Mots ‘contundents’ en els titulars dels mitjans digitals

(Si us voleu saltar la introducció, tot i que és important, i llegir directament la llista només heu d'anar una pàgina i mitja més avall.) 

He fet una llista, que de mica en mica he anat publicant al Twitter, amb gairebé dos centenars d’expressions l’objectiu de les quals és, senzillament, pescar clics a la premsa digital, és a dir, aconseguir que el lector que veu aquell titular piqui.

La llista, però, té dos vessants: un de simplement informatiu i un de denúncia.

1) Per una banda, hi ha mots d’aquests que, d’una manera original, innovadora, fan una tasca simplement més descriptiva, de notificació, mots que són particularment evocatius i potser hi posen una mica o una bona dosi de creativitat –o són un pèl valoratius dins d’un cert límit–, però sense mentir, com hauria de ser sempre en mitjans que pretenen ser mínimament objectius. La premsa digital –i, de mica en mica, les versions digitals de la premsa tradicional– juga a això i el lector madur ho ha de saber.

Hi ha una part, doncs, d’aquests mots contundents que, segons el context i la mesura, són ben lícits –jo no soc ningú per expedir carnets de licitud, però passeu-me l’expressió– i s’han d’entendre dins del fenomen de la premsa digital, en què amb una frase curta i/o una imatge impactant has d’arrossegar els lectors a mirar aquell contingut. Perquè el negoci consisteix en això, sense malícia, i la gent ha d’entendre que és així com funciona. Certament, és un equilibri que de vegades pot costar de mantenir, però també en això consisteix el saber fer del periodisme.

2) Ara bé, hi ha també una part important d’exemples en aquesta llista en què els mots s’usen de manera no ja exagerada, sinó tan pejorativa, agressiva, corrompuda..., situacions en què s’abusa de l’estratègia abans descrita i directament es menteix al lector, perquè el que hi ha dins o al darrere, en la realitat, no es correspon ni de lluny amb el que diu el titular. Alguns d’aquests mots es veuen a primer cop d’ull: no són mots periodístics, no poden ser objectius, tenen intencionalitat indubtablement adulteradora.

Naturalment, també es pot mentir fent servir mots de la primera llista, quan s’exagera tant el seu sentit original que el lector clica enganyat en aquella pàgina que li ofereixen. Un cop més, serà el lector qui anirà veient si aquell mitjà l’enganya de manera habitual, i llavors prendrà en conseqüència, o no, les decisions responsables que pertoquin.

I és aquesta segona part abusiva la que volia denunciar quan vaig començar a fer el recull. L’altra part, la primera, la brillant però innocent, ha anat sortint en veure que sovint alguns mitjans utilitzaven també mots innocents de manera barroera.

Bastants dels mots d’aquesta llista només pertanyen al segon grup; no és gaire difícil distingir-los.

Normalment, les falsedats de què parlem apareixen més en contextos que afecten polítics, periodistes o famosets (celebrities), però de vegades també en informacions ordinàries.

* * *

Després, trobareu a la llista tot un seguit de mots pertanyents a la terminologia bèl·lica, que s’han utilitzat i s’utilitzen en sentit figurat en relació amb una epidèmia que hem patit els últims mesos –i encara dura. Certament, l’ús d’aquests termes en aquest context va ser iniciativa sobretot de determinats representants del Govern espanyol que pretenien així tenir-nos galvanitzats amb l’assumpte. Són mots com armes, artilleria, batalla, combat i combatre, defensa i defensar-se, enemic, guerra, resistència o soldats.

Finalment, hi ha a la llista algunes poques paraules que no haurien de ser-hi perquè formen part del cabal ordinari de la llengua, fins i tot informativa, però les hi he inclòs perquè també s’utilitzen de vegades de manera extremada, ficades amb calçador quan no toca. Són mots com la majoria dels bèl·lics que deia ara o bé altres com disputar-se, emotiu, enfrontar-se, exigir, indignar, inductor, inesperat, pugna o fins i tot terrible. Alguns mitjans, per exemple, ens presenten moltes vegades anècdotes que no tenen ni la més petita transcendència com a batalles emotives o enfrontaments terribles.

El lector madur, acabo, ha de saber a què juga quan consulta la premsa digital, però no ha de ser enganyat. I de vegades se l’enganya obertament. Això és el que volia denunciar aquí.

 

Llista de mots contundents

-acarnissar-se (i acarnissat -ada)

-acorralar

-agredir (quan és una empenteta de no res) (amb agredit -ida)

-agressió (v. agredir)

-allau (en sentit figurat i molt exagerat: potser parlen de deu o vint persones)

-allisada (en sentit figurat)

-al·lucinant

-al·lucinar (i al·lucinat -ada)

-amenaçar (quan algú discuteix amb algú altre o li diu alguna cosa com «ja t’ho trobaràs» o «ja en parlarem»)

-antològic/a

-apallissar (i apallissat -ada) (v. pallissa)

-aparatós (quan només és imprevist)

-aniquilar (i aniquilat -ada)

-armes (en sentit figurat)

-artilleria (en sentit figurat, també per referir-se a l'abastament d'algun mitjà, com ara diners, per a algun propòsit polític o social)

-atac frontal

-atònit

-ball de bastons (en sentit fig.)

-barbaritat

-barra (en sentit figurat: cara dura)

-batalla (en sentit figurat)

-batussa

-bolet («amb la mà oberta»)

-bronca

-brutal

-bufetada («amb la mà oberta»)

-cabreig

-caçar (en sentit fig.)

-calbot

-cap visible

-carregar (contra)

-caure de lloros

-claca (públic favorable)

-clatellada i clatellot («amb la mà oberta»)

-cleca («amb la mà oberta»)

-col·lisionar (no s’usa la paraula catalana normativa, col·lidir, se suposa que perquè no seria transparent el sentit figurat, que ens ve de l’espanyol)

-colpidor/a

-combat (en sentit figurat)

-combatre (en sentit figurat)

-commoció

-condemna (v. condemnar)

-condemnar (i condemnat -ada) (no en sentit judicial sinó moral, o social; ja ve de lluny, de quan les opcions davant determinats fets eren només dues: «donar suport» o «condemnar»; callar, o matisar, no eren opcions viables)

-contundent

-corró

-críptic/a

-defensa (en sentit figurat)

-defensar-se (en sentit figurat)

-definitiu (amb el sentit de fulminant)

-deixar en evidència (v. posar en evidència)

-deixar plantat -ada

-delirant

-demolidor/a

-demolir

-desafiar

-desastre

-desbarrar

-desbocat -ada

-descomunal

-desfermar

-desmuntar (i desmuntat -ada)

-despitat -ada

-desplomar-se

-despropòsit

-despullar algú (en sentit figurat: posar-lo en evidència)

-destrossar (i destrossat -ada)

-destruir (i destruït -ïda)

-devastar (i devastat -ada)

-dinamitar (i dinamitat -ada)

-disparar-se (en el sentit de pujar molt o pujar a un ritme inhabitual; aquest ja es feia servir en l’àmbit econòmic: disparar-se les vendes, disparar-se la borsa)

-disputar-se

-embogir (i embogit -ida)

-emotiu

-enemic -iga (en sentit figurat)

-encendre (en sentit figurat) (i encès -esa)

-enfonsar (i enfonsat -ada)

-enfrontar-se

-ensorrar (i ensorrat -ada)

-enverinar (en sentit figurat; i enverinat -ada)

-enxampar

-èpic/a

-esbombar

-escabrós -osa

-escandalitzar (encara no documentat)

-escandalós -osa

-escàndol

-esclafar

-esclatar (contra)

-escopir (en sentit figurat)

-escridassar (i escridassat -ada)

-esfondrar (i esfondrat -ada)

-esgarrifós -osa

-esmicolar

-espectacular

-esperpent

-esperpèntic -ica

-estomacar

-estripar el carnet (d'un partit, d'una entitat, etc.)

-estupefacte

-etzibar

-exigir (quan tocaria demanar o sol·licitar) v. reclamar

-explosiu -iva (en sentit fig.)

-explotar (contra)

-famós -osa

-fart/a

-fatxa

-fer botifarra (a algú)

-fer bullir (en sentit figurat)

-fer llenya (d’algú)

-fer miques (i fet/a miques)

-fer pols (i fet/a pols)

-fer-se viral

-fotre’s (una bufetada, una nata, una pinya, una patacada...)

