Dos accidents

Amb pocs minuts de diferència, aquest migdia a l’hora de dinar. Un a la plaça Lesseps a tres quarts i mig de dues. L’autobús, un 22 articulat, ha hagut de frenar en sec –tan en sec que alguna gent ha anat per terra– perquè: 1) una noia amb bicicleta ha travessat un pas de vianants amb llum vermell; 2) el conductor del bus anava a tota pastilla, i ja des de feia una estona hi havia mal ambient a l’autobús per aquest motiu: arrencades brusques, frenades, cops de volant, etc. Gràcies a això no s’ha fet mal ningú a l’autobús, perquè tothom anava des de feia estona amb l’ai al cor agafat a les barres, fins i tot la gent que tenia seient. I com frenen aquests autobusos, l’ha clavat a l’asfalt.

No ha esclafat la noia de miracle, tot i que sí que li ha tocat la part posterior de la bici. La pobra noia estava com un flam. «Pobra», si ella era la culpable? Pobra, sí, perquè només era responsable a mitges. L’altra meitat li toca a l’Ajuntament de Barcelona, perquè el pas de vianants on ha passat això és aquell que ja hem denunciat aquí altres vegades, que el semàfor es posa vermell per als cotxes però no per als autobusos. Una meravella de disseny semafòric. Esclar, tu ets a la vorera, esperant que els cotxes s’aturin, i quan s’aturen comences a caminar d’esma –o a pedalar. És exactament això el que li ha passat a la noia, que ara mateix deu estar prenent encara tranquil·litzants. I encara sort que els pot prendre.

El segon accident ha estat a un quart de tres a Josep Tarradellas banda Llobregat, en un tram llarguíssim, entre Francesc Macià i avinguda de Sarrià, on no hi ha cap semàfor per travessar. I, és clar, molta gent va pel dret. I el que ha passat és que una senyora ha travessat sense fixar-se que d’allà al costat sortia un paio amb moto mirant enrere que no vinguessin cotxes. Ni la senyora podia preveure que aquella moto apareixeria per allà de sobte, ni el de la moto podia preveure que davant seu mateix una dona travessaria el carrer. No l’ha atropellada, però ha anat d’un pèl. La senyora, més de l’ensurt que de cap altra cosa, ha caigut a terra, i la moto, en la maniobra per evitar la topada, també. Crec que s’ha fet més mal el de la moto –una rascada– que la vianant, que jo diria que no tenia res.

Però també és responsable de l’accident, parcialment, l’Ajuntament de Barcelona, perquè no té sentit que en un tram de gairebé 300 metres –dues illes i mitja de l’Eixample– no hi hagi cap pas de vianants marcat per anar d’una vorera al passeig central de l’avinguda –on, ja que hi som, hi ha un parc infantil– i d’aquest passeig a l’altra vorera. Aquesta mancança fa que cada dia milers de persones grans i joves, també criatures, i gossos intrèpids, i jo mateix, incomplim la llei.

Quan la llei t’ho posa tan difícil, que hi hagi molts insubmisos no és sols responsabilitat dels que incomplim la norma. Deixem-ho en meitat i meitat.

* * *

Afegitó del 31 d’octubre. Alguna cosa passa, no sé si és que hi ha massa nervis, però aquest mateix matí hem estat a punt a punt d’atropellar amb l’autobús una noia que travessava un pas de vianants al carrer Borrell. En aquest cas la culpa era tota del conductor, ja que el pas de vianants és un pas de zebra sense semàfors. Quan els que hem vist la noia a punt de ser engolida per la bèstia hem cridat «cuidaduuu!!», el xofer ha frenat, és clar, però s’ha excusat dient que no veia res perquè hi havia gent a la plataforma d’entrada –l’autobús anava atapeït. I encara l’home ha fet un crit a la noia: «¡Si ves que no me paro, no cruces, mujer!» Quines penques.

