els estats actuals omnipotents, immunes i impunes? O vénen d’abans, dels servents de la gleva de l’edat mitjana? O va ser el Franco? Si va ser ell, se’n va sortir prou bé. Sigui com sigui, l’invent continua d’allò més eixorivit.

(Avui, 12 de gener, m'arriba una carta d'aquesta gent dient que sí, que l'interès de demora és automàtic i que em pagaran 20 cèntims més per aquests "tres dies" –ells diuen "tres dies"– que s'han endarrerit en el retorn dels meus diners. És un tipus d'interès realment interessant, el que s'apliquen ells mateixos. Quina vergonya fa tot plegat, quina sensació d'indignitat... 20 cèntims d'interès per un deute de 380 euros. En qualsevol diccionari, d'això se'n diu robatori.)

(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Per què no es trencarà el tripartit

Ni en el fullet “Pressupostos 2006: molt més que xifres” (un fullet de 40 planes) ni en cap altre indret de fàcil accés. Finalment, he trobat els pressupostos d’aquest any desglossats per departaments aquí (vegeu les pàgs. 44s d’aquest document). Reprodueixo la xifra final (despeses pressupostades) amb els departaments ordenats per disponibilitat d’efectiu:

Salut (Geli, PSC): 7.835 M €
Educació (Cid, ERC): 4.177 M €
Política Territorial i OP (Nadal, PSC): 1.358 M €
Benestar i Família (Simó, ERC): 1.284 M €
Universitats, Recerca i SI (Solà, ERC): 959 M €
Interior (Tura, PSC): 835 M €
Justícia (Vallès, PSC [CPC]): 676 M €
Presidència (Bargalló, ERC): 576 M €
Treball i Indústria (Rañé, PSC): 574 M €
Medi Ambient i Habitatge (Milà, ICV): 372 M €
Governació (Carretero, ERC): 361 M €
Agricultura Ramaderia i Pesca (Siurana, PSC): 318 M €
Cultura (Mieras, PSC): 275 M €
Economia i Finances (Castells, PSC): 173 M €
Comerç, Turisme i Consum (Huguet, ERC): 140 M €
Relacions Institucionals i Participació (Saura, ICV): 24 M €

No sé què us passa a vosaltres, però jo veient aquestes xifres tendeixo a entendre per què no hi ha cap interès per part d’ERC a deixar que es trenqui al Govern. Ja em va passar amb el primers pressupostos del tripartit, i amb els de l’any passat.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Benvinguts als comptes sense comissions

Fa un any i mig en vaig parlar aquí soletes, que diuen els valencians, era una veu que predicava al desert. Mig any més tard, ara fa onze mesos, en van començar a parlar els diaris, i uns mesos després ja va ser un clamor. Des de llavors, alguns bancs s'han anat inventant comptes especials sense comissions. I ahir, un banc dels grossos va decidir suprimir-les per a 2,2 milions de clients, tots els que hi tinguin collada la hipoteca –collada, sí, i recollada–, els que hi ingressin la nòmina o la pensió i els que hi tinguin contractat un pla de pensions. Des d’ara, tota aquesta gent tindrà de franc el manteniment i l’administració dels comptes, l’emissió o renovació de les targetes, les transferències dins l’Estat o l’extensió de xecs.

