divendres, 31 de desembre del 2010

El nicab vermell

«Era conscient de la precarietat de la meva feina, però no m’esperava que em fessin arribar fins a aquests extrems.

»Un dia el meu cap va dir que m’havia de vestir de cap a peus amb una roba horrorosa, tota del mateix color tret de les vores. La cara també l’havia de tenir tapada, gairebé fins als ulls, amb una mena de màscara pilosa de la mateixa textura que les vores del vestit. Jo em pensava que tot això ho havien prohibit si no arreu del país sí en alguns ajuntaments importants, perquè deien que era denigrant i que a més afectava la seguretat o no sé què. Però es veu que només és perillós i il·legal si les qui es vesteixen d’aquesta manera són d’uns determinats orígens estrangers. O sigui, ara tinc clar que aquelles lleis, com denunciaven alguns, estaven fetes exclusivament per motius ideològics i racials.

»A més jo no podia ni parlar, només fer crits incoherents impostant la veu perquè em sortís rogallosa. I així havia d’estar-me tot el dia davant el local, pelant-me de fred i mullant-me com una sopa si plovia, només per cridar l’atenció de la gent que passava. Gent que de vegades coneixia, però que no em reconeixia, per sort, gràcies al camuflatge.

»Jo ja estava abans bastant a favor dels Reis d’Orient, però la jugada d’enguany de l’empresa, de fer-me fer de Pare Noel durant quinze dies, m’ha convençut del tot. Al capdavall, els Reis d’Orient també van disfressats de dalt a baix, però els seus vestits són molt més bonics i només els han de dur unes hores el dia 5 de gener al vespre. I, a més a més, ells van amb carrossa.»

(Ehem, era un conte. I ara, com cada any, me’n vaig uns dies a concentrar-me davant la llar de foc a Sant Sadurní d’Anoia, per poder començar l’any com Déu mana, amb els cinc sentits. A veure si me’n surto.)

dimarts, 28 de desembre del 2010

Tòpics desemmascarats (2): «Que hagi dit això no vol dir que ho pensi»

No sé qui va ser que va dir aquesta frase fa no gaire temps, algú famós del món de l’espectacle o de l’esport o de la política. Sí que recordo que tothom se’n va rifar.

Doncs jo avui vull defensar aquesta afirmació, perquè l’entenc, i vull denunciar el tòpic subjacent en la crítica segons la qual la frase és absurda o almenys contradictòria.

És moda, o mania, o potser s’ha fet sempre, que en les converses i sobretot en les discussions ens fixem més en la forma que en el fons, com si no volguéssim conèixer el que pensa l’altre de debò o el que ens vol dir. Vivim en temps de titulars, o de com més rodona sigui la frase millor, encara que no respongui a l’esperit del que volia dir aquella persona.

Ens fixem més en allò que suposem que l’altre amaga, en els lapsus, en els implícits, en les formes d’expressió, en les reaccions... De vegades sembla com si escoltéssim volent trobar pegues i no vies d’entesa. I n’hi ha que es recorden mesos i anys d’una expressió aïllada, d’un parell de paraules que vas deixar anar en una conversa d’hores, i t’ho retreuen al cap del temps, descontextualitzat. En la vida pública, hi ha gent que per una vegada que va dir o va fer una (suposada) bestiesa han quedat marcats per a tota la vida. Tothom se’n recorda: «Ah, aquest és el que va dir allò...», «Aquesta no és la que un dia...?».

«Que la realitat no et faci malbé un bon reportatge» és un lema poca-solta que corre des de fa temps i que s’atribueix a un director de diari que ara tampoc no recordo. Segurament deu ser també un tòpic. Però de fet funciona, ho fem tots: construïm estereotips a partir de dades soltes –que poden ser veritables, però no són la veritat– i ens fem un tip d’encasellar el personal, només per comoditat i prou. Les caselles van molt bé per sentenciar i per fer veure que en saps molt.

