He acabat la passió

...futbolera. Efectivament, Miquel de Palol i jo sembla que ens vam equivocar –i que em disculpi un altre cop, si li arriba això, de posar-m’hi a l’ombra, jo que no sóc ningú– però almenys els més lúcids que hi hagi dins el món del futbol m’hauran de reconèixer que podria haver passat perfectament el contrari. És a dir, podria haver passat que el Barça hagués tingut un mal dia al camp del Madrid, com n’ha tingut d’altres al llarg de l’any, podria haver passat que l’àrbitre vagi jugar* un paper més decisiu en algun altre partit, el Barça podria haver perdut amb el Chelsea, i ara estaríem parlant d’una altra cosa. De la mateixa cosa de la qual parlava Palol –i jo copiant-lo, i està bé això de tenir un bloc, perquè pots passejar en públic de bracet amb algú conegut i ell sense saber-ho. El meu desengany del futbol és més profund i ara, just ara que sembla que tot va de cara, és el moment d’explicar-ho. (Ho haig de fer avui, sense esperar al final de tot de la temporada, no fos cas que el Barça encara perdés els partits que manquen i llavors s’interpretés la meva posició com un abandonament per despit. No, és més seriós i per això ho entomo quan sembla que totes ens estan a punt de pondre.)

Sergi Pàmies: «La lliga de futbol no és un congrés de pensadors i els cementiris són plens de paios que van desafiar un altre a un duel a trenc d’alba, van caminar les cinc passes reglamentàries i quan es van girar van descobrir que el rival només n’havia fet quatre i havia tingut temps d’apuntar, de disparar i de posar fi a tanta bestiesa protocol·lària.» (La Vanguardia 3 maig 2009).

Doncs és això. En el futbol, i especialment dins l’Estat espanyol, hi ha injustícies a milers, és una estructura iniqua, començant pel començament, per aquell disseny d’un Real Madrid triomfant, disseny franquista, hitlerià, estalinista, sense el qual no s’entendria cap dels seus èxits posteriors, ni el Madrid actual, ni el respecte que encara li tenen a Europa (com s’explica, si no, la Pilota d’Or a Cannavaro de fa dos anys, per davant de Ronaldinho, de Puyol, de Fàbregas, de Torres, d'Henry?). El Madrid no ha tingut de pagar res pel seu pecat d’origen. Fins i tot el PP ha hagut de desmarcar-se algun cop de Franco, ni que fos a mitja veu, però el Madrid re de re, conserva les seves lligues i els seus trofeus europeus tacats de trampa i de dictadura i en parla com si fossin bons, com si no hi hagués res a dir. Doncs jo crido: això és immoral! I cal repetir-ho sempre, quan ells se’n vanten no podem fer com si plogués. Si es vol oblidar, si es vol tornar a començar, cal que hi hagi renúncia als avantatges adquirits i petició pública de disculpes.

I després de les injustícies, en el futbol encara hi ha un percentatge molt alt d’atzar, i jo això tampoc no ho accepto, igual com no jugo a rifes, tot i que en aquest punt sóc conscient que l’argumentació que faré no és tan sòlida. Diu Cruyff: «En l’esport, en el 90% dels casos hi ha justícia.» (Les claus de Johan Cruyff, El Periódico, 4 maig 2009). No, el percentatge que adjudica el profeta al triomf de la justícia és molt optimista pel que fa al futbol, n’hi ha prou de recordar el Madrid gasiu de tants anys i les poquíssimes lligues que li han arrabassat el Barça, el València, l’Athletic i la resta. N’hi ha prou de pensar en el Madrid miserable d’aquest mateix any i l’avantatge escadusser –fins ara, i tota la segona volta patint– que li ha agafat un Barça estratosfèric.

