Fa molts dies que sé que haig de dir alguna cosa aquí. Però, la veritat, no sé què dir. Ja s’ha dit tot i no m’agrada repetir el que ja s’ha dit. De vegades, és veritat, copio textos d’altres, i ho dic així: “Com que no ho diré més bé, us ho reprodueixo.”
Però què puc copiar sobre El Tema? De qui? No ho sé, no sabria per on començar, hi ha tantes coses.
Només sé dir –i no és original– que hi ha muntat un enorme sidral de guerra per contrarrestar una gent molt dolenta que volem votar. Sí, és clar, està prohibit per un govern i uns jutges que manen molt. Però és només votar! Ni pegar, ni matar, ni robar, ni tan sols insultar.
Igual com diuen que votar està prohibit, en un instant podrien dir que està permès. Poden decidir-ho! En un segon! “Voteu, i després ja en parlarem.” Per exemple.
¿És tan difícil d’entendre que els que volem votar només volem votar i que tot el que es fa en contra d’aquesta voluntat de votar és absolutament desproporcionat amb “el mal” –si volen– que pot provocar votar?
Ei, que no parlo de votar “sí”, eh? Parlo de votar.
¿Però no s’adonen que amb la resistència ferotge a deixar votar el que fan és que molta gent que no pensava votar, i encara menys votar “sí”, ara estigui espantada amb tant numantinisme irracional i es rumiï seriosament quin vot farà? Perquè el que és ben clar és que cada cop hi ha més gent que diu, molt emprenyada, que anirà a votar.
I ho deixo, perquè no faria res més que repetir i repetir. Està tot dit.
Ja s’ho faran.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris referèndum. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris referèndum. Mostrar tots els missatges
divendres, 22 de setembre del 2017
dimecres, 3 de març del 2010
Un senyor de Madrid
Ho copio descaradament, és d’ahir mateix:
El valor de la prova
per Mario López Sellés
«Una primera lectura dels resultats de les consultes sobiranistes a Catalunya ens pot fer pensar que als catalans no els preocupa gens ni mica modificar la seva relació amb l’Estat espanyol. Si mirem la participació, un 21%, és difícil pensar cap més cosa. Però cal tenir present que la preocupació s’activa, fonamentalment, quan hi ha indicis que es pot actuar sobre la realitat. És difícil calcular el valor d’una participació d’un 21% en un simple joc. Però del que no hi ha cap mena de dubte és de l’èxit abassegador, en una mostra tan reduïda, que ha aplegat el vot afirmatiu a favor de la independència: el 92%.
»Si el poble català tingués l’oportunitat de decidir el seu destí, estic convençut que la participació en el referèndum seria una altra. Quan es va sotmetre l’Estatut a consulta popular, la resposta ciutadana va ser força tèbia: un 48%. És ben clar que l’Estatut no entusiasmava quasi ningú, però el 73% dels vots van ser favorables a l’aprovació. Crec que en un referèndum sobre la independència, la participació superaria el 48% de la convocatòria per l’Estatut, i els vots negatius no superarien mai la barrera del 20,76% fixada aleshores.»
(L’original d’aquesta carta, publicada en castellà a La Vanguardia el 2 març 2010, a la secció de Cartas de los Lectores, anava signat senzillament així: Mario López Sellés, Madrid.)
A Madrid, doncs, a més dels que només criden i fan escarafalls, hi ha gent que pensa i fa números.
El valor de la provaper Mario López Sellés
«Una primera lectura dels resultats de les consultes sobiranistes a Catalunya ens pot fer pensar que als catalans no els preocupa gens ni mica modificar la seva relació amb l’Estat espanyol. Si mirem la participació, un 21%, és difícil pensar cap més cosa. Però cal tenir present que la preocupació s’activa, fonamentalment, quan hi ha indicis que es pot actuar sobre la realitat. És difícil calcular el valor d’una participació d’un 21% en un simple joc. Però del que no hi ha cap mena de dubte és de l’èxit abassegador, en una mostra tan reduïda, que ha aplegat el vot afirmatiu a favor de la independència: el 92%.
»Si el poble català tingués l’oportunitat de decidir el seu destí, estic convençut que la participació en el referèndum seria una altra. Quan es va sotmetre l’Estatut a consulta popular, la resposta ciutadana va ser força tèbia: un 48%. És ben clar que l’Estatut no entusiasmava quasi ningú, però el 73% dels vots van ser favorables a l’aprovació. Crec que en un referèndum sobre la independència, la participació superaria el 48% de la convocatòria per l’Estatut, i els vots negatius no superarien mai la barrera del 20,76% fixada aleshores.»
(L’original d’aquesta carta, publicada en castellà a La Vanguardia el 2 març 2010, a la secció de Cartas de los Lectores, anava signat senzillament així: Mario López Sellés, Madrid.)
A Madrid, doncs, a més dels que només criden i fan escarafalls, hi ha gent que pensa i fa números.
divendres, 12 de setembre del 2008
Som gent pacífica, tolerant i honrada
Ahir vaig estar gairebé tot el dia a l’Arc de Triomf, col·laborant en un assaig de referèndum, per descomptat il·legal, que havien convocat uns amics. Va ser una diada riallera, sense incidents, una «festa de la democràcia». El que demanàvem en la nostra consulta era: «Voleu que es convoqui un referèndum sobre el futur de Catalunya?» I hi havia paperetes amb el «sí» i paperetes amb el «no». L’abstenció consistia a no votar i el vot en blanc no existia, perquè és una enganyifa i cadascú l’interpreta com vol (i generalment com els que manen li han inculcat que l’interpreti). També hi havia possibilitat de fer vot nul, estripant la papereta, ratllant-la, etc. En fi, com que la pregunta era fàcil, vam tenir moltes respostes, milers. La veritat és que moltes més que les que jo, abans força escèptic sobre l’èxit que podria tenir l’experiència, m’esperava. I els resultats van ser els que més o menys ja intuíem, atesa la ubicació del col·legi electoral i el dia de la consulta: 98,7 «sí», 1,02 «no», 0,01 nuls. A la búlgara, sí senyor.
No es tractava de demostrar res ni de fer cap prospecció objectiva. Només volíem participar activament de la festa i aportar un entreteniment original a la diada. Els dos objectius es van aconseguir.
