Josef Holzner, Paulus, Herder 1964
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jesucrist. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jesucrist. Mostrar tots els missatges
dissabte, 4 de març del 2017
Perles (173): La cultura d’occident
Josef Holzner, Paulus, Herder 1964
dissabte, 21 de juny del 2014
Tòpics desemmascarats (27): No es pot opinar
Trobo que en l’àmbit periodístic, en general –i nosaltres també ho fem sovint–, confonem massa vegades els termes en qüestions referents a l’àmbit ideològic, religiós, sexual, esportiu, cultural... de la gent, o a les pràctiques individuals, sense destorbar ningú, d’aquestes idees.
És un assaig de classificació (i demano opinions sobre el tema perquè no estic gens segur que compari fets paraŀlels):
Democràcia - Normalitat
Entenc que les posicions següents són perfectament acceptables en un estat de dret i que les menys favorables a cadascú s’haurien d’entomar de manera esportiva:
- Ho aplaudeixo (hi mostro entusiasme, m’hi adhereixo).
- Hi mostro públicament respecte (per iniciativa pròpia: respecto aquesta decisió).
- Ho respecto silenciosament (em sembla bé, però no ho dic si no m’ho pregunten).
- No en tinc opinió, no tinc prou dades, etc.
- Ho tolero (no em sembla bé, però no en parlo ni que m’ho preguntin. “No comment”).
- En discrepo silenciosament (tret del cas que m’ho preguntin).
- En discrepo públicament per iniciativa pròpia dient que no em sembla bé: faig articles d’opinió, intervinc en programes, faig comentaris a les notícies o als blogs, envio cartes als diaris o altres mitjans, etc.; però mostro sempre aquesta discrepància de manera educada.
Pseudodemocràcia - Intolerància
- Condemno verbalment (no és que no em sembli bé, és que dic que és objectivament lamentable: el mateix que l’anterior però en to apocalíptic, vorejant l’insult).
- Faig aquestes condemnes servint-me del càrrec que ocupo; les intervencions no van més enllà de les paraules, però sé que influiran en els governants perquè prenguin mesures.
Fonamentalisme - Pseudodictadura
- Demano la prohibició pública (això s’ha de prohibir, és intolerable).
- Prohibeixo efectivament però dins de l’àmbit civil, administratiu (tinc autoritat per fer-ho i, per tant, ho declaro iŀlegal; poso multes lleus si no es compleix).
Fonamentalisme radical - Dictadura
- Demano càstigs exemplars (que el codi penal se n’ocupi, que posi multes elevades, que fiqui la gent a la presó i, en alguns casos que es consideren extrems, que dicti pena de mort).
- Castigo exemplarment (faig que s’inclogui al codi penal i que es compleixi el que s’hi diu: multes elevades, presó i, en alguns casos suposadament extrems, pena de mort).
Entenc que no es pot anomenar simplement “intolerant” a qui és un veritable fonamentalista radical, ni “fonamentalista” a qui expressa educadament la seva opinió o posa en pràctica les seves idees sense molestar tercers, ni “demòcrata” (orgànic?) a qui és en realitat un fonamentalista. Et cetera.
divendres, 18 d’abril del 2014
Súplica (i 2)
(Ve d’aquí)
Deixem Déu en pau, sisplau, quan parlem de les desgràcies que fan coŀlectius de gent o persones individuals emparant-se en el nom de Déu. Déu no té a veure amb el que puguin fer aquestes persones.
1. Jo entenc que els agnòstics –o jo mateix i tants altres que ens considerem creients, o potser tots els creients tret dels que creuen cegament i prou– es preguntin per què Déu, si existeix, no faci res davant les desgràcies que pateix, a mans d’altres, una raça sencera –la Xoà, com a símbol de totes les altres matances ètniques de la història de la humanitat– o un territori, o un país, o grups de persones, o una família, o una sola persona agredida, assassinada o violada o...
Si Déu no fa res per impedir tot això, o els desastres naturals que provoquen morts i desgràcies de gent innocent –terratrèmols, tsunamis, despreniments, accidents no provocats, erupcions volcàniques, tot el que vulgueu–, em sembla lògic que ens preguntem per què passen si Déu els podria impedir. Si no els impedeix és que no és Déu, i si no és Déu, Déu no existeix. Ho entenc. Fins a cert punt, participo d’aquestes incògnites, que per a mi són un misteri.
(Els ateus, ja que hi som, no s’haurien de preguntar res de tot plegat, em sembla, perquè ja han pres la seva decisió. Per això deia creients i agnòstics. No entenc gaire que alguns ateus intervinguin tant en aquests debats.)
2. Ara no parlo d’aquesta qüestió. Parlo dels abusos del nom de Déu, de les violacions de la intimitat –o del cos o de la personalitat– d’altres, fetes per gent religiosa que s’aprofita de la seva condició de presumpta superioritat moral; parlo de les sectes destructives, dels discursos fora de lloc pronunciats des de les trones, dels arrabassaments de propietats en nom de les mesquites, les sinagogues o les abadies; parlo de les lluites i massacres darrere el penó de la creu o de la senyera amb la mitja lluna, de les benediccions de règims dictatorials i/o criminals, de les guerres de religió, de les guerres santes, de les conquestes alliberadores en nom de Mahoma o Crist o Brahma, o Ra, o...; parlo de tantes bretolades i blasfèmies actives de suposats creients, de tants altres abusos emparats en raons religioses o fets en el nom de Déu –el meu déu personal– o dels déus o les deesses de la resta.
Doncs el déu cristià o els déus o les deesses no en tenen la culpa, pel fet que siguin usats per a finalitats de les quals no són responsables. És a dir, de tot el que he descrit en aquest paràgraf d’aquí al damunt. És elemental. Em sembla de sentit comú. Jo no sóc culpable del que puguin fer altres, encara que ho facin emparant-se en mi, en el que se suposa que he dit o he escrit. Déu no és culpable de les coses que es diuen en nom seu, siguin suposats preceptes orals, siguin escrits. Déu no ha escrit ni ha dit tot allò, una paraula rere l’altra, al peu de la lletra. No és tan difícil d’entendre-ho.