D’aquesta mena d’anècdotes viuen alguns o molts mitjans de comunicació, per no dir tots, i pel que es veu amb les filtracions de Wikileaks també molts ambaixadors, cònsols i governs, que semblen tots plegats un col·lectiu de porters manefles. Suposo que és part de la cultura de l’efímer, o líquida, en expressió –rumiada i encertada, ara sí– de Zygmunt Bauman.

divendres, 24 de desembre del 2010

Josep Pla, poeta

(Manllevo les citacions i la mateixa idea de l’article de Josep Lluís Bronchal publicat a la revista Llengua Nacional* n. 73, IV trimestre 2010.)

El Josep Pla que m’agrada és més el periodista i el cronista polític i social punyent i no tant el filòsof o ideòleg al qual pots citar quan et ve de gust avui per defensar una idea, demà la contrària i despús-demà la intermèdia. Pla com a argument d’autoritat no m’interessa gaire.

Però Josep Pla, a més de pagès lletrut, filòsof i periodista era també poeta.

Pla, poeta? No en té la fama. I tanmateix ho era, de vegades tenia la sensibilitat que s’atribueix als poetes i escrivia de manera poètica, encara que no versifiqués. És allò que deia quan em referia a Rilke.

Vegem-ho. Parla** Josep Pla:

Si els miracles altra cosa no són que una badada de la naturalesa, el florir dels ametllers, en ple hivern, és el miracle més graciós i lleuger de la terra. [...] Com vingueren aquestes flors? Ahir no hi eren. No hi havia més que un borrissol rosat d’una vaguetat sense pes. Nasqueren al conjur de la nit, potser al conjur de la calma de l’aire de la lluna plena. (Les hores, «Temps de febrer: els ametllers»)

Jo sóc un entusiasta de les llunes dels cels d’hivern. Són cels rutilants, d’una netedat, d’una turgència metàl·lica. A l’hivern la llum de la lluna té una qualitat tensa i una llum viva. La lluna de gener és la més clara de l’any i converteix el paisatge en un somni, en un somni lúcid i precís. (Les hores, «Lluna de gener»)

El grill no ha nascut per viure encaixonat; observat en la naturalesa, resulta un insecte solitari, fugitiu, de relació nul·la, que tendeix a amagar-se. No és ni un comensal, ni un paràsit, ni tan sols un company de viatge d’un o altre element de l’espècie humana. És un insecte que va sol, d’òrbita personal. (Les hores, «El grill»)

A mi, m’agrada la nit estelada i negra [...]. Al camp, són una pura meravella. S’imagina l’encant que produeix no veure res, no veure’s ni a si mateix i tenir davant les estrelles? [...]. Desapareix tot rastre d’obra humana. La terra i el cel s’han fos en el magma ombrívol. Immergit en aquesta situació, hom sent de seguida una onada de grandesa. I quina vida! Quina vida té la nit, Déu meu! (Les hores, «Nocturn de maig»)

Fins aquí Pla. Per part meva, bon Nadal i bones festes.

NOTES:
* M’he donat de baixa de la subscripció d’aquesta revista, el número 73 era l’últim que m’havia d’arribar perquè ja estava pagat. Un altre dia us explicaré el perquè o, més ben dit, publicaré aquí mateix la carta que els vaig enviar.
** Teniu una locució (no és de Pla, eh?) d’alguns d’aquests poemes en prosa ací.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Tòpics desemmascarats (1): «Qui calla, atorga»

«Qui calla, atorga», se sol dir. I se sol dir malament, se sol dir molts cops quan no toca. «Qui calla atorga» no funciona, no és veritat, no es compleix com a argument dialèctic en una conversa o en una discussió, perquè qui decideix callar pot ser que ho faci per respecte a l’altre, per humilitat, perquè no vol revelar un secret al qual se sent lligat, per discreció si l’altre no té dret a conèixer allò que no volem dir en aquell moment, perquè no vol continuar discutint en aquells termes...

«Qui calla atorga» sí que funciona en un context. Davant l’acusació injusta o els atacs injustos contra altres, «qui calla atorga», és a dir, qui calla consent, qui calla és còmplice.

