El Tema

Fa molts dies que sé que haig de dir alguna cosa aquí. Però, la veritat, no sé què dir. Ja s’ha dit tot i no m’agrada repetir el que ja s’ha dit. De vegades, és veritat, copio textos d’altres, i ho dic així: “Com que no ho diré més bé, us ho reprodueixo.”

Però què puc copiar sobre El Tema? De qui? No ho sé, no sabria per on començar, hi ha tantes coses.

Només sé dir –i no és original– que hi ha muntat un enorme sidral de guerra per contrarrestar una gent molt dolenta que volem votar. Sí, és clar, està prohibit per un govern i uns jutges que manen molt. Però és només votar! Ni pegar, ni matar, ni robar, ni tan sols insultar.

Igual com diuen que votar està prohibit, en un instant podrien dir que està permès. Poden decidir-ho! En un segon! “Voteu, i després ja en parlarem.” Per exemple.

¿És tan difícil d’entendre que els que volem votar només volem votar i que tot el que es fa en contra d’aquesta voluntat de votar és absolutament desproporcionat amb “el mal” –si volen– que pot provocar votar?

Ei, que no parlo de votar “sí”, eh? Parlo de votar.

¿Però no s’adonen que amb la resistència ferotge a deixar votar el que fan és que molta gent que no pensava votar, i encara menys votar “sí”, ara estigui espantada amb tant numantinisme irracional i es rumiï seriosament quin vot farà? Perquè el que és ben clar és que cada cop hi ha més gent que diu, molt emprenyada, que anirà a votar.

I ho deixo, perquè no faria res més que repetir i repetir. Està tot dit.

Ja s’ho faran.

Perles (163): Democràcia i cristianisme

«La forma de govern democràtic adoptada entre nosaltres, estimadíssims germans, no s’oposa a les normes que aquí exposem ni repugna a l’Evangeli: més aviat exigeix aquestes virtuts sublims [...]. Sí, estimadíssims germans meus, sigueu bons cristians, i sereu excel·lents demòcrates.»


(Barnaba Chiaramonti, bisbe i cardenal d’Imola, Itàlia, i després papa Pius VII del 1800 al 1823, homilia del dia de Nadal, 25 de desembre 1797; segurament la primera [i isolada] declaració eclesiàstica solemne a favor dels nous valors democràtics; citat per Ippolito Nievo, Le confessioni di un italiano, 1867, cap. XVI)

Banc Sabadell respon

La senyora Raquel Blasco, directora del Servei d’Atenció al Client del Grup Banc Sabadell, m’envia una carta de resposta. Tot i que hi ha el meu nom a la capçalera, no sembla que sigui gaire personal, de manera que la puc fer conèixer, més encara si tenim en compte que vaig fer en públic la protesta.

Em diu que el banc està al servei dels seus clients, etc., però que està “sota regulació i supervisió del sistema europeu de regulació” i ho seguirà estant. Molt bé. Cap problema.

I afegeix: “Li reitero la voluntat de servei a les empreses i famílies de Catalunya que el banc desenvolupa des del 1881, havent estat capaç d’adaptar-se als diferents entorns econòmics i polítics, adoptant en tot moment, les mesures més adequades...” (sic, pel que fa a sintaxi i puntuació; negreta meva).

Aquest missatge és el que esperàvem que fessin públic abans de les eleccions, no ara i de manera més o menys privada. Però millor ara que mai.

Malauradament per al banc, la retirada d’estalvis que els havia anunciat –modesta, però em consta que es va sumar a altres que els han produït més efecte– ja està feta.

I de moment quedarem així.

Encara falta que hi hagi un pronunciament públic, per descomptat. O, simplement, una desvinculació respecte a les amenaces de la banca espanyola.

Però, com dic, millor això que res.

* * *

23 d’octubre 2015: per fi!

A Banc Sabadell

Senyors,

El recent manifest (18 setembre 2015) de l’Asociación Española de Banca, de la qual forma part Banc Sabadell, ha pres, contra el seu costum habitual, un posicionament que considero molt desafortunat sobre l’actual procés polític que es viu a Catalunya.

Després d’esperar infructuosament un temps suficient per veure si Banc Sabadell es desmarcava d’aquest posicionament coŀlectiu, els comunico que em sento decebut en la meva confiança en el banc, després de molts anys, i que posaré en marxa aquesta setmana mateix els mecanismes per canceŀlar tots els comptes i dipòsits que tinc oberts amb l’entitat.

Els informo d’aquesta qüestió per aquesta via perquè estic interessat que, juntament amb el procediment de canceŀlació, constin públicament les raons que em duen a prendre aquesta per a mi dolorosa resolució.

Cordialment,

XXXX XXXXXXX XXXXX
DNI XXXXXXXXX
(Adreça - telèfon)

(Comunicació enviada per diverses vies a BS el 21 setembre 2015)

Banc Sabadell respon.

El cançoneret de l’Aulet

En Jaume Aulet ha fet un seguit d’adaptacions de cançons tradicionals. Me l’ha passat G.

En publico una selecció. Fent això sé que manipulo subliminar-ment lectores i lectors d’aquest humil bloc (és allò que ho llegeixes, et queda enganxada la lletra a la neurona i no pares de sentir-la durant dos dies, nits incloses). Però no ho he pogut evitar, la temptació era massa forta.

El 9 cançoneret del 9-N
Ronda de cançons circumstancials i pseudogarrotuïtiques
(Selecció de di[a]nou cançonetes feta pel VF)

1

«La masovera se’n va al mercat. (bis)
El mercat és el diumenge,
el diumenge vota i menja.
O lai la, la masovera, la masovera...»

2

«Votarem, votarem,
que la civada, que la civada.
Votarem, votarem,
que la civada guanyarem.»

3

«En Joan petit quan vota,
vota, vota, vota.
En Joan petit quan vota
ja no es mama el dit.»

4

«Questa mattina
mi sono alzato.
Oh bella ciao, bella ciao,
bella ciao, ciao, ciao.
Questa mattina
mi sono alzato.
NON ho trobato l’invasor.»

5

«Era el segle XIX,
i amb el nom d’Alfonso Guerra
es coneix un diputat.
Aquest sí que era la pera.
Li agradava el ribot [...]
No em jubileu!»

6

«No ho sents, hi ha algú que està votant. (bis)
Oh respon-li, obre la porta.
No ho sents, hi ha algú que està votant.»

7

«I espero, i espero,
fatigat de tant treball.
Se sent com tots van a votar:
no tardis, Jack!»

8

«La lluna, la pruna,
ja surt amb un vot.
L’Alícia la crida,
l’Iceta se’n fot.»

9

«En Pinxo va dir-li a en Panxo:
–Vols que voti amb un punxó?
I en Panxo va dir-li a en Pinxo:
–Vota, p’rò amb un punxó no.»

10

«Tres i tres i tres fan nou:
el nou de novembre.
Tres i tres i tres fan nou:
el nou de novembre.
És el dia de votar
ai ves qui ho diria.»

11

«Volem votar, votar volem. (ter)
I si no ens deixen,
i si no ens deixen
no callarem.»

12

«Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’avorria molt
i sortia a votar.»

13

«Al vot
la cara al vot,
el cor al vot,
les mans al vot,
els ulls al vot:
al vot de tots.»

14

«Ara que tinc un vot,
ara que encara tinc força,
que no tinc l’ànima morta
i em sento bullir la sang.»

