Et recordaré així, amb aquell somriure inteŀlectual tan preciós i tan reflexiu i que amagava tantes coses. Eres una dona de pau.

I m’hauràs de disculpar, allà on siguis, però t’he dit un parenostre. No me n’he pogut estar. Ja saps com sóc. T’ho vaig explicar un dia i vas somriure igual que a la foto.

No he fet ben fet?

–Pere, per què la fas entrar tan de pressa?
–Té la bonhomia perfectament acreditada, Senyor.#Muriel

— Jaume Aulet (@Jaumaulet) 14 febrer, 2016

Aquell maletinet tan xulo

Quan dos discuteixen, tots dos tenen part de raó.

«I un be negre amb potes rosses!»*, em deia sovint l’A. quan enraonàvem de temes com ara aquest. O sigui, que no és veritat. N’havíem parlat molts cops.

(De vegades, deia l’A., en les discussions n’hi ha un/a que té tota la raó i un altre/altra que no en té gens. Encara més, el fet de discutir molts cops ve de l’intent absurd de qui no té raó de convèncer a qui té tota la raó i poques ganes de discutir, o cap. Si continuen parlant, qui té raó simplement mirarà de fer veure a l’altre, amb l’amabilitat però amb la superioritat que li pertoquen, que d’allò de què parlen en sap una mica més. Aquest aire d’autoritat de qui en sap no es pot evitar i crec que tampoc es pot titllar de prepotència. Normalment, a més a més, qui no té raó parla amb més agressivitat i més dogmatisme que el qui en té, potser per la manca de certitud i la inseguretat dels arguments que defensa.

Al capdavall, continuava, si un/a es dedica a la recerca amb pedres lunars i l’altre/altra al periodisme esportiu, és fàcil que si discuteixen sobre la lluna i els planetes el primer tingui tota la raó en el que diu i el que digui el periodista sigui frívol i resulti patètic el fet que pretengui tenir-ne; i si parlen del que va dir ahir Sergio Ramos –si és que va dir alguna cosa substancial, que no ho sé, no segueixo gaire el tema– el repartiment de raons serà probablement l’invers.

* He fet servir aquesta expressió també com a homenatge teu. Ara, víctima del càncer, no pots llegir-ho. No t’hauria agradat gens que parlés de tu al meu bloc. Sé que te’l miraves quan encara podies. M’havia dit altra gent que a vegades fins i tot havies fet propaganda d’aquests paperots virtuals meus. Això em deixava blau, igual com m’admira que algú em digui de temps en temps que li agrada el que he escrit.)

Però no vull parlar de mi. Ara m’han dit que te n’acabes d’anar, que no tornaràs. No ho volia saber, he estat tot el matí sense trucar, sense voler demanar una confirmació que ja coneixia. Sabia de feia setmanes que això aniria així, i tu també, i ahir a les 7 del vespre ja em van dir que estaves agonitzant. Saber finalment que tot havia acabat se m’ha menjat viu i tot seguit m’ha consolat i tot seguit gairebé m’has fet venir denteta, i així estic ara.

Has deixar de patir, tot i que els paŀliatius –els «paleolítics», que em deia ahir un amic teu i meu, segur que ja saps de qui parlo– fan miracles: ahir al matí encara reies. No vaig anar a veure’t a la tarda per no molestar els pares i els germans i tanta gent que et visitava plorant i pregant. Em van dir que fins i tot els pares et van resar un rosari a l’espona del llit, cosa que, si haguessis estat conscient, t’hauria molestat –«deixeu-me en pau!»– i alhora t’hauria entendrit. Em van explicar que mentre deia el rosari amb el pare, la mare no parava de fer-te petons. Jo, a casa, aquesta nit, al mateix temps que tu te n’anaves, també plorava.

T’encantava xerrar de filosofia i sobretot, de filosofia política. No n’estaves gaire, de la gent que es dedica a la política professionalment –de la majoria, vaja, tampoc queies en la generalització injusta–, t’hi empipaves com una mona. Jo, ja ho saps, comparteixo força el diagnòstic.

Deixa-m’ho dir ara, A. Sé que no te m’enfadaràs perquè no recordo que te m’enfadessis mai. Eres contundent i dur amb altres, però quan parlàvem tu i jo tots dos sabíem perfectament en cada cas qui tenia raó en aquell assumpte i qui en tenia en aquell altre, pel que he explicat abans sobre la competència. No vam discutir mai, em penso, si discutir s’entén de manera pejorativa. Sabíem cedir, i això va més aviat a favor teu perquè tu sabies mooooltes més coses que jo, i cedies igualment.

Doncs la primera confessió és sobre això mateix, de quan fèiem córrer la llengua a quatre ulls: et vaig dir més d’una mentida. A meitat de xerrada de vegades et deia que havia d’acabar qualsevol cosa urgent i aleshores fugia de la conversa. Eren mentides pietoses, que en diuen, però mentides. L’excusa que tinc és que em sembla que tu te n’adonaves perfectament –era difícil colar-te res, he conegut poques persones inteŀligents com tu.

Segona confessió: no m’interessa gaire ni la filosofia ni encara menys la filosofia política –també ho sabies, i et contenies quan t’adonaves que jo em començava a posar nerviós–, excepte pel tema del descrèdit. Però en això darrer, un cop explicada la darrera anècdota sagnant d’aquest personal, la resta de la conversa ja només era donar voltes a les diverses maneres de dir-los el nom del porc o a la traducció de cul d’olla a les llengües més pròximes, per aplicar cada versió idiomàtica ara a aquest ara a aquella altra. Argumentacions en què aviat està tot dit.

Però també t’escoltava sovint amb gust: veia que xalaves tant quan desenrotllaves les teves teories que em costava tallar-te. Ara, reconec que m’interessava més la teva manera apassionada d’exposar les coses, A., que les qüestions específiques de què rallàvem. Recordaré per sempre més les bromes característiques teves i el teu somriure trapella. Molts cops veure com se t’esclaria la cara i, amb una bona riallada, se t’estirava la pell, em va fer feliç.

Igualment recordaré sempre que em vas salvar un cop, fa gairebé trenta anys –ens hem fet grans, A!, jo també. No t’amoïnis, que no diré la teva edat. No te l’amagaves, però tampoc no et feia res no dir-la. Ara em sembla mentida com passa el temps i puc recordar fins als darrers detalls. Això que diré ara no ho he explicat mai a ningú. Només tu ho coneixies.