Històries del metro (15): Autobusos i semàfors

Diu l’Ajuntament de Barcelona que els ritmes dels semàfors estan calculats per facilitar el trànsit dels autobusos. No m’ho crec. Això podria ser si els autobusos no haguessin de fer parades. Però com que, és curiós, fan parades per recollir gent o perquè en baixi altra gent, llavors resulta que els autobusos, en molts recorreguts, troben una majoria dels semàfors sempre en vermell.

Un exemple. El 27 (Espanya-Roquetes), entre Tarradellas-Borrell i Vallcarca-Agramunt, ensopega amb 21 semàfors, que anomenarem d’una manera convencional: Urgell, Villarroel, Casanova, Santaló, Muntaner, Aribau, Tuset, Balmes, Via Augusta, Marià Cubí, Prat, Madrazo, Carolines, Guillem Tell, Gran de Gràcia, Josepets, Pérez Galdós, Dalt, Maignon, Ballester, Agramunt. Escric amb negreta els semàfors que l’autobús agafa necessàriament en vermell perquè té una parada just abans i per tant perd l’ona verda (són semàfors que van coordinats amb els anteriors), i escric amb cursiva els semàfors que agafa en vermell i que agafaria igualment en vermell si fos un cotxe normal i no fes parades. Els altres, en lletra rodona (normal), tant els pot agafar en vermell com en verd. Això vol dir que l’autobús topa amb un mínim de 7 semàfors vermells pel fet de ser autobús i amb un mínim de 6 semàfors vermells més pel fet d’anar per on va. Cal comptar que cada llum vermell comporta de mitjana 45 segons de retard (en el recorregut indicat hi ha dos semàfors del període més llarg possible: 75-80 segons). 13 semàfors de 21 són el 62% dels semàfors (i gairebé nou minuts de retard extra en un recorregut de menys de tres quilòmetres).

Jo entenc que tot allò que no sigui baixar del 50% en la xifra indicada vol dir penalitzar l’autobús. Si vas amb cotxe pel mateix recorregut, enxampes segur 6 semàfors en vermell (29%), però potser cap més. És a dir, el ritme dels semàfors afavoreix en aquest cas el recorregut de l’autobús, però no el ritme de l’autobús i, per tant, no afavoreix els autobusos que fan aquest recorregut.

En el cas del 27 (i el 32, el 22, el 28, el 87 i el 92), hi ha un coll d’ampolla que requereix un mínim de cinc minuts per travessar-lo, que és la plaça Lesseps. El 27 i el 32 tenen un altre aturall previ (quatre-sis minuts més), que és quan travessen la Diagonal: fins a cinc semàfors, sovint tots vermells, entre la parada de Buenos Aires-Villarroel i la següent, a Travessera-Muntaner (deunidó la separació entre les dues, ja que hi som).

Senyors de TMB, en el primer cas (Lesseps) resoldre el problema és una qüestió de seure i pensar-hi una estoneta, perquè és ben senzill. En el cas de la Diagonal hi ha més complicacions, però no costaria tant de dissenyar una ona verda per a l’autobús entre les dues parades esmentades o de redissenyar el recorregut d’aquestes dues línies.

(Tornant a Lesseps: un dia tindrem un disgust, perquè hi ha un semàfor del carril bus que es posa verd després que s’hagi ficat vermell el dels cotxes que hi van en paral·lel. Això ha d’estar estudiat per força: que no s’adonen que els vianants que esperen a creuar el carrer, quan veuen que els cotxes s’aturen, comencen a passar i poden no advertir l’autobús que arriba accelerat perquè el període seu de pas és molt breu?)

El 27 no és una excepció. Dels recorreguts que conec més bé, en una bona part (6, 7, 11, 14, 15, 16, 17, 20, 22, 28, 30, 32, 41, 59, 68) se’n podrien fer anàlisis molt similars. Cal exceptuar d’aquesta regla general els trams d’algunes d’aquestes línies que transcorren per determinades vies de l’Eixample les ones semafòriques de les quals sí que estan adaptades al ritme dels autobusos (Balmes, Muntaner, Aribau, Llúria, Gran Via, València, Mallorca i determinats sectors d’alguns altres carrers). O sigui, en línies com la 9, 33, 34, 37, 63, 64, 67, 78, 109, que també conec més o menys bé, les aturades diguem-ne penalitzadores són menys freqüents.