Aquesta iniciativa tindrà un cost per al banc del qual estem parlant –no el citem perquè aquí procurem no dir paraules malsonants, si no és estrictament imprescindible, i els noms dels grans bancs són paraules que fan de mal dir– de 82,5 milions d’euros. Però un dels responsables del mateix banc ha explicat –se li ha escapat?– que un client actiu “genera per a l’entitat uns mil euros anuals” i que “l’eliminació de comissions no és un cost, és una inversió en els clients”. Quina barra. Quan jo ho deia a la gent de la banca se’m tiraven al damunt i em responien que no sabia de què parlava. Aquest argument me l’he sentit a dir molts cops: “No saps de què parles.” M’ho ha dit molta gent des de diferents àmbits, amb cara mig de circunspecció mig de commiseració. Jo llavors em faig fonedís, no dic res i penso: “Potser tenen raó, en saben tant…” Però resulta que avui un dels periodistes d'economia més prestigiosos del país, Joaquín Romero, escriu a El Periódico: “El banc X va ingressar 3.759 milions d'euros els tres primers trimestres de l'any passat per aquest concepte [comissions], una quantitat superior al benefici net del període. Una cosa semblant va passar a la caixa Z –908 milions davant de 1.185 de beneficis– i a la resta del sector. Les comissions s'han convertit en la taula de salvació...” Caram, si sembla que hagi copiat al peu de la lletra el que jo deia i que em van criticar tant, però ara ja tinc raó... perquè tothom ho diu.

Em sembla prou clar que ara els altres bancs seguiran de seguida l’exemple d’aquest. Les caixes no sé què faran, tot i que de moment dues caixes valencianes han anunciat avui mateix que suprimien les comissions. Pel que fa al meu cas, haig de dir que poc després d’escriure el que vaig escriure els responsables d’un banc mitjà es van posar en contacte amb mi i em van oferir obrir-me un compte sense cap tipus de comissió, i no em van posar cap mena de condició prèvia. No en vaig dir res aquí perquè si hagués escrit alguna cosa m’hauria semblat que els pagava algun preu pel que havien fet. I no, la meva convicció era que els bancs havien de fer això perquè sí, perquè aquesta és la seva missió: servir els clients.


Afegit del 13 de febrer: "Les cinc grans entitats financeres espanyoles –Santander, BBVA, La Caixa, Banco Popular i Caja Madrid– van ingressar 12.669 milions d'euros en concepte de comissions el 2005, xifra que equival a quasi la totalitat dels seus beneficis (13.240 milions) i suposa un increment del 22,3% respecte a l'exercici anterior." (Avui, 13 feb. 06) Sembla mentida. Si fa un any posaves en relació beneficis i comissions i tothom et titllava d'ignorant, de no saber res de comptes...


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Una denúncia oportuna

És ben oportuna la denúncia de Josep Benet sobre la “provincianització” –o colonització– de determinades entitats catalanes que fins ara no sols eren realment autònomes sinó que es mostraven orgulloses de la seva independència. Ell parla en concret del Consorci del Palau de la Música, on a hores d’ara ja hi ha tres representants del govern de Madrid –la ministra, que n’és la vicepresidenta!, una subsecretària i un director general–, “en canvi” de les aportacions i subvencions gracioses que el Ministerio de Cultura ha fet a l’entitat.

Hi ha un punt col·lateral en l’article de Benet que és justament el de les subvencions. Diu Benet: “Ara, en un Estat democràtic i autonòmic, és natural que aquestes institucions demanin que el poder central, que tan generosament subvenciona entitats semblants de Madrid, les subvencioni també a elles.”

Aquest és el punt que pica, la cama del mal. L’Estat suposadament democràtic i autonòmic no és tal si per percebre’n fons econòmics els has de demanar com sempre a Madrid i si, com sempre, de la decisió unilateral de Madrid depèn que els tinguis o que no els tinguis. És a dir, plantejo la qüestió en el moment previ. Si es neguen a fer públic el dèficit històric i l’actual de Catalunya amb l’Estat i alhora permeten que a tot l’Estat es vagi dient que és a l’inrevés, que Catalunya s’aprofita de l’Estat i li xucla la sang; si es donen aquest any al Museo del Prado 91,5 milions d’euros que no compten a l’hora de fer les balances fiscals “autonòmiques” perquè és un museu “nacional” i no de Madrid i per tant les seves subvencions es reparteixen a l’hora de comptar-les dividides en 17 “autonomies”; si hi ha institucions catalanes que demanen subvencions i els donen engrunes a canvi de cedir seients en els pocs àmbits de la societat civil que restaven independents, si passa tot això, què ha canviat, en el fons del fons, en aquest punt, respecte als temps de Franco?