Em vas trobar a mig matí davant l’ordinador de pantalla verda, el primer que vaig tenir. Estava quiet, amb la mirada tèrbola. Em vas aixecar de la cadira amb molt de carinyo, vas agafar aquell maletinet negre amb el qual jo feia veure cada dematí que era una persona seriosa que anava a un despatx molt important, em vas xiuxejar paraules tranquiŀlitzadores i encoratjadores. Em vas agafar de la mà –cosa que no feia gens per tu i que jo no t’hauria permès en cap altra situació, però en aquell moment t’ho vaig agrair internament moltíssim, tot i que després et fes tantes bromes tontes dient-te que t’havies aprofitat de la situació per fer manetes–, em vas portar fins al teu cotxe agafant-me fort però delicadament per l’aixella no fos que caigués, jo vaig mormolar amb boca pastosa una cosa com que hauríem de dir a algú que ens n’anàvem –sempre he tingut aquest problema de complir estrictament i escrupolosament la legalitat, encara el pateixo–, vas dir que ja s’ho farien, que ara no, que «me la sua» –això, dit per tu, gairebé em va fer somriure–, que ja ho explicaries després. Vas conduir suaument fins a casa meva.

Vas trucar al timbre, no hi havia ningú –jo ja ho sabia i t’ho havia dit, però tu volies fer-ho igualment, per si un cas. Em vas demanar llavors si podies obrir el maletinet negre pretensiós per agafar les claus, vas obrir la porta amb decisió, sense manies, em vas preguntar on tenia el llit, em vas treure les sabates, em vas ajudar a estirar-me, em vas demanar si tenia fred i vaig moure el cap negant-ho perquè més aviat era a l’inrevés –suava com una truja–, però tu volies dir més aviat calfreds i d’això sí que en tenia, i tant, em vas fer rodolar pel llit ara cap aquí ara cap allà a fi de treure’n la vànova i posar-me-la al damunt, em vas demanar si tenia la llibreta amb els telèfons –et vaig assenyalar el mateix maletinet negre de xulo piscines–, vas fer una trucada ràpida –tu sabies perfectament amb qui m’estava en aquell piset del carrer Rosselló–, vas fer una altra trucada més pausada a un metge que coneixies. Quan van arribar, vas decidir que jo ja estava en bones mans i vas desaparèixer.

(Ara que hi som, el maletinet negre presumit i primet me’l van robar a l’aeroport poc temps després, potser un any; em van obrir el cotxe, ara no recordo si t’ho havia explicat. T’ho dic perquè te’n vas burlar una bona temporada, de la maleteta meva, i potser no et vaig dir res del tema de l’aeroport perquè no te’n riguessis per sota el nas. I t'ho prometo, t'ho vaig dir mil cops: no era de pell, era sintètica, encara que tu te’n fotessis sempre acusant-me de ricatxo capitalista.)

Vam treballar plegats una bona colla d’anys i sempre ens vam entendre força, oi? Quants milers de pàgines i de textos i imatges i peus de foto i lemes que suposàvem convincents –ara te’ls mires i et petes de riure– vam traduir, corregir, editar, maquillar, polir! Sí, ja ho sé, tu també vas tenir molta paciència amb mi i m’allargassaves els marges, els terminis.

Aquesta mena de records se solen explicar quan la gent ja és morta i és una llàstima. Però en aquest cas ha hagut de ser així per força, perquè t’hauries emprenyat molt si hagués escrit això en vida teva. Allà on siguis, i mentre et recuperes de l’ensurt i et prepares per a la nova vida, potser algú et farà la mala jugada de llegir-t’ho, apeŀlant al fet que ha estat escrit amb bona voluntat.

Jo no t’hi acompanyo, de moment, però no és per covardia sinó perquè, tot i que tampoc estic gaire catòlic, ja ho saps, també sé que tens molt bona companyia. Si t’ho llegeixen, segur que d’entrada faràs cara de pomes agres, però tal vegada també somriuràs amb la teva cara de pillastre, ni que sigui un segon.

Dóna records als meus pares.

I deixa’m dir-te, A., ara que no pots fer-me la contra i que ningú no ens escolta, que t’estimo. A la meva manera, però t’estimo.

Però ploro, esclar. I fes el favor de no riure-te’n.

El picapedrer del pla del Magre (2)

Ja vaig parlar d’algunes de les realitzacions que han arribat fins avui de la feina de Josep Saumell i Soler –o Solé, com ho escrivien llavors. Ara tinc l’oportunitat de reproduir unes quantes imatges* més d’algunes d’aquestes obres.

Un dia que era a Igualada vaig demanar a uns quants vianants, com si fos una enquesta, on era la plaça dels Porcs. Ja sabia perfectament on era, però volia veure com reaccionaven. Tothom, el cent per cent, joves i grans, homes i dones, sense cap estranyesa, sense rialletes ni picades d’ull ni gestos d’indignació, impertèrrits, m’indicaven el camí: cap aquí, cap allà, giri per l’esquerra, el segon carrer a la dreta.

Fa més de seixanta anys –no sé si amb algun parèntesi– que la plaça dels Porcs es diu oficialment plaça d’Espanya! I ara que hi som, la plaça, que abans de la guerra es deia plaça de Pi i Margall, durant la guerra li van canviar el nom i es va dir... plaça dels Picapedrers! Ja tornarem sobre aquest punt un altre dia. Sigui com sigui, el que és segur és que en totes aquestes etapes de la vida de la plaça la gent la continuava anomenant «dels Porcs».

Ara dubto, de fet, que hi hagi gaire gent a Igualada que sàpiga que la plaça dels Porcs es diu en realitat plaça d’Espanya. Franco, o qui fos, va fer realment un bon negoci, amb aquell intent de «dignificar» la plaça i de dedicar-la al seu país. Han quedat ben lluïts. Per a ell i els seus el pollastre.

Som-hi. En aquest indret, la plaça dels Porcs, hi havia fet el nostre picapedrer per encàrrec de l’ajuntament una font de dos brocs, no sabem si acabada de bastir abans de la guerra o poc després.

Josep Saumell no era «el picapedrer oficial d’Igualada», per dir-ho així, era un nouvingut. Saumell era l’altre picapedrer, si fem cas del que explica Glòria Mestre al Bloc de la Memòria, que diu que a Igualada n’hi havia només dos. Aquesta compiladora d’imatges fa referència als anys 50. Vint anys abans segurament no era així: hi devia haver més picapedrers a Igualada, i la prova és la denominació que van donar durant la guerra a la plaça dels Porcs.

Bé, el cas és que mentre els picapedrers de més anomenada, com ara Rafael Mollà i el seu fill Jordi, preparaven les peces de la font monumental de la plaça de la Creu que després havia de treballar l’escultor Ernest Marco...

Ernest Marco, escultor de la font de la plaça de la Creu d’Igualada (foto: Bloc de la Memòria)

...el segon feia, o havia fet anys abans, la font de la plaça dels Porcs i feines similars, més modestes.