Històries del metro (1): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (2): Suïcidi al metro
Històries del metro (3): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (4): «No hi pugeu després...»
Històries del metro (5): Com falla el metro
Històries del metro (6): Que els autobusos hi ajudin
Històries del metro (7): «Solventar» i solucionar
Històries del metro (8): Estrelles al metro
Històries del metro (9): El xiulet
Històries del metro (10): «No fumis»
Històries del metro (11): Les criatures sanes, les últimes
Històries del metro (12): El magazín oral de les trucadores
Històries del metro (13): Activitat de risc
Històries del metro (14): No tothom qui duu xurriaques...

«Digueu-li plaça, però no ho és»

«La nova plaça de Lesseps és objecte de polèmica. [...] En aquest cas, no podem enyorar cap antecedent urbanístic, perquè això que en diem plaça Lesseps mai no ha estat una plaça. [...] Espero que el projecte acabi tenint èxit, però de tota manera ho hem de tenir clar: la plaça Lesseps no ha estat mai una plaça, ni ho serà. [...] Ara de tot se’n diu “plaça”» (frases de l’article «Digueu-li plaça, però no ho és», Josep Maria Espinàs, El Periódico 14 gener 2009; la cursiva és meva).

No trobeu que el títol hauria de ser «Digueu-ne plaça...», ja que no s’adreça a la plaça en cap moment ni parla de com la gent s’ha d’adreçar a la plaça, sinó que parla de com n’hem (n’hem = en hem) de dir? Aquest -li del titular fa ferum de traducció automàtica del castellà. Anem a la versió castellana del diari, doncs. Bingo: «Llamadle plaza, pero no lo es» (hi escauria més «Llamadla plaza», no?, però no em feu cas, que jo de castellà no vaig prou bé).

O sigui, sembla que es pot confirmar que fins i tot en el cas que els columnistes d’El Periódico escriguin originàriament en català, com és el cas d’Espinàs, primer deu passar tot –o almenys els titulars– per l’adreçador del castellà. I si en castellà s’hi introdueix una incorrecció, aquesta incorrecció es pot traslladar a la versió catalana encara que la versió catalana sigui l’original i no contingués inicialment error. No posaré la mà al foc que Espinàs va escriure en el text original «Digueu-ne plaça» –tot i que en el text citat he subratllat dos en que fan sospitar la tirada de l’autor cap a la solució que em sembla més correcta en aquest cas–, perquè tothom pot tenir dies dolents, però no m’estranyaria gens que li haguessin canviat el pronom per influència de la versió castellana. Tant de bo l’amic Ricard em rectifiqués la sospita.

El tema no té prou gruix per fer-ne una qüestió de llengua de les llargues, perquè em falten dades. És només una anècdota que em serveix per explicar el que em sembla que pot passar amb aquest diari, no sé si sistemàticament però sí força sovint. Tot i que m’afanyo a dir que és molt millor que el 40% (o més) dels periódicos es venguin en català (ehem), ni que sigui una mica improvisat, que no pas tots en castellà, com les vanguardias. Em van explicar fa anys que hi havia un equip de 30-40 correctors per polir la versió catalana que eixia de la memòria de traducció de l’ordinador, però no sé si això continua essent així a l’hora d’ara.

Tot amb tot, corro també a dir que tant de bo a cals Godó –que ara han encetat una pàgina que et fa la traducció automàtica del diari, un desastre, per veure si pica gaire gent– un dia fossin tan valents com ho van ser en el seu moment a cals Asensio.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (13): Activitat de risc

És clar, quan vaig començar aquesta sèrie agafava més el metro que ara, que vaig molt més amb autobús. Però mantinc el títol (descarto l’opció «Històries del transport col·lectiu», per descomptat, semblaria el títol d’un llibre de la diputació). Espero que no us farà res als que sou més metòdics o més ordenats que sota la denominació «Històries del metro» hi apareguin de tant en tant històries del bus o fins i tot que les anècdotes de l’autobús siguin a mitjà termini majoritàries, perquè cada cop em fa més angúnia el metro.

