Prohibir-ho? “Reorientar-ho”?

No ho sé, potser em falten dades substancials, però em fa l’efecte que els grups del Parlament han comès un error greu i/o un abús d’autoritat quan han intentat prohibir que un gai prediqui la castedat en una església.

Escolti’m, hi pots estar d’acord o no, et pot semblar molt desencertat, però prohibir-ho? En una església, eh? No en un edifici públic, ni municipal, ni nacional, ni de l’Estat. Ni al carrer. En una església!

Que no obliga ningú, ni a anar-hi, ni a escoltar-lo ni a fer-ne cas.

Ens hem begut l’enteniment?

Qui ha promogut això, aquest desencert de prohibició, no s’adona que és el pitjor favor que pot haver fet a la causa? No s’adona que per a molta gent això és una maniobra inquisitorial i intolerant?

Escolteu, que parlem de drets fonamentals –llibertat d’expressió– exercits en àmbits privats l’any 2017!

(Com deia Francesc: “Qui soc jo per jutjar un gai? Ara, una altra cosa són els lobbys.” Doncs això. Aquí els lobbys s’han fet una mala jugada a ells mateixos. I els polítics –això no és difícil– hi han caigut de quatre grapes.)

A París

He rumiat aquests dies sobre si, i com, hauria de solidaritzar-me amb les víctimes de la matança de París i amb les seves famílies.

Al final m’he dit que sí, que podia provar-ho.

Com que he escrit, criticant-los, sobre la feina que feien –o, més ben dit, sobre les conseqüències globals, mundials, de la feina que feien–, i no sols una vegada sinó almenys quatre, no podia dir simplement que condemnava l’atemptat amb totes les meves forces. Segur que hi hauria algú que pensaria que això és d’«hipòcrites».

Jo crec que no té res a veure amb la hipocresia, però bé, no hi puc fer res.

També podria dir: «Condemno tots els assassinats», o bé «Condemno totes les matances d’innocents», o bé «Condemno aquests assassinats i també aquells altres». Però ara no parlem en general sinó que parlem de París i d’aquesta revista.

Només se m’acut, finalment, això: condemno la matança de París, em sap greu, voldria que no hagués passat.

I voldria afegir encara, si de cas, el desig que no fos per la por de la violència i de la mort, o per autocensura imposada, que no fos per aquestes raons que les persones que parlen, que escriuen, que dibuixen a Europa es continguessin –una mica–, sinó perquè s’adonessin que el seu paper, imprescindible en qualsevol societat democràtica sana, té uns matisos nous quan s’exerceix davant els ulls de tot el món, en una societat global.

Si humoristes, periodistes, gent del món de la comunicació, canviessin el criteri només per instint de supervivència, per por, per noves lleis de censura, llavors haurien guanyat les metralladores, i les metralladores, encoratjades per la victòria, continuarien metrallant.

I no és això, no és això el que jo demano.