Aquesta altra font, la construïda per Saumell, no és la que hi ha actualment a la plaça –la fotografia de la qual us poso tot seguit–, però em diuen que era aproximadament en el mateix lloc. No sé per què van canviar l’una per l’altra, però és això el que van fer quan es va remodelar la plaça. Potser l’antiga la trobaven massa voluminosa? Aquí teniu l’actual (que, com dic, no és feta del nostre picapedrer):

Font actual (2011) de la plaça dels Porcs d’Igualada, anomenada oficialment plaça d’Espanya

Però hem pogut trobar l’original, la font de dos dolls construïda pel picapedrer Saumell. La van instal·lar al cementiri vell, darrere la capella de Bonaventura Bassegoda –el mateix arquitecte, ara que hi som, que havia dissenyat la font de la plaça de la Creu que abans hem esmentat.

La pedra amb què està feta aquesta altra font no sembla pas del pla del Magre. Sigui com sigui, l’ajuntament la devia considerar amb prou qualitat per conservar-la, ni que fos en un altre indret. Aquí en podeu veure un parell de fotografies:

Imatges de l’antiga font de la plaça dels Porcs d’Igualada, actualment instal·lada al cementiri vell

* * *

L’any 1942 el picapedrer del pla del Magre va col·laborar en la reconstrucció de l’església dels Caputxins d’Igualada, a tocar del passeig de Mossèn Cinto, gairebé davant per davant de l’antic hospital. El convent dels Caputxins d’Igualada, fundat el 1609, és cronològicament el segon de Catalunya, després del de Sarrià (1578).

Anem al convent dels Caputxins i ens atén, molt amable, el pare Lluís de Reus. Explica que va arribar allà fa 65 anys (1946) i que, segons les dades que té, tant l’altar major de l’església com les dues trones o púlpits, i els sòcols que hi ha tot al voltant de la nau, i encara també un dels altars laterals –el de la segona capella de l’esquerra, dedicada a la Mare de Déu de Montserrat–, són del mateix temps, 1942, de la mateixa pedra granítica i, pels vestigis –diu–, del mateix tècnic.

Com que jo sabia, per testimonis personals, que el picapedrer del pla del Magre havia fet «les trones i algunes coses més de l’església actual dels Caputxins d’Igualada», podem concloure que ell va ser l’artífex de la matèria primera de tota aquesta obra, i tal vegada l’instal·lador.

Potser és el primer cop que s’explica això, perquè si alguna cosa sabem del nostre picapedrer és que era un home al qual no agradava gens figurar ni ser mirat –i encara menys admirat.

La pedra utilitzada, com la de la font, no és tampoc del pla del Magre, sens dubte, ja que no és calcària com la que hi ha en aquell turó escapçat de Jorba, sinó granítica, com he dit.

Vegem algunes imatges d’aquesta església. En primer lloc, una fotografia antiga, de fa un segle, quan el convent era fora de la ciutat. Aquell dia es veu que devia ser la festa del Corpus i que s’hi feia pels voltants la processó –professó, a Igualada–:

Voltants del convent dels Caputxins d’Igualada, començament segle XX

I ací teniu una imatge més o menys actual de la façana:

Façana de l'església dels Caputxins d'Igualada (foto: Monestirs.cat)

La fotografia següent, de l’interior de l’església, és presa del mateix web dels Caputxins d’Igualada, i hi he numerat els elements que després il·lustraré i comentaré d’un en un:

Interior de l’església dels Caputxins d’Igualada. Llegenda: 1, altar major; 2, púlpit «de l’Evangeli»; 3, púlpit «de l’Epístola»; 4, capella de Montserrat; 5, sòcol tot al voltant de la base de la nau (foto: Caputxins d’Igualada)

Ara vegem amb detall els diversos elements que deia, gairebé tots fets amb la mateixa pedra granítica. Primer, l’altar major, al centre del presbiteri –un altar de cara al poble, doncs, fet l’any 1942, vint anys abans del concili Vaticà II–:

Altar major de l’església dels Caputxins d’Igualada

Tot seguit, les dues trones. La que s’anomenava «de l’Epístola», a la dreta mirant el presbiteri des de la nau, té dues petites representacions en baix relleu dels evangelistes sant Marc (un lleó alat) i sant Lluc (un toro alat):

Púlpit de la dreta, a l’església dels Caputxins d’Igualada

I la dita «de l’Evangeli», a l’esquerra, llueix les representacions de sant Joan (una àguila) i sant Mateu (sembla un àngel, però en realitat vol ser un home –amb ales com les altres tres figures–):

Púlpit de l’esquerra, a l’església dels Caputxins d’Igualada

Les imatges dels quatre evangelistes, anomenades tetramorf, són fetes probablement del mateix picapedrer a la mateixa pedra –no semblen peces encastades–, però no en tenim la seguretat. En l’origen devien estar cobertes amb pa d’or (or batut), perquè totes quatre conserven racons daurats, especialment a les aurèoles que emmarquen els caps dels quatre personatges.

Els símbols esmentats –lleó, brau, àliga, home– provenen d’una imatge presa d’una profecia de la Bíblia, en concret del començament del llibre d’Ezequiel, 1,1-10 (segle VI aC):

«El Senyor va comunicar la seva paraula al sacerdot Ezequiel, fill de Buzí, quan tenia trenta anys [...]. El cel s’obrí i va tenir visions divines. Jo, Ezequiel, vaig veure que venien del nord un vent de tempesta, un gran núvol nimbat de resplendor i un foc arborat. [...] Al centre hi havia la figura de quatre vivents [...] Les seves cares tenien, la del davant, aspecte d’home; la del costat dret, aspecte de lleó; la del costat esquerre, aspecte de toro, i la del darrere, aspecte d’àguila.»

El cristianisme, iniciat al segle I dC, va aplicar aquests quatre símbols a Jesús de Natzaret: l’àguila i la seva capacitat d’enlairar-se fins al cel volia dir que Jesús era Déu; l’home, lògicament, que era home; el lleó, considerat el més fort dels animals, que era rei; i el toro volia dir que era sacerdot, perquè les ofrenes més valuoses que els sacerdots jueus oferien al temple de Jerusalem eren vedells i braus.

Més tard els cristians van pensar que els quatre cronistes principals de la vida de Jesús es podrien representar justament amb aquests mateixos símbols, com donant a entendre que entre tots quatre oferien el mosaic complet sobre qui era en realitat aquell profeta misteriós nascut a Betlem de Judà.

Les representacions més antigues que es conserven dels quatre evangelistes amb aquests símbols gràfics són del segle VI dC.

És aquesta, doncs, la raó per la qual hi ha aquests quatre baixos relleus als dos púlpits de l’església dels Caputxins.

Tornem al nostre picapedrer.