Perquè tot plegat sembla lligat i ben lligat, i no des de Franco, sinó de molt abans. Perquè ens tenen segrestat el cervell. Perquè sí, ha canviat alguna cosa: ara ho fem amb aquella alegria, perquè estem en un “Estat democràtic i autonòmic”, com diu Benet.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ara tothom protesta, ja era hora

A final del mes de juliol de l'any passat, quan els bancs i caixes van explicar els resultats del primer semestre del 2004, vaig escriure aquí mateix una nota preguntant-me què feien els bancs amb els nostres diners; o més ben dit, què no feien, perquè abans bé devien fer algun tipus de negoci amb els doblers que la gent hi dipositava i ara sembla que ja no el fan, que es limiten a obrir la finestreta per recollir els nostres estalvis, sous i pensions, i que tot se'n va per l'aigüera de l'estructura monstruosa que han de mantenir. I l'única manera que han trobat de continuar tenint la parada oberta és cobrar-nos cada dia més comissions per uns serveis que abans ens feien de franc a canvi del rendiment que sabien treure dels nostres cumquibus.

Doncs bé, diumenge de la setmana passada, pocs dies després que els bancs i caixes fessin conèixer els resultats de l'any, sembla que el tema es va posar de moda. La Vanguardia hi va dedicar dues pàgines senceres al suplement Dinero, El País una pàgina també completa a la secció d'Economia i ells mateixos i els altres diaris n'han estat parlant tota la setmana, amb aportacions de les associacions de consumidors i altres col·lectius ciutadans.

Benvinguts al debat, ja era hora. A veure si no s'apaga la flama.

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Què fan els bancs amb els diners?

Aquí parlem de tot i avui toca economia.

Per a què serveix un banc? Si ho haguéssim d’explicar a un marcià que acabava d’aterrar al nostre món, segurament li explicaríem que un banc serveix per treure rendiment als estalvis que la gent aconsegueix amb la seva feina, perquè els diners no es cansen de treballar i fent-los servir es poden aconseguir moltes coses bones i també dolentes, i fins i tot és pot fer que creixin i es multipliquin. Com que molta gent no gasta els diners de manera absolutament regular, sinó que hi ha períodes de més despeses i períodes de menys –excepte els que no arribem mai a final de mes, que també som un bon grapat–, els bancs et guarden els diners que no gastes fins al dia que els necessites i en treuen profit, teòricament a canvi d’un interès.

Abans, dipositar diners al banc implicava sempre un petit benefici per a l’impositor (el client), tot i que aquest benefici fos més teòric que real, per l’increment paral·lel del cost de la vida. Psicològicament, però, el client feia un favor al banc i se’n refiava. Anava al banc que li mereixia més confiança perquè tenia la seguretat que aquella gent tractarien correctament els seus diners. La gent escollia el banc per afinitat ideològica, identificació nacional o simpatia i confiança personal amb els seus dirigents.

Em segueixen? Des de fa ja una bona colla d’anys, els bancs van decidir que en comptes de pagar-nos interessos, començarien a cobrar-nos comissions per tenir els nostres diners i gestionar-los. Al començament, la gent es va sorprendre. Però la comoditat i l’anar fent són molt poderosos, i ara ja prenem per cert que tenir diners al banc no és de franc. Ara, psicològicament considerem que és el banc que ens fa un favor de rebre els nostres diners i guardar-los. El banc és com una caixa forta o un aparcament, i això vol dir que cal pagar lloguer. Així ens ho han venut, tot i que no és veritat perquè encara hi ha alguna caixa que no cobra res per tenir diners dipositats i, per tant, vol dir que els altres, la majoria, ens aixequen la camisa.