Quan els nazis perseguien i mataven jueus, polonesos, discapacitats, homosexuals, qui callava atorgava. Quan alguns espanyols acusen els catalans –fins i tot en àmbits internacionals– d’insolidaris i de provincians perquè volen defensar la seva llengua i el seu país, qui calla atorga. Quan la xenofòbia avui, ara, a Catalunya, acusa els immigrants de delinqüents i quan les autoritats els fan fer cues quilomètriques enmig del carrer per aconseguir papers, qui calla atorga. Quan no es respecten els drets humans, qui calla atorga.


Altres tòpics desemmascarats abans d’encetar aquesta sèrie:
«TV3 és líder d’audiència»
«Catalunya s’ha de divorciar d’Espanya»
«Tenim el dret d’adoptar!»
«Llegir vacuna contra els totalitarismes»
«La fotografia publicitària ha de respondre a la realitat»
«Que bé que li aniria llegir això»

dimecres, 15 de desembre del 2010

La memòria de les flors

L’altre dia, que escrivia sobre la mort del pare, en acabat vaig recordar el que explicaré tot seguit. Preneu-vos-ho, els que no em coneixeu prou, com una mena de conte de Nadal.

Quan el pare ja tenia l’alzheimer força avançat però encara caminava, fèiem torns els fills per sortir a passejar una estona al matí. Un dia, devia ser dissabte o diumenge, ens vam aturar davant la parada de flors que hi havia prop de casa. Em penso que la regentava una família d’ètnia gitana. No ho sé del cert, no he estat mai segur pel que fa a ètnies ni a fesomies: una vegada em vaig pensar que un senyor era japonès i va resultar que era equatorià, i jo mateix no sé de quina ètnia sóc exactament. Potser a casa som moros camuflats des del segle XV o XVI, segons el que diuen alguns papers antics. Saumell ve de Selmella i Selmella de selma, mot àrab. Ja en parlaré un altre dia.

Aquell dia ens hi vam aturar o, més ben dit, s’hi va aturar el pare. Quan sortíem amb el pare, durant el temps que encara caminava si fa no fa pel seu compte, a estones jo el deixava anar i el vigilava un metre darrere seu, i llavors de tant en tant em posava al seu costat i crec que ell s’alegrava de trobar una persona coneguda, encara que no sabés qui era. I així unes quantes vegades durant tota l’estona de passeig. Si algú ens mirava des d’un balcó devia pensar que érem bojos.

El pare aturat davant la parada de les flors.

Hi havia a la parada aquell dia la dona, una senyora que llavors devia estar a la seixantena. La florista es mira el pare amb cara de pena i de tant en tant em fa uns ullassos de llàstima com dient abans un sol i ara un mussol, qui l’ha vist i qui el veu.

Mirant el pare aturat allà, vaig pensar primer que aquells vegetals bonics, tot i que escapçats mortalment –tal com suposo que s’ha de dir ara en llenguatge ecopolíticament correcte–, li cridaven l’atenció. Però de seguida se’m va acudir també que potser alguna neurona seva intentava lligar caps i recordar alguna cosa. El pare havia comprat flors centenars de vegades en aquella mateixa parada, sobretot quan tornava de viatge, i molts dissabtes, i molts dies quinze de cada mes –es van casar un dia quinze– i en altres celebracions de fetes íntimes de la parella.

Li vaig dir si volia que compréssim un pom de flors. Em va mirar estranyat, no m’entenia, la majoria de vegades ja no lligava les paraules.

Vaig comprar un ram de clavells vermells. El pare es mirava passiu les operacions d’aquella bona dona: triar el pomell, retallar mig pam les tiges, afegir-hi una mica de verd, embolicar-ho amb cel·lofana, cobrar. Però em va fer l’efecte que s’ho mirava amb un cert interès, perquè de fet continuava allà, palplantat. No se’n va anar i podia haver-ho fet. Uns dies abans se m’havia escapat quan havíem entrat a comprar el diari en un quiosc-llibreria. Aleshores ell llegia el diari, de vegades, capgirat. O sigui, retenia la mecànica de passar els fulls pausadament i d’estar-se una estona davant de cada full, però evidentment no era capaç de llegir. Ni tan sols s’adonava que les fotografies estaven al revés. El seu món era un altre món.

