Qüestions de llengua (73): La polèmica sobre les dièresis sobreres

Hui també copie, en este cas del professor J. Leonardo Giménez.

Un divendres de l’octubre de 2011 esta columneta es titulava «Dièresi innecessària». La vaig escriure a propòsit que la meua filla, Júlia (d’11 anys aleshores), em preguntà per què els vocables diürètic, ensaïmada, fluïdesa, suïcidi, traïdor/traïdoria, espontaneïtat i altres semblants (en què la i no és tònica) porten dièresi. La xiqueta comprenia la regla que establix posar eixe signe en conseqüència o en ungüent, per fer que es pronuncie la u; o en veïna/veïns, països, llaüt o Raül, perquè la i i la u esdevenen tòniques i la regla no permet accentuar gràficament, però no veia la necessitat de cap marca sobre les que em demanava explicació.

Jo tampoc en veig. Com tampoc en veuen molts lingüistes, que ho consideren una complicació innecessària. Cada vegada que intente explicar en classe que en aïllar, arruïnar, diürètic, ensaïmada, intuïció, laïcitat, maleïdor, obeïdor, perpetuïtat, raïmet, suïcidi, traïció, veïnat/veïnatge i altres, tenim, teòricament, hiat, és a dir, les dos vocals aglutinades s’han de pronunciar separades, en dos síŀlabes, els alumnes desconnecten, s’evadixen de l’explicació, fins a dos dies abans de l’examen. I en tenim més de 350 d’eixes.

I igual ocorre amb les excepcions. La norma de la dièresi està composta, en gran part, de fórmules «filologicocientífiques» pròpies de laboratori i sols per a especialistes, perquè tindre dominada la família fluid/a-fluït/ïda / fluidament-fluïdesa amb dièresi o sense, segons la categoria gramatical, o tindre controlat que judaisme no en porta, però sí lluïsme i proïsme, i també judaïtzant, roïnesa i més de 350, com he comentat, és cosa d’especialistes. O de ments (quasi) privilegiades. Però no per a usuaris/àries corrents com advocats, fontaners, botiguers, administratius, xòfers, estudiants, periodistes, ames de casa, escrivents de tota classe, cambrers, filòsofs...

Joan Solà proposava «simplificar l’ús de la dièresi»; i Abelard Saragossà és autor d’una proposta alternativa a eixe maldecap. I també Josep Ruaix, una altra gran autoritat lingüística, gens sospitós de veŀleïtats herètiques, apuntava, en un decàleg de punts conflictius de la normativa, la revisió de la norma de la dièresi. Ruaix suggerix que s’haurien d’admetre sense dièresi paraules com apaisat, traidor, veinat, laical, coŀloidal, romboidal i altres.

Però ara el clau de la crítica i de l’alternativa a l’arcà doctrinal que representa la norma completa de l’ús de la dièresi el rebla Rudolf Ortega [...] [amb] una proposta,* molt fundada, que eliminaria les dièresis innecessàries.

(Extracte de l’article publicat en Levante-EMV, amb el títol «Suïcida intuïció diürètica, o les dièresis sobrants», 10 abril 2015)

* Es referix a la proposta publicada en el llibre coŀlectiu Canvi d’agulles, La Magrana, Barcelona 2015 (nota del VF).

Qüestions de llengua (63): Pròxim i proper

Copio:

«Hi ha, des de fa un cert temps, preocupació per recuperar expressions, paraules i termes d’ús corrent, que són ben genuïns i integrats en la parla natural, però que sovint es veuen arraconats en el dit model culte, d’una manera, de vegades, artificiosa.

»Un dels verbs que sofrix eixa marginació és “acostar” [...], [i] el deprimit “arrimar”, que sofrix una ben palesa marginació en el model “exquisit”, com també “allargar”: “Ens allargarem a cals tios a vore’ls”. Estos tres es veuen retirats o semiretirats, en eixe patró, a favor de “apropar”, el qual l’hem de considerar vàlid, encara que ens semble un poc postís, però que no cal que lleve el lloc als mencionats.