És per això, que demano humilment que es deixi Déu en pau quan parlem de qüestions referides en el n. 2 d’aquest escrit.
És la segona part de la meva súplica d’aquesta Setmana Santa.
1. Jo entenc que els agnòstics –o jo mateix i tants altres que ens considerem creients, o potser tots els creients tret dels que creuen cegament i prou– es preguntin per què Déu, si existeix, no faci res davant les desgràcies que pateix, a mans d’altres, una raça sencera –la Xoà, com a símbol de totes les altres matances ètniques de la història de la humanitat– o un territori, o un país, o grups de persones, o una família, o una sola persona agredida, assassinada o violada o...
Si Déu no fa res per impedir tot això, o els desastres naturals que provoquen morts i desgràcies de gent innocent –terratrèmols, tsunamis, despreniments, accidents no provocats, erupcions volcàniques, tot el que vulgueu–, em sembla lògic que ens preguntem per què passen si Déu els podria impedir. Si no els impedeix és que no és Déu, i si no és Déu, Déu no existeix. Ho entenc. Fins a cert punt, participo d’aquestes incògnites, que per a mi són un misteri.
(Els ateus, ja que hi som, no s’haurien de preguntar res de tot plegat, em sembla, perquè ja han pres la seva decisió. Per això deia creients i agnòstics. No entenc gaire que alguns ateus intervinguin tant en aquests debats.)
2. Ara no parlo d’aquesta qüestió. Parlo dels abusos del nom de Déu, de les violacions de la intimitat –o del cos o de la personalitat– d’altres, fetes per gent religiosa que s’aprofita de la seva condició de presumpta superioritat moral; parlo de les sectes destructives, dels discursos fora de lloc pronunciats des de les trones, dels arrabassaments de propietats en nom de les mesquites, les sinagogues o les abadies; parlo de les lluites i massacres darrere el penó de la creu o de la senyera amb la mitja lluna, de les benediccions de règims dictatorials i/o criminals, de les guerres de religió, de les guerres santes, de les conquestes alliberadores en nom de Mahoma o Crist o Brahma, o Ra, o...; parlo de tantes bretolades i blasfèmies actives de suposats creients, de tants altres abusos emparats en raons religioses o fets en el nom de Déu –el meu déu personal– o dels déus o les deesses de la resta.
Doncs el déu cristià o els déus o les deesses no en tenen la culpa, pel fet que siguin usats per a finalitats de les quals no són responsables. És a dir, de tot el que he descrit en aquest paràgraf d’aquí al damunt. És elemental. Em sembla de sentit comú. Jo no sóc culpable del que puguin fer altres, encara que ho facin emparant-se en mi, en el que se suposa que he dit o he escrit. Déu no és culpable de les coses que es diuen en nom seu, siguin suposats preceptes orals, siguin escrits. Déu no ha escrit ni ha dit tot allò, una paraula rere l’altra, al peu de la lletra. No és tan difícil d’entendre-ho.
És per això, que demano humilment que es deixi Déu en pau quan parlem de qüestions referides en el n. 2 d’aquest escrit.
És la segona part de la meva súplica d’aquesta Setmana Santa.
dilluns, 11 de març del 2013
Església catòlica, casta meuca
«El catòlic sap prou bé que la seva Església –d’acord amb la definició medieval– és casta meretrix: “casta” com el Crist, en l’essència; “meuca” com tants dels seus homes i dones, en les estructures. Als creients no els cal esperar la polèmica dels de fora per adonar-se dels vicis ocults de la institució.
»Deia Giovanni Papini: “Es podria preparar una antologia anticlerical de l’edat mitjana només amb pàgines escrites pels sants. Seria terrible.” I tanmateix, aquells homes i dones van viure i es van morir en el si de l’Església que estimaven i que a la fi els ha donat la raó en elevar-los als altars. El que passa és que aquests sants no confonien els nivells: sabien que l’Església és santa i sabien també que els membres de l’Església pequen, traint la seva essència que és el Crist, per la qual cosa l’Església no està mancada de pecadors, tot i que ella no sigui pecadora. [...]
»No podem contradir Jean Delumeau quan diu: “Qualsevol raonament que pretengui ser cristià, abans de res ha de fer-se càrrec del perquè tants contemporanis nostres senten envers l’Església repulsió, desconfiança i rancúnia.”
»Més: “A molta gent l’Església els resulta una institució que serveix més per dividir que no pas per reconciliar els homes; no com un do que se’ns fa, sinó com un preu que se’ns exigeix.” Això darrer, ¿és una citació del pamflet de l’habitual i perversíssim ex, sigui excatòlic, sigui excapellà? Doncs no, quina casualitat: aquesta frase pertany a un text oficial, el Catechismo dei giovani de la Conferència Episcopal Italiana. [...]
»M’agrada el crit apassionat de Martí Luter, gravat al peu de la seva estàtua al parc de Worms: “Sóc aquí! No puc fer altra cosa. Oh Déu, ajuda’m!” Així clamava aquell monjo amb la Bíblia a la mà, en el cèlebre procés contra Carles V (el “sacre romà emperador”), contra l’arquebisbe de Trèveris i contra els legats i teòlegs del papa. Si és lícit que aquell nan se situï davant per davant del gegant, el pobre cronista que escriu això “no pot fer altra cosa” que unir-se a aquell crit; però malgrat tots els malgrats, no en contra, sinó a favor de l’Església de Roma, la “Babilònia” contra la qual el reformador invocava la còlera divina.
»No us penseu que no tinc problemes amb això. Fixeu-vos que no aconsegueix commoure’m, enmig del cor del catolicisme, la columnata de Bernini, la basílica de Sant Pere, aquella muntanya de marbre que per erigir-la es van envilir els vius especulant amb la pietat dels morts (“la venda d’indulgències”) i van encendre el ble d’aquell barril de pólvora que era l’Europa del Nord.