La feina més poc lluïda que Saumell –probablement– va fer en aquest edifici, però sens dubte la que li va comportar més hores, va ser el sòcol que ressegueix tota la nau, amb diverses altures i formes. Aquí en teniu un racó:

Detall del sòcol de la nau

Tots els elements que hem vist fins ara són fets amb la mateixa pedra granítica i, en general, amb els mateixos acabats o amb elements que fan pensar en un mateix autor.

Tenim, finalment, l’altar que hi ha a la capella lateral que hem esmentat al començament d’aquest apartat, una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat:

Altar lateral presidit per la Mare de Déu de Montserrat

A sota de l’altar hi ha també un baix relleu, en aquest cas un crismó –monograma, o representació gràfica, de les primeres lletres del nom de Crist en grec–, mig tapat per un cistell amb uns quants panets i, a sota, un peix, elements que recorden el famós miracle de la multiplicació de pans i peixos que els evangelistes expliquen que va fer Jesús. El cercle està completat amb les lletres alfa i omega, també de l’alfabet grec –en concret, la primera i la darrera lletra de l’alfabet–, que en el cristianisme s’atribueixen també a l’Home-Déu, considerat el començament i la culminació de la història de la humanitat:

Crismó en baix relleu sota l’altar de la capella de Montserrat

Aquest altar, segons el pare Lluís de Reus, és de la mateixa època i ell pensa que ha de ser del mateix artista, però hi ha un factor no sé si decisiu que podria desmentir el testimoni del bon frare –un testimoni com hem dit indirecte perquè quan ell va arribar al convent ja feia quatre anys que tota aquella feina estava enllestida. Aquest factor en contra és que no sembla que l’altar estigui fet amb la mateixa pedra ni amb la mateixa tècnica que els altres elements que hem vist fins ara. Podria ser que la pedra fos simplement més polida que la de l’altre altar i la de les trones i el sòcol, i potser tractada amb algun producte químic protector o blanquejant? Jo diria que no. Només incloc aquest altar aquí per la confiança que m’inspira el testimoni del nostre caputxí.

A favor de la mateixa identitat de l’artesà hi ha, però, a part del testimoni del pare Lluís, el fet que en el crismó esmentat sí que hi ha indicis que podria estar fet per la mateixa mà que els baixos relleus dels evangelistes.

Ara bé, tal com he dit no podem saber amb seguretat si els evangelistes van ser fets pel nostre picapedrer o per un altre artista –només sabem del cert que ell va fer els púlpits–, de manera que la hipòtesi segons la qual tots els baixos relleus podrien ser del mateix escultor no és concloent respecte a l’autoria de l’altar de Montserrat.

Sigui com sigui, jo diria que el crismó no està encastat a la pedra, sinó esculpit en el mateix bloc i després brunyit, mentre que en el cas dels evangelistes teníem un dubte que per resoldre’l caldria que algun expert fes un examen més detingut de la pedra.

Però hi ha també un argument de conveniència que justificaria que el nostre picapedrer hagués fet aquell altar: Saumell i la seva esposa, catòlics de vella fornada, podrien tenir motius psicològics que explicarien un interès personal a fer precisament aquell altar de Montserrat, i justament en aquella època, ja que és possible que atribuïssin a la Moreneta el fet d’haver sobreviscut tots cinc a la guerra, i especialment el fill baró, que va estar a la primera línia del front de l’Ebre. Fins i tot podria ser tot l’altar una mena d’exvot ofert per Saumell a l’església, un cop enllestida la feina que li havien encarregat, i això explicaria que fos fet d’una pedra diferent, potser aportada per ell mateix. Però tot plegat és suposició.

Costa de creure, en qualsevol cas, que tot aquell volum de pedra –trones, altar principal, sòcol– el pogués picar un sol tècnic, fins i tot sense comptar l’altar de Montserrat. Potser Saumell va subcontractar altres professionals perquè l’ajudessin?

* * *

Anem ara a la basílica de Santa Maria d’Igualada, la catedral de l’Anoia. Primer de tot, una foto antiga:

Interior de la basílica de Santa Maria d’Igualada, començament del segle XX

Observeu les trones a banda i banda, encara que aquí no es veuen prou bé. Es distingeixen pel tornaveu que tenen al damunt, una mena de sostret que es posava com a element decoratiu però també per ajudar a l’acústica de les lectures i prèdiques que es feien des d’allà dalt. Convé tenir en compte que en aquella època no hi havia micròfons, i llavors l’acústica natural era decisiva en les esglésies i altres llocs on es fessin parlaments públics (aclariment obvi però potser necessari per als nascuts després del 1960 aprox.).

I ara, la fotografia d’una de les trones que fabricà i instal·là Saumell durant la reconstrucció de l’església que va dirigir l’arquitecte Cèsar Martinell entre els anys 1939-1944 (durant la guerra l’edifici, buidat del tot, s’havia fet servir com a mercat i garatge, i les trones havien desaparegut):

Púlpit o trona actual de la basílica de Santa Maria d’Igualada

* * *

Ja vam parlar de l’asil del Sant Crist, l’obra principal del nostre pedrapiquer, acabada l’any 1943, tot i que la feina de Saumell en aquell asil potser havia acabat anys abans –abans de la guerra i tot?–, ja que la construcció s’havia interromput el 1937 o 38 però probablement els materials ja els tenien llavors tots o gairebé tots a peu d’obra o en algun magatzem proper. L’interès afegit d’aquest treball és que és fet tot, aquest sí, amb pedra calcària del pla del Magre. I és una obra realment monumental. Aquí en tenim una imatge de l’època:

Obres de l’asil del Sant Crist d’Igualada, 1943

I tot seguit, unes fotos recents de l’asil:

El conjunt de l’asil, vist des de l’exterior, a dalt; i la capella, a sota (fotos preses del web Panoramio)

* * *

Els Saumell-Carles, quan van anar a viure a Igualada des del pla del Magre, es van instal·lar primer al n. 4 del carrer del Carme –durant la guerra es va dir carrer de Leopold Sàbat–, i a començament dels anys 40 a pocs metres d’allà, al carrer de la Indústria, també n. 4, davant mateix del taller de picapedrer (n. 9) que ja hi tenia Josep Saumell des del trasllat a la capital de la comarca.

Casa del picapedrer Saumell, al pis segon d’aquest edifici del carrer Indústria n. 4 d’Igualada

Aquí dalt hem reproduït, com a record, una imatge de l’edifici en el segon pis del qual van viure durant gairebé vint anys Josep Saumell i Clara Carles amb el fill segon Miquel i la filla petita Rosa,* al carrer de la Indústria d’Igualada, a tocar de la plaça dels Porcs que hem esmentat al començament d’aquest article.

