Carta al senyor Villar

He enviat al senyor Villar, un antic boxador que ara presideix un organisme esportiu de Madrid, la carta següent:

«Sr. Ángel María Villar Llona
»Presidente de la Real Federación Española de Fútbol

»Li expresso la meva sorpresa absoluta per la negativa de la Real Federación Española de Fútbol de permetre disputar un innocent partit de futbol entre la selecció de futbol dels EUA i la selecció catalana de futbol, que estava previst per al dia 14 d'octubre.

»Penso que amb aquesta actuació han aconseguit en un sol dia milers i milers de nous independentistes a Catalunya. Ja sé que ho han fet sense voler, però els dono les gràcies per ajudar-nos a fer un nou pas vers la meta que molts catalans desitgem assolir: que arribi un dia en què no calgui cap mena de permís de Madrid per fer cap cosa.

»Gràcies, doncs, i a reveure.»

Mira que són curts.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (10): Els boicots

Avui em ve de gust defensar el senyor Carod-Rovira, ja veieu quins acudits.

Molta gent va considerar que si el senyor Carod feia unes declaracions que a Madrid es consideraven ofensives, llavors era normal que els espanyols fessin un boicot general a tots els productes d’origen català. I aleshores, automàticament, per a moltíssima gent, catalans inclosos, el senyor Carod va ser el responsable del boicot, per allò que havia dit. Hi heu pensat, en aquesta absurda concatenació de raonaments?

Jo no ho trobo normal, la veritat. Crec que els catalans i, en general, la gent amb dos dits de front no actua així. Si algú m’ofèn, és ell exclusivament qui ho ha de pagar. Si un senyor em diu el nom del porc jo no puc assetjar l’edifici on viu aquell senyor o calar-hi foc i esperar que llavors els altres veïns el facin fora o l’insultin en nom meu. Fer això és ser un desequilibrat. Però encara és ser més idiota, per part dels veïns als quals estan assetjant o cremant casa seva, carregar al veí bocamoll la reacció absolutament desproporcionada que jo he tingut.

No és lògic que cada vegada que es fa el memorial de greuges del senyor Carod es digui: «L’anada a Perpinyà, la corona d’espines, el boicot al cava...» Deixant de banda que l’assumpte de la corona d’espines per mi és una bestiesa a la qual no calia donar cap importància, deixant de banda que la visita a Perpinyà a mi no em faria res si no fos que sembla que no va dir a ningú que hi anava... cal dir que el boicot al cava no el va fer el senyor Carod! El van fer (alguns) espanyols! Quina obvietat, no?

I al cap i a la fi, algú recorda el que va dir el senyor Carod? Va dir que entendria que hi hagués catalans que no donessin suport a la candidatura olímpica de Madrid per a l'any 2012, després dels tripijocs fets per Madrid perquè no fos reconeguda internacionalment la Federació Catalana de Patinatge. La frase de Carod, justifica un boicot a Catalunya? I sobretot: Carod és culpable d’un boicot per haver dit el que va dir?

I doncs, Carod pot ser bocamoll –i un imprudent per haver anat a Perpinyà sense dir res a ningú, tenint com tenia un càrrec públic–, però els espanyols que van fer el boicot són uns insolidaris, uns incendiaris, uns criminals. Els catalans, si fem boicots, els fem a qui ens ha agreujat –per exemple, castigant el PP a les urnes–, no pas a un col·lectiu genèric d’innocents. Aquesta manera d’actuar, penalitzar tot un col·lectiu per assegurar-se que així rebrà el culpable, és una estratègia dictatorial, nazi. Tant de bo que els catalans no caiguem mai en aquesta mena de tàctiques destructives.

I als del PP, en especial, se’ls ha d’acusar (un altre cop) d’incoherència i de mala fe (tot i que ja sap tothom que no els ve d’aquí): són hipersensibles quan algú de Catalunya diu alguna cosa que els sembla que se surt de la sacrosanta Constitució, són susceptibles i rancuniosos, són gent que sempre està a punt de saltar, són un partit amb el qual el PSOE va amb molt de compte perquè no s’esverin... i diuen que no entenen que a la gent d’ETA convé tractar-la més o menys bé, amb una certa generositat i amb mà esquerra, a fi que es decideixin a deixar definitivament les armes? Si ells mateixos demostren per passiva que és així com cal tractar els extremistes, amb molta cura, perquè deixin de matar o perquè deixin d’insultar, de mentir i d’encendre focs pertot arreu!