El dia de les flors jo pensava que segurament en qualsevol instant ell també oblidaria què fèiem allà i que jo hi tenia alguna cosa a veure, com havia oblidat temps enrere qui som, d’on venim i cap a on anem. Que jo era fill seu també feia temps, crec, que no ho sabia, ni sabia què volia dir fill ni pare: ell només sentia, experimentava, veia imatges instantànies, plaents o desagradables, sense relacionar res amb res. El que s’havia de fer era procurar, sense atabalar-te i sense pretendre ser original perquè no calia, que tingués de tant en tant experiències grates per si de cas dins el seu món també n’hi havia de galdoses. Sigui com sigui, al cap d’uns segons oblidava qualsevol cosa que hagués passat en els segons anteriors. Mal que bé, només somrient de manera repetitiva podies aconseguir que estigués més o menys confortable, suposo, d’acord amb la limitada capacitat de relació que tenia ell aleshores.

Aquell dia, misteriosament, es va esperar. Hi va haver com una continuïtat de fil argumental. Segurament molt precària, però que jo diria que feia un temps que no es produïa.

I el més gros va ser que en girar-me cap a ell amb les flors em va dir: «Senyora maca.»

Em va fer la mar de feliç. «La senyora maca» era com anomenàvem alguns de tant en tant la mare, aquelles setmanes o aquells mesos, per mirar de posar-nos a l’alçada del coneixement del pare. Li vaig contestar, radiant: «Sííííí!, molt bé!!, la senyora maca!!!» Era com fer festes a una criatura que acaba de pronunciar el seu primer «ba-ba». Li va durar encara una mica la cara de satisfacció, em penso, per haver-ho endevinat. A la florista se li escapava la llagrimeta.

De seguida vam ser a casa. En arribar al nostre pis –al pis d’ells–, li vaig oferir el pom, però em va fer un gest com d’estranyesa, se’l va mirar escèptic i va fer amb el cap que no el volia: què n’havia de fer, d’allò. A més, vés a saber si va recordar just llavors que «entre homes no es regalen flors»: potser devia voler dir això, també. O tal vegada em va mirar estranyat perquè no sabia qui o què era jo, què fèiem allà tots dos –si és que sabia què volia dir «tots dos»– i què passaria tot seguit. Havia oblidat del tot, és clar, la conversa d’un minut abans, les flors, «la senyora maca».

Vaig pensar: llàstima, la mare no sabrà que a la floristeria el pare em sembla que ha tingut uns minuts seguits de mitja lucidesa. Més ben dit, ho sabrà perquè li ho explicaré, però no ho haurà vist.

Un últim intent. En comptes d’obrir la porta jo –obríem la porta manipulant un pom de caixa forta que hi havia fet instal·lar el pare un munt d’anys abans als de cal Soler, que eren amics seus; així s’estalviaven claus, i per tant pèrdues, i canvis de pany, que haurien sigut inevitables amb tanta colla–, se’m va acudir trucar al timbre. Vaig posar el ram en mans del pare, que llavors el va entomar sense protestes –ja havia oblidat el rebuig anterior, i continuava sense saber qui o què era jo, i ell, què fèiem allà...– i em vaig situar darrere seu. Va obrir la mare.

Ell no va ser capaç de dir «senyora maca», però la mare se’l va menjar a petons.

Quan estava bé de salut la mare ho feia sovint, allò de menjar-se’l, amb flors o sense. I ell tota la vida, en públic, li havia fet en aquelles ocasions una mena de ganyota de mig rebuig, com la de l’adolescent que ja ha superat les manifestacions d’amor maternal i fa veure que li són sobreres. Com si digués: «Ja ho sé que m’estimes, no cal que facis tants escarafalls, i a més a més hi ha roba estesa»; o bé, més cruel –sol passar amb els preadolescents o adolescents, i amb alguns adults desagraïts–, allò de: «Sí, sí, molts petons però a veure si ho demostres quan et demano tal cosa.» A ella em sembla que li encantava aquell posat de mitja resistència, perquè era ell mateix, tal com sortia. Més ben dit, a la mare li agradava quan ella es trobava més o menys bé; si no, no.

