L'Estatut del 2005

Article 1.1 de l'Estatut del 2005.

No m’he equivocat, no: del 2005.*

He trobat al rebost un text de fa nou anys (2007) que no sé per què no vaig publicar en el seu moment. Tal com raja:

Es va perdre una ocasió històrica de prestigiar-nos internacionalment amb l’Estatut gairebé unànime sorgit del Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005. Allò era una peça amb defectes, però era de tots o de gairebé tots. Era una arma importantíssima de cara a Europa i al món, fins i tot encara que no pogués ser aprovada per Madrid, i la vam malmetre pel maleït sistema tan nostre de voler ficar un altre peix al cove... I per això la iŀlusió, quan n’hi ha –com n’hi va haver amb l’Estatut del 30 de setembre–, ens dura tan pocs dies. Perquè el nostre maleït cove, que encara ens mirem com si omplir-lo fos el més important del món, és un cove miserable, que no pot curullar les ànsies d’un poble que vol conservar la seva dignitat. I ens entestem a considerar-lo el més important: ens estimem més perdre la dignitat que no que el cove se’ns buidi! Som una mica miserables.

Tindrem poques oportunitats com aquella de l’Estatut, potser cap en un munt d’anys. I abans, quantes ocasions es van perdre d’avançar plegats, mentre el senyor Pujol volia anar sol pel món amb les seves majories absolutes prepotents i amb els seus pactes, vergonyants o públics, amb els únics que des del primer dia, sempre, s’han manifestat en contra de qualsevol avenç públic del català i de Catalunya. Amb els únics que no han volgut aprovar ni l’Estatut de la immensa majoria ni l’Estatut del peix al cove. I encara defensen que aquells pactes van estar ben fets i van ser profitosos per a Catalunya. Som miserables.

Gràcies a allò, o per aquell motiu –ens vam deixar entabanar de nou–, som on som el 2016. Convé recordar el que va passar amb tots els ets i uts, per desbaratar qualsevol cant de sirena que ens vingui a dir: «Provem-ho una altra vegada! Segur que ara ens faran cas!»

Vam ser miserables aquella vegada, i tantes més abans, i després. No hi tornarem.

* Costa molt de trobar aquesta versió de l’Estatut (la que es va aprovar inicialment al Parlament i es va portar a Madrid). Intenteu-ho. A la web del Parlament, per exemple, no hi és, i això que hi tenen una pàgina dedicada exclusivament a l’Estatut, on, diu, «es poden trobar els antecedents, les actuacions parlamentàries i la documentació del procés de reforma estatutària». Doncs no: el text del 2005 és tabú, no es pot veure gairebé enlloc. Al final l’he trobat aquí (en català, a partir de la pàg. 243).

Perles (52): Una manera de raonar

«Hipólito Gómez de las Roces, diputado al Congreso por la provincia de Zaragoza (Partido Aragonés Regionalista [...]), al amparo de lo dispuesto en las Normas reglamentarias sobre elaboración de los estatutos de autonomía, formula [...] al artículo 11.11 del Proyecto de estatuto de autonomía de Cataluña el siguiente

Motivo de desacuerdo:
Debe suprimirse.

Fundamento:
Su ambigüedad excusa de mayores razonamientos.

[...] Madrid, 25 de junio de 1979»

(Annex del llibre de Jaume Sobrequés, L’Estatut de la Transició. L'Estatut de Sau (1978-1979), Barcelona, 2010)

Dret de decidir

Vaig a la manifestació perquè estic a favor del dret de decidir, perquè estic a favor del dret d’autodeterminació dels pobles i perquè aquest dret és el que es reclama en aquesta manifestació explícitament («Nosaltres decidim»).

Vaig a la manifestació perquè crec que Catalunya és una nació, com constava a l’article 1 del projecte d’Estatut aprovat solemnement pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, i perquè aquesta constatació és la que es proclama també de manera explícita en aquesta manifestació («Som una nació»).

Vaig a la manifestació no perquè sigui partidari de cap estatut, sinó perquè no vull que em prenguin més el pèl.

Vaig a la manifestació perquè els organitzadors principals, que no han estat els líders polítics, han aconseguit aglutinar els sentiments de molts milers (milions?) de catalans que en aquests moments se senten dolguts pel tracte que España dóna a Catalunya faci Catalunya el que faci, no ja a propòsit de l’Estatut, sinó sempre, però que dol més quan aquest maltractament s’esdevé en condicions democràtiques i havent complert totes les premisses injustes que qui feia de jutge i part havia imposat abusivament als qui considerava i considera súbdits sense cap més dret que acatar sentències (i acatar, per si algú no ho sabia, vol dir, sotmetre’s, humiliar-se).

Vaig a la manifestació malgrat que alguns líders polítics hi hagin posat pals a les rodes fins a l’últim moment, potser amb l’objectiu de desmobilitzar gent que hi volia anar (i segur que amb alguns ho han aconseguit). Hi vaig perquè, malgrat tot, en aquesta manifestació hi haurà gent de tots els colors polítics, fins i tot gent que milita o militava fins ara en partits que van presentar recursos contra l’estatut autonomista, un estatut descafeïnat que ha estat l’últim intent, per part dels pocs catalans que encara hi creien, de demostrar que es volien fer les coses per les bones, sense necessitat de crits ni violències.

Vaig a la manifestació perquè ara només quedaria la violència o la mediació internacional, i la immensa majoria dels catalans optem per aquesta segona via, la pacífica. Però la manera de demanar mediacions internacionals en un llenguatge que comprengui tothom, un llenguatge poliglot, és una gran manifestació de protesta contra el tracte rebut, un cop que s’ha arribat al final d’un procés durant el qual aquí tothom ha complert escrupolosament tot el que li han manat i allà, en canvi, han fet trampes des del primer moment fins al darrer.

Vaig a la manifestació perquè em ve de gust i perquè em sembla que cal dir «prou!» de manera pública, serena, civilitzada i contundent. I no em ve d’aquí que alguns hi vagin per defensar el seu estatut, que altres hi vagin perquè pensin que la crisi econòmica no seria tan bèstia si poguéssim decidir algunes coses importants a Barcelona i la resta a Europa, que altres hi vagin per reclamar dignitat o que altres hi vagin per passar l’estona, tirar coets i cridar contra España. Potser jo mateix faré alguna d’aquestes coses, també perquè em vindrà de gust.

Vaig a la manifestació tot i que el PSOE hagi intentat convertir-la en un acte folklòric, en uns jocs florals de banderetes, petards i fanalets, en una mena de rebequeria infantil sense conseqüències. Hi vaig perquè envoltant la bandera, a més dels representants d’aquest partit, hi haurà molta gent que els taparà i unes lletres ben grosses que proclamaran a tot vent allò que volem dir tots, o la majoria, dels que aquesta tarda, abans de les sis, serem a la Diagonal de Barcelona rere la capçalera o omplirem els carrers transversals del passeig de Gràcia i de la Gran Via per afegir-nos a la multitud que no cabrà dins el recorregut previst per a la manifestació.

