Havia de sortir de tu!

Suposo que la facècia ja deu ser vella, però no vaig llegir-la fins fa pocs dies:

—Carinyo, em dius que et feia il·lusió que et regalés un àlien, ho faig i ara no vols l’àlien.

—Perquè havia d’haver sortit de tu!

Deixo de banda ara la doble lectura, que és el que és més jocós de l’acudit,* i vaig al sentit primer: hi ha determinades coses que ha de saber la persona que t’estima, si t’estima de debò, i s’hi ha d’avançar abans que tu formulis el desig. Si ho has de demanar tu, estarà molt bé que et complaguin, però ja té poca gràcia, o no té tanta gràcia. La gràcia de la sorpresa, la gràcia de l’endevinació, la gràcia del servei que et cal, la gràcia de posar-se dins la pell de l’altre.

Confesso que sóc així. Si haig de demanar les coses, especialment allò que em sembla lògic, que es veu d’una hora lluny... ja no les demano, només rondino. O callo.

Poso un exemple tòpic i segurament antic, però perquè s’entengui: anem endarrerits, estic fent el sopar i tu arribes, agafes el diari i t’asseus, a dos metres. De debò esperes una petició d’ajuda? Vols que et digui explícitament que donis un cop d’ull a la taula per si s’ha de fer alguna cosa, encara que del sopar normalment me n’ocupi jo? Cal que t’ho demani? Jo no puc fer-ho. Si em dius: vols que t’ajudi?, et diré que no, segurament, però en realitat sí que voldria que m’ajudessis, però voldria que sortís de tu. Ni que sigui parar una mica la taula o, si ja està parada, portar-hi la gerra d’aigua, el pa, les setrilleres i els tovallons. Que facis un cop d’ull per veure què pot faltar. I que encertis just allò que necessitem. Perquè si portes els tovallons que no toquen –sempre en fem servir de paper, a l’hora de sopar!– no sols no ajudes, sinó que emprenyes. (Tot i que soc conscient que de vegades hauria de cedir i no quadricular-me tant pel que fa als tovallons que toquen. Per dir-ne una.)

I el que no puc suportar és que llegeixis el diari a dos metres, amb tota la gansoneria i sense ni aixecar la vista, perquè un dia ja em vas preguntar si volia ajuda i et vaig dir que no calia, que ja gairebé estava, o et vaig adreçar una mirada assassina i llavors vas decidir que era millor no fer preguntes.

És un exemple i prou, eh?

* * *

* A la pel·lícula, el monstre és covat dins del cos d’un dels tripulants, inadvertidament, i, quan l’àlien s’ha fet prou gran, surt per la via directa, obrint un forat a la panxa del pobre covador.

Última comunicació dins el GWI9525

Patrick Sonderheimer. El coneixíeu?

«Bon dia, els parla des de la zona de tripulació el comandant Patrick Sonderheimer del vol Germanwing nou-cinc-dos-cinc Barcelona-Düsseldorf i són poc més de dos quarts d’onze del matí d’aquest bonic dimarts 24 de març. Ara mateix ja sobrevolem els Alps i en menys de dues hores arribarem al nostre destí [Déu ens escolti].

»Com potser han notat, hem iniciat un lleuger descens i ara els explicaré per què ho hem fet. Hem tingut un petit problema, que ja està en vies de solució, amb la porta que comunica la cabina de comandament i la zona de tripulació i passatge. No és res que afecti al funcionament de l’aparell, que és absolutament normal. Però el fet cert és que la porta encara no es pot obrir del tot i l’avaria ha tingut lloc just en un moment en què jo havia hagut de sortir de la cabina. No es preocupin gens, que estem en bones mans, poden confiar en el nostre copilot* i en la seva experiència. [Dóna’m forces, Senyor.]

»D’acord amb els protocols de seguretat [esperem que coli, ho faig per a la seva tranquiŀlitat], he indicat al copilot que desconnecti el pilot automàtic per volar a una alçada que no entorpeixi la circulació a les vies aèries ordinàries mentre mirem de resoldre amb la resta de la tripulació aquest petit entrebanc que se’ns ha girat. No es preocupin ni el més mínim si senten sorolls estranys a la part davantera de l’avió, cops, etcètera, perquè tot serà a fi de resoldre aquest problema que els he esmentat.

»Moltes gràcies per la seva atenció i feliç vol.»

—Porteu-me la destral.


* En aquesta comunicació imaginària, el comandant Sonderheimer hauria dit aquí nom i cognom del copilot, per fer-lo més pròxim al passatge. Jo no el dic per no engrandir-ne encara més la llegenda, que és el que potser ell volia; la meva és una molt petita no-contribució, però és l’única que puc fer, només tinc un blog. (M’espanta que ja hi hagi ara mateix persones com aquest desgraciat que rumiïn gestes similars, amb anomenada universal incorporada.)

Tòpics desemmascarats (28): T'ho compro (o no)

Avui, de nou, copio. És de Sergi Pàmies:

[...]“Això no t’ho compro”, em va dir l’altre dia un conegut en una sobretaula que, en principi, semblava inofensiva. És la típica expressió que acaba triomfant entre cunyats loquaços i amb la autoestima hipertrofiada o entre addictes a la telefonia mòbil. En realitat, jo no li estava venent res però se sobreentén que aquest “comprar” és metafòric i que fa referència [...] a estar-hi o no estar-hi d’acord. Però els deu semblar massa vulgar dir “hi estic d’acord” i s’estimen més apuntar-se a la moda, majoritàriament masculina, del “t’ho compro” i del “no t’ho compro” pronunciats amb una seguretat emfàtica.

Hi ha precedents d’aquesta tendència comercial aplicada a la interlocució entre humans. Per exemple: quan intuïm que algú ens vol enganyar, podem recórrer a una expressió contemporània com “vendre una moto”, que s’aproxima i modernitza al “fer combregar amb rodes de molí”. El matís entre “vendre una moto” i “comprar” o “no comprar” és subtil però prou rellevant per tenir-lo en compte. [...]

A un tertulià professional és lògic que li interessi trobar expressions i recursos dialèctics efervescents. De la mateixa manera que no podrà evitar sentir la temptació de dir “no ens fem trampes al solitari”, es pot entendre que de tant en tant deixi anar un “t’ho compro” [...]. El problema és quan un instrument de debat gremialment legítim s’aplica a un context domèstic. Aleshores [...] segons quines mostres de pirotècnia dialèctica no casen bé. Si manifestes una determinada preferència referida al destí de les vacances, al grau de cocció d’uns tortellinis o a la dificultat de creure en el projecte de construcció del nou Camp Nou, que algú et respongui “t’ho compro” o “no t’ho compro” sovint sona com una estridència pretensiosa i inoportuna.

(Fragments d’un article publicat a La Vanguardia, 4 abril 2014)

Perles (129): Tornem-hi amb els mòbils

«[...] En el moment en què una conversa declina, quan l’escena d’una peŀlícula s’allarga massa en un silenci o, fins i tot, en l’instant en què una reunió de feina es torna tediosa. El que fa tan sols uns anys ens hauria semblat una falta de respecte inadmissible, avui no únicament es tolera, sinó que sembla àmpliament acceptat i acostuma a ser contagiós. N’hi ha prou que algú miri la pantalla perquè els seus acompanyants s’afanyin a escrutar les seves, com si tots haguessin estat esperant el moment que algú obrís la veda.

»A les fotos d’actes públics, siguin espectacles, conferències o reunions de partits, és habitual trobar-te les mirades de nombrosos assistents enganxades a les pantalles. Probablement no estan del tot desconnectats de la seva realitat immediata, però necessiten sentir que a més a més controlen el món exterior. És aquella sensació compulsiva d’estar-nos perdent alguna cosa. La curiositat desencadenada davant un aparador infinit de notícies, xafarderies, reflexions, artefactes i bestieses. Un fastfood addictiu. Amb massa greix i molt poques vitamines.»

Emma Riverola, El Periódico 27 agost 2013 (extracte); imatge presa de TreeHugger.com)

Perles (123): Diàlegs fallits i converses plàcides

«Amb Dostoievski, la conversa és encara possible, fins i tot entre l’aristòcrata i el pidolaire, perquè tots dos són capaços d’escoltar. Tanmateix, avui ja no s’escolta com abans, sinó de manera obliqua, i això determina un tipus de comunicació que en molts casos és fallida, i que necessita altres elements, com els gestos o el sexe. En la literatura contemporània, fins i tot als contes més dialògics, els personatges no s’escolten, es volen fer sentir, no pas sentir. Caldria inventar una altra paraula, perquè continuem xerrant però ja no mantenim converses, que requerien una placidesa i disponibilitat que s’han perdut. Avui tot són diàlegs fallits, i respostes que no es corresponen amb les preguntes.»

Fabio Morábito, contista mexicà [notablement optimista, com es veu aquí], entrevistat a La Vanguardia per Xavi Ayén, 19 maig 2013

Dades de l'accident de Fukushima I, març 2011

Una criatura de dos mesos que ha estat desplaçada des del poble d’Okuma, el més pròxim a la central de Fukushima I, a la ciutat de Koriyama, cap al centre de la mateixa prefectura de Fukushima (foto: Go Takayama, AFP)

Vaig aportar fotografies preses d’ací i d’allà i vaig denunciar un seguit de mentides del lobby pronuclear al voltant d’aquest terrible accident, que ja és a hores d’ara el tercer més greu de la història –més greu que el de Harrisburg, EUA (1979), que fins ara era el tercer.