-fotre-se’n

-fulminant

-fulminar (i fulminat -ada)

-fúria

-furiós -osa

-galeta («amb la mà oberta»)

-girar-se en contra

-grotesc/a

-guerra (en sentit figurat)

-històric/a

-horripilant

-horrorós -osa

-humiliar (i humiliat -ada)

-il·lusionant

-impactant

-impactar (i impactat -ada)

-impressionar (amb impressionant i impressionat -ada)

-impúdic/a

-incendiar (les xarxes)

-increïble

-indignar

-inductor

-inesperat

-inflamar

-inquietant

-insòlit/a

-lamentable

-lapidari -ària

-mà negra

-maleducat -ada

-mastegot

-mesquí -ina

-miserable

-monumental

-nata (en sentit fig.) («amb la mà oberta»)

-obscè -ena (fora de context sexual)

-ofensiu -iva (adj.)

-ofensiva (n.; en sentit figurat)

-pallissa (v. apallissar)

-parar els peus

-patacada

-patètic/a

-perillós -osa

-petar-se (de riure)

-picar-se

-piconadora

-pinya (en sentit fig.)

-pixar-se (algú a/en algú altre: burlar, driblar)

-plantar (en sentit figurat: no comparèixer a una cita)

-plantar-se (davant d’algú: plantar-li cara)

-posar en evidència (i deixar en evidència)

-pugna

-radical (adj.)

-rebentar (la xarxa) (i rebentat -ada)

-reclamar (quan tocaria demanar o sol·licitar) v. exigir

-recriminar

-repassar (i fer una repassada: renyar algú o superar algú amb diferència)

-repugnant

-resistència (en sentit figurat)

-retratar (en sentit figurat: posar en evidència) (i retratat -ada)

-retronar (les xarxes socials)

-ridiculitzar

-sentenciar (i sentenciat -ada)

-soldats (en sentit figurat)

-sorprenent

-sota sospita

-sulfurar

-(no) suportar

-terrible

-terrorífic/a

-tocar fons

-tornar a la càrrega

-tragèdia

-tràgic/a

-tràngol

-trinxar (en sentit fig.)

-triturar

-vergonyós -osa

-viral (imatge viral, tuit viral, text viral...) v. fer-se viral

-vomitiu -iva

-xoc (en sentit figurat: discrepància)

-xocar (en sentit figurat: discrepar)

-«zasca» (quan algú, de qui la redacció d’aquell mitjà és partidària, respon a algú altre, de qui és poc partidària, alguna cosa més o menys brillant o enèrgica, que no cal que sigui ni concloent ni definitiva)

 

Qüestions de llengua (70): El rojalsià

Antoni Riera deia que voldria escriure com ella, a propòsit d’un llibre, em penso que era el primer, de l’arquitecta palmenca. Jo ja ni m’ho plantejo. I ni tan sols parlo de llibres, em conformo amb els articles on cada dos o tres dies ara aquí ara allà deixa anar les seves cagaradetes delicioses, com un tió puntual però de tot l’any –us demano perdó per la comparació, però és que just ara que se m’ha acudit fer-ne recull hi som molt a prop. Doncs això, que no em plantejo ni escriure com ella, només tinc el repte de no deixar-me perdre el que escriu i de prendre’n nota mental i de repetir-m’ho, a veure si em queda res. No vull dir res textual, perquè no la pensava copiar –si mai ho faig serà citant-la–, sinó si em queda a dins algun rastre de neurona amb inventiva que em pugui espavilar una mica les meves, que van una mica amb pedals.

I res, que és una gran... Una gran, deixem-ho aquí. He repassat els últims dos mesos, pel damunt. És impossible no somriure –almenys– i és impossible no acabar-s’ho tot un cop començat. Mireu, mireu:


Substantius, adjectius i verbs
- piulítica (“experts en piulítica internacional”)
- piulada-cunyada (‘piulada pretensiosa’?; context: “les xarxes ens permeten opinar de tot: no en va, la nostra piulada-cunyada tindrà el mateix espai que un titular de France Presse”)
- la podemia (el món de Podem)
- els pronomfeblistes (els catalans de la ceba)
- la independentor (el món independentista)
- catalanor (catalanitat)
- peixalcovisme (estratègia atribuïda a Jordi Pujol i la seva gent respecte a la política que feien a Madrid: aconseguir avantatges temporals per a Catalunya a canvi de suport al govern espanyol); peixalcovista
- policia del dolor (“les xarxes han generat una espècie de policia del dolor que crida l'atenció als qui erren”)
- fractura al quadrat (doble divisió, en sentit figurat)
- “el Frankenstein de Junts pel Sí” (l'invent d'aquesta coalició política)
- aire tribunerista (“es respira un cert aire tribunerista, en el sentit que no ens considerem –encara– dignes de la nostra victòria”)
- sagrada causa Loctite
- sobiranissisme
- dretadecidisme
- entrenador de sofà (persona asseguda al sofà, davant la tele, que té solucions per a tots els problemes)
- “la independència mai-no-es-farà-al-teu-gust-princesa-del-pèsol” ('la independència impossible al gust de cadascú')
- els sí-però-no-istes (els de la tercera via)
- valoració malaia (“aquesta valoració malaia, gota a gota” ['valoració repetida fins a cansar-se, a partir de l'expressió “gota malaia”']); malaiament (com una gota malaia)
- 'homo wifi'
- el fons molt refons de la meua consciència
- ciutadot (ciutat gran)
- migcolor (ambivalència, ni carn ni peix)
- benpensat (ser benpensat)
- “compañera del metal” (valoració de l'autenticitat, marca de genuïnitat: “una de les seues!, 'compañera del metal'”)
- fotetisme (de “foteta”)
- colàuer (partidari d'Ada Colau)
- comúner (partidari dels moviments anomenats “En Comú”, associats al partit polític Podemos-Podem)
- intramerdes (intimitats més aviat galdoses d'algú)
- els espanyacanvistes (els que asseguren que Espanya canviarà)
- certesa incogombrable (del castellà impepinable)
- els pompeufabres
- recontramasterclass (“una recontramasterclass de tres parells”)
- pedecàter (del PDECat)
- “els divans dels independentistes treuen fum”
- el Cortinglés
- despornificar, despornificació
- boladevidristes
- xarxosfera
- kumbaiar-se
- l'ultimahorisme informatiu
- el cadirisme polític (l'adhesió als càrrecs, a les cadires)
- les giragonses biodramíniques
- pagafantisme català, catalans pagafàntics
- independentistes enclaveguerats
- masclistada
- zombificat
- sushi-guai ("aquesta esquerra sushi-guai que atorga i retira la solidaritat obrera en funció de la llengua vehicular")
- a peu de cadàver ("'S’ha estat lax', va ser la confessió a peu de cadàver de l’últim conseller")

Adverbis
- hispanocèntricament (“consumir tele hispanocèntricament”)
- gònadament (“aferrar-se masculinament, gònadament”)
- saharianament (“suar saharianament”)
- “(seduir) molt fort”

Locucions i frases fetes
- per mentrestant (‘per passar l’estona’)
- minut i resultat (“voler saber-ho tot a l’instant, minut i resultat”)
- amagar el cap sota l’estelada
- ser d’esquerres no practicant
- estar en la fase blè (‘passar del tema’)
- estar en la fase pse (‘potser sí, potser no’)
- trobar-se un què et pensaves
- faltar mans per posar-se-les al cap
- no quedar estómac per digerir
- baixar Twitter avall (“riuades de piulades que baixen Twitter avall”)
- fer caure el dòmino de les responsabilitats
- acabar sense ungles (de rosegar-se-les d’impaciència)
- posar el primer gomet vermell (‘retreure una conducta’: “qui estigui lliure de pecat, que els posi el primer gomet vermell”)
- estar fins als trons (‘fins al capdamunt’)
- fer-se-li (a algú) teranyines als timpans (“només de sentir la combinació ‘reforma’ i ‘constitución’ ja se’m fan teranyines als timpans”)
- ésser com barrejar muntés i durans (‘no tenir punt de comparació’ [fa referència a dos polítics, Neus Munté i Josep Antoni Duran i Lleida, que durant un temps van compartir coalició parlamentària però que s’assemblaven com un ou a una castanya])
- tenir (una cosa) en xifres i colors (‘tenir-ho representat gràficament’)
- per aquí m’han preguntat per allà m’han contestat (‘no voler saber-ne res, no mullar-se’)
- on vaig dir dic, dic Frederic
- a tu, a mi o a ta tia la guenya