»De la família d’este últim tenim l’adjectiu “proper”. Sembla que queda més valencià/català usar esta forma en compte de “pròxim”, molt paregut a l’equivalent etimològic castellà, però la realitat és que tant “apropar” com “proper” ens acosten més a l’idioma veí que no les formes i expressions que usem en el llenguatge natural i espontani. Procedixen de “acercar” i “cercano” ja que “cerca” és l’equivalent de “prop”.

»Albert Pla Nualart, en l’article “Com ‘proper’ acosta al castellà”, diu que esta forma “No deixa de ser una interferència: només el motiva fer-ho diferent del castellà” i que “almenys en la llengua oral, ‘pròxim’ és la forma més utilitzada i la més antiga”, ja que “està documentada en 1599 i “proper” no es troba fins a 1880”.

»Deixant de banda el llenguatge escrit i el polític, quan sentim dir algú “El proper any deixaré de fumar”, ens ho podem creure o no, però de seguida pensem que no és valencianoparlant de sempre o que té una indigestió del model elitista. Jo eixes promeses ja no les faig, però, en tot cas, haguera dit que “A l’any que ve deixaré de fumar”. I si fóra conductor d’autobusos, diria “Ha de baixar en la primera parada” o “en la parada següent”, o “en la pròxima”, i no “en la propera parada”, com no fa molt em contestà un conductor jove a València.

»Usem “apropar” i “proper” perquè poden vindre bé per a evitar repeticions, però no a costa de bandejar els anomenats més amunt, i altres, que són de casa de tota la vida.»

J. Leonardo Giménez, Levante-EMV, 19 abril 2013

Qüestions de llengua (55): ‘amb què’ i ‘amb que’

Copie, amb adaptacions xicotetes, un article de J. Leonardo Giménez, i hi afegisc una nota final:

Hi han punts de la normativa que no s’assimilen com prescriu la norma, ni de cap manera, perquè són excessivament complexos i innecessàriament artificiosos, com es desprén d’opinions tan solvents com les d’Antoni Badia i Margarit i Joan Solà (Albert Pla Nualart, Això del català).

Per exemple, els llibres de text emfatitzen que davant de la conjunció “que” no hi van preposicions (a, amb, de, en), i que estes només poden anar davant de “què” si va accentuat (per ser un interrogatiu o un relatiu fort), amb profusió d’exemples.*

Però no hi ha explicació, en molts manuals, del cas de la conjunció condicional “amb que” (“No cal que els personatges tiren la porta, amb que l’estiren n’hi ha prou”). En conseqüència, a la immensa majoria d’usuaris, incloent-hi els d’alta competència lingüística, no els quadra l’estructura “amb que”, sense accentuar, i opten sistemàticament per llevar la preposició o per accentuar el “que”, com en el cas de la frase comentada.

Josep Lacreu sí que posa l’aplec normatiu “amb que”, amb valor de conjunció condicional, en el capítol dedicat a les preposicions en l’imprescindible Manual d’ús de l’estàndard oral: “Amb que li ho recordes, n’hi ha prou.” També ho enregistra la GNV: “Amb que Neus parle, tot s’aclarirà.”

No falla l’usuari, falla la norma, que cal reformar-la o revisar-la, per evitar les contínues errades. De la mateixa manera que s’eviten molt els accidents de trànsit quan s’eliminen els encreuaments i les revoltes innecessàries i/o perilloses.

(Adaptat de l’article publicat en el diari Levante-EMV, 11 novembre 2011)

* * *

* Quan s’escriu “amb què”? Ja està dit: quan què fa de relatiu (“Les paraules amb què t’acomiadares ahir han causat sensació” [= amb les quals]) i quan fa d’interrogatiu, o bé directe (“Amb què penses anar a Gandia?” [= amb quin mitjà de transport]) o bé indirecte (“Ja em diràs amb què vols acompanyar el llomello, si amb pebrot o amb xampinyons” [= amb quina guarnició]). Ja es veu que l’exemple de Giménez (“No cal que els personatges tiren la porta, amb que l’estiren n’hi ha prou”) no té res a vore amb cap d’estes tres possibilitats.