Vaig a la manifestació perquè el més important d’aquesta manifestació no són els motius ni les circumstàncies concretes que l’han provocada, sinó la interpretació unívoca que se’n farà més enllà dels Pirineus i més enllà de l’oceà Atlàntic.

Espanyols!

Em penso que pocs ho heu entès, que heu deixat escapar la darrera oportunitat. La darrera oportunitat era aquell estatut que Catalunya –el poble de Catalunya representat en el seu parlament– va aprovar el 30 de setembre de l’any 2005. Aquell estatut que començava dient «Catalunya és una nació» a l’article 1, de fet tot seguit continuava lligant Catalunya a la vostra Espanya constitucional del 1978. O sigui, encaixava Catalunya dins d’Espanya.

Era la darrera oportunitat.

I llavors vau decidir, amb la complicitat de la majoria dels diputats catalans al parlament espanyol,* que aquell estatut no era constitucional segons la interpretació que fèieu de la vostra constitució, i vau retallar-lo, escapçar-lo i ribotar-lo. Vau aprovar al vostre parlament el text aigualit i ens el vau enviar perquè el votéssim. Ja llavors poca gent el va anar a votar, decebuts com estàvem molts catalans per la martingala. Això sí, una majoria de la poca gent que el va anar a votar van votar-hi a favor. Què havien de fer, si era allò l’únic que els oferien? Però llavors alguns de vosaltres vau voler collar una mica més aquell text ja irreconeixible i vau decidir que encara hi havia una darrera etapa a superar, que era que el vostre tribunal constitucional hi digués la seva.

No us en vau adonar, però a partir d’aquell moment es va desfermar un moviment de fons, un tsunami, que no té aturador.

Ara ja és igual el que digui el vostre tribunal constitucional. Encara que digués que sí a l’Estatut actual, ja és massa tard.

(L’única possibilitat teòrica que tindria de fer que les coses tornessin a l’origen, a l’any 1978, seria que aquest tribunal inic vostre digués que l’únic estatut vàlid dels catalans va ser el que va aprovar el parlament català el 30 de setembre del 2005, sense les modificacions posteriors. Però com que això és impossible, ho heu dit tots, el procés, com deia, no té aturador.)

Espanyols, potser encara no us en feu càrrec i no ho veieu. Potser a la platja vostra la gent jeu tota tranquil·la i ningú no ha donat la veu d’alarma sobre el tsunami...

Però ens en anem! Marxem! Trigarem poc o molt, no ho sé, però som a Europa i Europa i el món ja comencen a saber que vosaltres heu fet impossible que aquell pedaç que va ser la constitució del 78 arreglés el que, ara es veu clarament, no tenia arranjament possible.

Espanyols, adéu!


* Crec que no hauríem de fer gaire sang respecte als intents que fan uns esclaus per millorar les condicions de la servitud, encara que les seves gestions no siguin gaire lluïdes. Quan ets esclau, has de ser solidari, més o menys, amb els altres esclaus, també amb els que diuen que no s’ha de negociar res amb els amos i després potser hi parlen d’amagat, i amb els que hi negocien més obertament amb un resultat galdós.

Onze de Setembre

Del Manifest unitari de l’Onze de Setembre del 2009 (extracte):

«[...] Avui, com en el passat, l’Estat espanyol segueix trepitjant les nostres institucions, dictant, arbitràriament, fins on poden arribar. Avui, com en el passat, l’Estat espanyol segueix marginant la llengua catalana, entorpint la feina de convertir-la en la llengua comuna que necessitem per gaudir d’un país integrador, cohesionat i amb igualtat d’oportunitats per a tots els seus ciutadans i ciutadanes, siguin quins siguin els seus cognoms i el seu origen. [...]»

Intents infructuosos de convertir Espanya en un espai plural

«La història del catalanisme fins al dia d’avui ha estat plena d’intents de reformar aquest Estat per acabar amb totes aquestes injustícies, per convertir Espanya en un espai polític plurinacional on el poble català es pogués sentir còmode. L’últim d’aquests intents ha estat la reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, iniciada ja fa cinc anys i que tindrà el seu desenllaç definitiu quan es resolguin el set recursos presentats al Tribunal Constitucional [espanyol]. Una sentència que, de manera més subtil o més descarada, anorrearà el poc potencial polític que li queda a un Estatut fortament retallat per les Corts Espanyoles l’any 2006, tot acabant amb les esperances d’aquells qui, de bona fe, confi[av]en encara en la possibilitat de reformar l’Estat espanyol i conduir-lo cap al reconeixement de la seva plurinacionalitat.»

Espanya és un projecte polític tancat i satisfet amb ell mateix

«Res és més desesperant i més inútil que intentar dialogar amb una paret. Per pur i simple seny, ha arribat l’hora de reconèixer que Espanya és un projecte polític tancat, satisfet amb si mateix, en el qual les aspiracions del poble català no tenen cabuda. Davant d’aquesta inapel·lable realitat, l’elecció és clara: o acceptem que ens assimilin o ens deslliguem d’Espanya. Les terceres vies, les alternatives a la independència del nostre país, han quedat desacreditades pels fets. Si volem seguir essent una nació, si volem arribar a Europa i al món sense haver de passar per Madrid, si volem gaudir d’un país més just i pròsper que el que hem heretat dels nostres pares, hem d’accedir a allò que és propi de totes les nacions lliures del món: l’estat propi. Per això, ara més que mai, cal passar pàgina, tancar la carpeta espanyola, mirar endavant i començar a caminar de nou, amb determinació i sense complexos, sota el projecte compartit que ens reuneix avui aquí: som una nació, volem estat propi.»

Que tingueu una bona Diada.

Escenaris postsentència

No tinc ni idea del que dirà el Tribunal Constitucional espanyol (TCE) sobre l’Estatut mitja merda i després passat per aigua i finalment ribotat i referendat que els va arribar perquè hi diguessin la seva. El que sí que puc dir és que segurament passarà una d’aquestes tres coses:

(1) Hi fan una retallada monumental i tan evident que no es podrà dissimular de cap manera (o sigui, donen la raó al PP, al Defensor del Pueblo Español i a tota aquella colla de genis).

(2) Hi fan una retallada, diguem-ne, sibil·lina, amb una bona part del text sense tocar però deixant clar sobretot que la interpretació del text no pot ser literal sinó que ha de ser adaptada a les sentències, lleis, decrets, reglaments i altres normatives, per petites que siguin, de l’estat (o sigui, donen la raó al govern de Madrid i, en general, al PSOE).

(3) El deixen com va arribar al TCE, amb només un parell de retocs tècnics (o sigui, donen la raó a Mas).

És clar que si aquest tribunal constitucional fos imparcial, encara hi podria haver una quarta possibilitat:

(4) Diuen que l’Estatut que val és el que va eixir del Parlament català el 30 de setembre de 2005, aprovat per un 90% dels diputats, i que és inconstitucional que el govern espanyol i les Cortes Españolas hi fiquin cullerada perquè el Parlament de Catalunya és un òrgan sobirà que representa legítimament els catalans (o sigui, donarien la raó a tots els que van considerar indigne anar a votar l’Estatut mig emmerdat, aigualit i ribotat que no tenia res a veure amb el que vam aprovar al nostre parlament)...