* La filla gran, Magdalena, s’havia casat abans de la guerra (1935) i vivia amb el seu marit, Narcís Marimon, al carrer de l’Argent n. 16, 1er, on va morir el picapedrer l’any 1964. Feia poc temps que, ja malalt, havia deixat el pis del carrer Indústria i havia anat a viure amb els Marimon-Saumell, que llavors tenien dos fills adolescents.

Finestró enreixat de l’escala que puja al primer pis de l’immoble del carrer de l'Argent n. 16, on va morir Josep Saumell Soler (foto: MS 2012)

* * *

Finalment, tenim el nínxol on reposen les restes del picapedrer del pla del Magre, Josep Saumell Soler, i la seva esposa, Clara Carles Torres. El nínxol és el núm. 2844 del cementiri vell d’Igualada.

Nínxol de Josep Saumell i Clara Carles al cementiri vell d’Igualada

La peculiaritat d’aquesta tomba és que la làpida, de marbre gris fosc amb vetes blanques i negres, diferent de totes les altres dels voltants pel tipus de lletra i la disposició del cognom, fou feta pel mateix picapedrer quan es va morir la seva esposa, l’any 1958. Potser la inscripció («FAMÍLIA Saumell») no es veu prou bé, perquè ha quedat massa esclarissada amb el pas del temps.

Detall de la làpida

Allà reposa, doncs, el picapedrer, traspassat l’any 1964, amb la seva muller. Ningú més. Dels seus tres fills, la gran està enterrada amb el seu marit en un altre nínxol del mateix cementiri; el mitjà es troba en un altre cementiri, amb la seva dona; i la petita no para de córrer pel món, té una salut de ferro i segurament quan es mori, que per mi serà d’aquí molts anys i no sé pas si jo mateix podré sobreviure-li, l’esdeveniment l’enxamparà lluny de casa.

Per tant, la «FAMÍLIA Saumell» d’aquell nínxol és i serà segurament per sempre més el picapedrer Josep, que va esculpir la làpida, i la seva dona Clara. Tots dos sols.

*Les fotografies antigues, en blanc i negre, provenen del bloc de Jordi Vivancos A recer de Montserrat, tret de la de l’encapçalament de l’article, que és de l’arxiu familiar del picapedrer, i la de l’escultor Marco, que és de la col·lecció del Bloc de la memòria, tal com s’ha explicat; les altres, si no es diu el contrari, són de PAG, 2011.

Més informació sobre el picapedrer.

Eres massa llesta

Com series ara, Montserrat? No t’imagino, per descomptat, com una senyorassa tocada i posada, conservadora pel pas dels anys, presumida –bé, presumida potser sí–, distant i creguda i tota maquillada de dalt a baix.

No, impossible.

I aquella cabellera, la tornes a tenir com abans de...? Segur que sí. Segur que continues sent com eres, natural, tan bella, amb uns seixanta-cinc anys que ni es noten perquè els teus ulls atrapen com sempre tota la mirada dels altres. I si es noten els anys no hi fa res. Quins ulls més vius i més magnètics.

Sí que estic segur d’una cosa: continuaries escrivint molt, et ficaries en totes les batalles que valen la pena, series com sempre molt simpàtica i alhora molt contundent, punyent, coratjosa. Honrada i conseqüent. I també t’arreglaries prou –hem quedat que presumida sí– per sentir-te bé tu mateixa.

Recordo el primer cop que vam parlar. Jo havia corregit un llibre d’uns senyors... Ehem, només l’havia mirat pel damunt, però ara no cal que ho escampis, eh? Suposo que amb els anys aquesta mena de delictes o faltes o el que sigui prescriuen. És que llavors encara no havia corregit mai cap llibre, només articles i textos breus, sempre amb diccionari –el Fabra!, encara no tenia el d’Enciclopèdia– i sense conèixer gairebé gens la sintaxi. No se sap per què, hi havia gent que deia que jo hi entenia. Però em feia por corregir aquells autors perquè ells segur que en sabien més que jo.

I te’l passaren, el llibre, després de la meva presumpta revisió prèvia, perquè hi fessis un últim cop d’ull. Sort. Hi vas fer unes observacions que ara no em vénen al cap, però que em van meravellar i a ells encara més: poques, justes i precises. Sí que en recordo una. La recordo segurament perquè tu ja eres una persona encimbellada i jo una mena de marrec cregut –que no sé si l’he deixat de ser.

Vas dir que havia de ser afecció, no afició. T’ho vaig discutir, agosarat, perquè havia vist aquella afició, o un aficionat, en algun escrit que em mereixia confiança. Potser era Pla? Capmany –vint anys també, Déu meu–? Rodoreda? Una patum d’aquestes.

Aquella te la vaig guanyar, Montserrat! I tu ja eres qui sap què! Em vaig sentir tan cofoi!

(Que egoistes que som, només recordem el vent que ens va a favor. No, tampoc és això, perquè tinc molt viu el record de les grans espifiades, que encara m’esgarrifen quan hi penso.)

Quina bestiesa, vaig pensar no gaire temps després. I encara més ho penso ara, és clar. Era com allò del ratolí que corre per l’estepa amb un elefant al costat –una elefanta, en aquest cas, si no et fa res que ho digui així– i que tot d’un plegat es gira, dóna un cop de colze a la companya proboscídia i li diu: «Quina polseguera que aixequem, eh?»

Recordo l’última vegada que ens vam veure. Més ben dit, que ens vam escriure. M’havia enfadat amb tu. És curiós, no en recordo el motiu, però era alguna cosa que havies escrit en un dels teus melindros. Ni idea de quan va ser.

No, ara no faré el que fa alguna gent, de demanar-te disculpes per haver-te renyat o per haver-te dit que allò no m’havia fet cap gràcia. No em va agradar gens i punt, t’ho vaig dir i t’ho tornaria a dir si passés de nou. A tu no et va fer peça la meva correcció –no pas el fet que t’ho digués, que els feedbacks sempre els rebies encantada de la vida, almenys els meus i els de molts altres que jo coneixia– i em vas dir que no tenia raó. I suposo que devia ser així, que cap dels dos no tenia raó del tot, o potser tots dos la teníem. Però jo et vaig titllar de superficial, crec, o d’haver-te plegat acríticament a alguna moda, cosa que no feia per tu, i tu em vas dir que era un cregut o un setciències o una cosa semblant. No em va saber greu. Eres bona discutidora, gens demagoga, conseqüent.

No sé com et deu haver anat a l’altra vida, tots aquests anys, vint per a nosaltres i suposo que un pessic per a tu. Però vas fer tant de bé a tanta gent, vas desvetllar tantes consciències, vas investigar i denunciar tantes injustícies i vas revolucionar tant el pati que no m’imagino que puguis estar enlloc més que en aquell cel del qual et foties de temps en temps a còpia de parlar-ne desenganxadament, suposo que per espantar els dogmatismes que tots i totes –tothom, també la gent que diuen que no en tenen cap– covem dins nostre.