Naturalment, construccions com les que reporta Giménez poden formular-se d'altres maneres, com ara: “No cal que els personatges tiren la porta, n’hi ha prou que l’estiren”, “Només que li ho recordes, n’hi ha prou”, “Si Neus parla, tot s’aclarirà”. Etcètera. Però eixe “amb que” no es pot considerar de cap manera incorrecte.

Paradoxes lingüístiques (8): Dièresis innecessàries?

Avui copio la paradoxa, per no cansar-me. També és un pèl polèmica:

«La meua filla, d’11 anys, em pregunta per què els vocables diürètic, ensaïmada, fluïdesa, suïcidi, traïdor/traïdoria, i algun més d’eixa índole, porten dièresi. Al llarg de molts anys i moltes classes de valencià, eixa pregunta (o pareguda) l’he sentida moltes vegades, i mai he sabut contestar-la satisfactòriament.

»Entén la xiqueta, i altres preguntadors/ores, que la dièresi fa que sone la u en paraules com conseqüència o ungüent i que marque la i i la u en síl·laba forta o tònica, quan es desfà un diftong (i no procedix l’accent), com en veïna, països, llaüt o Raül, però no en veu cap necessitat en les paraules esmentades. Jo tampoc.

»Una indiscutible autoritat lingüística, com era Joan Solà, opinava que caldria simplificar l’ús de la dièresi. També el professor Abelard Saragossà, en la seua magnífica Gramàtica valenciana raonada i popular, ha apuntat una proposta alternativa a eixe maldecap. L’explicació filològica de la dièresi en eixos casos és que no hi ha diftong, sinó hiat, i per això cal la dièresi. Molt bé. També s’hi considera que fem hiat en vocables com Màrius, òmnium, etc., i no porten dièresi. I amb molt bon criteri tampoc en duen agrair, agrairé, agraint i agrairia. Ni coincident, reincidència, altruisme, egoista, etc.

»L’accent i la dièresi eviten pronúncies errònies en la lectura i canvis de sentit; per exemple, canviàrem és un passat, mentres que canviarem és un futur. I en ungüent llegim totes les vocals i en unguent la segona u seria muda, però diürètic, ensaïmada, fluïdesa, suïcidi, traïdor, etc., es lligen igual que es llegirien sense dièresi, com diumenge, fluida/fluidament, traiguera, etc.

»L’AVL i l’IEC haurien de plantejar-se si és bo o perjudicial, per a l’ús normalitzat del valencià, mantindre unes prescripcions inassimilables (eixes i altres), que espanten l’usuari/ària corrent, perquè li creen una gran inseguretat. L’AVL ja ha transitat pel camí de fer el valencià més assimilable, però eixa via deu fer-se més àmplia i plana, sense entrebancs ni dogmes paralitzants, si no volem contribuir, des de la mateixa normativa, que continue la diàspora idiomàtica cap al camí més fàcil i segur.»

J. Leonardo Giménez, tècnic lingüístic de l'Ajuntament d'Alzira, Levante-EMV, 21 octubre 2011

Continua.

«Castellanisme radical»

Em pareix tan clar i tan ben argumentat el que el dia de Sant Jordi explicava Ferran Suay, professor de psicobiologia de la Universitat de València, que hui només copie.

Fa uns quants dies que TV3 emet una sèrie d’anuncis de la Generalitat Valenciana, que sembla que tenen la intenció de promocionar el turisme i estimular que les persones que resideixen a Catalunya viatgen a terres valencianes. Es tracta, per tant, d’una campanya publicitària, que es paga amb uns diners que són públics, i que –per això mateix– hauria d’estar encaminada a assolir la màxima eficàcia.