Hi havia gent que s’acostava a la nostra parada i demanava: «I aquest referèndum que feu, per a què serveix?» I responíem: «Tu agafa una papereta, la que vulguis.» Ho feien. «Ara, tanca els ulls i imagina’t que amb aquesta papereta pots canviar la situació, imagina’t que som en una democràcia de debò i que ens deixen votar això mateix que es diu aquí.» Aclucaven els ulls. «I ara, diposita la papereta a l’urna.» Ho feien. «No et trobes més bé?» Gairebé el cent per cent de la gent deia: «Sí, tens raó, m’ha anat molt bé, ha estat una bona experiència. Gràcies.» Una mena de teràpia col·lectiva, amb resultats magnífics.
Altra gent deia: «Si no preneu nota de les dades de la gent, qui m’impedeix votar dues vegades?» I dèiem: «Home (o dona), fa lleig.» O bé: «Els catalans som honrats, no fem aquestes coses.» La immensa majoria de la gent assentia tot decidida, no volien passar per persones que fan trampes. Alguns deien, amb posat de xai: «Sí, massa honrats, som, per això ens tenen tan collats.» En general, però, alegria i festa.
Només un punt fosc, en tot el dia. Una anècdota que no em va agradar. Sé que explicant-la ací hi pot haver gent que tregui l’anècdota de mare i l’expliqui en altres indrets com dient: «Mireu, mireu, ells mateixos ho reconeixen.» Però va ser una excepció i com a tal l’explico, per denunciar-la. Fins i tot en un context festiu com el d’ahir no hauríem d’aprovar que passessin aquestes coses, ni per excepció.
Un home amb una criatura de pocs anys s’acosta a la parada. L’home agafa una papereta del «sí» ostensiblement i l’ensenya al nen. I tot seguit fica la papereta a l’urna. El xiquet demana, posant el dit damunt les paperetes del «no»: «I aquests altres papers per a què són, papa?» El pare contesta: «Aquests són els papers dels espanyols.» El nen fa una ganyota de fàstic i retira immediatament el dit. Els que ho veiem riem «la gràcia» però després ens quedem pensatius, una mica moixos.
Aquell nen havia estat educat en el racisme, en l’odi als espanyols. I això no és normal. Els catalans som gent honrada, pacífica i tolerant. Sabem que hi ha espanyols que no tenen la culpa del que passa, que el fet de ser espanyols no ha de ser decisiu perquè qualifiquem la gent de manera pejorativa.
Actituds paral·leles a la d’aquest infant –del seu pare, més ben dit, que li havia ensenyat allò–, posicions de rebuig i de fàstic davant el concepte «gent espanyola», es veuen i se senten contínuament a l’inrevés, a tot Espanya, referides als catalans. «Los catalanes», tots en general, som per a molta gent de l’Estat persones empestades, roïnes, malvades. Ja els ho ensenyen de ben menuts a les criatures. Ho he pogut comprovar una altra vegada aquest estiu. Però nosaltres no podem fer el mateix.
Nosaltres hem d’ensenyar als nostres fills que a Espanya hi ha de tot i que encara que només fos una minoria els que són pacífics, tolerants i honrats com ho som la majoria dels catalans, no han d’utilitzar la paraula «espanyol» embolcallada amb una pàtina racista, la del xiquet aquell de l’anècdota.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No es tractava de demostrar res ni de fer cap prospecció objectiva. Només volíem participar activament de la festa i aportar un entreteniment original a la diada. Els dos objectius es van aconseguir.
Hi havia gent que s’acostava a la nostra parada i demanava: «I aquest referèndum que feu, per a què serveix?» I responíem: «Tu agafa una papereta, la que vulguis.» Ho feien. «Ara, tanca els ulls i imagina’t que amb aquesta papereta pots canviar la situació, imagina’t que som en una democràcia de debò i que ens deixen votar això mateix que es diu aquí.» Aclucaven els ulls. «I ara, diposita la papereta a l’urna.» Ho feien. «No et trobes més bé?» Gairebé el cent per cent de la gent deia: «Sí, tens raó, m’ha anat molt bé, ha estat una bona experiència. Gràcies.» Una mena de teràpia col·lectiva, amb resultats magnífics.
Altra gent deia: «Si no preneu nota de les dades de la gent, qui m’impedeix votar dues vegades?» I dèiem: «Home (o dona), fa lleig.» O bé: «Els catalans som honrats, no fem aquestes coses.» La immensa majoria de la gent assentia tot decidida, no volien passar per persones que fan trampes. Alguns deien, amb posat de xai: «Sí, massa honrats, som, per això ens tenen tan collats.» En general, però, alegria i festa.
Només un punt fosc, en tot el dia. Una anècdota que no em va agradar. Sé que explicant-la ací hi pot haver gent que tregui l’anècdota de mare i l’expliqui en altres indrets com dient: «Mireu, mireu, ells mateixos ho reconeixen.» Però va ser una excepció i com a tal l’explico, per denunciar-la. Fins i tot en un context festiu com el d’ahir no hauríem d’aprovar que passessin aquestes coses, ni per excepció.
Un home amb una criatura de pocs anys s’acosta a la parada. L’home agafa una papereta del «sí» ostensiblement i l’ensenya al nen. I tot seguit fica la papereta a l’urna. El xiquet demana, posant el dit damunt les paperetes del «no»: «I aquests altres papers per a què són, papa?» El pare contesta: «Aquests són els papers dels espanyols.» El nen fa una ganyota de fàstic i retira immediatament el dit. Els que ho veiem riem «la gràcia» però després ens quedem pensatius, una mica moixos.
Aquell nen havia estat educat en el racisme, en l’odi als espanyols. I això no és normal. Els catalans som gent honrada, pacífica i tolerant. Sabem que hi ha espanyols que no tenen la culpa del que passa, que el fet de ser espanyols no ha de ser decisiu perquè qualifiquem la gent de manera pejorativa.
Actituds paral·leles a la d’aquest infant –del seu pare, més ben dit, que li havia ensenyat allò–, posicions de rebuig i de fàstic davant el concepte «gent espanyola», es veuen i se senten contínuament a l’inrevés, a tot Espanya, referides als catalans. «Los catalanes», tots en general, som per a molta gent de l’Estat persones empestades, roïnes, malvades. Ja els ho ensenyen de ben menuts a les criatures. Ho he pogut comprovar una altra vegada aquest estiu. Però nosaltres no podem fer el mateix.
