Qüestions de llengua (68): «Pillar»

«Pillar» és un d’aquells casos difícils-difícils. És molt i molt productiu. Costarà de desterrar si no passa la moda. No m’estranyaria gens que a molta gent que llegeix aquest blog els agradi utilitzar la paraula de tant en tant. Li passa també a l’autor. Connota transgressió, murrieria, complicitat... moltes coses a les quals sovint no volem renunciar només pel fet de voler ser correctes.

Us poso primer alguns exemples publicats al llibre El catanyol es cura. Interferències castellà- català, de Pau Vidal (Editorial Barcanova, Barcelona, 2012), i reproduïts a la revista InfoMigjorn, 27 octubre 2015:

- M’he quedat superpillada (m’he quedat superatrapada / superpenjada).

Explicació: Pillar (‘emparar-se violentament d’una cosa’) és un verb multiús (a la Plana de Vic s’usa per ‘faltar a classe’) que, potser per la fama de barbarisme que arrossega, s’ha multiplicat en l’argot juvenil.

[Aclariment posterior d’en Pau Vidal a l’autor del blog sobre ‘superpillat’: voldria dir ‘molt atrapat / penjat’ d’alguna cosa que agrada, fascina, encanta: una sèrie de televisió, una persona, un llibre... «Cada dia me’n vaig a dormir a les quinientes perquè estic superpillat del 3/24», p. ex.]

Més exemples del llibre d’en Vidal:

- Ma germana va tan pillada que s’ha descuidat de trucar-me (...va tan estressada / atrapada que s’ha descuidat de trucar-me [molt pròxim a l’anterior]).

- Si ton pare ho sap pillaràs (Si ton pare ho sap et tocarà el rebre).

- Amb tanta birra avui la pillem segur (Amb tanta birra avui ens torrem / engatem / agafem una bufa segur).

- Quan no pilla d’aquí pilla d’allà, l’espavilat (Quan no suca d’aquí suca d’allà, l’espavilat).

- Profe, d’això dels vectors no he pillat res (d’això dels vectors no he ensumat res / no he pescat res).

- Aquest capde pugem a Calella, aviam si pillem (Aquest capde pugem a Calella, aviam si suquem / toquem calent).

- Tu ets un d’aquests pillats que es tiren dels ponts? (Tu ets d’un aquests sonats que es tiren dels ponts?).

- Vam pillar un coŀlocón de puta mare (Vam agafar una penjamenta de puta mare).

Fins aquí els de Pau Vidal. Aquests altres que segueixen són meus:

- He pillat un refredat d’upa (he agafat).

- Qui (s’)ha pillat la cervesa de la nevera? (s’ha endut).

- Amb el merder que ha organitzat, aquest pilla segur (aquest se la carrega segur).

- El comptable de l’empresa també hi està pillat, no? (implicat).

N’aniré posant més, a mesura que se me n’acudeixin. Com dic, «pillar» el trobem pertot arreu. I és fàcil de substituir en la teoria, però no en la pràctica, perquè usar «pillar» és no sols dir el que vols dir, sinó alhora picar l’ull a qui t’escolta i afegir al fet de què es tracti un component metalingüístic gens fàcil de substituir amb paraules.

Qüestions de llengua (67): «Aprofitar per»

Trobem cada dia més sovint aquesta construcció:

- Ara que baixes, aprofita per anar al forn a comprar pa.

O bé, sense la preposició per i afegint-hi una còpula:

- Ara que baixo, aprofitaré i aniré al forn a comprar pa.

Diu el diccionari (el DIEC i també, en la substància, Enciclopèdia):

aprofitar

1 1 v. intr. [LC] Fer profit. Menjar tan de pressa no pot aprofitar a ningú.
1 2 v. intr. [LC] Portar profit, servir de profit. Els teus consells no li aprofiten.
2 tr. [LC] Emprar útilment. Aprofitar un paper per a escriure una carta. Aprofitar un tros de roba per a fer un vestidet. Aprofitar el temps. Aprofitar l’avinentesa.
3 intr. pron. [LC] Treure profit, valer-se. S’ha aprofitat de la vostra absència per a emportar-se els llibres. S’han aprofitat d’una distracció dels vigilants per a fugir. Aprofitar-se de les circumstàncies. Ha tingut tanta sort com tu, però no ha sabut aprofitar-se’n.
4 intr. [LC] Algú, progressar gràcies a la seva aplicació. Aquest alumne aprofita.

O sigui, la norma ens permet aprofitar alguna cosa o aprofitar-nos d’alguna cosa o aprofitar a algú una cosa (‘ser-li de profit’) o aprofitar en el sentit de ‘avançar, progressar’, però no «aprofitar per». Dir «aprofitar per» és com dir «intentar per». Intentar què? Aprofitar què?

La incorrecció es pot corregir afegint-hi, per exemple, un pronom ho, que voldrà dir «el fet de baixar»:

- Ara que baixes, aprofita-ho per anar al forn a comprar pa.
- Ara que baixo, ho aprofitaré i aniré al forn a comprar pa.

(Avís: la CCMA, al portal ésAdir, admet aquest ús (aprofitar per) no sols com a informal, sinó com a general. No entenc per què, sent com és tan fàcil d’arreglar l’expressió sense que es perdi cap matís.)

Estic a favor dels préstecs, dels calcs, dels manlleus, dels neologismes i de totes les novetats que vulgueu, però sempre que tinguin un sentit, sempre que siguin un avenç, sempre que aportin un matís. En aquest cas se m’escapa el profit de l’expressió, mai més ben dit, tret del cas que es consideri que no passa res per anar eliminant complements i pronoms febles un darrere l’altre.

El cas és que l’expressió està presa, em sembla, de l’espanyol coŀloquial i de l’hispanoamericà (DPD i Moliner), però la norma general d’aquest idioma tampoc no l’entra. I doncs, copiem una quasi incorrecció, una construcció dubtosa de ben poca tradició en la nostra llengua (a aprofitar 3 del DCVB hi apareix, però ho interpreto com un localisme balear del qual em sembla difícil que provingui l’ús actual).

En resum, per mi aquí fem el mateix que si la frase esmentada l’acabéssim d’embrutir així:

- Ara que baixes, aprofita per anar al forn a per pa.

Un calc de la construcció «a por», que fins fa ben poc temps era també incorrecta en espanyol (ara ja l’accepten). També la copiarem, si ells l’han incorporat? Ja hi ha gent que ho fa. (Aquesta doble preposició, per sort, l’ésAdir encara no l’accepta. Encara?)

¿Potser en el futur direm «vaig de casa» i «ara sí que veig», que són més fàcils de dir i, total, el pronom no els afegeix res? Així també faríem economies de paraules.

De vegades, ja ho sé, em poso fonamentalista, i ho faig, com sol passar a altra gent, amb qüestions coŀlaterals o secundàries de les quals extrec conseqüències apocalíptiques. Però, ¿hi ha cap parlant de català que no se senti de tant en tant Pompeu Fabra i Nostradamus alhora? «Fins aquí hem arribat!, només ens faltava aquesta!, ara sí que estem perduts!, no hi ha res a fer!, d’aquesta no ens en sortim!», etc.

