Les xarxes de la mètrica

A trenc d’alba. Els ocells canten
al pati. La primavera inunda
el bosc de flors. De sobte apareix
davant meu un bonic poema i, quan
miro d’atrapar-lo a les xarxes de la
mètrica, no aconsegueixo trobar-les.

X'En Yu Yi

(Versió catalana d’un fragment d’El amor y el tiempo y su mudanza. Cien nuevas versiones de poesía china, trad. espanyola de Carlos Manzano a partir de la versió anglesa de Kenneth Rexroth)

Improvisació sobre «Levante», la poesia i la gent que «ja no és entre nosaltres»

Em sabia greu que acabés el mes amb un article, diguem-ne, retrògrad. I per això faig aquest. Sobre què? No ho sé, l’improviso, que és un gènere que abans cultivava més i ara tinc un pèl abandonat. Us puc dir que estic acabant de maquillar un article per a l’altre blog, el de Rumiar, sobre els orígens del terme «Levante» per referir-se al País Valencià, crec que al migdia ja el tindré.

Jo em pensava que «Levante» venia de més lluny, però no, ve de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1929), fa menys de cent anys. Nosaltres ens vam treure ja fa temps la cotilla –només en infraestructures de l’estat trobes de tant en tant allò de «autopistas del Noreste» i similars–, però els valencians no, es veu que a molta gent d’allà ja els va bé ser el «Levante» del «Centro», els deu semblar del tot raonable, una denominació de tota la vida. I el fet és que no és així, no és de tota la vida.

I què més us puc dir. Que tinc un amic, en J, ja granadet, que fa els anys avui, i no sé si enguany en fa disset o divuit o dinou, perquè ell els compta així: només celebra l’aniversari si és 29 de febrer; si no, no. L’he felicitat amb un poema que em va enviar C abans d’ahir. Com que era d’un idioma comprensible, l’he traduït al meu i al d’en J a la meva manera –al cap i a la fi, era per a un ús privat– i l’hi he enviat. Fa temps que no ens trobem, ens costa coincidir, a veure si el vaig a veure. Potser avui mateix. Sí, seria un bon dia, sens dubte. Podré?

C, de qui m’he fet amic recentment, tradueix de bastants idiomes, i indirectament de molts més. Té molts prèmits, deixeu-m’ho dir així avui. I llavors m’envia materials –fragments de poemes, normalment– que ha traduït, no sé mai si estan publicats o no, suposo que sí, i jo miro d’aprofitar-los, a més de fer-li’n un comentari quan se me n’acut alguna cosa. Però normalment no se m’acudeix res perquè a mi les poesies no em solen dir gaire cosa, tret d’algunes obres molt concretes de personatges que, com se sol dir i em sembla horrorós, «ja no són entre nosaltres». Perquè jo diria que M i M, per exemple, els tinc més a prop ara que quan «eren entre nosaltres».

I ho deixo aquí. Hi posarem un títol i avall.

Per començar bé l’any

La cançó dels pronoms febles

En homenatge al llenguatge,
el minyó enceta cançó;
pronominal exercici,
gresca amb bona intenció.

Al mestre Eduard Artells, que de vegades

també protagonitza barriles gramaticals.

«Emporta-te-me-le’n,
trieu-me-li-ho,
se me les hi posa,
i jo les hi trec.»

Així ho aprenguí
quan era deixeble
d’un llibre sens fi.
I ara canto la cançó dels pronoms febles.

N’hi, se’t, m’ho, s’ho,
te’l, se’n, -me-li,
ens hi, -vos-ho,
t’hi, se’ls, li, l’hi,
i ara canto la cançó dels pronoms febles.

La cantarem al bon mestre,
la hi cantarem;
la cantarem als deixebles,
els la cantarem;
la cantarem als companys,
els la cantarem,
i ara canto la cançó dels pronoms febles.

Me, te, se,
nos, vos, los,
la, li, lo,
ne, les, hi,
i
ai
las!

Ai las, ai las:
si tu cantes la cançó dels pronoms febles
i n’estudies ensems totes les regles,
de seguida la gramàtica sabràs.

(Extret d’Àlvar Valls [n. a Barcelona, 1947], El carro de la brossa, Premi Amadeu Oller 1968 de poesia per a poemes inèdits [sic], Impremta Barcelonesa, c/ Diputació 78, Barcelona, 1969; no em consta que n’hi hagi partitura, la tonada deu anar associada a la sagacitat musical, en el meu cas nuŀla, de qui llegeix la lletra.)