La sentència

He llegit de cap a cap la sentència de la jutgessa espanyola Iglesias Sanchez (sic) contra FJL i haig de comentar diverses coses que no he vist en altres llocs (per això tinc necessitat de dir-les aquí):
1. La redacció de la sentència és penosa des del punt de vista sintàctic, lèxic, redaccional, ortotipogràfic i cultural –per dir-ne una, l’exalcalde de Nova York, que hi surt, és anomenat Juliani en comptes de Giuliani– i sembla mentida que hi hagi gent que es guanyi la vida sense especials entrebancs escrivint d’aquesta manera (o sense que ningú li corregeixi el que escriu).
2. FJL no ha estat condemnat a pagar 36.000 € a ARG, sinó que ha estat condemnat penalment a una multa de 100 euros per dia durant 12 mesos (total, 36.000 €). Crec que dit així és una mica més contundent que el que s’ha dit als mitjans, almenys en els titulars (ho diuen com si fos una satisfacció civil d’un senyor que ha ofès un altre senyor i l’ha de rescabalar; no, és el sistema que imposa una multa per un delicte, pas previ a l’entrada dins el règim penitenciari). De fet, els 36.000 € es poden convertir en sis mesos de presó si FJL no paga la multa (un dia de presó per cada dos dies sense pagar).
3. Estic molt content que un nazifeixista –amb totes les lletres– sigui condemnat amb el motiu que sigui. Al Capone també va ser enxampat per una multa de trànsit, un impost menor o una cosa similar. Estic content, però alhora estic intranquil, per les derivacions que pot tenir en el futur aquesta mena de jurisprudència respecte als anomenats «delictes d’opinió».
4. La raó fonamental que utilitza la defensa d’ARG perquè la jutge condemni FJL és que en realitat ARG no ha deixat mai de prestar un suport clar al seu partit. O sigui, si els advocats de FJL haguessin demostrat que ARG havia traït el PP o simplement tenia idees pròpies sobre la manera de conduir el partit després dels atemptats de l’11-M, FJL no hauria estat condemnat. I això em sembla una estupidesa enorme, i una barbaritat molt perillosa, tal com explico tot seguit.
5. No estic d’acord que en aquest estat es condemni gent, sigui qui sigui, per delictes d’opinió: cremar banderes, escriure articles, ultratjar nacions, publicar diaris, fer discursos, insultar per la ràdio. Potser en un món utòpic seria partidari de perseguir alguna d’aquestes conductes, però no en aquest país ni en aquest estat, on la justícia està tan polititzada que mai no saps el que et poden fer per qualsevol cosa. En un estat on la justícia no és més que una loteria, els anomenats delictes d’opinió són un perill mortal per a la democràcia i per als drets més bàsics de la gent. El fet que en aquest cas s’hagi utilitzat bé –des del meu punt de vista– aquesta possibilitat no ens ha de fer perdre de vista que si l’arma usada és perversa d’ella mateixa, acabarem rebent tots –començant pels catalans i els bascos, que ja rebem (com bé sap un meu amic).
6. Tal com funciona l’administració de justícia en aquest estat –la seguretat jurídica és mínima–, tant els que estan contents amb la sentència com els que estem preocupats pels seus efectes secundaris cal que esperem, perquè ningú no sap això com acabarà. Al cap i a la fi, de moment és només una sentència d’una magistrada, davant la qual ja s’han presentat tota mena de recursos. N’hi ha per estona.
7. No estic d’acord que des del món civil es carregui un feix suplementari de responsabilitat a determinats col·lectius «per ser ells qui són». Diu El País (editorial 18 juny 2008): «No és irrellevant el fet que aquest delicte continuat d’injúries [...] s’hagi comès des de l’emissora propietat de la Conferència Episcopal.» Doncs, perdonin, però per a un diari suposadament laic sí que és irrellevant. En un món (presumptament) democràtic, tothom és igual. Em sembla cínic que des de determinats àmbits de gent descreguda es digui als bisbes que «haurien de donar exemple».
8. Entenc perfectament que gent més o menys creient s’escandalitzi dels bisbes i els critiqui pel que fan o consenten que es faci podent evitar-ho. Em sembla increïble que ara vulguin rectificar no perquè es reconegui que el que feien o deixaven fer fins ara estigués malament, sinó perquè hi ha pel mig condemnes penals i, sobretot, perquè la bèstia s’ha girat a mossegar la mà de l’amo i llavors han descobert que sí, que era una bèstia. Però això ja ho vaig explicar: determinades actituds de determinats eclesiàstics són una màquina formidable de creació d’anticlericalisme militant. Ara bé, els bisbes són lliures d’actuar així.
9. M’agradaria poder esperar de la gent creient i no creient amb dos dits de front que no confonguin el clericalisme amb el cristianisme. Perquè s’entengui: no em semblaria ni lògic ni just que Catalunya i els catalans fossin jutjats a partir dels encerts o desencerts dels senyors Montilla, Iceta, Pujol, Mas, Maragall, Carod, Saura...


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

A mi no em fan por

Ja han mort deu persones a l’Afganistan arran de les protestes contra les caricatures de Mahoma. Els aldarulls són constants. La majoria dels països de majoria musulmana, tret de Malàisia, es mostren partidaris de fer boicot comercial a Occident. Tot això és preocupant? De moment, per a la majoria de gent d’aquí sembla que no gaire. “Ja s’ho faran”, diu la gent.

Els que hem defensat que només calia demanar disculpes ens hem sentit titllats de totes les maneres. “Amics de dictadors, còmplices de la foscor obscurantista...” Jo no pretenc limitar la llibertat d’expressió, jo dic que la llibertat d’expressió és un valor irrenunciable, al costat del qual hi han altres valors, i quan hi han conflictes entre valors s’han de resoldre d’alguna manera.