Nosaltres hem d’ensenyar als nostres fills que a Espanya hi ha de tot i que encara que només fos una minoria els que són pacífics, tolerants i honrats com ho som la majoria dels catalans, no han d’utilitzar la paraula «espanyol» embolcallada amb una pàtina racista, la del xiquet aquell de l’anècdota.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 31 de maig del 2008
Que es pot preguntar?
Açò que segueix és la minienquesta que el Govern d’Euskadi vol fer a les basques i als bascos el 25 d’octubre d’enguany:
a) Ados zaude indarkeriari elkarrizketa bidez amaiera emateko prozesu bat bultzatzearekin, baldin eta ETAk aldez aurretik erakusten badu zalantzarik gabeko moduan indarkeriari behin eta betiko amaiera emateko borondatea?
b) Ados zaude euskal alderdiek, bazterketarik gabe, Euskal Herriaren erabakitzeko eskubidea gauzatzeari buruz Akordio Demokratiko bat lortzeko negoziazio-prozesu bati ekitearekin, eta Akordio hori 2010. urtea bukatu baino lehen erreferendumera jartzearekin?
(Que vol dir:
a) Esteu d’acord a donar suport al final dialogat de la violència, si prèviamente ETA manifesta de manera inequívoca la seua voluntat de posar-hi fi d’una vegada i per sempre?
b) Esteu d’acord que els partits bascos, sense exclusions, encetin un procés de negociació per assolir un acord democràtic sobre l’exercici del dret a decidir del poble basc, i que aquest acord sigui sotmès a referèndum abans que acabi l’any 2010?)
Un estat suposadament democràtic d’Europa està decidit a prohibir que es facin aquestes dues preguntes, que es faci una consulta, que es faci una enquesta.
Declaro, solemnement, que impedir que un col·lectiu demani a la gent la seua opinió és feixista. Que potser hi ha un onzè manament dels estats democràtics que diu que «És pecat i a més és anticonstitucionalíssim i por todo lo cual és prohibit fer preguntes»?
I després jo mateix em faig preguntes menors (ràpidament, abans no ho prohibeixin): com ho impedirà el Govern espanyol? Hi enviaran la Guàrdia Civil? Els tancs? Afusellaran els que vagin a votar? Els embargaran els comptes?
He llegit l’acord del Govern basc i l’avantprojecte de llei i m’ha semblat molt ben rumiat, si més no com a test jurídic per saber fins a on seran capaços d’arribar la gent de cals Contitusión Espaniola en les seves profundes conviccions antidemocràtiques.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
a) Ados zaude indarkeriari elkarrizketa bidez amaiera emateko prozesu bat bultzatzearekin, baldin eta ETAk aldez aurretik erakusten badu zalantzarik gabeko moduan indarkeriari behin eta betiko amaiera emateko borondatea?
b) Ados zaude euskal alderdiek, bazterketarik gabe, Euskal Herriaren erabakitzeko eskubidea gauzatzeari buruz Akordio Demokratiko bat lortzeko negoziazio-prozesu bati ekitearekin, eta Akordio hori 2010. urtea bukatu baino lehen erreferendumera jartzearekin?
(Que vol dir:
a) Esteu d’acord a donar suport al final dialogat de la violència, si prèviamente ETA manifesta de manera inequívoca la seua voluntat de posar-hi fi d’una vegada i per sempre?
b) Esteu d’acord que els partits bascos, sense exclusions, encetin un procés de negociació per assolir un acord democràtic sobre l’exercici del dret a decidir del poble basc, i que aquest acord sigui sotmès a referèndum abans que acabi l’any 2010?)
Un estat suposadament democràtic d’Europa està decidit a prohibir que es facin aquestes dues preguntes, que es faci una consulta, que es faci una enquesta.
Declaro, solemnement, que impedir que un col·lectiu demani a la gent la seua opinió és feixista. Que potser hi ha un onzè manament dels estats democràtics que diu que «És pecat i a més és anticonstitucionalíssim i por todo lo cual és prohibit fer preguntes»?
I després jo mateix em faig preguntes menors (ràpidament, abans no ho prohibeixin): com ho impedirà el Govern espanyol? Hi enviaran la Guàrdia Civil? Els tancs? Afusellaran els que vagin a votar? Els embargaran els comptes?
He llegit l’acord del Govern basc i l’avantprojecte de llei i m’ha semblat molt ben rumiat, si més no com a test jurídic per saber fins a on seran capaços d’arribar la gent de cals Contitusión Espaniola en les seves profundes conviccions antidemocràtiques.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 4 d’octubre del 2007
Constitucionalisme
Heu vist com els polítics espanyol(iste)s i els opinadors dels diaris espanyol(iste)s s’omplen la boca amb la paraula «constitucionalisme»? Ara ho han fet un altre cop amb motiu de la proposta del lehendakari basc Ibarretxe de fer un referèndum d’autodeterminació –no se sap encara la pregunta exacta, però el projecte és aquest– el mes d’octubre de l’any que ve. Aquí, per provocar els espanyols, ens dediquem a cremar fotos dels reis d’Espanya i allà proposen referèndums d’autodeterminació. Encara hi ha classes. Els bascos tenen les idees clares. (Aquesta idea no és meua, l’he agafada de Saül Gordillo.)
Però parlava de la «constitucionalitat» i la «inconstitucionalitat», uns paraulots que s’utilitzen ara a tort i a dret per beneir els adeptes o condemnar els dissidents. Jo, francament, davant aquesta mena de dogmatismes aleatoris –no se sap gairebé mai què és o no és «constitucional», tot depèn de les interpretacions–, m’estimo més els dogmes filosòfics i religiosos, que ara com ara o si més no en la seva praxi actual no obliguen normalment els altres a creure ni a pensar allò que creus o penses tu.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Però parlava de la «constitucionalitat» i la «inconstitucionalitat», uns paraulots que s’utilitzen ara a tort i a dret per beneir els adeptes o condemnar els dissidents. Jo, francament, davant aquesta mena de dogmatismes aleatoris –no se sap gairebé mai què és o no és «constitucional», tot depèn de les interpretacions–, m’estimo més els dogmes filosòfics i religiosos, que ara com ara o si més no en la seva praxi actual no obliguen normalment els altres a creure ni a pensar allò que creus o penses tu.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 27 de maig del 2006
Els partidaris del sí
Permeteu-me que torni a trencar la meva paraula i que parli d’això, de política i de l’Estatut, però és que el que vull comentar només té a veure incidentalment amb l’Estatut del PSOE –i del PP: ja en conec uns quants del PP que volen que surti aquest Estatut com sigui: és un lligam fortíssim de cara al futur. El que m'interessa en aquest cas és la nostra societat civil i el conjunt dels anomenats intel·lectuals oficials i/o oficiosos.