I encara que fos veritat que en l’esport la justícia triomfa en el 90% dels casos, jo tampoc en tindria prou amb un 90% de justícia global. Perquè el 10% d’injustícia es pot repetir cada any i tocar-te a tu, tocar al Barça, tocar als catalans, com ens ha passat gairebé sempre fins ara. Perquè també parlem d’això, del fet que el Barça és més que un club vist des d’Espanya, i ponent enllà tothom fa els possibles perquè el Barça no se’n surti, mentre que el Madrid és «un mito nacional» al qual tothom encensa i passa la mà per l’esquena quan fa visita a «provincias» –les excepcions són l’Athletic, l’Atlético, Osasuna i para de comptar. Ara potser canviaran les dinàmiques, diuen, la història està posant les coses a puesto, diuen, tot serà diferent, diuen... però per a mi em penso que ja és massa tard. I doncs, quan serem independents en tornem a parlar. Mentrestant és un joc de cartes marcades, un eixidiu d’altres frustracions. I mentrestant, no suporto el Puyol, el Bojan, l’Iniesta, el Xavi, el Piqué! –quina enorme decepció!– i companyia abraçant els «compañeros de la selección», no em sé empassar que l’Eto'o, el Messi o el mateix Iniesta, i altres, no diguin ni una sola paraula en català –ni el Cruyff, encara més sagnant, després de trenta anys!– i que el Messi encara vagi dient que la seva hermanita se’n va haver d’anar de Catalunya perquè plorava si li parlaven en la nostra llengua, no puc sofrir els del Barça, amb el president al capdavant, com fan l’aleta al rei d’Espanya, al Mendoza de torn, al Villar, a tota aquella gentola. Com si tot plegat fos un joc, una cosa esportiva i prou, un entreteniment per a la xurma perquè no ens fixem en què ens enganyen de debò. No: per a ells no és un joc i per a molts culés tampoc no és només un joc. Jo em creia que el Barça és (era?) més que un club, amb tot el que això comporta(va).

Se m’ha acabat l’èpica i «he vist la llum» (The Blues Brothers, 1980). La llum de la raó. He vist com un Barça infinitament superior enguany podia haver llençat tota la feina a l’aigüera. Vaig comprendre-ho amb claredat absoluta en el moment en què el Barça tenia deu punts d’avantatge. El dia de l’Espanyol, quan encara anaven empatats, me’n vaig anar del partit emprenyat. Eren els de sempre, nens multimilionaris malcriats que es pensen que quan els roti poden jugar amb la nostra dignitat i amb la nostra paciència! I no passa res perquè ells continuaran cobrant! I si les coses al final no van bé la culpa serà de l’entrenador! I a mi ja em fitxarà un altre equip per una bona pasta! En resum: el Barça podia perdre aquesta lliga!!

I llavors em vaig dir, racional com sóc sempre que no em deixo portar pels sentiments i l’èpica –o sigui, mai, o sempre, o no sé quan, perquè tot això que dic també és indubtablement emotiu i èpic–, que allò no ho podia acceptar. I vaig comprendre que no em seria possible mai més –i això vés a saber, és clar, però és com ho veig ara– vibrar com havia vibrat el primer any de Cruyff jugador –que va ser quan m’hi vaig enganxar, abans el futbol no em deia res–, en temps de Cruyff entrenador fins que vam anar a parar a les recidives vaques sagrades, en temps del primer Rijkaard, i enguany, des del novembre fins fa unes setmanes, amb en Guardiola. Ara estic com si hagués traspassat la porta aquella de l’avern: «Lasciate ogni speranza».

O sigui, el que he vist clar que no podia ser era que el futbol, tan irracional i aleatori com és, m’afectés tant, que em fos una mena de síndrome perversa i, en els moments àlgids, fins i tot inhibidora d’altres referents realment importants. I com que no hi he sabut trobar mai el punt del mig, com que no sé prendre-m’ho a la fresca, plego.