Jo no sóc partidari de limitar la llibertat d’expressió amb lleis, com han dit alguns. Jo sóc partidari, i ja ho he repetit unes quantes vegades, que si algú es molesta no costa tant demanar-li disculpes. Això no vol dir fer cap compromís jurídic, vinculant per als mitjans de comunicació, de no tornar a insultar. No, no cal fer cap llei. Però sí que sóc partidari, hi torno, de demanar disculpes. No sóc partidari de les guerres, i les guerres comencen sempre per la maleïda incapacitat humana de demanar disculpes en els primers estadis d’una discussió. Si per demanar disculpes creiem que perdem la dignitat, què hi perdem amb cada mort que es produeix pel fet de no demanar-les? Res?

Bé, ja ho sé, no és automàticament “pel fet de no demanar-les”, perquè és veritat que totes aquestes reaccions són absolutament desproporcionades –estem parlant d’uns dibuixos satírics!–, però la realitat és que, com diu la pedagogia moderna, no n’hi ha prou de no ser conscient d’haver ofès algú: és l’ofès l’únic que pot dir que s’ha sentit ofès. No hi ha barems sobre les ofenses, perquè les ofenses són sobretot subjectives. Això ho expliquem a la canalla a l’escola: ahir mateix corregia uns materials escolars de la Generalitat que ho deien. Per tant, l’argument segons el qual “Si es molesten, vol dir que n’han d’aprendre, són incapaços d’entendre la llibertat”, almenys no és vàlid quan tens al davant unes criatures. Costa tant considerar criatures, ni que sigui això, aquesta part tan important de la humanitat que considera el món occidental “còmplice del dimoni”?

“No és el meu problema, ja s’ho faran”, diem. Doncs, sí, per a mi sí que és el meu problema. Per evitar un sol mort crec que val la pena la humiliació de demanar disculpes encara que pensis que no n’has de demanar. I demanar disculpes no vol dir que et facin por ni que siguis un cagat. No vol dir res més que això: que t’estimes més demanar disculpes abans que algú prengui mal. I en aquest cas, ja són prou gent els que han pres mal. Deu morts. De moment.

Vinyetes d’aquests dies

Parlo molt d'aquesta qüestió, però és que estic espantat de debò, malgrat que pugui semblar que no és així. Despús-ahir i ahir es van cremar tres ambaixades de països nòrdics en països àrabs i avui encara no he vist els diaris i no sé què pot haver passat aquesta nit.

Uns quants comentaris addicionals:

1. Sense moure'ns del terreny dels humoristes, que és on va començar a encendre's aquesta història, ahir el dibuixant d'El País Máximo explicava que potser estem en els prolegòmens d'una tercera guerra mundial. Una guerra que, si es fa, serà nuclear (i d'aquí l'interès de l'Iran a avançar en aquest punt, contra l'opinió d'uns quants països... que ja tenen bomba atòmica). El mateix Máximo citava Samuel P. Huntington, autor d'una obra de referència de fa deu anys: Xoc de civilitzacions. La gent llavors es va riure de Huntington. Teòricament, segons Francis Fukuyama, havíem arribat a La fi de la història..., lògicament amb el triomf dels bons, que som nosaltres, per descomptat.

2. El Periódico se sentia obligat ahir a tornar a parlar una altra vegada de la qüestió, assegurant que ells no pretenien faltar al respecte a ningú. Ara, “aquest respecte no té per què incloure, com ha proclamat el Govern danès, cap petició de perdó. El Periódico va reproduir dimecres passat part de la pàgina del diari danès que va originar la polèmica amb l'únic interès d'informar els seus lectors sobre el motiu del conflicte, amb respecte, sense cap ànim ofensiu i sense que se senti ara obligat a rectificar o a demanar perdó.” Només faltaria, demanar disculpes és una humiliació intolerable... El problema, amics d'El Periódico, és que si algú se sent ofès, per molt que tu diguis que no l'has volgut ofendre -cosa difícil de defensar amb les caricatures a la mà, tot s'ha de dir- continuarà sentint-se ofès si considera que per a ell allò és una ofensa. El Periódico de Catalunya, doncs, tretze són tretze.