En fi, que ho havia de dir: tinc mania a aquest «aprofitar per», que trobo innecessari. Però suposo que és una altra batalla perduda. Què hi farem.

Qüestions de llengua (66): Apocalipsi lingüístic a TV3

Boca de canó de 88 mm del 1944

Estic subscrit en un d’aquests grups de llengua en els quals, com a tot arreu, hi ha de tot. Per exemple, hi ha gent que fa llistes d’heretgies. Recentment, una persona s’hi exclamava de vint-i-sis “espanyolades” (sic) que havia sentit en les últimes hores als telenotícies de TV3, i cridava a fer-hi alguna cosa, a la lluita contra l’infidel, etc.

Era una llista, com dic, llarga, de vint-i-sis elements. Sembla, a primer cop d’ull, que són molts elements, si havien estat dits en poques hores o en pocs dies. Per exclamar-se’n, certament.

Però, examinats un per un, vam trobar* de seguida que disset, força més de la meitat, eren als diccionaris i per tant es poden considerar tries lícites (poso primer les presumptes “espanyolades” i, entre parèntesis, les opcions que a la persona que feia la denúncia li devien semblar més encertades; ho suposo, perquè no ho diu):

1 i 2. els “bussos” han “localitzat” la víctima (els bussejadors han trobat la víctima)
3. “dóna” la volta al món (fa la volta al món)
4. “complir” anys (fer anys)
5 i 6. “donar” “passos” (fer passes)
7. “rodejar” (envoltar)
8. les cadires de la “nòria” (roda)
9. la “tanda” de penaltis (ronda)
10. “flotilla” (esquadra?)
11. “arranca” (arrenca)
12. “marxar” (anar-se’n)
13. “pateres” (pasteres)
14. combats “lliurats” (tinguts?, batallats, desfermats?)
15. “aparat” elèctric (acompanyament?, faramalla?)
16. “inclús” (fins i tot)
17. “octavilles” (fulls volants, fulls de mà, vuitens)

N’hi ha una

18. corralito

que està utilitzada com a estrangerisme, com fan en molts altres idiomes, sense cap pretensió de fer-la passar per catalana.

Una altra que potser cal considerar incorrecta en el català central oriental, però no en altres dialectes del català (i a més no sabem qui la va dir):

19. “dos” hores (dues)

Una altra, encara, que copia una frase feta espanyola però que és tan transparent que podria defensar-se gairebé com a pròpia. És a dir, només cal prendre en sentit figurat el fet que s’hi expressa (perquè baralla, en català, també és joc de cartes):

20. el govern ha trencat la “baralla” (o potser es queixava de trencar perquè caldria dir estripar?; seria igualment disculpable, per descomptat)

Una més es discuteix des de fa segles –sense exagerar– i no passa res, entenc, pel fet que s’utilitzi en discursos orals, per exemple si és una persona a la qual s’ha convidat al plató com a experta en qualsevol tema del qual es vulgui parlar:

21. agenda “apretada” (atapeïda)

I la resta, per fi, sí que són censurables i inexcusables des de tots els punts de vista. Són cinc (quatre, en realitat) en total:

22. “rakhant”, “rakhada” (verb incorrecte i so de j espanyola inexistent en català)
23. una “tunda” del jutjat (una pallissa, una lliçó...)
24. s'han “girat les tornes” (s’ha girat la truita,** el vent...)
25 i 26. “txivatada” i “txancletes” (ha de ser amb so xeix; suposo que es queixa de la pronúncia, no de les paraules xivatada [GD62] i xancletes [DIEC])

Tant costava limitar-se a parlar d’aquestes quatre o cinc (de vint-i-sis!)? Eren massa poques, potser, per a un missatge prou alarmista com el que es volia fer? Tant costava, ja que hi som, dir si aquests quatre o cinc disbarats els va dir al plató qui conduïa el noticiari o va ser en una entrevista, o les deia una persona que passava pel carrer a la qual se li va posar el micro a la boca? És que no és el mateix, saben?

Evidentment, no estic subscrit a grups d’aquests només pel morbo de les bajanades i els crits apocalíptics que s’hi produeixen de tant en tant. El fet d’estar-hi subscrit comporta molts avantatges, i se n’hi aprèn un munt, si no cada dia, molts dies. Però encara em sobten aquests esclats d’ira descontrolada que hi ha de tant en tant, absurds i sobretot inútils.

Inútils, dic, perquè si algú rep a TV3 una queixa com aquella –la dels vint-i-sis errors– no en farà gens de cas. S’adonarà, llegides les primeres ratlles, que és una alarma desautoritzada d’origen per la seva falta de documentació.

Dit això, per descomptat que pot millorar la llengua que sentim per TV3, Catalunya Ràdio i els altres mitjans públics que depenen de la Generalitat, els ajuntaments, les diputacions. Però som en època de retallades i hem de ser una mica comprensius. Una mica.

Sí que hi ha una cosa que em sorprèn, i no és d’ara: el fet que treballin en aquests mitjans persones que no tenen prou competència en català. Caldria una mica més de selecció aquí, caldria situar la llengua una mica més amunt en les exigències bàsiques a l’hora de contractar. Vull dir gent de plantilla o eventuals, hi facin el paper que hi facin, quan la seva feina s’hagi de reflectir d’alguna manera en la llengua emesa.

-----
* Hi ha en aquest article aportacions de Miquel Boronat, Rafael Castellanos i Oriol Giralt.
** Uns quants dies després, una altra de les persones que solen denunciar de manera vehement els “desastres lingüístics” de TV3 es queixa justament de l’expressió “girar-se la truita”, que acaba de sentir en un telenotícies...

+ + +

El denunciant apocalíptic –anomenem-lo així– ha continuant aportant al grup, gairebé cada dia, més presumptes heretgies lingüístiques de TV3, però com que la denúncia no va mai acompanyada de l’expressió que el denunciant considera correcta, no saps mai com t’ho has de prendre. Segurament de cap manera, perquè entre les expressions que l’horroritzen hi ha coses com «celles fines» (li agradaria més «celles primes»?), «arrencar» (‘començar’) o «diner» (per ell ha de ser sempre en plural?), i ha estat llavors, en arribar a aquest punt, que fins i tot alguns dels més fonamentalistes del grup han començat a contestar-li que estava vessant la mesura. I és així com acaba —per mi; el justicier lingüístic que faci el que li roti– aquest nou capítol de denúncia indiscriminada i a l’engròs: no fent-hi cap pet.

Perles (143): Llegir en veu alta les traduccions

«[Sellent] considera que la clau de la traducció és l’oralitat: “Quan tradueixes, quan escrius teatre, no pots donar per bona cap frase fins que no te l’has dit en veu alta i t’ho has interpretat tu, encara que treballis en solitari, tenint en compte la rèplica que hi ha abans i la que hi ha després.”