Però he dit que parlaria del que passarà segurament, de manera que la ciència ficció i per tant aquesta possibilitat 4 la deixem de banda.

Llavors, un cop confirmada una d’aquelles tres primeres possibilitats, els escenaris es multipliquen. Perquè pot passar que:

(5) Es produeix 1 i la premsa nostra –o la de Madrid, o totes dues–, degudament ensinistrada des de fa mesos, diu que «tot i la retallada, Catalunya hi surt guanyant en això i en allò altre i, per tant, deunidó el que s’ha aconseguit al final del procés». Els partits, que són els que han dictat aquestes instruccions a la premsa, s’avenen a la sentència i qui dia passa any empeny.

(6) Es produeix 1 i la premsa d’aquí s’exclama indignada («quin atropellament, no hi ha dret!») i la d’allà s’exclama alleugerida («s’ha conjurat el perill de secessió!»), etc., i llavors uns partits decideixen fer un referèndum amb l’Estatut original (7) i uns altres partits amb l’actual (8) i al final pacten (9) o no pacten (10) però es porta el tema al parlament nostre (11) i en surt una moció que farà riure i que només serà aprovada per una majoria simple, entre acusacions de «irresponsables», «venuts» i «botiflers» (12).

(13) Es produeix 1 i els partits que van aprovar l’Estatut decideixen anar tots plegats a l’ONU amb l’Estatut del 30 de setembre, o amb l’aigualit i ribotat i referendat (14), explicant que tant amb violència com sense violència el resultat de qualsevol procés democràtic de revisió dels poders espanyols constituïts és sempre el mateix... (però amb 13 i 14 tornem a 4: és ciència ficció; els partits podran cridar tot el que vulgueu, però mai no prendran decisions dràstiques que impliquin trencar l’statu quo).

(15) Es produeix 2 i...

No crec que calgui continuar. Ja ens ho sabem de memòria. I encara caldria dir que tot i el que digui el tribunal espanyol, una cosa és la sentència i la pelleringa d’estatut que en resulti i una altra la interpretació, i encara, amb una interpretació favorable, el desenvolupament posterior, la concreció, el dia a dia. I, per tant, sent les coses com són, tot continuarà igual.

Continuarem vivint amb els espanyols «en paz i pacífica convivencia», com fins ara, ells a dalt i nosaltres a baix. Fins que una nova generació de catalans, d’aquí vint-i-cinc anys, ens senti explicar aquestes històries com les batalletes de l’avi, i pensi que a mitjan segle XXI, «amb la democràcia tan i tan consolidada, segur que si es demana ben demanat», i tal i pasqual, i tot il·lusionats, ho tornin a provar. I així pels segles dels segles amén.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Pambtomàquet western

Hi ha gent a Madrid que ens entenen una mica. El meu amic Antonio Martínez, un català d’origen que normalment no exerceix com a tal i que moltes vegades ha rigut o s’ha rifat del nostre «victimisme», en el seu balanç de fi de vacances ha gosat fins i tot fer servir la primera persona del plural per parlar de «los catalanes». Deu ser que l’Antonio aquestes setmanes ha vingut a casa i ha ensopegat de sobte amb el marro que tenim aquí instal·lat. Tradueixo:

«La culpa que els trens vagin malament és dels catalans per entotsolar-se o és de la resta dels espanyols per haver abandonat Catalunya? Ens hem entotsolat els catalans perquè ens sentim abandonats, o ens han abandonat per entotsolats i pesats? Ens fallen els trens perquè només ens preocupem de l’Estatut o ens preocupem de l’Estatut perquè ens fallen els trens i n’estem fins a les catenàries? Amb aquest costum hispanoespanyol de trobar culpables en comptes de solucions, mentre es debat de qui és la culpa, l’única cosa segura és que els trens van malament. Pel que fa a la llum, és una incògnita. Com a las pel·lícules de l’Oest: la llum, insegura; els trens, una aventura. (Idea: transport amb diligència, il·luminació amb canelobres. Catalunya parc temàtic o plató de cine. Si hi va haver l’espagueti-western, per què no el pambtomàquet-western?).» (El País, 2 setembre 2007)

Ja està bé que això ho diguin a Madrid, i que ho digui un dels periodistes més coneguts i llegits de Madrid.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Burla al Parlament

Aquest matí s’han votat al Parlament unes quantes resolucions que tothom donava per entès, abans de votar-les i tot, que eren una «frivolitat», una «broma», una mena de torcebraç d’adolescents. Adolescents que manen, adolescents dels quals depèn parcialment l’autoritat política i legislativa –i moral, ai– d’aquest país nostre. Dic «parcialment» perquè com tothom sap el poder real és a Madrid, i una mica a Brussel·les: aquí només ens barallem per les escorrialles. I l’autoritat moral de debò la tenen les grans empreses, els anomenats poders fàctics. Ai.

Són coses com aquestes les que han fet al llarg del temps que hi hagi cada cop més gent que no està disposada a votar cap dels partits que participen en aquest escarnot continu de la democràcia. Una cosa és que el Parlament aprovi una resolució i que després a Madrid la converteixin en pasta de paper (Estatut del 30 de setembre del 2005), i una altra cosa que aquí mateix ja ens prenguem el Parlament com una parada de fireta.

És mentida que la política sigui així, que hagi de ser això. T’has d’embrutar, segurament, perquè pactar és cedir i dialogar, cosa positiva, però és també emporcar-se almenys una mica. Ara, els parlaments, allà on hi ha una cultura democràtica una mica seriosa, allà on els partits són sols instruments de coordinació i no els nuclis mateixos del poder –del poder parcial, en el nostre cas–, haurien de servir per parlar, per convèncer, per rectificar, per posar-se d’acord en les coses que interessen tothom. I no és així, al Parlament de Catalunya no és pas així. Els discursos no serveixen per a res. Els vots estan comptats ja d’abans de començar cada sessió. Els parlamentaris apareixen en el moment de la votació i els seus portaveus els diuen amb signes el que han de votar, i molts no saben ni què voten.

Això va començar aquí a ser així, tan trist, fa temps. El primer terratrèmol fort jo el vaig sentir per dins –abans suposo que no m’interessava gens la política– en aquell famós «ple dels incendis», en què després d’un estiu especialment tràgic una CiU prepotent va imposar la seva majoria absoluta per fer aprovar al Parlament de Catalunya un text de felicitació al Govern –a ells mateixos, doncs– per com havien fet les coses aquell estiu en matèria de prevenció d’incendis. Suposo que fins llavors el Parlament ja funcionava com ara, com va funcionar aquell dia amb aquella felicitació aberrant, però jo recordo el moment com un despertador, com una alarma.

A mi, evidentment, no em consola que a Madrid passi el mateix, o pitjor i tot, gairebé des del començament del postfranquisme. Allà tenen menys cultura democràtica i no ens podrà ser exemple de gaire res en aquest terreny, però aquí hem tingut democràcia –de l’època– durant segles, fins que ens la van prendre –segurament perquè l’havíem posat al cistell que no tocava.