Doncs, mirin, des de fa uns quants anys, el gran negoci que fan els bancs és justament aquest: cobrar-nos per tenir els nostres diners. I no cal dir que si els demanes diners, també et cobren, només faltaria. Cobren sempre, facin el que facin. No sols això: els diners que ens cobren per tenir els nostres diners són, de fet, els únics diners que guanyen. Què feien abans, que ara ja no ho fan... o no ho saben fer? No queda cap banquer que sigui capaç de fer guanyar diners als seus clients, o almenys de no fer-los-en perdre, amb inversions o amb allò que feien abans de començar a cobrar-nos?

En volen una prova? Mirin els últims resultats dels principals bancs i caixes que operen a Catalunya, durant el període gener-juny 2004. Aquests resultats no són una excepció. Sempre és així, des de fa uns quants anys. Hi ha bancs i caixes que ajusten les comissions de tal manera que si no fos per això, no tindrien cap benefici, o seria gairebé ridícul per a una entitat d'aquesta categoria, o fins i tot tindrien pèrdues.

Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona. Comisions netes, 528 milions. Benefici, 532 milions. Titulars de premsa: “La Caixa guanya 532 milions gràcies als crèdits i les filials” (El Periódico 24 juliol 2004), “La Caixa gana 532 millones, un 11% más, por la actividad comercial y las participadas” (La Vanguardia 24 juliol 2004), “L’entitat guanya 532 milions gràcies a l’activitat comercial i a l’aportació de les participades” (Avui 24 juliol 2004). (Qui fa els titulars dels diaris, per cert? Els encarreguen a la Caixa mateix?)

Caixa Catalunya. Comissions netes, 111 milions. Beneficis, 121. Titulars de premsa: “El benefici del grup financer creix al primer semestre un 16,4% i se situa en 121 milions d’euros” (Avui, 22 juliol 2004)

Banc Sabadell. Comissions, 207 milions. Beneficis nets, 160 milions. Titulars de premsa: “El Banc Sabadell guanya 160 milions fins al juny, un 28 per cent més” (Avui, 22 juliol 2004)

BBVA. Comissions: 1.650 milions. Beneficis, 1.355 milions. Titulars: “El BBVA ganó 1.355 millones en el primer semestre [por] la favorable evolución de los negocios en América” (La Vanguardia, 26 juliol 2004)

BSCH. Comissions, 2.280 milions. Beneficis, 1.910 milions. Titulars de premsa: “El BSCH va tenir un augment de beneficis del 47,78% fins al juny. El creixement és degut a les plusvàlues...” (El Periódico de Catalunya, 27 juliol 2004)

Com es veu amb aquestes xifres, els tres bancs, si no fos per les comissions, haurien tingut pèrdues. Les dues caixes no, però deunidó com s’assemblen les dues quantitats, comissions i beneficis.

És ben clar que tot això, la premsa ho sap perfectament, i podria criticar-ho o almenys descriure-ho d’una manera un pèl menys servilista. La premsa, però, i especialment la secció econòmica de la premsa, escriu gairebé sempre amb l’ull posat als ingressos publicitaris que té el mitjà, i els bancs hi són part important, i per això els titulars dels diaris sobre els “beneficis” dels bancs no fan mai cap referència a qüestions galdoses... tret del cas que el banc ja hagi fet fallida o hi estigui a punt. En general, el banc fa una nota de premsa dient que els beneficis són deguts a tal qüestió, i els mitjans de comunicació copien "a tal qüestió", sense cap mena d’esperit crític. Com ha dit Michael Moore, el director de cine (Bowling for Columbine, Fahrenheit 9/11), "els mitjans de comunicació formen part del món empresarial. I la seva feina és lloar el qui mana" (El País Semanal, 25 juliol 2004, p. 49).

Bé, les coses són així i tampoc no cal alarmar-se ni fer grans escarafalls, però és bo saber-les.