M’he entretingut a repassar la llista de les personalitats que han signat en suport del sí a l’Estatut. N’he tret els que hi són d’ofici (PSC i família, CiU, ICV, pessebristes reconeguts i remullats), n’he tret també els que em semblava que eren pur farciment –o sigui, voluntaristes i gent que no són gaire importants, almenys de cara a l’opinió pública, i ho dic amb tots els respectes perquè són els que deuen ser més sincers–, i hi he deixat els que em sembla que hi són perquè sí, és a dir, que hi deuen creure de debò i que alhora no passaria res si no hi fossin, i m’ha quedat això:
Pichi Alonso, Francesc-Marc Álvaro, Miquel Alzueta, Santi Arisa, Sergi Arola, Isabel Atkinson, Joan Bas, Tatxo Benet, Valèria Bergalli, Norbert Bilbeny, Manel Borja-Villel, Maria Lluïsa Borràs, Moisès Broggi, Jordi Cabré, Jordi Casassas Ymbert, Josep Maria Castellet, Nora Catelli, Cristian Cirici, Lluís Clotet, Colita, Joaquim Colominas Ferran, Agustí Colomines i Companys, Marta Corachán, Jordi Cornudella, Toni Cruz, Rosa Cullell, Manuel Cuyàs, Borja De Riquer, Santiago Dexeus, Carles Ferrater, Lluís Ferrer Caubet, Llibert Ferri, Ernest Folch, Xavier Folch, Joan Font, Patrícia Gabancho, Anna Galceran, Beth Galí, Miquel Giménez, Teresa Gimpera, Antoni Giró i Roca, J.A. González Casanovas, Maria Gorgues, Rafael Grasa, Lluís Maria Güell, Jordi Labanda, Jordi Llavina, Jordi Llompart, Vicenç Lozano, Josep Maria Mainat, Rosa Maria Malet, Joaquim Maluquer, Lluís Marrassé, Josep Martorell, Judith Mascó, Enric Massip, Josep Lluís Mateo, Andreu Mayayo, Federico Mayor Zaragoza, Gonçal Mazcuñan, Manuel Milian Mestre, Francisco Mitjans, Anna Maria Moix, Justo Molinero, Joan Josep Moreso, Rosa Novell, Miquel Àngel Pascual, Lluís Permanyer, Jordi Petit, Felip Pich Aguilera, Baltasar Porcel, Pere Portabella, Domènec Reixach, Antoni Ros Marbà, Cecília Rossetto, Xavier Rubert de Ventós, Rosa Maria Sardà, Sebastià Serrano, Marçal Sintes, Josep Maria Solé i Sabaté, Àlex Susanna, Benedetta Tagliabue, Antoni Tàpies, Josep Termes, Anna Veiga, Rosa Virós.
Teniu la llista completa ací.
N’hi ha que no sorprèn gens trobar-los-hi, és clar, per la seva trajectòria professional, per les amistats, compromisos, etc. Però... La Trinca en pes, tu, qui ho havia de dir. I molts arquitectes, no? I professors d’història... Deunidó, les teories absolutament irresponsables que es podrien extreure d’aquesta llista. La pregunta és: cui prodest? Quina necessitat tenen la majoria d’aquests de retratar-se? O sí que en tenen necessitat? Els ha trucat algú perquè ho fessin? Realment hi creuen tant que no tenen cap mania per sortir a la foto, una foto que potser durarà uns quants anys...? Perquè una cosa és dir sí i una altra posar-se a fer campanya, a mostrar-s'hi entusiasmat, a sentir la necessitat de dir-ho a tothom...
Acabo dient que respecto molt tota aquesta gent. N’hi ha que potser han actuat per afany de quedar bé amb l’establishment, però jo no ho sé. El meu vot NO a l’Estatut és un vot que no va primordialment contra el text –ja no m’agradava el que va sortir del Parlament el 30 de setembre, o sigui que ja us podeu imaginar com m’agrada aquest altre–, sinó que és un vot de dignitat. No pot ser que l’any 2006 dC un Parlament aprovi un text amb el 90 per cent dels vots i des d’una altra instància es rebutgi aquest text i es canviï per un altre. Jo no puc acceptar-ho.
Em direu que això és una rebequeria infantil, que les lleis d’Espanya també les revisen a Europa, però això ens fa anar més enrere, a demanar per quins set sous Espanya ens ha de retocar els nostres textos si mai no ens ha demanat permís per fer-ho. Comencem pel començament: fem un referèndum en el qual es demani si volem ser Espanya o no, i si és que sí de quina manera ho volem, amb quines condicions, i llavors acceptaré les conseqüències d’aquesta decisió lliure. Però mentre continuï vigent el títol pel qual Catalunya forma part d’Espanya –el Decreto de Nueva Planta– que no em vinguin amb històries. I recordeu que Catalunya no és esmentada a la famosa Constitución española del 1978. Au, que avui ja n’hi ha prou, a veure si aconsegueixo complir la meva promesa uns quants dies més.
(Un apunt més: em sembla bestial i absolutament acollonant que la Junta Electoral “Central” –o sigui espanyola– digui ara que el Govern de Catalunya no pot ni animar els ciutadans a votar en el referèndum. No és que no pugui encoratjar ni el sí ni el no –que tampoc no m'escandalitzaria, si ho pogués fer–, sinó que no pot ni dir a la gent que vagi a votar. Jo no ho entenc, em sembla demencial. I aquí, tothom a creure, com si hagués parlat l’ONU. Que no ho veuen, que no es pot ser tan calçasses? Una mica de dignitat, si us plau. Que desobeeixin, coi!)