De vegades penso en aquelles utopies de Thomas More, i imagino un parlament amb uns diputats pendents de la gent que els ha votat i no dels cappares del partit que els han posat a les llistes i que si no creuen els faran desaparèixer de les llistes vinents. Penso que seria bonic, portant a l’actualitat les visions de More, crear uns partits nous, definir-los mínimament dins unes coordenades bàsiques i presentar-los a les eleccions per fer net de tot el que hi ha ara. Ja sé que és teòric, però deixeu-me ser una mica utopista –i vagi per davant que jo no penso fer res d’això, ni crec que ningú ho faci. Es tractaria, per exemple, d’establir l’ideari –més aviat liberal o més aviat intervencionista, més aviat catalanista o més aviat espanyolista..., el que sigui–, d’obrir les admissions per internet, de fer un programa molt detallat amb les aportacions de la gent, de presentar-se a les eleccions havent fet les llistes a partir també de les preferències dels afiliats i de tancar les llistes i les afiliacions en el moment de les votacions. Llavors, durant quatre anys –o sis, o vuit, els que siguin– els que sortissin elegits defensarien allò que s’ha aprovat i prou, o bé s’obririen consultes a través de la xarxa –en temps de More no hi havia xarxa, ara sí–, però no s’acceptarien noves incorporacions ni influències ni dictats de gent interessada que no fos la que hi estava apuntada abans de les eleccions. Com a màxim, amb les noves incorporacions –que formarien com una llista d’espera de cara a les eleccions següents– es podria fer una mena de fòrum de simpatitzants als quals s’escoltaria durant les discussions que hi hagués dins el nucli dur –els antics afiliats–, però assegurant per als que ja hi eren d’abans la capacitat de decisió final. A partir del final de la legislatura, s’obriria un nou període amb la incorporació dins el nucli dur de la gent que estava a la llista d’espera. I així, podríem tenir uns partits de la gent, del poble, de dretes i d’esquerres, catalans i espanyols. I podríem continuar el somni... (que és un somni, eh?, que se m’acaba d’acudir i que, per tant, segur que té molts punts foscos),

No, no calen somnis: n’hi ha prou amb llistes obertes, compromisos personals i exigibles dels que es presentin, lleis molt estrictes contra l’aprofitament dels càrrecs públics per a fins individuals o de partit, prohibició de publicitat electoral amb fons públics, consultes populars i referèndums per resoldre assumptes que no estiguin clarament establerts en els programes electorals, i poca cosa més. No és tan difícil. Hi ha països on això funciona. I potser la gent també acaba farta dels polítics, però almenys no hi ha aquesta impotència d’aquí pel menysteniment a què els polítics ens tenen sotmesos... excepte quan s’acosten eleccions. Bé, que pensi que això és possible, i que no sembli tan difícil, potser forma part també del somni, ja ho sé. Però teòricament seria factible, sense necessitat d’esperar nous partits. El que passa és que potser perquè els actuals se n’adonin hi haurà d’haver un daltabaix. Ai.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Un home bo de Jaén

He estat al comiat d’un home bo de Jaén, que ha faltat aquests dies. No era gaire gran, encara no 60. Un infart. Era més o menys amic. Sí, més que conegut o saludat, crec que era amic. Havíem coincidit unes quantes vegades per veïnatge i determinats interessos comuns –com ara la cultura de l’oli d'oliva, en la qual ell era expert i jo aficionat–, i haig de dir que era un home simpàtic, agradable. Era força espanyolista, però no parlàvem de política. Ell amb prou feines deia dues paraules de català, però ens enteníem. Això passa sovint: tu parles en català i l’altre parla en castellà, ficant-hi de tant en tant alguna paraula catalana, i no hi fa res si cap dels dos no es posa nerviós. Ell, era evident que no tenia cap facilitat per als idiomes. De la seva manera, estimava Catalunya. Una vegada, no fa gaire temps, em va demanar, suposo que per picar-me, si no em semblava que ja n’hi havia prou «de todo eso del Estatut y compañía». «Y compañía», en aquests casos, vol dir Catalunya, la llengua, la identitat, els fets diferencials, l’autodeterminació i tot plegat. Sobre l’Estatut, li vaig resumir la meva posició i no la va entendre, perquè es va mostrar content, inicialment, que jo estigués «contra l’Estatut». En aquests casos, quan veig que no s’ha entès el que volia dir, passo tot seguit a defensar l’Estatut i el que sigui. «Una cosa és que no m’agradi aquest Estatut –li vaig dir, seriós– i una altra que estigui en contra de tenir un estatut. Jo crec que des del punt de vista dels drets humans és intolerable que els espanyols no deixeu que els catalans tinguem l’estatut que vulguem, sigui quin sigui. Intolerable.» Crec que adés em va entendre, però no hi estava d’acord. Bé, no hi fa res. Sobre la qüestió general –«y compañía»–, li vaig resumir la teoria que us deia l’altre dia, allò tan trampós que «l’important és entendre’s» (sobretot el cinquè paràgraf). I aquí sí que em va donar la raó. En fi, era una bona persona. Era, ja ho he dit, un paio simpàtic i dialogant.

Però no volia parlar d’ell, sinó del comiat. La família, com ell, són tots de fora. No sé si algun fill va néixer ja aquí, però mentalment, de mentalitat, són tots forasters. O això em pensava. Perquè durant el comiat al tanatori hi havia un trio d’aquells que contractes per acompanyar les cerimònies fúnebres i que et demanen què vols que cantin o que toquin, i a més de les melodies clàssiques que van anar sonant en diversos moments els havien encarregat que cantessin dues cançons amb lletra (ho han fet molt bé, una bona veu de soprano lírica acompanyada per piano i baix): El cant dels ocells i el Virolai. La sorpresa de tothom, crec, ha estat que quan la noia ha engegat el Virolai en el moment final de la cerimònia, més de la meitat de la gent present –unes tres-centes persones, calculo– l’ha acompanyada amb decisió. Ha estat emocionant. A mi se m’ha posat la pell de gallina, de debò. I crec que a la família també. Perquè no sol passar.

Una família de Jaén. Els espanyols sempre guanyen perquè saben robar-nos el cor amb detalls com aquest –i com el de l’oli que el traspassat em duia quan anava a Jaén–, i llavors els ho perdonem tot.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Mullar-se

Hi ha lectors d’aquest bloc que em demanen com és que no dic res dels casos tan «espectaculars» que passen aquests dies (cas Oleguer Presas, cas Tribunal Constitucional - Estatut). Contesto telegràficament: molts cops, quan escric ací alguna cosa és perquè no he trobat ningú més que digui exactament allò que penso. Llavors, tinc necessitat absoluta de dir-hi la meva. Però en els fets d’aquests dies, per sort, he trobat força gent que diu exactament el mateix que jo pense: gent que creu que un futbolista no sols té el dret de defensar posicions ètiques claríssimes, com ha fet Oleguer, sinó que fins i tot té el deure de fer-ho, una responsabilitat superior a la que tenen altres ciutadans, justament per la situació mediàtica en què es troben.