 
Rojalsià-popular (matxembrat)
- “Mira que et fumbré un cop de bolso!”
- ‘Aaah, amigooo!’, que deia aquell

Altres expressions enginyoses
- “l’unionisme no necessita gaire més que uns serveis mínims per a mantenir les constants”
- “catorze-hòmens-catorze [i cap dona]”
- desesclatar unes bombes
- riure asseguts a les xarxes socials
- ser a missa per la independència i repicar campanes al país veí
- “3D, 4D, o la D que toqui”
- fotocopiar el dossier de demanar referèndums
- bavejar com una presa hidràulica
- llegir-llibres-de-llegir
- coneixements que et valdran per a viure (per a pagar-te tot el que s’endolla)
- “tothom opina que blablablà, i servidora que bliblibí”
- “mireu, la que havia dit que nyènyenyè, ara diu que nyínyinyí!”
- assaltador de cels (màxim utopista)
- “tota la Pantonera de pressions a les quals es troba sotmesa una dona” (a partir de la gamma de colors Pantone)
-tenir preguntes fins demà passat


Em direu: hi ha altra gent que escriu així! Per exempNo!, no cal que em digueu noms, ja me’ls sé. Però hi ha almenys un fet diferencial. I aquí entraríem en allò tan suat de les comparacions odioses, o sigui que no continuo. Un dia, al voltant d’una mesa camilla, us explico com ho veig, però sense deixar rastre.


Aquí us deixo aquest primer tast de rojalsià. Aniré incorporant-hi cosetes, a mesura que ens en vagi regalant.


I gràcies, eh?, per ser tiona.

Última comunicació dins el GWI9525

Patrick Sonderheimer. El coneixíeu?

«Bon dia, els parla des de la zona de tripulació el comandant Patrick Sonderheimer del vol Germanwing nou-cinc-dos-cinc Barcelona-Düsseldorf i són poc més de dos quarts d’onze del matí d’aquest bonic dimarts 24 de març. Ara mateix ja sobrevolem els Alps i en menys de dues hores arribarem al nostre destí [Déu ens escolti].

»Com potser han notat, hem iniciat un lleuger descens i ara els explicaré per què ho hem fet. Hem tingut un petit problema, que ja està en vies de solució, amb la porta que comunica la cabina de comandament i la zona de tripulació i passatge. No és res que afecti al funcionament de l’aparell, que és absolutament normal. Però el fet cert és que la porta encara no es pot obrir del tot i l’avaria ha tingut lloc just en un moment en què jo havia hagut de sortir de la cabina. No es preocupin gens, que estem en bones mans, poden confiar en el nostre copilot* i en la seva experiència. [Dóna’m forces, Senyor.]

»D’acord amb els protocols de seguretat [esperem que coli, ho faig per a la seva tranquiŀlitat], he indicat al copilot que desconnecti el pilot automàtic per volar a una alçada que no entorpeixi la circulació a les vies aèries ordinàries mentre mirem de resoldre amb la resta de la tripulació aquest petit entrebanc que se’ns ha girat. No es preocupin ni el més mínim si senten sorolls estranys a la part davantera de l’avió, cops, etcètera, perquè tot serà a fi de resoldre aquest problema que els he esmentat.

»Moltes gràcies per la seva atenció i feliç vol.»

—Porteu-me la destral.


* En aquesta comunicació imaginària, el comandant Sonderheimer hauria dit aquí nom i cognom del copilot, per fer-lo més pròxim al passatge. Jo no el dic per no engrandir-ne encara més la llegenda, que és el que potser ell volia; la meva és una molt petita no-contribució, però és l’única que puc fer, només tinc un blog. (M’espanta que ja hi hagi ara mateix persones com aquest desgraciat que rumiïn gestes similars, amb anomenada universal incorporada.)

Tòpics desemmascarats (29): «És històric»

Dec la idea d’aquest article a G.

«Rècord històric», «moment històric», «partit històric», «victòria històrica», «dia històric», «aliança històrica», «revolta històrica», «batalla històrica», «moment històric», «canvi històric», «acord històric», «trobada històrica», «oferta històrica», «venda històrica», «ple històric», «final històric» i «final històrica», «nevada històrica», «ventada històrica», «setmana històrica», «local històric», «sala històrica». (Exemples reals, agafats de la premsa els últims mesos.)

Tot és històric.

Titular històric

Doncs si tot és històric res no és històric.

Que el que ha passat fa una estona, o ahir, formi part dels esdeveniments passats, i que ara, avui, sigui «famós» perquè apareix als diaris –qui diu als diaris diu arreu– és una obvietat tan certa com la claror del dia o la foscor de la nit. Una tautologia, em penso que se’n diu en filosofia.

El que avui és famós –és a dir, el que ara, avui, és notori i remarcable– deixarà de ser-ho en el moment en què un altre «rècord històric» –demà– el substitueixi.

Carles Capdevila, en dels seus editorials al diari Ara, va escriure l’any passat unes paraules històriques (són de fa temps):

Quina obsessió per fer història que ens ha agafat. [...] Suposo que hem repetit tants cops que vivim moments històrics que alguns han decidit que o fan una declaració històrica a la setmana o no són ningú. [...] Per això és molt pesat –i estèril– anar anunciant tres cops al dia, en rigorós directe, que fem història. (8 juliol 2013)

Tòpics desemmascarats (25): Les xifres de les diades tradicionals

«Hi ha dates que tenen notícia segura. Amb les mones, no s’obliden de la frase obligatòria que no pot faltar en una informació tradicional d’aquest tipus: “Es calcula que aquest any es vendran unes 600.000 mones.” Igual que ens diran la quantitat de roses que han comptat que es vendran [per Sant Jordi]. O més endavant els quilos de torrons que ens menjarem, o el que s’invertirà en pinyons per Tots Sants.

»Aquesta vegada, però, va faltar la cua de sempre després de dir la xifra. No van dir allò de “un 5 % més que l’any passat”.

»No hi sobraria, potser, que algun dia ens expliquessin quin rigor té aquesta dada i quin procés segueixen per calcular-la. Volem saber, d’una vegada per totes, qui fa els números i com.»


Extracte adaptat de l’article de Mònica Planas al diari Ara, amb el títol «La notícia de la marmota», 22 abril 2014

Perles (131): Atenció, pa perillós

«La dona que abraçava els homes per robar-los ha ingressat a la presó. Havia perfeccionat la seva manera d’acostar-se a les víctimes. Portava sovint gorra i ulleres, a més d’una barra de pa molt seca per resultar molt familiar, que va ser intervinguda durant la detenció.» (Fragment d’una notícia publicada a La Vanguardia, 27 abril 2013).

Dins del friquisme d’aquesta notícia inversemblant –l’he copiat textualment–, les darreres paraules són de premi Nobel. «Intervenir» una barra de pa sec!!

Els diaris de paper

Com que ja he publicat opinions d’altres sobre el tema, com les de Nougayrède o De Kerckhove, ara em faig el milhomes i dic la meva.

El paper dels diaris em penso que aguantarà, entre altres motius que ja comentarem un altre dia pel mateix fet que quan vas pel carrer trobes anuncis i rètols que no anuncien res de concret, només un nom. Són anuncis que recorden la marca i prou, de manera que quan vas al colmado o al súper o a la botiga d’enginys informàtics, entre un producte que no coneixes i un altre que t’ha inserit la marca al cervell a fi que la recordis just en aquest moment, tries el producte que coneixes.

Aquests anuncis són per ells mateixos rendibles? Segur. Si no no els farien.

És un recurs. És veritat: les empreses periodístiques que no tinguin, a més del diari de paper, altres productes, aquestes suposo que cauran –les que encara queden dretes. Ara, per a les que tinguin al darrere un bon imperi, el diari de paper serà com l’anunci del carrer que deia abans: existim, som aquí, som els de sempre, som els teus. I quan estiguem davant la pantalla a punt d’escollir canal informatiu, triarem –molts cops, molta gent– «el de sempre». «Aquests potser tenen els seus defectes, però sempre ho han fet més o menys bé. Si continuen i a més tenen el diari de paper de sempre, que ara diuen que són una ruïna, vol dir que saben gestionar i que són sòlids. I si són solvents gestionant, segur que són competents i seriosos a l’hora de fer informació, entreteniment, televisió; va, ens subscrivim a aquest canal, que a més a més ens dóna això, allò i tal i més?»