Va ser fascinant. Migdia, just després de dinar, hora punta. L’autobús carregat fins dalt. El cotxe va amb pressa, més ràpid del compte. Els que l’agafem gairebé cada dia sabem que quan arribarà a Lesseps aquest conductor acaba el torn. I doncs, arrencades i frenades un pèl brusques, revolts a bona velocitat. La gent es belluga compassadament, però com que anem força comprimits no hi ha grans moviments ni, per tant, escarafalls. Silenci, en general: és l’hora de pair per a la majoria. De tant en tant, murmuris: «disculpi», «ui, perdó», «perdone, ¿eh?» «és que van molt de pressa», «ja va bé, ja, que de vegades s’encanten», «pero ¡por favor!» Aquest ambient.

De sobte, expectació. Jo, que era dret a la part del darrere del bus però mirava distretament cap endavant, m’adono que cada cop més gent al meu voltant gira el cap a una zona concreta. Al meu costat, en un dels espais en què hi ha seients enfrontats, dos i dos –aquests nous que no saps on posar els peus, t’has de ficar d’acord tàcitament amb la persona del davant per capicular-los–, una dona que seu a la vora de la finestra manipula un potet de pintura d’ungles. Vermell sang, no sé si en diuen vermell passió. Deu tenir uns 45-55 anys.

Fa veure que no ens veu. Entre els dits anular i cor de la mà dreta –estesa i mirant cap avall–, manté el potet vertical. Els cinc dits estirats. Ella va pintant. Ja ha fet el petit i ara acaba l’anular. Té els dits llargs i les ungles llargues, gairebé d’un centímetre, i no són gaire boniques, la veritat (suposo que per això les pinta, que llest, ho he deduït tot sol). Acaba l’anular. Bufa. Suca el pinzell al recipient supervermell. Comença a pintar el cor. El flascó, obert, entremig de les falanges. Sotragades, girs, frenades. Emoció, repicar de timbals. Ja hem acabat el cor, ara toca l’índex. I encara patirem més, perquè després de l’índex tocarà el gros, i llavors haurà de posar el flascó extraroig en una posició diferent, si no es vol arriscar a perdre líquid i, per tant, a malmetre alguna cosa al seu voltant. Acaba l’índex.

Arriba el més difícil. Per pintar el dit gros, agafa amb l’esquerra l’ampolleta que tenia entre l’anular i el cor i la col·loca entre les falanges de l’índex i el gros de la mateixa dreta, de manera que el gros queda, en efecte, amb l’ungla mirant cap amunt. Més revolts i més arrencades, però acabem la mà dreta. Els dits continuen estirats, en cap moment no els arronsa. El conjunt, la mà sencera, queda més o menys bé. Cridanera, sens dubte, però no lletja. La intensitat del color amaga la imperfecció de les ungles. Ja l’entenc, ja. La dona bufa suaument i la resta del passatge –tothom contempla la proesa, tothom mig somriu– bufa d’alleujament. Si ha acabat sense accidents la dreta, ja es veu que té prou traça i que l’esquerra la farà igual de bé. Però també cal tenir en compte que ara hi ha un factor de risc afegit, que és que la mà amb la qual manipula el pinzellet és una mà amb cinc grans superfícies vermelles acabades de pintar. I doncs, l’operació té més perill. Esdevé impossible, per tant, apartar els ulls mentre es fa l’esquerra.

La dona acaba de pintar-se just un moment abans d’arribar a Lesseps. No perd ni un segon. Tanca el flascó, el fica a la bosseta i demana sisplau que la deixin passar. Ho fa amb les mans enlaire, obertes, provocadores, com dient, mireu quines ungles tan boniques. Però no ho diu, senzillament ha d’anar així fins que s’acabi d’eixugar la pintura. La dona que seu al seu costat s’alça i surt al passadís perquè la presumida –no és un retret– pugui passar per l’espai esquifit on els peus van capiculats.