I, seguint amb el futbol, sobre el partit TC - Estatut dic que tant de bo el TC –malgré eux, no sé si es diu així: «malgrat ells mateixos»– ens salvi la dignitat i tombi l’Estatut. Llavors potser els polítics veuran que és millor un estatut més bo que l’actual, o menys dolent, com era el del 30 de setembre del 2005, com a fita a assolir quan es pugui, però sense presses –i comptant amb les instàncies internacionals per tirar-lo endavant, ja que va ser aprovat solemnement pel 90% d’un parlament democràtic–, que un mal estatut retallat per tot arreu, amb les vergonyes a l’aire, subjecte contínuament a les vel·leïtats de Madrid i alhora havent-nos refregat per la cara que és el que volíem i el que hem votat. Posats a no tenir poder, almenys conservar la dignitat. Bé, és això: ho explico perquè no pugui dir ningú que m’amago dels temes dels quals tothom parla.

Els que volíeu que em mullés ja ho teniu: xop com un ànec.

(Aquest text es va publicar al final del que vaig escriure dissabte, però una lectora d'ordre em renya amigablement perquè diu que aquest bloc és un lio i que a veure si procuro dedicar una entrada a cada cosa. Crec que té raó i per això li faig cas.)

Continua.


(Ja tenen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ja he votat

Hi ha uns senyors que ens deuen vint sous. Ens reunim la família, molt extensa i amb moltes vinculacions, de manera que hi ha gent emparentada amb els deutors i tot, i constatem que inicialment no estem d'acord en el nombre de sous que ens deuen aquells senyors. Al final, però, tret d'un membre de la família, arribem a l'acord conjunt que aquells senyors ens deuen dotze sous. Fem l'escrit corresponent reclamant-los, i aquells senyors ens contesten amb un altre paper que diu que ens donaran un sou i mig i potser més endavant un altre, i que signem el paper i aquell sou i mig és nostre, i no se'n parli més fins d'aquí a vint-i-cinc anys.

1) N'hi ha que diuen: "Acceptem-ho!, més val això que res, peix al cove!" 2) Uns altres diuen: "Això és una presa de pèl, si en volem dotze, hem de tornar a començar i demanar-ne vint-i-cinc, pel cap baix." 3) Els de la minoria que no volien ni els dotze, perquè els semblava que aquells senyors no ens devien res, diuen: "Ni parlar-ne d'un sou i mig, estem en paus." 4) Uns altres diuen: "Qui són aquests senyors deutors per canviar una altra vegada el deute? Ens en devien vint i estàvem disposats a acceptar-ne dotze, però aquests dotze ja van ser el resultat d'una negociació prèvia amb gent que representava els deutors, de manera que els pactes i les rebaixes ja estaven fets i tancats. Res d'esperar vint-i-cinc anys: hem de demostrar dignitat, hem de ser lleials amb els nostres propis pactes, hem de tornar a agafar el paper que havíem acordat gairebé tota la família i discutir una altra vegada nosaltres sols el que n'hem de fer, o bé enviar-lo al Tribunal Europeu de Drets Humans o a l'ONU o allà on pertoqui perquè resolguin l'assumpte i donin la raó a qui la tingui."

He votat 4, es nota?

(Afegitó de la matinada del 19 de juny) Apunts sobre la nit electoral o 'referendal': el president Maragall va fer de president de tots, fins i tot meu, en el seu discurs, ja era hora... i ara se'n va, potser és per això; el president del Parlament, Ernest Benach, va estar molt i molt bé en les seves declaracions dient que calia mirar endavant i sobretot esmenar errors per part de tothom; la resta de polítics, PPP, penosos, partidistes i patètics: tots havien guanyat com sempre i els exàmens de consciència només els havien de fer els altres; de les opcions que jo deia, va guanyar l'1 per pallissa (i no em consola l'abstenció, perquè als llocs on ha votat més gent la pallissa era superior) i, entre els del "no", em penso que malauradament va guanyar 3, si es mira la distribució del vot per barris o per poblacions (suposo que en Carles Castro ens en farà una anàlisi detallada). En resum, torno a la meva promesa de silenci sobre aquests assumptes tan galdosos, que és el millor que es pot fer en casos com aquest.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Els partidaris del sí

Permeteu-me que torni a trencar la meva paraula i que parli d’això, de política i de l’Estatut, però és que el que vull comentar només té a veure incidentalment amb l’Estatut del PSOE –i del PP: ja en conec uns quants del PP que volen que surti aquest Estatut com sigui: és un lligam fortíssim de cara al futur. El que m'interessa en aquest cas és la nostra societat civil i el conjunt dels anomenats intel·lectuals oficials i/o oficiosos.

M’he entretingut a repassar la llista de les personalitats que han signat en suport del sí a l’Estatut. N’he tret els que hi són d’ofici (PSC i família, CiU, ICV, pessebristes reconeguts i remullats), n’he tret també els que em semblava que eren pur farciment –o sigui, voluntaristes i gent que no són gaire importants, almenys de cara a l’opinió pública, i ho dic amb tots els respectes perquè són els que deuen ser més sincers–, i hi he deixat els que em sembla que hi són perquè sí, és a dir, que hi deuen creure de debò i que alhora no passaria res si no hi fossin, i m’ha quedat això:

Pichi Alonso, Francesc-Marc Álvaro, Miquel Alzueta, Santi Arisa, Sergi Arola, Isabel Atkinson, Joan Bas, Tatxo Benet, Valèria Bergalli, Norbert Bilbeny, Manel Borja-Villel, Maria Lluïsa Borràs, Moisès Broggi, Jordi Cabré, Jordi Casassas Ymbert, Josep Maria Castellet, Nora Catelli, Cristian Cirici, Lluís Clotet, Colita, Joaquim Colominas Ferran, Agustí Colomines i Companys, Marta Corachán, Jordi Cornudella, Toni Cruz, Rosa Cullell, Manuel Cuyàs, Borja De Riquer, Santiago Dexeus, Carles Ferrater, Lluís Ferrer Caubet, Llibert Ferri, Ernest Folch, Xavier Folch, Joan Font, Patrícia Gabancho, Anna Galceran, Beth Galí, Miquel Giménez, Teresa Gimpera, Antoni Giró i Roca, J.A. González Casanovas, Maria Gorgues, Rafael Grasa, Lluís Maria Güell, Jordi Labanda, Jordi Llavina, Jordi Llompart, Vicenç Lozano, Josep Maria Mainat, Rosa Maria Malet, Joaquim Maluquer, Lluís Marrassé, Josep Martorell, Judith Mascó, Enric Massip, Josep Lluís Mateo, Andreu Mayayo, Federico Mayor Zaragoza, Gonçal Mazcuñan, Manuel Milian Mestre, Francisco Mitjans, Anna Maria Moix, Justo Molinero, Joan Josep Moreso, Rosa Novell, Miquel Àngel Pascual, Lluís Permanyer, Jordi Petit, Felip Pich Aguilera, Baltasar Porcel, Pere Portabella, Domènec Reixach, Antoni Ros Marbà, Cecília Rossetto, Xavier Rubert de Ventós, Rosa Maria Sardà, Sebastià Serrano, Marçal Sintes, Josep Maria Solé i Sabaté, Àlex Susanna, Benedetta Tagliabue, Antoni Tàpies, Josep Termes, Anna Veiga, Rosa Virós.