»“Diuen que aquesta basílica és una obra d’art autèntica” –barbutia un catòlic conegut meu, creuant molt de pressa la plaça cèlebre i limitant-se a fer un cop d’ull suspicaç a la baluerna gegantina que s’alça al fons. “Sí, una autèntica obra d’art. Llàstima que no hagi costat només l’equivalent a onze carros de ducats d’or, sinó també la pèrdua de la unitat de l’Església, les guerres de religió i la segregació de mitja Europa.”
»Per descomptat que l’obra de Sant Pere del Vaticà no és l’única responsable de tot plegat, tot i que històricament fos la gota que va fer vessar la copa, però aquesta obra representa un tipus de catolicisme, un tipus d’Església que mentre anuncia l’Evangeli als altres, sembla que s’oblida de predicar-se’l a ella mateixa.
»I tanmateix, si em molesto a reflexionar, no arriba a escandalitzar-me fins al punt que refusi mirar de trobar-hi [...] l’esperança que em pot salvar.
»L’Església té l’obligació de donar testimoni conjuntament d’uns fets que humanament resulten irreconciliables: per una banda, la glòria del Déu únic, de l’Altíssim, de l’Etern, i per l’altra, la humiliació, la creu, l’amagament del propi Déu que la fe descobreix sota l’indument d’un Jesús de Natzaret [...], i que s’inicia amb la desolació de la cova de Betlem, aquella vergonya als ulls del món.
»Sant Pere, al Vaticà, amb els seus tresors d’art, tot aquell “triomf” exterior de l’església barroca que arriba quasi fins als nostres dies, fins al Concili Vaticà II, és l’accent coŀlocat (per bé que unilateralment) sobre la glòria de Déu.
»El que passa és que aquestes esglésies, massa triomfants per a la nostra mentalitat, no són pas el més important. El que és veritablement important, més encara, decisiu, és [...] aquell llumet que a les esglésies catòliques indica la presència al tabernacle del misteri més gran de tots: l’eucaristia. Això és l’important.”»
(Text extractat i adaptat del llibre de Vittorio Messori Scomessa sulla morte, Torí, Società Editrice Internazionale (1982), part II, cap. 2; Messori va ser el primer periodista que va aconseguir fer un llibre entrevista, Rapporto sulla fede (1984), amb Joseph Ratzinger, quan aquest acabava de ser nomenat responsable del Vaticà en les qüestions de fe.)
I encara més contundent:
«Nostre Senyor odia més que res tres vicis repugnants: l’avarícia, la luxúria i la supèrbia. Tots tres regnen en l’Església de Crist, és a dir, en els prelats que no cerquen altra cosa que plaers, honors i riqueses. [...] Són llops que trafiquen amb la gràcia divina. Cal una justícia severa que els castigui. Perquè l’excés de misericòrdia és en realitat la pitjor crueltat. Per tal que s’esmenin cal que la justícia acompanyi la misericòrdia.»
(Text extractat de la carta de Caterina Benincasa [més coneguda com Caterina de Siena] a Gérard du Puy, nunci a Itàlia del papa Gregori XI [Pierre Roger de Beaufort, instaŀlat a Avinyó], sense data, segle XIV)
He escrit també sobre l’elecció del papa que ha de succeir Joseph Ratzinger (o que ja l’ha succeït, segons quan es llegeixi aquest article).
 |
| Roderic de Borja, papa Alexandre VI, amb els seus amics i amigues (sèrie BBC) |
»Deia Giovanni Papini: “Es podria preparar una antologia anticlerical de l’edat mitjana només amb pàgines escrites pels sants. Seria terrible.” I tanmateix, aquells homes i dones van viure i es van morir en el si de l’Església que estimaven i que a la fi els ha donat la raó en elevar-los als altars. El que passa és que aquests sants no confonien els nivells: sabien que l’Església és santa i sabien també que els membres de l’Església pequen, traint la seva essència que és el Crist, per la qual cosa l’Església no està mancada de pecadors, tot i que ella no sigui pecadora. [...]
 |
| Francesc de Borja, sant, de Goya |
»No podem contradir Jean Delumeau quan diu: “Qualsevol raonament que pretengui ser cristià, abans de res ha de fer-se càrrec del perquè tants contemporanis nostres senten envers l’Església repulsió, desconfiança i rancúnia.”
»Més: “A molta gent l’Església els resulta una institució que serveix més per dividir que no pas per reconciliar els homes; no com un do que se’ns fa, sinó com un preu que se’ns exigeix.” Això darrer, ¿és una citació del pamflet de l’habitual i perversíssim ex, sigui excatòlic, sigui excapellà? Doncs no, quina casualitat: aquesta frase pertany a un text oficial, el Catechismo dei giovani de la Conferència Episcopal Italiana. [...]
»M’agrada el crit apassionat de Martí Luter, gravat al peu de la seva estàtua al parc de Worms: “Sóc aquí! No puc fer altra cosa. Oh Déu, ajuda’m!” Així clamava aquell monjo amb la Bíblia a la mà, en el cèlebre procés contra Carles V (el “sacre romà emperador”), contra l’arquebisbe de Trèveris i contra els legats i teòlegs del papa. Si és lícit que aquell nan se situï davant per davant del gegant, el pobre cronista que escriu això “no pot fer altra cosa” que unir-se a aquell crit; però malgrat tots els malgrats, no en contra, sinó a favor de l’Església de Roma, la “Babilònia” contra la qual el reformador invocava la còlera divina.
»No us penseu que no tinc problemes amb això. Fixeu-vos que no aconsegueix commoure’m, enmig del cor del catolicisme, la columnata de Bernini, la basílica de Sant Pere, aquella muntanya de marbre que per erigir-la es van envilir els vius especulant amb la pietat dels morts (“la venda d’indulgències”) i van encendre el ble d’aquell barril de pólvora que era l’Europa del Nord.
»“Diuen que aquesta basílica és una obra d’art autèntica” –barbutia un catòlic conegut meu, creuant molt de pressa la plaça cèlebre i limitant-se a fer un cop d’ull suspicaç a la baluerna gegantina que s’alça al fons. “Sí, una autèntica obra d’art. Llàstima que no hagi costat només l’equivalent a onze carros de ducats d’or, sinó també la pèrdua de la unitat de l’Església, les guerres de religió i la segregació de mitja Europa.”