15

«Ahora en el Telediario,
vamos a contar mentiras, tralará...»

16

«A los árboles altos
se los lleva el viento.
Y a esos catalanes,
su pensamiento. (bis)
Ay vida mía,
su pensamiento.»

17

«Duerme, duerme, Rivera,
que tu mama está votando, Rivera. [...]
Y si el niño no se duerme
viene Rosa Díez
y ¡zas! se come a sus votantes
chacapumba, chacapumba...»

18

«Al preso del día 9
ya lo van a confesar;
está rezando en su celda
con el cura del penal;
que votó con su mujer
y un amigo desleal.
Dice así al confesar:
“Yo voté, sí señor,
y si vuelvo a nacer,
yo volveré a votar.”»

19

«És l’hora dels adéus
i ens hem de dir adéu-siau.
Germans ‘neu a votar,
senyal d’amor, senyal de pau»

Perles (114): Obediència cega

«En el món real [...] hi ha autoritats que, a distància i apropiant-se de la iconografia de la dissuasió, expressen acusacions i imposen mesures que amputen o anuŀlen els drets fonamentals dels més desvalguts. I també hi ha intermediaris amb galons que, afalagats per l’adrenalina del joc jeràrquic –i de vegades amb bona fe–, s’avenen a fer la feina més bruta i, en nom de l’ordre, a actuar com el braç armat d’aquest poder emmascarat [sense] trencar la cadena de comandament, encara que les conseqüències siguin humanament devastadores pel costat més dèbil del triangle. [...] Sotmetre’s acríticament a l’autoritat i acceptar cegament imposicions que trenquen les garanties democràtiques i els drets dels ciutadans ens acosta més a la barbàrie que no pas a la justícia.»

(Extracte de l’article de Sergi Pàmies publicat a La Vanguardia, 8 març 2013)

Democratitzar els partits

Per democratitzar –acostar al poble– una mica els partits polítics tan tancats que tenim, potser una primera cosa que hauríem de demanar-los és que quan triessin els líders interns ho fessin sempre amb una votació doble: per una banda, escollir els qui han de manar, amb llista oberta, un per un; per l’altra, el programa, o almenys les línies mestres del programa, amb punts desglossats que es poguessin marcar també d’un en un: aquest tema sí, aquest altre tema no.

Perquè pot ser que et faci més o menys el pes el líder del partit, però no tant el seu programa global –tot i que encara t’agradi menys el programa dels partits rivals–, o a l’inrevés. I això s’hauria de poder expressar d’alguna manera.

Si al polític triat no li agrada el programa que li toca, que dimiteixi i se’n tria un altre. Un altre líder, no un altre programa; un líder del partit que es comprometi amb el programa aprovat per la majoria.

Aquí ningú no pot al·legar, com quan es parla de regenerar el sistema electoral, que la llei diu tal cosa o tal altra, i que ja canviarem les lleis però que mentrestant cal atenir-se al que diuen, com asseguren tots durant la campanya quan els demanes unes eleccions més transparents, llistes obertes, etc. Que per canviar la llei electoral, s’excusen, cal que els altres partits hi estiguin d’acord, i que això no és fàcil. I tal i qual i pasqual.

Doncs no, aquí no hi ha llei que imposi res. Els partits, internament, poden fer-s’ho anar com vulguin.

Els polítics es queixen –relativament, i només quan són a l’oposició– del descrèdit dels polítics? Doncs que comencin per democratitzar el seu funcionament intern.

Bé, de tant en tant em ve de gust fer volar coloms.

(La il·lustració és de l’humorista El Roto, d’El País)

Diàleg i tensions entre cultures i èpoques al Caire

L’analista socioreligiós Sergio Romano, del Corriere della Sera, escrivia l’altre dia en aquest diari de Milà un reportatge sobre l’evolució dels costums en un Egipte trasbalsat afortunadament fins al moll de l’os pels esdeveniments dels darrers mesos. Com que hem parlat d’aquest aspecte concret de la qüestió aquí mateix unes quantes vegades, us faig un extracte del reportatge de Romano, que es titulava, ben significativament, «Il dialogo difficile tra musulmani e copti per salvare la rivoluzione (e le minigonne)», i que va ser publicat el dia 9 de juny.

Entre els que s’han dedicat més a la pacificació dels ànims en aquests darrers temps hi ha Ahmed el Tayeb, gran imam de la Universitat d’al-Azhar. La seva resposta al clima sobreexaltat dels últims mesos és una iniciativa ecumènica. Em diu que ha organitzat amb el papa copte Shenuda i altres líders religiosos una Casa de la Família, on es treballa per crear les condicions per millorar la convivència entre musulmans i cristians. S’hi han constituït comissions per eliminar dels llibres i dels programes escolars tot allò que pugui incitar a l’odi interreligiós. Han promogut espais de televisió en els quals representants de les diverses creences s’explicaven els uns als altres com interpreten els propis textos sagrats.

Li demano si la seva política troba resistència en l’islamisme més extremat, en els Germans Musulmans i en els grups salafistes que van sortint de lʼombra i es van organitzant. Em respon amb prudència i de manera ecumènica que amb els Germans Musulmans és possible dialogar i que fins i tot entre els salafistes n’hi ha de bons i de dolents.

Però em fa l’efecte que el seu problema més gros no és el de tenir controlat els extremismes religiosos d’un país sobreexcitat. La “revolució” de la plaça Tahrir ha estat obra de joves respectuosos amb la pròpia fe, però molt més laics que els seus pares i mares.

Recordo al gran imam algunes dades estadístiques sobre les darreres generacions àrabs, revelades fa poc per un expert francès, Emmanuel Todd. Segons Todd, els darrers estudis mostren el declivi d’una vella pràctica endogàmica, típica de les societats conservadores: el matrimoni entre cosins. Les dades remarquen que la família està perdent la capacitat de condicionar amb les tries matrimonials el futur de fills i filles. Ahmed el Tayeb no comenta la dada. Explica que el seu matrimoni va ser concertat per la família però que la seva vida de parella ha sigut feliç. I assegura alhora que els seus fills han triat lliurement la dona, però que els seus matrimonis han estat una mica més complicats que el seu.

Unes hores després, a l’hotel, mentre rumio en el que m’ha dit el gran imam, una persona em suggereix que faci un cop d’ull a la sala de ball on se celebren unes noces. La música ensordidora i la il·luminació sincopada són pròpies d’una discoteca. Al mig de la sala un centenar de parelles joves han fet una rotllana i ballen frenèticament al voltant dels nuvis. Una càmera muntada al capdamunt d’una grua reprodueix l’escena, presa des de dalt, en una gran pantalla.

Els nois van amb vestits foscos, elegants, camises blanques, ulls vellutats, cabells curosament despentinats. Les noies van amb faldilles força curtes i vestidets cenyits, els braços nus, escotats que deunidó i cabelleres que voleien.

A les taules escampades pertot, al voltant de la sala, hi ha senyors i senyores que, per l’edat, han de ser els pares i les mares dels ballarins. Gairebé totes les mares porten el cap cobert per un mocador que deixa veure només l’oval de la cara. N’hi ha una que de tant en tant s’alça i assaja uns passos de ball. A cap d’elles els ha passat pel cap de dir a les filles que havien dʼhaver-se vestit d’una altra manera.

Potser la veritable revolució egípcia és aquesta.