»I aquesta oralitat també l’aplica a la narrativa: “És la prova de foc de si una frase funciona. Tot text literari és susceptible de ser llegit i escoltat en veu alta, i no se’t poden escapar ambigüitats i cacofonies, que es detecten sobretot si les sents.”

»En canvi, rebutja que per fer una llengua comprensible s’hagi d’abaixar el nivell: “Al teatre hi ha aquesta obsessió, a vegades malaltissa. ‘Això no ho entendran’, diuen, i a vegades porta a passar-se de la ratlla a l’hora de mastegar-ho. El fet que un espectador senti de tant en tant una paraula que no coneix li pot ser un estímul.”

»Sellent encara té temps de reflexionar sobre l’argot en català, que tantes vegades es veu marcat pel castellà. Considera que cada traductor, depenent del registre, ha d’establir un límit, que pot ser estrictament normatiu o més o menys tolerant amb els barbarismes.»

Reflexions de Joan Sellent, traductor, preses per Magí Camps i publicades a La Vanguardia, 24 febrer 2014; la fotografia és del mateix Sellent

Qüestions de llengua (62): Comptar amb

Això és català de tota la vida:

- Montilla diu que Pere Navarro ha fet “el que havia de fer” [votar diferent del PSOE] i que compti amb el seu suport (El Punt Avui, 4 març 2013)
- Si tens cap problema, compta amb mi.
- Diumenge a dos quarts de cinc de la tarda, sardanes a la plaça. Comptem amb vosaltres!
- Demà necessitaria que m’ajudessis a portar el rentaplats a la deixalleria. Puc comptar amb tu? –Compta-hi, i tant.

(vg. GDLC «comptar» 9.3: Confiar, esperar, en algú o en alguna cosa. Compto amb el teu ajut. Compteu amb mi per a les vacances.; ara també a Enciclopèdia.cat)

Això em penso que no és català (o no ho era fins fa quatre dies):

- Amb quants cavalls compta aquest cotxe?
- El despatx d’advocats Barallat & Plets compta amb tants membres.
- Berenguera obre una nova botiga a Riudànecs dels Passerells. Compta amb quatre plantes, 4.000 metres quadrats i qui-sap-los nous productes!
- Nou complex residencial L’Enredol d’en Folrera. Comptem amb 80 xalets. Preus increïbles.
- Si ara no comptes amb prou diners no pateixis, ja m’ho pagaràs un altre dia.
- Així que deixi d’exercir com a sant pare, Benet XVI deixarà de comptar amb la protecció de la guàrdia suïssa (La Vanguardia, 27 febrer 2013)
- La moció de censura contra Barcina no compta amb els vots suficients per prosperar (cf. El Periódico, 18 abril 2013)

D’on ve –de quin país, de quina llengua, de quina mena de parlants de la nostra– que «comptar amb» es faci servir amb el significat de ‘tenir’? Doncs compteu amb cinc segons per endevinar-ho. 5, 4, 3, 2, 1, 0. Ja hi heu caigut, oi?

Però també, agafeu-vos, la confusió pot defensar-se a partir d’això que trobem al DIEC i que remarco amb lletra negreta, dins l’entrada «comptar»:

[...] 8 intr. [LC] comptar amb quelcom: a) Tenir-ho per segur. Compteu amb el nostre ajut. Compto amb vós per a anar a París. Comptar amb un capital insuficient per a emprendre un negoci. Compto que vindrà.

Em sembla clar: el tercer exemple, «Comptar amb un capital insuficient per a emprendre un negoci» no pot significar pas ‘sembla que no tindré prou capital per a emprendre un negoci’ sinó ‘no tinc, de fet, prou capital per a emprendre un negoci’. Doncs això segon, fins ara, era incorrecte en català.

DIEEEEEC!

(Si el DIEC pensa que comptar amb també és ‘tenir’, ha d’incloure una tercera accepció 8 que ho expliciti i que inclogui l’exemple anterior per iŀlustrar-ho o qualsevol altre dels que abans he dit que no eren catalans de tota la vida. I llavors creurem [o no].)

Qüestions de llengua (53): Més enllà del més enllà

Ara és moda: tot és més enllà de. Com si haguessin desaparegut –o gairebé– a part de, (al) darrere de, a (l'altra) banda de, deixant de banda això, a més a més de, més lluny de, de més a més, així mateix, fora de, de propina... segons els contextos.

Ho trobes a les notícies (Ara, El Punt Avui, VilaWeb, TV3 i companyia, les ràdios catalanes, Regió 7, El Periódico en català, La Vanguardia en català...), als articles d’opinió –que se suposa que han escrit els autors que els signen i que, per tant, les seves tries lingüístiques són personals, no depenen de cap llibre d’estil–, a les declaracions dels polítics i d’altres personatges mediàtics, als llibres... A tot arreu. En fi, com si s’hagués convertit en una mena de mantra obligatori.

Google (17 octubre 2011) et dóna 5,7 milions de resultats amb aquesta locució, escrita entre cometes i demanant resultats només en català –o sigui, bandejant els resultats per aproximació, que inclouen altres idiomes. (Només he fet la cerca per conèixer tendències i diferències, no pas perquè cregui que els resultats siguin científics, ni tan sols per propensió.) «A banda de» dóna 6 milions de resultats, però pel que he vist en les primeres pàgines n’hi ha molts sobre música, sobre lladres i altres delinqüents, etc., perquè en la cerca s’inclou la frase «la banda de» i no hi ha manera d’afinar-ho més. «A part de» –que mira que és (era?) ben coneguda, usada i senzilla–, 5,2 milions. «A més a més de», 4 milions i escaig. «Així mateix», 3,4. «A l'altra banda de», 2,4. «De més a més», 1,5. «Deixant de banda» no arriba al milió, igual com «més lluny de» i «darrere de». «De propina», 34.000.

Aquell «més lluny de l’avui que ara us encadena» –suposo que el recordeu– hauria sigut ara, quasi necessàriament, «més enllà de l’avui que ara us encadena».

Miro el diccionari de Raspall-Martí i la locució «més enllà de» no hi és. Miro el DIEC (i el diccionari d’Enciclopèdia) i sí que hi és però amb un significat diferent, em sembla, fins i tot gairebé contrari al que ara triomfa: «Més amunt de, referit a quantitat. No eren més enllà de dotze» ( = no eren més de dotze). El diccionari d’Espinal ofereix uns sinònims que s’acosten més al significat actual: «en amunt, passa de, per damunt de». Però encara no arriba, crec, a ser sinònim del significat que avui és moda i que queda definit amb les altres locucions que hem dit al començament.

A veure, cap problema amb el més enllà de, eh? Si fa servei, endavant. I segurament deu ser útil si és tan unànime com trobo últimament als mitjans de comunicació.

Però voldria remarcar tres coses, per si no s’han tingut en compte:

1) Aquest ús i aquesta presència abassegadora jo diria que ens vénen d’una altra llengua, concretament del francès (au-delà de) passant pel castellà, que em sembla que va adoptar la locució primer que nosaltres. I no passa res, però ho dic per si algú no hi havia caigut.