La dona baixa del bus. Fa venir ganes d’aplaudir. La gent somriu obertament.

Quina cita deu tenir ara aquesta dona? O són maneres d’aprofitar el temps? Anava a la feina? Era un repte personal? O potser feia una gimcana? Quin bon tema per a un relat. Hi pensaré.

Els vaixells de Lesseps

Ja ho veieu, a l’hora de la veritat faig bondat i no escric barco. Sempre he sigut massa crèdul, massa obedient –potser és símptoma d’inseguretat, no ho sé, m’ho hauria de fer mirar.

Ara es veuen els vaixells, o les barcasses, en què s’ha convertit la plaça Lesseps, tan esmentada aquí perquè la tinc a tocar del despatx. Es veu almenys una proa i una popa a cada extrem de la plaça (o dues proes, o dues popes, o bé la proa i la popa que encara suren d’un mateix vaixell trencat pel mig i enfonsat, però això potser seria una mica fort), les arboradures, les grues del port, les rescloses del canal de Suez que va dissenyar i construir el senyor Ferdinand de Lesseps ara fa 150 anys. Els diaris no en parlen, dels vaixells, suposo que en parlaran quan s’inauguri. De moment, estan massa ocupats a reproduir queixes de suposats veïns als quals no els agrada com queda la plaça. Parlen dels elements que dèiem abans, els que conformen els vaixells i el seu context històric, com d’escultures desproporcionades, incomprensibles i lletges. A mi sí que m’agrada. No del tot, hi trobo pegues, però crec que és una plaça correcta, original, està prou bé.

S’han perdut arbres, és veritat, però ara hi ha una plaça de ciutat, una plaça de la qual pots veure les dimensions, una plaça que no t’impedeix, com abans, situar-te de seguida i poder indicar als turistes i passavolants, amb un simple gest, per on han d’anar per arribar al parc Güell o per agafar la travessera de Dalt o Gran de Gràcia. És veritat que l’estructura principal del túnel que hi passa per sota només s’ha abaixat un metre i mig, però com que la resta de la plaça s’ha aplanat, el guany en visibilitat és enorme. Hi ha edificis interessants a la plaça que abans només podies observar des de davant mateix de la façana, i ara es poden veure amb perspectiva, de lluny estant –però a la banda mar n’hi ha dos d’enganxats, un de clàssic i un de suposadament modern, més alt el nou, que tots dos fan un conjunt d’anar directament a queixar-se al síndic de greuges. Abans, moure’s per la plaça i orientar-se, si no n’eres un expert, era com una gimcana: amunt, avall, ara per sota, després per aquest passadís rònec atapeït de captaires que hi viuen, adés pugi per aquestes escales, tombi a la dreta i torni a preguntar, etcètera. Caldrà veure què passa quan plogui de debò, per on correrà l’aigua de l’antiga riera de Vallcarca, tot i que n’hauria de baixar molta per saltar el talús del capdavall de l’avinguda. Però i la que baixarà per República Argentina, que recull tota la que cau al vessant nord-est del Putget, què farà quan trobi tot aquell bé de Déu de plaça inclinada, la convertirà en un tobogan de piscina?

En qualsevol cas els veïns, justament, em sembla que no poden queixar-se, almenys els que estan associats: diu que ells van poder veure els plànols i la maqueta del projecte abans que comencessin les obres. Ara s’han d’aguantar –la democràcia consisteix tot sovint en això: suportar allò que has votat o que entre tots s’ha votat o que han decidit els qui tu has votat i, si no t’agrada com ho fan, votar-ne uns altres la vegada següent– i, sobretot, han de ser més conseqüents. No poden dir que al plànol no es veien les enormes dimensions dels elements que conformen la plaça. Si no saben mirar plànols, no poden dirigir una comunitat de veïns.