Escons en Blanc

Eleccions municipals 22 maig 2011
- 2 no-escons (de 7) a Foixà (Baix Empordà)
- 1 no-regidor (de 13) a Gironella (Berguedà)
- Més de 10.000 vots a Barcelona (Barcelonès)
- Etcètera.

«No som d’esquerres ni de dretes, ni feixistes, ni ecologistes... No som socialistes, ni de centre, ni nacionalistes, ni democristians, ni anarquistes. No estem aquí per dir què és millor ni pitjor, ni quines polítiques s’haurien de dur a terme. No estem a favor de l’última llei que s’ha aprovat, ni tampoc en contra. No tenim cap ideologia i les tenim totes. No tenim clar si ha de governar aquell, o aquella, o aquell altre...

»Però tenim clara una cosa: creiem que hem de poder dir que no. De la mateixa forma que tenim dret a votar qualsevol partit, hem de tenir el dret a no votar-ne a cap, senzillament perquè cap d’ells no ens agrada. Tenim dret a dir que no i que se sàpiga.

»Potser has arribat fins aquí perquè estàs cansat dels polítics, de les seves farses, de les seves mentides, de tantes promeses incomplertes, de tants impresentables, de tants corruptes. Pot ser que no t’agradi la llei electoral, o que estiguis cansat de l'amiguisme, del transfuguisme o, simplement, de la manca de memòria. O potser no. No ho sabem. No ho sabem ni tampoc volem fer ressò de cap opinió en particular

»No diem res. Callem. Emmudim. Creiem en el valor del silenci en un món polític on les paraules han deixat de tenir sentit. Un silenci acusador. Callem, sí, però també ho diem tot. O millor encara, diem només una cosa: diem NO.

»El nostre vot no servirà per engrossir el percentatge de vots en blanc, o nuls, o d’abstencions, xifres de les quals, al final, ningú no en fa cas.

»El nostre vot no permetrà que un partit pugui governar amb falsa majoria.

»El nostre vot no es repartirà entre els partits amb representació.

»El nostre vot no quedarà només en les estadístiques.

»El nostre vot servirà per dir que no, que no volem res d’això. Que en aquestes circumstàncies preferim ser representats pel nostre silenci.

»Els nostres escons seran blancs. No es tacaran amb paraules sense sentit ni es traduiran en suculents sous que algú s’embutxacaria només per pitjar el botó que la disciplina de partit imposa, ni servirà per rebre subvencions destinades a campanyes electorals cada cop més cares. Els nostre escons quedaran buits. Però així ens assegurarem que no els omplin uns governants que ens avergonyeixen, que no ens representen.

»I així, quan els parlaments comencin a omplir-se d’escons en blanc, l’enrenou que crearan serà tan gran que no podrà ser ignorat. I potser llavors, alguns polítics començaran a tenir por, por de perdre la paraula, por de perdre el sou, por de perdre la majoria, por de perdre la subvenció... I potser, llavors, les coses començaran a canviar.»

Escons en Blanc, maig 2011

(Aclareixo que em vaig desvincular d’Escons insubmisos, llavor primera dels actuals Escons en Blanc, l’any 2007, abans del canvi de nom. De manera que no hi ha en aquesta entrada del bloc cap afany partidista personal. Sí que hi ha, però, la satisfacció de veure com una vella idea, portada ara per altres mans més hàbils, va aconseguint de mica en mica, amb paciència, uns objectius dibuixats utòpicament ara fa deu anys.)

Revolta general al món àrab

¿Té a veure tot això que passa ara amb el que dèiem fa dos anys i mig o tres sobre les noves vies d’entrada de l’esperit democràtic –les novel·les, les sèries de TV, la manera d’informar i d’enfocar les coses per part d’al-Jazira– en aquells pobles fins ara subjugats? Ni idea. Ja ens ho diran els experts al final, quan hagin tingut temps d’analitzar tot el que està passant aquests dies, aquestes setmanes.

Però per mi hi ha relació, ja ho crec. El món canvia molt de pressa. Aquestes revolucions no són com la que va dur Khomeini al poder iranià fa més de trenta anys. Encara que hi pugui haver algun país en què una minoria s’aprofiti temporalment de la moguda i a curt termini i potser a mitjà encara no deixi arribar allí la democràcia, la generació de la gent que protesta ara ja no sap ni qui va ser Khomeini, si no és que ho repassa a classe d’història. És la generació que s’ha enganxat a les sèries Nur, Els anys perduts, Pom de flors i les que han vingut després, la generació que retratava ja fa sis anys Rajaa al-Sanea. Tot això no té aturador, és l’ànima del poble esdevingut adult i que, de sobte, ha descobert que és majoritari. Gràcies a internet, a la globalització de les comunicacions, a la impossibilitat de mantenir-te aïllat en un racó de món. Bé, la tesi no és meva, molta gent ho diu.

En qualsevol cas, no hem d’esperar que la democràcia que tindran allà sigui pastada a la nostra. No ve d’aquí si una mica més bona o una mica més dolenta, segur que serà diferent. El nostre sistema no és el súmmum, això ja ho hauríem de tenir coll avall. I potser encara ens ensenyaran alguna coseta i tot.

(Espero que els amics de Revolta Global no s’enfadin per haver-los manllevat el logo.)

Presumptes culpables

Les fronteres dels estats de dret realment democràtics no són clares, són difuses. Posant per cas, jo diria que el fet que en temps de pau l’autoritat –policia, exèrcit, etc., però també vigilants privats– et pugui aturar pel carrer o a la carretera de manera aleatòria, marca la línia entre un estat de dret –tothom és igual i ningú no és culpable mentre no es demostri el contrari– i un possible règim autoritari disfressat.

És a dir, que els ciutadans hagin de demostrar de tant en tant la seva innocència sense haver fet res prèviament que contravingui cap mena de llei per mi és un fet gravíssim. Els controls aleatoris o la detenció preventiva de sospitosos –encara que només sigui d’un minut, perquè no és una qüestió de temps, sinó de concepte– per la pinta que fan, per la manera de vestir o perquè és el que fa vint des que hem aturat l’anterior, per mi no són pràctiques compatibles amb la democràcia.

Però això, malauradament, s’esdevé en molts països anomenats «paradisos de la llibertat». I en el nostre, desenganyem-nos, també en l’àmbit dit «autonòmic» i fins i tot local. O sigui, aquest no és un feix que hàgim de suportar pel fet de pertànyer a l’Estat espanyol. És previ. No sé si per acostumament o perquè es considera un preu que cal pagar per estar més segurs, passa en molts indrets del primer món considerats d’allò més democràtics.

A mi només m’han aturat sense haver fet res abans per merèixer-ho un cop a la vida. Va ser ara fa dos anys, una de les darreres vegades que vaig viatjar a Espanya. Però aquí també passa, com deia, ara fa poc me n’han explicat un cas. I quan l’he comentat amb altres persones, escandalitzat, la majoria dels oients se m’han tirat al damunt i m’han dit que sóc paranoic i que «és normal, ho fan a tot arreu».

Això és el més gros, sí, que una gran majoria de la gent té aquest abús interioritzat com si fos un dret de l’autoritat. Una mena de síndrome d’Estocolm o de «mi marido me pega lo normal». Et diuen: «No has de témer res si ets innocent.» Doncs a mi em fa por: per mi mateix, per gent que conec i per tothom, perquè aquesta manera de fer viola la meva dignitat i deixa una enorme porta oberta a la discrecionalitat, a les manies i als prejudicis –racials, per exemple– de qui té aquest poder.