M’he entretingut a repassar la llista de les personalitats que han signat en suport del sí a l’Estatut. N’he tret els que hi són d’ofici (PSC i família, CiU, ICV, pessebristes reconeguts i remullats), n’he tret també els que em semblava que eren pur farciment –o sigui, voluntaristes i gent que no són gaire importants, almenys de cara a l’opinió pública, i ho dic amb tots els respectes perquè són els que deuen ser més sincers–, i hi he deixat els que em sembla que hi són perquè sí, és a dir, que hi deuen creure de debò i que alhora no passaria res si no hi fossin, i m’ha quedat això:
Pichi Alonso, Francesc-Marc Álvaro, Miquel Alzueta, Santi Arisa, Sergi Arola, Isabel Atkinson, Joan Bas, Tatxo Benet, Valèria Bergalli, Norbert Bilbeny, Manel Borja-Villel, Maria Lluïsa Borràs, Moisès Broggi, Jordi Cabré, Jordi Casassas Ymbert, Josep Maria Castellet, Nora Catelli, Cristian Cirici, Lluís Clotet, Colita, Joaquim Colominas Ferran, Agustí Colomines i Companys, Marta Corachán, Jordi Cornudella, Toni Cruz, Rosa Cullell, Manuel Cuyàs, Borja De Riquer, Santiago Dexeus, Carles Ferrater, Lluís Ferrer Caubet, Llibert Ferri, Ernest Folch, Xavier Folch, Joan Font, Patrícia Gabancho, Anna Galceran, Beth Galí, Miquel Giménez, Teresa Gimpera, Antoni Giró i Roca, J.A. González Casanovas, Maria Gorgues, Rafael Grasa, Lluís Maria Güell, Jordi Labanda, Jordi Llavina, Jordi Llompart, Vicenç Lozano, Josep Maria Mainat, Rosa Maria Malet, Joaquim Maluquer, Lluís Marrassé, Josep Martorell, Judith Mascó, Enric Massip, Josep Lluís Mateo, Andreu Mayayo, Federico Mayor Zaragoza, Gonçal Mazcuñan, Manuel Milian Mestre, Francisco Mitjans, Anna Maria Moix, Justo Molinero, Joan Josep Moreso, Rosa Novell, Miquel Àngel Pascual, Lluís Permanyer, Jordi Petit, Felip Pich Aguilera, Baltasar Porcel, Pere Portabella, Domènec Reixach, Antoni Ros Marbà, Cecília Rossetto, Xavier Rubert de Ventós, Rosa Maria Sardà, Sebastià Serrano, Marçal Sintes, Josep Maria Solé i Sabaté, Àlex Susanna, Benedetta Tagliabue, Antoni Tàpies, Josep Termes, Anna Veiga, Rosa Virós.
Teniu la llista completa ací.
N’hi ha que no sorprèn gens trobar-los-hi, és clar, per la seva trajectòria professional, per les amistats, compromisos, etc. Però... La Trinca en pes, tu, qui ho havia de dir. I molts arquitectes, no? I professors d’història... Deunidó, les teories absolutament irresponsables que es podrien extreure d’aquesta llista. La pregunta és: cui prodest? Quina necessitat tenen la majoria d’aquests de retratar-se? O sí que en tenen necessitat? Els ha trucat algú perquè ho fessin? Realment hi creuen tant que no tenen cap mania per sortir a la foto, una foto que potser durarà uns quants anys...? Perquè una cosa és dir sí i una altra posar-se a fer campanya, a mostrar-s'hi entusiasmat, a sentir la necessitat de dir-ho a tothom...
Acabo dient que respecto molt tota aquesta gent. N’hi ha que potser han actuat per afany de quedar bé amb l’establishment, però jo no ho sé. El meu vot NO a l’Estatut és un vot que no va primordialment contra el text –ja no m’agradava el que va sortir del Parlament el 30 de setembre, o sigui que ja us podeu imaginar com m’agrada aquest altre–, sinó que és un vot de dignitat. No pot ser que l’any 2006 dC un Parlament aprovi un text amb el 90 per cent dels vots i des d’una altra instància es rebutgi aquest text i es canviï per un altre. Jo no puc acceptar-ho.
Em direu que això és una rebequeria infantil, que les lleis d’Espanya també les revisen a Europa, però això ens fa anar més enrere, a demanar per quins set sous Espanya ens ha de retocar els nostres textos si mai no ens ha demanat permís per fer-ho. Comencem pel començament: fem un referèndum en el qual es demani si volem ser Espanya o no, i si és que sí de quina manera ho volem, amb quines condicions, i llavors acceptaré les conseqüències d’aquesta decisió lliure. Però mentre continuï vigent el títol pel qual Catalunya forma part d’Espanya –el Decreto de Nueva Planta– que no em vinguin amb històries. I recordeu que Catalunya no és esmentada a la famosa Constitución española del 1978. Au, que avui ja n’hi ha prou, a veure si aconsegueixo complir la meva promesa uns quants dies més.
(Un apunt més: em sembla bestial i absolutament acollonant que la Junta Electoral “Central” –o sigui espanyola– digui ara que el Govern de Catalunya no pot ni animar els ciutadans a votar en el referèndum. No és que no pugui encoratjar ni el sí ni el no –que tampoc no m'escandalitzaria, si ho pogués fer–, sinó que no pot ni dir a la gent que vagi a votar. Jo no ho entenc, em sembla demencial. I aquí, tothom a creure, com si hagués parlat l’ONU. Que no ho veuen, que no es pot ser tan calçasses? Una mica de dignitat, si us plau. Que desobeeixin, coi!)
dilluns, 22 de maig del 2006
Defensor del lector?
Ahir el defensor del lector de La Vanguardia, Carles Esteban, demanava disculpes per una esquela que es va publicar el dia 16, que «no s’havia d’haver publicat», que «van fallar els mecanismes de control», etc. Entre altres coses perquè el suposat difunt no havia mort. De fet, el titular de l’article del defensor posa l’accent en aquest punt: «La sorprendente esquela sobre una persona que está viva». Però és que el que era gros és que el text mateix de l’esquela era insultant i absurd. «Extravagante», diu el senyor Esteban. Només «extravagante»?
O sigui, el suposat defensor del lector s’excusa dient que el problema és que La Vanguardia no pot demanar el certificat de defunció, per assegurar que no es tracta d’un fals difunt, però s’oblida d’aclarir que mort o no, un text com aquest que ara reproduiré no s’hauria de deixar publicar mai.
L’esquela de La Vanguardia deia:
«N. N. N. [nom i dos cognoms]
"Seve" Ballesteros será siempre su Dios
Ha dejado de ser una persona. Ahora es un animal como siempre quiso, como sus hijos "Blake" y "Numa"»
Hi torno: només «extravagante»? El defensor del lector de La Vanguardia és realment un defensor del lector o una peça més de l’organigrama d’autodefensa i autoexculpació del diari? Cal un defensor del lector per a això?