I he pensat que ara és el moment de desmarcar-me’n, quan el Barça de Guardiola ja ha fet història encara que no guanyi la Copa d’Europa ni la lliga espanyola ni re. Si ho deixo per a més endavant m’arrisco a no poder fer-ho, perquè marxar si perd el Barça seria covard. Ara sí: adéu, irracionalitat. És clar que desitjaré sempre que guanyi el Barça i que el Madrid baixi a segona, i és clar que em continuaran agradant els acudits sobre futbol i que m’emprenyaré quan les injustícies siguin molt flagrants, però m’ho agafaré amb filosofia, com una feta sociopolítica més, i no patiré de manera irracional com tantes vegades fins ara, i en canvi m’entretindré, quan juguin a futbol, amb tantes altres coses que se’m posaran més bé.

* Qüestió de llengua. Manllevo aquesta forma verbal, «vagi jugar» en comptes de l'«hagués jugat» que seria normal en l'actualitat («haguera jugat» en la conjugació valenciana), de Lluïsa Forrellad, que la fa dir a algun dels seus personatges de Foc latent. Crec que no havia vist mai en escrits moderns aquesta forma (present de subjuntiu d’anar + infinitiu del verb conjugat) com a substitutiva del plusquamperfet de subjuntiu (imperfet de subjuntiu d’haver + participi del verb conjugat) fins que no he llegit aquesta obra magna de la literatura catalana. El IEC anomena des de fa poc aquesta forma verbal passat de subjuntiu (abans pretèrit perfet perifràstic de subjuntiu).

Afegitó de l'octubre del 2009:
Cap al final (pàgina 306) de la primera novel·la de Sílvia Alcàntara, Olor de Colònia, trobo això: «...encara que després ho vagi pagar tan car». Vagi + infinitiu en comptes de hagués + participi. Abans d’aquesta pàgina no he detectat cap més exemple. Potser no m’hi he fixat prou, perquè no m’ho esperava pas. Després sí, un altre: «...el fet que ell vagi deixar la gerència és el que ha provocat aquesta situació» (p. 317). Alcàntara (1944) és de Puig-reig, però viu a Terrassa des de mitjan anys 60. Forrellad és de Sabadell. S'ha conservat només al Vallès Occidental?

Del vagi + infinitiu en parlaven Badia i Margarit (Gramática catalana, Madrid 1962) i Alarcos Llorach (El sistema verbal del català, Oxford 1976). Coromines l’utilitzava (vegeu, per exemple, Entre dos llenguatges, 1976-77), segons reporta Sebastià Mariner, professor de la Universitat Complutense de Madrid, en el seu treball «Vagi + infinitiu en el sistema modal, temporal i aspectual», publicat sense data a la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives.

Desengan(x/y)at del futbol

Em penso que m’estic desengan(y/x)ant del tot del futbol, gràcies a la crisi actual. I aquest deseiximent psicològic crec que em va bé. És tan absurd el joc! Tan atzarós, tan aleatori! En un segon pots passar de la «glòria» a l’«infern» per un dau que queda de cantell, i així mil vegades cada any. Tot són partits del segle, moments transcendentals, un munt d’hores perdudes... o aprofitades, d’acord, per esbravar-se, que també convé, però molts mals rotllos quan van mal dades, que em podria estalviar.

Ja vaig viure un seguit d’anys sabàtics en els darrers badalls de Núñez, amb Van Gaal, Gaspart i tota aquella colla de fores-de-sèrie, però al cap del primer any de Laporta vaig tornar, després d’haver-lo atacat ferotgement perquè no me’l creia, em semblava senzillament un escalador disposat a fer el que fos, fins i tot a enfonsar el vaixell, per tal de pujar amunt i sucar. Rijkaard em va fer tornar a la cleda. I això va durar fins fa un any i mig, que un altre cop em tornava a semblar que els jugadors molts dies no s’ho prenien seriosament i només jugaven a batzegades, quan els enfocava la càmera. Només jugava –per a ell sol– el qui tenia la pilota, els altres s’esperaven fins que aquell acabés el seu joc i posés fi a la jugada tot solet, o bé els passés la pilota, que llavors la càmera canviava l’objectiu i els enfocava. Allò ja ho havia viscut en altres temps i no m’interessava. Fa un any i mig vaig plegar, de fet, de la militància més activa, tot i que he continuat mirant-me’ls algun dia, alguna estona (però fa un any i mig que no faig cap esforç suplementari per mirar el futbol: ni desplaçaments, ni pagar, ni anar al bar de la cantonada, ni deixar de sopar o d’anar a dormir a l’hora). No ha sigut per la manca de resultats, que a això ja hi estic avesat –els culers ho portem de fàbrica–, era per l’actitud. Encara que haguessin guanyat alguna cosa l’any passat o aquest, sé del cert que estaria igual com estic ara: desencisat, destrempat.