Poca broma es pot fer amb aquest tema: més d’un ha rebut de valent, ha anat a la presó o fins i tot ha mort per haver-ho discutit. Quan llegeixo «resistència a l’autoritat» com a pròleg de la crònica d’una desgràcia, jo tendeixo sempre a la malfiança. No puc evitar-ho.

Per això, que gairebé tothom ho accepti com un fet normal malmet molt seriosament la meva confiança en la humanitat, o almenys en la humanitat que viu dins les anomenades societats democràtiques en què passen aquestes coses. Perquè la gent que viuen sota dictadures també pateixen abusos, molts més, però saben que allò és una dictadura.

Encasellar

No entenc per què sempre t’han d'encasellar –potser ho fem tots, instintivament– quan manifestes qualsevol opinió política o econòmica, o fins i tot cultural, i ja no diguem si és moral. Si dius que l’Estatut català actual, aquest que pentinen els jutges espanyols des de fa tres anys i que no té res a veure amb el que va aprovar el Parlament de Catalunya, és una cosa que no serveix per a res i que no entens per què li fem tant de cas, et situen prop de l’Esquerra dissident. Si dius que la nova Oficina Antifrau ha nascut amb el frau incorporat de l’elecció del seu director, et col·loquen al costat de CiU. Si afirmes que l’actual cultura energètica no és sostenible, que les nuclears s’han de desmantellar i que no s’han de fer transvasaments dels rius, ja estàs prop d’Iniciativa. Si penses que la proliferació creixent d’avortaments més que l’exercici simple d’un dret privat és una tragèdia global que tal vegada ens hauria d’amoïnar una miqueta més del que ens preocupa, deus ser fonamentalista cristià (o, encara pitjor, del PP). Si defenses que el tripartit era l’única opció presentable l’any 2003 mentre l’alternativa fos una entente CiU-PP, fins llavors fèrria, ets roig. Si creus que a Barcelona, i especialment en l’àmbit del totxo, hi ha instal·lada una corrupció de dimensions estratosfèriques, ets convergent. Si afirmes que els diners públics s’haurien de gastar amb molt més control, rigor, cura i transparència, llavors ets una mena de neoliberal. Però si estàs d’acord que mentre hi hagi misèria al carrer i necessitats socials ineludibles cal apujar els impostos als més rics i, en general, als que poden pagar-los, llavors ets prosocialista. Si penses que les escoles de Catalunya que no facin estricta immersió lingüística en català (siguin públiques o privades) no haurien de tenir subvencions, per a uns ets pronazi i per a altres una mena d’extraterrestre ingenu. Si creus que el pacte PSOE-PP a Euskadi és una entesa feta en clau espanyolista per desfigurar l’anomenat «estat de les autonomies», ets nacionalista (dels perifèrics, i per tant dolent i pervers, o com a mínim provincià). Si dius que la llei de partits espanyola (signada per PSOE, PP i CiU) és una vergonya de la democràcia, diguin el que diguin a Europa, i opines que a Euskadi ha de callar la repressió institucional espanyola i ha de parlar el diàleg amb totes les possibilitats obertes (incloent-hi les ara prohibides), o penses que Bush, Blair, Aznar i Durão Barroso han de ser portats davant el Tribunal Penal Internacional per haver envaït l’Iraq, i que Obama, Brown, Merkel i Zapatero (i Chacón) han de ser jutjats pels bombardejos indiscriminats a l’Afganistan, ets filoterrorista.

I això cada dia: un dia ets una cosa i l’endemà l’altra, sense manies, i ’nar fent.

A mi potser ja no m’hauria de fer re a hores d’ara, però em preocupa una mica la salut mental de la gent en general. Aquesta dèria d’encasellar tothom segons uns patrons prefixats no em sembla que sigui precisament una manifestació d’intel·ligència, la veritat sigui dita. No hi ha cap possibilitat de reconèixer que un opinant pot ser que sigui senzillament un pobre home amb idees pròpies, que mira de ser honrat i independent en els seus judicis, i que diu el que pensa sense que cada cosa que diu signifiqui que segueix consignes d’altri i sense que les etiquetes l’encasellin i, per tant, el desfigurin?

(Ara, com diu molt bé un tècnic lingüístic amic meu, «molta penya valora el contingut pel concepte que té de l’emissor». O siga que tot açò dels encasellaments ve de llunt, passa a tot arreu i supose que és inevitable.)

Avui és 09/09/09 i són les 09:09 (dedicat a Màrius Serra).

Votar com si t’hi juguessis la vida

No crec en la transcendència absoluta del fet de votar. Ens han venut aquesta història perquè no volen de cap manera que intentem controlar el que fan durant quatre anys, o durant cinc anys en les eleccions europees. Ens volen fer creure que hem signat un taló o un full en blanc i que la nostra signatura és transcendental. De fet, fins a les eleccions vinents ells no han de respondre a ningú per res del que facin, i et diuen que tot el que fan és al programa electoral o que tot es pot deduir del programa electoral. És fals, però ens ho diuen. I llavors, davant tanta unanimitat, i al no tenir aquest plantejament una resposta senzilla, callem i tirem endavant.

Però votar no és tan important, sobretot perquè tots o gairebé tots votem a les palpentes i llavors el que fas molts cops és mirar d’evitar el pitjor, assegurar que aquells no, de cap manera, consolar-te amb el mal menor, enganyar-te amb el número 1 de la llista, que és tan de confiança –o el suposat número 1, que fins en això ens enganyen. Coses d’aquest tipus. Ens inculquen que votar és transcendental, que allò que fem en dipositar un paperet a l’urna marcarà els anys vinents, però no ens diuen que nosaltres no decidim res. La nostra responsabilitat, de fet, acaba en el moment que tanquen els col·legis electorals. Després, ens diuen, ja no et pots queixar: si has votat els que guanyen, no et pots queixar del que facin perquè tu has volgut fer-los confiança, malgrat que els altres candidats t’havien avisat que no votessis aquells, que eren poc fiables (el número 1 dels altres sembla bon jan, t’havien concedit els seus contrincants, però has de saber, et xiuxiuejaven també amb tot el cinisme, que aquell número 1 és només d’aparador, perquè qui porta les calces és el partit); si no has votat els que guanyen, no et pots queixar perquè així és la democràcia i només un pot guanyar (també et diuen que ells, els que han perdut, no tenen la culpa dels desastres que facin els que han guanyat); si no has votat, no et pots queixar que uns o altres facin el que els rota, perquè tu has renunciat a participar en la decisió. Tots –fins ara tots– són còmplices del sistema i tots els que algun cop han sortit escollits se n’han aprofitat quan han guanyat. I nosaltres, cornuts i a pagar el vermut.

Els partits d’aquí tenen segrestada la vida política catalana, espanyola i europea per la part que ens toca, i no hi ha res a fer almenys fins que no canviïn una mica les coses a casa nostra: representació proporcional, circumscripcions més pròximes, llistes obertes, comptes transparents de tots els calés públics, interacció amb els candidats electes al llarg de tota la legislatura, etcètera. Els partits se senten forts, perquè tal com està muntat el sistema n’hi ha prou que voti una persona sola perquè el partit al qual ha votat aquella persona ocupi tots els escons en joc. Si són dos els que voten i voten diferent, es repartiran toooot el pastís els dos partits als quals han votat aquells dos passerells. Si són tres, un terç per a cadascú. I així successivament.