I això ve a tomb també perquè fa menys d’un any jo vaig contractar una esquela d’una familiar directa meva a La Vanguardia i em van posar un munt de pegues per una coma que jo no volia i pel nom de la difunta, que ells no estaven disposats a respectar «per raons de control, per evitar abusos». El cas és que la difunta es deia, posem per cas, “Maria Cinta” però ella tota la vida s’havia fet dir i escrivia “Mariacinta”. Doncs, La Vanguardia que no, que “havia de ser “Maria Cinta”.
En canvi, en aquest cas no hi ha hagut cap problema per publicar que un suposat difunt –que a més no és mort– és un animal. Deunidó.
(De Montnegre –per què no en diem així?– encara no hi ha resultats oficials, però sembla que el sí a la independència va superar el 55 per cent dels vots que se li exigien, justet, però pareix que els va superar. Des d’un dels països sense llibertat per fer referèndums d’aquesta mena, saludem sense recança i amb una mica d’enveja els nouarribats als territoris de l’autodeterminació.)
O sigui, el suposat defensor del lector s’excusa dient que el problema és que La Vanguardia no pot demanar el certificat de defunció, per assegurar que no es tracta d’un fals difunt, però s’oblida d’aclarir que mort o no, un text com aquest que ara reproduiré no s’hauria de deixar publicar mai.
L’esquela de La Vanguardia deia:
«N. N. N. [nom i dos cognoms]
"Seve" Ballesteros será siempre su Dios
Ha dejado de ser una persona. Ahora es un animal como siempre quiso, como sus hijos "Blake" y "Numa"»
Hi torno: només «extravagante»? El defensor del lector de La Vanguardia és realment un defensor del lector o una peça més de l’organigrama d’autodefensa i autoexculpació del diari? Cal un defensor del lector per a això?
I això ve a tomb també perquè fa menys d’un any jo vaig contractar una esquela d’una familiar directa meva a La Vanguardia i em van posar un munt de pegues per una coma que jo no volia i pel nom de la difunta, que ells no estaven disposats a respectar «per raons de control, per evitar abusos». El cas és que la difunta es deia, posem per cas, “Maria Cinta” però ella tota la vida s’havia fet dir i escrivia “Mariacinta”. Doncs, La Vanguardia que no, que “havia de ser “Maria Cinta”.
En canvi, en aquest cas no hi ha hagut cap problema per publicar que un suposat difunt –que a més no és mort– és un animal. Deunidó.
(De Montnegre –per què no en diem així?– encara no hi ha resultats oficials, però sembla que el sí a la independència va superar el 55 per cent dels vots que se li exigien, justet, però pareix que els va superar. Des d’un dels països sense llibertat per fer referèndums d’aquesta mena, saludem sense recança i amb una mica d’enveja els nouarribats als territoris de l’autodeterminació.)
diumenge, 21 de maig del 2006
La notícia és avui
Tenia una cosa mig embastada per penjar-la demà al bloc, depenent de si el resultat del referèndum a Montenegro era un o un altre. Però aquest matí m'he llevat amb la idea clara que la notícia és avui i no demà, perquè la notícia és que a Montenegro hi ha un referèndum en el qual es planteja si el país pot ser independent o no de Sèrbia. No m'és igual que guanyin els partidaris del da (que vol dir sí) que els del po (no), perquè en aquests casos els partidaris del po solen haver nascut, mamat i crescut a l'ombra de maniobres poc clares, fins al moment mateix en què la comunitat internacional accepta la possibilitat de fer un referèndum, però ara i avui el que em sembla important, transcendental, no és tant el da o el po com el fet que es puguin barallar tots dos gairebé en igualtat de condicions (no total igualtat, perquè el da ha de guanyar amb un 55% per imposar-se).
L'important, doncs, la notícia, és que es pregunti el que es pregunta, que em sembla que és això: "Želite li da Republika Crna Gora bude nezavisna država sa medjunarodno-pravnim subjektivitetom?" (Només sé que Republika vol dir República [que llest], Crna vol dir Munt, Gora vol dir Negre [tot això heu de reconèixer que és més difícil] i subjektivitetom vol dir una cosa com autonomia absoluta.)
Felicitats, montenegrins, que per molts ho pugueu celebrar en pau i llibertat, tant si és da com si és po. (Ja m'imagino que si és po no us donareu per sempre i hi tornareu més endavant, si creieu que us convé plantejar de nou la pregunta a la gent. Cada generació és lliure.)
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
L'important, doncs, la notícia, és que es pregunti el que es pregunta, que em sembla que és això: "Želite li da Republika Crna Gora bude nezavisna država sa medjunarodno-pravnim subjektivitetom?" (Només sé que Republika vol dir República [que llest], Crna vol dir Munt, Gora vol dir Negre [tot això heu de reconèixer que és més difícil] i subjektivitetom vol dir una cosa com autonomia absoluta.)
Felicitats, montenegrins, que per molts ho pugueu celebrar en pau i llibertat, tant si és da com si és po. (Ja m'imagino que si és po no us donareu per sempre i hi tornareu més endavant, si creieu que us convé plantejar de nou la pregunta a la gent. Cada generació és lliure.)
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 21 de febrer del 2005
Europa sense nosaltres
Deu o dotze de cada cent catalans han fet com jo i han votat no, un no europeista, “no sense nosaltres”. Com que molts dels que ja els anava bé el sí no han anat a votar, el percentatge de nos s’ha enfilat dins gairebé el 28 per cent. Però aquesta xifra no ens ha d’enganyar. Les enquestes ja deien que els del no érem cap a un 10 per cent. Els de CiU van veure que anaven mal dades i van decidir que no valia la pena lluitar per fer apujar una mica més el llistó. Què haurien aconseguit? Segons els seus càlculs, ben poca cosa, potser que en comptes de 10 o 12 fóssim 20 o 25? Bé, potser amb l’ajuda i l’esforç d’algú més seríem uns quants més, però em sembla que no gaires més. El PSOE és ara com ara molt poderós: mitjans públics, mitjans privats. No es pot lluitar contra això. Bé, s’hi ha de lluitar si tens una mica d’ètica, però saps que tens gairebé tots els números a la rifa dels perdedors. Ara els partits, com sempre, es barallaran per atribuir-se èxits, i hi ha una cosa que haig de dir. ERC no es pot atribuir el suposat bon resultat –èxit?, quin èxit?– del no, perquè em consta que ha tingut a les mans instruments i mitjans poderosos per fomentar el no i s’ha estimat més no fer enfadar gaire els socialistes. A canvi d’alguna cosa? Segurament, els polítics són així, no paren de vendre coses i de traficar amb l’ètica.
