Divisions contranatura

Arriba un dia que la secessió de Catalunya respecte a Espanya és un fet, que l’Estat espanyol, empès per la UE i/o l’ONU, hi consent. Però posa una condició: que les comarques de ponent continuïn pertanyent a Espanya. Com que la resta de Catalunya el que veu prioritari és fer el primer pas i no té cap força per negociar, s’accepta la condició a contracor i se signa. Demane: passarà gaire temps abans que a Lleida, o a Tàrrega, o a les Borges Blanques, o a Balaguer, o a Mollerussa, o a Tremp (o fins i tot a Fraga, vés a saber, en una situació com la descrita), o a totes aquestes poblacions alhora i a cada llogarret i masia, sorgeixi un grup fort d’independentistes que reclami, amb violència i tot, integrar-se al seu país natural, Catalunya? I passarà gaire temps més, si s’apaivaga la primera flama de rebel·lió, abans no sorgeixi una nova fornada de joves o no tan joves que alcin un altre cop el puny de la reivindicació? Jo no estic d’acord amb la violència, però és un fet que la injustícia i l’arbitrarietat engendren violència, agradi o no.

Doncs això és el que els britànics anomenen Irlanda del Nord i els irlandesos Els Sis Comtats Ocupats (dels nou que té l’Ulster), o sigui, el nord-est d’Irlanda. Les poblacions rebels es diuen Belfast, Derry, Armagh, Newry, Lisburn, Omagh...

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El no d’Irlanda

Hi ha gent que em demana com és que volia que Irlanda votés no al Tractat de Lisboa, que configurava la nova Europa dels 27. Com que hi ha experts que en saben molt més que jo, us passo amb el professor Petschen, catedràtic de relacions internacionals de la Universitat Complutenca de Madrid:

«I què és el que ha dut els irlandesos a votar no? Per què, a fortiori, també haurien votat no els ciutadans d’altres estats si els haguessin convocat a les urnes? El munt de coses que sentirem i llegirem sobre això aquests dies, després de la consulta d’Irlanda! El devessall d’excuses, d’arranjaments, de pretextos! Però, per descomptat, cap mea culpa. Ara, de fet caldria cercar-hi una anomalia comuna. És la mateixa raó, o semblant, que fa que cada quatre anys sigui més baix el percentatge de ciutadans que elegeixen els seus representants al Parlament Europeu. És veritat que a cada país hi ha raons particulars. Però això no ens ha de fer tancar els ulls a les raons comunes.

»L’estructura de l’Europa unida tal com s’ha anat construint entre el 2001 i el 2007 és per als ciutadans massa llunyana i abstracta. […] Els dirigents dels estats europeus […] han deixat de pensar a construir una comunitat, i l’han substituïda per una estructura institucional formadora d’una unió d’estats amb la qual els ciutadans ben poc poden identificar-se. La dinàmica comunitària s’ha substituït per la dinàmica estatalista. Una dinàmica que no és nova al Tractat de Lisboa, perquè ja hi era al Tractat Constitucional. Els analistes que van lloar el Tractat Constitucional i que tant s’han neguitejat amb el de Lisboa no van saber veure que en el primer la dinàmica estatalista ja desbancava la lògica comunitària. […] I després, han suprimit el principi de legitimitat ciutadana [només els irlandesos han pogut votar]. […]
»Els líders europeus d’aquests darrers anys no han sabut acréixer pedagògicament una comunitat en la qual es fes realitat l’expressió de Tucídides: “Es diu democràcia perquè el poder no és en mans d’uns quants sinó de la majoria.” […]» (El País 14 juny 2008)

Al que diu el Sr. Petschen cal afegir des de Catalunya –i la raó és vàlida també per als qui creuen en un Éire unit– un altre motiu que ell segurament ni ensuma: el nou tractat no sols oblida els ciutadans, sinó que també oblida les nacions sense estat –o les nacions amb estat però amb un altre estat que n’envaeix una part: per això el Sinn Féin demanava el no. És a dir, la nova Europa es vol(ia) construir sense comptar amb nosaltres. Un cop més.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)