No hi ha vot de càstig ni abstenció que els faci repensar-s’hi, ni vots de protesta que comptin, no es pot fer res des de fora. O sigui, perquè canviés alguna cosa haurien de posar-se d’acord ells mateixos. Com si quatre desgraciats diguessin als senyors feudals: ei, vosaltres, a veure si repartiu els vostres béns entre tots, i si no... votarem en blanc! Hahahahahahahahahahahahahaha! Que li llesquin el cap!! No, calla, no escapcis res, que quan es comencen a tallar caps... Farem com si fos un miratge. Tu has sentit res? Jooo?

Ara sí, després ells mateixos es queixen un dia –només un dia: l’endemà de les eleccions– que molta gent no vota o que alguns que voten voten coses estranyes. Un secret, polítics: sabeu què passa?, que molta gent rumia, fa comptes i conclou: vols dir que paga la pena?

Jo, de tota manera, sí que votaré, però m’asseguraré de no haver de penedir-me del que hauré votat.

Fets diferencials (19): Trencar el bipartidisme

El director d’un diari important de Madrid em diuen que ha dit que el pacte PSOE-PP a Euskadi és «una qüestió d’estat». Doncs molt bé, si s’accepta la trampa espanyola prèvia de no deixar que es presenti a les eleccions tothom, hi tenen tot el dret. Si sumen la meitat més un dels diputats del Parlament basc, no hi ha res a dir. Res de res, ni un però.

No entenc els que diuen que «en principi» ha de governar «el qui guanya les eleccions». Els qui guanyen les eleccions són els ciutadans que voten. Si juguem a votar i acceptem les trampes que fa Madrid, vol dir que acceptem les regles del joc. I les regles del joc diuen que en un sistema parlamentari no guanya ningú fins que els parlamentaris decideixen qui és el president.

Amb tres o quatre exemples s’entendrà més bé. En un parlament de 100 escons hi ha un partit A, de dretes, que aconsegueix 26 escons a les eleccions; el partit B, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; el partit C, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; i el partit D, d’esquerres, aconsegueix 24 escons. Hi ha algú que pensi seriosament que el partit A ha de governar? No s’ho ha pensat prou bé, qui digui això. Cal que els tres partits d’esquerres expliquin abans de les eleccions que si els resultats són aquests, pactaran entre ells? No, no cal. La gent ja sap que segurament ho faran, o que és una de les opcions possibles.

Segon exemple: el partit A, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; el partit B, de dretes, 15 escons; el partit C, de dretes, 10 escons; el partit D, de dretes, 10 escons; el partit E, de dretes, 10 escons; el partit F, de dretes, 10 escons; el partit G, de dretes, 10 escons; resta de partits d’esquerres, 10 escons. A algú li sorprendrà que els partits B, C, D, E, F i G es posin d’acord per formar govern? Coi, si entre tots tenen el 65% dels escons d’aquell parlament i són tots sis de dretes! Per què no han de pactar?

Tercer exemple: el partit A, autoanomenat de centre i nacionalista barrufetista, aconsegueix 40 escons; el partit B, de centre-esquerra i nacionalista cidista moderat (ha pactat alguns cops amb el partit A, però la seva filiació nacional bàsica és la del Cid), aconsegueix 30 escons; el partit C, de dreta i nacionalista cidista radical, 21 escons; el partit D, d’esquerra-esquerra, 5 escons; el partit E, nacionalista barrufetista radical, 4 escons. Crec que a ningú li podrà sorprendre que el partit B (les fronteres del qual toquen tant les del partit A, amb el qual ha pactat altres cops, com les del C, amb el qual comparteix ideologia cidista) s’estimi més ser cap de lluç pactant amb el partit C que no cua del mateix lluç pactant amb el partit A, que lògicament exigirà el cap (perquè entre dos que pacten té preferència el més fort; però subratllo «entre dos» perquè ara parlem dels pactes entre dos partits, no dels pactes de tot el parlament, on hi ha més protagonistes). No crec, doncs, que el partit A es pugui arrogar cap dret a ser cap del lluç si no té prou diputats per ser-ho el dia que es facin les votacions al parlament.

Quart exemple, ara d’una competició esportiva: si en una cursa per equips un corredor arriba el primer però els seus companys arriben els últims, qui guanya? Serà injust que donin la copa a l’equip que arriba el primer tot sencer (era una cursa per equips!), ni que sigui amb fitxatges i pactes (legals) d’última hora amb corredors d’altres equips?

Per què hi ha gent que diu que investir president el líder del partit que ha quedat primer és «més respectuós» amb la voluntat dels electors que investir el que ha quedat segon, si el segon té el suport del tercer, del quart i del cinquè? És que els que han votat el segon, el tercer, el quart i el cinquè tenen menys drets que els que han votat el primer? La democràcia no és allò de la meitat més un? Doncs sí, és la meitat més un (amb respecte per les minories, que sovint s’oblida).

Els qui diuen que el partit que tingui més diputats, fent abstracció de la resta de partits, és el que ha de governar, volen fer el joc a l’Estat espanyol i carregar-se el sistema multipartidista? Volen que Catalunya, Euskadi, Galícia i les Illes Balears siguin com Espanya: un partit de dretes i un d’esquerres (tots dos igualment cidistes, això sí) i que guanyi el millor? A Espanya hi ha una llei electoral que tendeix a això, al bipartidisme. La llei d’Hondt té aquesta missió: penalitzar els partits petits i premiar els grans (demaneu-ho als de IU, què pensen de la llei d’Hondt). Llavors, resulta que en les «comunitats autònomes» anomenades «històriques» es produeixen, elecció rere elecció, resultats que trenquen aquesta dinàmica bipartidista i que permeten un joc de partits una mica més ric que el del conjunt de l’Estat, i els mateixos protagonistes del trencament –bàsicament, CiU i PNB– es queixen quan no aconsegueixen majoria absoluta?

Francament, se’m fa molt difícil d’entendre aquesta dèria pel bipartidisme. A mi no m’agrada ni el bipartidisme, ni el bilingüisme, ni el bifidisme, ni el dualisme, ni el maniqueisme, ni el jansenisme, ni, en general, el món dividit en bons i dolents. I encara menys quan parlem de política.

Afegitó 29 de març 2009. Toni Soler explica més bé que jo aquest fet diferencial: «En aquest país, malgrat la crispació i els enrenous, que aquí anomenem merders, la confrontació té menys arestes [que a Espanya]. No és debades que aquí hi ha sis opcions parlamentàries, que quasi tots els pactes són possibles i que l’herència antifranquista afavoreix la complicitat entre els dos grans partits. A més, la gent canvia de vot amb relativa facilitat, perquè deixant de banda algunes minories molt crispades el català comú és més pràctic que dogmàtic. A Espanya, i espero no dir res d’inconstitucional, la cosa és ben diferent, perquè hi ha només dos partits forts i un abisme cultural i ideològic entre ells. De manera que el frontisme és gairebé consubstancial a la política espanyola. El PSOE i el PP són partits antitètics i el seu ADN conserva les restes de l’enfrontament secular entre nacionals i republicans, que abans foren carlins i isabelins, i encara abans liberals i absolutistes. A Espanya o ets dels uns o ets dels altres, o sigui, vas contra els primers. [...] Malgrat tot, oh meravella, els dos grans partits nacionals han aconseguit enterrar tota l’animadversió, els prejudicis i la tradició històrica i han signat en un temps rècord un acord de govern a Euskadi [...] Aquesta entesa té un significat enorme, perquè posa de manifest que per al PP continua sent preferible “una España roja que rota”. I, per al PSOE, és vàlid el cèlebre adagi de Pla: el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. El motor del canvi a Euskadi ha estat Espanya. Espanya i res més. El nacionalisme ha pres Ajuria Enea.» (La Vanguardia, 29 març 2009). Em sembla clar que Soler critica les raons de fons (l'espanyolisme) que han portat a fer aquest pacte teòricament contra natura, no pas el fet que s'hagin posat d'acord dues forces parlamentàries que, juntes, apleguen prou diputats per tenir majoria. Que Soler prefereix els pactes crec que queda clar en les primeres frases que hem reproduït, quan explica que aquí (per sort) «quasi tots els pactes són possibles».