2) Hi ha moltes expressions sinònimes d’aquesta que ara sembla que hagin desaparegut, com les que hem dit més amunt i altres potser ja més poc usades des de fa un temps: sobre de, ultra això, amb tot això, sobrepassant això, ultrapassant això, allà de, no res menys, demès, oi més, de repicó... I fins i tot enllà d'enllà o allà d'enllà, que abans deien a l'Empordà segons que reporta el DCVB.

3) «Més enllà» a molta gent em sembla que els suggereix «l’altra vida», el món d’ultratomba, en fi, no sé com dir-ho.

Qüestions de llengua (42): Intolerabilitats

Quan es reuneix un grup de lingüistes professionals o aficionats sovint passa que poc o molt tard surt la qüestió dels castellanismes, dels anglicismes, dels francesismes, dels préstecs i manlleus lingüístics. N’hi ha, diu tothom, que són més acceptables que altres perquè ja tenen tradició, els hem assimilat bé, omplen un forat que teníem, permeten una major expressivitat, etc. Però n’hi ha, en canvi, diu també tothom, que són inacceptables i no s’han de tolerar de cap de les maneres.

Feta la teoria així, no hi ha res a glossar: és veritat. Hi ha préstecs i manlleus de tota la vida que tenim incorporats sense problemes de consciència i n’hi ha d’ara o de fa relativament poc temps que són intolerables. Per exemple, tants espanyolismes lèxics que dèiem fa trenta anys i que encara se senten de tant en tant: assera, aterrissar, bussó. Etcètera.

Amb els anys, però, he comprovat que –fora dels casos que acabo de dir en els quals hi ha unanimitat– hi ha lingüistes que consideren préstecs i manlleus acceptables només els que ells mateixos han dit i sentit tota la vida, i que titllen d’inacceptables els que no han sentit a dir fins que no s’han trobat altres parlants (sospitosos) que els deien o inclús fins que no n’han sentit a parlar en aquella mateixa trobada de lingüistes. I llavors fan una ganyota.

Quan hi ensopego, jo procuro canviar de tema o deixar córrer la conversa, perquè ja sé que és molt probable que a mitjà termini no em podré entendre amb aquella persona. Segurament he topat amb un talibà, que s’empara tothora en el que diuen els llibres antics... tret de quan aquells mateixos llibres savis desautoritzen algun dels trets de l’idiolecte propi del talibà, perquè llavors el talibà assegura que el savi en qüestió no va passar prou temps en el seu poble o no hi va tenir bons corresponsals. I són gent que no té marxa enrere, són incapaços de rectificar, no evolucionen. Talment com si parlessin d'una llengua morta que va quedar fixada en el temps –en el temps d’ells– i en l’espai –l’espai d’ells.

Llavors passen els anys i vas veient com els diversos talibans, els que no proposen sinó que dictaminen, al final es posen d’acord ells amb ells perquè comparteixen un mateix objectiu, que és la lluita contra l’infidel (i potser també perquè s’adonen que són poca colla). L’infidel són els altres lingüistes catalans, la immensa majoria, professionals o afeccionats que es plantegen humilment les preguntes de la llengua viva, hi troben contínuament misteris nous i les responen amb dubtes, condicions i provisionalitats. Dic llengua viva perquè vull dir la llengua popular (= del poble d’avui) i també mediàtica, efectiva, gràfica, especialitzada, argòtica, científica, moderna... Els talibans els acusaran, sense matisos de cap mena, de venuts i de traïdors, de no mirar el passat que ja va resoldre el problema d’avui, i d’adoptar solucions idiomàtiques contaminades, i sobretot de proposar-les sabent –perquè ho haurien de saber, segur que ho saben– que són impures.

Ah, una penúltima cosa sobre els talibans. Pontifiquen molt, però si t’hi fixes pocs d’ells es guanyen la vida amb la llengua, o almenys les seves garrofes no depenen de la manera com enfoquen aquesta qüestió.

I encara una darrera pista: si ho mireu bé, la majoria dels talibans, si no tots, tenen un component racista.* (No sé veure exactament quina relació hi ha d’una cosa amb l’altra, explico una observació meva empírica.) Els nostres talibans fan tot sovint declaracions explícites del tipus «jo no sóc racista, però...», típiques dels qui es creuen racialment superiors. I potser és això també el que fa que vagin d’acord, malgrat que tinguin diferències entre ells i, violents com són de mena, es barallin amb facilitat. Doncs fixeu-vos bé com sovint se’ls escapa el rampell xenòfob, amagat enmig de la parleria.

Potser la puresa de la llengua sigui només una excusa i el que volen, per començar, és fer neteja ètnica.

*Quan parlo de racisme no em refereixo a la situació peculiar que encara viu la nostra nació respecte a Espanya ni a les reaccions que aquesta tràgica minorització provoca. O sigui, crec que no és racisme el cert menyspreu o fins i tot l’aire de superioritat moral –aparentment patètics, perquè els que ens dominen són ells, però parlo de superioritat moral– que demostren alguns catalans quan parlen dels espanyols. Aquests sentiments són, ara per ara, simplement mecanismes de defensa psicològics respecte a l’opressor. Quan Catalunya serà independent, si continuessin aquestes demostracions llavors sí que potser ens ho hauríem de fer mirar i hauríem de començar a amoïnar-nos. Aquí, quan parlo de racisme, em refereixo al pròpiament dit, o sigui, a les manifestacions xenòfobes que tenen els nostres talibans respecte a individus i indivídues, sobretot quan s’hi refereixen col·lectivament, d’ètnies africanes, àrabs, asiàtiques o sud-americanes. I ja dic que no hi sé trobar la relació lògica, parlo de fets. Potser té a veure amb el menysteniment que també solen manifestar respecte a parlants d’altres àrees de la mateixa llengua: si són orientals, respecte als valencians; si són illencs, respecte als continentals; si són valencians, respecte als septentrionals, etc. Perquè els talibans són pocs, però són pertot.

Qüestions de llengua (XXXVI): La cursiva dels estrangerismes

L’amic Pere Farrando ha publicat un llibret de 38 pàgines que em sembla important. Es titula Sobre la cursiva. Ús en els textos impresos per marcar els estrangerismes (Pagès Editors, Lleida novembre 2008).

Farrando explica que escriure amb cursiva un estrangerisme vol dir deixar marcat en el text que aquella paraula d’una altra llengua –no un nom propi– o aquella expressió estrangera s’ha reproduït sense traduir-la. La seva tesi sobre l’ús d’aquesta cursiva es pot resumir en una citació que fa ell mateix de l’obra Manlleus i calcs lingüístics en terminologia (Termcat, 2005): «La utilització de la cursiva per al marcatge dels manlleus* depèn [...] de diversos factors que cal considerar en cada context.» (*manlleu: mot pres d’una altra llengua)

O sigui, llibertat, amics i amigues, que són dos dies. Tranquil·litat i bons aliments, no ens poséssim nervioses (les persones): si creus que cal en aquell context escriure tal mot amb cursiva, perquè això ajudarà el lector a situar-se, escriu-lo amb cursiva; si no creus necessari posar-la-hi perquè saps que el lector està perfectament situat i fins i tot la cursiva li pot resultar xocant, no la hi posis. Per exemple, en la carta d’un restaurant o d’un bar, és absurd que escriguis risotto, fondant o cherry amb cursiva (aquí sí que ho escric amb cursiva perquè això no és una carta de restaurant) i en un article sobre música no té gaire sentit que escriguis showcase o tour amb cursiva (ara va també amb cursiva perquè això tampoc no és un article sobre música). Ara, en general, sí que caldria marcar gairebé sempre amb cursiva els mots castellans no adaptats, justament per evitar les confusions que pel contacte continu entre aquesta llengua i la nostra es poden produir amb molta més facilitat. És així de fàcil.