El futbol, sens dubte, és una gran arma política, com la sang i el sexe. No rigueu: Franco comptava molt amb la sang (boxa, toros...) i amb l’esport (ells, la Selecsión Ehpañññola, el tennis, els escacs...) com a eines polítiques, actives (projecció cap a l’exterior d’alguna cosa presentable) i passives (adormiment del poble: recordeu els grans partits i altres espectacles de l’1 de maig). Tots els dictadors ho han fet així. Si tenen prevencions contra el sexe –«con Salgado, todo tapado»–, fomenten l’espectacle de masses, si pot ser amb tota la càrrega nacionalista patriòtica. El Govern espanyol actual, en canvi, i el català, com que no tenen prevencions contra el sexe, fomenten sobretot la cardamenta, de manera despreocupada o calculada, no ho sé. Com més enderiats estiguem copulant tots pels descosits, i especialment el jovent, menys els emprenyarem i podran anar fent la seva.

Que potser ara amb el Guardiola la cosa canvia i tornarem a vibrar i a estar al capdamunt de tot? (torno al futbol). Molt bé, doncs potser m’apuntaré novament a la secta. No ho sé. Però de moment em penso que ho deixo.

Això no traurà que gaudeixi dels triomfs del Barça i que, sobretot, desitgi les derrotes de l’innombrable –pel que té de catarsi, ja que som impotents per vèncer-los en altres terrenys més aprofitables per a nosaltres–, però viuré aquestes coses de manera, diguem-ne, femenina, sense patir més del compte. Perdoneu la broma, que ja sé que és una bajanada, però em fa l’efecte que majoritàriament les dones són més intel·ligents que els homes en aquest punt. Ja sé que n’hi ha moltes, cada cop més, tan esbojarrades com nosaltres, però sempre m’ha fet l’efecte que les que viuen el futbol ho controlen força, que simplement es deixen portar per l’eufòria plaent del voltant –o pel desencís ambiental, que també pot ser catàrtic–, però que saben dimensionar més bé que nosaltres els factors externs. O almenys aquest tipus de factors. I almenys la majoria.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

On era Rijkaard?

Escric quan encara no he llegit diaris i no sé quina explicació hi ha, que segur que n'han donat alguna. On era Frank Rijkaard ahir quan va acabar el Barça - Arsenal? Va desaparèixer per la seva proverbial modèstia? En qualsevol cas, té mèrit. No és fàcil que una persona a qui un dia li toca estar encimbellada al capdamunt de la piràmide, decideixi que s'està més bé en un altre lloc, soletes, mirant-ho per la tele o sopant tranquil.

I també em va cridar l'atenció que els comentaristes de la tele no diguessin res sobre el cas. O almenys jo no els vaig sentir. No van trobar a faltar el principal artífex de l'èxit? Potser en van parlar i enmig del brogit no ho vaig sentir.

(Per cert, Frank, encara no tens el web en català. Ànims.)