Afegitó juny 2011. «Es pot dir que no és democràtic que governin els perdedors? Si en un municipi un partit guanya les eleccions amb el 40% i altres dos les perden amb el 30% cadascun, seria bona la fórmula d’un govern amb el 70%, però un amb el suport del 60% continua representant clarament la voluntat popular, molt més que un del 40% en solitari. Posar en dubte la legitimitat democràtica d’un govern perquè no hi sigui la llista més votada, és confondre la gent i fer un flac favor a la democràcia.» (Joan Majó, El País 15 juny 2011)

Fets diferencials (1): Felicitats per la coherència
Fets diferencials (2): Som gent treballadora
Fets diferencials (3): Jo no sabia qui era
Fets diferencials (4): Els nounats
Fets diferencials (5): Els difunts
Fets diferencials (6): Madrid-Barcelona
Fets diferencials (7): Guti
Fets diferencials (8): El Real Madrid
Fets diferencials (9): Llengües prohibides
Fets diferencials (10): Els boicots
Fets diferencials (11): Trens de proximitat
Fets diferencials (12): Obrir els ulls
Fets diferencials (13): Un poble indòmit
Fets diferencials (14): Sant Jordi pencaire
Fets diferencials (15): «Bona tarda» i companyia
Fets diferencials (16): Quina vergonya
Fets diferencials (17): Els López
Fets diferencials (18): El múscul empresarial català

Escenaris postsentència

No tinc ni idea del que dirà el Tribunal Constitucional espanyol (TCE) sobre l’Estatut mitja merda i després passat per aigua i finalment ribotat i referendat que els va arribar perquè hi diguessin la seva. El que sí que puc dir és que segurament passarà una d’aquestes tres coses:

(1) Hi fan una retallada monumental i tan evident que no es podrà dissimular de cap manera (o sigui, donen la raó al PP, al Defensor del Pueblo Español i a tota aquella colla de genis).

(2) Hi fan una retallada, diguem-ne, sibil·lina, amb una bona part del text sense tocar però deixant clar sobretot que la interpretació del text no pot ser literal sinó que ha de ser adaptada a les sentències, lleis, decrets, reglaments i altres normatives, per petites que siguin, de l’estat (o sigui, donen la raó al govern de Madrid i, en general, al PSOE).

(3) El deixen com va arribar al TCE, amb només un parell de retocs tècnics (o sigui, donen la raó a Mas).

És clar que si aquest tribunal constitucional fos imparcial, encara hi podria haver una quarta possibilitat:

(4) Diuen que l’Estatut que val és el que va eixir del Parlament català el 30 de setembre de 2005, aprovat per un 90% dels diputats, i que és inconstitucional que el govern espanyol i les Cortes Españolas hi fiquin cullerada perquè el Parlament de Catalunya és un òrgan sobirà que representa legítimament els catalans (o sigui, donarien la raó a tots els que van considerar indigne anar a votar l’Estatut mig emmerdat, aigualit i ribotat que no tenia res a veure amb el que vam aprovar al nostre parlament)...

Però he dit que parlaria del que passarà segurament, de manera que la ciència ficció i per tant aquesta possibilitat 4 la deixem de banda.

Llavors, un cop confirmada una d’aquelles tres primeres possibilitats, els escenaris es multipliquen. Perquè pot passar que:

(5) Es produeix 1 i la premsa nostra –o la de Madrid, o totes dues–, degudament ensinistrada des de fa mesos, diu que «tot i la retallada, Catalunya hi surt guanyant en això i en allò altre i, per tant, deunidó el que s’ha aconseguit al final del procés». Els partits, que són els que han dictat aquestes instruccions a la premsa, s’avenen a la sentència i qui dia passa any empeny.

(6) Es produeix 1 i la premsa d’aquí s’exclama indignada («quin atropellament, no hi ha dret!») i la d’allà s’exclama alleugerida («s’ha conjurat el perill de secessió!»), etc., i llavors uns partits decideixen fer un referèndum amb l’Estatut original (7) i uns altres partits amb l’actual (8) i al final pacten (9) o no pacten (10) però es porta el tema al parlament nostre (11) i en surt una moció que farà riure i que només serà aprovada per una majoria simple, entre acusacions de «irresponsables», «venuts» i «botiflers» (12).

(13) Es produeix 1 i els partits que van aprovar l’Estatut decideixen anar tots plegats a l’ONU amb l’Estatut del 30 de setembre, o amb l’aigualit i ribotat i referendat (14), explicant que tant amb violència com sense violència el resultat de qualsevol procés democràtic de revisió dels poders espanyols constituïts és sempre el mateix... (però amb 13 i 14 tornem a 4: és ciència ficció; els partits podran cridar tot el que vulgueu, però mai no prendran decisions dràstiques que impliquin trencar l’statu quo).

(15) Es produeix 2 i...

No crec que calgui continuar. Ja ens ho sabem de memòria. I encara caldria dir que tot i el que digui el tribunal espanyol, una cosa és la sentència i la pelleringa d’estatut que en resulti i una altra la interpretació, i encara, amb una interpretació favorable, el desenvolupament posterior, la concreció, el dia a dia. I, per tant, sent les coses com són, tot continuarà igual.

Continuarem vivint amb els espanyols «en paz i pacífica convivencia», com fins ara, ells a dalt i nosaltres a baix. Fins que una nova generació de catalans, d’aquí vint-i-cinc anys, ens senti explicar aquestes històries com les batalletes de l’avi, i pensi que a mitjan segle XXI, «amb la democràcia tan i tan consolidada, segur que si es demana ben demanat», i tal i pasqual, i tot il·lusionats, ho tornin a provar. I així pels segles dels segles amén.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Els vaixells de Lesseps

Ja ho veieu, a l’hora de la veritat faig bondat i no escric barco. Sempre he sigut massa crèdul, massa obedient –potser és símptoma d’inseguretat, no ho sé, m’ho hauria de fer mirar.

Ara es veuen els vaixells, o les barcasses, en què s’ha convertit la plaça Lesseps, tan esmentada aquí perquè la tinc a tocar del despatx. Es veu almenys una proa i una popa a cada extrem de la plaça (o dues proes, o dues popes, o bé la proa i la popa que encara suren d’un mateix vaixell trencat pel mig i enfonsat, però això potser seria una mica fort), les arboradures, les grues del port, les rescloses del canal de Suez que va dissenyar i construir el senyor Ferdinand de Lesseps ara fa 150 anys. Els diaris no en parlen, dels vaixells, suposo que en parlaran quan s’inauguri. De moment, estan massa ocupats a reproduir queixes de suposats veïns als quals no els agrada com queda la plaça. Parlen dels elements que dèiem abans, els que conformen els vaixells i el seu context històric, com d’escultures desproporcionades, incomprensibles i lletges. A mi sí que m’agrada. No del tot, hi trobo pegues, però crec que és una plaça correcta, original, està prou bé.