»Per descomptat que l’obra de Sant Pere del Vaticà no és l’única responsable de tot plegat, tot i que històricament fos la gota que va fer vessar la copa, però aquesta obra representa un tipus de catolicisme, un tipus d’Església que mentre anuncia l’Evangeli als altres, sembla que s’oblida de predicar-se’l a ella mateixa.
»I tanmateix, si em molesto a reflexionar, no arriba a escandalitzar-me fins al punt que refusi mirar de trobar-hi [...] l’esperança que em pot salvar.
»L’Església té l’obligació de donar testimoni conjuntament d’uns fets que humanament resulten irreconciliables: per una banda, la glòria del Déu únic, de l’Altíssim, de l’Etern, i per l’altra, la humiliació, la creu, l’amagament del propi Déu que la fe descobreix sota l’indument d’un Jesús de Natzaret [...], i que s’inicia amb la desolació de la cova de Betlem, aquella vergonya als ulls del món.
»Sant Pere, al Vaticà, amb els seus tresors d’art, tot aquell “triomf” exterior de l’església barroca que arriba quasi fins als nostres dies, fins al Concili Vaticà II, és l’accent coŀlocat (per bé que unilateralment) sobre la glòria de Déu.
»El que passa és que aquestes esglésies, massa triomfants per a la nostra mentalitat, no són pas el més important. El que és veritablement important, més encara, decisiu, és [...] aquell llumet que a les esglésies catòliques indica la presència al tabernacle del misteri més gran de tots: l’eucaristia. Això és l’important.”»
(Text extractat i adaptat del llibre de Vittorio Messori Scomessa sulla morte, Torí, Società Editrice Internazionale (1982), part II, cap. 2; Messori va ser el primer periodista que va aconseguir fer un llibre entrevista, Rapporto sulla fede (1984), amb Joseph Ratzinger, quan aquest acabava de ser nomenat responsable del Vaticà en les qüestions de fe.)
* * *
I encara més contundent:
«Nostre Senyor odia més que res tres vicis repugnants: l’avarícia, la luxúria i la supèrbia. Tots tres regnen en l’Església de Crist, és a dir, en els prelats que no cerquen altra cosa que plaers, honors i riqueses. [...] Són llops que trafiquen amb la gràcia divina. Cal una justícia severa que els castigui. Perquè l’excés de misericòrdia és en realitat la pitjor crueltat. Per tal que s’esmenin cal que la justícia acompanyi la misericòrdia.»
(Text extractat de la carta de Caterina Benincasa [més coneguda com Caterina de Siena] a Gérard du Puy, nunci a Itàlia del papa Gregori XI [Pierre Roger de Beaufort, instaŀlat a Avinyó], sense data, segle XIV)
He escrit també sobre l’elecció del papa que ha de succeir Joseph Ratzinger (o que ja l’ha succeït, segons quan es llegeixi aquest article).
dimecres, 9 de gener del 2008
Cap a Egipte
És un dia d’aquesta setmana que s’hauria de celebrar la diada dels Innocents, i no pas el 28 de desembre. Perquè la seqüència dels fets és clara. Els reis o mags vinguts de l’orient arriben a Betlem, adoren el nen i, en comptes d’anar tot seguit a Jerusalem per informar Herodes com aquest els havia demanat que fessin, se’n tornen al seu país per un altre camí. Josep, alhora, pren Maria i Jesús aquella mateixa nit i se’n van tots tres cap a Egipte. I és llavors que Herodes fa matar els nens de Betlem i la rodalia. No sé quin pot ser el motiu que els Innocents es recordin el 28 de desembre i no ara, després de Reis.
Deixant això de banda, finalment he entès gràcies a un amic especialista en qüestions jueves per què el rei Herodes no va trobar el nen Jesús. Al llibre del Deuteronomi, que forma part de la Torà jueva i de la Bíblia cristiana, hi ha unes instruccions de Moisès al poble d’Israel. Diu: «El Senyor us té dit que no torneu mai més pel camí d’Egipte.» (Deuteronomi 17, 16) I llavors s’entén per què deu o dotze segles després Josep de Natzaret, espòs de Maria i pare legal de Jesús, quan va saber que Herodes volia pelar el nounat, «va prendre de nit el nen i la seva mare i se’n va anar cap a Egipte». Tothom tenia en aquella època molt present aquella prescripció del Deuteronomi i, per tant –això devien pensar tots els galifardeus d’Herodes–, la parella de jueus tan religiosos que pretenien haver infantat el mateix fill de Déu, segons deien els rumors, no gosarien transgredir el manament. I això mateix va pensar Josep en els seus somnis, que diu la mateixa Bíblia que eren somnis inspirats per àngels. El camí d’Egipte seria l’únic per on no els cercarien. Per qualsevol altre indret o camí per on es volguessin amagar, la mainada de cavallers no trigaria gaire a enxampar-los. En canvi, els perseguidors es van quedar amb un pam de nas, perquè ningú no els va saber donar raó d’una família jueva fugida: si algú els havia vist, no pensaria que eren jueus, sinó d’algun altre poble. Al cap de dues hores de marxar de Betlem o Bet-lèhem ja podrien respirar: segur que no els cercarien per aquell camí.
Si no és veritat està ben trobat, com diuen els italians.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Deixant això de banda, finalment he entès gràcies a un amic especialista en qüestions jueves per què el rei Herodes no va trobar el nen Jesús. Al llibre del Deuteronomi, que forma part de la Torà jueva i de la Bíblia cristiana, hi ha unes instruccions de Moisès al poble d’Israel. Diu: «El Senyor us té dit que no torneu mai més pel camí d’Egipte.» (Deuteronomi 17, 16) I llavors s’entén per què deu o dotze segles després Josep de Natzaret, espòs de Maria i pare legal de Jesús, quan va saber que Herodes volia pelar el nounat, «va prendre de nit el nen i la seva mare i se’n va anar cap a Egipte». Tothom tenia en aquella època molt present aquella prescripció del Deuteronomi i, per tant –això devien pensar tots els galifardeus d’Herodes–, la parella de jueus tan religiosos que pretenien haver infantat el mateix fill de Déu, segons deien els rumors, no gosarien transgredir el manament. I això mateix va pensar Josep en els seus somnis, que diu la mateixa Bíblia que eren somnis inspirats per àngels. El camí d’Egipte seria l’únic per on no els cercarien. Per qualsevol altre indret o camí per on es volguessin amagar, la mainada de cavallers no trigaria gaire a enxampar-los. En canvi, els perseguidors es van quedar amb un pam de nas, perquè ningú no els va saber donar raó d’una família jueva fugida: si algú els havia vist, no pensaria que eren jueus, sinó d’algun altre poble. Al cap de dues hores de marxar de Betlem o Bet-lèhem ja podrien respirar: segur que no els cercarien per aquell camí.