O sigui, a Europa Catalunya no existeix. Ara potser ens concediran alguna engruna, però no com a reconeixement d’un dret que ens haguéssim guanyat o que tinguéssim per naixença, sinó gratis et amore, per la pura bondat, prodigalitat i munificiència del rei que de tant en tant llança monedes al poble no perquè se les mereixi, sinó perquè el sobirà és magnànim.
(Afegitó posterior, 22 de febrer. M'adhereixo al que diu Desclot a l'Avui: "El cronista planteja una qüestió per incordiar i entelar tanta alegria. Per què el sí pot ser tan esquifit quan es tracta de votar constitucions europees i ha de ser qualificat amb matrícula d'honor quan el Parlament basc proposa un nou text estatutari? De transcendència molt més limitada, aparentment, que el Tractat europeu. Quan són els espanyols els que han de decidir poden fer-ho amb una minoria anòmala d'una quarta part del cens. Quan són els bascos els que pretenen aprovar alguna cosa que els afecta, necessiten que fins i tot Múrcia hi digui la seva. I els retrauen, també, "dividir" el poble basc. Els referèndums divideixen? Diumenge no ens vam dividir tots en les cinc opcions habituals: vot nul, vol en blanc, sí, no i abstenció? N'hi ha que enreden i n'hi ha que es deixen enredar." Molt ben dit, no? Aquest comentari de Desclot rebla també allò que us deia fa uns dies a les notes sobre l'intent frustrat de debatre el nou Estatut basc al Parlament espanyol.)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
O sigui, a Europa Catalunya no existeix. Ara potser ens concediran alguna engruna, però no com a reconeixement d’un dret que ens haguéssim guanyat o que tinguéssim per naixença, sinó gratis et amore, per la pura bondat, prodigalitat i munificiència del rei que de tant en tant llança monedes al poble no perquè se les mereixi, sinó perquè el sobirà és magnànim.
(Afegitó posterior, 22 de febrer. M'adhereixo al que diu Desclot a l'Avui: "El cronista planteja una qüestió per incordiar i entelar tanta alegria. Per què el sí pot ser tan esquifit quan es tracta de votar constitucions europees i ha de ser qualificat amb matrícula d'honor quan el Parlament basc proposa un nou text estatutari? De transcendència molt més limitada, aparentment, que el Tractat europeu. Quan són els espanyols els que han de decidir poden fer-ho amb una minoria anòmala d'una quarta part del cens. Quan són els bascos els que pretenen aprovar alguna cosa que els afecta, necessiten que fins i tot Múrcia hi digui la seva. I els retrauen, també, "dividir" el poble basc. Els referèndums divideixen? Diumenge no ens vam dividir tots en les cinc opcions habituals: vot nul, vol en blanc, sí, no i abstenció? N'hi ha que enreden i n'hi ha que es deixen enredar." Molt ben dit, no? Aquest comentari de Desclot rebla també allò que us deia fa uns dies a les notes sobre l'intent frustrat de debatre el nou Estatut basc al Parlament espanyol.)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 9 de febrer del 2005
“No sense nosaltres”
Ara fa uns dies he encetat una campanya pública amb el lema “No sense nosaltres”. De moment, no m’ha fet gaire cas ningú –encara hi ha temps, però, i no em desanimo: el llançament fort el vaig fer ahir mateix–, després d’intentar fer forat als ambients on em semblava que podia caure més bé aquest lema, un lema que crec sincerament que és millor, més directe i més clar, que altres que corren pels ambients organitzats del “no”. Només al Racó Català m’han fet una mica de cas. El meu propòsit és simplement fer córrer la frase a través de la ciutadania, a veure si la gent s’engresca a votar. Per mi, com vaig explicar, és molt important que almenys a Catalunya surti un NO ben clar el dia 20, un no que ens doni visibilitat davant Europa.
Vet aquí el text publicat al Racó:
“NO sense nosaltres”
Proposem a tots els ciutadans de Catalunya als quals la anomenada constitució europea no els faci prou el pes que iniciem tots plegats, cadascú amb els mitjans que pugui, casolans o professionals, una campanya amb el lema “NO sense nosaltres” fins al dia 20. Els grups polítics que diuen que fomenten el “no” trobem que ho fan molt complicat. “NO sense nosaltres”, en canvi, és un lema breu, molt més sintètic que altres, diu exactament el que la majoria de nosaltres pensem sobre aquesta constitució i alhora deixa prou clar que som europeus. Per fer anar aquesta campanya tot s’hi val: samarretes autopintades, pancartes als balcons i als carrers, adhesius casolans, etc. Hem de fer córrer la veu, que podem guanyar almenys a casa nostra: “NO SENSE NOSALTRES”.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Vet aquí el text publicat al Racó:
“NO sense nosaltres”
Proposem a tots els ciutadans de Catalunya als quals la anomenada constitució europea no els faci prou el pes que iniciem tots plegats, cadascú amb els mitjans que pugui, casolans o professionals, una campanya amb el lema “NO sense nosaltres” fins al dia 20. Els grups polítics que diuen que fomenten el “no” trobem que ho fan molt complicat. “NO sense nosaltres”, en canvi, és un lema breu, molt més sintètic que altres, diu exactament el que la majoria de nosaltres pensem sobre aquesta constitució i alhora deixa prou clar que som europeus. Per fer anar aquesta campanya tot s’hi val: samarretes autopintades, pancartes als balcons i als carrers, adhesius casolans, etc. Hem de fer córrer la veu, que podem guanyar almenys a casa nostra: “NO SENSE NOSALTRES”.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 29 d’octubre del 2004
L’important no són les lleis
L’important no és qui fa la llei i ni tan sols què diu exactament la llei sinó qui la interpreta. I abans que qui la interpreta, qui té el poder d’establir les sancions corresponents per a qui la incompleixi i qui té la capacitat de fer-la complir. I encara, qui té poder per fer complir la llei quan els qui no la compleixen són els qui l’han feta, sigui el poder executiu, el legislatiu o el judicial. És a dir, l’important és saber si funciona l’estat de dret i el principi de la seguretat jurídica. Perquè tal com van les coses últimament, en una constitució o en un estatut o en una llei o en un reglament es pot dir A i allò és paper mullat que ningú no recorda; o bé després els polítics i els jutges i els parlamentaris que apliquen aquella constitució o estatut o llei o reglament diuen tan trempats que B; o bé diuen que sí, que A, però que ara no toca, o que com que a la mateixa constitució, estatut, llei o reglament hi ha un article de tipus B que sembla que podria contradir A, doncs preval aquest article de tipus B.