(Afegit de les 16:30 h: encara no he vist els diaris –tinc un dia d'upa– però em comunica un lector que qui va desaparèixer realment del tot va ser Messi. No va dignar-se ni a felicitar els seus companys, es veu. O sigui, segons em diu el comunicant la criatura estava emprenyada perquè l'entrenador havia considerat prematur fer-lo jugar després de tantes setmanes sense fer-ho. Aquest noi, si no madura, malament. Una cosa és tenir moltes ganes de jugar i una altra no ser capaç de respectar les decisions de Rijkaard, campió d'Europa, i fer el ploricó perquè ha pres una decisió que segurament hauria pres qualsevol altre entrenador. Sort que va guanyar el Barça, doncs, també per aquesta anècdota; si no, ara potser tindríem un marrec queixant-se públicament que per què no havien comptat amb ell, etc. Lionel, madura, noi. [I ja que hi som, a veure quan poses tu també el web en català.])

Coses d’aquests dies

1. Em sap greu que fos aquella emissora de Madrid que ara no recordo com es diu la que destapés l’escàndol de les enquestes de l’EGM. Tothom sap que aquestes enquestes es fan molt malament. Només d’aquesta manera es pot explicar que no resisteixin l’acarament amb altres dades més contrastables, com són les de l’OJD en el cas dels mitjans escrits: per això els anunciants de premsa escrita fan cas de l’OJD i no de l’EGM. En el cas dels audiovisuals, els anunciants no tenen cap més remei que refiar-se de l’EGM, però és perquè no hi ha alternativa. O sigui, les enquestes de l’EGM, com diu aquella emissora, es fan molt mal fetes i ja va bé que de tant en tant ho denunciï algú. És clar que estan mal fetes per a tothom, vull dir que hi ha errors i nyaps clamorosos però en principi afecten tothom igual, o sigui que al final, com la majoria de les enquestes, no et donen dades fiables, però sí que et marquen tendències, que és del que es tracta. I és clar que qui ho ha denunciat té la credibilitat que té, vull dir cap, i el que aconsegueix és que la gent normal se’ls miri encara amb més ulls de malfiança: té dallonses que siguin ells els qui denunciïn manipulacions...

2. Vaig anar dissabte a la Farinera del Clot per assistir a la presentació del llibre d’Èric Bertran, Èric i l’Exèrcit del Fènix. Ja està tot dit sobre aquest cas. Només afegeixo tres apunts: un, Víctor Alexandre, que ha fet de padrí del noi en el seu debut literari, va dir que tot plegat, tot aquell horror de flaire dictatorial comès per l'Estat contra un menor, es podria haver resolt en qualsevol moment amb una petició de perdó per “l’error comès”. Si no es va demanar perdó –ni l’empresa denunciant, ni el poder judicial que decideix intervenir, ni la Guàrdia Civil, ni el Ministeri de l’Interior del qual depèn la Brigada Antiterrorista, ni els interrogadors de la Policia, ni els psicòlegs que van intentar “desprogramar-lo”, ni ningú, és perquè tota aquesta gent va fer exactament allò que volien fer, convertir aquell nano valent –em va impressionar la maduresa del noi... espero que aguanti la pressió– en un cas exemplar del que pot passar a qualsevol persona d’aquest país si decideix exigir els seus drets en veu alta. Van dir: cal tallar el mal des del començament. I ho van fer. I els és igual les seqüeles que puguin provocar al noi, a la seva família... i a tants joves que a partir d’ara s’ho miraran tot una mica més de lluny. Perquè el segon punt que volia esmentar, que em va impressionar, és el fet que l’Èric ha hagut de canviar d’institut, perquè en el seu li van fer vores i el van deixar de racó. No en sé detalls: és possible que en part sigui una reacció adolescent i d’alguna manera disculpable, o almenys comprensible, davant uns fets que els superen i un company que de cop s’ha convertit en protagonista mediàtic. Però sembla que en aquest cas també hi va haver professors que en comptes de donar-li tot el suport i la comprensió que mereixia el noi, es van apuntar a la tesi que “alguna cosa més deu haver fet, perquè li passi tot això”. Tercer apunt: la Generalitat, el famós tripartit d'esquerres i catalanista, no ha ajudat el noi ni la seva família, que van demanar ajut al president i al conseller primer, entre d'altres: no els han fet cap cas.