Si no és veritat està ben trobat, com diuen els italians.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 12 d’abril del 2006
Pobre Déu, tan maltractat
Passa bastant sovint que quan els creients parlem de Déu de seguida ens afanyem a fer una autocrítica curiosa que consisteix a criticar els altres creients i a excusar-nos pels seus pecats i a dir “jo no sóc així, jo no sóc com els fonamentalistes, jo sóc un creient raonable”. Fins que ens toquen la cama del mal. Llavors, saltem tots, els que creiem en Déu i els que diuen que no hi creuen. Tothom té els seus, de déus. Jo, fins ara no he conegut ningú que no tingui cap déu, cap ni un. Tots tenim les nostres manies personals i intransferibles i les nostres maneres de pensar innegociables i –espero– les nostres conviccions fermes, i per poc que coneguis una persona una mica amb cara i ulls t’adones que és així. I no tots els fonamentalistes són creients, ja que hi som. Hi ha fonamentalistes ateus, per descomptat, i no cal remuntar-se a Stalin per trobar-ne.
Déu no és el déu del Bush, ni el déu d’al-Qaida, ni el déu d’Ariel Sharon, ni el déu de Hitler –suposo que sabeu que els soldats de la Wehrmacht duien a la sivella del cinturó la blasfèmia “Déu és amb nosaltres”–, ni el d’Aznar, ni el de la cadena aquella de ràdio que ara no recordo com es diu, ni segurament el déu meu, el que moltes vegades em fabrico jo mateix com a remei psicoterapèutic. Déu, si existeix –i jo crec que existeix–, segur que és força diferent del déu que cadascú creem a mesura de les nostres necessitats. De fet, suposo que no podríem saber gairebé res d’ell si no fos que ell ens ha volgut fer conèixer unes quantes coses (que els homes tot sovint hem malinterpretat, o interpretat d’acord amb els nostres interessos).
La Bíblia, que no és escrita per Déu sinó pels homes, sí que em sembla que mostra un procés –no lineal, però més o menys progressiu– en la composició que per aquests verals de la civilització occidental ens hem fet de Déu al llarg dels segles. Hi ha hagut una progressió clara. Per exemple, en els primers llibres –el Pentateuc–, el déu que se’ns presenta és un déu sovint –no sempre– combatiu, violent, sanguinari, que vol que els seus seguidors siguin sobretot gelosos i vindicatius. Tot molt antropomòrfic, molt semblant als homes de l’època: era més una projecció nostra, de com érem llavors els humans d’aquesta zona del món, que cap altra cosa. Déu potser intentava comunicar-se, ni que fos indirectament, però la comunicació no funcionava prou bé, hi havia molt soroll de fons. En canvi, en els últims llibres, de manera especial als Evangelis –una lectura que us recomano, sense prejudicis–, Déu és un déu perseguit i els seus seguidors són generalment incompresos..., i això anava contra la mentalitat de l’època en què van ser escrits aquells llibres. Hi ha molt més misteri, molt menys antropomorfisme, molta menys projecció.
Ara, tot comptat i debatut, la Bíblia sencera em sembla una obra preciosa, perquè trobo evident que mostra un progrés clar, només fixant-nos en aquest punt que he comentat. De fet, no són pocs els que conclouen que la religió venjativa i violenta a la qual encara han apel·lat tantes vegades els homes ens els darrers vint segles –i abans, és clar– és una religió que no troba suport en els llibres anomenats del Nou Testament –els escrits a partir del naixement de Jesús de Natzaret. I doncs, els homes que s’anomenen creients i que alhora són violents es pot dir que s’han quedat en un estadi antic, precristià. El cristianisme és incompatible amb la violència, encara que hi hagi gent que intenti conjuminar-los. A mi m’agrada pensar que és així, tot i que ja sé que hi hauria més d’un papa de Roma –no parlo dels actuals, no vull fer demagògia barata, parlo dels darrers vint segles– que em contradiria. En canvi, un déu que es compadeix dels homes i envia el seu fill a córrer la mateixa sort que els humans, em sembla evidentment que s’acosta més a la veritat del que ha de ser Déu que no pas l’altre, molt més criatura nostra i déu dels nostres interessos que cap altra cosa.
Ara bé, des dels primers llibres de la Bíblia fins als últims apareix de tant en tant, de manera repetitiva, allò bàsic que un creient en aquest déu ha de tenir en compte: el famós Decàleg. Aquest Decàleg es resumeix en un manament: estimar Déu per damunt de tot i estimar els altres com a nosaltres mateixos. El problema, em direu –i us donaré la raó–, ve de les interpretacions perverses que es poden fer i es fan d’aquest “estimar Déu per damunt de tot”, però també és veritat que aquest manament està acotat per un altre que mana de “no usar el nom de Déu debades”, i aquesta precisió és prou important. A més, si la segona part del manament, “estimar els altres com a nosaltres mateixos”, s’utilitza com a clau interpretativa de tot plegat, d’alguna manera ja es posa un contrapunt que limita les possibles desviacions indesitjables del primer. O sigui, es pot encloure el manament en aquesta síntesi: “Creu en Déu i demostra-li que te l’estimes estimant tant com puguis la gent que tens al teu voltant.”