Ara des de feia un temps, amb l’alzheimer, la majoria de vegades ell rebia els besos encantat de la vida, no hi feia carasses; només alguns cops encara li tornaves a veure l’expressió d’antany. Aquell dia de les flors sí que va fer la ganyota d’altres temps. Potser perquè el petoneig va ser una mica fora mida? Potser perquè les dues neurones mig reconnectades davant la parada de les flors no s’havien acabat de desconnectar del tot?

No sé si va ser important. Des d’un punt de vista còsmic, per a mi sí que ho va ser. Després vaig intentar la mateixa estratègia, o similars, alguna altra vegada i ja no van funcionar. Em penso. Cada dia se li morien uns quants milers de neurones més.

És dia 15 i els pares, com he dit, celebraven almenys una mica cada dia 15.

* * *

Acabo amb la citació del final d’una entrevista que feien l’altre dia en un diari a un especialista en demències senils, Graham Stokes. Potser no tot el que deia s’ajustava exactament a l’alzheimer que jo vaig conèixer, però em va semblar globalment encertat i crec que el que reproduiré tot seguit pot tenir un valor més o menys universal per a casos similars:
–Un pare que no reconeix la filla.
–Per als familiars és esgotador i destructiu: depenen de tu per a tot però no et reconeixen. Algú el treu del llit, li abaixa els pantalons i l’asseu al lavabo, però no sap per què i s’hi resisteix. Sap que té una dona o un marit, però no reconeix aquesta o aquest ancià que és al seu costat.

–Recorda l’home o la dona jove amb la qual es va casar.
–Exacte, i pot buscar un contacte inadequat amb la filla, perquè pensa que la filla és la dona. Així que al final la demència afecta tota la família.

–Disculpi aquesta pregunta, però val la pena viure així?
–Crec que els pots donar moments de felicitat, però has d’estar realimentant-los de manera constant, només pots treballar l’aquí i l’ara i recordar que no són persones buides, no només queda un cos amb el qual pots fer el que vulguis.

–Per tenir cura d’aquestes persones cal una capacitat emocional de gegant.
–Sí, perquè no té a veure amb el coneixement i les capacitats tècniques, sinó amb el cor i l’empatia, has de tractar l’altre com si fossis tu. Però jo he vist aquesta passió en molts cuidadors que arriben a tenir una vida plena de sentit quan descobreixen la pregunta més extraordinària.

–Quina és la pregunta?
–Per què: per què la persona es comporta d’aquesta manera. Els cuidadors es converteixen en detectius clínics i la sensació d’èxit pot ser extraordinària. El metge ja ha fet el diagnòstic, la família està desmoralitzada, ja has sentit la frase “Aquest ja no és el meu marit”, però tu, trobant que la persona que és allà continua essent, pots demostrar-los que estan equivocats.

(Entrevista d’Ima Sanchís a Graham Stokes, psicòleg clínic expert en demència, La Vanguardia 17 novembre 2010)

* * *

I encara una darrera citació que té una mica a veure amb tot això de les flors i que és d’una novel·la que he llegit ara fa poc:
«[Clara:] –La flor perd la frescor i el perfum, però la memòria de la flor queda incorruptible i flairosa dins la nostra ànima per sempre!» (Ippolito Nievo, Le confessioni di un italiano [o Le confessioni di un ottuagenario], 1867)

diumenge, 12 de desembre del 2010

Històries del metro (21): Tornem-hi amb les criatures

Aquest cop manllevo la història –una història repetida cada dia– d’un diari que ven, o venia fins fa poc, uns 200.000 exemplars en paper i té unes quantes desenes o centenars de milers de lectors més a internet. En llegir-la l’altre dia vaig pensar: ja era hora, no sóc l’únic.