Però no he explicat les dades nues que tinc. He anat prenent notes i ara he pensat que seria bo compartir-les. Espero no haver-me equivocat gaire en la transcripció de les qüestions més tècniques. Les fonts d’informació de cada dada les tinc i em sembla que són solvents. Ho dic per si algú dubta d’alguna dada: li’n puc oferir la font concreta. Però he pensat que no podia omplir més del compte el text de notes a peu de plana ni de parèntesis –massa que n’hi ha ja.


1. Dades prèvies

- Hi ha radiacions netes i brutes: la procedent de fusió nuclear (la llum del sol) és una radiació neta; les provinents de processos de fissió (centrals nuclears) són radiacions brutes. I encara caldria destriar, en aquest últim cas, quins components té aquesta radiació bruta, perquè n’hi ha de més nocives que altres (alfa, neutrons, beta, gamma...)
- També cal tenir en compte que alguns elements radioactius són nocius no sols mentre romanen en suspensió, sinó que després, quan cauen a l’escorça terrestre o al mar, continuen emetent radioactivitat i, segons quins elements siguin (cesi, iode, ruteni, tel·luri, plutoni...), poden fer-ho durant centenars d’anys.
- Una fuita radioactiva, per petita que sigui, comporta que es perdi el control de materials nuclears que mai no haurien d’haver sortit d’unes instal·lacions que estan preparades per contenir-los i tractar-los.
- La radioactivitat amb relació als seus efectes físics en els organismes vius es mesura en sieverts (Sv), que és una unitat que compta dosis equivalents (dosi absorbida ponderada en termes de dany potencial de les diferents radiacions): 1 Sv = 1.000 mSv (mil·lisieverts) = 1.000.000 μSv (microsieverts).
- La radioactivitat normal d’un ambient net és de 0,1 μSv (microsieverts) / hora, aproximadament 2,5 μSv/dia. El cos d’un home mascle adult i sa pot aguantar una radiació constant de fins a 250 mSv (mil·lisieverts) en un dia (250.000 μSv/dia; 10.416 μSv/h) sense patir danys irreversibles, sempre que aquesta exposició no es prolongui moltes hores si és concentrada ni en dies successius si és menys concentrada. Hi ha activitats mèdiques extraordinàries que poden comportar una radiació de fins a 0,02 Sv (20.000 μSv), però són radiacions instantànies, no exposicions contínues, i es prenen mesures, sempre que és possible, perquè produeixin uns efectes secundaris mínims.


2. Dades provisionals de l’accident de Fukushima I (11 març - 31 març 2011)

A la central de Fukushima I hi ha 6 reactors, dels quals 3 estaven aturats en el moment de l’accident; els tres que funcionaven (reactors 1, 2 i 3) van quedar malmesos i, a partir del dia 15, també un dels que estaven aturats (reactor 4), l’únic dels sis que sol treballar amb un combustible compost parcialment de plutoni. Els reactors 5 i 6 no han patit danys fins ara (31 març 2011), que se sàpiga, tret d’algun petit escalfament momentani de les instal·lacions, per proximitat.

Totes les dades s’han de considerar provisionals, perquè en molts casos s’han conegut dies després d’haver succeït; per tant, és molt possible que més endavant coneguem altres dades que fins ara no ens han donat sobre aquests darrers dies.

Referències

1 Hora: es dóna l’hora local del Japó (UTC+9). Per als càlculs, l’hora local de Catalunya és UTC+1 (UTC+2 a partir del 27 març 2011).
2 Emissió radioactivitat: es compta el nivell de radioactivitat reconegut i detectat a la tanca exterior de la central, en aquest cas la porta principal del complex Fukushima I (si no es dóna una dada més precisa). S’ofereixen les dades dels elements radioactius específics (cesi, plutoni, iode...) quan s’han pogut conèixer amb certesa per vies diverses o bé quan les ha reconegudes la mateixa empresa propietària, l’última interessada, com es veurà de seguida, a donar informació detallada, prompta i certa sobre l’accident.
3 INES: Escala internacional d’accidents nuclears (escala 0 a 7).
4 Tepco: Tokyo Electric Power Company, Inc., empresa propietària de Fukushima I i II, quarta companyia elèctrica del món i primera del Japó i de tot el continent asiàtic.
5 NISA: Agència de Seguretat Industrial i Nuclear del Japó.
6 ASNF: Agència de Seguretat Nuclear de França.
7 IAEA: Agència Internacional d’Energia Atòmica.


Dia i hora (1): 11 març 2011, 15:01
Emissió radioactivitat reconeguda (2): no hi ha dades
Nivell dins l’INES (3): no hi ha dades
Observacions
- El tsunami malmet les instal·lacions de Fukushima I, especialment els reactors 1, 2 i 3.
- Tepco (4) assegura que l’accident no ha malmès les instal·lacions de manera greu.


11-14 març
Emissió radioactivitat: no hi ha dades
Nivell dins l’INES: 4 segons NISA (5)
Observacions
- Representants del lobby pronuclear mundial (polítics, científics, experts...) confirmen que l’accident no és greu, que està controlat i que no tindrà una evolució negativa, ja que, tal com diu Tepco, la central és segura i no ha patit danys importants, només superficials.


14 març, 11:44
Emissió radioactivitat: 20 μSv (microsieverts) / hora
Nivell dins l’INES: 4 (segons NISA)
Observacions
- El nivell de gravetat INES afecta només els reactors 1 a 3.
- Es decreta l’evacuació 20 km al voltant de la central.



15 març
Emissió radioactivitat segons l’hora:
- 8.217 μSv/h (08:30)
- 11.900 μSv/h - 400 mSv/h (400.000 μSv/h) al costat del reactor 3 (9:14)
- 490 μSv/h (16:30)
- 6.308 μSv/h (23:35)
Nivell dins l’INES: 4 segons NISA, 6 segons ASNF (6)
Observacions
- Es declara foc al reactor 4, fins ara no afectat; queda “seriosament afectat” (Tepco).
- Tepco retira tots els treballadors de la central a partir de les 9:00 hores. A les 16:30 50-70 treballadors (“liquidadors voluntaris”) comencen a fer torns. A les 23:30, nova retirada de treballadors de la central; s’intenta treballar des de l’exterior i des de l’aire.
- Puja la temperatura dels dipòsits de fuel del reactors 5 i 6, que fins ara no havien presentat cap anomalia perquè estaven apagats.


16 març
Emissió radioactivitat segons l’hora:
- 3.391 μSv/h (11:00)
- 1.937 μSv/h (14:30)
Nivell dins l’INES: 4 (NISA-IAEA), 6 (ASNF)
Observacions
- Es completa l’evacuació 20 km al voltant de la central.
- La IAEA (7) accepta el nivell 4 de la NISA.
- A les 14:00 es reprenen els torns de treball dins de la central.
- S’aconsella que la gent no surti de casa en la corona entre 20 i 30 km al voltant de la central (l’àrea fins a 20 km teòricament ja estava evacuada).


17 març, 11:10
Emissió radioactivitat: 646 μSv/h
Nivell dins l’INES: 4 (NISA-IAEA), 6 (ASNF)
Observacions
- Continua pujant la temperatura dels dipòsits de fuel del reactors 5 i 6.


18 març, 07:30
Emissió radioactivitat: 271 μSv/h
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF)
Observacions
- NISA apuja un grau dins l’escala INES la situació dels reactors 1 a 3.


19 març
Emissió radioactivitat segons l’hora:
- 304 μSv/h (03:30)
- 830 μSv/h (08:10)
- 313 μSv/h (15:30)
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF); reactor 4: nivell 3
Observacions
- A les 8.00 es declara nivell 3 d’alarma per al reactor 4.
- Comença a baixar la temperatura del dipòsit de fuel dels reactors 5 i 6, que estan apagats.
- El govern japonès prohibeix la venda de tota mena de comestibles frescos provinents de la prefectura de Fukushima.


20 març, 05:40
Emissió radioactivitat: 269 μSv/h
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF); reactor 4: nivell 3
Observacions
- S’estabilitzen a nivell normal els dipòsits de fuel dels reactors 5 i 6.


21-22 març
Observacions
- Fuites de plutoni radioactiu dins la central (Tepco no n’informa fins al dia 26).


22 març, 06:00
Emissió radioactivitat: 264 μSv/h
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF); reactor 4: nivell 3
Observacions
- 161 μSv/h a Namie (20 km de Fukushima).
- La radioactivitat excedeix els límits permesos en la llet de la prefectura de Fukushima (2 M hab.).
- Determinats vegetals (espinacs) de les pref. de Fukushima, Ibaraki (3 M habitants), Tochigi (2 M hab.) i Gunma (2 M hab.) excedeixen els límits permesos.
- La radioactivitat de l’aigua de la costa davant de la central excedeix els límits en iode 131 i cesi 134 i 137.


23 març, 15:00
Emissió radioactivitat: 265 μSv/h
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF); reactor 4: nivell 3
Observacions
- L’aigua corrent de la pref. de Fukushima excedeix els límits permesos.
- La llet de la prefectura d’Ibaraki (just al sud de la de Fukushima) excedeix els límits.
- L’àrea metropolitana de Tòquio (a 250 km de Fukushima, 35 M hab.) recomana que no es doni aigua de l’aixeta als nadons.
- Diverses ciutats de les prefectures d’Ibaraki i Chiba (al sud d’Ibaraki i a l’est de Tòquio) també informen que l’aigua corrent excedeix els límits de radioactivitat i no és apta per al consum.