Ja he deixat caure al començament que no descarto que hi hagi en tota aquesta composició meva sobre la creença en Déu una part de remei psicoterapèutic personal. Què voleu que hi faci? Psicològicament sóc feble. Hi ha gent que tenen conviccions socials molt fermes sense creure en cap déu, i jo els admiro. Jo també les tinc –crec– però em resulta més difícil creure en una sopa d’àtoms de la qual hem sorgit per casualitat nosaltres i tot el que ens envolta que no pas creure que hi ha un déu que es diu Déu-Pare-Fill-i-Esperit-Sant, que ens ha posat aquí i vol que ens estimem i que es riu de nosaltres quan fem entremaliadures i plora quan veu que ens ofeguem dins la sopa d’àtoms. El fet que ell pugui estar al darrere de la creació primigènia no vol dir que sigui responsable de tot el que ha passat després, com un pare o una mare no són responsables de tot el que fan i pateixen els seus fills, néts, renéts, etc., tot i que sí que siguin responsables d’haver-los portat en aquest món tan irregular i, per tant, responsables del fet que hi siguin. Per tant, la comparança de Déu –el déu en el qual jo crec– amb un pare no em sembla desencaminada. El meu déu segur que plora molt... com plora una mare o un pare que veuen que el seu fill pren mal. Com es conjuga la cura absoluta dels teus fills majors d’edat amb el respecte a la seva llibertat? És clar, si els tanques en un “paradís” no prendran mal, però llavors tampoc seran lliures, no?
En fi, que quedi clar que en aquest esquema, com en tots tret dels totalitaris, queda molta cosa a l’ombra de l’inexplicable, però em sembla una mica injust que als creients se’ns acusi de refugiar-nos en la comoditat del misteri, com si els no creients no tinguessin misteris per resoldre. Vull dir, que en qualsevol sistema llevat dels totalitaris, com deia, hi ha coses inexplicables, i cadascú s’ho manega com pot per no quedar aclaparat per les circumstàncies irresolubles que l’envolten. O creieu de veritat que tots els mals tenen un culpable, que no hi ha accidents i que quan passa alguna desgràcia el més important és comprovar si a alguna de les persones afectades li faltava algún document o algún permís? Bé, ara és moda entre els excreients dir que el culpable és déu –el déu que ens hem fet a la nostra mida– per no haver-ho previst tot. A mi em sembla un plantejament injust, francament.
A veure, i si Déu, al final, no existeix? Doncs, la veritat, jo tindria un disgust, però crec que no me n’hauré de penedir gaire, perquè les poquetes bones obres que puc haver fet empès per la creença en Déu tampoc no hauran fet mal a ningú. O sigui, no crec haver fet mal per haver seguit l’exemple dels meus pares en aquest punt. Espero i desitjo que els que diuen que no creuen en Déu puguin traure conclusions similars a la inversa.
Ingenu? És clar que sí. I feble psicològicament, ja ho he dit. Ara, per mi, tot això és part d’un patrimoni que jo he rebut de franc per via familiar i que em sembla essencialment valuós. Evidentment, jo miraré de transmetre’l, purificat, si voleu, d’accessoris propis d’altres èpoques, però en consciència crec que no el puc deixar perdre sense més ni més.
No pretenc demostrar res, eh? I encara menys fer el tifa. Només explicar com veig jo aquestes coses. O com les veig de tant en tant, quan estic inspirat (?). Perdoneu, doncs, la sessió de teologia barata. Som a la Setmana Santa i, com ja em va passar per Nadal, em poso tendre i em ve al cap que estaria bé parlar d’alguna cosa d’aquestes. A més, ja n’hi ha prou de política, no?... que per a alguns sembla una religió (la religió del poder i dels diners, ai). I prou justificacions, tu. Al cap i a la fi, és el meu bloc. (Per què costa tant parlar d’aquestes coses amb normalitat?)
Déu no és el déu del Bush, ni el déu d’al-Qaida, ni el déu d’Ariel Sharon, ni el déu de Hitler –suposo que sabeu que els soldats de la Wehrmacht duien a la sivella del cinturó la blasfèmia “Déu és amb nosaltres”–, ni el d’Aznar, ni el de la cadena aquella de ràdio que ara no recordo com es diu, ni segurament el déu meu, el que moltes vegades em fabrico jo mateix com a remei psicoterapèutic. Déu, si existeix –i jo crec que existeix–, segur que és força diferent del déu que cadascú creem a mesura de les nostres necessitats. De fet, suposo que no podríem saber gairebé res d’ell si no fos que ell ens ha volgut fer conèixer unes quantes coses (que els homes tot sovint hem malinterpretat, o interpretat d’acord amb els nostres interessos).
La Bíblia, que no és escrita per Déu sinó pels homes, sí que em sembla que mostra un procés –no lineal, però més o menys progressiu– en la composició que per aquests verals de la civilització occidental ens hem fet de Déu al llarg dels segles. Hi ha hagut una progressió clara. Per exemple, en els primers llibres –el Pentateuc–, el déu que se’ns presenta és un déu sovint –no sempre– combatiu, violent, sanguinari, que vol que els seus seguidors siguin sobretot gelosos i vindicatius. Tot molt antropomòrfic, molt semblant als homes de l’època: era més una projecció nostra, de com érem llavors els humans d’aquesta zona del món, que cap altra cosa. Déu potser intentava comunicar-se, ni que fos indirectament, però la comunicació no funcionava prou bé, hi havia molt soroll de fons. En canvi, en els últims llibres, de manera especial als Evangelis –una lectura que us recomano, sense prejudicis–, Déu és un déu perseguit i els seus seguidors són generalment incompresos..., i això anava contra la mentalitat de l’època en què van ser escrits aquells llibres. Hi ha molt més misteri, molt menys antropomorfisme, molta menys projecció.