Eres massa llesta per deixar-te’l perdre, el cel, si n’hi ha.

(Que n’hi ha, ja saps que jo sempre n’he estat convençut. I, ara que hi som, ja sé que això d’estar-ne convençut no em dóna més punts que els que poguessis tenir tu o qualsevol altre en el moment de passar els darrers comptes: el que importa és el compromís real, personal, tangible. I en això tu eres campiona, mentre que jo... bé, daixò, en fi, vaig fent el que puc i encara gràcies.)

(La fotografia és de Pilar Aymerich)

Ja ens veurem

«Ja ens veurem.» És el que em deies dijous per correu, al final d’un intercanvi de missatges en què parlàvem dels respectius projectes a curt termini. Jo sabia que no, que segurament ja no ens veuríem, i suposo que tu també ho sabies. La vigília t’havien fet l’homenatge a la UB i estaves, pobret... Però fort d’ànim: quin doll de veu, quan vas enraonar.

T’he vist molts cops aquests dos darrers anys exactament en el mateix lloc i amb la mateixa positura amable que recull la fotografia de dalt, feta per Joan Puig el mes de juny de l’any passat i publicada avui a El Periódico.

Has mort així, dempeus: «Ja ens veurem.»

Descansa en pau, Joan.

Afegitó del 28 octubre 2010, 13:40. Joan, últimes notícies del Paranimf de la UB, una de freda i una de calenta. La calenta: el taüt està tapat, no se’t veu. Aplaudeixo la decisió de l’Adelaida, la Nausica i la Laura. La freda –agafa’t fort–: els de la funerària no han tingut la sensibilitat d’escriure’t bé el cognom a la placa que identifica el fèretre. Hi han posat «SOLA» en comptes de «SOLÀ». N’he parlat amb la de protocol i diu que fan el que diu el documento nacional de identidad espanyol. O sigui, ells no sols no ficaven els accents en aquest document dels dallonses –durant anys no ho feien porque las mayúsculas no se acentúan i coses així, totes falses–, sinó que a més la seva decisió t’ha d’acompanyar més enllà de la mort i tot. No, ara no t’enfadis amb sant Pere, pobret, que ell no deu saber ni què són els accents ni què són les majúscules. Però quan passis tots els tràmits aquests de sant Pere i també els altres de Troia, la Musa, el Sol i Zeus que diu el recordatori, quan arribis al capdamunt de tot, fes saber al que mana de debò que a això no hi ha dret i que protestes amb tota la contundència que solies deixar anar quan tenies raó, que era gairebé sempre.

Afegitó de les 16:50. Ja has sentit el teu nebot, el Joan, quina una n’ha dit? «El Govern de Catalunya no s’ha fet prou digne d’acollir el comiat d’en Joan Solà.» Sembla, doncs, que a la plaça de Sant Jaume t’havien ofert una capella ardent oficial amb tots els ets i uts, i els teus han dit que no, que s’estimaven més acomiadar-te a casa teva, a la UB. I amb quina contundència ho ha dit, el Joan. I com s’escuraven la gola a la primera fila... Perquè tu el que volies és que els nostres governants un dia plantessin cara i diguessin prou, i no ho fan. Per això el discurs del teu nebot ha estat el més aplaudit amb diferència. Bé, et deixo altra vegada amb el paperam i els tràmits, que ja m’imagino que deu ser prou complicat això de morir-se.

Capelles ardents

(Pàgina actualitzada febrer 2023)

No ho sé, potser és de mal gust, però un dia, fa no gaire temps, em va cridar l’atenció una xifra ben poc redona que donava una agència de premsa sobre el nombre de persones que havien visitat la capella ardent, instal·lada en un lloc públic, d’un personatge.

I des de llavors he anat cercant dades que han ofert els mitjans de comunicació sobre els assistents a aquests, per mi, peculiars comiats que es fan només a personatges per als quals es condiciona una sala en un lloc oficial de Barcelona, bé de l’ajuntament de la ciutat o bé de la Generalitat de Catalunya.

Em sap greu però m’he limitat a Barcelona, he hagut de ser centralista per tal d’oferir dades homogènies que es poguessin valorar en paral·lel, tot i que en unes quantes capelles ardents d’altres ciutats importants de Catalunya com l’Hospitalet de Llobregat, Terrassa, Tarragona, Sabadell, Girona, Badalona, Lleida i en altres llocs hi ha hagut més gent que en algunes de les que recullo aquí a sota. Penso ara, per exemple, en el comiat d’Antoni Farrés, que havia estat el primer alcalde democràtic de Sabadell després del franquisme i ho fou durant vint anys, elecció rere elecció. El seu traspàs, deu anys després de retirar-se del càrrec, va convocar a la capella ardent instal·lada al Saló de Plens de l’ajuntament milers de conciutadans. (Afegitó febrer 2012: hi ha també casos com el d’Antoni Tàpies, acomiadat per més d’11.000 persones a Barcelona, però no en un lloc públic sinó a la fundació que porta el seu nom.)

Són dades que he recollit jo mateix, tret d’algun cas en què també, com que s’havia assabentat d’aquesta nova mania col·leccionista meva tan macabra alguna persona amiga, m’ha passat informacions de temps més pretèrits, la més impressionant la de mossèn Cinto Verdaguer, de l’any 1902, i d’altres que es podien trobar l’hemeroteca de La Vanguardia, que jo no havia consultat.

No em refereixo a les cerimònies de comiat (1) ni als funerals o exèquies, amb el cos present o sense, que això em sembla que és ben normal –gairebé tothom ho fa i a gairebé totes i tots ens ho faran–, sinó a l’exposició pública de les despulles en llocs institucionals, i durant hores, com un mode d’homenatge. (2)

O sigui, una cosa com la saleta de vetlla del tanatori però de franc –suposo– per a la família del difunt, i tot més gros i més cerimoniós: banderes, policies que fan guàrdia, autoritats...