24 març, 12:10
Emissió radioactivitat: sense dades
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF); reactor 4: nivell 3
Observacions
- Tòquio assegura que l’aigua corrent de l’àrea metropolitana no està contaminada, però continua recomanant que no es doni als nadons, per precaució. L’aigua embotellada de Tòquio s’esgota.
- Els EUA, Austràlia, Singapur, Taiwan i la Xina (Macau i Hong Kong) tenen prohibit que s’importin productes lactis, peix, carn, fruites i verdures de les quatre prefectures més pròximes a la central de Fukushima (Fukushima, Ibaraki, Tochigi i Gunma).


25 març, 13:34
Emissió radioactivitat: sense dades
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF); reactor 4: nivell 3
Observacions
- El govern japonès recomana desallotjar l’àrea de 30 km al voltant de Fukushima I.
- El govern japonès i la NISA permeten a tècnics dels EUA que ajudin en les tasques de refredament dels reactors.
- Tòquio assegura que l’aigua corrent ja és apta per al consum. En canvi, la de les ciutats de Hitachi (200.000 hab.) i Tokaimura (35.000 hab.), a la prefectura d’Ibaraki, que es trobaven en les mateixes condicions que la de Tòquio, encara excedeixen els límits de radioactivitat.
- Els nivells de iode 131 a l’aigua del mar, 330 m al sud de Fukushima I, es troben 1.250 vegades per sobre del límit legal. Es prohibeix la pesca en un radi de 20 km.


26 març
Emissió radioactivitat: sense dades
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF) 6 (organismes internacionals); reactor 4: nivell 3
Observacions
- Alguns organismes internacionals experts en energia nuclear reconeixen que l’estat alarmant dels reactors 2 i 3 de Fukushima I fa que s’hagi arribat ja a escala 6 INES de perillositat. La NISA no ho accepta. L’accident de Fukushima podria ser ja, doncs, el tercer més important de la història després del de Txernòbil (Ucraïna) del 1986 (nivell 7) i del de Kyshtym (Rússia) del 1957 (nivell 6). Els de Windscale Pile (Regne Unit, 1957) i Harrisburg (Pennsilvània, EUA, 1979) no van passar del nivell 5.
- Tepco confirma que hi va haver fuites de plutoni radioactiu els dies 21 i 22 de març dins de la central.


27 març
Emissió radioactivitat: sense dades de la tanca exterior; +1.000 mSv/hora (dins la central) = (1 Sv/h = 1 M μSv/h)
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF) 6 (organismes internacionals); reactor 4: nivell 3
Observacions
- La radiació és letal per a l’ésser humà dins la central. S’evacua els treballadors.
- Mentre des del lobby pronuclear s’acusa occident de magnificar la crisi nuclear de Fukushima, avui Tepco ha donat xifres (rectificades al cap d’unes hores) 100 vegades més altes que les reals sobre el nivell de radioactivitat dins el reactor 2 de la central.


28 març
Emissió radioactivitat: sense dades
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF) 6 (organismes internacionals); reactor 4: nivell 3
Observacions
-Tepco demana ajuda a França.
- El primer ministre del Japó, Naoto Kan, admet que la situació a Fukushima I és d’alerta màxima i d’evolució “imprevisible”.


29 març, 15:00
Emissió radioactivitat: 170 μSv/h
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF) 6 (organismes internacionals); reactor 4: nivell 3
Observacions
- Es dóna a conèixer que 5 milions de persones del nord-est del Japó que no havien patit danys pel tsunami tenen restriccions d’electricitat per l’accident de Fukushima I. El govern japonès estudia implantar restriccions elèctriques en hores punta a Tòquio (35 M habitants).


30 març, 15:00
Emissió radioactivitat: 163 μSv/h
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF) 6 (organismes internacionals); reactor 4: nivell 3
Observacions
- Traces confuses d’una possible afectació a la central de Fukushima II (a 10 km de Fukushima I).
- La IAEA mostra preocupació per la contaminació detectada per Greenpeace a Iitate, un poble de 7.000 habitants situat a 40 km al nord de Fukushima I. Suggereix al govern evacuar la població en una àrea de 40 km al voltant de la central. La NISA assegura que té lectures de radioactivitat molt més baixes en aquella zona.


31 març
Observacions
- El president del govern del Japó anuncia el desmantellament definitiu de la central de Fukushima I encara que s’aconsegueixi controlar aviat l’accident.
- Edmund Lengfelder, director i fundador de l’Institut Radiològic Otto Hug de Munic, assegura que “la fusió es va produir fa dies i un cop desfermada refredar-la és impossible. Aquests intents només serveixen per exposar la gent que hi envien. El que és urgent és evacuar la població en un radi de 50 quilòmetres.”

* * *

Malauradament continuarà.


Actualització 12 abril 2011. Ha continuat, sí, però em fa l’efecte, també malauradament, que ja no caldrà que continuem explicant-ho aquí mateix: del que pot passar a partir d’ara em sembla que en parlarà tothom. L’accident de Fukushima I ja és el segon de la història després del de Txernòbil i ha arribat al grau 7 dins l’escala INES. El govern del Japó ha començat a evacuar, de moment, una àrea de 40 km al voltant de la central.

Al costat de la gent del Japó

...i sobretot de les criatures.

A sota de les fotografies trobareu unes reflexions improvisades sobre l’assumpte.

* * *

Amb la fotografia d’avui deixo el tema... provisionalment. L’accident nuclear de Fukushima ja és oficialment el segon pitjor de la història després de Txernòbil. De moment.

(Foto: Jeremie_Souteyrat)

(Foto: agència Efe)
(actualització 29 març 2011) 

El govern prohibeix retornar a casa, ni tan sols anar i tornar, als que vivien dins l’àrea de 30 km al voltant de Fukushima I (foto: Asahi Shimbun)
(actualització 28 març 2011) 

El Japó recomana desallotjar una àrea de 30 km al voltant de Fukushima I (foto: Associated Press)
(actualització 25 març 2011) 

Tòquio aconsella que la mainada que viu dins l’àrea metropolitana no begui aigua de l’aixeta. En poques hores s’ha esgotat l’aigua d’ampolla (foto: Kyodo-Reuters)
(actualització 24 març 2011) 

Foto: Associated Press
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 21 març 2011) 

Foto: Shepherd Zhou (Efe)
(actualització 21 març 2011; aquesta fotografia no és del Japó sinó de la Xina, i tant el nen com els adults són xinesos, però és del 18 de març: la criatura acabava d'arribar amb avió des del Japó i va haver de passar el control de radioactivitat) 

Foto: AP - Kyodo News
(actualització 19 març 2011) 

Foto: GYI (Getty Images)
(actualització 17 març 2011) 

Foto: Reuters - Kyodo News
(actualització 16 març 2011)

Foto: Wally Santana (GYI)
(actualització 15 març 2011) 

Foto: Kim Kyung-Hoon, Reuters

* * *

(Actualització 20 març 2011) 
Mentides d’aquests dies del lobby pronuclear

- «No ha mort ningú per les emissions nuclears, tots els morts són pel terratrèmol.»
- Mentida: encara no ho sabem, si hi ha hagut morts en les explosions dels reactors de Fukushima (tot i que algun diari parla avui, 17 de març, de 5 morts), i els morts per emissions, si n’hi ha –tant de bo que no n’hi hagi–, vindran després. De moment, quatre dies després l’empresa només ha reconegut que hi ha un mínim de 45 treballadors «afectats»: 23 «ferits», 20 «contaminats» i 2 «desapareguts». Actualització 25 març 2011: 3 treballadors més són ingressats a l’hospital greument afectats per les radiacions patides avui mentre treballaven al reactor n. 3. Actualització 2 abril 2011: apareixen els cadàvers dels dos desapareguts, a la mateixa central.

- «Les centrals nuclears són segures; si en aquesta han fallat algunes mesures de seguretat ha estat perquè s’ha produït el terratrèmol més gran de la història des que se’n tenen referències.»
- Mentida: hi ha hagut almenys quatre terratrèmols més forts que aquest en els darrers seixanta anys: Sibèria 1952, Xile 1960, Alaska 1962, Indonèsia 2004.

- «No hauria passat res si no hi hagués hagut un tsunami inesperat.»
- Mentida: la central havia d’estar preparada per a aquesta eventualitat, perquè allà són molt freqüents: tsunami és un mot japonès. Actualització 28 març 2011: a més, un cop passat el tsunami (inevitable actualment per a l’ésser humà), la gent, el govern, les ONG, els països estrangers, tothom pot començar a fer tasques de reconstrucció, replanejament del terreny, reallotjament, reurbanització, etc. Amb l’accident nuclear afegit, al voltant de Fukushima (avui una àrea de 30 km a la redona) no es pot fer res, ni tan sols cercar familiars o béns materials desapareguts, rescatar el que encara es podria tornar a fer servir, recuperar... No es pot recomençar a viure. Els supervivents no sols han perdut familiars, casa, amics, etc. amb el tsunami, també han perdut, almenys de moment, la possibilitat de tornar a (intentar) viure allà on vivien. Actualització 30 març 2011: un informe dels mateixos tècnics de Tepco alertava l’any 2007 que la central no aguantaria el cop d’una onada gegant. En concret, deia l’informe, «encara hi ha la possibilitat que un tsunami superi l’alçada de la construcció». Actualització 31 març 2011: els equips de rescat de víctimes del tsunami informen que hi ha almenys un miler de cossos humans dins l’àrea pròxima a Fukushima que no s’atreveixen a traslladar perquè els cadàvers han acumulat radioactivitat i no saben on haurien de portar-los; tampoc els poden cremar in situ, perquè llavors escamparien per l’aire partícules radioactives, ni soterrar-los, perquè transmetrien la radioactivitat al sòl.