L’Espanya ha caigut

L’altre dia parlava de “l’Espanya”, és a dir, de l’equip que se suposa que (re)presenta(va) l’Estat espanyol al Campionat Mundial de Futbol que fan a Alemanya. Un lector em preguntava per què dic “l’Espanya” i no “Espanya”. Al marge de la poca simpatia que tinc per aquest equip (bé, ni poca ni molta, no em diu re, m’és ben igual que guanyin, que perdin o que els bombin), em sembla òbvia l’explicació, però us la faig. No diem “el Barcelona” o “el Madrid”? Doncs, pel mateix motiu hauríem de dir “l’Espanya” (i “el Catalunya”, ai, si algu dia ens deixessin). A mi, evidentment, no em fa res un titular del diari que avui digui “Espanya fa el ridícul”. Per mi ja m’està bé, però no em sembla correcte que tot un país, ni que sigui un estat imperialista com l’esmentat, depengui de l’encert d’onze paios en calçotets al darrere d’una bimba. Per tant, amb article, que és una manera que té la llengua de distingir entre un país i l'equip esportiu que representa aquell país. I m’agrada el futbol, eh? Potser per això també m’estimo més que l’Espanya se’n vagi a casa, perquè potser ara podrem veure per la tele oberta alguna cosa interessant del Mundial, que fins ara el que ens han donat ha estat només allò de “A por ellos” (a casa no tenim cables, ni parabòliques, ni PPV... ni ens mirem gaire la tele, la veritat).

(Afegitó del dia 29: l'endemà d'haver escrit jo aquesta nota, escriu Joan Barril a El Periódico: «És veritat que alguns no parlen de la selecció espanyola, sinó d'Espanya. I això té un risc evident, perquè posar un país sencer a l'atzar d'una pilota i d'onze parells de cames porta a enormes decepcions i a grans crisis d'identitat.» Segur que ha estat una casualitat, eh?, no l'acuseu de plagi, pobre Joan, que és amic meu.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Era el final d’Espanya…

…vist des de la perspectiva de Madrid. I per això no ha tirat endavant. I per això Espanya, abans que es produís el desastre, ha mobilitzat tot el cos diplomàtic: 106 ambaixadors, 35 cònsols, tot l’aparell del Ministerio de Asuntos Exteriores i al final, el mateix rei espanyol, Juan Carlos I, a qui van enviar amb presses als Estats Units una setmana abans de la reunió de Fresno, Califòrnia –i ell hi devia anar encantat, perquè li agrada molt viatjar i sentir-se valorat–, per deixar lligat i ben lligat el canvi de vot del comitè directiu de la Federació Internacional de Patinatge, en el qual comitè hi ha dos estatunidencs. Així, una votació que Catalunya guanyà per unanimitat fa uns mesos, ara l’ha perduda per pallissa, tot i ser exactament el mateix l’assumpte que es votava. El que més dol, el que més emprenya, és el cinisme amb el qual el govern espanyol ha dut aquest assumpte, negant sempre la seva participació en cap mena de pressió que no fos l’estrictament esportiva de la Federación Española de Patinaje, una entitat suposadament privada.

I no sé sap quin preu haurà de pagar l’Estat espanyol per aquest favor. Fa basarda pensar que pot ser un preu de sang: la pròxima guerra de Bush? La veritat potser se sabrà, al final, però tampoc no passarà res. Perquè els que escriuen la història diran que el 25 i 26 de novembre del 2004 el president espanyol José Luis Rodríguez, amb el suport incondicional del seu partit –que té 21 diputats d’origen català i el recolzament per a les tasques de govern de 10 diputats de CiU, 8 d’ERC i 2 d’ICV-EUiA–, va conjurar el perill de la disgregació d’Espanya.

Des del seu punt de vista, havien de fer-ho. S’hi jugaven molt. Per això els mitjans de comunicació espanyols, començant pels oficials, han donat a les notícies d’aquests dies una categoria tan transcendent. Ahir al vespre, la informació sobre l’assemblea de Fresno va obrir el Telediario de Televisión Española del vespre, i hi van dedicar una bona estona. I deien que era un afer privat referit a un esport minoritari… No. Ells es pensaven que a Fresno s’ho jugaven tot.

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)