I ja dic que no sé si haver recollit aquestes dades és de mal gust, però al cap i a la fi és informació publicada que jo diria que objectivament no és ofensiva, i la informació no ofensiva sempre hi ha gent que la troba interessant. (3)

Som-hi:

- Salvador Espriu, poeta, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «centenars de persones» (La Vanguardia, 24 febrer 1985)
- Josep V. Foix, poeta, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «un bon nombre de ciutadans» (La Vanguardia, 31 gener 1987)
- Joan Coromines, filòleg i lingüista, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, 8.000 persones (cf. La Vanguardia, 5 gener 1997)
- Terenci Moix, novel·lista, Saló de Cent Ajuntament Barcelona, «més de 1.000 persones» (La Malla 3 abril 2003), «milers de persones» (TV3, 3 abril 2003)
- Joan Oró, científic, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «centenars de persones» (TV3, 5 setembre 2004)
- Victòria del Àngels, cantant d’òpera, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «5.400 persones» (VilaWeb, 17 gener 2005)
- Francesc Candel, escriptor i polític, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «centenars de persones» (VilaWeb, 23 novembre 2007; agència Efe, 24 novembre 2007)
- Josep Benet, historiador i polític, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «unes 2.000 persones» (agència Efe, 26 març 2008)
- Salvador Escamilla, periodista, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «800 persones» (TV3, 31 març 2008)
- Baltasar Porcel, novel·lista, Saló del Vigatà Palau Moja, «968 persones» (Europa Press, 3 juliol 2009)
- Alícia de Larrocha, pianista, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «1.500 persones» (Avui, 28 setembre 2009)
- Jordi Solé Tura, catedràtic i polític, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «prop de 5.000 persones» (TV3, 7 desembre 2009), «més de 7.000 persones» (web oficial Generalitat, 6 desembre 2009)
- Juan Antonio Samaranch, polític i dirigent esportiu, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «2.500 persones» (web oficial Generalitat, 22 abril 2010)
- Joan Triadú, pedagog, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «més de 1.000 persones» (web oficial Generalitat, 1 octubre 2010)
- Heribert Barrera, polític, auditori del Palau del Parlament de Catalunya, «més de 2.000 persones» (agència ACN, 29 agost 2011)
- Joan Barril, periodista, «més de 350 persones», Saló de Cent Ajuntament de Barcelona (El País, 14 desembre 2014; la resta de diaris, incloent-hi El Periódico, amb el qual coŀlaborava Barril, «desenes de persones» [sic])
- Núria Feliu, actriu i cantant, Saló de Plens de la Seu del Districte de Sants-Montjuïc, «més de 1.500 persones» (Districte de Sants-Montjuïc, 24 juliol 2022)
- Josep Maria Espinàs, escriptor, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «prop d'un miler de persones» (TV3, 7 febrer 2023)


(Aniré afegint més dades a mesura que vagin sortint a la premsa, o a mesura que les descobreixi si són de fa temps i no he estat capaç de trobar-les fins ara.)

* * *

I encara sis casos molt peculiars:

- Jacint Verdaguer, poeta i capellà, Saló de Cent Ajuntament Barcelona, «40.000 persones» (La Vanguardia, 13 juny 1902, p. 4; aquest diari només dóna la xifra del primer dia, 12 de juny del 1902, i no compta la gent que va passar-hi el dia 13 fins al migdia, que és quan es féu l’enterrament; el mateix diari, l’endemà [14 juny 1902, p. 5], parla de 100.000 persones a l’enterrament, a Montjuïc, i altres fonts diuen que es van aplegar als carrers de Barcelona 300.000 persones, o fins i tot «almenys 400.000 persones», xifres sens dubte totes dues exagerades, en el recorregut fúnebre des de l’ajuntament fins a Montjuïc).
- Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya, Saló de Sant Jordi de la Diputació (actual Palau de la Generalitat): «milers de persones [...] incomptables [...], tots els carrers del trànsit estaven abarrotats de públic...» (La Vanguardia, 5 agost 1917)
- Santiago Rusiñol, pintor, Saló de Cent Ajuntament Barcelona, «milers de persones que desfilaren per la capella mortuòria durant tota la nit i al matí [...]. Una gran massa de públic [...], milers de barcelonins» acompanyaren pel carrer el seguici (La Vanguardia, 17 juny 1931)
- Francesc Macià, president de la Generalitat, 25 desembre 1933, Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat: «milers de persones fan hores de cua» (Joaquim Roglan, 14 d'abril: la Catalunya Republicana (1931-39), ed. Cossetània 2006. «More than a million Catalans» (New York Times 27 desembre 1933). «Una gernació immensa omplí tot el matí, tarda i nit la plaça de la República [Sant Jaume] i carrers propers» (La Humanitat 27 desembre 1933).
- Tot i que no va tenir capella ardent pública sembla que per desig exprés de la família, cal esmentar aquí que per la casa mortuòria (c/ Petritxol, 4) d’Àngel Guimerà, poeta i dramaturg, premi Nobel frustrat pel Govern espanyol, «almenys 20.000 persones» van signar als plecs de condol que hi havia al mateix carrer, a la plaça del Pi i als carrers dels voltants, tots atapeïts de gent que volia entrar a la casa; «una enorme concurrència, un públic nombrosíssim» va omplir també els carrers en el seguici fins a la rambla i les drassanes, i després fins a Montjuïc, de manera que el recorregut es va allargar més de dues hores. (cf. La Vanguardia, 20 juliol 1924).
- I també cal esmentar el cas d’Antoni Gaudí, tot i que sense xifres concretes perquè no es coneixen. La seva capella ardent es va haver d’improvisar a la sala de metges de l’Hospital de la Santa Creu (c/ Hospital). Davant el cos, a l’hospital, va desfilar «una immensa gentada» (La Vanguardia, 12 juny 1926). «Durant tot el dia [...] era tal l’aglomeració de públic que eren insuficients per contenir-la els urbans que hi guardaven l’ordre» (La Vanguardia, 13 juny 1926). La conducció fins a la Sagrada Família, on havia de ser enterrat –pel carrer de Casp i després pel de València, i no per la Gran Via, potser per evitar expressament l’avinguda on havia estat atropellat–, va ser una «grandiosa manifestació de dol» (La Vanguardia, 13 juny 1926), ja que una «immensa gentada» va omplir el carrer València.

Aquí teniu un parell de fotos (molt institucionals, però és el que tenim) de l’enterrament de Gaudí:

* * *

És per aquests sis darrers casos –Verdaguer, Prat de la Riba, Guimerà, Macià, Gaudí i Rusiñol– que es va parlar molts anys, gairebé durant tot el segle XX, de «les històriques manifestacions de dol de Barcelona».