- «La premsa, sobretot l’estrangera, exagera molt els fets, no fa cas del que diuen els de Tepco, que són els únics que saben el que passa realment perquè treballen allà mateix, a peu d’obra.»
- Mentida: Tepco (Tokyo Electric Power Company) és l’empresa propietària de les plantes nuclears (com si diguéssim l’Endesa d’allà) i, per tant, part interessada. El mateix govern japonès, el dels EUA, la Unió Europea i l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica –el director general del qual és Yukio Edano, japonès– han denunciat que els portaveus de l’empresa han mentit, han dissimulat la gravetat de l’accident, no s’han deixat ajudar per tal que altres veiessin el que passava en realitat, han volgut guanyar temps mirant d’arreglar-ho sense que es notés, han retardat la informació que estaven obligats a donar... D’altra banda, les televisions públiques japoneses NHK i JST, juntament amb quatre cadenes privades (Tokyo Broadcasting System, Fuji TV, TV Asahi, TV Kanagawa) i diverses emissores que transmeten via internet, emeten de manera ininterrompuda, les 24 hores del dia, notícies sobre el desastre. No sembla, doncs, que la premsa estrangera sigui especialment alarmista en aquest assumpte. Actualització 28 març 2011: Tepco informa durant unes hores sobre un nivell de radioactivitat a l’interior de la central 100 vegades superior al real. O al suposadament real, que en qualsevol cas Tepco reconeix que és 100.000 vegades superior al normal (al d’abans de l’accident); Tepco havia dit que era 10 M de vegades superior i no, només és 100.000 vegades superior: tot un consol. No es pot dir que Tepco tingui interès a fer alarmisme; sí que es pot dir que tothom està molt nerviós i que ningú coneix exactament quin és el perill potencial de l’energia nuclear, sobre la qual els humans sabem ben poques coses: només que ens proporciona energia elèctrica «molt barata» (i també anem sabent que, incontrolada com ara, és un perill per a la humanitat, si més no per a la més propera).

- «L’alarma no ajuda a salvar vides.»
- Mentida: l’alarma ha ajudat a salvar d’una probable contaminació radioactiva desenes de milers de persones que han evacuat les zones pròximes a l’accident en els primers dies. Quan el govern japonès, un cop que ha (re)conegut les primeres dades reals del sinistre, ha decidit evacuar la població de 20 km al voltant de la central de Fukushima (unes 335.000 persones), ha trobat que molta gent ja havia marxat pel seu compte, i de manera ordenada. El govern dels EUA recomana un perímetre de seguretat de 80 quilòmetres i hi ha gent dins d’aquest perímetre que ja comença a anar-se’n, abans que les autoritats del país decideixin, o no, evacuar-lo.

- «No té sentit parlar de perills futurs o d’hipòtesis, ens hem de guiar per les dades.»
- Mentida: si hi ha un percentatge suficient d’amenaça o de perill per a la vida o la salut de les persones –i en un cas com aquest no té sentit discutir quin ha de ser aquest percentatge: tot el que tingui a veure amb fuites nuclears és greu–, les autoritats i els mitjans de comunicació estan obligats a informar d’aquests perills i amenaces, encara que siguin petites.

- «En qualsevol cas, l’energia nuclear continuarà sent més barata que les altres.»
- Mentida: és més barata només perquè no és prou segura. Si hagués de complir uns requisits de seguretat adequats l’energia nuclear no sortiria a compte. Només per dir-ne una, les centrals no podrien estar ni a la costa ni a prop dels rius, com ara, amb la qual cosa la portada d’aigua i els mecanismes de seguretat i blindatge d’aquest transport d’aigua encaririen tant el preu de l’energia que les centrals serien inviables.

- «A Three Mile Island (Harrisburg, Pennsilvània, EUA), on hi va haver un accident nuclear l’any 1979, trenta anys després és com si no hagués passat res, en contra dels que afirmen que les conseqüències d’un accident nuclear poden durar mil·lennis.»
- Mentida: la central de Three Mile Island encara no es pot visitar –com moltes altres centrals nuclears, ja que hi som; per què, si són tan segures?– trenta-dos anys després de l’accident, i pots comprar una casa de segona mà al poble habitat més proper, Middletown, per 32.000 dòlars (la dada és del 2009). Actualització 28 març 2011: l’accident nuclear de Fukushima ja és segons la majoria de les fonts el tercer més important de la història (nivell 6 escala INES) després del de Kyshtym (Rússia) del 1957 (nivell 6) i del de Txernòbil (Ucraïna) del 1986 (nivell 7). El de Harrisburg no va passar del nivell 5, com el de Windscale Pile, al Regne Unit, de l’any 1957. Per tant, les comparacions amb Harrisburg ja no ens fan servei. Cal tenir en compte que aquesta escala, com la de Richter que mesura la gravetat dels terratrèmols, no és aritmètica, sinó exponencial (cada nivell és 10 vegades superior a l’anterior). I, ja que hi som, potser convé tenir en compte quins són els països on hi ha hagut els accidents nuclears més greus: a la Unió Soviètica, al Japó, als Estats Units, al Regne Unit... No es pot dir que siguin dels menys desenvolupats del món, precisament. Tots han assegurat, després de cada accident, que en el seu país era impossible que passés el que havia passat a tal lloc. Exactament el mateix que diu ara França quan parla de Fukushima.

* * *

Això no està agafat de cap catecisme antinuclear: és d’elaboració pròpia a partir de l’anàlisi de les (poques) dades que fins ara tenim sobre l’assumpte. El que és raonable en aquests casos és no tenir res com a segur –perquè és molt poc el que sabem sobre l’energia nuclear– i prendre les màximes cauteles. És justament en aquests casos que val més pecar per prudent que per confiat.

Perles (65): Notícies de rècord

«No hi ha setmana en què no s’hagi produït en alguna part del món un terratrèmol, un tsunami, unes inundacions, un incendi, l’enfonsament d’una mina, el trencament d’una presa, una revolta, una guerra civil o moltíssimes altres desgràcies, naturals o no, que no siguin presentades com “la més gran de la història”, “la més forta dels darrers cinquanta anys”, “la més greu de les que hi ha hagut en aquest país”, “la que ha fet més víctimes”, com si la notícia no fos prou important si no comportés implícitament una marca màxima, computable en morts, llars destruïdes, hectàrees arrasades o qualsevol altra mesura. Fins i tot la meteorologia, de menys transcendència, per no parlar del futbol o la loteria, es troba sotmesa cada dia en aquesta mena de competicions. Si les temperatures pugen o baixen d’una manera significativa, els diaris i els telenotícies no deixaran passar l’oportunitat de recordar-nos que són “les més altes” o “les més baixes” del segle o del temps que sigui. La cosa del futbol o de la loteria encara és més ridícula: “Des del 1945 ningú no havia marcat un gol d’esperó al minut u del partit” o “no havia sortit un número tan baix com a segon premi des del 1891”. El fet que la informació sigui fàcil de transmetre, unit al fet que els ordinadors emmagatzemin dades tan minúscules com extenuants, ha aconseguit que visquem en un clima de frustració permanent si el que passa no satisfà les expectatives, cap amunt o cap avall, i no dóna lloc a estadístiques que no sempre són fàcils d’interpretar.»

Andrés Trapiello, Magazine, 6 febrer 2011

* * *

Afegitó del 19 febrer 2011. Per completar la idea des d’un altre punt de vista –però dins de la mateixa temàtica, que és la d’allò que se sol anomenar «sensacionalisme»–, unes reflexions de Josep M. Espinàs:

«D'un temps ençà m’adono que el més es va imposant. El paisatge més bonic, la cançó més suggestiva. Costa entendre que qualsevol resposta –tal com està formulada la pregunta– és absolutament arbitrària. Perquè el més depèn de cada u. No existeix el paisatge més bonic per a tothom. ¿És més bonic el camp de Tarragona que la vall d’Àneu? ¿Amb quins criteris podem jutjar una pel·lícula? Amb molts, i molts diversos.

»El lector pot dir-me: d’acord, però la pregunta vol dir quin és el paisatge o el llibre més interessant per a vostè. És una observació molt vàlida, però el problema continua sense resoldre’s. Perquè encara que la valoració sigui subjectiva, la tria el més em resulta impossible. ¿Com puc comparar un personatge trobat al Somontano amb un altre amb qui vaig parlar a Múrcia? ¡Quines converses tan diferents!

»Sincerament, no puc dir si ha estat més atractiu, per a mi, el paisatge erm de les terres de Sòria o la Costa da Morte gallega. O, per contra, els carrers atapeïts de gent festiva a Ermua. La meva resistència a proclamar el més s’explica, probablement, per la meva incapacitat de dictar sentència sobre realitats que són, en bloc, incomparables.

»Ja sé que la gent acostuma a esperar una declaració rotunda. Però jo sóc poques vegades partidari de la rotunditat. Recordo perfectament la història d’uns estudiants anglesos –ara no puc concretar de quin col·legi, però devia ser distingit– que van decidir unànimement que l’autor “més avorrit de totes les èpoques” era Charles Dickens.

»¿Ho van decidir per esnobisme o per provocar? Perquè Dickens és, per a molts lectors, un autor entretingut i sovint divertit. Sí, el més té un punt de provocació; i sovint, un aire orgullós de proclamació de la veritat. Hi ha artistes i escriptors que fan saber: “L’obra que ara estic fent serà la més...” El que sigui, però la més.

»No estaria malament ser prudents i limitar el judici d’el més a allò que és comprovable: aquest llibre és més llarg que aquell [...]»

(extractat d’El Periódico, 19 febrer 2011)

La credibilitat dels mitjans

Tenia això desat en un calaix de l’ordinador i no trobava el moment de reproduir-ho i de comentar-ho amb el to que em semblava que requeria.