Tant de bo alguna de les persones adultes retratades en aquest article decideixi, si encara hi és a temps, contribuir al bé comú i també a la felicitat futura de la seva prole i no a una frustració segura. Perquè si pugen així tindran una bona topada quan arribin al món real. (I després ens queixarem que el suïcidi ja sigui la primera causa de mort violenta del jovent actual. És clar, no poden suportar els primers “no”. Però demano perdó de l’excursió tan extremada: segur que molts suïcidis no tenen res a veure amb aquest tema.)

Deixo clar també que segurament no són la majoria i que tampoc parla aquí l’autor de criatures circumstancialment indisposades –tots podem tenir un mal dia, gent adulta i gent menuda– o malaltes cròniques. Però, encara que sigui només una o dues en cada trajecte d’hora punta –i sempre són les mateixes, dia rere dia–, es fan veure, ja ho crec, ocupen l’espai de molts, també el dels més necessitats, i monopolitzen l’ambient.

Els marrecs de l’autobús

Només de pujar al autobús s’estén el pànic. No triguen ni un segon a fer-se notar amb exigències i rabioles de criatura consentida. Si són al cotxet voler anar a collibè i si van a collibè es revolten amb grans plors de baladrer professional. Exigeixen un seient i quan l’aconsegueixen en volen un altre. No estan mai satisfets amb el que tenen i ho demostren amb un desgrat escandalós. Van llaurar una personalitat tirànica al bressol, on van descobrir que tenien el papa i la mama al seu servei quan trencaven el plor. De manera perversament autodidacta han esdevingut uns virtuosos del xantatge i han fet de l’enrabiada i del sanglot desconsolat la seva manera habitual d’expressar-se. I encara que el bitllet de transport públic no inclou el deure de suportar-los, és allí on exhibeixen tot el seu art.

Quan han crescut una mica més, els dictadorets belluguegen per l’autobús, es posen drets als seients, fan cabrioles i importunen a tothom. És poc probable que el papa o la mama els cridin l’atenció i, si ho fan, sona a pura rutina. Les amenaces són de per riure perquè els marrecs de l’autobús estan acostumats a la impunitat. Tampoc exerceixen l’autoritat moral els avis polivalents que igual com fan de cangur fan també de noi dels encàrrecs. Els avis i àvies pugen a l’autobús carregats amb la motxilla escolar, amb la guitarra i la bossa d’esport dels néts. Algú es compadiu d’ells, els ofereix el seient i queda de pedra en comprovar que els grans el cedeixen tot seguit als plançons perquè facin el mico a pler.

El transport públic és a tot arreu un aparador del país real. Allà s’hi troba la mitjana de gentilesa i de bona educació. No seria exacte afirmar que l’adustesa ha esdevingut norma. Creix el nombre de persones que saluden els conductors d’autobús –cada cop més són dones, ja que hi som– i aquests alhora són més sensibles a les corredisses de la gent que arriba tot sufocada per agafar el bus in extremis. Però els seients reservats són una deu de vergonya. Els ocupen amb descaradura infants i adults que fan com si no veiessin la dona gran que se sosté amb prou feines o la gestant tan avançada que sembla que donarà a llum allà mateix. El marrec de l’autobús al qual no han ordenat mai que cedeixi el seient ignora que la cortesia i el sacrifici altruista fan la vida més agradable. Ignora també que ell mateix és un impediment seriós per a la convivència.

Fa uns dies vaig presenciar al mercat la rebequeria d’una nena dèspota que exigia no sé quins capricis amb rebolcades, sanglots, amenaces, puntades i insults a la seva mare. Una dependenta va dir que estava farta d’aquella mena d’escenes i que trobava a faltar el valor pedagògic d’una bufetada a temps. Ho tenia ben clar: “Una bona plantofada a la mare, faria jo.”