I no us cregueu pas que Farrando s’inventa el criteri –més ben dit, l’absència de criteri, el criteri de fer cada autor allò que cregui convenient en cada context–, sinó que l’extreu d’allà on es pot extreure: de les obres considerades normatives o quasi normatives. A veure, atenció, demano: qui ha dit que cal escriure sempre amb cursiva els mots que apareixen precedits d’un asterisc al diccionari d’Enciclopèdia? Aquest diccionari ho fa així, i el Manual d’estil (Mestres et al. [o et al., si voleu], Eumo, Vic-Barcelona 2007) diu que l’asterisc dels diccionaris «indica que s’ha d’escriure preferiblement en cursiva», però aquesta indicació no l’ha feta ningú. Qui ha dit que han d’anar amb cursiva els mots marcats al Termcat com a procedents d’una altra llengua? El Termcat no, ja hem dit al començament d’aquest article el que diu el Termcat sobre la cursiva dels manlleus. No ho ha dit ningú.

I doncs?

Doncs, ara només cal que tots plegats ens deixem anar de seguretats i prescripcions en aquest tema, que reconeguem que Pere Farrando té tota la raó del món, que no convertim l’ús de la cursiva dels estrangerismes manllevats en l’onzè manament i que volem lliures. Jo, per poc que pugui, ho faré –dic «per poc que pugui» perquè de vegades depens del client, i el client diu molts cops que «aquí, ho hem fet sempre d’aquesta manera», i qui té l’ase fa el preu (o allà on hi ha galls no hi canta cap gallina).

Ja que hi som: en cursiva o amb cursiva? Farrando fa servir les dues opcions. A mi m’agrada més la segona, però crec que poden conviure (per exemple, marcar [el text] amb cursiva, posar [la lletra] en cursiva, anar en/amb cursiva..., o sigui, fer en o amb segons el que sembla que demana el règim del verb, però no crec que sigui un criteri definitiu en aquest cas, de manera que jo diria que ho podem fer com vulguem).

Qüestions de llengua (XXXIII): Engavanyaments lingüístics

Hi ha el cas del barco. Podem dir que ens embarquem, que desembarquem a l’embarcador o que reembarquem en una barca, una barqueta, una barcassa i una barcota, però aquesta embarcació, si té determinat volum, només pot ser un vaixell, una nau, un navili, un paquebot i fins i tot un pailebot, i altres, però no un barco. O sigui, els catalans no podem dir, ni ara ni mai, barco. Per què? Perquè el mot barco és un símbol, i ara no és qüestió, diuen, de tirar per terra raonaments que al seu dia van provocar guerres sagnats. Hem acceptat caldo, saldo i altres –i hem parlat aquí del problema que tenim amb bolso–, però no es pot ni discutir el cas de barco. Aquest mot ni tan sols es pot adoptar com a préstec, perquè diu que seria un desastre.*

* Antoni Llull Martí (Prenint el delme a les paraules, Documenta Balear, Palma 2009) aporta l’antic lleny com a genèric d’embarcació. Podria servir, perquè el DCVB defineix lleny com a ‘vaixell marítim; embarcació’. El mal és que els diccionaris d’ara acoten massa el seu significat: ‘nau medieval de rems’ (DIEC) i ‘embarcació petita, semblant a la galiota, pròpia de la Mediterrània durant l’edat mitjana’ (GDLC).

Quina és l’explicació per la qual el català pot rebre préstecs i manlleus d’altres llengües, també del castellà, però hi ha mots i construccions que són tabú i mai dels mais no es podran adoptar encara que de fet s’usin des de fa segles? No conec cap altra llengua en la qual passin aquestes coses. Si la llengua fos una persona li diríem: «Noi/a, tens un problema.» (I ell/a ens contestaria: «Si només fos un...»)

I llavors arriba un dia que et trobes que algú molt qualificat ha hagut de traduir bajel al català, i com ho ha fet? Doncs, vaixell, i tira endavant (ho he vist, no m’ho invento). Com si en castellà fos exactament el mateix, actualment, barco que bajel, com si no hi hagués registres lingüístics més o menys formals, més o menys argòtics, com si fos el mateix el llenguatge escrit que el parlat, el català del segle XVII i el d’avui (i ara que hi som: ja ho va pensar, aquell, que bajel prové de vaixell i nao de nau, o sigui, que són catalanismes antics?).

Jo dic: escolteu, diguem-ne barc, si voleu, però no ens tanquem portes, que no n’hi ha gaires, que tot just sobrevivim.

(Un cas similar al del barco és el del tio. Al tiet, encara que ens l’estimem molt, no li podem dir tiet, l’hem d’anomenar per sempre més oncle. Pels segles dels segles.)

Per dir-ne una altra –i disculpeu la barreja de naps i cols–, tenim l’exemple d’algunes construccions com ara amb relació a i en relació amb. Ens expliquen que una vol dir una cosa («pel que fa a, amb referència a»), i l’altra, una altra de diferent («en connexió amb, en correspondència amb»), però que al mateix temps són intercanviables (DIEC, «relació», 8.2.b) i l’única idea clara és que no podem dir (i escriure-ho encara menys) en relació a. I a mi, francament, se m’escapa del tot el criteri pel qual s’estableix la incorrecció de la tercera construcció respecte a les dues primeres. Tret del cas que el criteri sigui que en castellà sí que diuen en relación a.

Jo demano: quina regla interna de la gramàtica catalana impedeix que es pugui dir en relació a com a expressió sinònima de pel que fa a o quant a? I, igualment, amb referència a i en referència amb i, al costat, en referència a (aquesta jo creia que mal vista fins ara, però inclosa dins la Gramàtica del català contemporani [2a. ed., 2002, vol. 1, p. 848-849]), o relatiu a, referent a, respecte a i respecte de i, al costat, amb respecte a (ui, molt mal vista)... I, de la mateixa manera, en ocasió de i, al costat, amb ocasió de (mal vista), amb motiu de i, al costat, en motiu de (mal vista). Per què ens engavanyem tan sovint amb la norma no raonada del això ho hem de dir així? Per què ens tallem les ales i fem la gent poruga i insegura en l’ús de la llengua, amb regles que no se’n poden comprendre els perquès?