Tot i que també pot ser que a mi em falti informació. Només tinc la que he recollit de visu, jo mateix. No he llegit argumentacions extenses ni dels uns ni dels altres, més que els resums apressats que han eixit als diaris, la immensa majoria –el senyor comte fa campanya contra l’ajuntament– contraris a la nova plaça. Com ho era jo mateix, o si més no escèptic, fins fa quatre dies. És fàcil rectificar quan només tens un bloc.

(Afegitó del gener del 2009: Oriol Bohigas defensa la plaça. Potser hauré de repensar-m’ho.)

(Afegitó del 30 abril 2009. Si algú sap com ha de ser Barcelona, aquest és el cronista oficiós de la ciutat, Lluís Permanyer. Coneix Barcelona com ningú. Lluís Permanyer ha parlat, causa finita: «Ha nascut una plaça. La plaça Lesseps era malauradament una ficció, malgrat les intervencions diverses i lamentables que havia sofert. Per fi ha nascut una plaça; i encara més: una plaça per estar-s’hi, en uns àmbits d’allò més variats. Els ciutadans, siguin veïns o no, ja han començat a fer-se-la seva. M’ha semblat sospitós que el resultat mereixés tanta desesperació com la manifestada; només es justificava pel desig de passar comptes, també polítics. N’és una bona prova que molt abans d’estar acabada ja es va provocar el debat. La plaça millorarà sensiblement quan estiguin culminats els punts encara sota el tràngol de les obres i sobretot quan l’arbrat assoleixi la dimensió prevista. L’arquitecte Albert Viaplana, autor del projecte amb el seu fill David, ha aconseguit fer anar dret un indret endimoniat, en el qual els agressius desnivells i les vies de circulació queden per fi minimitzats. I també aconsegueix dissimular el caòtic i mediocre entorn de façanes, perquè la mirada queda presa en les formes arquitectòniques que s’hi han aixecat, entre les quals destaquen les proes, el canal i les jardineres. La qualitat de les matèries és impecable. Es cus amb sensibilitat la trobada amb els espais residuals d’un entorn que ara s’incorpora per fi a la plaça, i l’enriqueix.» (La Vanguardia, 30 abril 2009)

(Afegitó del 25 maig 2009. Veig una foto del centre NEMO d'Amsterdam i jo diria que els vaixells de Lesseps n'han copiat la idea, o s'hi han inspirat. No em sembla malament, ho dic només com a curiositat.)

El viaducte de Lesseps

Es veu que els diaris van rebre una nota de premsa i van decidir publicar-la perquè sí, perquè els agradava, era molt gràfica. Hi ha hagut titulars graciosos: «Enderroquen l’últim mur dels antics túnels de la plaça Lesseps per refer-la», deia un diari despús-ahir. I no era un mur ni formava part de cap túnel, sinó que era un pas de vianants elevat. A la plaça Lesseps han tirat a terra un viaducte pel qual fa anys passaven els vianants que anaven des de la plaça fins a un antic carreró que pujava a Mare de Déu del Coll, per darrere del CEIP Rius i Taulet. Aquell viaducte es va tancar i inutilitzar fa un munt de temps, quan es va obrir el tros del carrer Maignon que uneix l’avinguda de Vallcarca amb Mare de Déu del Coll. Però el pont de formigó continuava allà, com a testimoni d’un temps antic. I ara, finalment, aprofitant que tenien per la zona les màquines de les obres de la plaça Lesseps, l’han enderrocat. Algú va fer l’altre dia una nota de premsa dient que les màquines havien enderrocat l’últim mur del pas subterrani de Lesseps, i hi acompanyaven la foto, la foto de l’enderrocament de l’antic pas de vianants que era qualsevol cosa menys subterrani. I tothom l’ha publicada tal com raja, sense fer-se cap pregunta.