El president de l’autoanomenada Associació d’Internautes, Víctor Domingo, deia fa un any: «Internet és un complement important per informar-se, però no s’ha de substituir el periodista professional pel testimoni accidental, ja que el públic necessita la credibilitat dels mitjans per contrastar el que es publica.» (El País, 15 gener 2009)

Quina... poca traça! Aquest senyor Domingo per què equipara internet amb falta de credibilitat i mitjans amb credibilitat? No hi ha «testimonis accidentals» a la premsa tradicional? No hi ha periodistes a internet? Sap el senyor Domingo què és internet? Qui és «el públic», per a ell? Ha sentit a parlar el senyor Domingo del creixent descrèdit dels mitjans de comunicació tradicionals? I sobretot, qui ha votat el senyor Domingo? Quants associats, vull dir, té l’Associació d’Internautes i qui i com els ha convocat?

Quan veig aquestes coses a... «a internet», he estat a punt de dir. Però no, era a la premsa, al diari més venut de l’estat. Quan veig aquestes coses penso que un dia crearé l’Associació Mundial de Faroners i em dedicaré a pontificar, com sempre, però en nom de l’associació. Potser funciona i tot, tu. Serà guai i paterrant. Quin sobrot.

‘El Meu Diari’ (2)

Ve d’ací.

La manera tècnica de confegir El Meu Diari és: al matí obro amb un clic del Firefox totes les pestanyes que deia ahir (tinc una carpeta als favorits que es diu així, El Meu Diari, i s’obre tota de cop), i llavors al llarg del dia les vaig tancant a mesura que les llegeixo (les llegeixo, lògicament, després d’actualitzar-les). Si al final del dia en queda alguna, mala sort: com que normalment tinc pressa per acabar, tanco la finestra igualment, estigui com estigui de llegit El Meu Diari.

Abans de sopar, molts dies faig un cop d’ull a un parell de diaris de paper que em serveixen per llegir opinió, articulistes, temes culturals i altres qüestions més aviat intemporals. No hi llegeixo notícies (han passat almenys 24 h des que es van escriure i jo ja estic més al dia), sinó només, com dic, els articles d’opinió d’uns 15 columnistes o cronistes (2/3 cada dia).

Exemples d’aquesta mateixa setmana que em sembla que confirmen les meves tesis sobre el paper que ja fan avui els mitjans alternatius (en guardo unes quantes mostres més, si a algú li interessa aprofundir el tema):

1) Si hagués de fer cas només dels diaris convencionals, ara jo no sabria que els tallers tèxtils il·legals de xinesos que van ser desmantellats al Maresme fa unes setmanes per la policia servien el gènere a empreses com El Corte Inglés o Inditex.

2) Si hagués de fer cas només dels “diaris de referència”, ara estaria convençut, per exemple, que Caixa Manresa ha estat a punt de fusionar-se amb Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu. Els diaris (gairebé tots) han informat d’aquest procés de fusió, i no han desmentit explícitament cap de les informacions anteriors, quan n’hi ha que són contradictòries. Els diaris han “precisat” després que Caixa Manresa “no ha confirmat” la notícia, una no-confirmació que s’interpreta com que “de moment sembla que no s’integrarà amb les altres i potser ho farà més endavant” (sic), però no han reconegut que es van equivocar el primer dia.

3) Al costat del despatx hi havia un col·legi de monges i va córrer el rumor que el tancarien i que hi farien un hotel. Reportatges a la premsa, manifestacions de veïns “contra l’operació especulativa de les monges”, protestes dels pares dels alumnes. Les pobres monges ho negaven (a mi, personalment), excepte el fet que tancarien l’escola perquè s’havien fet grans i no tenien prou gent per tirar-la endavant. Van tancar l’escola. Al cap d’un temps va aparèixer a la façana un rètol: “Seu futura de l’escola Tal [una escola laica]. Obrirem el curs 2009-10”. Penseu que algú ha rectificat públicament les calúmnies? No, només n’han parlat un parell d’humils blocs i L’independent de Gràcia.

4) El senyor Ignacio Moreno escrivia ahir mateix a la secció de cartes dels lectors d’un diari de Barcelona el següent: «Sóc usuari habitual dels túnels de Vallvidrera i abans-d’ahir vaig ser testimoni d’un accident a la boca nord en el qual van morir dues persones [...]. Casualment (o no), el desembre del 2006 també vaig ser testimoni d’un altre accident mortal, al mateix punt. A Google trobo que almenys hi ha hagut quatre accidents mortals més en aquest punt...» En quin mitjà de comunicació convencional es pot trobar una dada com aquesta que esmenta el Sr. Moreno, sinó “a Google”? Què vol dir “a Google”? Res d’específic, però tota una filosofia sobre l’accés a la informació en aquests nous temps. La cerca que va fer “a Google” el diligent senyor Moreno, que li va proporcionar unes dades del tot rellevants respecte a la informació a la qual fa referència, no va ser capaç de fer-la el periodista que va cobrir aquella informació, potser per no contaminar-se de “les proverbials imprecisions i errors de la informació arreplegada a Google” (com si el seu diari no cometés imprecisions i errors i com si cercar “a Google” volgués dir agafar el primer resultat que et dóna sense contrastar-lo o sense valorar la font).

5) El mateix dia, a la mateixa pàgina del mateix diari, el senyor Artur Jofre, de Tona, explica: «Vaig escoltar amb molta atenció les declaracions d’Irene Rigau, portaveu d’educació de CiU. L’exconsellera [...] deia que el seu grup parlamentari demanarà al conseller Maragall que reintrodueixi els exàmens de setembre per als alumnes de batxillerat, perquè no fer-ne podia “generar un buit per a molts joves”. La meva sorpresa va ser total. Que no se’n recorda que precisament va ser el seu govern, presidit per Jordi Pujol, qui va treure els exàmens de setembre tot i les moltes queixes que hi van haver de mestres i pedagogs?» Al marge del cas concret, que no conec, demano: els “diaris convencionals” expliquen en les pàgines d’informació, i amb els titulars adequats, aquestes posicions contradictòries dels partits polítics, sense necessitat que les denunciï un ciutadà que només té accés a les cartes dels lectors? Hi ha cap mitjà de comunicació que expliqui de manera independent –sense que l’hagin de guiar les denúncies interessades dels altres partits– les paradoxes contínues dels partits, de tots, en els seus posicionaments públics? La resposta és: no. I en canvi sí que hi ha blocs i altres mitjans alternatius que segueixen algunes d’aquestes històries, tot i que encara no en conec cap que ho faci de manera sistemàtica. Als mitjans gairebé només es parla del que decideixen els partits que cal dir sobre ells mateixos –comunicats, desmentits– o sobre els altres –denúncies–: o sigui, les seves agendes. Molt pocs dies hi ha periodistes que segueixin les sessions del ple del Parlament de Catalunya –molt pocs periodistes... i molt pocs diputats, ja que hi som–, si no és que s’hi tracta un tema considerat mediàtic –convertit en mediàtic pels mateixos partits–, i encara menys les comissions. I potser cada dia hi passen coses interessants.

Afegeixo un cas més, intemporal i genèric:

6) Si haguéssim de fer cas només dels diaris, hauríem d’esperar sempre uns dies o fins i tot uns mesos abans de donar per bona qualsevol informació “de fons” (de vegades hi ha un procés llarg de negociació entre els afectats i el mitjà), perquè alguns cops notícies de portada, o publicades a l’interior però amb lletres de pam, són desmentides al cap del temps a la secció de cartes al director del diari imprès (i no sempre en la versió digital, on també havia aparegut aquella informació), amb un text breu titulat “precisió” o “matisació” i molt poques vegades “rectificació”, i encara menys encapçalat amb un titular contundent del tipus «No era veritat que...».

Ja dic que són només exemples (gairebé tots d’aquesta mateixa setmana, poca broma) perquè s’entengui el que volia dir.

Ara com ara, doncs, no tinc gaires dubtes que en qüestions locals –i no diguem de barriada–, en les específiques de determinats col·lectius i en esdeveniments sectorials, però també en afers més generals en què es barregin interessos publicitaris, polítics, econòmics, els mitjans de comunicació “de sempre” tenen poca cosa a pelar davant dels blocaires, els tuiters i les xarxes socials d’internet (aquestes darreres només en els moments d’alerta, no la resta del temps, que es fan anar com a mitjans de diversió). Senzillament, la “premsa clàssica” s’haurà de reinventar i haurà de considerar aquestes vies de comunicació com a fonts bàsiques, i segurament pagar pels seus serveis, i a més no tindrà la possibilitat de convertir les millors fonts alternatives en “fonts exclusives” seves (perquè en el moment que s’oficialitzés la relació en sorgiria una altra d’independent, amb informació més fresca).

Certament, em sembla clar que els mitjans “tradicionals” aviat deixaran de tenir la darrera paraula en la majoria dels afers públics, perquè el que s’està desintegrant de dia en dia és el concepte de “col·lectiu tancat” i el que compta cada cop més és el subjecte, la persona o l’equip que fa cada informació, i per a molta gent no compta sinó secundàriament si aquella persona o aquell equip és de tal lloc o de tal altre. La darrera paraula la tindrà al capdavall la ciutadania, que concedirà el crèdit a qui se’l guanyi dia a dia, no pas a qui pretengui viure dels llorers d’altres temps. I els “diaris de sempre” serviran per a qui busqui, més que res, una estona de lleure per llegir tranquil a la vora del foc, o a la gandula de la piscina. Els “diaris convencionals”, si no canvien radicalment, seran instruments d’esbarjo o de cultura estàtics, conviuran amb els llibres i els equips de música i d’imatge.