No cal ser un gran publicista per a saber que una de les normes bàsiques de la publicitat efectiva és acostar, tant com siga possible, el producte al consumidor. Si fem una ullada a l’oferta televisiva en català i en castellà, podrem constatar que hi ha moltes més emissores que emeten en aquesta segona llengua. Això vol dir que, molt probablement, una gran quantitat dels televidents de TV3 trien aquesta cadena precisament perquè emet en català. Això, unit al fet que la llengua d’aquesta cadena és precisament el català, fa pensar que la millor manera d’acostar el producte a aquesta clientela seria presentar-lo en la llengua del canal de TV que han seleccionat. I això és completament independent de si la llengua de TV3 és la mateixa que la de Canal 9 o no. El Govern basc, per exemple, s’anuncia en català a TV3, i ningú no diu que l’èuscar i el català siguen la mateixa llengua. Es tracta només de pragmatisme, o si ho voleu, de fer un ús efectiu i racional dels diners públics, per obtenir-ne tot el rendiment que puguen donar.

En comptes d’això, els actuals ocupants de la Generalitat Valenciana opten per fer una campanya en castellà. Hem de pensar, per tant, que no es tracta d’una campanya comercial, sinó d’una campanya ideològica, i que el seu objectiu no és el de reactivar el sector turístic valencià, sinó algun altre. La campanya és ideològica perquè, com ja hem vist, l’opció pragmàtica, la que aconsegueix l’objectiu d’aproximar el producte al seu client potencial, és la d’anunciar-se en la llengua de l’emissora. Per tant, fer-ho en castellà, pagant el preu d’allunyar el producte del consumidor, no respon a cap criteri de comercialitat, sinó que és un pronunciament ideològic en favor del castellanisme radical. Potser algú pensarà que n’hauria de dir espanyolisme. Crec que no. Hem de suposar que un posicionament espanyolista implicaria considerar que els catalans són plenament espanyols. Si això és així, aleshores la llengua dels catalans també hauria de ser una llengua espanyola –tal com l’anomena la Constitució vigent– i, per tant, des d’un plantejament espanyolista, s’hauria d’usar aquesta llengua, també espanyola, en uns anuncis emesos per un canal català i –conseqüentment, i seguint la mateixa lògica– també espanyol, i destinats a publicitar el turisme en un altre territori, el valencià, també –segons aquest postulat– plenament espanyol.

Evidentment no és aquest el plantejament que mou la Generalitat Valenciana a anunciar-se en castellà a TV3. No és que consideren que tots, catalans i valencians, som espanyols i que per tant la nostra llengua també ho és. És, més aïna, una altra cosa que podem anomenar, amb tota propietat, castellanisme radical, i que consisteix a utilitzar sempre el castellà, per damunt de qualsevol consideració comercial de caràcter pragmàtic, com ara la de traure el màxim benefici d’una inversió feta amb diners públics, o la d’aconseguir una major afluència de turistes catalans, en benefici del sector turístic valencià.

És així com, més enllà de les proclames (generalment fetes, no cal dir-ho, en castellà) sobre l’amor que senten per l’idioma dels valencians, els governants del Partit Popular ens diuen, amb claredat meridiana, quina és la llengua que s’estimen, i que estan disposats a promocionar, pagant-ho —això sí— amb els diners de tots. És veritat que no era cap secret per a qualsevol amb dos ulls a la cara: és la mateixa llengua que utilitzen a les Corts Valencianes i en els discursos institucionals, la mateixa que gasten per fer negocis amb els seus amics i la mateixa que transmeten als seus fills. I la que usen –dilapidant diners públics– per a la seua croada d’extirpació de la llengua que ens identifica com a valencians. Si això no és castellanisme radical i fanàtic, agrairia una explicació més benèvola.

(Levante-EMV, 23 abril 2009)