(Ramon Solsona, La Vanguardia 25 novembre 2010)

Que consti que a mi no em molesten els plors, els crits ni les corredisses –al cap i a la fi són criatures–, sinó el fet que es pensin, amb una actitud social tan mal educada i tan poc solidària, que no només són els reis de la casa sinó els reis del món. I, com suggereix l’escriptor Solsona, en el 99% dels casos això és culpa dels pares.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Perles (61): Colonitzacions mentals

«L’autèntica colonització no triomfa quan l’exèrcit invasor ocupa un territori. Ni tampoc quan els ocupants han imposat les seues lleis o han aconseguit de fer aprendre la seua llengua a tot el poble vençut, ni quan els han convertit la terra en una mera província (en llatí: ‘terra vençuda’). La vertadera colonització s’assoleix quan els colonitzats comencen a pensar com els colons. Quan troben normals, naturals, i fins i tot tradicionals les imposicions que els han forçat a assumir –temps arrere, això sí– per la força de les armes, i estan disposats a perpetuar-les.

»La vertadera colonització és la colonització mental; la que se’ns instal·la a l’interior del cervell i ens fa mirar la realitat i el món des del punt de vista d’uns altres, i no des del nostre. [...] Davant de tan notable evidència, crec que haurem d’admetre que la capacitat més excelsa i més desenvolupada dels éssers humans és la d’autoenganyar-nos.»

Ferran Suay, El Punt 9 novembre 2010

diumenge, 5 de desembre del 2010

Perles (60): Camarlenc d’himne

Alfonso XIII i un camarlenc


«Els meus personatges preferits eren el rei Alfons [XIII] d’Espanya i el seu camarlenc de l’himne. El rei Alfons tenia una oïda tan dolenta que no podia distingir un pasdoble de l’obertura de Guillem Tell. Per això viatjava amb un ajudant especial que tenia l’encàrrec de fer-li un senyal quan tocaven l’himne espanyol, perquè Alfons sabés que havia de saludar.»

Arthur A. (Harpo) Marx,
Harpo speaks! (1961)

dijous, 2 de desembre del 2010

Un esquema repetit

Que consti que no tinc res contra l’Expo i el TGV de Sevilla, ni contra “les altres autonomies”, ni contra el flamenc, ni contra Madrid, ni contra Santiago de Compostel·la...

Però:
- Quan mor Franco, Catalunya reclama autonomia... i de seguida es fabrica el “café para todos” que ara tothom diu que és “insostenible”.
- Barcelona demana l’any 1987 el TGV per enllaçar amb França... però primer s’ha de fer el Madrid-Sevilla i molts anys després el Madrid-Barcelona al mateix temps que el Madrid-Valladolid i el Madrid-Màlaga... i l’enllaç amb França, ja acabat per la banda francesa, continua esperant.
- Barcelona aconsegueix els Jocs Olímpics del 1992... però han d’anar acompanyats el mateix any per la capitalitat cultural europea de Madrid i també per l’Expo de Sevilla –amb el flamant TGV que uneix la capital andalusa amb l’espanyola per facilitar que els madrilenys i altres castellans es puguin desplaçar còmodament a l’exposició.
- Barcelona vol ampliar l’espai de la Fira de Mostres... i Madrid crea Ifema.
- Barcelona demana ampliar l’aeroport... però primer s’ha d’ampliar el de Madrid quatre vegades més i assegurar que sigui el més potent i amb més privilegis de l’estat.
- El papa accepta inaugurar la Sagrada Família... però abans que s’anunciï algú maniobra perquè hagi de passar la vigília per Santiago de Compostel·la de manera que la inauguració del temple començat per Gaudí esdevingui un “viaje de Benedicto XVI a España”.
- Els castells humans són declarats patrimoni de la humanitat per la Unesco... acompanyats pel flamenc.
- Barcelona demana els diners que l’estat li deu per no endeutar-se amb tercers i poder fer les infraestructures que li calen –i tothom l’acusa de pidolaire i de victimista–... mentre Madrid s’endeuta fins a les celles i llavors reclama que ho pagui l’estat.

I em deixo moltes altres coses, per no cansar-vos.

Potser tot és pura casualitat.