D’exemples n’hi ha milers, però perquè no digueu que faig només teories penseu en la promoció i defensa que els poders de l’Estat haurien de fer de “les llengües” que no són el castellà, tal com diu la Constitució espanyola. Quants diners s’han dedicat mai, en els pressupostos de l’Estat espanyol, a la promoció de l’èuscar, del gallec o del català?
Calen més exemples? Podríem parlar de les obligacions que tenen els poders públics pel que fa a ensenyament gratuït, o a la capacitat adquisitiva de les pensions de jubilats i vídues, o de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei –inclosos jutges, polítics, banquers i empresaris–, o de la presumpció d’innocència també en el cas que el “sospitós” sigui pobre, immigrant o catalanoparlant, o de les lleis que manen que els presos estiguin tancats en presons a prop de casa seva, o…
O sigui, se me’n fot el “Tractat per a l’establiment d’una constitució europea”, que és el que s'ha signat avui –i no la mateixa constitució, encara que tothom parli de “la firma de la constitució europea” i del “referèndum de la constitució europea”–, mentre no hi hagi mecanismes per fer complir la llei als qui ara interpreten i fan complir als altres la part que els interessa de les lleis que ja hi ha ara. Mentre no existeixin aquests mecanismes, les lleis que es puguin fer, i encara més si són marcs generals i teòrics com un tractat internacional, se me’n foten del tot.
Dit això, i ja ben descansat, votaré NO quan toqui, que és l’únic vot que em sembla en aquest cas realment útil. Perquè és l’única possibilitat que en el mapa europeu de l’endemà de les eleccions Catalunya llueixi amb una llum pròpia, un color diferent del que serà segurament el de la majoria. Dir que és l’única possibilitat no vol dir que cregui que és l’opció que guanyarà a Catalunya. Malauradament, el poder econòmic i mediàtic rau a Madrid o mira molt el que vol Madrid, i Madrid abocarà els mitjans que calguin perquè a tot l’Estat surti una única tonalitat, la conformista i grisa del sí. En aquestes “qüestions d’estat”, com diuen ells, els partits de Madrid són tap i carbassa, o sigui, van sempre de tronc. Tenen gairebé tots els trumfos a la mà, i dic “gairebé tots” i no senzillament “tots” perquè cal deixar sempre una escletxa oberta a l’esperança, no fos cas…
Aquesta escletxa, aquesta porta només ajustada i no del tot closa, potser farà que ens puguem mirar el futur amb una mica d’optimisme, en el cas que finalment la porta quedi oberta a Catalunya.
Si guanyava el no a casa nostra, per descomptat, caldria celebrar-ho fent un extraordinari (sense abocar-hi tot el cabàs, tampoc, perquè segurament no en treuríem gaire més profit que el moral; només que a Europa sabrien qui som i, a grans trets, sabrien també per què hem dit que no).
D’exemples n’hi ha milers, però perquè no digueu que faig només teories penseu en la promoció i defensa que els poders de l’Estat haurien de fer de “les llengües” que no són el castellà, tal com diu la Constitució espanyola. Quants diners s’han dedicat mai, en els pressupostos de l’Estat espanyol, a la promoció de l’èuscar, del gallec o del català?
Calen més exemples? Podríem parlar de les obligacions que tenen els poders públics pel que fa a ensenyament gratuït, o a la capacitat adquisitiva de les pensions de jubilats i vídues, o de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei –inclosos jutges, polítics, banquers i empresaris–, o de la presumpció d’innocència també en el cas que el “sospitós” sigui pobre, immigrant o catalanoparlant, o de les lleis que manen que els presos estiguin tancats en presons a prop de casa seva, o…
O sigui, se me’n fot el “Tractat per a l’establiment d’una constitució europea”, que és el que s'ha signat avui –i no la mateixa constitució, encara que tothom parli de “la firma de la constitució europea” i del “referèndum de la constitució europea”–, mentre no hi hagi mecanismes per fer complir la llei als qui ara interpreten i fan complir als altres la part que els interessa de les lleis que ja hi ha ara. Mentre no existeixin aquests mecanismes, les lleis que es puguin fer, i encara més si són marcs generals i teòrics com un tractat internacional, se me’n foten del tot.
Dit això, i ja ben descansat, votaré NO quan toqui, que és l’únic vot que em sembla en aquest cas realment útil. Perquè és l’única possibilitat que en el mapa europeu de l’endemà de les eleccions Catalunya llueixi amb una llum pròpia, un color diferent del que serà segurament el de la majoria. Dir que és l’única possibilitat no vol dir que cregui que és l’opció que guanyarà a Catalunya. Malauradament, el poder econòmic i mediàtic rau a Madrid o mira molt el que vol Madrid, i Madrid abocarà els mitjans que calguin perquè a tot l’Estat surti una única tonalitat, la conformista i grisa del sí. En aquestes “qüestions d’estat”, com diuen ells, els partits de Madrid són tap i carbassa, o sigui, van sempre de tronc. Tenen gairebé tots els trumfos a la mà, i dic “gairebé tots” i no senzillament “tots” perquè cal deixar sempre una escletxa oberta a l’esperança, no fos cas…
Aquesta escletxa, aquesta porta només ajustada i no del tot closa, potser farà que ens puguem mirar el futur amb una mica d’optimisme, en el cas que finalment la porta quedi oberta a Catalunya.
Si guanyava el no a casa nostra, per descomptat, caldria celebrar-ho fent un extraordinari (sense abocar-hi tot el cabàs, tampoc, perquè segurament no en treuríem gaire més profit que el moral; només que a Europa sabrien qui som i, a grans trets, sabrien també per què hem dit que no).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