Em penso que el problema que tindran els diaris de paper que quedin és on es vendran. Perquè els quioscos sí que tenen un futur precari. Tot i que encara se n’obri algun de tant en tant, són més, em sembla, els que tanquen.

Perles (120): Subsistirà la premsa de paper?

–Le Monde té avui 380 periodistes, dels quals 60 componen la redacció de la web. Fusionarà les dues redaccions per convertir-se al ‘digital first’?
–Les dues redaccions ja treballen plegades, però vull que creixi el sentiment de comunitat. Crearé el meu equip amb talents reconeguts, i així culminarem la idea que tots lluitem sota la mateixa bandera i que hem de canalitzar més bé les nostres energies cap al digital. Avui estan majoritàriament dirigides cap al paper, però a partir d’ara la prioritat serà la web, i després hem de pensar molt bé quines coses té sentit oferir en paper. Jo crec que el paper no desapareixerà, però hem de rumiar molt bé què donem al lector perquè es gasti 1,80 euros en un diari, quan la vigília ja ha rebut un bon nombre d’informacions.

–M’alegra que cregui que el paper sobreviurà. Sap quant de temps?
–Hem de tenir confiança. L’edició de Le Monde en paper té encara molts lectors còmplices i els hem de cuidar oferint-los encara més qualitat. L’edició no podrà ser exhaustiva, però sí molt atractiva; ha d’incloure el millor que hàgim produït les últimes vint-i-quatre hores. Hem de marcar l’agenda i donar la nostra millor oferta, el més selecte. L’internauta tria el que vol llegir, llegeix el que ell mateix es busca; el paper és una altra cosa, i ha d’oferir coses no buscades, atendre el plaer de la lectura, la bona escriptura, el ritme.

–Un diari sense notícies, doncs?
–També amb notícies! Ara, cada cop més ben seleccionades.

–Però mentrestant, les vendes al quiosc cauen. Al gener, un 8,6%...
–El context és difícil, i hem tingut problemes de distribució. Però ha millorat la difusió a les regions imprimint a Tolosa i Montpeller.

(Fragment de l’entrevista de Miguel Mora a Natalie Nougayrède, flamant directora de Le Monde, El País, 8 abril 2013; la fotografia és de Miguel Medina.)

Perles (110): Diaris de paper

«Per una banda la connectivitat ens ajuda a fer més bé moltes tasques, però [...] és un gran mèrit la tasca dels diaris en paper, que tenen una gran competència amb paràsits com internet, la televisió... La lletra impresa en paper és actualment l’únic àmbit en què el llenguatge s’atura. Dins el teu cap. A la pantalla no s’atura, a la premsa ho pots controlar tot. Pots decidir com de ràpid llegeixes, fins a on, no és un carrusel a la pantalla. Depèn dels teus ulls, de les teves mans, hi pots fer marques. Tu ets el que domina. Això no ho fas en una pantalla. Identitat, elecció, control del llenguatge, és això. [...] El mèrit del paper és justament que no és interactiu, cal protegir-lo. Els nens han de continuar escrivint [amb la seva lletra]. La teva identitat depèn que es mantingui l’escriptura i la lectura en paper. El govern hauria de protegir la lletra impresa!»

Derrick de Kerckhove, sociòleg, entrevistat per Begoña Corzo a Magazine, 30 desembre 2012 (extracte adaptat)

* * *

I més:

«Hi ha coses que no hi caben, en un ordinador. Totes aquestes coses són al meu quadern. A més, és molt més còmode per viatjar i traslladar-se.»

María Pagés, bailaora, 19 gener 2013

Debat al Col·legi de Doctors i Llicenciats (2)

Som-hi, que em vaig quedar encallat en la introducció.

Hi havia a la taula en Lluís Payrató, que moderava i es mossegava la llengua per no intervenir, tot i que en va tenir moltes ganes uns quants cops, segons ens va dir. Payrató és catedràtic de lingüística aplicada i pragmàtica a la UB. Després hi havia en Joan Badia, en Llorenç Comajoan, n’Isidor Marí, n’Albert Pla Nualart i n’Ernest Rusinés, per ordre alfabètic, que és l’ordre en què van parlar tret del cas de Marí, que pel fet de ser autoritat –suposo– va encetar les intervencions. Badia és catedràtic de llengua i literatura en un institut; Comajoan és professor de la Universitat de Vic; Marí és catedràtic de la UOC i ara president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans –Essaefa del Iec, per als amics–; Pla Nualart és el cap d’edició del diari Ara; i Rusinés ho és de TV3.

Què van dir? Doncs, de manera breu, en titulars, això:

Lluís Payrató
- Quan les innovacions vénen dels mitjans de comunicació (MC) són sospitoses; si vénen d’escriptors reconeguts, no.

Isidor Marí
- La competència normativa no és primordial. L’important és la voluntat d’usar la llengua d’una manera real, efectiva.
- S’ha de perdre la por d’innovar. Tenir competència per innovar és bàsic.
- Cal evitar les controvèrsies públiques “d’escola”, que són contraproduents perquè fan perdre seguretat en la pròpia competència lingüística.

Joan Badia
- L’objectiu de l’ensenyament de la llengua ha de ser la competència comunicativa dels alumnes, no la lingüística.
- Necessitem la llengua més flexible i més adaptable, i per tant més susceptible de ser transmesa.

Llorenç Comajoan
- No hi ha gran distància real entre la llengua d’ús i la llengua normativa/estàndard. Altra cosa és la percepció d’aquesta distància (la distància percebuda), que sí que és gran: “El català és més difícil que el castellà”, etc.
- Conèixer la norma no garanteix aplicar-la bé; no conèixer-la no vol dir no ser competent lingüísticament.

Albert Pla
- La llengua té uns valors simbòlics (tendeixen al conservadorisme), representats pel IEC, i uns valors instrumentals (tendeixen al castellà), representats pels MC. Però primàriament la llengua és un instrument.
- La distància entre la norma i l’ús espontani no sols és inevitable: és necessària.
- La feina del corrector/editor és fer de guàrdia urbà: regular els punts conflictius (“punts negres”) i mirar de trobar-hi solucions sabent que és impossible acontentar tothom. Els llibres d’estil són diaris de bord de la progressiva flexibilització/adequació de la normativa a l’ús.
- La flexibilització ha topat amb uns punts límits: Fabra en deia “innovacions lingüístiques”, i ell mateix deia que no s’havien d’imposar si al cap del temps no eren acceptades. Són les “qüestions controvertides” de la gramàtica (el “cofre sagrat”,* que en diu Jordi Ginebra).

*Cofre sagrat: per /per a, caiguda i canvi de preposicions (consistir en això, consistir a fer això, consistir [en el fet] que faci això), etc.

Ernest Rusinés
- Continuem plantats en l’estàndard establert els anys 80-90.
- És absurd continuant plantant batalla pel barco: tothom ja diu vaixell. El mateix amb pròxim/proper, firmar/signar, vivenda/habitatge... (en la línia del que va dir en un altre debat que vaig comentar aquí).
- Els MC hauríem d’anar una mica més a l’hora. No ens hem d’entestar a singularitzar-nos, val més sacrificar el “model propi” del mitjà en favor d’un model comú.
- El IEC ha de ser més obert a les aportacions, i més àgil a l’hora de comunicar novetats.
- No hem de voler dir “en català”, i de seguida, el que arreu del món diuen en anglès, francès, italià... Ja adaptarem aquell terme, si persisteix i realment cal adaptar-lo.

Pròrroga

Marí
- No ens podem rendir tan fàcilment: bé que diem bústia i no busson, ratolí i no mouse. Per què hem de dir Champions League?

Badia
- La llengua “espontània” ja no existeix: el pastor del Solsonès ara escolta Catalunya Ràdio i mira TV3 (si hi ha sort). Per tant, la llengua espontània és interferida.
- Cal no prendre el nom de PISA en va. Els darrers resultats de PISA en comprensió i expressió lingüística no són pas dolents, estem (Catalunya) en paral·lel amb els països més avançats del nostre entorn.

Pla
- La llengua espontània potser no existeix, però sí que hi ha o no hi ha competència lingüística. I la gent lingüísticament competent no ha de patir tant.
- Cal actualitzar (flexibilitzar) la gramàtica en els punts conflictius. Perquè els temes conflictius no són essencials al sistema.

