Gent amb poder

No el conec de res ni l’he saludat mai, però ara trobo pel carrer sovint l’exconseller Antoni Castells, passejant, enraonant pel mòbil, escorbatat, distret i –em sembla– feliç. Hagi anat com hagi anat la crisi i les despeses forassenyades del tripartit, la seva part de responsabilitat em sembla que ha estat secundària. La causa del dèficit públic català, per gros que sigui i diguin el que diguin els de CiU, la té Madrid, que no ens torna els diners que ens deu. Fa bé, doncs, Castells d’anar tranquil per la vida. Suposo que deu pensar que va fer el que va poder. I segurament és veritat.

També trobo sovint algun altre ex del govern «catalanista i d’esquerres i d’entesa i de progrés» –era així, no? Abans no els veia mai, a Castells tampoc, durant els set anys que han manat.

I en canvi, gent que tampoc coneixia personalment però que trobava sovint fins fa no res al carrer, com Puig –el germà de l’Oriol–, Pujol –el fill d’en Jordi–, Cleries –aquest sempre parlant per telèfon a la vorera de la Diagonal entre Via Augusta i Balmes, banda muntanya– i altres, ara ja no els veig.

Quan manen, els perds de vista. (I ells tampoc ens veuen, és clar.)

És el poder, que aïlla. O que encastella.

En les democràcies, els governants haurien de pensar més en això, que no els passés al final com al Gaddafi i companyia, que d’un dia per a l’altre tothom que els feia la gara-gara, també els poderosos d’altres llocs, ja no en volen saber res –no fos cas que l’onada se’ls emportés de sobte també a ells i els engegués igualment escales avall.

Però ja dic que a Castells el veig tranquil, com si fos un més dels nostres de tota la vida.

L’estratègia del firandant engalipador

Ho copio de Francesc-Marc Álvaro, perquè aquest cop diu exactament el que jo penso i així ja no m’hi haig d’esforçar:

«Quasi un quart del total de la població treballadora extremenya depèn directament de les arques públiques [...] A Catalunya, la xifra d’ocupació pública representa només el 8% mentre a les Balears és del 9,9% i a València del 10,1%. Per darrere d’Extremadura, l’Espanya amb més empleats públics és Castella i Lleó (16,1%), Castella - La Manxa (15,4%), Andalusia (15,3%) i Aragó (14,5%). [...] Aquí tenim, doncs, la crua realitat que explica les enormes dificultats amb què s’enfronta la Generalitat a l’hora de negociar el finançament autonòmic, afer clau que Solbes ha concretat penosament la setmana passada, per a alarma dels indígenes.

»Tinc un moment de pitonissa, vostès perdonin. El vicepresident econòmic cedirà poc i per això, ara, li convé remarcar una proposta impresentable per tal que, finalment, l’ínfim que s’acordarà sembli –d’aquí uns mesos– una cosa gegantina i digna de ser venuda per Montilla com “el millor sistema de finançament de la història” [...] Tant de bo m’equivoqui en l’auguri. L’únic dubte que tinc, a dia d’avui, és sobre el conseller Castells: participarà a la comèdia o es plantarà de veritat quan l’estafa sigui incompatible amb el seu prestigi acadèmic?

»[...] Sense recursos públics, ni l’escola, ni la sanitat, ni la seguretat funcionaran. Amb la crisi i l’atur a l’alça, el risc és encara més gros. Urgeix que algú encapçali la batalla i lideri la resposta col·lectiva, almenys perquè els catalans no siguem confosos amb una estora.» (La Vanguardia 21 juliol 2008)

Tant de bo Álvaro també s’equivoqui ara, com s’equivoca sovint. Tant de bo les proclames de Castells i la famosa frase de Montilla –«entre els interessos del PSOE i els interessos de Catalunya, el PSC optarà pels de Catalunya»– no fossin, com em sembla que són, farfolles. Paraules, no fets.

Jo crec que Álvaro, malauradament, no s’equivocarà. I la tragèdia és que, al contrari que Álvaro, que creu que això ho arreglaria en Mas, jo estic convençut que qualsevol d’aquests firandants arxiconeguts que puguin accedir al capdamunt de la Generalitat faran igual com han fet tots fins ara: vendre’ns la idea que el que fan és tot el que és possible «en les circumstàncies actuals». És una cançó que hem sentit ja massa vegades.

Caldria un líder, sí, però un líder nou, diferent de tots aquests. Un líder que, per exemple, tingués en el seu programa electoral anar a l’ONU a presentar-hi l’Estatut del 30 de setembre del 2005 aprovat pel 90% dels diputats de Catalunya –article 1: «Catalunya és una nació»– i a denunciar-hi formalment l’Estat espanyol per impedir als catalans que s’autogovernin de la manera com vulguin. I no hi és.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)