3. He parlat de l’editorial d’El Periódico, com a reflex de la posició oficial d’aquest diari. El fet cert, però, és que els col·laboradors habituals no són precisament unànimes en la qüestió. Vegem-ne un dels més paradigmàtics:
–Estic a favor de la llibertat d’expressió i en contra de tota mena de violència, ¿d’acord?
–Aha...
–El que no entenc és per què, avui, en alguns mitjans no es poden fer acudits masclistes, per exemple... i sí que es pot ofendre profundament 1.200 milions de musulmans. (Horacio Altuna, "Família tipus", El Periódico 5 febrer 2006; no ho diu un cappare catòlic, ho diu un humorista d'un diari progre)

4. El País, a la seva manera, sí que demana disculpes. El to de l'editorial d'ahir no és el del gall desafiador de l'altre dia. Fins i tot asseguren que van decidir no reproduir la caricatura de Mahoma que podia resultar més feridora. Semblen realment espantats, i ja va bé. Parlen de caricatures “innecessàriament provocadores” i diuen que la llibertat d’expressió té un contrapès en el “sentit comú, la decència i el respecte per l’alteritat, que han d’inspirar els actes de tots, especialment dels qui per la naturalesa de la seva feina tenen més responsabilitat en el cultiu d’aquells valors”. I la frase exculpatòria: “La representació de Mahoma amb un turbant en forma de bomba a punt d’esclatar, probablement la més infausta (“aciaga”, diu l’original) vinyeta de la col·lecció objecte d’aquest despropòsit general, pot ser percebuda com un greuge per molts creients musulmans, motiu fonamental pel qual aquest diari ha decidit no reproduir-la.”

5. Si ens hem centrat aquests dies en els dos diaris esmentats, El País i El Periódico de Catalunya, és perquè els altres o bé no tenen la repercussió d’aquests (El Punt) o bé han adoptat des del primer moment una posició una mica més crítica amb les famoses vinyetes o almenys s’han mostrat des del primer moment més "prudents" davant l’afer i no s'han sentit obligats a defensar de manera rotunda i sense matisos la "llibertat d'ofendre", com l'Avui i La Vanguardia, posant per cas.

6. Tornem a dir que el que ens ha cridat l’atenció en tot aquest afer no és el fet que s’hagin publicat uns dibuixos concrets ací o allà, sinó la bel·ligèrància amb que s’ha defensat la bondat d’haver-los publicat un cop que van començar les protestes. D’aquí ve el problema. Si hi hagués hagut per part dels diaris europeus una petició de disculpes, no hauria passat res. El que ha molestat als musulmans que s’han queixat és la contumàcia, la rebequeria, l’acarnissament, no pas el fet inicial. Recordem que les vinyetes es van publicar el mes de setembre de l’any passat, i el conflicte no ha esclatat fins que un cop i un altre, davant peticions enraonades i constants, el diari Jyllands-Posten no es mostrava disposat a rectificar. I llavors, encesa la metxa de la violència, han demanat disculpes. No ho podien haver fet abans?

7. Caldrà arribar sempre a l’amenaça i a la violència per reconèixer els errors?

Tothom d'acord? Jo no

Sembla que ens hem posat gairebé tots d’acord a Europa que és intolerable que els països musulmans es queixin per unes caricatures de Mahoma que van aparèixer fa uns dies en el diari danès Jyllands-Posten. “Prou lliçons de reaccionaris intolerants”, deia ahir France Soir. La raó principal és aquesta, expressada pel mateix diari de París: “Sí, tenim el dret de caricaturitzar Déu.” Els mateixos arguments, més o menys encesos, s’han repetit arreu: a casa nostra i al país del costat, El País i El Periódico sembla que han estat els més galls.

Doncs, no, no hi estic d’acord. Les creences de la gent són un terreny delicat. I una cosa és que hi hagi tota la llibertat d’expressió que es vulgui i una altra que es justifiquin sempre tots els resultats d’aquesta llibertat d’expressió. És a dir, jo no sóc partidari de la censura, però sí de rectificar si es veu que s’ha ofès algú. Tampoc no és tan difícil demanar disculpes, no? I amb qüestions de religió tampoc no és tan difícil endevinar d’antuvi qui es pot ofendre més del compte, i mirar de no ofendre’l. En fi, em sembla de sentit comú. La llibertat d’expressió és un valor, però les creences de la gent també són un valor. I si no estaria bé censurar, tampoc està bé que no demanis perdó si has trepitjat un ull de poll. I ja que hi som, tampoc és tan difícil no insultar les creences de la gent. De vegades, el que ens passa a Occident és que tenim poca imaginació, i no sabem criticar les decisions de qui sigui sense atacar les persones i les seves conviccions personals. Ho he experimentat més d'una vegada i us asseguro que és força dolorós, perquè et deixa sense paraula.