Teniu la llista completa ací.

N’hi ha que no sorprèn gens trobar-los-hi, és clar, per la seva trajectòria professional, per les amistats, compromisos, etc. Però... La Trinca en pes, tu, qui ho havia de dir. I molts arquitectes, no? I professors d’història... Deunidó, les teories absolutament irresponsables que es podrien extreure d’aquesta llista. La pregunta és: cui prodest? Quina necessitat tenen la majoria d’aquests de retratar-se? O sí que en tenen necessitat? Els ha trucat algú perquè ho fessin? Realment hi creuen tant que no tenen cap mania per sortir a la foto, una foto que potser durarà uns quants anys...? Perquè una cosa és dir sí i una altra posar-se a fer campanya, a mostrar-s'hi entusiasmat, a sentir la necessitat de dir-ho a tothom...

Acabo dient que respecto molt tota aquesta gent. N’hi ha que potser han actuat per afany de quedar bé amb l’establishment, però jo no ho sé. El meu vot NO a l’Estatut és un vot que no va primordialment contra el text –ja no m’agradava el que va sortir del Parlament el 30 de setembre, o sigui que ja us podeu imaginar com m’agrada aquest altre–, sinó que és un vot de dignitat. No pot ser que l’any 2006 dC un Parlament aprovi un text amb el 90 per cent dels vots i des d’una altra instància es rebutgi aquest text i es canviï per un altre. Jo no puc acceptar-ho.

Em direu que això és una rebequeria infantil, que les lleis d’Espanya també les revisen a Europa, però això ens fa anar més enrere, a demanar per quins set sous Espanya ens ha de retocar els nostres textos si mai no ens ha demanat permís per fer-ho. Comencem pel començament: fem un referèndum en el qual es demani si volem ser Espanya o no, i si és que sí de quina manera ho volem, amb quines condicions, i llavors acceptaré les conseqüències d’aquesta decisió lliure. Però mentre continuï vigent el títol pel qual Catalunya forma part d’Espanya –el Decreto de Nueva Planta– que no em vinguin amb històries. I recordeu que Catalunya no és esmentada a la famosa Constitución española del 1978. Au, que avui ja n’hi ha prou, a veure si aconsegueixo complir la meva promesa uns quants dies més.

(Un apunt més: em sembla bestial i absolutament acollonant que la Junta Electoral “Central” –o sigui espanyola– digui ara que el Govern de Catalunya no pot ni animar els ciutadans a votar en el referèndum. No és que no pugui encoratjar ni el sí ni el no –que tampoc no m'escandalitzaria, si ho pogués fer–, sinó que no pot ni dir a la gent que vagi a votar. Jo no ho entenc, em sembla demencial. I aquí, tothom a creure, com si hagués parlat l’ONU. Que no ho veuen, que no es pot ser tan calçasses? Una mica de dignitat, si us plau. Que desobeeixin, coi!)

Quin embolic

És un embolic. ERC no vol aquest Estatut, i fa ben fet de no voler-lo. L’única cosa és que potser haurien pogut dir-ho un dia abans de la foto de Zapatero i Mas, i llavors haurien sigut més creïbles. Perquè abans estaven disposats a tot i ens anaven posant vaselina a cada atzagaiada del PSOE. He fet un cop d’ulls als diaris d’abans del pacte i és vergonyós. O sigui, ara es nota molt que actuen, que ho diuen per despit. A mi ja m’està bé. Però alhora, ERC no vol deixar el Goverm ja que s’hi juga molts calerons. Les conselleries d’ERC són de les més ben dotades (em refereixo a diners, no a l’Anna Simó). ERC no vol de cap manera deixar anar tant de poder. Però el PSC n’està fins al capdamunt. I el PSOE encara més, si és que podem fer a hores d’ara cap distinció entre tots dos. I més que hi estaran si ERC finalment diu que no a l’Estatut que els ha costat tant parir perquè sigui espanyol però que alhora els diferenciï dels de la caverna. (Parlant de Caverna, quin tip de riure que el capo dels presidents d'Iberia, Telefónica, Endesa... digui que els empresaris catalans funcionen a cop de BOE... HA HA HA!) Per això hi ha tanta pressió sobre ERC, que va ser la instigadora de la iniciativa. Perquè a tots els altres els interessa que el no a l’Estatut sigui testimonial (un 10% o menys, el que correspon al PP). I ERC, al mateix temps, creu que no pot aparèixer al costat del PP votant que no –i jo em demano per què: no van votar que no a la Constitución española al costat de Fuerza Nueva, Falange, Adolf Aznar i companys màrtirs? I ICV no sap / no contesta, igual com ha passat els darrers dos anys. CiU mira de fer forat en les contradiccions. Zapatero necessita l’Estatut, després de tot el que ha hagut de patir, des del seu punt de vista. Maragall necessita l’Estatut. CiU no necessita l’Estatut, però és un dels que més pressiona a favor de tenir-lo, sigui com sigui. Per què? Perquè CiU el que vol és poder, tan aviat com sigui possible, i els sembla que estar-se al costat de Zapatero pot escurçar les distàncies cap al poder. ERC necessita l’Estatut i vol conservar el poder que té, però veu que aquestes dues coses ara són incompatibles, no perquè siguin incompatibles per se, sinó perquè és incompatible el que pensa el PSC en el cas que ERC vagi per lliure i el que pensen les bases d’ERC sobre l’Estatut. A CiU fa temps que no els preocupa gaire el que pensin les seves bases: ja les reeducarà quan s’acosti l’hora de votar. ICV potser ja no té bases, o no se sap on són, però siguin on siguin segur que tenen una profunda crisi d’identitat. El PP és el que té les idees més clares, i van en bloc, perquè creuen que això és un joc maquiavèlic i ells volen guanyar sempre a costa del que sigui. El problema, diuen els altres, el tindrà el PP quan li arribi l’hora de tornar a governar, perquè estarà sol. Però jo crec que no tindrà cap problema, perquè el poder té molt d’atractiu –oi, ERC?– i CiU estarà sempre a la vora del poder, esperant ordres a canvi de butaques confortables, despatxos i secretàries, moltes secretàries. El PSC podria convocar eleccions si ERC diu finalment que no a l’Estatut. Però llavors potser ERC trauria més diputats dels que té ara, i llavors què? I si la solució és un govern PSC-CiU –els de CiU sempre estan a punt, amb qui sigui, l’únic que no suporten és que els deixin de banda–, això com es menja? Mas president i Manuela consellera primera? Perquè Maragall de president i Mas de vice no no veig ni jo ni ells ni ningú, ja que implicaria que Mas és el successor universal del país: el successor de Pujol i el de Maragall. O sigui, al PSC li agradaria fer eleccions en el cas que ERC s’escapi a la muntanya, però no hi ha manera, no surten els números. Les hipòtesis més versemblants, doncs: 1, ERC diu finalment que sí a l’Estatut i no passa res fins d’aquí a dos anys. 2, ERC diu finalment que no a l’Estatut i no passa res fins d’aquí a dos anys.