Públic
- TV3 ha bandejat l’ús de caldre? (Resposta: potser un dia es va bandejar, però ara s’usa, sobretot en la forma negativa: no cal, no calia, etc.)
- Parlo francès i alemany força bé i una mica d’anglès. Amb el francès i l’alemany et sents sempre cohibit o pels interlocutors o per la norma. Amb l’anglès no: et poden entendre o no, però no et diuen si ho fas bé o malament. No és tan estrany, doncs, el que ens passa amb el català (judicis inquisitorials i autoexàmens continus): com el francès i l’alemany.
- (Hi va haver més intervencions interessants del públic, però no vaig ser capaç de prendre’n nota.)

1 x 1

Lluís Payrató: contingut
Isidor Marí: acadèmic
Joan Badia: didàctic
Llorenç Comajoan: conciliador
Albert Pla: polèmic
Ernest Rusinés: reservat

Si en algun punt m’he apartat del que realment van dir els oradors i algun d’ells em vol rectificar, amb molt de gust ho faré, deixant rastre de la correcció feta o no (com vulgui l’interessat). No descarto que algunes de les coses que van dir les apuntés d’una manera interessada i que no hagi respectat prou el que volien dir realment els intervinents.

Demà faré encara una nota personal sobre un punt concret del debat. De fet, sobre el tema en què es va centrar, crec, el debat.

Qüestions de llengua (53): Més enllà del més enllà

Ara és moda: tot és més enllà de. Com si haguessin desaparegut –o gairebé– a part de, (al) darrere de, a (l'altra) banda de, deixant de banda això, a més a més de, més lluny de, de més a més, així mateix, fora de, de propina... segons els contextos.

Ho trobes a les notícies (Ara, El Punt Avui, VilaWeb, TV3 i companyia, les ràdios catalanes, Regió 7, El Periódico en català, La Vanguardia en català...), als articles d’opinió –que se suposa que han escrit els autors que els signen i que, per tant, les seves tries lingüístiques són personals, no depenen de cap llibre d’estil–, a les declaracions dels polítics i d’altres personatges mediàtics, als llibres... A tot arreu. En fi, com si s’hagués convertit en una mena de mantra obligatori.

Google (17 octubre 2011) et dóna 5,7 milions de resultats amb aquesta locució, escrita entre cometes i demanant resultats només en català –o sigui, bandejant els resultats per aproximació, que inclouen altres idiomes. (Només he fet la cerca per conèixer tendències i diferències, no pas perquè cregui que els resultats siguin científics, ni tan sols per propensió.) «A banda de» dóna 6 milions de resultats, però pel que he vist en les primeres pàgines n’hi ha molts sobre música, sobre lladres i altres delinqüents, etc., perquè en la cerca s’inclou la frase «la banda de» i no hi ha manera d’afinar-ho més. «A part de» –que mira que és (era?) ben coneguda, usada i senzilla–, 5,2 milions. «A més a més de», 4 milions i escaig. «Així mateix», 3,4. «A l'altra banda de», 2,4. «De més a més», 1,5. «Deixant de banda» no arriba al milió, igual com «més lluny de» i «darrere de». «De propina», 34.000.

Aquell «més lluny de l’avui que ara us encadena» –suposo que el recordeu– hauria sigut ara, quasi necessàriament, «més enllà de l’avui que ara us encadena».

Miro el diccionari de Raspall-Martí i la locució «més enllà de» no hi és. Miro el DIEC (i el diccionari d’Enciclopèdia) i sí que hi és però amb un significat diferent, em sembla, fins i tot gairebé contrari al que ara triomfa: «Més amunt de, referit a quantitat. No eren més enllà de dotze» ( = no eren més de dotze). El diccionari d’Espinal ofereix uns sinònims que s’acosten més al significat actual: «en amunt, passa de, per damunt de». Però encara no arriba, crec, a ser sinònim del significat que avui és moda i que queda definit amb les altres locucions que hem dit al començament.

A veure, cap problema amb el més enllà de, eh? Si fa servei, endavant. I segurament deu ser útil si és tan unànime com trobo últimament als mitjans de comunicació.

Però voldria remarcar tres coses, per si no s’han tingut en compte:

1) Aquest ús i aquesta presència abassegadora jo diria que ens vénen d’una altra llengua, concretament del francès (au-delà de) passant pel castellà, que em sembla que va adoptar la locució primer que nosaltres. I no passa res, però ho dic per si algú no hi havia caigut.

2) Hi ha moltes expressions sinònimes d’aquesta que ara sembla que hagin desaparegut, com les que hem dit més amunt i altres potser ja més poc usades des de fa un temps: sobre de, ultra això, amb tot això, sobrepassant això, ultrapassant això, allà de, no res menys, demès, oi més, de repicó... I fins i tot enllà d'enllà o allà d'enllà, que abans deien a l'Empordà segons que reporta el DCVB.

3) «Més enllà» a molta gent em sembla que els suggereix «l’altra vida», el món d’ultratomba, en fi, no sé com dir-ho.

Indignats de fa un segle

«A Barcelona la turba ha cremat convents, però l’altra turba conservadora durant els fets no hi va oposar resistència, i posteriorment va reclamar una duríssima repressió.»

(cf. Joan Maragall, carta a Francesc Cambó, 9 octubre 1909, a Obres completes I, 936a; citació presa d’Ignasi Moreta, El pensament religiós de Joan Maragall, tesi doctoral, 2008)

Aquests dies em demanava quins titulars i quines portades haurien fet els diaris actuals, cridaners com són, els dies de la Setmana Tràgica, els dies de la Revolució Francesa, els dies de «la caiguda de Constantinoble».

Perquè, és clar, si l’endemà d’unes quantes empentes, d’unes ruixades d’esprai i de quatre crits les portades dels diaris omplen tot el paper que tenen amb paraules com «INDIGNANT», «ASSETJATS»...

I és que després d’escriure «Indignant» amb lletres de pam i mig, què queda: «Val més plegar», «Horrorós», «Apocalíptic», «Infernal», «Suïcidem-nos»...?

El darrer 16 de juny, a més a més, tenies els diaris als quioscos, els colmados eren oberts, i les farmàcies, el metro i els autobusos funcionaven, no hi havia sang per terra, no hi havia esglésies destruïdes i ni tan sols sucursals bancàries una mica socarrimades. Ni contenidors ni papereres, com passa després de cada partit de futbol.

Ah, però és que les celebracions de les victòries o derrotes esportives no solen enganxar pel mig cap polític ni cap «temple de la democràcia»: només comerciants, gent que passava, veïns i veïnes del barri normals i corrents. És clar, quina bestiesa que he dit, no me la tingueu en compte, disculpes per la comparació.

Que sí, d’acord, que allò del 15 de juny no s’havia d’haver fet d’aquella manera, que els Indignats –nom propi, per mi, i per tant amb majúscula, encara que no estigui registrat en cap dependència oficial– haurien d’utilitzar sempre mètodes pacífics.

Però convé que els polítics sàpiguen que entre els Indignats n’hi ha moltes i molts que els van votar –a aquests, a aquells o a uns altres– i que no en tenen prou amb el dret de ficar una papereta dins una urna un dia de cada 1.461. I després contemplar com, mani qui mani, tot continua igual: els partits van fent les seves llistetes d’amiguets i amiguetes per d’aquí quatre anys, polítics imputats per corrupció seuen a les seves poltrones, no se sap quant ingressen ni els partits ni els amiguets i les amiguetes –quant tenien al compte abans de començar, ells o elles i les seves parelles, i quant hi tenen quan pleguen–, es prenen decisions que afecten a tothom de manera dràstica i no se’ns consulta, apugen els impostos sense haver dit res abans, alguns dimiteixen quan no guanyen les eleccions –no ens havien pas avisat que ho farien– però continuaran cobrant uns sous astronòmics pel simple fet de ser ex, els grans bancs «redueixen» beneficis –però continuen tenint milers de milions de beneficis– i l’estat els ha d’ajudar, pobrets, perquè no petin. I així mil.

Ja sabem tots que hi ha crisi, i que és global, i que les retallades són inevitables. Però tan difícil és fer uns gestos que demostrin que el que primer es retalla és el que afecta els mateixos polítics i els alts càrrecs, encara que aquesta despesa sigui la xocolata del lloro de tot plegat?

