Notícia de Kampala

Cada any en aquesta època m’arriba l’informe anual de la meva escola d’infermeria i nutrició de Kampala. Ja han acabat la carrera allà dues-centes cinquanta noies i n’hi ha ara mateix cent cinquanta que hi estudien.

Abans m’enviaven regularment un munt de material, fins i tot amb aportacions personals de moltes alumnes, fotografies per donar i per vendre, informes econòmics completíssims. Ja els vaig demanar que ho reduïssin i fins i tot que no calia que m’enviessin res, que era una despesa que seria millor que dediquessin a coses més necessàries.

Però en això últim no hi van estar gens d’acord i em va semblar fins i tot que se’m podien enfadar si hi insistia. De manera que ara envien un anuari senzill, una mena d’orla amb la fotografia conjunta de les noies de l’última promoció –totes escandalosament somrients, crida l’atenció– i una carta d’un parell de fulls que es nota que és personal, que no és rutinària.

La fundació que ha fet totes les gestions des del començament fins ara s’ha endut en total el 0,5% del total. Penso que és una quantitat raonable. Sabia que em podia refiar d’ells i, efectivament, m’han cobrat el servei –de mà a mà, i en les tongades més convenients per a mi i per a ells– a preu de cost.

La veritat és que no crec que es pugui fer cap inversió més profitosa i més gratificant que aquesta. I no conec cap mitjà més eficaç per sentir-se realitzat. Penso que els que em van deixar aquella herència perquè la invertís com volgués deuen estar satisfets, allà on siguin. I al cap i a la fi, els diners eren seus.

Però la gent que té mèrit és la que sense parlar tant se’n va cap allà i es deixa d’històries. I a això sí que no m’atreveixo.

Ara no sé per què ho explico. Suposo que és perquè estic content i m’he sentit empès a escriure-ho, tot i que em fa una mica de vergonya dir aquestes coses més personals. Però no se sap mai: potser algú que ho llegeixi no sap què pot fer per ser feliç, i aquest és un bon camí per aconseguir-ho. Has de tenir pasta disponible, això sí. Ni poca ni molta: la que tinguis.

La il·lusió del 2006

No, no és l’Estatut, no patiu. No és fàcil il·lusionar-se amb gaires coses de portes endins d’aquest país nostre, mentre no ens deixin ser un país normal i corrent. Però també es poden fer coses ben gratificants de portes enfora, amb el que depèn de nosaltres un cop que els impostos de Madrid s’han endut una bona part dels guanys honrats que els catalans hem obtingut de la nostra feina o per altres vies legals.

Aquest any 2006 serà per a mi molt important. Em penso que no havia parlat encara aquí de l’escola X, prop de Kampala, a Uganda, un dels vint països més pobres del món. És una escola professional dedicada a la capacitació de dones en els sectors de l’hostaleria i l’assistència sanitària. Fins ara, allà les dones no tenien cap possibilitat de treballar fora de casa. Aquesta escola els ho permetrà.

De moment hi ha 50 alumnes. Sembla poca cosa, però una iniciativa com aquesta allà els pareix com encetar un món nou. I veient-ho i sentint-los com estan de contents amb la nova escola que tot just ara comença, t’adones que si aquí ens queixem d’alguna cosa, és sens dubte per vici.

A partir d’aquest any 2006 l’escola començarà a funcionar a ple rendiment, fins a arribar a les 200 alumnes. Les obres avancen a bon ritme. El cost total d'aquesta fase del projecte era de 464.000 euros, dels quals les autoritats locals n’han de posar 112.000. Toquem ferro.

En aquest projecte, del qual vaig sentir a parlar per primera vegada ara fa uns cinc anys, hi ha col·laborat, a més d’un grup de gent d’aquí, una fundació suïssa el lema de la qual és «Lehrst du einen Fischer, andere das Fischen zu lehren, wird eine ganze Gemeinschaft für immer zu essen haben» (Si ensenyes una persona a ensenyar a pescar a altres, has resolt el problema vital de tota la comunitat). Un tirabuixó més a partir d’aquella famosa dita segons la qual és millor ensenyar a pescar que donar peix.

Bé, quan hi ha gana, s'ha de donar peix, alhora que s'ensenya a pescar i alhora que s'ensenya a ensenyar a pescar.

En qualsevol cas, a mi me’n va parlar, com deia, un amic meu d’allà fa uns anys, però llavors no tenia cap ni una possibilitat d’ajudar-hi econòmicament. El que vaig fer va ser mirar d’engrescar-hi d’altres, i de fet alguna ajuda vaig aconseguir, però no prou important per poder engegar el projecte seriosament. I m’havia quedat l’espina a dins, ja que parlem de peixos.

Ara, gràcies a uns ingressos extres que he tingut aquest any, la cosa ja pot tirar endavant. I per mi, això és molt satisfactori, us ho asseguro.

Aquesta és la meva il·lusió principal per al 2006. I també que tingueu un bon any.

(Si a algú li interessa personalment què és X, no per pura curiositat sinó per interès sincer, amb molt de gust li ho explicaré.)