Crònica d’una notícia anunciada feta de tòpics tota ella

Aquesta és la crònica
d’una notícia anunciada
feta de tòpics tota ella.

En un marc incomparable,
el que hi passa és kafkià:
un Jesús que diu que es diu Déu
—no necessita presentació—,
passa un fred siberià.
Mai més ben dit: deunidó.

Casum dena! Si és Déu!
(Però també nen innocent.)
D’on han dit que venia, el vent?
De Sibèria? Senyor meu!

Ara un corrent de vent polar
—som lluny del parèntesi estival.
I només ens faltava aquesta:
un killer professional.
Tot plegat un drama humà,
una situació dantesca.

Casum dena! Si és Déu!
(Però també nen innocent.)
D’on diu que venia, el vent?
Del Pol Nord? Senyor meu!

Després d’una calma tensa
surt de no se sap on
una marea ingent
de pastors amb armilles,
un vial de grocs sarrons.
Són com una flotilla.

(Sí que és un nen innocent...
Però d’on diu que venia, la gent?
De no se sap on? Gràcies a Déu!)

Desarmat que fou lo rei
es decidí aviat la batalla.
I si avui, en aquesta jornada,
la pau és tònica dominant,
diuen que és pel dia aquell.
I narinant.

(Casum dena! Si és Déu!
Per què no ho feia tot ell?)

Calzes i patenes

Home amb falç vist del darrere*
Museu Van Gogh

Perplexitats. Trobo (no sé on!!!, per què no ho vaig apuntar???) una expressió que em crida l’at... –i ara què dic? Doncs el que anava a escriure, “atenció”, i ja està, amb aquest senzill truc he trencat la rima perversa que a alguna gent posa tan nerviosa.

Doncs vaig trobar això: «Vendre calzes i patenes» ???? (O potser vaig trobar «venc», o «ven», o «venem», o «venen» o..., i vaig apuntar «vendre».) Fa temps que ho tinc al document de pendents.

I ho vaig trobar com a frase feta, no en el context d’un comerç d’art religiós. En aquest cas no ho hauria apuntat.

Ho consulto per tot arreu, començant per l’Espinal i el DCVB i acabant al Google. Re, enlloc.

Fins que decideixo tirar pel dret i eliminar el vendre. I vaig a parar aquí:

Catalunya, comtat gran
qui t'ha vist tan rica i plena !
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens té la guerra

Segueu arran !
Segueu arran !
que la palla va cara !
Segueu arran !

El comte duc d'Olivars
temps ha que li burxar la orella
-Ara és hora, nostre rei,
ara és hora que fem guerra.

Contra tots els catalans,
ja ho veieu quina n'han feta
cremaren viles i llocs
fins al lloc de Riu d'Arenes;

Ja n'han cremada una església,
que Santa Coloma es deia;
cramant calbes i casures,**
cramant calzes i patenes,

Del pa que no n'era blanc
deien que era massa negre;
i en donaven als cavalls
tot per desolar la terra.

D’on em va venir el vendre?

De vegades no t’has de refiar ni del que apuntes, perquè pots estar enfebrat i tremolós per la troballa i no escriure exactament allò que has sentit o vist escrit –i aquí sí que no penso fer jocs de mans per desfer aquest improvisat però magnífic sentit o vist escrit (gràcies, gràcies).

Però en aquest cas si hagués sentit o vist escrit –tampoc demanaré disculpes per la repetició, perquè val la pena– cramant calzes i patenes hauria pensat immediatament en l’origen reportat. Perquè quan he vist a la mateixa pàgina de cerques el cramant al costat de calzes i patenes ja ni m’hauria calgut obrir la pàgina, he pensat immediatament en això.

De manera que continuarà el misteri. Però m’he tret del damunt un dels pendents.


* Quan he trobat aquest dibuix m’ha semblat un Nonell. I buscant buscant he trobat aquest Mir! (i altres) Tothom dibuixava igual, en aquells temps?
** Sic, per «albes i casulles».

To readers who are not familiar with Catalan language

(Avui copio. És un poema escrit divendres passat.)