Ara, tot comptat i debatut, la Bíblia sencera em sembla una obra preciosa, perquè trobo evident que mostra un progrés clar, només fixant-nos en aquest punt que he comentat. De fet, no són pocs els que conclouen que la religió venjativa i violenta a la qual encara han apel·lat tantes vegades els homes ens els darrers vint segles –i abans, és clar– és una religió que no troba suport en els llibres anomenats del Nou Testament –els escrits a partir del naixement de Jesús de Natzaret. I doncs, els homes que s’anomenen creients i que alhora són violents es pot dir que s’han quedat en un estadi antic, precristià. El cristianisme és incompatible amb la violència, encara que hi hagi gent que intenti conjuminar-los. A mi m’agrada pensar que és així, tot i que ja sé que hi hauria més d’un papa de Roma –no parlo dels actuals, no vull fer demagògia barata, parlo dels darrers vint segles– que em contradiria. En canvi, un déu que es compadeix dels homes i envia el seu fill a córrer la mateixa sort que els humans, em sembla evidentment que s’acosta més a la veritat del que ha de ser Déu que no pas l’altre, molt més criatura nostra i déu dels nostres interessos que cap altra cosa.
Ara bé, des dels primers llibres de la Bíblia fins als últims apareix de tant en tant, de manera repetitiva, allò bàsic que un creient en aquest déu ha de tenir en compte: el famós Decàleg. Aquest Decàleg es resumeix en un manament: estimar Déu per damunt de tot i estimar els altres com a nosaltres mateixos. El problema, em direu –i us donaré la raó–, ve de les interpretacions perverses que es poden fer i es fan d’aquest “estimar Déu per damunt de tot”, però també és veritat que aquest manament està acotat per un altre que mana de “no usar el nom de Déu debades”, i aquesta precisió és prou important. A més, si la segona part del manament, “estimar els altres com a nosaltres mateixos”, s’utilitza com a clau interpretativa de tot plegat, d’alguna manera ja es posa un contrapunt que limita les possibles desviacions indesitjables del primer. O sigui, es pot encloure el manament en aquesta síntesi: “Creu en Déu i demostra-li que te l’estimes estimant tant com puguis la gent que tens al teu voltant.”
Ja he deixat caure al començament que no descarto que hi hagi en tota aquesta composició meva sobre la creença en Déu una part de remei psicoterapèutic personal. Què voleu que hi faci? Psicològicament sóc feble. Hi ha gent que tenen conviccions socials molt fermes sense creure en cap déu, i jo els admiro. Jo també les tinc –crec– però em resulta més difícil creure en una sopa d’àtoms de la qual hem sorgit per casualitat nosaltres i tot el que ens envolta que no pas creure que hi ha un déu que es diu Déu-Pare-Fill-i-Esperit-Sant, que ens ha posat aquí i vol que ens estimem i que es riu de nosaltres quan fem entremaliadures i plora quan veu que ens ofeguem dins la sopa d’àtoms. El fet que ell pugui estar al darrere de la creació primigènia no vol dir que sigui responsable de tot el que ha passat després, com un pare o una mare no són responsables de tot el que fan i pateixen els seus fills, néts, renéts, etc., tot i que sí que siguin responsables d’haver-los portat en aquest món tan irregular i, per tant, responsables del fet que hi siguin. Per tant, la comparança de Déu –el déu en el qual jo crec– amb un pare no em sembla desencaminada. El meu déu segur que plora molt... com plora una mare o un pare que veuen que el seu fill pren mal. Com es conjuga la cura absoluta dels teus fills majors d’edat amb el respecte a la seva llibertat? És clar, si els tanques en un “paradís” no prendran mal, però llavors tampoc seran lliures, no?
En fi, que quedi clar que en aquest esquema, com en tots tret dels totalitaris, queda molta cosa a l’ombra de l’inexplicable, però em sembla una mica injust que als creients se’ns acusi de refugiar-nos en la comoditat del misteri, com si els no creients no tinguessin misteris per resoldre. Vull dir, que en qualsevol sistema llevat dels totalitaris, com deia, hi ha coses inexplicables, i cadascú s’ho manega com pot per no quedar aclaparat per les circumstàncies irresolubles que l’envolten. O creieu de veritat que tots els mals tenen un culpable, que no hi ha accidents i que quan passa alguna desgràcia el més important és comprovar si a alguna de les persones afectades li faltava algún document o algún permís? Bé, ara és moda entre els excreients dir que el culpable és déu –el déu que ens hem fet a la nostra mida– per no haver-ho previst tot. A mi em sembla un plantejament injust, francament.
A veure, i si Déu, al final, no existeix? Doncs, la veritat, jo tindria un disgust, però crec que no me n’hauré de penedir gaire, perquè les poquetes bones obres que puc haver fet empès per la creença en Déu tampoc no hauran fet mal a ningú. O sigui, no crec haver fet mal per haver seguit l’exemple dels meus pares en aquest punt. Espero i desitjo que els que diuen que no creuen en Déu puguin traure conclusions similars a la inversa.
Ingenu? És clar que sí. I feble psicològicament, ja ho he dit. Ara, per mi, tot això és part d’un patrimoni que jo he rebut de franc per via familiar i que em sembla essencialment valuós. Evidentment, jo miraré de transmetre’l, purificat, si voleu, d’accessoris propis d’altres èpoques, però en consciència crec que no el puc deixar perdre sense més ni més.
No pretenc demostrar res, eh? I encara menys fer el tifa. Només explicar com veig jo aquestes coses. O com les veig de tant en tant, quan estic inspirat (?). Perdoneu, doncs, la sessió de teologia barata. Som a la Setmana Santa i, com ja em va passar per Nadal, em poso tendre i em ve al cap que estaria bé parlar d’alguna cosa d’aquestes. A més, ja n’hi ha prou de política, no?... que per a alguns sembla una religió (la religió del poder i dels diners, ai). I prou justificacions, tu. Al cap i a la fi, és el meu bloc. (Per què costa tant parlar d’aquestes coses amb normalitat?)
dijous, 14 d’abril del 2005
L’Estatut o la flagel·lació abans de la crucifixió
No, si al final tindrem Estatut, és clar, però quin Estatut? Vet ací el què. Doncs bé, ja han passat prou coses perquè pugui pujar-hi de peus: no serà l'Estatut que molts reclamàvem, serà un Estatut de pa sucat amb oli, aigualit, rebaixadet com els gots de vi que el iaio serveix als infants.