De fet, el pas subterrani em penso que ni l’han tocat: n’han tapat les boques i d’aquí a 20 anys, o 50, o 300, un veí caurà per una escletxa de la plaça Lesseps i es descobrirà que hi ha un túnel que van fer uns desgraciats els anys 70 del segle XX i que van decidir conservar uns altres desgraciats l’any 2007 quan el que havien de fer és destruir-lo. Heu llegit enlloc que el túnel no l’hagin enderrocat? No, no ho ha dit ningú, que jo sàpiga. Encara més, el web de l'Ajuntament de Barcelona parla (20 desembre 2007) de "la urbanització de la plaça un cop s’han enderrocat les estructures del túnel viari existent". O sigui, que oficialment s’ha enderrocat l’estructura. Però si hi aneu ràpid veureu que no, que encara hi és, però amb les boques tapades. Ara la cobriran, hi posaran unes plantetes i au, ja s’ho trobarà qui sigui d’aquí a uns anys.

Un cop més, quan saps de què va el tema, sovint els diaris et deceben d’allò més. I aleshores penses: per què llegeixo el diari cada dia?

La resposta: per saber allò que una majoria de gent pensen que és més o menys la veritat, per compartir amb tothom la mateixa virtualitat parcial. Perquè si no ho fas així, llavors vas perdut per la vida, no tens referents comuns amb l’altra gent. Necessitem creure en alguna cosa plegats, encara que sigui imaginari, ens cal un imaginari col·lectiu.

I ho diu un periodista. Un periodista decebut i alhora aclaparat. Encara sort que no m’hi dedico gaire, últimament.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Deixar de treballar

Ahir jo deia allò de treballar més per pagar la plaça Lesseps, però ara deixaré de contribuir-hi uns dies, deixaré de pencar una temporadeta, tres setmanes, i fins al 23 o 24 d’agost segurament no em trobareu per aquí. Me’n vaig a Itàlia, al nord de Como, al costat de la frontera suïssa, com sempre sense mòbil i sense comunicacions. Potser de tant en tant baixaré al poble i buscaré un lloc amb connexió i miraré un moment el correu: o sigui, totes les urgències han de ser comptant una setmana per a la resposta. Tot i que si hi ha un cíber molt molt molt a l’abast potser també tindré ganes d’explicar coses i m’animaré a escriure-les aquí.

Us deixo, per si la voleu anar assaborint aquests dies de tant en tant, la lletra de Nel blu dipinto di blu, que és de l’any que jo vaig néixer, o sigui, de l’any de la picor. Alguns ja l’heu rebuda per correu particular, i és que aquests dies no me la puc treure del cap: m’hi canta tota sola.

Penso che un sogno così non ritorni mai più,
Mi dipingevo le mani e la faccia di blù.
Poi, d'improvviso, venivo dal vento rapito
E cominciavo a volare nel cielo infinito

Volare... Oh ! Oh !
Cantare... Oh ! Oh ! Oh ! Oh !
Nel blù dipinto di blù, felice di stare lassù.
E volavo, volavo felice
Più in alto del sole ed ancora più sù
Mentre il mondo pian piano spariva lontano laggiù
Una musica dolce suonava soltanto per me.

Volare... Oh ! Oh !
Cantare... Oh ! Oh ! Oh ! Oh !
Nel blù dipinto di blù, felice di stare lassù.
Ma tutti i sogni nell'alba svaniscon perchè
Quando tramonta la luna li porta con sè
Ma io continuo a sognare negli occhi tuoi belli
Che sono blù come un cielo trapunto di stelle

Volare... Oh ! Oh !
Cantare... Oh ! Oh ! Oh ! Oh !
Nel blù, dipinto di blù
Felice di stare quaggiù.
E continuo a volare felice,
Più in alto del sole ed ancora più sù.
Mentre il mondo pian piano scompare negli occhi tuoi blù.
La tua voce è una musica dolce
Che suona per me
Volare... Oh ! Oh !
Cantare... Oh ! Oh ! Oh ! Oh !
Nel blù dipinto di blù, felice di stare lassù.