En canvi, algunes o moltes capçaleres de sempre miraran d’esdevenir, en la versió digital (i única en el futur?), mitjans alternatius, amb tuiters, blocs i apartats oberts a la participació lliure dels lectors, el que els anglesos anomenen user-generated content. Ja hi som.

Les disfuncions i els errors informatius es produeixen també, certament, en els mitjans alternatius. Però no són exclusius dels mitjans alternatius. I, al capdavall, hi ha mitjans alternatius més fiables que altres, i són aquests els que imposaran dia a dia el seu criteri, mentre que d’altres que són sistemàticament intoxicadors i que copien tots els defectes dels diaris tradicionals des del primer dia i n’afegeixen de nous i d’específics del canal internet, no tindran més èxit que el que pugui tenir un xou de la TV, que encara que tingui èxit ningú no considera que serveixi per a informar, sinó per a passar l’estona.

En resum, no és una qüestió de diaris sí - mitjans alternatius no, o a l’inrevés, sinó de combinar totes les possibilitats, de saber amb quins condicionants viuen els diaris i amb quins altres treballen els autors dels mitjans alternatius, i entomar els materials que t’arriben d’uns i altres d’acord amb aquestes dades prèvies.

Fins i tot hauria de ser una feina dels mitjans de comunicació de sempre descobrir les noves fonts informatives i parlar-ne sense reserves, treballar amb elles, interactuar-hi, sense que hi hagi sempre al darrere la càrrega de profunditat de la sospita. Que no es tractava d’informar del que passa?

I encara una darrera idea. Hi ha bàsicament dos models de portal informatiu: el de format centrípet i el de format centrífug. Els primers són endògens, et condueixen sempre pels seus propis enllaços, no t’obren finestres cap enfora, són com aquells magatzems grans on no trobes mai la sortida, tot són ofertes i reclams interns. Els portals centrífugs, en canvi, seleccionen informacions que creuen interessants per als seus lectors, i a partir d’ells veus el món, no amb els seus ulls, sinó amb els ulls dels testimonis que segons aquells portals veuen cada racó de món més de prop que ells mateixos. A curt termini, els portals informatius centrípets lliguen els lectors, se’ls fan seus, els ofereixen una navegació còmoda i sense ensurts, tot és a l’abast d’un clic i cap pàgina no s’encanta més del compte a l’hora de descarregar-la. Però els centrífugs crec que tenen un avenir a mitjà termini més adequat a la manera de ser de les noves generacions, ja que et donen sensació de llibertat, t’ofereixen en general una bona selecció i la gent repeteix visita l’endemà per tornar a viatjar amb ells. De manera que capten audiència i clients per a ells mateixos i també per als altres, per als que ells han seleccionat. (Un bon exemple europeu de portal centrífug purament informatiu, sense comentaris públics però amb una certa interactivitat amb la redacció, el tenim aquí al costat: VilaWeb. No hi fa res que el disseny i els recursos gràfics i tècnics no siguin l’últim crit, perquè no és això el que hi busques. Penso que té èxit justament perquè és força centrífug.)

No crec que cap mitjà de comunicació pugui pretendre arribar a tot i ser bo en tot, i per això penso que la informació del futur estarà com més va més en mans dels seleccionadors d’informacions. Ja en funcionen de prou bons. I els grans mitjans generalistes o fan això, ser canals d’accés oberts a altres llocs, o bé s’hauran de conformar amb un nínxol, a ser una especialitat: el món local o una temàtica pròpia, de manera que els portals centrífugs els considerin “els millors” en aquell indret o en aquella especialitat.

No sé com es regularà tot això des del punt de vista legal, som a les beceroles del fenomen. Però no em sembla que la trajectòria dels esdeveniments pugui derivar en tancaments dràstics de “les portes del camp”. Si se’n tanquen, se n’obriran de noves.

‘El Meu Diari’ (1)

Això serà llarg, ho aviso. Si ho vols explicar més o menys bé t’hi has de mirar, per no caure en la superficialitat de què se sol acusar amb justícia determinats talibans, apòstols del que podríem anomenar l’Internet Únic –gent del món real, d’altra banda, perquè internet també és “el món”. I tot i la llargària, segur que em deixaré detalls importants. Bé, almenys ho provo, seria més fàcil donar-me abans d’intentar-ho.

Fa un parell de dies parlava amb un altre periodista sobre el meu concepte de diari, un concepte amb el qual crec que molta gent funciona ara per la vida. Aquí, avui, parlaré com a usuari de la informació, no com a professional. Fa anys que no m’hi dedico, descomptant aquests blocs d’estar per casa que faig més com a entreteniment personal que com a manifestació d’afany informatiu.

N’hi ha que diuen que el periodisme “de debò” es continua fent sobretot sota les capçaleres dels diaris i que la gent se’n refia, que són les que treballen més bé, que tenen una solvència contrastada. La meva tesi, en canvi –o potser no és “en canvi” sinó “a més a més”–, és que allò del “diari de capçalera” com a mitjà de referència per estar informats ja no funciona, o no funciona gaire. Potser tindrà sempre el seu públic, però té els dies comptats com a font de comunicació per antonomàsia: per entendre’ns, la majoria de la gent ja no s’informa “pel New York Times”, ni “per El Punt”, ni “per la BBC”, ni “per TV3”. Tot i que em sembla segur que els diaris i les emissores subsistiran, caldrà que s’adaptin i deixin de considerar-se els amos del ball amb clients captius (vull dir els amos de la “informació bona”, els garants de la puresa informativa). Ara poca gent diu: per estar informat en general, has de llegir tal mitjà. No, això era abans, ara aquest consell ja no se sent.

Jo em refio dels noms i cognoms (encara que siguin pseudònims, encara que no “se sàpiga” qui són, encara que només en conegui l’adreça URL) que m’ofereixen una informació o una reflexió breu que m’interessen, i m’és igual on escriguin, en quin format o amb quines eines. Jo passo de l’un a l’altre amb la mateixa facilitat, o més, que quan giro la pàgina d’un diari de paper: és un clic.

Em penso que tots estem d’acord que ja no es pot parlar de “diaris”, de “quotidiens”, sinó de capçaleres multimediàtiques. Els seus productes estrella no són ja els llargs textos tradicionals (que també van quedant cada cop més arraconats a les versions digitals), sinó les imatges (fotos, animació, TV, gràfics), els titulars (molts titulars) i els missatges breus to be confirmed: com els “despatxos d’agència” d’abans, però ara qui rep els scoops no són sols “els mitjans de comunicació”, són els ciutadans, i ells mateixos acaben d’elaborar-se la notícia cercant les dades aquí i allà, si és que en troben a faltar alguna, les imatges que encara no han vist i els agradaria veure...

“Si no hi ha al darrere un projecte sòlid i consolidat, no hi ha periodisme de debò”, diuen alguns (i sé que estrafaig i simplifico les argumentacions, però ho he de fer així per tirar endavant el discurs; si no, no avançaríem). Jo dic que el periodisme de debò també es pot trobar en els 140 caràcters d’un tuiter qualsevol, perquè amb 140 caràcters es pot fer un bon titular, i fer bons titulars també és “fer bon periodisme”. I no diguem ja si trenta tuiters, tres-cents o tres mil “es posen d’acord” espontàniament a explicar tots alhora la mateixa cosa. Amb imprecisions i amb errors, sí, però en conjunt és un fenomen que resultarà invencible. Molta gent “s’informarà” per vies alternatives en cas d’urgència. Això, poc o molt, ja està passant.

Com s’arriben a conèixer aquestes fonts d’informació alternatives? Com s’hi contacta per primera vegada? Per referències d’altres, és clar, o també, i molt, pels cercadors d’internet. Aquest és en molts casos el primer pas, així és com descobreixes “el que hi ha a la xarxa sobre tal tema”, “aquests són bons en tal qüestió”, “aquest tuiter és un crac”. En els primers llocs dels resultats dels cercadors (suposem que parlem de temes seriosos) apareixen generalment els indrets d’internet que ja han demostrat una certa solidesa i un cert atractiu. Als passavolants i als improvisadors els costa molt eixir a les primeres pàgines amb continuïtat.

A partir de les primeres coneixences, cadascú es crea les pròpies vies: n’hi ha una per a cada subjecte.

No es tracta tant de “la veritat”, de “la profunditat” o de “la seriositat”, ni molt menys de “la completesa”. Es tracta de com assolir una informació bàsica, es tracta sobretot de rapidesa. Ningú no s’hi jugarà el patrimoni a partir de la informació epidèrmica, en això també estem tothom d’acord. Si ens hi hem de jugar alguna cosa, abans mirarem d’informar-nos seriosament i buscarem una altra via que no necessàriament serà tampoc un “mitjà de comunicació” tradicional: pot ser un llibre, un estudi monogràfic, un contacte real amb algú del gremi. Però és que la gent no cerca la informació per decidir si s’han de jugar la vida o no. La majoria de la gent vol informació per anar fent i prou, per estar mínimament informats. Per a moltíssima gent, la informació és en bona part, avui, tema de conversa, entreteniment i poca cosa més.

Tot i que, en situacions d’alarma general, de mobilització social, si cal sortir al carrer n’hi ha que hi sortiran a partir d’aquests primers inputs superficials, que els poden arribar per vies molt diverses. Hi ha gent per a tot. Hi haurà planxes i falses alarmes, com n’hi ha hagut sempre, però hi haurà fetes i mobilitzacions històriques. Això també està passant. No s’hi val, em penso, a desautoritzar tot un moviment social i global que està començant ara mateix, davant els nostres ulls, amb una actitud despectiva. Qui ho faci, per mi, ha begut oli. I l’efecte que em fan els mitjans generals, els de sempre, és que van a remolc del que està passant, critiquen avui el que no tindran cap més remei que fer demà.