Still in the wake of last week huge demonstration,
I enjoy remembering so many details and emotions:
how exciting was to feel we were building a wider future,
how emboldening to share the energy of that engaged crowd;
standing there was stepping towards a deeper freedom,
struggling to decide on our future and needs.

How sick we are of being menaced, insulted and unheard
by the State which takes from us such dizzy amounts each year,
how fed we are with its arrogance, intolerance, contempt!
How tired we are of Spain as an unfair barrier between us and Europe,
as a burden to our language, as a dismemberment of our culture,
as an obstacle race to our voice and presence abroad,
as a brake and ballast on our development and structures,
as a stubborn negation of our history, our nation and our laws!

How sick we are of Spain as an obsessive possession of Madrid,
of its lurking network of relentless and corrupted powers!.

We want something new, we need something better;
we are willing to work for it, able to contribute to it, committed to it.
We want to be empowered to vote for it.

September 19th, 2014

Per David Jou.
Poeta i catedràtic de física de la matèria condensada, especialitat de termodinàmica de processos irreversibles i mecànica estadística de sistemes fora de l'equilibri, de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Perles (112): La poesia és evasió?

«La poesia és un univers imaginari dels dies de festa. No crea una realitat similar a la nostra, una realitat quotidiana, sinó que ens ofereix un recés íntim o un palau espectacular, tot plegat coses molt bones per a l’evasió, però que sovint no s’adiuen amb la carn viva dels nostres problemes i de les nostres angúnies.»

Rafael Tasis i Marca, Una visió de conjunt de la noveŀla catalana, Publicacions de “La Revista”, Barcelona 1935

Certament, la mateixa reflexió que fa Tasis sobre la poesia es podria fer sobre la prosa, considerada així, sense precisions. Què són, si no pura evasió, tantes noveŀles? Potser Tasis només va conèixer determinada poesia romàntica? I encara així, no són molts poemes romàntics pura evocació d’una realitat viscuda, dels «problemes» i de les «angúnies» de qui els ha escrit? En fi, reprodueixo la citació perquè em sembla original i permet encetar un bona polèmica.

La gentil Marta

En el cançoner del segle XIX, de Francesc Alió, del qual vaig parlar l’any passat, a banda de la lletra de Los segadors hi ha altres cançons encara avui vives, almenys en la memòria dels de la meva generació, com són Lo noy de la mare (reprodueixo els títols tal com apareixen al llibre), L’estudiant de Vich, La ploma de perdiu, Lo mariner, Los tres tambors, L’heréu Riera, La pastoreta, Cansó de Nadal (o Lo desembre congelat) i altres.

Però n’hi ha una que no em sonava de res, La gentil Marta, amb una història d’allò més original, i he pensat a copiar-vos-la, per si a algú li fa gràcia o coneix alguna Marta a qui poder-la regalar o fins i tot cantar amb l’entonació festiva o greu que requereix cada passatge (si és que algú en sap la música, esclar; al cançoner hi ha el pentagrama, però no sé com reproduir-lo aquí de manera que es vegi prou bé):

A l’ombra d’un taronger,

o lay la, langueridá,

s’está la gentil Marta.
De la porta en lo llindar,
soleta ’s pentinava,
ab una pinteta d’or,
y escarpidor de plata.
Ja’n passavan tres galans,
tots trés l’han saludada;

–Ay Marteta, vols venir,
si vols veni’ ab nosaltres.

–Ab vosaltres be hi vindré,
si’n portéu las guitarras.

–Guitarras portém tots trés,
totas trés enflocadas.
La una enflocada d’or,
y l’altre ab flochs de plata;
l’altre, que es del or mes fi,
sols un cop l’hem tocada.
Si tu vens, la sonarém
un altre cop encare. –

Ja se’n van vora del mar,
ran á ran de la platxa;
ja l’agafan per un brás,
en barca l’han posada,
y de tant i tant ballá,
la barca s’es girada;
de tots ningú n’ha pres mal,
sinó la gentil Marta.

–Ay Marta, Déu te perdó,
Déu t’hagi perdonada;
quant tos pares ho sabrán
farán tocar las campanas;
las campanas de la Séu,
las del Rosé, y del Carme.

–No’m diguéu Déu te perdó,
que no so morta encare.