Tan difícil és que algú plegui si es demostra que ha mentit i amb aquella mentida s’ha presentat a les eleccions? Tan difícil és que l’escó de qui ha mentit o de qui és imputat o de qui plega per motius dolosos es quedi llavors buit, si la mentida s’ha dit en connivència amb els seus i la imputació judicial ha estat per fets que els seus coneixien per força?

També sabem que bona part de la crisi que patim aquí no és exactament culpa nostra –dels catalans–, sinó que prové d’una crisi global, mundial, i també, en part, d’un dèficit estructural en el qual estem instal·lats pel fet de viure dins un estat que ens espanya... vull dir que ens enganya... vull dir que ens escanya cada dia. (Tot i que també hi ha hagut molta gent aquí que es va aprofitar de l’onada de bonança espanyola i occidental i es va pensar que el totxo seria per sempre més una inversió profitosa i blindada, i vinga a comprar a crèdit, allò era xauxa.)

Bé, he hagut de dir tot això. El propòsit original d’avui era penjar només la frase de Maragall –fa cent anys que es va morir– i que cadascú rumiés pel seu compte, i ja veieu com hem acabat. Engegues el ventilador enmig del femer i passen aquestes coses, tothom esquitxat i tothom que fa pudor. Ecs. Disculpes.

Cas pràctic: presumpta agressió sexual contra una dona a NY

Un lector em demana com hauria enfocat jo en un diari el tema del qual parlava ahir. D’entrada he pensat: sort que ja no treballo de periodista. Però després m’he dit: vinga, provem d’explicar-ho.

Primer, si fos possible no n’hauria dit res fins que no tinguéssim proves segures o fins que no hi hagués imputacions oficials. Els diaris no han de fer judicis paral·lels ni conduir el seu públic a fer-los, i en casos com aquest és fàcil precipitar-se, deformar i allargassar al màxim els (pocs) fets que es poden conèixer amb certesa, deixar-se intoxicar per rumors, pels interessos de les parts –sobretot de la part que té més mitjans per intoxicar–, etc.

A més, no crec que la víctima del delicte (presumpte) tingui gaires ganes, almenys de moment, que els fets s’esbombin, que es doni a conèixer la seva identitat, que tothom a partir d’ara l’assenyali pel carrer, que assetgin casa seva i la seva família a la recerca de «dades complementàries»... I penso que els interessos de la víctima (presumpta) han de prevaldre en un cas com aquest, almenys mentre estiguem dins els llimbs de la instrucció del cas.

Segon, si calgués dir alguna cosa perquè hi ha fonts d’informació que en principi s’han de considerar solvents i no esbiaixades –la policia, els jutjats... tot i que no sé si als EUA, com en altres llocs, aquestes fonts es poden considerar sempre solvents i no esbiaixades–, informaria prenent com a punt de vista primordial el de la persona presumptament atacada.

O sigui, per mi el personatge de la notícia que tothom considera principal i al qual molta gent a Europa han considerat «víctima d’un complot», no ha de ser el protagonista de la informació, sinó que la informació ha de centrar-se en la dona a la qual un desgraciat, es digui com es digui i tingui el càrrec que tingui, li pot haver destrossat la vida.

Aquesta dona té també una dignitat que és exactament la mateixa, com a mínim, que la del (presumpte) agressor, i el fet que l’altre caigui socialment de molt amunt no hauria d’implicar que se li han de dedicar més ratlles i més cobertura als mitjans de comunicació, almenys fins que no es confirmin del tot els fets i sigui l’hora de fer balanços. Perquè del que es tracta en aquest cas és d’informar d’un delicte (presumpte), i en un delicte hi ha una víctima, en principi innocent, i un suposat delinqüent. Per tant, primer la víctima.

(Molts cops no es dóna prou importància en aquest punt, ni tan sols en les lleis: fins ahir mateix, per exemple, hi havia un acord internacional a Europa per garantir la defensa jurídica de qualsevol persona d’un dels estats membre de la UE que fos acusada d’un delicte en un altre estat... però l’acord no incloïa la protecció jurídica de les víctimes d’aquells mateixos delictes. Fins ahir mateix, com dic, aquest punt concret de les víctimes no va ser inclòs dins el tractat.)

Tercer, no faria cap mena de comparació amb cap cas d’embolics sexuals consentits. Els precedents sobre determinades «aventures sexuals» protagonitzades per altres personatges coneguts tornen a donar primacia no als fets (presumptes) considerats en ells mateixos –en aquest cas un delicte greu, que no té res a veure amb adulteris ni similars–, sinó al personatge considerat mediàticament «principal». I el personatge principal –diguem-ho un cop més–, en realitat, hauria de ser sempre la víctima (presumpta) dels delictes i els seus interessos personals i familiars, i no l’agressor (presumpte).

Sí que serien rellevants, en canvi, altres delictes de violència sexual comesos (presumptament) pel mateix personatge, però com que hem optat per separar la informació principal (la de la presumpta víctima) de la dels avatars seguits per l’acusat, no podríem fer ús d’aquests presumptes antecedents fins que no s’ajuntessin les dues informacions, és a dir, fins que els jutges no imputin oficialment a Strauss-Kahn, si és que ho fan, els delictes que fins ara només se suposa que ha comès.

Per tant, si estigués obligat a parlar del tema –no simplement perquè en parlés tothom, sinó perquè objectivament em semblés que és notícia, que crec que ho és– jo faria cada dia dues peces diferenciades –almenys dues. Una, la principal, focalitzada en la víctima (presumpta) i prenent com a base les dades que hagin donat els responsables de l’hotel a la policia. El primer dia, per tant, la cosa podria haver anat si fa no fa així:

Una treballadora denuncia una agressió sexual en un hotel de VIPs de Nova York

Una dona de la qual no s’ha donat el nom per desig exprés de la família ha denunciat que havia estat atacada aquest migdia en un hotel de Nova York que utilitzen de manera habitual VIPs de tot el món en els seus viatges a la capital financera nord-americana.

La presumpta víctima, d’origen immigrant i mare de família, treballa des de fa anys a l’establiment Sofitel New York. Els mateixos responsables de l’hotel, als quals la dona ha recorregut immediatament després dels fets, han presentat la denúncia a la policia.

D’acord amb la denúncia, la dona ha sigut assaltada, per sorpresa, per un client de l’hotel al qual no coneixia de res. Però l’agressió, que segons la víctima tenia finalitats sexuals evidents, sembla que ha estat comesa per una persona ben coneguda internacionalment. No en consta encara de manera oficial la identitat, fins que no sigui imputada formalment.

Segons el testimoni de la presumpta víctima, ha entrat en una suite trucant prèviament a la porta i seguint tots els protocols establerts per l’empresa, després que l’avisessin que aquella habitació havia estat ja desallotjada pel client que l’ocupava, i ha sigut assaltada de sobte per una persona de sexe masculí, d’uns seixanta anys, despullada, que ha intentat forçar-la i de la qual no s’ha pogut escapolir de manera immediata perquè l’agressor era més fort que ella.

Quan ha pogut escapar-se, la dona ha anat directament als responsables de l’hotel per denunciar el que havia passat...

(etcètera)

Després una altra peça, més reduïda, diria:

El director del FMI, retingut als Estats Units

La policia de Nova York, seguint ordres judicials, no ha deixat marxar de la ciutat el director gerent del Fons Monetari Internacional, el polític francès Dominique Strauss-Kahn, que a primera hora de la tarda havia d’agafar un avió cap a Europa. Segons un comunicat fet públic per la mateixa policia, el director del FMI ha d’aclarir algunes de les activitats fetes durant les darreres hores de la seva estada als Estats Units.

Un advocat del polític francès ha dit que tot plegat és una confusió, que aviat s’aclariran els fets i que el seu client podrà reprendre de seguida la seva agenda.

Strauss-Kahn havia d’arribar aquest mateix vespre a Brussel·les per començar a preparar la reunió de l’Ecofin de dilluns que ve, una trobada en què s’hauran d’estudiar i aprovar les ajudes financeres a Portugal, Grècia i Irlanda...

(etcètera)

El públic lector, al qual cal considerar prou intel·ligent, ja establiria entre una notícia i l’altra, o no, els lligams que pertoquessin.