El diari Jyllands-Posten ja ha demanat disculpes, i ha fet ben fet, però a la resta d’Europa hi ha gent que és més papista que el papa i que demanar disculpes els sembla intolerable. Doncs mira, noi, després no et queixis si passa alguna altra cosa. (I no justificaré el que pugui passar, eh?, però de vegades, sense justificar fets, sí que te'ls pots explicar.)

(Afegit a les 12:30: Ara fa un moment, a un quart d'una d'aquest mateix dia 2, acabo d'assabentar-me que han despatxat el director de France Soir per la seva posició tan bel·ligerant, tal com deia abans, en l'assumpte de les caricatures. Doncs, mira, hi ha algú que està d'acord amb mi... Jo no descartaria que responsables d'altres mitjans que s'han mostrat tan "intolerants amb la intolerància dels musulmans" i tan "tolerants amb la frescor dels europeus" prenguin mesures similars: hi torno, quan hi ha col·lisió entre dos valors democràtics, no pots posar-te tan a favor de l'un que esclafis del tot l'altre. Ara, als d'El Periódico no els veig capaços de rectificar, perquè això voldria dir fer fora el qui és ara la gallina dels ous d'or del Grupo Z, Antonio Franco. A veure què passarà...)

Nota afegida el dia 3: El Periódico ha fet finalment avui una mena de rectificació indirecta. Ha publicat un article de la islamòloga Bramon, de la Universitat de Barcelona. Diu Bramon: «Estem fent tots plegats una trista fila amb la polèmica de les caricatures de Mahoma. D'entrada, estic a favor de la llibertat d'expressió i de la broma, però també seria bo que critiquéssim el mal gust. Un musulmà amb una bomba per turbant no és un musulmà, sinó un terrorista, i el profeta de l'islam estava molt lluny d'això.» (Dolors Bramon, professora d'estudis islàmics de la UB, El Periódico 3 febrer 2006)

Els catalans (i les catalanes), ultratjats (i també ultratjades)

Què, vostè també està indignat (o indignada), no? És clar. I jo també, i tots els catalans (i les catalanes). Perquè si cada dia a Madrid mil trilions de diaris i d’emissores de ràdio i d’altres mitjans de comunicació diuen que els catalans som uns fills de puta (i unes filles de puta), doncs, és clar, ens ho acabem creient, no? Però ens ho prenem bé, no creguin, d’alguna manera forma part del paquet de ser catalans (i catalanes). Ja ho sabem, que a Madrid diuen aquestes coses. Però si llavors el Quadripartit Sense Iniciativa (QSI) diu tot d’un plegat que les putes no poden anar pel carrer, llavors ens espantem i diem a les nostres mares que no surtin al carrer, perquè totes són sospitoses, perquè a Madrid diuen aquestes coses tan lletges i la gent de Madrid té molta credibilitat, i la guàrdia urbana i els mossos (i les mosses) d’esquadra les podrien molestar. I així, des de fa temps ja no es veuen dones pel carrer a Barcelona, perquè les tenim amagades. I llavors, va un pocapena que es diu Iu Forn i el molt desgraciat, que es veu que té amics (i potser amigues) a Madrid, escriu una carta als senyors Brunete de la capital d'Ejpaña i els diu que si vénen a Catalunya que no portin les mares, perquè les pobres es trobarien molt soles al carrer, serien les úniques dones de veritat que hi hauria, i la guàrdia urbana i els mossos d’esquadra (i també les mosses) les podrien molestar a elles, confonent-les amb les nostres mares. I és per això que ens sentim ultratjats, perquè una cosa és que a Madrid diguin que tots som uns fills de puta (i unes filles de puta) i una altra que un dels nostres, un català, els doni la raó, confirmi el que diuen a Madrid i avisi els seus amics els senyors Brunete perquè no vinguin a Barcelona amb les mares si no volen sentir-se estranyes i potser molestades en uns carrers on no hi ha dones, només fills i filles de puta. No senyor, si vénen que vinguin tots (i totes) i així sabran el pa que s'hi dóna. El que no s'entén és que els senyors Brunete i els seus familiars de Madrid hagin interpretat malament la carta del botifler Forn i hi hagin vist no sé quines intencions tortes que no els afavorien. I és que és molt difícil entendre's amb Madrid, fins i tot per als botiflers. Forn, t'has equivocat: la pròxima vegada ens has de dir fills i filles de puta directament a nosaltres, com fan ells, i així no hi haurà motius per a segones interpretacions i ningú no et farà rectificar res.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Els bisbes, la gent, el Cèsar