-----------
(1) Com trobo a faltar les vetlles privades a casa del familiar o conegut íntim, quan la gent es podia morir a casa. Ara no ens deixen: fins a l’últim minut proven de tot per fer-nos sobreviure unes quantes hores més sigui com sigui, i després al tanatori, tots arrenglerats.
(2) Recordo que la primera impressió que vaig tenir quan vaig veure a la televisió les cues per passar per davant el cos del general Franco no va ser: «Es deuen voler assegurar que és mort» –com han dit alguns que feien perquè hi van anar i després, en trobar-se a les fotos, van decidir reescriure la pròpia història–, sinó: «Tanta família tenia aquest home?» O sigui, no entenia per què hi havia aquella mena de curiositat de tanta gent per veure el cos mort d’algú al qual segurament no coneixien de res.
(3) Aclareixo, perquè ningú no es prengui malament cap d’aquestes xifres, que si fem cas del que diuen els sociòlegs, el fet que vagin a acomiadar-te més de 150 persones vol dir que ets una persona important, coneguda i valorada d’una manera extraordinària, que vol dir per damunt de la mitjana. I també aclareixo, per si calgués, que algunes de les persones de la llista segurament eren poc amigues de capelles ardents i cerimònies similars, i que els seus pròxims, en molts casos, també devien preferir acomiadar-se’n d’una manera més discreta, sense fer cua ni passadís. O sigui, totes les persones que apareixen en aquest recull mereixen una certa consideració, començant pel fet que l’ajuntament de la capital o el govern de la Generalitat van trobar convenient habilitar un indret especial per acomiadar-los.

Fets diferencials (5): Els difunts

Una altra manifestació d’aquest fet diferencial català són les esqueles mortuòries que es publiquen a la premsa. Al diari que en publica més de Catalunya, La Vanguardia –un diari castellà gairebé cent per cent–, prop d’un 80 per cent de les esqueles són en català. Vaig fer un estudi seriós i sistemàtic fa sis o set anys sobre aquest fenomen curiós de les esqueles de La Vanguardia –curiós, perquè en un diari castellà se suposa que ningú no s’hauria de sentir obligat a publicar en català l’esquela dels pares, avis, germans, fills, amics, etc.–, un estudi que havia d’eixir a la Revista de Catalunya, però que al final no me’l van voler encara no sé ben bé per què. Allà demostrava això que dic aquí, que només un 20 per cent de les esqueles de La Vanguardia, de mitjana, són en castellà. I això és així des que La Vanguardia va obrir la mà en aquest punt –va ser l’única escletxa d’obertura lingüística de La Vanguardia durant molts anys, abans i tot de bandejar l’Española del títol–, ja que abans traduïen sistemàticament les que els arribaven en català –com feien també fins fa poc amb les cartes en català dels lectors, i no sé si encara ara ho fan amb algunes. Quan la gent va saber que La Vanguardia admetia les esqueles en català, a poc a poc es va anar creant aquest costum majoritari, que ara ja és molt sòlid.

Un altre dia parlaré d’altres coses de La Vanguardia, que és un cas que sempre m’ha interessat molt. Manen força, aquesta gent, estan molt ben situats i saben el que fan. I són sens dubte, encara que dolgui dir-ho, el diari que retrata més bé la societat catalana, considerada globalment. Excepte en un punt, l’idioma. Evidentment, aquest decalatge idiomàtic no se salva amb la crossa empresarial que ara s’han empescat, anomenat Avui, que a poc a poc van transformant «sin que se note el cuidado» en una mena de suplement lingüístic català per difondre el seu Weltanschauung, ideològicament matisat perquè no es vegi gaire que és substancialment el mateix producte que la mare. Hi ha dies, però, que les portades i el biaix de les notícies principals de tots dos diaris coincideixen massa. El referent de país de tots dos diaris és gairebé sempre Espanya. Han anat força de pressa. En fi, quan comprovin que l’aventura de l’Avui no els salva de res, el senyor comte haurà de fer un cop de cap, perquè no sempre podrà comptar que els seus competidors siguin tan sectaris i partidistes com els d’El Periódico d’ara. És més, El Periódico ha fitxat ara com a editorialista una persona que era el número 2 de l’antic Avui, segurament perquè no devia encaixar en el nou projecte del diari... Ja en parlarem.

Recordar els difunts

Un dia de silenci pels morts, ferits, familiars i amics de l'accident del metro de València.

Un epitafi

Me n'han explicat una que si no fos perquè el que me l'ha explicada és de confiança, no me la creuria. Diu que en un poble d'Andalusia hi ha al cementiri aquesta làpida: "Ya os dije que no me encontraba bien". Em sembla genial, boníssima, digna de Grouxo Marx (Ja la sabeu, no?: "Perdonin que no m'aixequi"). I tan real, tan pròxima...

És bo riure's una mica de les pròpies misèries, fins i tot un cop morts. Tenir sentit de l'humor és tenir sentit comú, és tenir seny. I, tancant el cercle, és fer salut.

Defensor del lector?

Ahir el defensor del lector de La Vanguardia, Carles Esteban, demanava disculpes per una esquela que es va publicar el dia 16, que «no s’havia d’haver publicat», que «van fallar els mecanismes de control», etc. Entre altres coses perquè el suposat difunt no havia mort. De fet, el titular de l’article del defensor posa l’accent en aquest punt: «La sorprendente esquela sobre una persona que está viva». Però és que el que era gros és que el text mateix de l’esquela era insultant i absurd. «Extravagante», diu el senyor Esteban. Només «extravagante»?

O sigui, el suposat defensor del lector s’excusa dient que el problema és que La Vanguardia no pot demanar el certificat de defunció, per assegurar que no es tracta d’un fals difunt, però s’oblida d’aclarir que mort o no, un text com aquest que ara reproduiré no s’hauria de deixar publicar mai.

L’esquela de La Vanguardia deia:
«N. N. N. [nom i dos cognoms]
"Seve" Ballesteros será siempre su Dios
Ha dejado de ser una persona. Ahora es un animal como siempre quiso, como sus hijos "Blake" y "Numa"»

Hi torno: només «extravagante»? El defensor del lector de La Vanguardia és realment un defensor del lector o una peça més de l’organigrama d’autodefensa i autoexculpació del diari? Cal un defensor del lector per a això?

I això ve a tomb també perquè fa menys d’un any jo vaig contractar una esquela d’una familiar directa meva a La Vanguardia i em van posar un munt de pegues per una coma que jo no volia i pel nom de la difunta, que ells no estaven disposats a respectar «per raons de control, per evitar abusos». El cas és que la difunta es deia, posem per cas, “Maria Cinta” però ella tota la vida s’havia fet dir i escrivia “Mariacinta”. Doncs, La Vanguardia que no, que “havia de ser “Maria Cinta”.

En canvi, en aquest cas no hi ha hagut cap problema per publicar que un suposat difunt –que a més no és mort– és un animal. Deunidó.

(De Montnegre –per què no en diem així?– encara no hi ha resultats oficials, però sembla que el sí a la independència va superar el 55 per cent dels vots que se li exigien, justet, però pareix que els va superar. Des d’un dels països sense llibertat per fer referèndums d’aquesta mena, saludem sense recança i amb una mica d’enveja els nouarribats als territoris de l’autodeterminació.)