(Domenico Modugno i Franco Migliacci, 1958)

I també us deixo els enllaços amb les sèries d’articles que he anat publicant, per si no sabeu què fer i en voleu repassar un cada dia:

Qüestions de llengua
Fets diferencials
Històries del metro

I encara, abans de marxar, un minut de silenci per Bergman (89 anys) i Antonioni (94), que han faltat aquests dies.









Ara sí, a reveure.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Un metre i mig

Fa molt temps, quan jo era petit, devia ser a començament dels anys seixanta (del segle XX), es va publicar a La Vanguardia Española un acudit de Muntanyola en el qual es veia un paleta treballant a la plaça Lesseps. Comentava a un senyor que passava una cosa com: «Aquestes obres es transmeten de pares a fills. El meu avi ja treballava aquí.» No eren les obres de l’scalèxtric que es va fer a la fi del franquisme i que és el que ara desmunten a mitges, sinó unes obres anteriors, que ja no recordo per a què eren.

Ara, doncs, com deia, des de fa quatre anys hi torna a haver obres grosses a la plaça Lesseps, i més que n’hi haurà, però ja no es veuran tant: quan tapin tots els esvorancs actuals, faltarà acabar la nova estació de la línia 9 del metro que ha de passar per allà, de la qual estació diu que el forat principal ja està fet i la resta no es veurà gaire, perquè treballaran a molta fondària. Aviat, doncs, acabaran la fase més vistent de la superfície de la plaça, durant la qual havien d’aplanar el terreny a fi que allò semblés una plaça i no una atracció de muntanyes russes sense visibilitat.

I el que hi hem guanyat és això: estarà exactament un metre i mig més avall que abans. Un metre i mig i prou: l’alçada mitjana d’un humà del segle passat. Com que tinc el despatx a prop, he passat sovint per allà els darrers anys, gairebé cada dia, i he pogut comprovar en diversos punts, quan acabaven una nova estructura al costat d’una d’antiga –els ponts i els túnels de la ronda del Mig–, que el que s’ha rebaixat és exactament aquest escadusser metre i mig d’alçada. Deunidó el que s’hi guanya en visibilitat, reconeixem-ho, comparat amb el que hi havia abans, però el fet cert és que els punts estructurals més alts de la nova distribució són només un metre i mig més avall que els punts estructurals més alts d’abans de fer aquestes obres.

Amb això n’hi ha prou? Era només això el que s’havia de fer, cent cinquanta centímetres? Quatre anys o més, per rebaixar la plaça l’alçada d’un humà del segle passat?

Sí, és només això. I per aquest motiu cal pensar que els nostres fills i néts, com els nostres pares i avis, tornaran a veure obres a Lesseps quan arribem als anys 20 o 30 d’aquest segle, perquè els del Partit Solifapluista que manarà llavors a l’Ajuntament no deixaran escapar l’oportunitat d’una nova sucada dins la bassa d’or que ha sigut sempre aquesta plaça i explicaran que les «actuacions» –els agrada molt dir-ho així– que es van fer a començament de segle XXI estaven mal dissenyades i no havien deixat la plaça com hauria d’estar, d’acord amb els cànons més moderns. I hi haurà noves o velles empreses constructores que hi suc... que hi treballaran, amb tots els accessoris que comportarà aquest tràfec –sobres atapeïts amunt i avall pels despatxos, per assegurar les diverses adjudicacions–, amb el qual xuclaran la sang dels nostres impostos futurs per poder mantenir ben greixada la maquinària del Partit Solifapluista i la dels seus amics. Però això només passarà d'aquí a 20 anys, eh?, amb aquest partit que diem. Ara no passen aquestes coses, deunosenguard!, ara tot és molt net.

O sigui que nosaltres, els nostres fills i els néts, com els nostres avis i els besavis, els rebesavis i els tresavis, a treballar. A treballar, treballem fort, que cal pagar les obres de la plaça Lesseps. Val la pena, penseu que en quatre anys l’hem rebaixada un metre i mig.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)