Pels indrets específics que la lletra esmenta al final, podria ser una cançó pròpia de Manresa, i potser encara coneguda allà per algú? Però des de Manresa anaven al mar? O bé hi havia una església del Roser a Barcelona, que no conec?

Sí, ara em confirmen que a Barcelona hi ha també una església del Roser, una del Carme i una seu, que és la catedral. I hi ha mar, esclar.

Josep Pla, poeta

(Manllevo les citacions i la mateixa idea de l’article de Josep Lluís Bronchal publicat a la revista Llengua Nacional* n. 73, IV trimestre 2010.)

El Josep Pla que m’agrada és més el periodista i el cronista polític i social punyent i no tant el filòsof o ideòleg al qual pots citar quan et ve de gust avui per defensar una idea, demà la contrària i despús-demà la intermèdia. Pla com a argument d’autoritat no m’interessa gaire.

Però Josep Pla, a més de pagès lletrut, filòsof i periodista era també poeta.

Pla, poeta? No en té la fama. I tanmateix ho era, de vegades tenia la sensibilitat que s’atribueix als poetes i escrivia de manera poètica, encara que no versifiqués. És allò que deia quan em referia a Rilke.

Vegem-ho. Parla** Josep Pla:

Si els miracles altra cosa no són que una badada de la naturalesa, el florir dels ametllers, en ple hivern, és el miracle més graciós i lleuger de la terra. [...] Com vingueren aquestes flors? Ahir no hi eren. No hi havia més que un borrissol rosat d’una vaguetat sense pes. Nasqueren al conjur de la nit, potser al conjur de la calma de l’aire de la lluna plena. (Les hores, «Temps de febrer: els ametllers»)

Jo sóc un entusiasta de les llunes dels cels d’hivern. Són cels rutilants, d’una netedat, d’una turgència metàl·lica. A l’hivern la llum de la lluna té una qualitat tensa i una llum viva. La lluna de gener és la més clara de l’any i converteix el paisatge en un somni, en un somni lúcid i precís. (Les hores, «Lluna de gener»)

El grill no ha nascut per viure encaixonat; observat en la naturalesa, resulta un insecte solitari, fugitiu, de relació nul·la, que tendeix a amagar-se. No és ni un comensal, ni un paràsit, ni tan sols un company de viatge d’un o altre element de l’espècie humana. És un insecte que va sol, d’òrbita personal. (Les hores, «El grill»)

A mi, m’agrada la nit estelada i negra [...]. Al camp, són una pura meravella. S’imagina l’encant que produeix no veure res, no veure’s ni a si mateix i tenir davant les estrelles? [...]. Desapareix tot rastre d’obra humana. La terra i el cel s’han fos en el magma ombrívol. Immergit en aquesta situació, hom sent de seguida una onada de grandesa. I quina vida! Quina vida té la nit, Déu meu! (Les hores, «Nocturn de maig»)

Fins aquí Pla. Per part meva, bon Nadal i bones festes.

NOTES:
* M’he donat de baixa de la subscripció d’aquesta revista, el número 73 era l’últim que m’havia d’arribar perquè ja estava pagat. Un altre dia us explicaré el perquè o, més ben dit, publicaré aquí mateix la carta que els vaig enviar.
** Teniu una locució (no és de Pla, eh?) d’alguns d’aquests poemes en prosa ací.

Rilke novel·lista

Sembla mentida que hagi hagut de passar un segle sencer fins que no he descobert Rilke novel·lista. Novel·lista o dietarista o assagista o introspectista o el que sigui.

Rilke és sobretot poeta. I la poesia, ja ho he dit algun cop, no l’entenc gaire, no acabo de veure clar que una persona que té coses a dintre les hagi de dir forçant les paraules perquè encaixin en una mena de tetris o en un sudoku, encara que sigui de rima, ritme i sil·labificació lliures.

Una altra cosa és escriure

simplement

fent frases curtes i deixant molts espais.
Però no sé si això és

exactament

poesia.

Perdoneu la simplificació.

M’agradaven les poesies quan era adolescent, i em bevia Bécquer, mossèn Cinto, Espriu, Machado, López Picó. Fins i tot Maragall. També em vaig atrevir amb Yeats, Byron i el Dant, que ara fa poc els aficionats han tornat a assaborir en la versió impagable que Joan Francesc Mira ha fet de la Divina comèdia. I després molts altres, tastats perquè no sigui dit –«llegeix això, segur que t’agradarà, és increïble»–, però gairebé sempre he acabat amb la mateixa sensació. Era Paul Valéry qui deia que «un poema que no tingui la precisió de la prosa no val res». La meva tesi és que tal pretensió és impossible.