S’han perdut arbres, és veritat, però ara hi ha una plaça de ciutat, una plaça de la qual pots veure les dimensions, una plaça que no t’impedeix, com abans, situar-te de seguida i poder indicar als turistes i passavolants, amb un simple gest, per on han d’anar per arribar al parc Güell o per agafar la travessera de Dalt o Gran de Gràcia. És veritat que l’estructura principal del túnel que hi passa per sota només s’ha abaixat un metre i mig, però com que la resta de la plaça s’ha aplanat, el guany en visibilitat és enorme. Hi ha edificis interessants a la plaça que abans només podies observar des de davant mateix de la façana, i ara es poden veure amb perspectiva, de lluny estant –però a la banda mar n’hi ha dos d’enganxats, un de clàssic i un de suposadament modern, més alt el nou, que tots dos fan un conjunt d’anar directament a queixar-se al síndic de greuges. Abans, moure’s per la plaça i orientar-se, si no n’eres un expert, era com una gimcana: amunt, avall, ara per sota, després per aquest passadís rònec atapeït de captaires que hi viuen, adés pugi per aquestes escales, tombi a la dreta i torni a preguntar, etcètera. Caldrà veure què passa quan plogui de debò, per on correrà l’aigua de l’antiga riera de Vallcarca, tot i que n’hauria de baixar molta per saltar el talús del capdavall de l’avinguda. Però i la que baixarà per República Argentina, que recull tota la que cau al vessant nord-est del Putget, què farà quan trobi tot aquell bé de Déu de plaça inclinada, la convertirà en un tobogan de piscina?

En qualsevol cas els veïns, justament, em sembla que no poden queixar-se, almenys els que estan associats: diu que ells van poder veure els plànols i la maqueta del projecte abans que comencessin les obres. Ara s’han d’aguantar –la democràcia consisteix tot sovint en això: suportar allò que has votat o que entre tots s’ha votat o que han decidit els qui tu has votat i, si no t’agrada com ho fan, votar-ne uns altres la vegada següent– i, sobretot, han de ser més conseqüents. No poden dir que al plànol no es veien les enormes dimensions dels elements que conformen la plaça. Si no saben mirar plànols, no poden dirigir una comunitat de veïns.

Tot i que també pot ser que a mi em falti informació. Només tinc la que he recollit de visu, jo mateix. No he llegit argumentacions extenses ni dels uns ni dels altres, més que els resums apressats que han eixit als diaris, la immensa majoria –el senyor comte fa campanya contra l’ajuntament– contraris a la nova plaça. Com ho era jo mateix, o si més no escèptic, fins fa quatre dies. És fàcil rectificar quan només tens un bloc.

(Afegitó del gener del 2009: Oriol Bohigas defensa la plaça. Potser hauré de repensar-m’ho.)

(Afegitó del 30 abril 2009. Si algú sap com ha de ser Barcelona, aquest és el cronista oficiós de la ciutat, Lluís Permanyer. Coneix Barcelona com ningú. Lluís Permanyer ha parlat, causa finita: «Ha nascut una plaça. La plaça Lesseps era malauradament una ficció, malgrat les intervencions diverses i lamentables que havia sofert. Per fi ha nascut una plaça; i encara més: una plaça per estar-s’hi, en uns àmbits d’allò més variats. Els ciutadans, siguin veïns o no, ja han començat a fer-se-la seva. M’ha semblat sospitós que el resultat mereixés tanta desesperació com la manifestada; només es justificava pel desig de passar comptes, també polítics. N’és una bona prova que molt abans d’estar acabada ja es va provocar el debat. La plaça millorarà sensiblement quan estiguin culminats els punts encara sota el tràngol de les obres i sobretot quan l’arbrat assoleixi la dimensió prevista. L’arquitecte Albert Viaplana, autor del projecte amb el seu fill David, ha aconseguit fer anar dret un indret endimoniat, en el qual els agressius desnivells i les vies de circulació queden per fi minimitzats. I també aconsegueix dissimular el caòtic i mediocre entorn de façanes, perquè la mirada queda presa en les formes arquitectòniques que s’hi han aixecat, entre les quals destaquen les proes, el canal i les jardineres. La qualitat de les matèries és impecable. Es cus amb sensibilitat la trobada amb els espais residuals d’un entorn que ara s’incorpora per fi a la plaça, i l’enriqueix.» (La Vanguardia, 30 abril 2009)

(Afegitó del 25 maig 2009. Veig una foto del centre NEMO d'Amsterdam i jo diria que els vaixells de Lesseps n'han copiat la idea, o s'hi han inspirat. No em sembla malament, ho dic només com a curiositat.)

Ha guanyat l’esperança

Ja hi haurà temps de desenganyar-se, o d’entristir-se si passa una desgràcia. No tinc cap dubte que hi ha molta gent als EUA i al món que pensen a hores d’ara quina pot ser la millor manera de desempallegar-se del negre. De moment, però, alegria i un bri d’esperança. Perquè tot i que com diu el meu amic Vicent Partal les campanyes es fan en vers però després es governa en prosa, poden canviar moltes coses (2.XII: sembla que la frase cal atribuir-la a Hillary Rodham, em diuen).

Tant de bo canviïn moltes coses.


Afegitó de les 16 h. He mirat si trobava titulars realment originals sobre això d’avui. Aquests són els que m’han agradat més:

- GOBAMA (Daily Mirror, de Londres)
- Ja no és un somni [damunt una foto de Martin Luther King] (El Periódico de Catalunya, de Barcelona)
- Il sogno [damunt una foto de BO en B/N fent un petó a una filla, i sota el text de Martin Luther King sobre el seu somni] (L’Unità, de Milà)
- Ganó la esperanza (El Espectador, de Bogotà; han copiat el meu ;-))
- One giant leap for mankind [damunt una foto frontal de BO que avança decidit] (The Sun, de Londres; el titular fa referència a la frase que va pronunciar Neil Armstrong l’any 1969 quan va posar el primer peu damunt la Lluna)

Aquestes cinc portades, i especialment les d’El Periódico, el Daily Mirror i L’Unità, han fet la volta al món.

La frase més repetida en els titulars dels altres: «It’s Obama» i diverses versions de «dia històric», «primer president negre» i altres obvietats i tòpics. En aquesta línia, estava una mica més bé la portada d’algunes de les edicions nord-americanes (EUA i Canadà) del gratuït Metro: «History in the making». I la resta, textos força grisos, alguns massa llargs i sembla que poc rumiats. I mira que han tingut temps de preparar les portades...


Afegitó de les 18 h. Una altra dada d’interès: l’únic diari dels de franc que aquest matí duia a la portada la notícia Obama era el Què, justament el que m’agrada menys. Avui han fet un esforç per tancar l’edició més tard o per fer-ne dues i, tenint com tenen tots els gratuïts força problemes –vivien sobretot de la publicitat immobiliària–, cal aplaudir-los.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Dret de somiar

Com que ja ho ha escrit Vicent Partal a VilaWeb, no cal que m’hi esforci.