La pel·lícula aquella de Mel Gibson sobre la passió de Jesucrist explica que Ponç Pilat va manar assotar-lo, i de quina manera, per veure si entendria el cor dels que li demanaven la mort del profeta i així decidien ja deixar-lo en pau. De manera que el pobre Jesús no sols va ser finalment crucificat de viu en viu, sinó que abans el van flagel·lar també de viu en viu. Tant per tant, una altra vegada, si ens hi trobem, potser que passis directament a la crucifixió, no, amic Ponç?
I l’altra vegada és ara. Ara, avui, els nostres dies, als pobres catalans ens faran el mateix. Els partits polítics ens diran que han hagut d’acceptar que s’aigualís el projecte, perquè si no no l’acceptarien a Madrid. I a Madrid, aigualit i tot, tampoc l’acceptaran i el tornaran a rebaixar, de manera que cap català –excepte els que siguin d’estricta obediència madrilenya o espanyola– no podrà veure com a cosa seva l’Estatut que ens concediran. Això sí, mentre ens flagel·len, que és ara, diu que hem d’acceptar el càstig –la rebaixa que fem nosaltres mateixos– amb posat d’anyell, no fos cas, diu, que ens quedéssim sense res. I al final, ens quedarem sense res, o sense gaire res més del que tenim, que ja és ben poca cosa. Haurem d’estar contents si hi ha un petit avenç... en un document escrit que aviat, a més a més, serà paper mullat? No, jo no, no m’engaliparan pas una altra vegada:
Jo ja fa temps que vaig deixar de creure
en els reis, i en les Espanyes,
i en l’Estat plural
i en totes aquestes galindaines
I ens diuen que hem de fer bona cara i que les coses podrien ser pitjors, i que almenys tindrem Estatut nou, que si no fos pel govern tripartit i progressista i catalanista i d’esquerres no tindríem ni això.
Doncs, tant per tant, jo, com en el cas de l’amic Pilat, m’estimo més passar directament a la fase següent, sigui la crucifixió o sigui plantar-se, crucifixió o plantar-se que no sé ben bé què poden voler dir avui en dia ni com s’han de traduir en la situació actual. Però si ens saltem l’etapa aquesta del flagell sado-maso millor, no? Almenys no farem tant el pallasso.
Som un país ben miserable i galdós, sí.
(Post scriptum. Bé, hi ha una manera de passar directament a la creu, que seria presentar un Estatut ambiciós de debò, sense pensar en el que pugui dir després Madrid, no ho sé, per allò de fer una cosa prou de gust, no? Dir: aquí ho teniu, això és el que demanem. I llavors, passar directament a la crucifixió, és clar. Però ens saltaríem l'autocàstig previ. Ja sé que és fer volar coloms, i per això no se m'havia acudit fins que ja havia penjat la nota, perquè la nota ha estat escrita dins d'un plantejament realista, no utòpic...)
(Post scriptum 2. També hi ha una altra possibilitat, que és prendre-s'ho com ho ha fet Jordi Cabré en aquesta proposta. Recomano especialment la lectura dels articles tercer i vuitantè, i la disposició final.)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
La pel·lícula aquella de Mel Gibson sobre la passió de Jesucrist explica que Ponç Pilat va manar assotar-lo, i de quina manera, per veure si entendria el cor dels que li demanaven la mort del profeta i així decidien ja deixar-lo en pau. De manera que el pobre Jesús no sols va ser finalment crucificat de viu en viu, sinó que abans el van flagel·lar també de viu en viu. Tant per tant, una altra vegada, si ens hi trobem, potser que passis directament a la crucifixió, no, amic Ponç?
I l’altra vegada és ara. Ara, avui, els nostres dies, als pobres catalans ens faran el mateix. Els partits polítics ens diran que han hagut d’acceptar que s’aigualís el projecte, perquè si no no l’acceptarien a Madrid. I a Madrid, aigualit i tot, tampoc l’acceptaran i el tornaran a rebaixar, de manera que cap català –excepte els que siguin d’estricta obediència madrilenya o espanyola– no podrà veure com a cosa seva l’Estatut que ens concediran. Això sí, mentre ens flagel·len, que és ara, diu que hem d’acceptar el càstig –la rebaixa que fem nosaltres mateixos– amb posat d’anyell, no fos cas, diu, que ens quedéssim sense res. I al final, ens quedarem sense res, o sense gaire res més del que tenim, que ja és ben poca cosa. Haurem d’estar contents si hi ha un petit avenç... en un document escrit que aviat, a més a més, serà paper mullat? No, jo no, no m’engaliparan pas una altra vegada:
Jo ja fa temps que vaig deixar de creure
en els reis, i en les Espanyes,
i en l’Estat plural
i en totes aquestes galindaines
I ens diuen que hem de fer bona cara i que les coses podrien ser pitjors, i que almenys tindrem Estatut nou, que si no fos pel govern tripartit i progressista i catalanista i d’esquerres no tindríem ni això.
Doncs, tant per tant, jo, com en el cas de l’amic Pilat, m’estimo més passar directament a la fase següent, sigui la crucifixió o sigui plantar-se, crucifixió o plantar-se que no sé ben bé què poden voler dir avui en dia ni com s’han de traduir en la situació actual. Però si ens saltem l’etapa aquesta del flagell sado-maso millor, no? Almenys no farem tant el pallasso.
Som un país ben miserable i galdós, sí.
(Post scriptum. Bé, hi ha una manera de passar directament a la creu, que seria presentar un Estatut ambiciós de debò, sense pensar en el que pugui dir després Madrid, no ho sé, per allò de fer una cosa prou de gust, no? Dir: aquí ho teniu, això és el que demanem. I llavors, passar directament a la crucifixió, és clar. Però ens saltaríem l'autocàstig previ. Ja sé que és fer volar coloms, i per això no se m'havia acudit fins que ja havia penjat la nota, perquè la nota ha estat escrita dins d'un plantejament realista, no utòpic...)
(Post scriptum 2. També hi ha una altra possibilitat, que és prendre-s'ho com ho ha fet Jordi Cabré en aquesta proposta. Recomano especialment la lectura dels articles tercer i vuitantè, i la disposició final.)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