Sí que em sembla, la poesia, una bona manera de memoritzar idees boniques o suggeridores i de transmetre-les, i de repetir-te-les quan et ve de gust tornar a assaborir-les. Una finalitat que també acompleixen els refranys, tinguin o no tinguin rima. I les cançons, és clar. I tants costums populars.

Ara, si no m’agrada del tot o no entenc prou la poesia, en general sí que m’agrada escoltar la gent que fa poesia, perquè molts cops són persones amb una enorme sensibilitat i una gran capacitat de copsar l’ànima humana. Segurament les millors converses de la meva vida les he tingudes amb poetes. «Converses» és una manera de dir-ho: sobretot pares l’orella i només enraones quan et sembla que el monòleg se li comença a fer incòmode i et fa l’efecte que si no dius res s’aturarà el brollador. O bé quan penses que, maldestre i tot com ets, has de proposar alguna idea nova en la conversa per poder continuar escoltant amb atenció. I per això quan trobo un/a poeta de categoria que escriu en prosa, molts cops em llanço de cap a fer un cop d’ull a l’obra. Penso: quines meravelles deu haver sigut capaç de dir aquest/a si escriu sense cotilles?

I això m’ha passat amb Rilke i els seus Quaderns de Malte... fins a la pàgina 150 aproximadament, que ha deixat d’interessar-me no sé encara ben bé per què. De fet, a algun crític reconegut li ha agradat més el final que el començament. Bé, com que ja quedava poc l’he acabat –una mica esgotadet–, tot i que generalment m’obligo a no acabar de llegir un llibre si ja no em convenç. Però com que no sabia si em tornaria a enganxar...

El començament pareix el diari genial d’un neuròtic extremament lúcid. Si alguna pàgina no l’entens, potser perquè et falten referents de l’època i del lloc, sí que t’arriba molt endins el que em sembla el punt cabdal, que resumeixo així: el protagonista se sent interpel·lat per qualsevol cosa que faci qualsevol persona que passi al seu costat. I, a més de la gent i les coses que passen al seu costat, hi ha un univers riquíssim, molt poblat, de persones i fets que no passen més que dins la seva imaginació, però que l’afecten igual.

I ja no us explico res més perquè us tiraria la barraca a terra, si voleu llegir aquests Quaderns. Els trobareu a la col·lecció «El Cercle de Viena», de Viena Edicions. La versió catalana, de Jordi Llovet, m’ha semblat excel·lent.

Perles (54): Saber escriure una frase

«Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, homes i coses, cal conèixer els animals, s’ha d’haver sentit com volen els ocells i saber els moviments que fan les flors al matí, quan s’obren. Cal poder pensar enrere en camins per contrades desconegudes; en trobades inesperades i en comiats que es van veure venir de temps abans... en dies d’infantesa que romanen foscos; en els pares, que patien quan ens donaven una alegria i no l’enteníem (era una alegria feta a la mida d’un altre); en les malalties dels nens, que esclaten d’una manera tan estranya, amb tan profundes i difícils transformacions; en dies passats en habitacions calmes i recollides, i en matins a la vora del mar; en el mar sobretot, en mars; en nits de viatge que corrien cel enllà i volaven al costat de les estrelles... i encara no n’hi ha prou, de pensar en totes aquestes coses.»

Rainer Maria Rilke, Els quaderns de Malte, 1910 (traducció de l’alemany de Jordi Llovet, col. «El Cercle de Viena», Viena Edicions, Barcelona 2010, p. 21)

Perles (43): Què és un poema

«La T., de quatre anys, filla única per una estona:
—Pare, què llegeixes?
El pare:
—Un poema...
—I què és un poema?
—Mira, un poema és com una..., com un... Vols que te’n llegeixi un?
—Sí...
El pare llegeix tan bé com pot, vocalitzant, etcètera, una benaurança de Miquel Àngel Riera. La T. l’escolta amb atenció.
—Ara ho entenc, un poema és un conte que no s’entén...»

Quim Roig, L’efecte Jauss 2.0, 12 maig 2010