Naturalment, amb les altres informacions que anessin apareixent els dies següents seguiria el mateix esquema. Notícia principal: «La víctima del ‘cas Sofitel’ no pot tornar a casa» (per exemple). Notícia secundària: «Strauss-Kahn dimiteix com a director del FMI». Etcètera. Ho aniria fent així fins que els tribunals imputessin els delictes corresponents (o no) a Strauss-Kahn i quedessin relacionades judicialment les dues informacions.

Ja sóc conscient que el meu diari no vendria gaires exemplars, seria massa poc morbós. Però m’han demanat com ho faria i ho he explicat. Per sort, com deia, ja no treballo de periodista, perquè em fa l’efecte que cap director em deixaria enfocar les informacions d’aquesta manera. Sóc massa antiquat i tinc massa manies.

La negreta no compta

No sé què va passar, només ho saben dues persones. Ara, no cal gaire imaginació per fer-se’n una idea.

Alguns o molts, a Europa, ja han dictat sentència: «Un personatge com aquest sap anar pel món, no cometria errors tan infantils [sic]. Al pobre home li van parar una trampa i com que ell és així, una mica arrauxat [sic] i alhora ingenu [sic!], hi va caure de quatre grapes. I, ja se sap, la manera d’actuar de la policia i la justícia nord-americanes, que primer disparen i després pregunten, ha fet la resta.»

Ho diuen convençuts, fent cara que saben com van les coses en aquest món dels poderosos, dels hotels de luxe, de les cambreres negres i dels paranys sexuals. Dos de cada tres francesos, per exemple, diuen que segur que va anar així.

No tenen dubtes. Ni un moment s’han aturat a pensar si no és factible –ni una sola possibilitat?– que el poderós sigui un titafoll masclista, abusador i criminal que no sap controlar-se quan es pensa que està sol –la negreta no compta. Com si no existissin els sexagenaris cultes i amb càrrecs importantíssims, quasi omnipotents, convençuts –per experiència?– que tot es pot comprar: per descomptat el sexe, però també la dignitat, el silenci, la justícia, la policia...

Tothom parla de l’honor perdut del poderós, de la seva derrota, tothom s’esgarrifa de com un personatge com ell pot ser escarnit públicament i baixar als inferns en un tres i no res per un suposat «error».

Ni una paraula sobre la pèrdua de dignitat de l’altre personatge de la història, com si no pogués tenir principis, com si no pogués ser prudent o imprudent, com si no tingués res a defensar o a perdre. Com si no fos un ésser humà com l’altre. Com si no pogués ser de cap manera la víctima completament innocent d’un delicte terrible.

La negreta (o moreta, ni això sabem) no compta.

Una mare jove, cambrera d’hotel, diu que va ser atacada per un desconegut quan va entrar a fer la neteja d’una suite de luxe que ella es pensava que els estadants ja havien desallotjat. Això és el que ens han explicat fins ara (escric aquest article dimecres 18 al vespre per publicar-lo demà a primera hora després de fer-hi l’última repassada).

Ella ho pot perdre tot si menteix. I encara que no menteixi, també ho pot perdre tot, la poden pelar qualsevol dia en qualsevol cantonada. N’és conscient. Abans (potser) no, però ara sí que sap en quin embolic està ficada.

Ell, un dels homes més poderosos del món, fins i tot si és declarat culpable probablement només perdrà una part de la seva omnipotència. Probablement. Potser no. Potser s’hi juga una vida entre reixes. Allà no se sap mai.*

En cas de dubte, però, amb les poques pistes que tenim –en un cas hi ha antecedents delictius, en l’altre no–, si te’ls posen un al costat de l’altre i et demanen «qui menteix?», crec que la justícia universal reclama que per començar, abans d’analitzar les proves, si n’hi ha –sense proves o indicis contundents crec que no s’hauria de condemnar mai ningú a penes de presó–, t’escoltis més el que et diu la feble, la que ha pres la iniciativa de manera immediata, segurament morta de por i de fàstic, la que pot perdre tot el poc que té, la que segurament és maldestra fins i tot a l’hora d’explicar el seu malson... que no el que t’explica el cappare de tots els diners del planeta, amb aquells centenars d’advocats i assessors que li xiuxiuegen què és el que ha de dir a cada segon. (Hi deu haver també alguna advocada i alguna assessora, però utilitzaran arguments masculins –masclistes, més ben dit– per excusar l’amo: «Ja saben vostès com són, senyores i senyors del jurat, no es controlen.»)

Advocats i assessors que van dir primer que ell dinava en aquell moment i per tant no era a l’habitació i que després han dit que potser sí que hi va haver alguna cosa –al menjador on dinava?– però que segur que va ser una relació «consentida». En qualsevol cas, els advocats i assessors no hi eren quan va passar. Ell estava sol. Sol, sí, la negreta no compta, «segur que amb 200 en tindrà prou, o amb 1.000, no ve d’aquí, aquestes quan veuen un bitllet de mil perden el món de vista».

És l’argument que hi ha, implícit, en els judicis dels europeus que han parlat des del primer moment de «parany», de «complot» i de «conspiració». No conceben que una dona, més que més si és de pell fosca, pugui tenir prou dignitat com per dir que no a mil milions de milions.

«Tothom té un preu», asseguren, cínics, els que deuen tenir un preu.


* Passi el que passi en aquest cas, de tota manera continuaré sense creure’m la justícia ni la policia nord-americanes. Efectivament, primer disparen i després pregunten, com diuen els crítics, perquè el seu concepte de justícia és que «de vegades per caçar un culpable han de morir molts innocents». N’hi ha prou de veure com fan les guerres. Encara que ara, per fi, caigui un culpable de debò –si és que ho és, que no ho sabem ni tu ni jo ni els que ja l’han absolt ni els que ja l’han condemnat–, continuaré pensant el mateix que pensava: que és un sistema radicalment injust perquè no té punts mitjans. O per massa o per massa poc sembla que molts i molts cops no l’encerten, segons el meu punt de vista: són salvatges i cruels amb la pena de mort, amb la cadena perpètua; discriminen penalment, de manera sistemàtica, les minories ètniques, els immigrants sense papers, els que han comès un error administratiu... Només cal pensar en els innocents que han estat al corredor de la mort durant mesos o que han estat executats, en els que han passat tota la vida a la presó sense motiu. Si aquí la justícia és precària, a més d’imperialista, si aquí el pes de l’atzar és elevat, allà hi ha un sistema encara amb menys seguretat jurídica, tothom ho diu, és com una mena de loteria. Si et toca un bon número, perfecte, però si no...

Al costat de la gent del Japó

...i sobretot de les criatures.

A sota de les fotografies trobareu unes reflexions improvisades sobre l’assumpte.

* * *

Amb la fotografia d’avui deixo el tema... provisionalment. L’accident nuclear de Fukushima ja és oficialment el segon pitjor de la història després de Txernòbil. De moment.

(Foto: Jeremie_Souteyrat)

(Foto: agència Efe)
(actualització 29 març 2011) 

El govern prohibeix retornar a casa, ni tan sols anar i tornar, als que vivien dins l’àrea de 30 km al voltant de Fukushima I (foto: Asahi Shimbun)
(actualització 28 març 2011) 

El Japó recomana desallotjar una àrea de 30 km al voltant de Fukushima I (foto: Associated Press)
(actualització 25 març 2011) 

Tòquio aconsella que la mainada que viu dins l’àrea metropolitana no begui aigua de l’aixeta. En poques hores s’ha esgotat l’aigua d’ampolla (foto: Kyodo-Reuters)
(actualització 24 març 2011) 

Foto: Associated Press
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 21 març 2011) 

Foto: Shepherd Zhou (Efe)
(actualització 21 març 2011; aquesta fotografia no és del Japó sinó de la Xina, i tant el nen com els adults són xinesos, però és del 18 de març: la criatura acabava d'arribar amb avió des del Japó i va haver de passar el control de radioactivitat) 

Foto: AP - Kyodo News
(actualització 19 març 2011) 

Foto: GYI (Getty Images)
(actualització 17 març 2011) 

Foto: Reuters - Kyodo News
(actualització 16 març 2011)

Foto: Wally Santana (GYI)
(actualització 15 març 2011) 

Foto: Kim Kyung-Hoon, Reuters

* * *

(Actualització 20 març 2011) 
Mentides d’aquests dies del lobby pronuclear

- «No ha mort ningú per les emissions nuclears, tots els morts són pel terratrèmol.»
- Mentida: encara no ho sabem, si hi ha hagut morts en les explosions dels reactors de Fukushima (tot i que algun diari parla avui, 17 de març, de 5 morts), i els morts per emissions, si n’hi ha –tant de bo que no n’hi hagi–, vindran després. De moment, quatre dies després l’empresa només ha reconegut que hi ha un mínim de 45 treballadors «afectats»: 23 «ferits», 20 «contaminats» i 2 «desapareguts». Actualització 25 març 2011: 3 treballadors més són ingressats a l’hospital greument afectats per les radiacions patides avui mentre treballaven al reactor n. 3. Actualització 2 abril 2011: apareixen els cadàvers dels dos desapareguts, a la mateixa central.