O és que pensem que la gent serà més valenta si els donem seguretats? Això potser ho podria compartir, sempre que els dogmes siguin mitjanament comprensibles, raonables, coherents els uns amb els altres, sempre que no siguin una veritat que cal aprendre de memòria i s’ha acabat. Perquè quina és la raó que m’explica per què sí amb relació a, per què sí en relació amb, per què sí respecte a i per què no en relació a? I a més, passa una mica de temps i llavors resulta que allò, que fins ara no es podia dir i t’hi donaven raons importantíssimes, ara ja es pot dir, o almenys es diu en obres de prestigi (en referència a).

Hi ha enlloc més al món on passi això?

Naps, cols i ara xirivies bordes. Per dir un tercer exemple, hi ha la preposició que segons uns ha d’acompanyar algunes expressions de temps i segons uns altres no –o sigui, són engavanyaments d’escola, per dir-ho així, o de campanar. Jo crec que hauríem de poder dir (i escriure) a tot arreu, i no sols ça o lla, al 2008 i a 2008 al costat de el 2008 i en 2008. I també hauríem de poder dir a la setmana que ve i a l’any vinent, amb perdó per la gosadia, al costat de la setmana que ve i l’any vinent (per la mateixa raó que podem dir tant l’abril vinent com a l’abril vinent). Per què en aquells casos ha de ser sense a? Què ho impedeix? L’ús? La parla que varia d’una comarca a una altra? També hi ha qui diu en aquest segle mentre altres diuen aquest segle, no? I encara: per què no ens veurem la tarda (ui, què he dit) al costat de ens veurem a la tarda? Per què ens compliquem tant la vida? Sisplau, no? Algú amb seny hauria de fer aquesta proposta: allò que no prohibeix la gramàtica, és permès. No s’hi val a estar sempre amb l’argument d’autoritat –això sí, això no– si no és prou raonable i no s’explica per ell mateix, perquè aquesta actitud descoratja els nouparlants.

Però encara deixeu-me que us col·loqui una escarola perruqueta, que estic disparat i em van rajant els exemples sense aturador, i amb aquest ho deixo –d’exemples n’hi ha molts, com de productes de l’hort, no acabaríem mai. Allò altre que «en el català oriental la e en posició àtona cal pronunciar-la amb so neutre.» Regla que porta a exclamar-se si sents algú que diu classe, cine, Balmes, hule, karate o Everest sense fer les e àtones com a neutres. Al·lucinant. Com si a Arizona algú s’exclamés dient que allà, en aquell territori, el cognom del pròxim vicepresident Biden «cal» pronunciar-lo «com sempre s’ha fet» a Arizona, és a dir, /bídën/, i no /báidën/ (l’exemple és inventat, no sé com pronuncien exactament Biden a Arizona; sembla que la pronúncia estatunidenca majoritària és /báidën/, però que hi ha altres maneres de pronunciar-ho sense que ningú se n’escandalitzi). El que sí que sé és que molta gent competent en pronúncia oriental i que articulen perfectament la vocal neutra en la majoria de casos, no la fan en alguns mots com els esmentats, i altres. Els hem de dir que allò que parlen no és bon català?

No, als Estats Units això no passa. Com a màxim diuen: «Mira, aquest deu ser d’Arizona.»

Aquesta mena d’engavanyaments és un dels motius que ens fa anar com una escombra, sí, amunt i avall al darrere de les suposades errades i sense aguantar-nos solets per la nostra inseguretat. Perquè no deixem que el català evolucioni amb prou agilitat. De vegades ho justifiquem parlant del geni de la llengua, però tots sabem que això de què parlem no és el geni de la llengua sinó la por malaltissa d’equivocar-nos, perquè moltes d’aquestes veritats les hem fixades fa quatre dies i jo diria que ningú no n’està del tot segur.

I doncs, no sols tenim una llengua minoritzada, sinó que –o a causa d’això mateix– a l’hora de progressar hem d’anar amb molt de compte per no caure en l’heretgia.

I em penso que escrivint això ja hi he caigut, perquè per alguns només allò que he fet primer de defensar el barco ja et fa còmplice del paio aquell que ara ataca tan aferrissadament el català en un diari immund; no, no en diré el nom, els encanta que els esmentin, són botxins de la llengua i del país –em refereixo als que ataquen el català, eh?, no als que em diran heretge– que tenen tan mala consciència que necessiten fer el paper de víctimes per sobreviure, i jo no tinc cap interès a donar-los aquest peixet.

Qüestions de llengua (XIII): «Fer perduda»

«Et pico a les quatre, eh? Et faré perduda.» (Dilluns 5 març 2007, al c/ Bertran de Sant Gervasi, Barcelona, a 2/4 de tres de la tarda, un noi a una noia.)

M’encanta sentir aquesta mena d’invents lingüístics, la majoria expressats per persones joves. És un català fresc. El català és una llengua viva que evoluciona. És veritat que tenim pendent un vocabulari més nostrat de terminologia i locucions vulgars, col·loquials, argòtiques, perquè en aquest punt depenem massa del castellà i de l’anglès, que són més ràpids, no tenen tants complexos... i sobretot tenen molt més poder a l’hora d’imposar-se per tota mena de vies de transmissió. En anglès també han inventat un verb, to miss call, per dir això mateix: fer perduda (i una trucada perduda és una missed call).

Aquesta dependència, per cert, m’escandalitza només fins a cert punt, o sigui no m’escandalitza gaire perquè és un fet històric o pragmàtic suposo que inevitable, i alhora no crec que sigui pecat perquè no produeix gaire plaer, ni tan sols momentani, als qui almenys una mica ens hi deixem portar: simplement ho fem perquè tenim una necessitat expressiva que no hem sabut vehicular d’una altra manera. I mireu els italians, que tampoc no tenen complexos: cada cop accepten amb més naturalitat els estrangerismes... Això no vol dir que no hàgim de fer passar per l’adreçador el munt de castellanismes que ens arriben contínuament, eh?, que si no estiguéssim a l’aguait aviat no parlaríem altra cosa. Però a vegades són bons... O sigui, que no sempre són condemnables només pel fet de venir del país veí. Cal estudiar cada cas i mirar si no hi ha cap manera de dir-ho en la nostra llengua amb la mateixa expressivitat. I llavors, però només llavors, beneir o condemnar.

Perquè alhora veus que de tant en tant se senten coses diferents, o a tu mateix et ve al cap una nova possibilitat, i mires d’introduir-la en el cercle d’amics i coneguts. Per exemple, aquesta que he reproduït ací dalt, que jo crec que és una construcció ben genuïna. A veure si anem avançant. I recordo que tinc pendent de fer-vos una llista de paraules i locucions argòtiques nostrades, que he anat arreplegant els darrers anys.