I esperem, sobretot, que no es compleixin els auguris macabres que corren per la xarxa.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La transició «exemplar»

A la fi, algú ha dit coses amb trellat sobre la famosa transició espanyola: «L’elit política del franquisme [controlava] el procés de reforma i, malgrat que el portà més lluny del que volia, [va continuar controlant] l’aparell de l’Estat. El bloc social que va donar suport al franquisme [era] intocable. [...] I ara, l’única cosa [de la constitució espanyola] que preocupa al PSOE és si Leonor podrà ser reina o no.» (Ferran Gallego, UAB, entrevista a Público, 18 setembre 2008)

Ell ja ens ho va dir: «Atado y bien atado.»

«Atado y bien atado», per si algú no ho acaba d’entendre, vol dir que trenta-molts anys després del fet biològic, com es deia aleshores, l’Estat espanyol és igual de fort com era, els que manen, manen, els qui creuen, creuen –i això sí, ara pot manar qualsevol, ja s’ha vist, però es mana de la manera com manava ell i s’ha de creure de la manera com es creia quan hi era ell: això, que és el punt bàsic, no ha canviat–, les estructures són bàsicament les mateixes i no hi ha ningú, fora d’algun cas aïllat, que aixequi el dit per dir que cal tornar a començar, que continuem vivint sota la por dels militars –qui diu militars diu policies i altres funcionaris que fan la seva i es creuen els amos del ball, diu inspectors que sobretot inspeccionen les empreses petites i mitjanes que van bé, primer de tot les catalanes, diu règim de la por i del mesellisme. Ja ho sabeu que el pressupost del ministeri espanyol de Defensa és el segon més gros del Govern de l’Estat, després del de Treball i Afers Socials? Això sí: la ministre és dona, bonica, catalana i mare. La transició és aquest canvi d’embolcall, les essències romanen. I als partits ja els va bé, no ho toquen, perquè el seu únic objectiu és arribar a dalt i manar com ell.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

A la democràcia pel sentimentalisme

Potser és veritat el que deia l’altre dia, fa uns mesos, sobre l’evolució del món islàmic a través de les històries d’amor. La sèrie turca Nur, difosa per la cadena MBC des de Dubai (Emirats Àrabs Units) als 22 països de la zona, fa estralls en tot el món àrab. Emesa via satèl·lit des de fa només quatre mesos, Nur relata les aventures sentimentals de la protagonista que dóna nom a la sèrie (l’actriu turca Songül Öden) per guanyar-se l’amor de Muhannad (Kivan ç Tatlituğ), amb el qual es casa inicialment forçada. Ell tampoc arriba al matrimoni gaire convençut, perquè és vidu d’una altra dona morta d’accident, i encara l’enyora. Però de seguida Nur aconsegueix que ell li faci costat com un veritable company, en igualtat de condicions. A partir d’aquest moment, altres persones, gent poderosa i també familiars, miraran d’enterbolir les relacions idíl·liques de la parella.

L’èxit de Nur se suma al que també han aconseguit títols com Els anys perduts o Pom de flors, igualment turcs, la irrupció dels quals en el mercat àrab amenaça l’hegemonia que mantenien en aquest sector els fulletons mexicans, egipcis i libanesos, molt més païbles per a l’islamisme fonamentalista perquè tracten les qüestions amoroses des d’una perspectiva allunyada de la sensibilitat islàmica i, per tant, no interpel·len directament les consciències ni les actituds socials i familiars d’aquestes societats: es veuen com sèries totalment de ficció. En canvi, aquestes produccions turques han desfermat una revolució en moltes llars àrabs, ja que les dones han començat a exigir als seus marits que es comportin d’acord amb el que es veu a la televisió. O sigui, és una sèrie realista, i això cou.

Curiosament, la MBC va decidir doblar la sèrie (del turc a l’àrab) després que a Turquia passés gairebé desapercebuda. I és que les dones turques, molt més avançades socialment, no se sentien identificades amb les aventures de la parella protagonista. Per a elles sembla que és força més natural allò a què aspiren les dones dels països àrabs. Nur conté els elements típics de qualsevol fulletó televisiu, però el que més atrau al públic –sobretot femení– són els rols del matrimoni protagonista: ella és una dissenyadora ambiciosa i el marit un home formós, sentimental i ric que al cap de poc de casar-se comença a tractar-la amb afecte i li dóna suport en els seus afanys professionals. Dues figures ben poc comunes en molts països àrabs.

La MBC emet la sèrie en prime time. Davant l’èxit assolit, ara ha posat en marxa un canal temàtic en el qual es poden veure durant les 24 hores capítols endarrerits i altres extres de la sèrie.

A l’Aràbia Saudita, el gran muftí Abdul Aziz al-Xeij va dictar fa uns dies una resolució en la qual prohibia veure la telenovel·la, perquè atemptava contra els valors musulmans. El Ministeri de Comerç del mateix país ha prohibit la venda de samarretes de la sèrie perquè les considera «ofensives per a la moral». Alguns líders de Hamàs, a Palestina, també s’hi han pronunciat en contra: «La sèrie atempta contra la nostra religió, els valors i les tradicions islàmiques», ha afirmat Hamed Bitawim, diputat de l’organització i predicador en una mesquita de Nablús. També el gran muftí de Bahrein, Isa Qasim, l’ha prohibida.

Però les prohibicions no afecten la popularitat de la sèrie. Segons dades de la cadena MBC, entre tres i quatre milions d’espectadors saudites la segueixen cada dia, d’una població de 28 milions. L’Aràbia Saudita, l’aliada tradicional dels Estats Units a la zona, és justament un dels països en què les dones tenen menys drets i on els personatges de la sèrie constitueixen un contrast més fort davant la rutina del dia a dia. Les dones saudites, per exemple, no poden conduir i necessiten l’autorització del seu protector (és a dir, del marit, o d’un familiar masculí les solteres) per poder acceptar una feina, per viatjar, etc.

També a Gaza i Cisjordània els carrers es buiden a l’hora que s’emet el serial. Als barris àrabs de Jerusalem hi ha força botigues amb pòsters de Nur i Muhannad, al costat de Iàsser Arafat i altres líders palestins i àrabs. I al voltant de la sèrie s’ha creat ja un marxandatge sucós: caramels, bosses de creïlles fregides amb imatges dels personatges, etc. A la ciutat d’Hebron asseguren que els darrers mesos és moda posar als nounats els noms de Nur i Muhannad.

L’èxit de Nur mostra també la incapacitat dels règims àrabs, acostumats a la censura i al control dels mitjans oficials, per limitar l’actuació de les televisions que emeten via satèl·lit a tot l’Orient Mitjà. A començament d’any, l’Egipte i l’Aràbia Saudita ja van presentar a la Lliga Àrab un esborrany de resolució perquè es pogués retirar la llicència d’emissió per als seus països a les emissores que anessin «contra els interessos àrabs, els valors tradicionals o els símbols religiosos». La proposta anava adreçada sobretot contra les emissores de notícies al-Jazira i al-Arabiya, fortament crítiques amb les cúpules de diversos països de la zona i que han dut al món àrab un nivell inimaginable fins fa pocs anys de llibertat informativa. Però la iniciativa no va entrar en vigor per l’oposició de Qatar, seu d’al-Jazira, i el Líban, des d’on emeten moltes cadenes privades.