Llavors, El Meu Diari és el que llegeixo o fullejo cada dia al llarg de la jornada com a informació, per saber el que passa al meu voltant i al món. Us el descric tot seguit. L’ordre és aleatori, i la lectura caòtica: ara una pàgina, ara una altra, d’aquí mitja hora la tercera, al migdia la quarta i la cinquena, a la tarda dues més, al vespre poc abans de plegar una altra...; i avui és així i la setmana que ve potser serà d’una altra manera, perquè molt sovint incorporo noves pàgines al diari, o n’abandono unes altres i les deixo en una carpeta per mirar-la un cop l’any.

El Meu Diari*, deia, és com segueix:

- Les portades de 12 mitjans digitals de comunicació d’Europa i Amèrica (només els titulars de portada del diari digital, sense clicar els enllaços tret d’un o dos per dia segons el dia [si s’ha produït el que considero una “notícia del dia”]; quan dic “mitjans de comunicació” incloc ara tota mena de portals de comunicació, també Google News i altres de similars, no parlo només dels clàssics) (2)
- L’article del director d’un portal d’internet (1)
- Les últimes 8-12 hores de 9 tuiters seriosos, que em donen titulars (temes: política, economia, cultura, llengua, comunicació, Barcelona...) (2-3)
- L’article del dia de 8 blocaires seleccionats (temes: íd. que els anteriors; són blocs informatius-interpretatius; no llegeixo mai els comentaris, si n’inclouen, tret del cas que alguna dada de l’article em sorprengui i intueixi que pot haver estat rectificada per algun comentarista; però quin blocaire seriós no rectifica ell mateix immediatament el seu article si algú li fa un comentari pertinent?) (1)
- Els articles de la setmana de 5 blocaires seleccionats (temes: id. que els anteriors) (1/7)
- Les 30 línies de l’anàlisi de mercats de José Manuel Garayoa, una de les peces més bones del periodisme econòmic dels nostres dies, que ara trobes en un racó de La Vanguardia però que evidentment podria sobreviure de manera autònoma en qualsevol altre indret (1)
- Títol i temàtica dels 4 vídeos més vistos a YouTube les darreres 24 hores (no me’n miro més d’un per setmana, de mitjana, i a vegades faig trampa i el que em miro no és dels més vistos sinó un esquetx de Polònia) (1/7)
- Entrevistes seleccionades publicades en 5 diaris europeus, segons el títol i el personatge (1/3)
- Els acudits de 10 humoristes de diaris europeus que em sembla que fan un bon resum de la jornada (1)
- El recull sobre la premsa de Madrid que fa últimament Pere Gendrau a l’Avui (1)
- La pàgina de cotitzacions de la borsa (1)
- Els títols (i en algun cas, tot el text) de les cartes al director de 5 diaris europeus (1)
- Els articles setmanals dels ombudsmannen de 5 diaris europeus (1/7)
- Nom i finalitat dels 5 grups amb més socis creats la darrera setmana a Facebook (1/7) (aquesta “pàgina” d’El Meu Diari l’estic abandonant darrerament, la deixo per al final perquè poques vegades m’aporta res; em penso que ara començaré a mirar-me amb atenció LinkedIn)
- 2 pàgines més que no vull dir (secret del xef; no són marranades).

* Entre parèntesis, les vegades (màxim) que llegeixo la pàgina: 1 vol dir un cop al dia; 2, dos cops al dia; 1/3, un dia de cada tres; 1/7, un cop per setmana, etc.

Si un dia m’empasso tot el que he dit, tenint en compte que moltes d’aquestes fonts només les miro un cop per setmana, el temps total de dedicació a la tasca quotidiana d’informar-me arriba a tres quarts d’hora si fa no fa, repartits al llarg del dia. Els dies que tinc menys temps, amb un quart o vint minuts també repartits al llarg de la jornada ja faig el fet (o sigui, considero que ja tinc prou informació per funcionar per la vida aquell dia).

El problema que tinc moltes vegades és que després, si comento amb algú tal notícia i em demanen on l’he llegida, sovint haig de reconèixer: doncs... no ho sé, al Meu Diari.

Demà continuo.

Què és la publicitat

N’hi ha que s’escandalitzen que uns prospectes de propaganda sobre la Costa Brava tinguin alguna fotografia presa als antípodes. Hi ha un diari espanyol, concretament, que està de campanya contínua, des de fa setmanes, per aquest tema.

Jo demano:

1. En els anuncis d’una rifa, d’una loteria o del número dels cecs, el venedor que hi apareix ha de ser necessàriament un venedor de loteria? Ha de ser invident? I els compradors del cupó o de la butlleta de la rifa que ixen a l’anunci, han de ser assidus a aquests jocs –que, com els altres jocs d’apostes, sigui dit de passada, fomenten la ludopatia? No poden ser, uns i altres, actors contractats per a fer l’anunci? No pot ser que algun dels actors no hagi jugat mai a cap rifa?

2. En els anuncis de centres de bellesa, les models han de ser clientes d’aquells centres? No podria ser que l’agència contractés una model que no ha anat mai a un centre de bellesa?

3. Quan s’anuncien coses per menjar, cal que les persones que hi apareixen siguin família entre ells, visquin en una casa amb un menjador o una cuina d’aquí a allà baix, riguin sempre i mengin i beguin tot allò que durant l’anunci sembla que mengen o beuen? No pot ser de cap manera que algun d’ells tingui al·lèrgia o intolerància al producte que anuncia?

4. Si en un anunci apareix un cotxe que vola o un nino que parla explicant les bondats d’un suavitzant, ens podrem queixar després si el cotxe que comprem no vola i el nino no sols no parla sinó que ni tan sols te’l donen quan compres el suavitzant?

5. Per a què serveix la feina dels professionals de la publicitat (creatius, guionistes, actors, fotògrafs d’agència, etc.)?

6. Si es fa publicitat de la Costa Brava com un lloc ideal per perdre’s, per mirar la llunyania, podem posar-hi la imatge d’agència d’una dona davant un mar, albirant l’horitzó immens? L’anunci de la Costa Brava no pot parlar dels beneficis que comporta estar en família a la costa, en una platja, en general? No es pot cercar a les agències de publicitat una fotografia que contingui aquest concepte? Ara sabem que la foto és de les Bahames o d’Austràlia o de no sé on, però la fotografia no és ni d’ací ni d’allà: és una fotografia de catàleg sobre el concepte platja, que si no t’ho diuen és impossible que sàpigues d’on és (només hi ha mar, sorra i cel blau com a marc d’unes figures humanes), i és aquesta foto-concepte allò que va comprar el qui va fer l’anunci. Era realment necessari que l’entitat que s’anunciava contractés uns models i els fes una sessió de fotografies a la Costa Brava si només es volia una mica de mar i una mica de sorra descontextualitzats?

La publicitat és un tipus d’informació, certament, però té les seves pròpies regles. I entre aquestes regles no hi ha la d’il·lustrar amb imatges reals, d’avui mateix i d’aquí mateix, els missatges que difon (excepte que es digui al peu de foto: «Això és la Costa Brava»). Que d’aquestes coses se’n queixi un mitjà de comunicació, i amb aquesta insistència, quan tot això ho ha de saber perquè és a tots els llibres i ells se suposa que ho han estudiat, vol dir que aquell mitjà té interessos polítics i/o econòmics i/o immobiliaris, o vol passar comptes amb algú d’un d’aquests àmbits. Tot plegat vol dir que aquell mitjà es comporta de manera cínica i immoral per aconseguir els seus fins. O sigui, el que abans se’n deia un escàndol farisaic.

(Afegitó de l’11 maig 2009. La prova que allò de la Costa Brava era una campanya del diari que volia passar comptes amb aquella entitat per alguna cosa pendent, i no cap criteri ni pruïja professional, és que ahir diumenge el mateix diari va encartar un fullet de 16 pàgines atapeït de fotos trucades, si voleu que ho digui així. És un fullet de Viatges Marsans i en cada pàgina s’hi veu una model, sempre la mateixa, davant un paisatge diferent: una platja inconcreta, una illa, una badia de les Canàries, una platja amb palmeres, unes cabanes en una «illa exòtica», Nova York, Costa Rica, París, l’Índia, un vaixell de creuer... Qualsevol persona que rumiï una mica s’adonarà, sense necessitat de fer servir cap comptafils, que la model no ha estat en tots aquests llocs, ni fa cap falta, ni crec que a ningú li molesti que no hi hagi estat. Ella simplement és un element gràfic, com una marca de la casa, que dóna unitat al catàleg.)

Fa bona pinta...

«–Aconseguirà superar aquell anacronisme que els presidents no poden o no saben utilitzar personalment els aparells moderns?
»–Suposo que podré continuar tenint accés a un ordinador en algun lloc. Potser no al despatx oval. L’altra cosa que espero és que algú pensi de quina manera puc continuar utilitzant una Blackberry. Sé que...

»–Ara i avui encara té la Blackberry.
»–Ara i avui encara la tinc. I cal dir que és una cosa que preocupa no només el servei de seguretat, sinó també l’equip d’advocats. Ja sap que aquesta ciutat és atapeïda d’advocats...