I la cosa ve de lluny, segons veig ara a Rodamots:

"Desconnectat com estic dels codis de llenguatge actuals, tardo uns segons a fer-me capaç del significat real de la frase. Una frase que en els meus temps, i sobretot en temps dels meus pares, hauria presentat un sentit com a mínim equívoc. Si una senyoreta li hagués demanat a un interlocutor masculí «fes-me una perduda», la seva súplica hauria estat interpretada d'immediat com un desig deshonest. Recordin el cuplet: «em diuen perduda perquè sé estimar...». El diccionari encara equipara la veu 'perdut/perduda' amb 'perdulari/perdulària', i defineix el subjecte passiu d'aquest adjectiu com a «persona que ha arribat molt avall en la degradació moral»."

Vidal Vidal, «En diuen perduda» (Presència, 23 de gener del 2004)

Qüestions de llengua (VIII): «Puesto», «colmado» i «apretar a córrer»

Us voldria fer considerar aquestes frases:

- Vine aquí al darrere de l’autobús, que hi ha *puesto.
- Baixo un moment al *colmado a comprar plàtans.
- Si un home t’empaita pel carrer, cop de puny al ventre i *apretar a córrer.

Un lector expert diria: «Són frases incorrectes, les paraules marcades amb * són castellanismes.»

Però un altre lector observador matisaria: «Són castellanismes, però la veritat és que en el castellà de Castella no funcionen.» Perquè és impensable que a Valladolid algú digui:

- Ven aquí detrás del autobús, que hay puesto (dirien: «hay sitio», «hay espacio»; en canvi, fan servir «puesto» per a altres significats: «puesto de trabajo», per exemple).
- Voy un momento al colmado a comprar plátanos (dirien: «a los ultramarinos», «a la tienda»...)
- Si un hombre te acosa por la calle, puñetazo al estómago y apretar a correr (dirien «echar a correr», «salir corriendo», etc.)

El fet cert és que hi ha castellanismes que ara com ara només es diuen en català. I que això ens ho hauríem de fer mirar.

Puesto, certament, és complicat d’adoptar, perquè té una estructura ue bastant estranya –els ue castellans solen ser una deformació pròpia d’aquesta llengua que en català no s’ha esdevingut, ja que el català ha conservat la o llatina original: os, ou i, justament, posat, -ada (participi del verb posar), entre d’altres–, però també tenim bouer, suec, amanuense i altres. El que proposo, doncs, és que puesto s’adopti com a préstec, amb el significat de «espai buit disponible per a ser ocupat». Els italians també ho diuen, però ells ho han heretat directament del llatí: «trovare un posto a sedere è quasi impossibile». Potser, si algú dels que manen s’hi posa i ho fa córrer com a única forma genuïna possible, podríem recuperar per a nosaltres aquest «posto». Coromines (DECat VI 741a 23-27) proposa «pos», que antigament es deia al País Valencià. (Afegitó del gener 2009: ara descobreixo –ja podia haver-ho comprovat abans, no?– que els diccionaris donen post amb el significat de lloc, indret... però només per a l’àmbit militar [post de comandament]. Continuo demanant: per què només en l’àmbit militar?)

Colmado no té cap problema d’aquest tipus, i com que realment no és sinònim de queviures –que és l’opció oficial que teníem fins ara–, perquè al colmado hi ha moltes més coses que aliments, potser ja és hora que els diccionaris ens l’acceptin –si pot ser, abans que tanquin els últims colmados, escanyats pels supermercats.

Pel que fa a apretar a córrer, hi passa un fenomen ben curiós: l’expressió es troba explícitament al diccionari de la Real Academia Española, i apretar no existeix en català, però si feu una cerca a internet de la frase “apretar a correr”, així, entre cometes altes, veureu que un 99% de les respostes que us dóna Gúguel (sense activar l’opció de «només pàgines en català») són de contextos catalans, tret d’unes quantes de teòriques, provinents de diccionaris espanyols o bilingües, que miren de traduir aquesta expressió de diccionari a altres idiomes. En català hauríem de dir –i diem, en contextos formals– arrencar a córrer. Però com és que s’ha estès tant dins el català viu una expressió castellana... que els castellans no diuen? (El DCVB reporta “apretar a córrer” al costat de “arrencar a córrer” i documenta la primera opció –la que comentàvem aquí– en uns contes del valencià Salvador Guinot de l’any 1900.) (Afegitó de l'octubre del 2008: La darrera edició del Diccionario de uso del español, de María Moliner [edició abreviada, Gredos, 2008] ja no recull l’expressió «apretar a correr». Senyal que la considera obsoleta en l’espanyol actual. I en canvi en català es diu, ja ho crec que es diu. I s’escriu.)

Als diccionaris catalans hi ha molts castellanismes antics... que ara cap castellà no reconeixeria com a propis, com per exemple pernil, que gairebé ningú no diria ni que sigui castellanisme ni que hi hagi altres maneres de dir-ho en català (també se’n pot dir cuixot). Pocs castellans saben que a més de dir jamón també poden dir pernil: els sona com si fos una espardenyada. Una cosa similar –no tan radical com la del pernil– passa amb preguntar, finca, targeta i d’altres mots originàriament provinents del castellà que ara tenim assumits perfectament com a mots catalans. Crec que puesto, colmado i apretar a córrer formaran part aviat d’aquest mateix contingent.

A la inversa també hi ha transvasaments, és clar: ells no sols diuen capicúa i alioli –que un columnista i nacionalista espanyol anomenat Jaime Capmany, em penso que ja difunt, insistia a considerar italianisme, per no haver de reconèixer l'evidència–, sinó també barrecha, plegar, tocho i moltes altres que formen part d’un diccionari de nous catalanismes del castellà que estic arreplegant des de fa uns quants anys. Ja us en tornaré a parlar un altre dia.

Quin tip de riure es feia Coromines explicant les baralles dels de la Filològica arran dels mistos, que és com la immensa majoria de la gent anomenava els llumins (invent molt recent)! Doncs no, la gent deia que mistos no podia ser perquè venia del mixtos castellà... i resultava que en castellà ja no deia ningú mixtos, sinó cerillas... i cerilla ja estava acceptat en català com a manlleu! O sigui, el manlleu nou passava per davant de l’antic, per l’única raó que els mistos tenien una o sospitosa. La o de moro, la o de clero, la mateixa o de bojos (estem bojos, sí)... I en canvi s’havien empescat els llumins, un gal·licisme-italianisme que no deia ningú i que ens havia arribat, això sí, a través del dialecte alguerès, que l’havia rebut per mitjà del sard... Els processos de la llengua són tan divertits! Sempre que no hi hagi dogmatismes absurds i innecessaris... contraproduents.

Afegitó del dia 9. Un amic que en sap força –més que jo, no cal dir-ho, però això ja sabeu que no vol dir gaire res– em comenta aquesta nota:

«En part estic d'acord amb el que dius. El que passa és que em sembla que no podem admetre o deixar d'admetre un mot pel fet que en la llengua original tinga vitalitat o no. Vull dir que, per a incorporar castellanismes en la normativa, hauríem de tenir un criteri propi... sense tenir en compte el que passa en la llengua d'origen. Perquè el català està farcit de castellanismes que són catalans, independentment que en castellà es diguen o s'hagen deixat de dir. La interjecció "bueno" és un mot tan català com "puesto" i, sincrònicament parlant, tan català com "taula". La diferència entre "bueno" i "puesto" és que el primer és igual de viu en castellà. Però el fet és que és un mot català i això, si les coses es fessen bé, és el que ens hauria de fer decidir sobre l'acceptabilitat o no de l'expressió.