No sóc dels qui s’escandalitzen pel que diuen els bisbes, ara que tothom ho fa. Em pot agradar més o menys el que diuen en cada cas, però no me n’escandalitzo. Sóc dels qui creuen que els bisbes també són persones normals i corrents, que tenen la influència que tenen –més aviat poca– i que poden dir el que els roti perquè “It’s a free country”. (Bé, no ho és pas, de lliure, però sí que ho hauria de ser des de la perspectiva nostra, la dels ciutadans, en allò que depèn de nosaltres.) Sóc dels qui creuen que els bisbes espanyols tenen dret a sentir-se més espanyols que Donoso Cortés –no sé qui era, algú del segle XIX, de tant en tant sembla que en parlen els diaris castellans i el nom és força suggeridor…–, i a dir-ho, si ho creuen convenient. Què hi fa? No seré jo qui els doni consells sobre el que han de pensar o dir o sobre el que no han de pensar ni dir o sobre com ho han de dir ni quan ho han de dir si és que ho han de dir.

De fet, ara que tothom parla de laïcisme, de la fi de les tuteles eclesiàstiques i de la descristianització de la societat em fa gràcia tota aquesta unanimitat a explicar als bisbes com han de fer la seva tasca, i els esquinçaments de vestits per tal declaració o tal altra que han fet, o les amenaces de deixar de posar la creueta a la casella de l’IRPF. Em fa una gràcia tremenda. Som un país levític, ja ho deia Pla. En comptes d’anar cadascú a la seva i deixar fer i dir als altres –i els eclesiàstics també són “els altres”–, ens exclamem per les declaracions mediàtiques “intolerables” dels senyors bisbes mentre fem veure que no ens adonem que polítics de tots els colors i uns quants empresaris i banquers i caixers –els amos del ball– ens van posant taxes i tributs i controls i comissions i ens van escurant les butxaques i fent la guitza –aquests sí que manen, poca broma amb el Cèsar!– un dia i un altre.

Jo sóc dels qui creuen que els bisbes poden pensar i dir el que els passi pels dallonses. Sóc dels qui creuen que per dessota de cada sotana també hi ha un cacauet amb els seus drets íntegres -i les seves misèries. Només faltaria. És clar que coherentment amb això que dic, em sembla bé que la gent digui o contesti el que vulgui, també sobre el que diuen els bisbes. El que em sobta és que tot plegat el veig una mica incoherent, aquest desfici a voler tancar la boca dels capellans com si fossin gent d’una categoria social inferior, amb menys drets que la resta. O sigui, com si fossin mereixedors de la cadena perpètua de no parlar, pels “crims” comesos in illo tempore. Ells, els únics condemnats? Home, entre poc i massa. Qui estigui lliure de pecat, si hi ha ningú, que els tanqui la boca, però mentrestant...

No sé si Josep Maria Ballarín, mossèn Tronxo, que també ha decidit donar consells als bisbes, està lliure de pecat. Però ara, arran de l’última polèmica, m’ha fet gràcia el que els ha dit i com els ho ha dit: els dóna el consell que no donin consells sobre determinats temes que poden coure. Bé, ell ho pot fer, i a més ho fa amb aquella airositat:

«Més val que callin ara que, gràcies a la carcúndia dels menjacapellans, l'Església ha assolit la santa llibertat dels vençuts.
Lliure mentre no es fiqui allà on no li toca perquè hi desafina.
Que deixin la política en pau, que ens deixin en pau a nosaltres. No són pas ells qui per assenyalar-nos de quina terra som fills, cadascú se sap la mare que el va matricular i la carn d'olla amb la qual van desmamar-lo.
Ja sabeu què vull dir.» (Josep M. Ballarín, Avui 16 gener 2005)

I és clar que ho sé. No es pot pas oblidar la flairança tan concreta de la carn d'olla de casa...

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)