3. L’any passat alguns diaris de Madrid anaven comptant els punts que “els àrbitres” regalaven al Barça. Ningú més arreu del món va parlar d'això, només ho va fer gent de Madrid, que sempre diuen tot cofois que si el seu senyoriu i que a ells no els preocupa gens el Barça, i que només la gent amb complexos com els del Barça estan tot el dia pensant en el Madrid. L’any passat va ser un any en què la premsa mundial es va rendir a la qualitat de l’equip de Rijkaard (que encara no té el web en català). I aquest any, demano, comptabilitzaran també els punts que els àrbitres regalen al Madrid –altra cosa és que el Madrid els aprofiti, com va passar dissabte a València: en justícia, el València havia d’haver guanyat 1 a 0– i els que de mica en mica van aconseguint treure al Barça, a base d’expulsions injustes, penals a favor no assenyalats, suposats penals en contra sempre assenyalats, agressions en contra no castigades, etc.? Resposta: no, no els comptabilitzaran. Continuaran comptant només els punts que els àrbitres “regalen” al Barça. perquè ells són uns cavallers i uns senyors que no estan gens obsedits amb el que passa a “provincias”.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’invent de les microdonacions

(Avui en parlàvem amb un amic. Jo que li dic: “Ja estaria bé, ja, que a la manifa de dissabte hi anés molta gent.” I ell que diu: “Molta gent? Per defensar què, l’Estatut que va sortir d’aquí? Si era un Estatut de broma... Si almenys fóssim valents i haguéssim anat a Madrid amb un bon Estatut... Perquè el que ha passat era previsible: res de res, ni nació ni finançament ni la mare que els va parir. Doncs, ja t’ho dic, tant per tant, per què no vam ser valents i no vam portar a Madrid un Estatut de debò? Per això no crec que vagi gaire gent a la manifestació. Perquè la gent cada cop es refia menys dels polítics.” En fi, potser s’equivoca i molta gent hi va per defensar allò que diu el lema i sense pensar que si hi va molta gent, els partits miraran d’interpretar-ho a favor seu. Jo hi aniré. Però ja no diré res més de l’Estatut perquè ja està tot dit. Quan arribi el dia, suposo que em taparé el nas, la boca i les orelles i hi votaré a favor, o en contra, i ànims que no ha estat res. Anem per altres coses, que aquí ja no hi ha res a fer i tampoc és qüestió d’amagar-se en un racó a plorar com aquell cabdill moro, en Boabdil, que en realitat es deia Abu ‘Abd Allah).


Copio de Màrius Serra: «Qui visiti www.teaming.info veurà que sota aquest gerundi afortunat no s’hi amaga cap empresa ni fundació ni ONG ni compte bancari. Només una idea. La idea d’aplegar microdonacions que una per una no serien viables. Per exemple, si els empleats d’una empresa decideixen aportar 1 euro de la nòmina i la direcció s’apunta a canalitzar-ho, o fins i tot augmenta la donació en poder acollir-se a desgravació fiscal, el projecte Teaming ofereix els documents necessaris i informació fiable sobre organitzacions de tota mena dedicades a les causes més diverses, de manera que a través d’un simple correu intern els treballadors poden decidir el destí de la seva microdonació.» (La Vanguardia, 12 gener 2006). Diu el meu amic Màrius que Frank Rijkaard, entrenador del FC Barcelona, dóna suport a aquesta iniciativa. Jo també, tot i que em sàpiga greu que en Rijkaard encara no tingui el seu web amb versió catalana. Deu estar a punt de penjar-la, segurament. Ànims, Frank, que fins ara no et pots queixar de com t’hem tractat els catalans. (I ja que hi som, a veure si els de Teaming.info també es posen les piles, no?)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)