»En una altra situació sociolingüística els castellanismes que sistemàticament usen habitualment tots els catalanoparlants haurien de ser normatius. No té sentit que mots tan tan tan habituals en la boca de tants catalanoparlants com ara "disfrutar" o altres s'ignoren en els diccionaris. Una anècdota: un alumne nouvingut em deia que hi havia molts mots que sentia en català cada dia i a tot hora que no tenia manera de saber on buscar què significaven... No li vaig dir que busqués al diccionari castellà per amor propi...

»Una llengua no normal, però, no pot tenir unes gramàtiques i unes obres lexicogràfiques normals (ni un estàndard normal). Hem de discriminar la realitat, sancionar-la, molt més que el que fan altres llengües amb una inèrcia de model uniforme molt més gran. Perquè el francès o l'espanyol ja s'han encarregat de no permetre al llarg dels segles el que nosaltres ara no podem deixar de permetre: però amb comptagotes; si no, desfigurem la llengua: reflectim la realitat desfigurada, més ben dit.

»La nostra normativa ha de ser, per definició, més prescriptiva que el que són les normatives de llengües "normals". En el nostre cas la gent, com a molt, aprèn a no escriure "puesto", a no dir "bueno" quan s'hi fixa, però la realitat acaba sempre sortint a la llum... I, paradoxalment, la necessitat que té la normativa de ser tan sancionadora de la realitat, la fa antipàtica a molts parlants i, en conseqüència, allò que fem bé en un sentit ens perjudica en l'altre...

»A mi no m'escandalitza, des del punt de vista estrictament lingüístic, l'admissió de tal o tal altre castellanisme. M'escandalitza que no puguem tenir cap criteri objectivable per a fer-ho... En el cas del teu article hi ha un criteri: són mots tan provadament catalans que ja no existeixen ni en castellà. Però...» (Joan Mascarell, comunicació personal)

Fins ací el meu amic.

Una precisió: i és clar que no hem d’acceptar aquests mots pel fet que el castellà els accepti o no. Els hem d’acceptar perquè ens van bé, perquè compleixen una missió concreta. Però a més, i sense que això tingui a veure amb el perquè, sinó com una circumstància addicional, hi ha el fet que el castellà, del qual provenen, no els fa servir. I per tant, no ha de ser excusa per no acceptar-los el fet que algú ens digui que allò és un castellanisme: ara com ara ja no és un castellanisme...

Ja sé que és només un matís, però em sembla important. Davant la dona o els fills molts cops actuem de determinada manera no perquè els fills ens vegin, però sí pel fet que els fills ens veuen... Això que he dit ara no té res a veure amb el tema del qual parlem, però potser serveix per entendre el que volia dir: que si acceptem un mot, no ha de ser perquè el castellà ja no el fa servir. Això és el que deien els clàssics de la lògica filosòfica sobre els arguments de conveniència que s'afegeixen als arguments de debò, si n'hi ha.

Afegitó del 8 de setembre del 2008:
Ara comprovo que puesto era ja paraula comuna en el llenguatge formal el segle XVII, segons he pogut veure en documents diversos publicats en facsímil a Henry Ettinghausen (ed.) (1993): La Guerra dels Segadors a través de la premsa de l’època, vol. 2 Curial, Barcelona:

«...comenfa la eftrada a regonexer tots los pueftos, y no trobant ningu, fen baxaren al Illa, que es vn llogaret de unas deu, o dotze casas...» (comença l’estrada a reconèixer tots los puestos, i no trobant ningú, se’n baixaren a l’Illa, que és un llogaret d’unes deu o dotze cases) (1642)
«Yo tinch entes per las tropas que jo enuio cada hora, que ells eftan sempre en vn puefto auētatjos entra Vilanova del Picart, y Monçó...» (Jo tinc entès per les tropes que jo envio cada hora que ells estan sempre en un puesto avantatjós entre Vilanova del Picart i Montsó) (1643)
«...no obstant los molts tirs de mofquets tirà lo enemich lo tragueren del puefto, y els fou forços dexar lo portal...» (no obstant los molts tirs de mosquets que tirà lo enemic, lo tragueren del puesto i els fou forçós deixar lo portal) (1645)

En aquella època convivia ja amb lloc, que s’usava en un sentit (locatiu, justament) molt restringit, més proper que ara al significat exacte del llatí locus:

«Los Caftellans que no faben fer valents fens exercitar la inumanitat, y que com en las Indias, payfos baixos y altres parts han cōtinuat en maltractar los habitants de Catalunya, no hā fabut defenfar finch mefos la Plaffa de Lleyda fens fer veures algun acte de inumanitat, femblant als de Cambrils, Montiró, Riu de Arenes, Santa Coloma de Farnès, y altres Llochs...» (Los castellans que no saben ser valents sens exercitar la inhumanitat, i que com en les Índies, els Països Baixos i altres parts han continuat a maltractar los habitants de Catalunya, no han sabut defensar cinc mesos la plaça de Lleida sens fer veure algun acte d’inhumanitat, semblant als de Cambrils, Montbrió, Riudarenes, Santa Coloma de Farners i altres llocs) (1646)

Afegitó del gener 2011. Escriu Albert Pla Nualart al diari Ara:

Dinou maneres d’apretar sense fer mal

Demà el fred apretarà. Però en català no ens deixen apretar res. El verb apretar és un castellanisme històric que, de tan antic –el diccionari Labèrnia (1840) ja el recull–, el sentim ben nostre i se’ns fa difícil prescindir-ne.

Quan una paraula té tantes arrels potser és més sensat acceptar-la. L’únic que sabria greu és el gran ventall de verbs que aquest comodí faria prescindibles. No és fàcil, però, saber quin pertoca en cada cas.

Tenim serrar, d’origen idèntic a cerrar, que tant serveix per a les dents com per a les files d’un exèrcit. Sembla que també es diu de llavis i punys, tot i que jo uns els premeria i els altres els clouria. Tenim estrènyer, tan necessari en temps de crisi per al cinturó, tan dolorós quan les sabates ens van petites i tan cordial quan donem la mà. Tenim arrencar per quan ens posem a córrer. Si el nostre cap ens apreta diem que ens colla, com es fa amb els cargols, però si ho fan els jugadors del Barça, llavors pressionen. I és molt necessari amb un resultat ajustat.

Però amb apretar encara toquem més tecles, és a dir, les premem, pitgem o polsem. I quan l’agenda està atapeïda no ens queda cap més remei que apressar el pas o bé pitjar o trepitjar l’accelerador. Pel que fa al fred i la calor, recruen o s’intensifiquen –no sé quin dels dos trobo més lleig– i el sol pica o crema.

Ho he dit tot? Ah, me’n descuidava! Si ara aneu al vàter i la cosa no surt, feu força.

(Ara, 11 gener 2011)