Tot plegat, un embolic. O no? O som on érem?


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’invent de les microdonacions

(Avui en parlàvem amb un amic. Jo que li dic: “Ja estaria bé, ja, que a la manifa de dissabte hi anés molta gent.” I ell que diu: “Molta gent? Per defensar què, l’Estatut que va sortir d’aquí? Si era un Estatut de broma... Si almenys fóssim valents i haguéssim anat a Madrid amb un bon Estatut... Perquè el que ha passat era previsible: res de res, ni nació ni finançament ni la mare que els va parir. Doncs, ja t’ho dic, tant per tant, per què no vam ser valents i no vam portar a Madrid un Estatut de debò? Per això no crec que vagi gaire gent a la manifestació. Perquè la gent cada cop es refia menys dels polítics.” En fi, potser s’equivoca i molta gent hi va per defensar allò que diu el lema i sense pensar que si hi va molta gent, els partits miraran d’interpretar-ho a favor seu. Jo hi aniré. Però ja no diré res més de l’Estatut perquè ja està tot dit. Quan arribi el dia, suposo que em taparé el nas, la boca i les orelles i hi votaré a favor, o en contra, i ànims que no ha estat res. Anem per altres coses, que aquí ja no hi ha res a fer i tampoc és qüestió d’amagar-se en un racó a plorar com aquell cabdill moro, en Boabdil, que en realitat es deia Abu ‘Abd Allah).


Copio de Màrius Serra: «Qui visiti www.teaming.info veurà que sota aquest gerundi afortunat no s’hi amaga cap empresa ni fundació ni ONG ni compte bancari. Només una idea. La idea d’aplegar microdonacions que una per una no serien viables. Per exemple, si els empleats d’una empresa decideixen aportar 1 euro de la nòmina i la direcció s’apunta a canalitzar-ho, o fins i tot augmenta la donació en poder acollir-se a desgravació fiscal, el projecte Teaming ofereix els documents necessaris i informació fiable sobre organitzacions de tota mena dedicades a les causes més diverses, de manera que a través d’un simple correu intern els treballadors poden decidir el destí de la seva microdonació.» (La Vanguardia, 12 gener 2006). Diu el meu amic Màrius que Frank Rijkaard, entrenador del FC Barcelona, dóna suport a aquesta iniciativa. Jo també, tot i que em sàpiga greu que en Rijkaard encara no tingui el seu web amb versió catalana. Deu estar a punt de penjar-la, segurament. Ànims, Frank, que fins ara no et pots queixar de com t’hem tractat els catalans. (I ja que hi som, a veure si els de Teaming.info també es posen les piles, no?)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Insults al president

No és la primera vegada que passa. Pujol va ser insultat per ministres de Madrid moltes vegades, tant dels de la dreta com dels de l’esquerra. Jo i molts més que no érem pujolistes rebíem aquelles invectives com atacs al nostre país. I llavors alguns socialistes i franqui..., vull dir, populars, se'n rifaven, li deien a Pujol que no patrimonialitzés Catalunya, que els insults eren només contra ell. Pasqual Maragall va saber de seguida el pa que s'hi donava, perquè va rebre també unes quantes perdigonades durant les darreres bocades del Govern d’Adolf Aznar. Però sí que és la primera vegada que passa que el president de Catalunya és insultat per un ministre del seu mateix partit i que el president del Govern espanyol i cappare del partit esmentat no sols no desautoritza l’injuriador, sinó que més aviat l’avala.

Vaig estar força a prop del president Maragall un parell d'anys abans de les seves primeres eleccions, les que va perdre contra pronòstic en l’última legislatura de Pujol, la legislatura trampa, aquella que Pujol només va fer servir per presentar el successor en societat. Vaig estar a prop de Pasqual Maragall perquè em va semblar, durant un temps, que volia muntar una cosa al marge dels procediments partidistes ordinaris. Me’n vaig desenganyar de seguida, i ni tan sols el vaig votar aquelles eleccions del 99. Quan vaig veure que tot aquell muntatge era tornar a les mateixes, un aparell al servei d’unes eleccions i prou, sense res més al darrere, sense cap mena de reflexió ni de possibilitat d’influir-hi i ni tan sols de fer res en comú, ho vaig deixar córrer.

Per tant, no hi ha res que em lligui a Maragall. No, Maragall no és el president que jo hauria volgut, però és el meu president, el president del meu país, el que hem votat entre tots, i a més a més és el candidat que va tenir més vots que cap altre a Catalunya. En qualsevol cas, va ser el més votat al Parlament de Catalunya el dia que hi va haver la investidura. I si insulten el meu president, jo em sento insultat. I em fa vergonya, un cop més, haver de pertànyer a un Estat on passen aquestes coses. No l’han humiliat prou amb el seu estatutet, que encara l’han de menystenir d’aquesta manera?


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
–

Ostres, potser algú es planta, tant de bo

Sembla clar que si al final algú es planta i demana el no a l’Estatut, és perquè deuen haver vist l’enorme desencís que ha provocat en molts catalans l’Estatut del PSOE després de les segones i sembla que darreres rebaixes de gener a Madrid, finalment acceptades per CiU, i mira que ja hi va arribar esbravat. Doncs, tant de bo, perquè llavors hi haurà un referent prou sòlid del no, i aleshores potser m’hi repensaré i votaré no, per coherència amb el que penso. Ja em veia votant sí per no votar com els del PP...

Per a ERC això serà, si ho manté fins al final, l'última oportunitat de mantenir un perfil propi després de tot el que ha passat. I la gent potser oblidarà els pecats comesos i s’apuntarà a donar suport a la cabra, que després de tant de temps de vida urbana ja tenia ganes de fer una volteta per la muntanya. De tota manera, ERC no ha dit encara que trenca la baralla, només diu que no "al pacte" PSOE-CiU. O sigui, deixa una porta oberta a sumar-s’hi...

Tant de bo, tant de bo no hi hagi a última hora una reunió nocturna a La Moncloa, amb fotos de matinada de Carod amb el mag Zapatero, que totes les encanta... (A veure, no és que no vulgui que ERC doni suport a un Estatut ambiciós, eh?, què més voldria que Zapatero digués que sí a tot el que li demana ERC a hores d’ara..., que jo no sóc dels que diuen “com més malament anem, millor”, ni molt menys, això vull que quedi clar. El que dic és que em sembla bé que un partit com ERC digui per fi que aquest Estatut és una presa de pèl i decideixi votar-hi en contra.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

“No s’hi assembla gens...”