- «Les centrals nuclears són segures; si en aquesta han fallat algunes mesures de seguretat ha estat perquè s’ha produït el terratrèmol més gran de la història des que se’n tenen referències.»
- Mentida: hi ha hagut almenys quatre terratrèmols més forts que aquest en els darrers seixanta anys: Sibèria 1952, Xile 1960, Alaska 1962, Indonèsia 2004.

- «No hauria passat res si no hi hagués hagut un tsunami inesperat.»
- Mentida: la central havia d’estar preparada per a aquesta eventualitat, perquè allà són molt freqüents: tsunami és un mot japonès. Actualització 28 març 2011: a més, un cop passat el tsunami (inevitable actualment per a l’ésser humà), la gent, el govern, les ONG, els països estrangers, tothom pot començar a fer tasques de reconstrucció, replanejament del terreny, reallotjament, reurbanització, etc. Amb l’accident nuclear afegit, al voltant de Fukushima (avui una àrea de 30 km a la redona) no es pot fer res, ni tan sols cercar familiars o béns materials desapareguts, rescatar el que encara es podria tornar a fer servir, recuperar... No es pot recomençar a viure. Els supervivents no sols han perdut familiars, casa, amics, etc. amb el tsunami, també han perdut, almenys de moment, la possibilitat de tornar a (intentar) viure allà on vivien. Actualització 30 març 2011: un informe dels mateixos tècnics de Tepco alertava l’any 2007 que la central no aguantaria el cop d’una onada gegant. En concret, deia l’informe, «encara hi ha la possibilitat que un tsunami superi l’alçada de la construcció». Actualització 31 març 2011: els equips de rescat de víctimes del tsunami informen que hi ha almenys un miler de cossos humans dins l’àrea pròxima a Fukushima que no s’atreveixen a traslladar perquè els cadàvers han acumulat radioactivitat i no saben on haurien de portar-los; tampoc els poden cremar in situ, perquè llavors escamparien per l’aire partícules radioactives, ni soterrar-los, perquè transmetrien la radioactivitat al sòl.

- «La premsa, sobretot l’estrangera, exagera molt els fets, no fa cas del que diuen els de Tepco, que són els únics que saben el que passa realment perquè treballen allà mateix, a peu d’obra.»
- Mentida: Tepco (Tokyo Electric Power Company) és l’empresa propietària de les plantes nuclears (com si diguéssim l’Endesa d’allà) i, per tant, part interessada. El mateix govern japonès, el dels EUA, la Unió Europea i l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica –el director general del qual és Yukio Edano, japonès– han denunciat que els portaveus de l’empresa han mentit, han dissimulat la gravetat de l’accident, no s’han deixat ajudar per tal que altres veiessin el que passava en realitat, han volgut guanyar temps mirant d’arreglar-ho sense que es notés, han retardat la informació que estaven obligats a donar... D’altra banda, les televisions públiques japoneses NHK i JST, juntament amb quatre cadenes privades (Tokyo Broadcasting System, Fuji TV, TV Asahi, TV Kanagawa) i diverses emissores que transmeten via internet, emeten de manera ininterrompuda, les 24 hores del dia, notícies sobre el desastre. No sembla, doncs, que la premsa estrangera sigui especialment alarmista en aquest assumpte. Actualització 28 març 2011: Tepco informa durant unes hores sobre un nivell de radioactivitat a l’interior de la central 100 vegades superior al real. O al suposadament real, que en qualsevol cas Tepco reconeix que és 100.000 vegades superior al normal (al d’abans de l’accident); Tepco havia dit que era 10 M de vegades superior i no, només és 100.000 vegades superior: tot un consol. No es pot dir que Tepco tingui interès a fer alarmisme; sí que es pot dir que tothom està molt nerviós i que ningú coneix exactament quin és el perill potencial de l’energia nuclear, sobre la qual els humans sabem ben poques coses: només que ens proporciona energia elèctrica «molt barata» (i també anem sabent que, incontrolada com ara, és un perill per a la humanitat, si més no per a la més propera).

- «L’alarma no ajuda a salvar vides.»
- Mentida: l’alarma ha ajudat a salvar d’una probable contaminació radioactiva desenes de milers de persones que han evacuat les zones pròximes a l’accident en els primers dies. Quan el govern japonès, un cop que ha (re)conegut les primeres dades reals del sinistre, ha decidit evacuar la població de 20 km al voltant de la central de Fukushima (unes 335.000 persones), ha trobat que molta gent ja havia marxat pel seu compte, i de manera ordenada. El govern dels EUA recomana un perímetre de seguretat de 80 quilòmetres i hi ha gent dins d’aquest perímetre que ja comença a anar-se’n, abans que les autoritats del país decideixin, o no, evacuar-lo.

- «No té sentit parlar de perills futurs o d’hipòtesis, ens hem de guiar per les dades.»
- Mentida: si hi ha un percentatge suficient d’amenaça o de perill per a la vida o la salut de les persones –i en un cas com aquest no té sentit discutir quin ha de ser aquest percentatge: tot el que tingui a veure amb fuites nuclears és greu–, les autoritats i els mitjans de comunicació estan obligats a informar d’aquests perills i amenaces, encara que siguin petites.

- «En qualsevol cas, l’energia nuclear continuarà sent més barata que les altres.»
- Mentida: és més barata només perquè no és prou segura. Si hagués de complir uns requisits de seguretat adequats l’energia nuclear no sortiria a compte. Només per dir-ne una, les centrals no podrien estar ni a la costa ni a prop dels rius, com ara, amb la qual cosa la portada d’aigua i els mecanismes de seguretat i blindatge d’aquest transport d’aigua encaririen tant el preu de l’energia que les centrals serien inviables.

- «A Three Mile Island (Harrisburg, Pennsilvània, EUA), on hi va haver un accident nuclear l’any 1979, trenta anys després és com si no hagués passat res, en contra dels que afirmen que les conseqüències d’un accident nuclear poden durar mil·lennis.»
- Mentida: la central de Three Mile Island encara no es pot visitar –com moltes altres centrals nuclears, ja que hi som; per què, si són tan segures?– trenta-dos anys després de l’accident, i pots comprar una casa de segona mà al poble habitat més proper, Middletown, per 32.000 dòlars (la dada és del 2009). Actualització 28 març 2011: l’accident nuclear de Fukushima ja és segons la majoria de les fonts el tercer més important de la història (nivell 6 escala INES) després del de Kyshtym (Rússia) del 1957 (nivell 6) i del de Txernòbil (Ucraïna) del 1986 (nivell 7). El de Harrisburg no va passar del nivell 5, com el de Windscale Pile, al Regne Unit, de l’any 1957. Per tant, les comparacions amb Harrisburg ja no ens fan servei. Cal tenir en compte que aquesta escala, com la de Richter que mesura la gravetat dels terratrèmols, no és aritmètica, sinó exponencial (cada nivell és 10 vegades superior a l’anterior). I, ja que hi som, potser convé tenir en compte quins són els països on hi ha hagut els accidents nuclears més greus: a la Unió Soviètica, al Japó, als Estats Units, al Regne Unit... No es pot dir que siguin dels menys desenvolupats del món, precisament. Tots han assegurat, després de cada accident, que en el seu país era impossible que passés el que havia passat a tal lloc. Exactament el mateix que diu ara França quan parla de Fukushima.

* * *

Això no està agafat de cap catecisme antinuclear: és d’elaboració pròpia a partir de l’anàlisi de les (poques) dades que fins ara tenim sobre l’assumpte. El que és raonable en aquests casos és no tenir res com a segur –perquè és molt poc el que sabem sobre l’energia nuclear– i prendre les màximes cauteles. És justament en aquests casos que val més pecar per prudent que per confiat.