»–Deia que lluitarà per conservar la Blackberry.
»–No sé si me’n sortiré, però continuaré intentant-ho. Però el que volia dir era això: no és només poder rebre informació. O sigui, ja em passaran els papers importants, i també podré llegir diaris. Però el que vull és tenir mecanismes per relacionar-me realment amb la gent de fora de la Casa Blanca. I vull aprofitar qualsevol oportunitat per fer-ho, mitjans no previstos, no controlats, maneres de parlar amb persones que no es limitin només a afalagar-me o a posar-se dretes quan entri en una habitació, maneres de mantenir els peus a terra. Si durant aquests quatre anys puc aconseguir-ho, crec que m’ajudarà a servir més bé els ciutadans, perquè escoltaré la seva veu. La gent no deixarà de dir coses pel fet que jo m’estigui a la Casa Blanca.» (Transcripció d’un fragment de l’entrevista de John Harwood a Barack Obama per a la CNBC, 7 gener 2008)

Ja ho dic, fa bona pinta. No per la marca de l’ICM*, que és només una anècdota –tot i que m’agrada més la (màquina) Blackberry** que la Iphone, posats a triar, encara que sigui menys perfecta, ja que els productes Apple discriminen el català i això en una empresa gran vol dir menyspreu, ja que són quatre duros–, sinó pel fons de la qüestió. És clar que de moment encara són només paraules i per aquí més a prop de paraules i promeses que sonaven bé i després re de re en tenim alguna experiència. Bé, ja arribarà el moment de comprovar-ho.

Ara com ara, doncs, abans que comenci tot plegat, continua l’esperança.

*Qüestió de llengua 1: com n’hem de dir, del genèric d’aquests aparells? Ni idea, segur que al final es diran d’una manera que ara ni sospitem. Però de moment jo apostaria per denominacions que més o menys descrivissin la màquina. Per exemple, intercomunicador mòbil (ICM), mòdul electrònic mòbil (MEM), interconnectador portàtil (ICP), o simplement comunicador (que podria acabar abreujat en nicador: «–A on vas amb aquest nicador tan antic, sembla del 2009! –Tens raó, ja té dos anys, quina vergonya», etc.).

**Qüestió de llengua 2: ja sé que la marca és BlackBerry, i l’altra iPhone, escrites així. Però a l’hora de descriure aquests productes, quan se’n parla mitjans de comunicació, no trobo que sigui necessari respectar aquestes convencions gràfiques originals. Que em semblen molt bé, però si es portés a l’extrem el criteri reproductor (oi?) també caldria grafiar les marques registrades amb el tipus de lletra, el color, etc., de la marca. I caldria escriure cada vegada no cocacola, sinó Coca-Cola amb aquella grafia tan historiada. O sigui, crec que en els mitjans de comunicació s’ha de ser menys servil de les marques i tractar tothom de la mateixa manera. Per tant, Blackberry (o Black Berry) i Iphone, de moment, mentre no passi que alguna d’aquestes marques es consolidi com a descriptor del genèric (vegeu l’altra qüestió de llengua), com la cocacola és ja sinònim de refresc de cola, i en diguem, de totes, blacberris o ifones (o una altra que encara no ha nascut). Ja vaig parlar d’aquest tema amb motiu de l’euríbor.

(Afegitó del 23 de gener. «Ha de ser molt complicat dir-li “no” a la persona més poderosa del món. Obama ha fet valdre la seua posició i ha aconseguit el que fa uns dies semblava impossible: retenir l’aparell en poder seu i el permís per a utilitzar-lo durant el seu mandat. L’única pega és que haurà de canviar de compte de correu electrònic i que aquells a qui enviï un mail tenen completament prohibit per llei revelar qualsevol contingut enviat per Obama, almenys fins que no abandoni el càrrec de cap d’estat, en virtut de la Presidential Records Act. I ara que hi som, ja s’ha calculat el valor de la campanya publicitària que Obama li està fent a Blackberry i al seu fabricant, RIM: entre 25 i 50 milions de dòlars.» Informació publicada a El País, 23 gener 2009)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Jo us acuso, gent de la premsa

Jo us acuso, mitjans de comunicació escrits, pels vostres titulars en línia i en paper. (No parlo de les emissores de ràdio i televisió perquè no les segueixo i no sé què han fet.) Us acuso, mitjans escrits que us veneu o us difoneu a Catalunya, de fer la crisi més grossa del que seria sense vosaltres, de fer-la créixer amb els vostres titulars i al final, d’aconseguir que efectivament sigui més grossa. Perquè no pareu d’espantar-nos amb dades terribles i caigudes històriques quan podríeu ser més precisos, més curosos, més prudents, menys sensacionalistes, i oferir-nos, en els titulars, les dades una mica més nues.

Podeu dir que l’economia ha fet un
Catacrac

i podeu dir que la borsa ha patit
La pitjor davallada de la història

però també podríeu dir que
La borsa se situa en nivells de l’any 2005

És ben clar que el tercer titular –una frase que no ha aparegut com a titular, sinó sols en lletra petita– no és tan vistent, però és molt més precís que el primer i també més veraç que el segon.

Més veraç perquè si en una situació delicada tractes la borsa com si fos el termòmetre oficial de l’economia i no com un indicador més, també manipules la realitat. Tots sabem a més, i vosaltres més que ningú, que les estadístiques i els percentatges els carrega el dimoni. Que si un senyor es hala un pollastre i tres companys seus no mengen res, cadascun d’ells s’ha fotut, estadísticament, un quart de pollastre, però això no és la veritat, encara que fent números sigui veritat. Però és que ni tan sols és veritat de debò dir que la borsa pateix «un daltabaix històric» quan des de feia anys i panys sabíeu que els seus indicadors estaven inflats. El fet que de sobte es descobreixi que la inflor era efectivament inflor fa que també es desinfli la substància, però «la gran davallada» no és real, perquè la meitat o més de la desinflada prové d’una inflor aparent.

I vosaltres ho sabeu. Sabeu que era una inflor aconseguida gràcies a determinats constructors, financers i especuladors, de bracet amb alguns ajuntaments i governs i jutges i partits polítics, que durant anys han fet el paquet i s’han omplert les butxaques, un negoci generalment aplaudit a cor què vols per vosaltres, els diaris, perquè tota aquella bellugadissa feia pujar el suflé global –només no aplaudíeu quan el negoci el feien els adversaris polítics, els que en teniu, que sou la majoria.

Una davallada d’un 10% en un dia quan fa temps que estàs instal·lat per damunt del 100% no és tan greu com altres davallades que no arribaven al 10% però es van produir quan ja estaves en precari o, simplement, es van distribuir al llarg de més dies però, al capdavall, van arribar molt més al fons. Per tant, de «davallada històrica» res. És veritat en percentatges i en xifres, però no és veritat. No és el mateix perdre 100 milions si tenies 1.000 milions que perdre 100 euros si només tenies 1.000 euros. Encara que sigui el mateix percentualment, no és el mateix. Al primer li queden 900 milions per anar fent la viu-viu i al segon 900 euros per sobreviure. Els percentatges falsegen la realitat.

I encara, no són innocents els mots que utilitzeu: «la pitjor notícia», «davallada històrica», «desplomar-se», «pessimisme generalitzat», «cataclisme», «terrorífic», «por», «risc», «pànic», «salvar l’economia mundial», «catàstrofe», «morositat disparada», «situació desesperada», «crisi desbocada», «fatal», «derrotisme», «caiguda inaturable», «enfonsament», «recessió global», etc. Tot això en grans titulars. L’excusa és que els polítics es van resistir fins al final a dir la paraula «crisi», però jo en aquest punt, justament, defenso els polítics. Perquè n’hi ha prou que un manaire digui «crisi» perquè la crisi es faci una mica més grossa. És veritat que en comptes de dir «crisi» podrien haver dit «precaució», «hem de treballar fort», o encara que només fos «cal implementar estratègies diferents a nivell col·lectiu», i no ho van fer. Però els diaris vau parlar de crisi des del primer moment i encara que cadascun de vosaltres no teniu la força d’un president de govern d’un país mitjà, tots junts sí que podeu fer estralls. I els heu fet, n’estic ben convençut. Justament perquè aquí, a Europa especialment, tenim una crisi de confiança que s’alimenta en bona part de l’ambient general, de l’atmosfera.

Hem sentit a parlar de «recessió» mil vegades, i encara no l’han confirmada les xifres. Gràcies a vosaltres, en part, començarà, ja ho crec que sí. Tampoc no passa res de l’altre món amb la recessió, tot sigui dit. Recessió vol dir deixar de créixer, i no passa res de l’altre món si després d’uns creixements fora de mida l’economia descansa una mica (si de passada els que manen repassen el motor del sistema, ajusten els cargols de la carrosseria i llencen unes quantes peces rovellades, millor, de manera que la bombolla vinent no es faci tan grossa com aquesta; si pot ser, eh?, no voldria pas molestar).

Diaris, heu jugat i continueu jugant amb l’economia domèstica i els llocs de treball de molta gent innocent, perquè heu donat l’excusa a determinats empresaris per fer neteja, quan de fet potser encara podrien aguantar una temporada, o per no pagar a proveïdors, quan encara tenien calés per fer-ho. Perquè amb aquest joc tràgic de voler vendre més al preu que sigui causeu més crisi –crisi real– que la que realment hi hauria si no fos pel vostre paper d’estrassa. Sou uns irresponsables.

Confesseu-ho, diaris. Encara que dissimuleu, encara que vosaltres mateixos ens digueu cínicament en la vostra pròpia lletra menuda –els editorials, els opinadors– que cal no ser tremendistes perquè això encara empitjoraria les coses, el que preteneu sobretot és vendre més diaris, com més millor. I si per fer-ho calen portades sensacionalistes, les feu. Tots les feu. Al preu que sigui.

Per això la crisi real és en part culpa vostra. I per això jo, que sóc també periodista, us acuso públicament: sou uns terroristes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)