Rodríguez Ibarra: “No se parece en nada a lo que vino.” I “lo que vino”, tots sabem que no era per llançar coets. Ja està tot dit. Ara Esquerra marranejarà uns dies com un nen rebec, hi haurà una altra nit de suposada crisi irresoluble, els comediants faran veure que el nen també s'ha guanyat un caramel, escenificaran l'assumpte amb una nova concessió graciosa, es faran plegats la foto i au, tots a creure. Ja tenim “el millor Estatut que es podia aconseguir en les actuals circumstàncies”. Visca, brindem amb cava extremeny.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Les bones comèdies

Allò que deia ahir del resum apressat que m’havia fet sobre la setmana transcorreguda m’ha fet venir al cap una cosa: que de vegades, almenys pel que fa a la política, és millor llegir els diaris només un cop cada setmana, si vols tots seguits, un darrere l’altre, i d’aquesta manera et pots fer una idea molt més exacta del que ha passat de debò i del que s’espera que pot passar. Tinc un amic que rep el diari a casa cada dia però els llegeix amb quinze dies o un mes de retard, i us asseguro que gasta una clarividència molt notable: com que no estem aïllats d’altres mitjans de comunicació, resulta que la informació bàsica ja li arriba per altres vies, i el devessall de declaracions i consideracions polítiques que es fan més per impressionar que per una altra cosa se les pot saltar tan content. Així, per exemple, jo deia ahir que em semblava que tot això de l’Estatut estava dat i beneït, i a la tarda va córrer una notícia d’agència (suposo que avui els diaris n’aniran plens) que deia que “Pujol preveu poques possibilitats d’acord i recomana retirar l’Estatut davant un mal text”. La frase et pot impressionar si la llegeixes avui al diari, però si us hi fixeu bé va ser dita en una reunió interna de CDC, vés a saber de quina manera i amb quina contundència, i a més inclou la clàusula “…davant un mal text”, amb la qual cosa no descarta “encara” que hi pugui haver “un bon text”. O sigui, per a mi molt soroll de boixets i poca punta: fressa mediàtica, per pressionar els altres, però no voluntat expressa de fer res en contra de la tendència general, que estic segur que continua sent acceptar l’Estatut, sigui com sigui, i vendre’l com “el millor que podíem aconseguir en les circumstàncies actuals” (les quatre darreres paraules seran molt importants les pròximes setmanes, ja ho veureu). Les circumstàncies actuals inclouen, és clar, el ben orquestrat soroll de sabres. Ho deia ahir Francesc-Marc Àlvaro: “En tota bona comèdia, hi ha un paio llest que se salva, un que guanya però sembla que perd, un que duu uniforme i un català que demana perdó.”


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Treballador ideal

És una llàstima que sigui autònom, perquè jo seria el treballador ideal per a qualsevol empresa que em contractés. Només em poso malalt quan faig vacances. Si més no, així ha estat les dues últimes vegades que m'he hagut de ficar al llit amb febre. En aquest cas, va començar el dia 31 i va durar ben bé fins al 6, una mena de grip aviària amb tot tipus d'efectes especials que us estalvio. I tot això, a casa d'uns amics amb els quals havia quedat fa temps que passaria aquests dies, en una masia prop de Sant Sadurní. Les investigacions que pensava fer sobre el cava se'n van anar en orris. El dia 7 tornava a ser a Barcelona, i vaig anar a tornar dos exemplars d'un llibre que els Reis, de diverses procedències, em van regalar per triplicat. Si us pica la curiositat, es tracta de Suite francesa, d'Irène Némirovski. Ahir en vaig beure a galet gairebé 200 pàgines, em va atrapar. Us el recomano.

I perdoneu que hi torni, però pels diaris que he repassat d'aquesta setmana, em fa l'efecte que allò que deia de l'Estatut es compleix al detall. Ja només demana que es retiri el PP. Tots els partits suposadament catalans estan disposats, doncs, a agençar-nos els darreres amb tota mena de vaselines perquè la supositorització de l'Estatut del PSOE ens vagi de gust. Soroll de sabres i tot per amenitzar l'espera, no hi falta res. Han tret el santcristo gros per fer-nos creure. Tot està molt ben orquestrat, és una obra mestra de sant Zapatero.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’Estatut del PSOE

Tornem-hi. Ara com ara, em sembla que és ben clara la jugada. El PSC-PSOE ha aconseguit un nivell tan alt de compromís de tots els partits catalans –tret del PP– amb l’Estatut que, tal com estan les coses, em sembla que l’Estatut sortirà. Aigualit encara més del que ho està ara, molt més aigualit. Però no veig capaç Esquerra de fer marxa enrere. I Convergència no pot retirar-lo ella sola –primer perquè sense ERC no podrà tenir de cap manera els vots necessaris, però segon perquè no pot tornar a votar ella sola amb el PP, o sigui que depèn d’Esquerra en tots dos casos. Diuen els dirigents d’ERC, que tornen a tenir la clau de tot, que la contraproposta del PSOE a l’Estatut redactat pel Parlament català és “inacceptable”, però alhora asseguren que és un document de treball, que és un esborrany, que s’ha de negociar. Ja s’accepta que hi ha d’haver retallades importants, ja s’accepta que el document de treball no és l’Estatut, sinó la contraproposta del PSOE. Per tant, ara cada retallada que es faci a la contraproposta del PSOE ens la vendran com una victòria. Ens preparen el terreny.

Aquesta setmana ERC ha d’arreglar el seu nyap de la setmana passada –un cop més, queda clar que el Parlament podria funcionar amb els cinc caps de colla, perquè els diputats no saben mai el que voten; n’hi hauria prou amb cinc diputats, si més no als plens, que tinguessin cada un tants punts, i ens estalviaríem una bona virolla– i així podrà continuar fent veure que “amenaça” el PSOE, però ja ho hem dit altres vegades, el pacte és de ferro. I, pel que fa a l’Estatut, ERC hi està tan compromès com el PSOE. (I d'Iniciativa, que no en dius res? Iniciativa ja no és res, és llast mort.)

En resum, tal com estan ara les coses, jo ja firmo que l’Estatut mantingui l’article 1, “Catalunya és una nació”. És simbòlic, sí, però és una cosa que no tenim ara i que ens podria fer servei més endavant. Pel que fa al finançament, blindatges i la resta, és ben clar que tot el que s’avenci serà “en el marco de la Constitución” i que, per tant, a l’hora d’interpretar els articles continuarem depenent de com els interpreti Madrid. Que “Catalunya és una nació” no serveix per a res de material, però tal vegada d’aquí a vint o cinquanta anys, si s’aprova aquesta simple frase, els nostres fills o néts podran fer-la valer en l’ambit internacional com a precedent jurídic per aconseguir alguna cosa més que el que s’ha aconseguit fins ara amb bones paraules i “en el marco de la Constitución”.

El més probable, però, és que ni tan sols deixin aquesta frase. I llavors, la resta de l’Estatut serà una etapa més del “peix al cove”, tan criticat, de la Lliga i de CiU, del Foment de Treball, del Círculo de Economía, de les cambres de comerç, de la CEPB i dels caves suposadament catalans.

I ara, aquests quinze dies, ja deuen tenir preparat el castell de focs que ens faran els polítics per fer-nos veure que l’Estatut que votarem és “el millor que es podia aconseguir en les circumstàncies actuals”.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)